1. 18 19 bitllet 04 c5.qxd 20/04/2009 10:54 PÆgina 18
BITLLETS
18 L’AVENÇ 346 MAIG 2009
NÚRIA SANTAMARIA
En la mort de Ricard Salvat
La desaparició de l’home de teatre, rebuda entre la reivindicació i el silenci
«E
ls morts no deixen darrere logies i, com sempre, tot plegat ens mir fins al final el paper de corc amb
seu més que mala cons- explica més coses sobre els vius que tenacitat prussiana.
ciència», declara un dels no sobre qui ha fet la clucaina. És fàcil És probable que l’íntima convicció
adustos personatges de Thomas Bern- de veure, tanmateix, que, en el cas de sobre els greuges soferts empenyés
hard a La plaça dels herois. Els rituals Salvat, els silencis han estat compactes bona part de les actituds i de les opi-
funeraris són antics, perquè els res- i que fins en la mesurada circums- nions de Salvat; és probable que el ve-
sorts humans davant la mort es man- pecció de les ressenyes periodístiques hement irredentisme de qui s’entossudia
tenen idèntics: el «mai més» escruixeix. no hi han faltat les al·lusions a l’in- a no fer concessions de cap mena pugui
Pesa l’oportunitat perduda, l’ocasió just bandejament de l’home de teatre. semblar hiperbòlic. Fet i fet, Salvat
fallida, l’avinentesa mancada, i es La primera deixa d’aquest mort havia gaudit d’una trinxera institu-
busca pal·liatiu a l’irreparable a tra- també és, doncs, la mala consciència. cional de primera amb la seva càtedra
vés de l’elogi fúnebre. L’evocació del Una mala consciència que Salvat va a la universitat, podia deixar sentir la
finat es folra amb aquella mena de atiar amb inopinada constància du- seva veu amb continuïtat a través d’As-
caritat benèvola que quasi tots mal- rant la darrera etapa de la seva vida. saig de Teatre, la revista que dirigia,
dem per obtenir. «Si els tracteu com El director va convertir-se en un per- havia col·laborat amb diversos mitjans
es mereixen», diu el príncep Hamlet, sonatge incòmode per a la majoria de de comunicació, les noves promocions
«qui s’escaparà de ser fuetejat?» El con- cenacles teatrals i intel·lectuals a còpia d’estudiosos del teatre el convidaven
dol sol anar del bracet amb l’auto- de blasmes i recriminacions contra un als simposis perquè hi digues la seva
commiseració. sistema del qual se sentia ingratament amb total llibertat, havia rebut tota
Les reaccions públiques al traspàs exclòs: «Si en aquells anys m’hagues- mena de reconeixements i guardons,
de Ricard Salvat no han estat gaire sin dit que es crearia algun dia un tea- la reedició de la seva novel·la Animals
diferents, en aquest sentit, del que sol tre nacional», comentava el 1998, «i destructors de lleis és a punt, la seva
estilar-se en figures d’un cert relleu que no em dirien que hi anés pensa- darrera estrena Un dia. Mirall trencat
va aconseguir una notable cobertura
a la premsa, estava preparant un nou
projecte per a l’espai de la Biblioteca
El director va convertir-se en un personatge de Catalunya... No voldrien molts altres
incòmode per a la majoria de cenacles teatrals i creadors de la vella guàrdia haver plo-
rat amb els seus ulls? Què podia justi-
intel·lectuals a còpia de blasmes i recriminacions ficar a aquelles alçades l’obcecada
’
contra un sistema del qual se sentia exclòs intransigència de Salvat?
Amb independència de l’amor propi
malmès, potser l’obcecació salvatia-
na s’ha d’entendre precisament en vir-
social: els cronistes diarístics han repor- ria que era metafísicament impossi- tut de la singularitat dels seus privilegis,
tat una complida relació de fites pro- ble.» L’agra bestreta de l’herència amb el fet que ningú més dels de la
fessionals i artístiques del difunt (des salvatiana va ser lliurada a la menu- seva generació podia plorar amb els
de la fundació del Teatre Viu fins al da en cada compareixença personal, seus ulls. Quan el 2003 l’Institut de
Festival Internacional Entrecultures tant si es produïa en àmbits acadèmics Cultura de Barcelona va organitzar
de Tortosa), les cartes al director d’al- (congressos, col·loquis, tribunals de l’exposició Ricard Salvat i la seva època,
guns periòdics han recollit l’emotiva tesis) com en àmbits civils. En la inau- l’homenatjat va observar que, com
adhesió del ciutadà corrent, i la bona guració d’un nou cicle de debats de que ja li havien fet la gràcia d’una
majoria dels columnistes que n’han l’Ateneu Barcelonès aquest darrer exposició, tothom devia esperar que
escrit alguna cosa –salvades les excep- hivern, el ferreny professor no va voler callés. La sorneguera guitza del direc-
cions– han provat de fer «literatura», estar-se’n d’instar el conseller Joan tor convida a creure que l’afany de
combinant amb més o menys traça Manuel Tresserras a renovar les direc- Salvat no era bescanviable per la meda-
glucosa, patetisme i reivindicació. Com tives dels teatres institucionals i a dol- lla o el tribut atorgats a títol particu-
sempre els silencis han estat tan elo- dre’s de la perpetuació del que ell tenia lar, la seva resistència a convertir-se
qüents com les encomiàstiques necro- per monopolis escènics. Salvat va assu- en silenciosa peça de museu va tenir
2. 18 19 bitllet 04 c5.qxd 20/04/2009 10:54 PÆgina 19
BITLLETS 19
L’AVENÇ 346 MAIG 2009
a veure amb una furiosa lluita contra
Albert Miret
l’oblit i amb un radical compromís
amb la permanència d’una cultura
nacional.
Salvat sempre va insistir en la seva
condició d’historiador i el delit notarial
va aparèixer en la pacient consigna-
ció del nom de tots els que intervenien
en els seus treballs i en el primmirat
enregistrament de dades, fets i cir-
cumstàncies. La desmemòria sobre la
feinada que havien fet tots els treba-
lladors del teatre en les èpoques més
dures del franquisme no sols li sem-
blava una vexant deslleialtat, sinó una
imperdonable negligència per a la cons-
trucció d’un futur amb cara i ulls. La
intemperància salvatiana contra el
desaprensiu oportunisme de determi- Salvat rebent el premi Butaca d’Honor a la trajectòria teatral en els Premis Butaca del 2008
nades polítiques teatrals, contra l’en-
tronització d’uns models programadors perspectiva de l’home de món, al cas pitalet, les gestions del Teatro Nacio-
i creatius que, d’acord amb el seu parer, del que s’esdevenia en els escenaris nal de Barcelona o la del Festival de
ignoraven una tradició àrduament i centreeuropeus, llatinoamericans i Sitges, les activitats desplegades
precàriament preservada segurament orientals. Des d’aquest punt de vista, des de l’Associació d’Investigació i
no eren equànimes, però contenien Salvat era un botzinaire necessari i, Experimentació Teatral, els estudis publi-
fragments de raó que no s’haurien de en aquests moments, de difícil substi- cats es puguin estudiar sense preven-
menystenir. Les formes de Salvat, el tució. cions i sense interferències. A cop calent,
seu maximalisme, potser van resultar De ben segur que encara han de pas- queda l’ambigua sensació d’una etapa
enutjosos i enervants, però no es pot sar alguns anys per aconseguir una tancada i la voluntat de creure que l’en-
obviar que al darrere hi havia l’auto- valoració ponderada de l’obra de Sal- terc zel salvatià per servar la memòria
ritat intel·lectual procurada per l’ex- vat. S’han de dissoldre’s animadver- no serà debades.
haustiu coneixement de l’actualitat sions i s’han de mitigar els seguidismes
cultural (assistia a quasi totes les estre- babaus també, cal que fenòmens com
Núria Santamaria
nes teatrals i cinematogràfiques, a l’Escola D’Art Dramàtic d’Adrià Gual és professora de literatura catalana de la Universitat
quasi totes les exposicions) i per la o l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hos- Autònoma de Barcelona i crítica de teatre de L’Avenç
