1. Revista de divulgació cultural gratuïta
nº26 juny 2013MASSADA
SABADELL
L’útim català
d’Istambul
La fi d’una era
2. MASSADA SABADELL
MASSADA SABADELL pàg. 2
EDITORIAL
SUMARI
Nota: La revista Massada Sabadell és
interactiva. Aquesta icona et mostra els
enllaços. Clica.
MASSADA SABADELL
nº26 juny 2013
ACSI
Associació Cultural Sabadell Israel
Una delegació d’Israel visita
Sabadell pàg. 08
pàg. 12
Científics israelians
desenvolupen un ull biònic
per a cecs de naixement
pàg. 17Israel 1957. Josep Pla
L’útim català d’Istambul. pàg. 03
pàg. 26El personatge:
Tadeusz Pankiewicz
Llibres: Les tribulacions d’un
espia vell
pàg. 28
El misteri del manà pàg. 25
Israel ajuda el mòn pàg. 14
Tel Aviv entra a l’estiu pàg. 09
Tot just fa uns dies que ha acabat el curs escolar i de nou estem amb tots vostès per oferir el número de Massada-
Sabadell corresponent al mes de juny.
En el present exemplar, com sempre, hi trobareu un seguit d’articles i de notícies que, entre tots els que fem possible
aquesta revista, hem preparat i que esperem que siguin del vostre interès.
Però més enllà d’aquests continguts, en aquesta editorial volem compartir amb nosaltres un fet que, com a entitat, ha
estat molt gratificant.
Els dies 19 i 26 dues delegacions d’Israel van visitar Sabadell. La primera la composaven un seguit de professionals
del Ministeri d’Educació d’Israel i la segona treballadors i treballadores de l’àmbit de la salut mental els quals, dins la
seva estada a Catalunya , tenien previst visitar l’antiga “Fàbrica Molins” , un centre de formació per aquelles persones
que es troben en situació d’atur, algunes de les quals presenten problemes contingents específics.
Aprofitant aquestes visites, la direcció d’aquest equipament ens convidà a conèixer aquests grups i a informar-los de
les activitats que com a Associació Cultural Sabadell-Israel estem duent a terme.
Fou una experiència molt engrescadora i poguérem comprovar l’enorme satisfacció que provocava en aquestes
persones conèixer que, en una ciutat de Catalunya anomenada Sabadell, la qual abans de la visita els hi era
absolutament desconeguda, hi havia un grup de persones que treballaven per a divulgar els valors de la cultura jueva
i en la defensa de l’Estat d’Israel.
Esperem que en el futur ens continuïn visitant nous grups. Els acollirem, els hi ensenyarem la nostra ciutat i els hi
mostrarem la nostra admiració pel judaisme i per Israel.
Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia
electrònica, feunos-ho saber a massadasabadell@gmail.com
Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies
3. EN PORTADA
L’útim català d’Istambul. La fi d’una era Enric H. March
nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 3
MASSADA SABADELL
El 29 de maig de 1453 Mehmet II assaltava la ciutat de Constantinoble i la
feia caure definitivament a mans de l’Imperi turc. Constantí XI Paleòleg, el
darrer emperador, moria en la defensa dels seus murs i es posava fi a més de
1000 anys d’existència de l’Imperi romà d’Orient.
La caiguda de Constantinoble va representar un daltabaix econòmic, però
també cultural, per a les potències comercials occidentals i especialment per
a Gènova, Venècia i la Corona d’Aragó, que perdien definitivament el control
del comerç a la Mediterrània oriental, tan pròsper en els segles anteriors.
En la batalla decisiva, els catalans, comandats per Pere Julià, capità de la
guarnició catalana de Constantinoble, van tenir al seu càrrec la defensa
d’un pany de la muralla, que fou el darrer a caure en poder dels turcs. Pere
Julià i Joan de la Via, cònsol de catalans, i els seus fills, entre d’altres, van ser
executats pels turcs por ordre del sultà.
El 6 juliol de 1453, a Nàpols, uns emissaris de Constantinoble van anunciar
al sobirà català, Alfons IV el Magnànim, la trista notícia de la caiguda de
Constantinoble. Entre els representants catalans a la cort, formant part d’una
ambaixada de l’estament mercader, hi havia Joan Fogassot, fill d’un mercader
de Barcelona, poeta i notari de la ciutat almenys de 1453 a 1474.
A partir d’aquí, tot va ser camí de tornada cap a Occident, deixant enrere
les terres on la presència catalana s’hi havia instaurat des que Roger de Flor,
comandant els almogàvers, obtingué autorització de Frederic II de Sicília
per oferir-se, sota l’estendard catalanoaragonès, al servei de l’emperador
de Bizanci, Andrònic II, per lluitar contra els turcs. Els ducats d’Atenes i
Neopàtria, així com el posterior control comercial de la zona, van ser el fruit
obtingut i que ara es perdia.El vell barri jueu de Balat d’Istanbul, en el segle XIX (Font: Rivavakfi)
5. MASSADA SABADELL pàg. 5
EN PORTADA
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
Camins d’anada i tornada: l’últim sefardita de Balat
Però la Història, sempre inquieta, mai en calma, com les onades del mar,
retorna les restes dels naufragis a les platges. Pocs anys després de la derrota
cristiana, l’aigua havia d’endur-se les restes d’una tempesta a l’altre extrem del
mar. L’any 1492 un decret dels Reis Catòlics expulsava del Regne de Castella
i de la Corona d’Aragó els fills d’Israel. La cristiandat, massa orgullosa d’ella
mateixa, feia fora els jueus. Carros i cavalls i gent a peu marxaven cap el nord
de l’Àfrica o cap a Flandes. Les naus salpaven cap a Itàlia, Grècia... i l’Imperi
otomà.
Deixaven enrere llar, bestiar, patrimoni. A l’equipatge, només el més essencial
per començar una nova vida, com catorze segles enrere després de la
destrucció del Temple. A la butxaca, la clau de casa. I al cor, la memòria en
forma de relats i cançons en la llengua de la mare. Sefardita, els castellans;
catalana, els catalans de les Terres d’Edom (si hagués sobreviscut, ara hi hauria
un català medieval viu, com el judeo-castellà dels sefardites).
Un dia de finals del segle XV, la família Behar va deixar les costes de Ponent
atenent la crida del sultà Baiazet II el Just, fill del Mehmet II que havia
conquerit Constantinoble i d’una grega ortodoxa, que oferia protecció als
jueus perseguits i expulsats de la Península ibèrica (4).
Després de travessar la Mediterrània en una flota cedida pel Gran Turc, la
família Behar, amb altres famílies catalanes i castellanes, arribava a la ciutat
d’on 40 anys enrere havien fugit els últims catalans, per ocupar el buit deixat
pels mercaders. Com si d’una revenja tramada pel temps i els laberints del
destí es tractés, nous catalans havien de convertir en casa seva el país que
havia expulsat els seus compatriotes.
Instal•lats al barri de Balat, a la riba de la Banya d’Or, els jueus sefardites i
catalans van formar una pròspera comunitat gràcies a la seva experiència
com a financers, metges i artesans. Baiazet II els va rebre al port de la ciutat
sentenciant: “Aquells que els envien, perden; jo hi guanyo”. “Quan els nostres
se’n van anar, Castella i Aragó van perdre una part important de la seva
cultura”, explica Mayir Behar, descendent d’aquells jueus que fa més de cinc
segles van fugir de la Península.
Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant judeo-castellà
com català, que va acabar desapareixent davant del sefardita, més estès i
predominant. La comunitat catalana jueva era molt petita, a Turquia. La
majoria de jueus de parla catalana es van instal·lar a Itàlia, sobretot a la
ciutat de Romà (la comunitat jueva més antiga d’Europa), on també es va
deixar de parlar en favor de l’italià (al gueto de Roma es conserva un carrer
amb el nom de Via Catalana, on hi ha la sinagoga). Malgrat tot, a la parla
sefardita d’Istanbul es conserven paraules d’origen català (kaler, trepitjar,
krosta). Algun dia hi hauríem d’anar a parar l’orella entre les restes de la parla
jueva de Turquia i Grècia i algú n’hauria d’aixecar acta. Vés a saber si encara
reconeixeríem els morts!.
El pare de Mayir, el verduler David, com el coneixen els veïns al barri, regenta
un negoci de fruites i verdures. “Que bonic era abans el barri!”, exclama el
sefardita amb un suau i melós accent castellà del segle XV. Balat és ara un
veïnat pobre. Què va passar, doncs, amb el pròsper i vitalista barri hebreu? El
1894 un terratrèmol va destruir bona part dels edificis i els jueus més rics es
van traslladar a l’altra riba de la ria d’Istanbul, al barri de Gàlata, on avui hi ha
el rabinat.
Des d’aquell moment, el barri de Balat va passar a ser un indret pobre i
miserable, de cases mig derruïdes i amb poca salubritat. Així ho relaten els
viatgers que a principis del segle XX es dirigien a Istanbul. Amb la construcció
del tram de l’Orient Espress que allargava la línia des de Bucarest fins
Constantinoble, la burgesia europea procedent de Londres, París, Viena i
Budapest buscava a la capital turca l’exotisme que tan de moda es va posar en
el tombant de segle i que duia els turistes cap a Orient.
Un interès turístic que contrasta, sobretot, amb els relats dels viatgers
espanyols, francesos i italians. Com sempre, paral·lelament a la descripció
6. de les riqueses i l’exotisme orientals, els pobres i els desheretats reben tot el
menyspreu com si la seva misèria fos producte de la seva maldat. L’orientalista
Pablo Martín Asuero, director de l’Instituto Cervantes de Damasc, va fer la
seva tesi doctoral al voltant d’aquesta visió: Viajeros hispánicos en Estambul;
de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918) (5).
Com a exemple de la visió dels viatgers de què ens parla Pablo Martín Asuero,
el diplomàtic espanyol Antonio de Zayas y Beaumont ens deixa una mostra de
l’enquistat antijudaisme de la Península:
“Tal es el Cuerno de Oro. En sus aguas se bañan Pera y Stambul; en
sus márgenes, tan pintorescas como malsanas, porque allí vierten las
inmundicias ambos barrios de Constantinopla, vieron correr los días de
su infancia los Príncipes Fanariotas, de glorioso renombre en los anales
de la historia; en ellas arrastran aún vida miserable los restos de la raza
hebrea, condenada por su Deicidio a errar de pueblo en pueblo hasta la
consumación de las centurias; en ella agoniza la en un tiempo poderosa
flota del Pachá, más carcomida que por la inacción a que se ve condenada,
por las prevaricaciones y rapiñas de los altos funcionarios” (A orillas del
Bósforo. Madrid: Juan Pueyo, 1912, p. 112).
Posteriorment, amb la fundació de l’Estat d’Israel, molts sefardites van
abandonar el barri, la ciutat i Turquia, “alguns per nacionalisme, altres per
raons econòmiques”. Mayir arronsa les espatlles. A ningú se li escapa que
també va influir l’aprovació d’un impost d’inspiració feixista que l’any 1942 va
gravar amb unes abusives taxes els béns de les minories jueva, grega i armènia,
i que va acabar amb molts jueus en camps de treball. Després, el 1955, una
torba embogida es va acarnissar amb aquestes comunitats, originant una
diàspora que va escampar jueus i armenis i que va fer desaparèixer la població
grega instal·lada a la ciutat des de feia setze segles.
El barri de Balat continua sent un lloc pobre habitat per gent humil. De l’antic
entramat urbanístic del barri jueu es mantenen els carrers del mercat, formats
per curiosos edificis multicolors de dues o tres plantes. “Fa uns anys va morir
un dels pocs jueus que quedaven, i l’altra família que hi ha només ve de tant
en tant a cuidar la sinagoga”, relata Mayir. Abans hi havia deu sinagogues;
només dues són en ús, però s’utilitzen molt poc perquè la tradició hebrea
exigeix la presència de deu adults per poder oficiar en el temple.
Malgrat l’aparent solitud, els Behar viuen a gust al seu barri. Ningú el veu
com un jueu perquè allà tothom té la seva història. No hi ha una cultura de
gueto perquè tothom bé d’algun lloc. No marxaran de Balat: “El meu pare
EN PORTADA
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
El pont de Gàlata a la sortida del barri jueu (1880-1900)
MASSADA SABADELL pàg. 6
7. no pot abandonar aquest lloc. Aquí estan tots els seus records, aquí va enterrar
el seu pare i el seu germà. No es pot abandonar la memòria”.
El viatger i narrador acaba el seu relat acomiadant-se lànguidament dels Behar.
Però sabem, per experiència, que la història, el viatge, no s’acaba aquí, i que el
vent ens porta cançons cavalcant sobre les onades del mar.
“Mayir, con su gastada americana parda de cuadros de la que sobresalen
los cuellos de una camisa amarillenta, tiene la piel y el cabello ralo de un
color claro y deslavado, que parece fundirse con el tono ceniciento de las
piedras de Balat hasta desaparecer. Todo se diluye, menos sus ojos, del
mismo azul turquesa de la pintura que cubre los muros de la verdulería de
su padre. Del mismo azul mediterráneo del mar que hace más de 500 años
surcaron sus antepasados.” (5)
No es pot abandonar la memòria
Els jueus del Regne de Castella i de la Corona d’Aragó van guardar la clau de
la llar, que molts conserven. En el seu record han preservat el relat de tota
una vida en forma de narracions i cançons. Una tradició oral que ha passat de
pares a fills però que sempre corre el perill de perdre’s, conservada en llengua
judeo-castellana i en català medieval. Podem oblidar, però en algun moment la
realitat o l’atzar ens enviarà al fons de la memòria i ens trasbalsarà.
El barri de Balat encara conserva les velles cases jueves (Font: Visit2Istanbul)
EN PORTADA
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
*Notes:
(1) Beltran, Vicenç. “El cançoner perdut de Girona: els Mayans i l’occitanisme il•lustrat”, dins Beltran, Vivenç; Simó, Meritxell; Roig, Elena (Eds.). Trobadors a la Península Ibérica. Homenatge al Dr. Martí de Riquer. Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 91-120.
(2) Rolando del Castillo, “Períodos: Consecuencias del final del Imperio Bizantino: Sobre mitos y leyendas originadas a partir de la caída de Constantinopla” [en línia], entrevista de Rolando Castillo a Eusebi Ayensa, dins La caída de
Constantinopla, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. <http://www.cervantesvirtual.com/bib/portal/constantinopla/index.html>. [Consultat: 01/01/2012].
(3) Per al poema de Fogassot i d’altres autors de l’època: Riquer, Isabel de. Poemes catalans sobre la caiguda de Constantinoble. Vic-Barcelona: Eumo-Universitat de Barcelona, 1997.
(4) Andrés Mourenza, periodista resident a Istanbul, va publicar l’any 2007 una interessant història sobre la família sefardita dels Behar del barri de Balat: El último sefardí de Balat [bloc]. <http://estambul.wordpress.com/2007/11/06/el-
ultimo-sefardi-de-balat>.
(5) Martín Asuero, Pablo. Viajeros hispánicos en Estambul; de la cuestión de Oriente al reencuentro con los sefardíes (1784-1918) [en línia]. Estambul: Isis, 2005. <http://www.theisispress.org/Cuadernos_del_Bosforo>. [podeu veure un
resum de la part dedicada als barris de Balat i Hasköy, feta pel propi autor, a Terres d’Edom [bloc]: “Balat i Hasköy: dos barris jueus d’Istanbul”. <http://bereshitbiblia.blogspot.com.es/2011/12/balat-i-haskoy-dos-barris-jueus.html>].
(6) Mourenza, article citat.
Blog Bereshit
MASSADA SABADELL pàg. 7
Enric H. March
Filòleg
webmaster del blog Bereshit
8. Una delegació d’Israel visità el Centre de Formació “Cal Molins” de Sabadell per conèixer els seus serveis
Un total de 47 professionals vinculats al Ministeri d’Educació del Govern d’Israel ha visitat recentment el Centre de Formació “Cal Molins” de Sabadell com a
edifici subscrit a l’activitat del Vapor Llonch, seu del Servei de Promoció Econòmica de la nostra ciutat.
Aquesta delegació ha fet una parada a Sabadell en el seu recorregut per diferents ciutats catalanes per conèixer projectes culturals i educatius. Durant la visita
han mostrat especial interès pels plans adreçats a joves com a procés de transició al treball i en l’oferta formativa existent que ofereix més oportunitats per
accedir al mercat de treball. En conjunt la mitjana anual d’alumnes que participen en activitats formatives organitzades des del Vapor Llonch i desenvolupades
majoritàriament al Centre de Formació “Cal Molins” se situa en prop de 2.100 persones.
Durant la visita, la presidenta de l’Associació Cultural Sabadell Israel la Sra. Joana Berrio acompanyada del regidor Lluís Monge donà la benvinguda a aquestes
persones alhora que aprofità per explicar les activitats de l’entitat.
Tots els assistents es mostraren gratament sorpresos de l’existència d’aquesta entitat i feren nombroses preguntes al voltant de la realitat de Sabadell en vers Israel i
la Cultura Jueva.
Una delegació d’Israel visita Sabadell
ACTUALITAT
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
MASSADA SABADELL pàg. 8
Els asistents al pati de
“Canl Molins”
Acte de benvinguda a càrrec
de la Sra. Joana Berrio ,
presidenta de la ACSI, i del
regidor del Ajuntament de
Sabadell , Sr. Lluis Monge
9. ACTUALITAT
Tel Aviv entra a l’estiu
MASSADA SABADELL pàg. 9
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
Tal com estava previst, ha plogut durant els dos dies
de Shavuoth.
Aquests xàfecs quasi van espatllar les tradicionals
festes camperoles en els kibutz, però per sort, no
es van haver de cancel·lar. En efecte, en Shavuoth
celebrem la donació de la Toráh al Sinai i els
religiosos van a les sinagogues a llegir la història
de Ruth, nascuda entre els pitjors enemics dels
Hebreus, i que no obstant això, per la seva voluntat
de ser part del poble i del Déu de la seva estimada
sogra Naomi, es va merèixer ser la besàvia del
Rei David, i després, una avantpassada del propi
Mesies. Però en tornar els Jueus a la seva terra, la
majoria d’ells amb l’ideal socialista laic i igualitari,
es va donar un sentit més concret a la festa: el del
renaixement de la natura, amb les primeres collites
que se solen presentar en uns carros plens de flors,
amb fruites recent recollides, envoltats per les cries
dels ramats, i també dels nadons que van néixer al
llarg de l’any a cada kibutz.
Per arrodonir-ho, a tot el país es mengen àpats amb
làctics, nates i formatges. De tota manera, encara
que semblava que podia interferir al Shavuoth, a
Israel la pluja sempre és benvinguda i el nivell del
llac de Tiberíades va guanyar dos centímetres més, i
va significar ser una bona notícia a nivel nacional!
Una setmana més tard, el dijous, la meva petita
família telavivense es va traslladar al llac Tiberíades
a celebrar una bar-mitzva. L’heroi de la festa té una
mare oriünda d’Etiòpia, i un pare «Tzabar», nascut
aquí i nét de pioners arribats de Polònia. No cal
afegir que els familiars i els amics quasi semblen
abillast amb tots els colors del arc de sant Martí.
Totes les dones van vestides amb una acurada
elegància, les joves molt a la moda, dues tietes grans
amb la indumentària festiva etíop, blanca, llarga
i amb boniques cenefes, i una amiga de la mare
porta el vel musulmà. Es menja bé i es balla molt!
Al dia següent, ens despertem en el que s’anomena
a Israel «un zimmer», una cabana de fusta que
Raxel Israel
Llac Tiberíades
Tel Aviv 14/06/2013.
10. MASSADA SABADELL pàg. 10
ACTUALITAT
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
consta d’una habitació, un jakuzi, una cuineta, i
la terrassa amb un balcó que dóna directament al
llac. Aquest «mar de Galilea» és un lloc màgic, una
petxina entre blava i platejada, quieta, vaporosa,
esquitxada amb pinzellades malves, grogues, verdes,
com si fos un quadre impressionista. A la vora
del llac, hi ha molts plàtans, i
illots de mangles (*). El dia que
vam estar allà va ser un dels
més calurosos de l’any, amb 39
graus!
El dilluns 27 de maig ens
recorda la realitat del context
geo-polític en el qual vivim: a
tot el país, es simula un atac de
míssils. Sonen dues alertes, al
matí a dos quarts d’una, i quan
passen cinc minuts de les set de
la tarda. Els vianants busquen
on aixoplugar-se. A les escoles
els nens baixen als soterranis.
Els soldats, els bombers, el
personal hospitalari, ja saben
com actuar i s’entrenen un cop
més. La gent s’ho pren amb
calma, però de debò, perquè
la situació està tensa al Golan,
prop de la frontera amb Síria,
on s’albira el fum i s’escolta
el soroll dels bombardejos,
mentre alguna granada de canó
segueix impactant al territori israelià.
Un divendres al matí, vaig escoltar en un programa
cultural radiofònic un testimoni que em va
impactar molt. Yogi Lemay és àrab, va néixer a
Israel dins d’una família cristiana, amb 15 nens,
que es va traslladar als Estats-Units i allà es van
convertir tots al judaisme per decisió del pare.
Yogi tenia aleshores 9 anys, i quan en va fer 14 la
seva familia va tornar a Israel, on es van instal·lar
en un kibutz. Estava fent el servei militar quan va
esclatar la guerra del Líban l’any 1982, i com soldat
israelià va entrar al poble libanès del seu avi, fent
broma al respecte amb els altres soldats. Diversos
companys seus van caure en els combats contra els
terroristes que havien bombardejat durant molts
anys les poblacions israelianes nord, i que sovint
s’infiltraven en les mateixes, a perpetrar massacres
com va passar a Kiryat-Shmona. Yogi va recollir
totes les cartes dels caiguts que va poder trobar,
tallar-les i triturar-les, i finalment omplir amb elles
les parets de la sala de la seva exposició actual, a
Tel Aviv, com si fos un misteriós missatge tret dels
pensaments callats de aquells joves morts.
També en l’àmbit cultural, s’anuncien dues bones
notícies més: a finals de juny, la gran cantant
americana Barbra Streisand vindrà a Israel a
honorar al president de l’Estat, Shimon Peres, en
el dia del seu 90è aniversari. A ella la nomenaran
doctor honoris causa per la Universitat Hebrea
de Jerusalem, i cantarà a Tel Aviv per a un públic
de 40.000 persones. Més tard, al juliol, a una altra
cantant, la guapa Alicia Keys, li tocarà alegrar als
seus fans a Tel Aviv. He de subratllar que aquestes
visites de famosos, són petites victòries sobre l’odi
dels que s’obstinen a culpar Israel d’apartheid i, per
tant, intenten aïllar-la internacionalment. Mentre,
Shimon Peres i Barbra Streisand
11. qualsevol turista pot comprovar l’absurd d’aquesta
mentida.
El 7 de juny, els carrers principals de Tel Aviv es
van omplir de carros, de música, de disfresses
vistoses… Com cada any, la Gay-Pride va ser tot
un esdeveniment de la Tolerància, patrocinat per la
model Bar Refaeli, amb la participación de 120.000
persones, entre les quals hi havia molts estrangers.
L’Ajuntament havia convidat a la primera parella
d’homosexuals que acabava de casar-se legal i
oficialment a França: ells van confessar que no
s’havien imaginat Tel Aviv tal com ho han viscut, ni
que anessin a rebre una acollida tan entusiasta. Una
altra dada interessant: uns homosexuals palestins
fugen a Tel Aviv dels perills que corren en l’entorn
musulmà.
L’11 de juny, a la Universitat de Tel Aviv, el filòsof
i sociòleg Michel Serres, un dels grans intel•lectuals
reconeguts a França, va venir a conferenciar, en
francès, sobre les noves tecnologies. És un senyor
gran, elegant, encantador, que s’expressa amb molt
d’humor i una immensa cultura. En resum, ni els
smartphones ni les xarxes socials li preocupen gens:
per a ell compta el que anomenem «el virtual»,
l’eixamplament de les potencialitats de la ment
humana.
Mentrestant, a Kikar Rabin, - la plaça de
l’ajuntament-, la Fira del Llibre atreu, durant 3
tardes seguides, a una multitud de joves, gent
gran, famílies amb nens, que remenen amb afany
ACTUALITAT
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
els taulells. Ho troben tot: poesia, assaigs polítics,
biografies d’unes figures històriques, recerques de
les arrels diaspòriques ... La llengua hebrea està
floreixent. Al costat dels noms coneguts d’Amós Oz,
David Grossman, Aaron Appelfeld i altres, un munt
de novel·listes de la nova generació es presenten
als seus conciutadans, i també als lectors del món
sencer. Un fenòmen peculiar és el d’aquells autors
israelians que escriuen sobre la nostra societat en
rus, la seva llengua materna, i als quals quasi ningú
coneix a Israel, però que arriben a tenir gran èxit a
Rússia com representants de la literatura israeliana!
Ja ho vieu, també som el país de les paradoxes! Plaça Rabin
Raxel Israel
MASSADA SABADELL pàg. 11
12. CIÈNCIA
Científics israelians desenvolupen un ull biònic per a cecs de naixement
nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 12
MASSADA SABADELL
Científics israelians han desenvolupat una
tecnologia que pot permetre a les persones cegues
de naixement veure, amb l’ajuda d’una lent de
contacte biònica.
La nova tecnologia, desenvolupada per un equip
de la Universitat Bar-Ilan, encara no ha rebut
l’aprovació per als assajos clínics, però la seva
viabilitat està sent provada en persones que veuen,
amb l’ajuda d’un model de simulació de lent
biònica.
La tecnologia consisteix en una petita càmera
que rep la informació visual del medi ambient i
transmet senyals a una lent de contacte biònic. La
lent passa els senyals a través d’elèctrodes a la còrnia
i d’allà a les àrees sensorials del cervell, el qual
genera un estímul que simula la informació visual.
“Aquesta tecnologia és una bona notícia per a la
humanitat, sobretot per proporcionar vista als cecs
de naixement sense necessitat de cirurgia o danyar
altres sentits o òrgans vitals”, diu el Professor Zeev
Zalevsky, cap d’Enginyeria Elèctrica i Nanofotònica
de la Universitat de Bar-Ilan, que va dirigir l’equip
de recerca.
En els últims anys, diverses empreses de tot el món
han desenvolupat un ull biònic, però tots ells es
basen en una tecnologia que és de poca ajuda als
que són cecs de naixement .Aquest sistema, que
no passa per la retina, està dirigit a aquells que
pateixen de degeneració de retina. Es compon
d’una càmera diminuta implantada a l’ull que
transmet senyals elèctrics directament als nervis
units a la vista de la retina, per sobre de la retina i la
generació de l’estimulació visual.
A més, aquests altres sistemes són invasius i
requereixen cirurgia. També depèn de l’estimulació
de les àrees del cervell que la vista desenvolupa
en la infància. Això fa que no sigui adequat per a
aquells que són cecs de naixement, ja que les àrees
del cervell no es desenvolupen en persones amb
ceguesa congènita.
Les companyies dels EUA Second Sight, l’empresa
alemanya Retina Implant AG, l’empresa australiana
Bionic Vision i la companyia israeliana Nano
Retina tots utilitzen aquesta tecnologia.
La resolució visual en ulls biònics existents és d’
aproximadament 16 píxels, en comparació amb un
milió de píxels en un ull normal. Això permet a
les persones amb implants d’ulls biònics distingir
entre la llum i la foscor i les ombres, però no
distingir objectes o lletres senceres, o aconseguir
independència i mobilitat.
En contrast, la nova tecnologia israeliana és no
invasiva i està destinada a proporcionar la vista als
cecs de naixement.
“La nova tecnologia intenta fer front als problemes
de les tecnologies d’ull biònic existents incloent
a les persones que són cegues de naixement, en
què la regió del cervell que processa la informació
Una petita càmera rep la informació visual del medi ambient i transmet senyals a una lent de contacte biònica.
13. CIÈNCIA
nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 13
MASSADA SABADELL
visual no s’ha desenvolupat, per veure-hi”, explica
Zalevsky .
La lent biònica estimula els nervis de la còrnia a
la part externa de l’ull, que estan connectats en
el cervell a les àrees que processen la informació
sensorial.
La tecnologia consisteix en una petita cambra amb
un compressor d’imatge i un amplificador de senyal
elèctric situada fora del cos del pacient i es pot unir
a les seves ulleres o un dispositiu cel·lular.
S’utilitzen tècniques de súper resolució “per
codificar una imatge de nombrosos píxels i
comprimir-la en uns pocs píxels”, explica Zalevsky.
“La codificació permet comprimir captures visuals
estàtiques, cosa que redueix els píxels però permet
la transmissió d’informació visual similar a la visió
d’una persona sana”, diu el científic.
La informació comprimida es transmet, després de
ser amplificada elèctricament, des de la diminuta
càmera per mitjà de tecnologia sense fils a una lent
de contacte biònica a l’ull.
L’objectiu proposat tindrà uns 10.000 petits
elèctrodes que permetin l’estimulació de la còrnia.
“La còrnia és la part més rica de l’ull en nervis
sensorials i té desenes de milers de punts sensorials
perquè els petits elèctrodes es puguin connectar”,
diu Zalevsky.
Ja és possible avui en dia col·locar elèctrodes
diminuts, (fins i tot opacs) de material metàl•lic,
en lents de contacte transparents. Els elèctrodes
estimulen punts sensorials de la còrnia mitjançant
la transmissió de la tensió, sense contacte directe
amb la còrnia, a causa de l’amplificació del senyal
comprimida en l’aparell extern.
Els estímuls passen de la còrnia a través del sistema
nerviós a diverses regions del cervell que processen
la informació visual.
La tecnologia de Bar-Ilan encara no ha estat aprovat
per a realitzar assajos clínics. No obstant això, en els
últims mesos la viabilitat del sistema ha estat provat
en 10 subjectes amb un model de simulació de la
lent biònica, que transmet estímuls cap a un dit en
lloc de la còrnia.
Els científics han ensenyat als experimentadors
a descodificar imatges simples en una primera
i bàsica etapa. “Però l’objectiu real consistirà en
10.000 elèctrodes que permetran rebre imatges
visuals d’una resolució molt més gran i potser, fins i
tot, el color en el futur,” diu Zalevsky .
Prof. Zeev Zalevsky
Font: Unidos por Israel
14. nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 14
MASSADA SABADELL
Israel ajuda el mòn
Iniciem a partir d’aquest número de la revista
digital Massada-Sabadell, la presentació d’algunes
de les molt importants organitzacions de
voluntariat en les quals el poble israelià sobresurt
per damunt d’altres nacions. Començarem
preguntant-nos per què Israel ha d’ocupar-se dels
problemes dels altres quan té tantes necessitats
pròpies? Quina és la urgència moral, com a Poble,
de bolcar-se en ajudar nacions que sovint els
ignoren o són bel·ligerants?
Una mica d’història...
Quasi un terç dels israelians són voluntaris. De fet,
Israel pot ser considerat com el país, en relació al
seu nombre d’habitants, que més voluntaris té al
món. Més encara, el moviment sionista va crear
organismes que prestaven serveis (a l’individu i a
la comunitat) quan encara estava sota el Mandat
Britànic. Fins i tot durant els 400 anys de domini
otomà, la petita comunitat jueva a Palestina
tenia les seves pròpies societats d’ajuda mútua
i relacions amb organitzacions voluntàries al
món. Els erudits, que supervisaven els fons de
“beneficència comunitària” en temps talmúdics,
eren voluntaris i la tradició de la tzedakà (caritat),
sorgida del manament “Estimaràs al teu proïsme
com a tu mateix”, estimulava a tot el poble a ajudar-
se en temps de dificultat o crisi. La major part de
la filantropia es realitzava de forma discreta. Les
ACTUALITAT
15. ACTUALITAT
nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 15
MASSADA SABADELL
comunitats jueves del món funcionaven sota una
autoadministració voluntària.
En el període anterior a la Independència d’Israel
(1948) ja es comptava amb institucions autònomes.
Disposaven d’un sistema escolar i de la protecció de
vides i propietats. Van crear la Haganà, organització
clandestina d’autodefensa que, després, es va
posar al front de la lluita per la independència i
finalment es va convertir en la base de les Forces
de Defensa d’Israel (FDI); el kibutz (assentament
col•lectiu) com el moshav (llogaret cooperatiu)
representaren l’esforç per desenvolupar avenços
agrícoles sota condicions difícils, mitjançant
l’esforç comú. Amb el temps, moltes funcions van
passar a mans del recent format govern. Molt aviat
van començar a destacar algunes associacions
com ara Magen David Adom (Estrella de David
Roja, o la Mitja Lluna Roja), per a primers auxilis,
Akim (per a trastorns mentals), Ilan (per a nens
invàlids), Zehavi (d’ajuda a famílies nombroses)
Associació pel Benestar dels soldats i la Societat
per a la prevenció dels Accidents de Trànsit. Les
dones no es queden enrere. D’aquesta manera, van
néixer Na’amat (Dones Treballadores i Voluntàries
de la Federació del Treball, Histadrut), WIZO
(Organització mundial de dones sionistes) i Emuna
(Moviment nacional de dones religioses), entre
d’altres, a les que es van anar afegint les d’ajuda a les
immigrants i els moviments juvenils, que jugaran
un important paper. La pressa per fer-ho i fer-ho
ràpidament era gran. Els que arribaven, per milers,
necessitaven assistència especial. En cap altre lloc
16. ACTUALITAT
nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 16
MASSADA SABADELL
del món organismes governamentals van ajudar
tant. Els voluntaris van tenir un paper fonamental.
El 1971, l’ aleshores Primer Ministre Golda Meir
va designar una comissió per estudiar la situació
dels nens i joves menys afavorits. Les seves
recomanacions emfatitzaren l’esforç i, al següent
any, el govern va establir el “Servei Voluntari
d’Israel” per estimular i coordinar les activitats.
Es van nomenar representants als ministeris
d’Educació, Benestar Social i Salut, com també als
consells locals i organitzacions voluntàries. Avui
en dia, aquell esforç està coordinat pel Consell
Nacional del Voluntariat, finançat per l’Oficina
del Primer Ministre i format per representants
d’organitzacions privades i de govern, institucions
acadèmiques i ciutadans particulars.
Aquest Consell, també manté relació directa amb
Nacions Unides, a través de diversos projectes.
Representants dels estaments que prenen decisions
en la preparació d’emergències a l’Europa Oriental
i la Comunitat Britànica de Nacions, van arribar
a Israel per estudiar com augmentar els seus
coneixements.
Cal recordar també que Israel va atorgar asil a
centenars de refugiats de Darfur (Sudàn). Segons
dades de l’ONU, més de 400.000 persones van
ser assassinades durant els sis anys de conflicte
(incloent assassinats massius i neteja ètnica) i més
de dos milions van abandonar les seves terres.
El 2007, dos israelians, el Dr. Efraim Laor i Gili
Shenhar, van assistir a Nova Zelanda a uns exercicis
preparatoris per a donar resposta a desastres a
nivell internacional. Ambdós formaven part d’un
equip a nivell mundial, amb representants de 24
països, entrenats per a respondre, com a personal
de les Nacions Unides, en temps de desastres
massius com ara són els tsunamis, terratrèmols,
catàstrofes naturals i les causades per l’home,
principalment a l’Àsia i la regió del Pacífic.
Així doncs, a partir del proper número de Massada-
Sabadell, parlarem d’organitzacions israelianes de
cooperació com són MASHAV, “Fons d’Ajuda als
nens de Biafra”, Yad Sarah, Equip Israelià de ràpida
recerca i rescat (FIRST), Salvar el cor d’un nen
(SACH), ZAKA. LATET. IsraAid, Israel Fliying
Aid, o, Eye from Zion.
Soluciones de marketing y comunicacion
DISEÑO GRÁFICO
17. nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 17
MASSADA SABADELL
Dèiem en un capítol anterior que la causa que
explica l’establiment amb arrels dels jueus a
Israel ha estat la política de l’aigua, és a dir, la
projecció sobre un país abandonat, erosionat i
estèril, de mils de quilòmetres de conduccions
per a fer arribar l’aigua fins on el cabal,
els diners i el temps han permès; ja s’han
obtingut grans resultats. La zona de Galilea,
les planes costaneres de l’espai central, on
es troba Tel Aviv, podem afirmar que tenen
resolta la qüestió de l’aigua. Ara va arribant
a la boca del desert del Nègueb, portada des
del Iarkon, situat més de cent quilòmetres al
nord del rodal que s’està colonitzant en els
moments presents. L’aigua va baixant cap al
sud i arriba ja al desert, vagament poblat de
tribus de beduïns que hi divaguen amb les
seves tendes de drapets negres i les caravanes
d’ases i camells. On arriben les conduccions i
s’aconsegueix alguna forma d’humus, la terra
comença a verdejar ràpidament. Aquesta
feina s’ha pogut fer, es fa i s’irà fent a base
d’un esforç enorme. És l’obra de l’idealisme,
del sacrifici de l’esperit d’Israel. Aquesta obra
equival a una tensió col.lectiva que no té
gaires precedents en l’àmbit de la terra. Ho
repeteixo: Israel és un país petit, però és una
cosa importantíssima.
Però aquesta és una explicació material
del fenomen de la nació jueva. És segur que
hi ha alguna cosa més que explica aquest
renaixement. Israel està poblat avui per un
material humà procedent de seixanta-dos o
seixanta-tres països i tres continents de la Terra.
Tots i cada un d’aquests elements arribaren
ací amb els seus costums ancestrals, de
vegades molt esfumats, i amb els seus costums
superficials, de vegades fortíssims. Portaven la
seva manera d’ésser, parlant gairebé sempre
la llengua del seu país d’origen de la seva
procedència immediata i de vegades coneixent
el jiddisch. Hom cregué indispensable donar
un denominador comú a l’expressivitat
L’any 1957 l’escriptor català Josep Pla va visitar Israel i, a resultes d’aquest viatge, publicà el llibre Israel
1957, del qual en publiquem un capítol on Pla reflexiona sobre la llengua com a element cohesionador i
identitari de la societat d’aquell país.
Israel 1957. Josep Pla
La resurrecció d’una llengua
Josep Pla, viatger
DOCUMENT
18. nº26 juny 2013
MASSADA SABADELL pàg. 18
MASSADA SABADELL
d’aquesta gent diversíssima. És a dir: des d’un
principi, un dels perills més grans per què
passà aquesta nació fou la possibilitat que es
convertís en una nova terra de Babel.
Existí el perill que la població entrés en un
confusionisme galimatiàsic i que no pogués
dialogar, que no pogués integrar-se i fondre’s.
Es notòriament evident que, en la formació
d’aquest denominador comú, la creació
del nou Estat fou un factor molt positiu. El
germen de l’Estat d’Israel fou l’Agència jueva
Internacional (Jewish Agency). Quan l’Estat
fou establert, els quadres d’aquest enorme
organisme de la diàspora, els directius de
l’Agència jueva, passaren a ésser els directius
de l’Estat incipient. Així, Weizmann, el cèlebre
químic, fundador de l’Agència a Zuric,
fou el primer president de l’Estat d’Israel.
Ben Gurion, que el 1948 era president de
l’Agència, passà a ésser el primer president
del Consell en certa manera automàticament.
Moisès Sharet, encarregat de les relacions
públiques de l’Agència, esdevingué el primer
ministre d’Afers Estrangers, etcètera. El que ha
fet Israel, el que fa Israel i el que farà Israel
és l’Agència jueva. En aquest organisme hi
ha l’esperit, la classe dirigent, la passió, la
iniciativa, els diners ¬¬¬-la força, l’impuls i
la convicció granítica.
L’Agència jueva i l’Estat
d’Israel són dues coses
diferents, però en realitat
són la mateixa cosa
actuant paral.lelament
i dintre un encaix
perfecte. La direcció de
l’Agència jueva sorgeix del Congrés Sionista
Internacional, que es reuneix una vegada
cada quatre anys en un lloc o altre de la terra:
el Fons Nacional Jueu, el Moviment per la
Unitat d’Israel, no són més que organismes
amalgamats i dependents de la poderosa
Agència jueva. El centre general d’aquest
organisme es troba, naturalment, als Estats
Units.
Ara bé: quan els quadres de l’Agència jueva
passaren a convertir-se en els de l’Estat d’Israel,
es pogueren posar a funcionar de seguida i
amb gran eficàcia, no solament pel seu valor
intrínsec, sinó perquè tingueren la fortuna
d’heretar l’administració deixada pels anglesos
en acabar el seu mandat de Palestina. No
és pas tan fàcil de crear una administració
útil i productiva, puntual i intel.ligent. Els
anglesos deixaren els fonaments d’una excel.
lent administració en aquest país impregnada
de l’esperit de les magnífiques institucions
publiques d’Anglaterra, i el sistema fou heretat
pels nous governants.
Per a l’Estat incipient tingué un valor
inapreciable. L’impuls estava donat, les parets
mestres estaven construïdes, i no calgué sinó
continuar, seguir, perfeccionar. Israel no té
constitució escrita... com Anglaterra. Israel és
un país basat en l’habeas corpus i el respecte
legal a la persona humana... com Anglaterra.
Israel és un país parlamentari, d’equilibri de
poders i, per tant, de limitació de poders...
com Anglaterra. Israel té una administració
pública responsable, una estructura judicial,
una policia ben pagada, eficient, no
corrompuda... com Anglaterra. La moneda
anglesa és la lliura esterlina.., la moneda
israeliana és la lliura israeliana. Tots aquests
factors decisius i tot el que hi gira al voltant
és el que, a través del mandat en liquidació,
heretà Israel del Regne Unit. Considerable
herència.
David Ben Gurion
DOCUMENT
19. MASSADA SABADELL pàg. 19
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
Afegiré —sense que això prejutgi que més
endavant parlem de la qüestió— que la
immensa majoria de militars que avui tenen
de trenta-cinc a quaranta-cinc anys han servit
com a oficials o com a soldats en l’exèrcit
anglès de la darrera gran guerra, sobretot
en el VIII exèrcit del general Montgomery a
l’Àfrica, a Itàlia i en la invasió de l’Europa
central. L’exèrcit israelià no és, doncs, una
improvisació: és una força provada i certa, que
posteriorment ha estat perfeccionada d’una
manera considerable.
En els últims temps del mandat, les relacions
anglo-jueves es deterioraren per excés
d’equívocs i per la preponderància dels
interessos proàrabs i dels de les grans
companyies petrolíferes del Pròxim Orient, en
el Foreign Office. Això portà les organitzacions
jueves clandestines —la Haganah— a cometre
actes de gran violència contra els anglesos.
Les dues forces lluitaren aferrissadament. No
crec, però, que el poble jueu estigui dominat
pel complex antianglès. Són dos pobles que
poden estar momentàniament separats pels
interessos; tenen, però, ideals prou paral.lels
per a comprendre’s. A Israel, li han dolgut,
certament, els errors que atribueixen a Mr.
Eden i a Mr. Bevin. Cal reconèixer, en tot cas,
que la posició anglesa era endimoniadament
difícil. Acontentar tothom és difícil —potser
impossible. Quan els jueus afirmen que els
errors al.ludits han contribuït a rebaixar la
influència anglesa en aquesta part del món,
potser ho encerten. Ja veurem si la potència
americana caurà en les mateixes dificultats,
cosa difícil tenint en compte la influència jueva
als Estats Units.
La digressió ha estat llarga. La nostra intenció,
en aquest capítol, era de demostrar que la
creació de l’Estat d’Israel, com a organisme
eficient, contribuí poderosament a escamotejar,
des del primer moment,
el perill de la torre de
Babel. Es considera,
però, que l’Estat com
a factor d’integració
hauria arribat a resultats
purament mecànics si
no s’hagués produït al
mateix temps l’aparició
d’un factor espiritual
decisiu: la resurrecció de
la llengua hebraica com
a llengua del país.
L’hebreu contra Babel
En el curs dels segles, la llengua hebraica
s’anà decandint i acabà per morir-se, no
solament en la diàspora, sinó en el petit nucli
jueu que continua vivint a Palestina, sota els
successius dominadors. Era una llengua molt
més morta que la llatina. Només una part de
les autoritats religioses (el rabinat), els erudits
jueus (Spinoza sabia la llengua i n’escriví una
gramàtica) i no jueus, els hebraïtzants i alguns
poquíssims escriptors es mantingueren fidels a
l’antiga llengua. Per al poble, l’hebreu no tenia
ni vida, ni significació, ni sentit.
En el moment de la creació de l’Estat, la
situació lingüística era, aproximadament, com
segueix: l’hebreu era una llengua morta. Els
jueus disseminats per tot el món parlaven, és
clar, la llengua del seu país de residència:
a Anglaterra, als Estats Units i al Canadà,
l’anglès; a França, el francès; a Rússia, el
rus; a Polònia, el polonès; a Buenos Aires,
l’argentí, etcètera. Sobre les masses, però,
més o menys itinerants de la diàspora s’havien
format dues enormes taques lingüístiques que
s’han mantingut a través dels segles. Els jueus
situats en l’àrea de les llengües germano-
eslaves parlaven, a més del llenguatge del
país de la seva residència, el jiddisch, que és
l’alemany medieval corromput per la presència
d’una gran quantitat de paraules eslaves.
Aquesta manera de parlar era utilitzada grosso
modo, principalment, pels jueus asquenasites.
Els jueus de cabells negres, bruns i d’ulls
foscos, els sefardites, parlaven, a més de la
llengua del país de la seva residència, el ladí,
que és el castellà arcaic corromput per una
Dr. Chaim Weizmann
DOCUMENT
20. MASSADA SABADELL pàg. 20
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
gran infiltració de veus italianes, gregues,
turques, àrabs, balcàniques (romaneses,
búlgares) i de la llengua franca del
Mediterrani, el català inclòs. No podria pas
dir quina situació de decadència representa
el jiddisch, perquè no conec aquesta llengua.
És el llenguatge de la més gran part dels
jueus americans de NovaYork. Sobre aquesta
llengua hi ha un moviment literari, de poesia
i de teatre, del més gran interès. El nombre
de papers que surten, sobretot dels EUA,
en aquesta llengua es considerable. De tota
manera, hi ha qui sosté que l’estat d’aquest
idioma és confús, precari, excessivament limitat
a un particularisme estret i molt corromput.
Puc dir, en canvi, alguna cosa sobre l’estat
en què es troba el ladí, perquè aquests
últims dies he llegit tot el que m’ha caigut a
la mà en aquest galimatias, sobretot els dos
trisetmanals que apareixen en aquest país:
La Verdad i El Tiempo. Aquests papers m’han
produït una impressió llastimosa, lamentable.
No es tracta solament d’una forma expressiva
d’al.luvió, formada per una llengua bàsica
—el castellà de l’època d’expulsió dels Rels
Catòlics— a la qual s’han afegit paraules
d’altres llengües fins a submergir-la en el
caos. El que ha desaparegut del ladí és
l’esperit bàsic, l’estructura castellana, per a
ser substituïda pel pur galimatias. Recordo
que ara fa quaranta anys, a Salònica, donava
gust de sentir el que encara era possible
d’escoltar d’aquest llenguatge i el sabor
que tenia la premsa d’aquella ciutat que en
contenia manifestacions. És clar que Salònica
era una espècie de capital del sefarditisme:
el grup era ric, el Govern turc tolerant, el
rabinat intel.ligent i tradicionalista. En els dies
d’avui, però, Salònica, com a nucli important
de la diàspora, ja no existeix; 75.000
jueus de Salònica, que parlaven ladí, foren
ignominiosament assassinats per la Gestapo
durant l’ocupació de. Grècia pels exèrcits
alemanys.
El fet ha estat un cap mortal per a la vella
llengua que els jueus s’emportaren del nostre
país a conseqüència del decret d’expulsió de
finals del segle xv. El ladí que escriuen avui a
Israel ha sofert una degeneració lamentable
i constitueix una escriptura inintel.ligible i
energumenica. Jo, personalment, sóc una mica
refractari a formular una qualsevol profecia;
em sembla, però, que aquest llenguatge té
molt mala peça al teler, versemblantment
parlant. Ha entrat en l’agonia. Es qüestió
de molt pocs anys: una generació?, dues?
D’aquí a un irrisori nombre d’anys, aquesta
manera de parlar, que ha durat segles, serà
un simple objecte de vitrina arqueològica, i,
llevat d’alguns, pocs, erudits, ningú no sabrà
exactament en què ha consistit. És, de totes les
maneres de parlar —i d’escriure— perceptibles
a Israel, la que ofereix menys dificultats a la
penetració de l’hebreu.
He tractat de saber el nombre aproximat
de persones que, radicades en aquest pais,
Jueus de Salònica detinguts pels alemanys, als quals el
diplomàtic Sebastián Romero Radigales va intentar salvar,
fent passar els sefardites com si fossin espanyols
Israel, la integració d’un país: l’hebreu
DOCUMENT
21. MASSADA SABADELL pàg. 21
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
tenen mes o menys relació amb aquesta forma
d’expressió. Un diplomàtic –els diplomàtics
són, sovint, hiperbòlicament amables–
m’assegurà que arribaven a 250.000. Un
funcionari del ministeri d’Educació m’assegurà
que no arribaven a 100.000. Tot i que la
immigració del nord d’Àfrica sobre Israel va
d’augment, crec més en la segona afirmació
que en la primera. El ladí ha deixat de tenir
gust i sabor, ha perdut claredat i expressivitat
i, a judicar pels textos que en els papers
s’escriuen, ha perdut molta força transmissiva.
Més que una manera de fer-se entendre és un
seguit d’exabruptes personals, molt limitats
però capriciosos: un guirigall pur i simple.
Ens hem estès una mica en aquestes coses per
donar una vaga idea del que hauria pogut
representar la diversitat lingüística, del perill
que hauria pogut tenir per a la integració
d’Israel el galimatias de les llengües. Avui,
però, el perill sembla molt acollatat. Totes les
persones, sigui quina que hagi estat la seva
edat, que per una raó o per una altra han
passat per una escola -àdhuc els immigrants
que hagueren d’aprendre, en una escola
professional, un ofici-, parlen i escriuen
l’hebreu. Des que Israel es constituí com a
Estat, l’hebreu ha estat no solament la llengua
oficial, sinó l’instrument de les escoles. Israel
té quatre dies -com a Estat, s’entén. En aquest
període de temps ha passat una determinada
quantitat de la població per les escoles. Així,
doncs, el nombre de persones per a les quals
l’hebreu es la llengua materna avança cada
dia. La solució de donar a aquest poble la
seva llengua pròpia és, doncs, simplement, una
qüestió de temps. No té el mínim dubte que la
totalitat de la població ha acollit el restabliment
de la llengua amb un interès vertader a pesar
dels indubtables maldecaps i contratemps
que ocasiona aprendre-la. L’hebreu es un
llenguatge endimoniat i difícil: té alfabet propi
i s’escriu i es llegeix al revés de les nostres
llengües. Nosaltres escrivim i llegim d’esquerra
a dreta; l’hebreu s’escriu i es llegeix de dreta a
esquerra, de manera que el que per a nosaltres
és el començament, en l’hebreu es la fi i
viceversa.
No s’ha de fer més que passejar per aquestes
poblacions i pels seus carrers i veure els rètols
de tendes, oficines i comerços per a fer-se
càrrec de l’avanç de l’idioma. En les primeres
etapes de la realització del sionisme, degué
produir-se utilitzant els signes alfabètics dels
idiomes llatins; després, hom passà per una
etapa de retolació bilingüe, que en l’actualitat
va de baixa, perquè és cada vegada més
nombrosa la quantitat de rètols escrits
purament en hebreu. Si aquesta tendència
persisteix, el turista no hebraïtzant passarà
a Israel indubtables males estones per falta
d’accessibilitat a la llengua. De tota manera, és
molt versemblant de pensar que no s’arribarà
a la inaccessibilitat completa. El poble jueu
té una curiositat tan vasta, té interessos tan
llunyans i diversos, que sempre mantindrà el
plurilingüisme com a principi. Per altra part,
1’experlència ensenya que les persones que
parlen llengües de projecció limitada són les
úniques que dominen les llengües estrangeres.
El bilingüisme és una sort; el plurilingüisme,
un avantatge immens. El nombre de llengües
que es parlen a Israel és desorbitat, i es
precisament per prevenir els excessos de la
confusió babèlica que han imposat l’hebreu.
Tot això indica -em sembla- fins a quin punt ha
estat ben rebuda la reforma lingüística.
Les contradiccions
De tota manera, seria un error de creure que
tothom, a Israel, sap l’hebreu; el problema
-dèiem fa un moment- és una qüestió de
temps. Cal donar, doncs, temps al temps. Hi
ha persones radicades en aquest país que,
per la seva edat o per la raó que sigui, no
sabran mal l’hebreu. Hi ha immigrants, arribats
aquests últims anys, que no han tingut temps
d’aprendre’l. És per això que es donen dos
fenòmens contradictoris: d’un cantó, es fomenta
en tots sentits la llengua nacional; però, atès
que el Govern està interessat que la gent
segueixi els incidents de la marxa del país,
en tots els aspectes i dia darrere dia, excitant
DOCUMENT
22. MASSADA SABADELL pàg. 22
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
d’aquesta manera els casos de separació
dels interessos generals de la comunitat, està,
per això, desitjós que les notícies arribin a
la gent en qualsevol llengua. És per aquesta
raó que, en aquest país, acostar-se a un
quiosc de periòdics, entrar en una llibreria,
és una invitació a l’accés a totes les llengües
de la terra i, per tant, tenir una idea de la
composició humana real del país.
[...]
En la seva primera dècada d’existència, Israel
ha avançat un gran pas en aquest sentit. Tots
els factors han estat aprofitats per arribar en
aquest objectiu. El resultat ha estat l’aparició,
en aquesta part de la terra, d’un factor nou,
sobre el qual, deu anys enrere, ningú no
hauria apostat ni cinc cèntims —un factor amb
el qual s’ha de comptar, del qual no es pot
prescindir, per ser absolutament decisiu. Tota
la resta és ficció, parauleria, temeritat. És clar:
una part de la població d’Israel té un to cultural
i una educació corresponent als països de
provinença, que són els països mes de punta
i els més avançats, i així els progressos que
s’han fet són en certa manera naturalíssims.
Però és així mateix un fet que la majoria
actual del país no prové precisament d’aquests
ambients, sinó d’altres, asiàtics i africans,
molt diferents. El que en definitiva importava
era amalgamar aquests factors tan diferents,
integrar-los, unir-los, i això és el que s’està fent.
A part les postulacions hebrees i àrabs que
apareixen en el país, hom toca, ací, totes
les cordes de la línia lingüística: periòdics
francesos, dos; periòdics alemanys, dos o tres;
hongaresos, polonesos, romanesos, russos,
búlgars, turcs, revistes en castellà per a Sud-
amèrica, a part els periòdics escrits en jiddisch
i en ladí. He deixat el millor per al final. El
millor periòdic d’Israel escrit en una llengua
estrangera és el Jerusalem Post, escrit en
anglès, petit però molt ben fet. És molt possible
que m’hagi oblidat algun matís. En tot cas, el
lector pot veure que la premsa d’Israel cobreix
—o almenys pretén cobrir— les necessitats de
la diversíssima població que hi resideix.
D’aquí a uns quants anys, quan la immensa
majoria de la població posseirà l’hebreu com
a llengua materna, la situació actual serà
considerada insòlita i extravagant. En les
circumstàncies i en la situació present, ¿es
podia actuar, però, d’alguna altra manera?
S’havia d’assegurar l’entregent entre una
població d’innombrables procedències i la
societat del país, i la comunicació no es podia
portar a cap més que a base d’un poliglotisme
periodístic sense límits. Israel és una màquina
complexa que cada dia creix i s’engrandeix
amb aportacions humanes situades en diferents
estadis de l’evolució social i procedents
dels ambients més diversos. Mentre no
arribi el moment que la llengua nacional
sigui l’instrument general de la comunicació
humana, cal utilitzar totes les varietats
lingüístiques per a crear la societat del país.
No sé si he aconseguit subratllar la
considerable llargada d’aquestes qüestions,
que semblen mínimes i tenen un pes decisiu. És
de tota obvietat, en tot cas, que aquest és un
dels problemes mes grossos que té plantejats.
Si l’aigua ha estat el comú denominador
material de la integració del país, la qüestió
lingüística ha estat, en el pla social i espiritual,
un factor del mateix sentit.
Una gran aventura
L’hebreu era una llengua fòssil. Els segles
l’havien anquilosat i l’havien convertit en una
eina arqueològica, de vitrina de museu. Era un
llenguatge esotèric, que només els sacerdots
El Jerusalem Post és un diari israelià en anglès, fundat l’1 de
desembre de 1932 per Gershon Agron amb el nom de The
Palestine Post
DOCUMENT
23. MASSADA SABADELL pàg. 23
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
i els erudits de 1’hebraisme comprenien i
manejaven com aquell qui observa una
col.lecció de papallones plantades amb una
agulla en les prestatgeries d’un museu.
L’hebreu havia perdut el contacte amb la vida
moderna, amb les realitats del nostre temps,
i el seu lèxic responia a altres èpoques. Ha
estat, doncs, necessari afegir a l’organon de
l’idioma moltes paraules dels temps moderns,
paraules que el poble ha anat produint o en
tot cas acceptant si han nascut de suggestions
personals. El país, és clar, no disposa de
cap acadèmia, tot i que té gent d’autèntica
força filològica. Paral.lelament, ha estat
indispensable eliminar arcaismes i antigalles
corcades i mortes. Tot aquest procés —em
diuen persones que l’han viscut directament—
s’ha portat a la pràctica amb discreció, evitant
les explosions de fogositat i les pedanteries i
ridiculeses a què són tan propicis els problemes
gramaticals. El cert és que la gent, el públic,
s’ha interessat per aquestes coses i cada dia
s’hi interessa més. L’hebreu té una resurrecció
ràpida, i cada dia el parla, el llegeix i l’escriu
més gent. A més, als jueus, els agrada
enormement trobar persones que parlen
hebreu. Una de les raons de la grandíssima
popularitat que té a Israel l’actual ambaixador
francès, Monsieur Gilbert, és que parla
l’hebreu amb una perfecta fonètica. Quan
el nostre excel.lent professor MillàsVallicrosa
s’alçà a parlar a la Universitat jueva de
Jerusalem i pronuncià el seu discurs en hebreu,
produí una gran impressió i suscità un corrent
admiratiu. És vertaderament agradable, anant
pel món, de trobar-se amb homes del propi
país admirats a l’estranger pels seus mèrits
autèntics. En els medis intel.lectuals d’Israel, el
professor Millàs és respectat, seguit i admirat
com un gran hebraista.
Un dels aspectes divertits de la qüestió del
renaixement de l’hebreu és que el fet ha
sorprès i indignat tot aquell món de primaris
que consideren incorrecte que les persones no
parlin la seva pròpia llengua. Quasi tots els
països contenen una quantitat més gran o més
petita d’aquests espècimens. «¿Com és possible
—diuen— que els jueus, que són generalment
tan llestos, que tenen tant sentit pràctic, que
saben amb claredat el que volen a cada
moment, es dediquin a ressuscitar una llengua
morta, que ningú no comprèn, que no té cap
utilitat, podent haver adoptat una llengua que
els hagués permès volar entre continents?»
Però tots vostès ho veuen. A un diplomàtic
israelià a qui deien que havien d’haver
implantat l’anglès, per raons pràctiques, com
a llengua nacional, li vaig sentir dir: «Però,
¿per què l’anglès i no el xinès, que encara el
parla més gent? ¿Per què l’anglès, si no som
anglesos, sinó jueus?». És evident: els jueus,
que certament són pràctics i intel.ligents, es
dediquen a ressuscitar una llengua fòssil i a
més molt complexa. Que hi farem!... Si ho
fan, és, sens dubte, per alguna raó, positiva
i convincent, almenys per a ells. D’altra
manera, no s’explicaria. Alguna cosa en deuen
esperar. I el que esperen és molt clar: quan
els jueus parlaran i escriuran la seva llengua,
la seva personalitat serà molt més concreta i
autèntica. Deixaran de ser esperits d’imitació,
falsificacions i succedanis d’altres esperits —i
aquest probablement ha estat l’aspecte més
dramàtic de l’assimilació en la diàspora— per
Llibre del professor J.M. Millàs Vallicrosa
DOCUMENT
24. nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
a donar lloc, potser, a un esperit més autèntic.
En definitiva, l’aparició d’Israel podria afavorir
la germinació i la desclosa de nous matisos
originals de la cultura i de la personalitat. La
substància base, potencial, en tot cas, existeix.
Sigui com sigui, la història de la primera
dècada de l’existència de l’Estat d’Israel, tan
plena d’extraordinàries aventures, conté també
una aventura lingüística, de gran transcendència.
La resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció
de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa durant
gairebé dos mil.lennis. El fet és tan insòlit, tan
insospitat i sorprenent, que, comprovant in situ
aquestes coses, de vegades sembla que hom somnia
despert.
Subscripció a la revista.
!MASSADA SABADELL
MASSADA SABADELL
massadasabadell@gmail .com
Tots els serveis per
la teva empresa ,
un sol proveïdor
info@tallerdemk.com
Agraïm a ACAI, i especialment al seu
president, l’haver-nos proporcionat
aquest interessant document
Josep Pla
MASSADA SABADELL pàg. 24
ACAI
25. MASSADA SABADELL pàg. 25
Jordi Petit
El misteri del manà
Tant la Bíblica com l’Alcorà recullen l’existència
d’aquest encara misteriós aliment. Queia
de nit i calia recollir-lo abans que el sol el
fongués. Miracle o mite?
Mircea Eliade, en el seu llibre “El mito del
eterno retorno”, dirà que fou un fet que,
amb el pas del temps, va esdevenir en mite,
sempre a partir de fets reals. D’aquesta
manera, amb aquest aliment, el poble jueu
va subsistir quaranta anys al desert del Sinaí,
abans d’entrar i prendre possessió de la Terra
Promesa.
Tornaven d’Egipte com a esclaus alliberats per
les deu plagues enviades per Yavhé. Tanmateix,
cap text, ni cap jeroglífic de l’Egipte faraònic,
no fa cap menció a aquests esdeveniments, ni
tampoc a la rebel•lió dels sotmesos.
Les piràmides van ser construïdes bàsicament
com un deure del poble durant els períodes
entre collites. Òbviament hi havia esclaus
capturats en els guerres al sud i al nord-oest.
Era un servei del poble al Déu vivent, el faraó.
El manà ha suscitat moltes teories sobre la
seva naturalesa i, darrerament, ens hem trobat
amb varies explicacions plausibles.
El Llibre de l’Èxode descriu aquest manà com
quelcom semblant a les llavors de coriandre,
de color blanc. Els jueus el molien i el posaven
al forn d’on en sortia un aliment amb gust de
mel.
Alguns estudiosos proposen que el terme
de manà deu derivar d’una paraula egípcia
que significa precisament “aliment”. Afegim
que a finals del segle passat, els àrabs de la
península del Sinaí feien negoci amb la resina
de l’arbre del Tamarinde, amb el nom de
manà celestial. Aquest producte es desfà amb
el calor del sol, és dolç, aromàtic i amb gust
de mel. Coincideix molt amb les descripcions
bíbliques...
Al 1986, investigadors britànics van trobar
manuscrits datats cap l’any 1000 abans de la
nostra era, on ja es descrivia el manà. De nou
coincideix aquesta descripció amb el fet de ser
unes llavors, ara semblant a les de mostassa i
d’un color semblant al dàtil de Síria.
Altres teories fan referència al liquen d’una
planta que pot ser transportat pel vent
a llargues distàncies. Tot plegat indica
l’existència d’aliments que realment es troben
Jordi Petit
President honorífic de la Coordinadora Gai-Lesbiana de
Catalunya
Medalla d’honor de la Ciutat de Barcelona, 2003 i
Creu de Sant Jordi, 2008
al desert.
La raó bíblica d’aquest èxode fou el pacte
entre Yavhé i el poble jueu, concretat en les
taules dels deu manaments que es guardaven
dins de l’Arca de l’Aliança. Aquest objecte
sagrat tenia que romandre en tendes-santuari,
com si fos una mena de temple itinerant.
Entre els àrabs pre-islàmics hi ha
testimoniatges de tendes de culte on adorar
ídols de pedra.
La Bíblia doncs, ens parla d’aquest aliment
miraculós que va nodrir el poble jueu per
motiu de l’aliança establerta entre Yavhé i el
seu poble.
L’article d’opinió
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
llavor de coriandre
26. MASSADA SABADELL pàg. 26
Tadeusz Pankiewicz, el farmacèutic de Cracòvia
Durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació
alemanya, la farmàcia “L’Àguila” al Gheto
de Cracòvia va ser administrada per Tadeusz
Pankiewicz, l’únic polonès catòlic que vivia al
ghetto.
Pankiewicz va ajudar com va poder als jueus
subministrant aliments i medicines i ajudant a
alguns d’ells a escapar. Aquest període de la
seva vida el va descriure en el seu llibre “La
farmàcia del ghetto de Cracòvia”.
Aquesta farmàcia estava situada al districte
de Podgórze, on els nazis van confinar a
17.000 jueus entre 1941 i 1943. La farmàcia
“L’Àguila”, era l’únic lloc del gueto en el qual
es podia obtenir informació de l’exterior. Així
mateix era un punt de reunió dels resistents
jueus del gueto i els partisans de l’exèrcit
polonès de alliberació.
El 13 de març de 1943, els nazis van decidir
evacuar els jueus d’aquest ghetto. Els jueus
als quals els nazis van considerar com a
saludables van ser enviats a un camp de
treballs forçats en Plaszow. Els restants van ser
exterminats.
Pankiewicz va subministrar menjar als jueus
del gueto, va prestar cures mèdiques i va
ajudar a molts a escapar a través d’un fals
envà que comunicava la farmàcia amb el
ghetto.
El 1947 Pankiewicz va publicar les seves
memòries que, com hem dit el llibre es
va anomenar “La farmàcia del ghetto de
Cracòvia”, on relata el paper jugat per la
farmàcia en aquells tràgics dies. Va seguir
treballant fins a 1953, morint en 1993.
L’any 2003 un museu, el Museu del Gueto
El Personatge
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
27. MASSADA SABADELL pàg. 27
¿Alguna vez tu mouse ha hecho click AQUÍ?
¡Pues debería hacerlo!
Jueu de Cracòvia, va ser inaugurat
on antigament funcionava la farmàcia
“L’Àguila”. Algunes parts de la pel·lícula
de Steven Spielberg “La llista de Schindler”
van tenir lloc en aquest ghetto. Hi ha
una moment molt dramàtic que permet
aproximar-se al canvi psicològic sofert
pel protagonista de la pel·lícula i a partir
del qual decideix ajudar els jueus. Mentre
munta a cavall en companyia d’una de les
seves amants, presència des d’un turó, a
tocar de la farmàcia de Pankiewicz, com
els nazis expulsen als jueus del gueto amb
destinació als camps de treball o extermini.
Veu a una nena amb un vestit vermell i el
commou. La veu com un ésser humà, no
com una massa. És en aquest moment
decisiu: quan es veu l’altre com a una
persona, quan els “testimonis” passen a ser
salvadors o rescatadors.
La Fundació Shoah (Holocaust) de Steven
Spielberg, va destinar 40.000 $ al Museu
del Gheto Jueu de Cracòvia. Ho va fer
a petició del director de cinema Roman
Polanski qui, en rebre el Ceptre d’Or,
premi que atorga la Fundació de la Cultura
Polonesa, va donar al museu la suma de
100.000 zlotys
El Personatge
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
28. MASSADA SABADELL pàg. 28
Les tribulacions d’un espia vell
La pesta assola Europa a la Baixa Edat Mitjana. Les supersticions religioses assenyalen, entre d’altres, la raça
estigmatitzada dels jueus com a causa de transmissió de l’epidèmia mortal. Anti c espia de la cort inglesa
i autor dels cèlebres Contes de Canterbury, el poeta Chaucer viu retirat a la seva casa de Greenwich en
compañía del seu Fidel servent. Després d’un llarg temps de no tenir-ne notícies, l’escriptor rep missatges en
clauj d’un vell i enigmàtic amic jueu, Eleazar de la Cavalleria, espia de la Corona d’Aragó.
Amb el rerefons de l’assalt dels barris jueus a Ciutat de Mallorca i Barcelona, aquestes cartes expliquen fets
estranys relacionats amb l’origen de la pesta, i Eleazar hi relata el seu periple mediterrani a causa d’una
missió secreta. Chaucer s’enfronta llavors a perilloses revelacions.
Autor: Eduard Mira i González (València, 1945) és un sociòleg valencià, professor del departament de
Sociologia de la Universitat d’Alacant. És especialista en el desenvolupament històric de la ciutat europea i
estudiós de la memòria col·lectiva. Va ser comissari de l’Any Ausiàs March en 1997 i coordinador de l’Any
dels Borja el 2000. A més, va ser director de la seu de l’Institut Cervantes a Bèlgica entre 1996 i 2005.
Edicions Destino
NOTA
Si alguna amistat us ha enviat aquesta revista però voleu rebre’l a la vostra bústia electrònica, feunos-ho saber a
massadasabadell@gmail.com
Si no voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho indiqueu. Moltes gràcies
LLIBRES
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
30. MASSADA SABADELL pàg. 30
Subscripció a la revista.
Tens una empresa??
Vols oferir els teus serveis?
Publicita-la a Massada Sabadell.
Publicitat efectiva, publicitat que es veu.
PUBLICITAT
massadasabadell@gmail .com
Vols col · laborar amb Massada Sabadell?
Pots fer-ho enviant-nos les teves aporta-
cions, comentaris, escrits, opinions, etc ...
i també publicitant el teu negoci.
COL·LABORA
massadasabadell@gmail .com
-AMBAIXADA D’ISRAEL A ESPANYA
http://embajada-israel.es
-ASEI
Asociación Solidaridad España-Israel
http://www.aseiweb.net
-ACAI
Associació Catalana d’Amics d’Israel
http://www.acai.cat
ENLLAÇOS
Taller de Mk http://www.tallerdemk.com
CONTACTA’NS
massadasabadell@gmail .com
AGRAÏMENTS
-Tarbut Sefarad
Amics de la cultura hebrea
http://www.tarbutsefarad.com
-ARCCI
Ass. de Relacions Culturals Catalunya Israel
http://www.arcci.cat
-Radio Sefarat
http://www.radiosefarad.com/joomla/
DISSENY I MAQUETACIÓ
http://www.tallerdemk.com
! !
!
massadasabadell@gmail .com
PUBLICITAT
Agraïments i Col·laboracions
nº26 juny 2013MASSADA SABADELL
MASSADA
SABADELL
Necesitas
un catálogo,
una revista
digital , una
web...
31. Revista de divulgació cultural gratuïta
MASSADA
SABADELL
MASSADA
SABADELL
EDITA: ACSI. Associació Cultural Sabadell Israel
EQUIP DE REDACCIÓ: MassadaSabadell.
COL·LABORADORS: Marc Monells, Silvia Golàn, Raxel Israel, Pedro Gómez-Valadés, Jordi Petit, Mariona López,
Eugeni Junyent, Raül Grangé.
DISSENY I MAQUETACIÓ: Taller de Marketing.
La revista es reserva el dret de publicar els escrits presentats.
Aquests es publicaran signats amb el nom o pseudònim de l’autor/a.
nº26 juny 2013
