Provisional, selecció Estellés

1. Selecció de poesia
Vicent Andrés Estellés

2. Vicent Andrés Estellés
Assumiràs la veu d’un poble seràs un poble, caminant
Assumiràs la veu d’un poble entre una amarga polseguera,
i serà la veu del teu poble vida amunt i nacions amunt,
i seràs, per a sempre, poble, una enaltida condició.
i patiràs i esperaràs, No tot serà, però, silenci.
i aniràs sempre entre la pols, Car diràs la paraula justa,
et seguirà una polseguera. la diràs en el moment just.
I tindràs fam i tindràs sed, No diràs la teua paraula
no podràs escriure els poemes amb voluntat d’antologia,
i callaràs tota la nit car la diràs honestament,
mentre dormen les tues gents, iradament, sense pensar
i tu sols estaràs despert, en ninguna posteritat
i tu estaràs despert per tots. com no sia la del teu poble.
No t’han parit per a dormir: Potser et maten o potser
et pariren per a vetlar s’en riguen, potser et delaten;
en la llarga nit del teu poble. tot això són banalitats.
Tu seràs la paraula viva, Allò que val és la consciència
la paraula viva i amarga. de no ser res sinó s’és poble.
Ja no existiran les paraules I tu, greument, has escollit.
sinó l’home assumint la pena Després del teu silenci estricte,
del seu poble, i és un silenci. camines decididament.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:

3. Vicent Andrés Estellés
Per a tota la mort Per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava.
Vares deixar el teu cap al meu muscle. per tu he tornat moltes nits al carrer
tenies son i volies dormir. ple de balcons i de fulles llarguíssimes.
et fou capçal el meu muscle, i recorde no anava jo: era l'amor qui em duia,
els teus cabells, aquella confiança. per tu he mirat, molt amarg, el cantó,
distretament, però amargament sempre.
La teua veu per a les confidències, mai no ens hem vist, però sempre tornava
la teua veu de vegades cremada,
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig,
la teua veu que no escolte fa temps.
Et vaig besar aquell dia a la boca,
oberta i gran, aquells llavis tendrals.
envara més, et vaig besar les dents.
i més delit encara: les genives.
Els teus cabells sota la meua mà.
la meua mà es demorava en ells.
sota la mà, molt àvida, somreies.
érem contents de qualsevulla cosa.
ningú dels dos no sabia per que
però era així, et rec orde i recorde
el cap petit, els cabells, com un niu.

4. Vicent Andrés Estellés
Els amants Després, tombats en terra de qualsevol manera,
(La carn vol carn comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
Ausiàs March) que no estem en l’edat, i tot això i allò.
“No hi havia a València dos amants com nosaltres. No hi havia a València dos amants com nosaltres,
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.