2. 1. El renaixement
1.1 L'entorn Històric
1.2 el pensament humanista
1.3 la ciència moderna
1.4 l’art renaixentista a Itàlia
1.5 L’arquitectura
1.6 artistes del renaixement
1,7 uns dels millors artistes del renaixement
2. El barroc
2.1 el terme de barroc
2.2 el barroc com a moviment cultural
2.3 Arquitectura
2.4 Escultura

3. El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió
cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen
els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle
XVI. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i
arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX aquest concepte
no rep una àmplia interpretació historicoartística. El nom "renaixement" es
va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica.
El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de
segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en
l'Europa de l'Edat Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma
de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències,
revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert
antropocentrisme.

4. Des del segle XIII es produeix a Europa un seguit de
transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i
l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions
prenen un ritme accelerat al llarg del segle XV

5. El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que
situa l'home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura
humana, la individualitat i la llibertat de l'home per interpretar el món.
La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a
aquesta reflexió. L' Humanisme és un estil de vida on l' humanista és
l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i
Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. Sovint, ell mateix és
poeta, científic i artista.

6. L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència
moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia,
l'anatomia la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En medicina va
destacar Andreas Vesal que va realitzar una detallada descripció del cos humà i per primer cop
va unir la teorització i els ensenyaments mèdics amb la pràctica. L'aragonès Miquel Servet va
demostrar cap al 1553 l'existència de la circulació pulmonar. El 1543 es va publicar De
Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la
resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món".

7. Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitzà el
terme italià Rinascità, per a referir-se a l'art italià del segle XV i volia
així remarcar la idea que aquest art suposava un nou naixement del
"bon art antic" i un trencament amb la tradició artística medieval. El
renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el segle XV i estès per tota
Europa el segle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de
l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com
a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.

8. L'arquitectura és la manifestació artística on s'observa més aviat la influència de
l'antiguitat clàssica. Aquesta influència es posa en evidencia en dos aspectes:
d'una banda la utilització dels elements formals de l'art grec i roma i, d'altra
banda, la racionalització de l'espai. Quant als elements formals es tornen a
utilitzar els ordres clàssics tal com els havia definit Vitruvi (toscà, dòric, jònic,
corintí i compost), l'arc de mig punt desplaça l'arc apuntat i la cúpula de mitja
esfera pren el lloc dels cimboris gòtics, les estructures arquitravades, els
entaulaments i frontons, els cassetons.

9. Fra angelico, Giotto, masaccio, Herimous bosh, peter el vell, peter el jove, jan
el vell, jan el jove, Donatello, boticheli, Miguel Angel, Rafael, Leonardo Da
Vinci,

10. Leonardo Da Vinci Miguel Angel
Botticelli

11. L'art Barroc, a més d'un període de la història de l'art, fou un moviment
cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansa
i la música des del 1600 fins 1750 aproximadament. L'estil Barroc va sorgir a
principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia.
D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va
impulsar un estil artístic que es dirigís no només a les elits, sinó al poble
illetrat. Axí, en pintura i arquitectura, el Barroc utilitza una iconografia
directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant
molt de temps (segles XVIII i XIX), el terme "barroc" va tenir un sentit
pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional, fins que
posteriorment fou revaloritzat a finals del segle XIX per Jacob Burckhardt i
després per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors.

12. La paraula "barroc" com la majoria de les designacions d'un
període, època o d'un estil, fou inventada pels crítics posteriors, i
no pas pels practicants de l'art als segles XVII i principis del segle
XVIII. El terme "barroc" prové de la paraula portuguesa barroco,
amb el significat de "perla imperfecta" o, per extensió de joia
falsa. Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim
d'extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII
l'emprenen per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul.
Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l'excés
d'èmfasi i abundància d'ornamentació, a diferència de la
racionalitat clara i sòbria de la Il·lustració (segle XVIII). Finalment
el terme fou rehabilitat pel historiador alemany d'art Heinrich
Wölfflin (1864-1945), qui va identificar al barroc com oponent al
Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art "elaborat". El
període del Barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el
Neoclàssic. S'emmarca dins d'un temps al qual l'església Catòlica
va haver de reaccionar contra els nombrosos moviments
revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves
formes de religió com la reforma protestant.

13. El Barroc realment va expressar nous valors; a la literatura es molt
abundant l'ús de la metàfora i l' al·legoria. Representa un estat d'ànim
diferent, més proper del Romanticisme que del Renaixement, malgrat ser
un moviment que neix al mateix temps que aquest a alguns països.
El dolor psicològic de l'home, que busca ancoratges sòlids, es pot trobar a
l'art barroc en general. La virtuositat fou investigada pels artistes
d'aquesta època juntament amb el realisme. La fantasia i la imaginació
foren evocades entorn de l'Home individual, com una relació directa entre
l'artista i el seu client. Llavors, l'art es feia menys distant de les persones
perquè solucionà el buit cultural que abans guardava.

14. L'arquitectura barroca es desenvolupa des del principi del segle XVII
fins dos terços del segle XVIII. En aquesta última etapa es denomina
estil rococó. Es manifesta a gairebé tots els països europeus i, en el
que eren en aquell temps, les colònies d'Espanya i Portugal a
Amèrica, avui països independents. El Barroc es dóna també en
altres arts, com Música, Literatura, Pintura i Escultura.

15. L'escultura barroca continua el camí traçat al Renaixement. Utilitza la fusta
policromada i hi domina el tema religiós amb la realització de retaules per a
esglésies i imatges per a les processons. El realisme aconsegueix en la
imatgeria proporcions veritablement dramàtiques: cares demacrades,
ferides obertes, signes de dolor i patiment. Les figures tornen a adquirir una
nova importància, es multipliquen els angles de visió i incorpora d'altres
elements de caire més escenogràfic, com per exemple, fonts d'aigua.
Sovint, els artistes barrocs fusionaven l'escultura i l'arquitectura intentant
crear una experiència transformadora per a l'espectador. Gianlorenzo
Bernini va ser un dels més importants escultors del Barroc. Les seves
primeres obres s'inspiren en l'escultura hel·lenística de l'antiga Grècia i la
Roma imperial. Una de les seves obres més famoses és l'èxtasi de Santa
Teresa.