1. Teatre
El teatre del segle XVI va tenir dos vessants clarament diferenciats: el religiós i
el profà.
.El teatre religiós posava en escena alguns dels grans temes de la dramatúrgia
medieval, i es representava principalment a les esglésies. La intenció
propagandística i didàctica entre les classes populars va fer que la llengua
escollida fos la catalana.
Exemples: el Misteri de la Passió i els actes sacramentals. També cal destacar
Joan Timoneda.
.El teatre profà era més fragmentari i quedava relegat a les representacions
humorístiques i costumistes de la vida social contemporània.
Exemple: Joan Ferrandis d’Herèdia, La Vesita.

2. Prosa
La prosa del segle XVI significà també la pervivència d’esquemes
medievals, tot i que en alguns casos es veu una inquietud per
models més moderns, com ara l’assaig.
En els segles XVI, XVII i XVIII la prosa culta en llengua catalana només
la trobem en gèneres com la didàctica i la història. La narrativa serà
en castellà, només en trobarem en el vessant de la literatura
popular.
Exemple: Cristòfor Despuig-Los Col·loquis de la insigne ciutat de
Tortosa.
En aquesta obra, Despuig fa servir el diàleg com a recurs literari amb
intenció pedagògica. Són sis diàlegs que aborden diversos
temes, com ara la importància històrica i la bellesa de Tortosa, una
apologia de Catalunya i de la llengua catalana o que Espanya
s’identifiqui solament amb el regne de Castella.
Llibre pàg. 124

3. Segle XVII: EL BARROC
La guerra dels Segadors
Felip IV reprengué el projecte imperialista europeu, per la qual cosa inicià la guerra
amb França. Els seus terços militars instal·lats a Catalunya van empobrir
encara més el país, perquè van empobrir encara més el país. Aquesta situació
desembocà en la revolta del Corpus de Sang, que culminà amb la Guerra dels
Segadors, el juny de 1640.
Els catalans, amb Pau Claris al capdavant de la Generalitat, van buscar protecció
en el rei de França. Finalment, el 1652, Felip IV decretà un perdó general i fou
reconegut com a rei, a canvi que conservés els drets polítics de la Corona
d’Aragó.
El preu de la pau va ser la mutilació del país, ja que el Rosselló i el Conflent
passaren a mans franceses.

5. Instauració de la monarquia borbònica
L’últim rei de la dinastia dels Àustries fou Carles II, que va morir sense
descendència. La successió recaigué en el candidat francès Felip d’Anjou, al
qual es van oposar decididament els catalans, que van apostar per l’altre
candidat, l’arxiduc Carles d’Àustria. Amb Felip V s’inicia el segle XVIII i la
dinastia borbònica.
Segle XVII. El Barroc
El Barroc va ser producte d’una forta crisi en tots els ordres de la vida
espiritual, política i social europea. El pessimisme va substituir la confiança de
l’individu del Renaixement: per això, davant del sofriment i del desencís, la
mentalitat barroca cercava l’evasió i l’espectacle. D’aquí sorgí el gust per
l’artifici, la paradoxa i el contrast extrem entre la màxima bellesa i la descripció
de la bellesa.

6. Els temes característics eren tant la fugacitat de la vida i el pas del
temps, com les aparences i la il·lusió, que fan de la vida un teatre.
En el terreny literari totes aquestes consideracions produïren una
retorització de la literatura, amb l’acumulació de figures
estilístiques, les innovacions formals i la incorporació de jocs
visuals.
Fou un segle pròdig en figures excepcionals en les literatures
europeesa –per això mateix el contrast amb l’esterilitat de la
literatura catalana encara fou més subratllat-, sobretot en la
producció dramàtica: Shakespeare, Corneille, Racine, Lope de
Vega i Calderón de la Barca.

7. Producció literària
Del conjunt de països de parla catalana, només a Catalunya es va produir
una literatura barroca. Al País Valencià, la nova estètica es difongué
quasi totalment en castellà, i a les illes es produïren molt poques
manifestacions literàries barroques, totes en castellà.
Francesc Vicenç Garcia
Es considera el representant més arquetípic de l’escola poètica
castellana, que és tal com s’anomena el corrent literari català d’imitació
de la poesia castellana.
Aquest autor mostra dues actituds literàries: una d’elegant, retòrica i
cortesa, i una altra d’irònica, burlesca i fins i tot escatològica. La seva
obra humorística i escatològica va ser imitada per molts autors catalans
del XVII i donà lloc al “vallfogonisme”.
Francesc Fontanella
Aquest autor es va haver d’exiliar pel fet d’haver donat suuport a la causa
secessionista durant la Guerra dels Segadors. Fontanella conreà la
poesia culta de temes amorosos i religiosos i el gènere dramàtic de
caràcter al·legòric i pastoral.
Escrigué l’obra dramàtica més important d’aquest segle: Lo desengany.

8. Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.

9. No serà persona cuerda Mirau si és cosa que importa
ni manco estimada en res, tràurer la merda de dins,
ni tampoc bon portugués, puix cagar als dematins
qui dirá mal de la merda; a tots los membres conforta!
que encara que sia verda, ¡Benaurada porta
blanca, negra, parda o groga, que tanca tan gran tesor;
no és just que ningú se moga que val més que plata i or
per a dir sia dolenta, en qualitat i substància,
perqué, encara que és pudenta, i, si li falta fragància,
és antiquíssima droga. ja li sobra la pudor!
Quin home és tan imprudent Ja sabeu que qui no caga
que, tenint ple son baül per força té de morir:
de merda, no diga al cul Sempre ho he sentit a dir,
que el traga de aqueix turment? des de que deixí la braga.
Clar està! I, encontinent, Ja sé que diran que em vaga
si és casat, ve ab lo xiuiell escriurer coses de merda,
sa muiler, i devant d'ell i que una persona cuerda
xiula, sona i fa pregàries, de merda no ha de parlar;
per a que les voluntàries jo responc que lo cagar
isquen per aquell portell. és digne que mai se perda.

10. Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal•lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.

11. Segle XVIII: LA IL·LUSTRACIÓ
La monarquia borbònica
Sota els Borbons, Catalunya patí una severa repressió política:
s’eradicaren totes les institucions i organismes polítics i civils
catalans, excepte el dret català, i s’imposaren les institucions
centralistes per mitjà del Decret de Nova Planta. També sofrí una
repressió cultural i lingüística salvatge, amb un programa
d’imposició progressiva del castellà.
La Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta
La desfeta política va provocar una repressió ràpida amb la imposició
del nou model d’estat borbònic absolutista, annexionista i
uniformitzador. Els Decrets de Nova Planta, que Felip V va
promulgar el 1716, van imposar l’absolutisme monàrquic a la
tradició constitucional catalana.

12. El successor de Felip V fou Ferran VI, amb el qual Espanya restà al
marge dels enfrontaments bèl·lics europeus; això va fer possible la
reconstrucció econòmica del país.
Carles III va ser el prototipus de monarca il·lustrat i el seu regnat va
estar marcat per una gran recuperació econòmica, especialment de
Catalunya, i més concretament de Barcelona, que es va veure molt
afavorida per la concessió del permís de lliure comerç amb les
colònies americanes.
El regnat del darrer rei del segle XVIII, Carles IV, accentuà, en
canvi, una època de crisi general de la societat, marcada per
enfrontaments bèl·lics a Europa –contra la França liberal i
il·lustrada- i per un trencament de les relacions fluides amb els
mercats americans.

15. La llengua durant la Il·lustració
En el segle XVIII la situació de la llengua va continuar essent la
mateixa que en els segles anteriors, si bé més malmesa encara per
la promulgació del Decret de Nova Planta, per culpa del qual fou
bandejada de l’administració de justícia i de l’ensenyament –tot i
que cal recordar que, al segle XVIII, l’analfabetisme a Catalunya
afectava el 90% de la població.
Els monarques borbònics insistiren en la “necesaria uniformidad de la
lengua” (Carles III) i fins i tot van arribar a prohibir les
representacions teatrals en català (Carles IV).
En definitiva, el català continua sent la llengua oral majoritària i la
llengua de transmissió de la cultura popular, no gens desestimable
ni decadent, tot i que no s’utilitzava en la cultura culta i escrita.

16. El segle XVIII: EL SEGLE DE LES LLUMS
El segle XVIII, el segle de les llums o de l’enciclopedisme, fou
bàsicament d’influència francesa. Va ser el segle de la raó i del
pensament crític en llibertat; no debades els dos grans
esdeveniments del segle –la Revolució francesa (1789) i la
independència dels Estats Units (1776)- estigueren marcats per
aquest esperit liberal i il·lustrat.
A Espanya, el moviment il·lustrat es manifestà sobretot en les ciències
humanes, amb el desenvolupament de l’anàlisi històrica i la crítica
filològica i la creació de la RAE o la Junta de Comerç de Barcelona
o la Reial Acadèmia de Ciències i Arts.

17. El despotisme il·lustrat
El referent polític de la Il·lustració era el despotisme il·lustrat, sistema de
govern que consistia en un autoritarisme exercit en nom del poble, però
sense el poble.
El neoclassicisme
En el terreny estètic el corrent predominant fou el neoclassicisme.
Abandonà els excessos i la sensualitat del barroc per emmirallar-se en
el món clàssic, símbol de rigor en les formes i de contenció. Els
gèneres típics del neoclassicisme eren la poesia i el teatre.
Producció literària
El Baró de Maldà: la figura més destacable del segle XVIII fou Rafael
d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, autor del Calaix de sastre, escrit
entre el 1769 i el 1816.
Aquesta obra, recull anecdòtic del viure i dels costums de la societat del
set-cents, s’inclou en el gènere del memorialisme, en harmonia amb el
tarranà literari europeu del moment. La curiositat universal i el desig de
deixar memòria escrita del que veia i vivia sense cap anhel literari al
darrere són el fonament d’aquesta obra, escrita en català precisament
per la manca de pretensió literària.

19. La literatura popular durant la Decadència
La vitalitat de la literatura popular durant els segles XVI, XVII i XVIII ha
desmentit la rotunditat del terme decadència per qualificar aquest
període.
Durant aquest llarg període de prohibició i repressió, la literatura
popular va complir la missió de conservar la llengua fins que, al
segle XIX, els literats i filòlegs de la Renaixença en recolliren el
relleu directament de la veu del poble.
Exemples: cançons de bandolers, corrandes i cançons de
pandero, teatre religiós, entremesos i sainets.

20. Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!
I ara, que ne sóc grandet,
m'he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.
Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diners
i la mostra que duia.
Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l'he robada amb falsedat,
dient que m'hi casaria.
La justícia m'ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m'ha pres
i em farà pagar amb la vida.