4t ESO - Biologia i Geologia - Tema 6 - Tectònica de plaques
•
0 likes•1,307 views
Tema 06 - Tectònica de plaques de Biologia i Geologia (Curs 2016/2017)
Recommended
More Related Content
What's hot
What's hot (20)
Similar to 4t ESO - Biologia i Geologia - Tema 6 - Tectònica de plaques
Similar to 4t ESO - Biologia i Geologia - Tema 6 - Tectònica de plaques (20)
More from INS Escola Intermunicipal del Penedès
More from INS Escola Intermunicipal del Penedès (8)
4t ESO - Biologia i Geologia - Tema 6 - Tectònica de plaques
- 1. Tema 6 – Tectònica de plaques Dani BADIA Oriol TORRENTSBiologia i Geologia 4t ESO
- 2. Què és la tectònica de plaques? Teoria de la Deriva continental Expansió del fons oceànic Tipus de límits de les plaques Comprovació del model de la tectònica de plaques Mesura del moviment de les plaques Forces que impulsen el moviment de les plaques Models de convecció plaques-mantell Importància de la teoria de tectònica de plaques En la nostra exposició parlarem de :
- 3. Què és la tectònica de plaques?
- 4. Teoria de la Deriva Continental
- 5. Teoria de la Deriva Continental
- 6. Teoria de la Deriva Continental
- 10. Descobriment dels fons oceànics
- 11. Hipòtesi de l’expansió dels fons oceànics
- 12. Proves de l’expansió del fons oceànic: les inversions magnètiques
- 15. Tipus de límits de plaques Límits divergents Dorsals oceàniques Fragmentació continental Límits convergents convergència oceànica-continental convergència oceànica-oceànica convergència continental-continental Límits de falla transformant
- 16. límits divergents: les dorsals oceàniques
- 17. límits divergents: la fragmentació continental
- 18. Límits convergents : Convergència oceànica-continental
- 19. Límits convergents : Convergència oceànica-oceànica
- 20. Límits convergents : Convergència continental-continental
- 21. Limits de falla transformant
- 22. Limits de falla transformant
- 23. Forces que impulsen el moviment de les plaques
- 24. Models de convecció plaques-mantell
- 25. Importància de la teoria de la tectònica de plaques ❖ Poder predictiu
- 26. Oriol TORRENTS i Dani BADIA Curs 2016/2017 4t ESO Biologia i Geologia Escola Intermunicipal del Penedès
Editor's Notes
- En la nostra exposició parlarem de : que és i quines són les teories que recolzen la tectònica de plaques, els tipus de límits de plaques, la comprovació del model, les forces i la mesura del moviment de les plaques i finalment parlarem de la seva importància.
- La tectònica de plaques (del grec τεκτων, tekton, que significa "el que construeix") és una teoria geològica que explica la forma en què s'ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a l'existència de les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s'observen entre elles en el seu moviment sobre el mantell terrestre fluid. Aquesta teoria també descriu com es desplacen les plaques, en quina direcció i com interaccionen.
- La teoria de la tectònica de plaques es recolza en 2 teories que la van precedir. La primera d’elles és la teoria de la Deriva Continental que va ser proposada per Alfred WEGENER a principis del segle XX. Pretenia explicar que els contorns dels continents encaixen entre si com un trencaclosques i que aquests havien de tenir històries geològiques comunes.
- Això suggeria que els continents van estar units en el passat formant un supercontinent anomenat Pangea el qual es va fragmentar durant el període Pèrmic tot originant els actuals continents.
- El 1915, Wegener va presentar arguments seriosos a favor de la seva idea a la primera edició de L'origen dels Continents i Oceans. En aquest llibre, va assenyalar l’encaix dels continents. Wegener no havia estat el primer a observar-ho (altres* ho havien fet abans), però ell va ser el primer a reunir importants proves paleontològiques, geològiques i paleoclimàtiques en suport d'aquesta simple observació. *Abraham Ortelius, Francis Bacon, Benjamin Franklin, Snider-Pellegrini, Roberto Mantovani i Frank Bursley Taylor
- Les evidències paleontològiques són un recull de restes fòssils de diversos organismes que foren trobats per WEGENER en els límits dels encaixos del trencaclosques continental aportant arguments per defensar la seva teoria. Per exemple, una espècie de gimnosperma anomenada Glossopteris (en verd en el nostre mapa) va aparèixer en el supercontinent GODWANA al principi del Permià. Glossopteris és un arbre molt alt (aprox. uns 30 metres) amb unes llavors molt pesades (sense moviment migratori possible) que ocupava una gran extensió en aquella època. Es troben fòssils a Amèrica del Sud, , Àfrica, Madagascar, Índia, Austràlia i Antàrtida formant una banda continua de distribució.
- Les evidències geològiques són un recull d’observacions sobre la distribució i l’origen geològic de sistemes muntanyosos a banda i banda de l’oceà Atlàntic. Es va demostrar que aquests sistemes estaven formats pel mateix tipus de roques i que a més a més presentaven edats similars, demostrant que en algun moment o altre aquestes formacions haurien d’haver estar unides. Un exemple és la cadena muntanyosa dels Apalatxes que presenta roques del mateix tipus i edat que les existents a Africa, Gran Bretanya, Groelandia i Escandinàvia.
- Les evidències paleoclimàtiques són un recull d’observacions que demostren que llocs actuals molt allunyats entre sí en el nostre planeta (America del Sud, S d’Africa i Índia) havien estat sotmesos a un clima polar extrem en un dels pols de la terra. Malgrat aquest recull de proves, les idees de WEGENER no van ser preses seriosament per molts geòlegs, que varen assenyalar que no hi havia un mecanisme aparent que expliqués la deriva dels continents. En concret, no entenien com el continent podia obrir-se camí a través de la roca molt més densa si ho fes per l'escorça oceànica. Wegener no va poder explicar la força que produïa la deriva continental.
- La defensa de la teoria de Wegener va arribar després de la seva mort el 1930. Als voltants de la segona guerra mundial, vaixells oceanogràfics descobreixen un augment de la mida de l’oceà Atlàntic i l’existència de roca basaltica en aquells zones (enlloc de granit).
- A principis dels anys 1960s. Harry Hess va incorporar aquests fets a la hipòtesi de l’expansió del fons oceànic. Aquest article proposava que les dorsals oceàniques estaven localitzades sobre zones d’ascens convectiu al mantell. A mesura que el material que ascendeix des del mantell arriba a la dorsal, aquest s’expandeix lateralment i empeny el sòl oceànic, que és transportat de manera similar a una cinta transportadora, allunyant-se de la dorsal. En aquests punts, les forces tensionals fracturen l’escorça i proporcionen vies d’intrusió magmàtica per generar nous fragments d’escorça oceànica. Per tant, a mesura que el sòl oceànic s’allunya de la cresta de la dorsal, és substituït per escorça nova
- Va ser a principis dels als 1950s quan científics com Victor Vacquier van començar a utilitzar instruments magnètics (magnetòmetres), adaptats a partir d’instruments per detectar submarins durant la II Guerra Mundial, per estudiar el magnetisme del fons oceànic. Aquest estudi va revelar unes variacions estranyes en el magnetisme del basalt (ric en magnetita) que forma els fons oceànics. Com més fons oceànic es va anar mapejant, aquestes variacions magnètiques van resultar no ser aleatòries, sinó que formaven patrons reconeixibles. Quan es mapejaven els patrons magnètics en una àmplia regió, el fons oceànic mostrava un patró en forma de bandejat de franges de magnetisme d’alta i de baixa intensitat
- AQUESTA PROVA ES UNA DE MES RECENT, AMB TECNOLOGIA MES AVANCADA
- Límits divergents (o constructius): on dues plaques es separen, el que produeix un ascens de material des del mantell per crear nou sòl oceànic. Límits convergents (o destructius): on dues plaques s’ajunten provocant el descens de la litosfera oceànica sota d’una placa superposada, que finalment és reabsorbida en el mantell, o possiblement la col·lisió de dos blocs continentals per crear un sistema muntanyós. Límits de falla transformant (o passius): on dues plaques es desplacen lateralment l’una respecte l’altra sense producció ni destrucció de litosfera.
- La majoria de límits divergents es situen al llarg de les crestes de les dorsals oceàniques i poden considerar-se límits de placa constructius, ja que és on es genera nova litosfera oceànica. Aquí, a mesura que les plaques es separen de l’eix de la dorsal, les fractures creades s’omplen immediatament amb roca fosa que ascendeix des del mantell situat a sota. El mecanisme que actua al llarg del sistema de dorsals oceàniques per crear nou fons oceànic es denomina expansió del fons oceànic. Les velocitats típiques d’expansió són de 5 centímetres a l’any.
- També poden desenvolupar-se límits de placa divergent a l’interior d’un continent. En aquest cas la massa continental pot escindir-se en dos o més fragments més petits, com Wegener havia proposat per la ruptura de Pangea. Es pensa que la fragmentació d’un continent comença amb la formació d’una depressió allargada denominada rift continental. Un exemple modern de rift continental és el rift de l’Africa oriental.
- Encara que contínuament s’està produint nova litosfera a les dorsals oceàniques, la mida del nostra planeta no augmenta: la seva superfície total roman constant. Per compensar l’addició de litosfera novament creada, les porcions més antigues de la litosfera descendeixen al mantell al llarg dels límits divergents.
- Un límit convergent oceànic-oceànic té molts trets comuns amb els marges de la placa oceànica-continental. Quan convergeixen dues plaques oceàniques, una descendeix per sota de l’altra, iniciant l’activitat volcànica pel mateix mecanisme que actua en un límit convergent oceànic-continental. Així doncs, l’aigua expulsada de la capa de litosfera oceànica subduent provoca la fusió de roca del mantell que finalment acabarà per formar un volcà. Quan aquesta subducció es manté en el temps acabarà per construir cadenes d’estructures volcàniques que emergeixen com a illes. Aquesta nova formació que consisteix en una cadena en forma d’arc de petites illes volcàniques es denomina arc de illes volcàniques.
- Una col·lisió d’aquest tipus es va produir quan el subcontinent de la Índia va xocar amb Àsia, produint l’Himàlaia (Figura 10). Durant aquest xoc, l’escorça continental es va abombar, es va fracturar i es va escurçar i engruixir. Altres exemples són els Alps, els Apalatxes i els Urals. Abans de la col·lisió continental, les masses de terra afectades estaven separades per una conca oceànica. A mesura que els blocs continentals convergeixen, el fons oceànic que queda entre ells es subduït sota d’una de les plaques. La subducció inicia la fusió parcial de les roques del mantell suprajacent, el qual alhora pot provocar la formació d’un arc volcànic. Depenent de la localització de la zona de subducció, l’arc volcànic podria desenvolupar-se a qualsevol de les masses de terra convergents. Per últim, a mesura que es consumeix fons oceànic situat enmig, aquestes masses continentals col·lisionen. Això plega i deforma els sediments acumulats al llarg del marge continental com si estiguessin col·locats en una premsa gegant. El resultat és la formació de una nova serralada muntanyosa composta per roques sedimentaries deformades i metamorfitzades, fragments de l’arc de illes volcàniques i possiblement fragments de l’escorça oceànica.
- La majoria de les falles transformants uneixen dos segments d’una dorsal centrooceànica on formen part d’unes línies prominents de ruptura a l’escorça oceànica conegudes com a zones de fractura. Les zones de fractura abarquen les falles transformants, així com les seves extensions inactives a l’interior de les plaques, i es troben aproximadament cada 100 quilòmetres al llarg de la direcció de l’eix de la dorsal. Les falles transformants actives es troben només entre els dos segments desplaçats de la dorsal. Aquí, el fons oceànic produït en un segment de la dorsal es desplaça en una direcció oposada al fons oceànic generat en el segment oposat. Llavors, entre els dos segments de la dorsal hi ha fregament de les dues plaques adjacents al desplaçar-se al llarg de la falla. Més enllà de les crestes de la dorsal hi ha zones inactives on les fractures es conserven com cicatrius topogràfiques lineals. L’orientació d’aquestes zones de fractura és aproximadament paral·lela a la direcció del moviment de la placa en el moment de la seva formació i, per tant, es poden utilitzar per cartografiar la direcció del moviment de les plaques en el passat geològic. Un altre paper de les falles transformants és proporcionar el mitjà mitjançant el qual l’escorça oceànica creada a les crestes de la dorsal es pugui transportar a una zona de destrucció, les fosses marines.
- Encara que la majoria de les falles transformants estan localitzades dins de les conques oceàniques, n’hi ha algunes que travessen l’escorça continental com són la falla de San Andrés a Califòrnia i la falla Alpina a Nova Zelanda.
- Forces que impulsen el moviment de les plaques 5.1. Les forces impulsores 5.1.1. Força d’estirament de la placa 5.1.2. Força d’empenta de la dorsal 5.2. Les forces que contraresten el moviment 5.2.1. Força de resistència de la placa 5.2.2. Força d’arrossegament del mantell
- 6. Models de convecció plaques-mantell 6.1. Estratificació a 660 quilòmetres 6.2. Convecció de tot el mantell 6.3. Model de capa profunda
- La tectònica de plaques és la primera teoria que proporciona una visió exhaustiva dels processos que van produir les principals estructures de la superfície terrestre, inclosos els continents i les conques oceàniques S’han trobat explicacions a la distribució geològica dels terratrèmols, els volcans i les serralades. A més, permet explicar millor les distribucions de plantes i animals en el passat geològic, així com la distribució dels depòsits de minerals econòmicament importants.