Publicació independent d'informació i opinió

1. http://puntviladecans.blogspot.com
puntviladecans@telefonica.net
Punt de trobada
Viladecans
30 Any 4
15 de febrer de 2010
Publicació independent d’informació i opinió
Per l’esperit col·lectiu
i la cohesió social
El passat 22 de gener es va fer la presentació pública, a la Torre del Baró, de la Coordinadora
d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. A les pàgines següents trobareu la crònica de l’acte per
als qui no hi vau poder ser. Però aquí, en aquesta pàgina inicial, voldríem ressaltar el fet en un
aspecte que considerem altament significatiu i rellevant. I és que és nou, a Viladecans, que un
conjunt d’entitats tan divers com aquest –mireu-vos la llista a la pàgina corresponent, val la
pena–, s’hagin posat a treballar juntes amb les ganes amb què s’hi han posat. Per aconseguir
crear un element identificador de la ciutat, el Mamut, i per reforçar, conseqüentment, la nostra
cohesió social.
És nova, aquesta voluntat de treball conjunt en l’estil que ara s’ha iniciat. I és, creiem, un molt
bon senyal de cara al futur de Viladecans. Perquè vol dir que, cada cop més, creixen entre
nosaltres les ganes de sentir-nos ciutat i de crear una xarxa social forta i viva. I això és, sens
dubte, una eina imprescindible perquè tots plegats ens prenguem més seriosament la nostra
vida col·lectiva i, com a conseqüència, visquem millor. I és una eina imprescindible, també,
perquè ens traguem de sobre d’una vegada aquesta poca valoració de les nostres possibilitats
i les nostres riqueses ciutadanes.
Justament, molt pocs dies després de la presentació de la Coordinadora, es donava a l’Àtrium
el tret de sortida de la celebració del Mil·lenari de Viladecans, que s’escau l’any vinent. També
aquesta celebració, si es munta bé, pot ajudar en aquest mateix objectiu. Del que es tracta, en
definitiva, és de fer créixer tot allò que pugui fer-nos sentir més atents i arrelats a la nostra
realitat ciutadana, i més desitjosos de potenciar-la i fer-la millor per a tots els qui en formem
part.
Sumari Equip de redacció
2 Res no és impossible, tot és a les nostres mans. Josep Ginjau- Anna Besora
me M. Carmen Castellano
4 Viladecans, ciutat oberta. José Luis Nicolás Maria Comas
Josep Ginjaume
5 El parc de Cal Ginestar. Josep Lligadas Vendrell Josep Lligadas
6 Els pous de vora Cal Menut. Vicenç Pugés Miguel de la Rubia
Mercè Solé
7 Qui paga la crisi? Miguel de la Rubia
8 La immigració... això que molts veuen com un problema. Albert
Buigues La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
9 Xenofòbia versus drets de les persones. Pepi Venegas geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
10 Cacofonies viladecanenques. Andreu Comellas em a un amic o amiga vostres, feu-
11 Per molts anys, Viladecans!. M. Victòria Herrero nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
12 Tu no canviïs. Eulogi López tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
13 L’última baula: més enllà de la malaltia mental. Mercè Solé o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
13 Dagya Lachgar. Rosa Mercader
14 Conèixer Viladecans: El cementiri tercera part, o la història de El nostre correu electrònic:
Juan Badia. Jaume Lligadas puntviladecans@telefonica.net
16 El personatge: Josep Iturrioz, el Manquet. Josep Lligadas El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com

2. Res no és impossible,
tot és a les nostres mans
U
na cinquantena llar-
ga de persones van
assistir el passat 22
de gener a l’acte de
presentació de la Coordinadora
d’Entitats del Mamut de Vilade-
cans. Una trobada a la Torre del
Baró que va permetre explicar les
últimes novetats que ha generat
aquest projecte il·lusionant que
aplega (potser per primera vega-
da) catorze d’entitats de tot tipus
de la nostra ciutat. Totes amb un
mateix objectiu: aprofitar la força
i el simbolisme que pot tenir la
figura del Mamut, fer-lo renéixer
de les restes arqueològiques tro- entitats del poble que vulguin les manifestacions lúdiques i po-
bades fa un parell d’anys a Can sumar forces al projecte. Alhora, pulars de les seves ciutats.
Guardiola perquè doti la nostra van fer una crida a empreses, ne- Guanyabens va trencar el gel ex-
Festa Major d’un element més gocis i altres organismes perquè plicant-nos el rerefons que veu
aglutinador, que cohesioni la po- ajudin a la causa en la mesura de darrere l’èxit de les activitats
blació, fomenti l’autoestima i el les seves possibilitats, amb algu- festives: l’orgull de formar part
sentit de pertinença. na aportació econòmica. Essenci- d’una mateixa comunitat. I des
Les intervencions en nom de les alment perquè un dels principals del coneixement directe, ens va
entitats locals van anar a càrrec de objectius de la Coordinadora per explicar els atractius de la Festa
Marcel Ramon (Diables) i Mercè aquest 2010 és donar forma i cos de les Santes de Mataró, amb més
Solé (Punt de Trobada) que van a l’animal, convertint-lo en un de 230 anys d’història i en procés
exposar amb tota mena de detalls element central del bestiari local de ser declarada Festa d’interès
i solvència els passos que s’han per a les cercaviles i les ballades nacional per la Generalitat. Entre
donat per arribar al moment ac- de gegants, entre d’altres usos d’altres, va destacar l’acte exclu-
tual, el de la constitució i impuls que assenyali el futur. siu que representa la “Dormida
de la Coordinadora. El passat més dels Gegants” quan passen es-
recent d’aquesta història és prou La recepta de Reus i tirats per la porxada de l’Ajun-
conegut pels lectors habituals Mataró tament gràcies a la perícia dels
del Punt de Trobada: el setembre portadors, enmig de l’esglai i el
passat la lectura del pregó de la L’acte va tenir una part més ins- goig de la multitud que omple els
Festa Major va anar seguida d’un tructiva, per dir-ho d’alguna ma- carrers adjacents. Mataró –ens ex-
acte molt concorregut a la Plaça nera, no menys interessant. El plicava– té en “Robafaves” com a
de la Vila per presentar la inici- públic va poder conèixer de pri- gegant principal i, com a exemple
ativa del Mamut, amb dramatit- mera mà i en format comprimit d’innovació, ens va fer notar com
zació i estesa de pancarta inclo- l’experiència de dues de les fes- a principis dels anys 80 una colla
ses. Tot plegat acompanyat d’una tes majors més reconegudes de de veïns –inspirant-se en la bai-
repartida massiva de mocadors Catalunya: la de Mataró i la de xada de Gegants de Solsona– es
tematitzats i que ja feia dies que Reus. I això gràcies al testimoni van inventar el “Desvetllament
promocionaven amb orgull els de dos entesos en la matèria com bellugós”: una sortida nocturna
aparadors de molts comerços. són Nicolau Guanyabens i Sal- de la Família Robafaves a quarts
Pel que fa a l’actualitat, els com- vador Palomar, respectivament. de 12 de la nit per la principal ar-
panys van obrir un cop més la Curiosament tots dos arxivers de tèria del nucli al ritme de pasdo-
porta a aquelles associacions i professió, lletraferits i experts en
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 2

3. ble i que ha esdevingut un dels tesanal, com una demostració pi- baríem molts exemples de cons-
moments més esperats. rotècnica a l’antiga, que omple de trucció d’un ritual festiu que es
Per la seva banda, Salvador Palo- gom a gom el centre de la ciutat. basi en un fet històric”.
mar ens va recordar algunes ob- També als 80 una colla de gent De la mateixa manera, va puntu-
vietats que potser no ho són tant: jove de la capital del Baix Camp, alitzar amb ironia, una festa no és
que les nostres festes són medi- aprofitant els aires nous que duia festa sense una beguda alcohòlica
terrànies, d’estar al carrer, espais la democràcia, va promoure un identitària, com a Reus tenen el
de trobada on ens reunim uns i creixement de la Festa, recupe- “Masclet” o a Tarragona la “Ma-
altres, perquè sense la “comuni- rant elements de la història local madeta”. Perquè, segons ell, “la
tat” no hi ha festa per enlloc. Ens i també altres de nous. I és justa- tradició s’inventa”, és a dir, “és
va explicar que a Reus tenen ge- ment aquí on Palomar va posar tradicional allò que un dia una
gants des de 1620 i que gairebé èmfasi, en el fet que la tradició comunitat consensuem que ho
cada entitat ostenta alguna figura no és una fusta, sinó la dinàmica, ha de ser, que ens identifica. La
pròpia. Que per la Festa de Sant l’estructura que fa que un dia a tradició és senzilla, no requereix
Pere destaca per sobre de tot la l’any tot una colla de gent partici- dissenyar res gaire complicat”.
tronada a la Plaça Mercadal, un pem d’uns rituals. En aquest con-
Josep Ginjaume
element definidor que troba si- text, afegia, “inventar és normal,
milituds al País Valencià i que es si som capaços d’encaixar, avui
duu a terme d’una forma molt ar- ho fem i demà és tradicional. Tro-
Les 14 primeres
entitats
Aquestes són les catorze pri- • Associació Viladecans Afec-
meres entitats que formen la tats de Fibromiàlgia AVAF
Coordinadora del Mamut, i • Amics de la Sardana de Vi-
que esperen anar-ne sumant ladecans
Segueix les activitats moltes més. Si voleu formar-ne
part, escriviu-nos al nostre cor- • Agrupament Escolta L’Es-
del Mamut al seu blog: reu electrònic. piga
http//elmamutdeviladecans. • Agrupament Escolta i Guia • Cor Som i Serem
blogspot.com Garbí • Club de Pensionistas y Ju-
• Agrupament Coral La Lira bilados Alba-rosa
• Associació de Pares del • Centro Cultural Recreativo
Centre Ocupacional Cavi- Andaluz Sierra Norte
ga • Viladecans Punt de Troba-
• Raíces de Andalucía da
• Agrupació Cultural Mos- • Diables de Viladecans
sèn Cinto Verdaguer • Grup Tres Torres
El correu electrònic del Mamut és: mamutviladecans@gmail.com
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 3

4. Viladecans, ciutat oberta
F
a 32 anys que visc a Vila- carències i tenien una altra visió A banda, els viladecanencs hem
decans. Recordo aquells de com havia de ser una ciutat. I descobert recentment que tenim
anys amb carrers sense es va començar per bastir les defi- platja. Des de l’Ajuntament es-
asfaltar, sense clavegue- ciències bàsiques (asfaltat de car- tem treballant per recuperar-la.
ram, amb pous morts als edifi- rers, clavegueram i enllumenat), Als gairebé tres quilòmetres de
cis… No hi havia problemes de es va aconseguir el baixador de costa que, fins fa tres anys, eren
contaminació lumínica: al carrer, Renfe, i es va començar a “cosir” de gaudi privat, ja s’hi pot acce-
avui de Ferran i Clua, només hi la ciutat. Des dels anys vuitan- dir amb autobús durant l’estiu,
havia una bombeta, que sortia de ta fins avui, s’han urbanitzat les tenim un aparcament públic i al-
l’antic camp de futbol. torrenteres: la riera de Sant Llo- guns serveis.
Era el Viladecans dels barris. renç, el Torrent Ballester i la riera Davant l’oportunitat de tenir
Poca gent era o se sentia de Vi- de Sant Climent, a la vegada que platja, com la dels nostres veïns,
ladecans. Potser sí, els de tota la s’han creat noves zones verdes amb el seus passejos, els seus
vida, els que et preguntaven “i tu, i equipaments (col·legis, ambu- equipaments i les seves zones
de quina casa ets?”, com la cançó latoris, escoles bressol, casals de protegides, el Govern municipal
de “No me pises que llevo chan- gent gran i centres esportius i de planteja ordenar la zona deltaica.
clas”. Viladecans era un conjunt lleure). Volem fer un parc de 300 hectàre-
de barris separats per rieres i tor- Hem fet molta feina, però no es amb una economia sostenible,
renteres, per la comarcal C-245… podem aturar-nos. La ciutat que permeti uns ingressos econò-
No teníem identitat com a poble, avança, progressa. Hi ha nous mics i la creació de llocs de tre-
com a ciutat. naixements, arriben ciutadans ball, per continuar mantenint el
Era el Viladecans que no sortia d’altres llocs que volen viure a nostre delta com a paratge natu-
als mapes, perquè no teníem es- Viladecans, i els qui han nascut ral. Aquest projecte ja té els seus
tació de tren. Els governants lo- aquí no volen marxar. Per donar crítics, que són els mateixos de
cals d’aleshores no havien cregut resposta, el Govern municipal es sempre. Els qui tota la vida han
que fos necessària. Era el Vila- va plantejar l’elaboració del Pla dit “no” al que proposen els go-
decans que no tenia un ambula- Local d’Habitatge, amb tres ob- verns de progrés.
tori decent, perquè qui manava jectius: promoure pisos assequi- Ara bé, aquestes són apostes
aleshores s’havia negat a cedir bles, rehabilitar-ne el parc actual importants de futur que es pre-
els terrenys per construir-ne un. i potenciar els serveis municipals sentaran aviat per a la partici-
Al final, es va fer a Gavà, a la ri- relacionats. pació ciutadana. Esperem que,
era de Sant Llorenç. Era el Vila- El Pla Local d’Habitatge es va po- tots junts, malgrat el soroll d’uns
decans en què els últims carrers sar a disposició dels ciutadans i pocs, siguem capaços d’aprofitar
que es van asfaltar van ser els del va rebre l’aprovació de la majoria aquest esdeveniment i no deixem
Barri Antic. que va voler intervenir. Qui no li escapar el tren altra vegada. Vila-
Però, com que no hi ha mal que va donar suport? Els qui tenen decans ha de ser una ciutat ober-
duri cent anys, van arribar els clar que ells, o els seus fills, tenen ta, que ofereixi a tothom serveis,
ajuntaments democràtics, que assegurat el futur a la seva ciutat habitatge i el gaudi del seu patri-
van incorporar persones dels i no volen més gent “de fora”. moni en les mateixes condicions.
moviments ciutadans, que patien
José Luis Nicolás
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 4

5. El parc de Cal Ginestar
Q
uan jo era petit i venint de col·legi
pujava pel carrer de la Muntanya,
la perspectiva de tot el trajecte era
la masia de Cal Ginestar. Una cons-
trucció potent, situada a una notable alçada, i
marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt
de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu
que allà hi vivien qui sap quins personatges
sinistres. Però també hi havia un nen que, per
donar-se pisto, explicava que aquella casa tan
gran era casa seva.
Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va
convertir per a nosaltres en lloc d’excursions.
Per arribar-hi calia passar per un pont estret i
sense baranes que travessava el torrent que hi
havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar
després un camí que s’enfilava entre roures i
alzines, figueres de moro i atzavares.
I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es
veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut
molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una
construcció aïllada i imponent, sinó que ja està
ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per
sort, una petita part del bosc encara es manté
i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig
per als viladecanencs. I la masia és previst que
esdevingui també un equipament públic.
La part de bosc per la qual ara es pot passe-
jar és certament poqueta cosa, però existeix i
és un bon pulmó per a aquells verals. Encara
està molt a mig fer, però cal pensar que quan
s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà
goig que tinguem un parc que sigui el és aquell
bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures,
a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè
un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però
sens dubte que aquest vetllament deu estar ben
previst.
I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i
el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la
tanca, es poden admirar unes grans figueres de
moro, que cal esperar que es conservin i quedin
ben protegides. També faran molt de goig. I tot
plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena
de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.
Josep Lligadas Vendrell
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 5

6. Els pous de vora Cal Menut
S
óc un ciutadà de Vilade- construir l’antic canal ni el safa-
cans preocupat per com- reig.
provar amb quina im- La paradoxa del bloqueig del
punitat tapen, tanquen o pas pel torrent fa malpensar. Em
anul·len les vies d’accés que du- faig aquestes preguntes que vull
rant molts anys hem gaudit per transmetre a tothom per si podeu
desplaçar-nos per les muntanyes ajudar a resoldre-les:
que ens envolten. Tapant el torrent al cap del temps
Hom pot veure el reixat o tanca- les herbes se’l menjaran i quan
da amb filat realitzat en el torrent arribi l’especulació del totxo po-
que separa dues explotacions dran dir que no hi era.
agrícoles situades just traspassar En no passar-hi, no es pot veure
la riera com si anessis a la masia el roure, creiem que és mil·lenari,
de Cal Menut i que pertanyen al de tres metres de diàmetre que
mateix amo (no sé si a un parti- ara és mort i que els responsa-
cular o a una constructora) i dóna bles del patrimoni, els verds,
accés a les coves on es resguarda- medi ambient o rurals, ho deuen
ven quan bombardejaven la ma- saber i esperen que els dos roures
sia i el camí a Sant Ramon. del costat de dos metres de dià-
Acompanyo l’escrit amb la foto- metre, també s’assequin?
grafia del pou a cel obert que hi En no passar-hi, no buscarem el
havia en el camp del costat dret pou tapat?
del torrent . El pou era vestit amb
En no passar-hi, no veurem que
totxo i quedava al mig de tres ar-
el pou medieval s’ensorra a poc
bres a la zona prop de la masia
a poc i llavors qui se n’encarrega-
(actualment és tapat, suposem
rà de dir qui teníem un pou amb
que respectant la normativa res-
aigua?
pecte als pous i mines).
I l’última pregunta: no és tot part
Acompanyo la fotografia del
d’una especulació perquè el dia
pou a cel obert que hi ha en el
de demà es pugui construir sobre
camp del costat esquerre del tor-
el torrent, els pous i el camí?
rent i que encara té aigua. El pou
és vestit amb pedra de llicorella Espero que algú em doni les res-
i d’altres tipus, i data de l’època postes i així veure que Viladecans
medieval. Actualment està tapat a tots ens preocupa.
amb una xapa d’acer, sense re- Vicenç Pugés
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 6

7. Qui paga la crisi?
J
a tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sem-
pre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien
fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns
motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha in-
troduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre
l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i
els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol
amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys.
Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat
de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les
mateixes posicions que els feixistes del partit del
Sr. Anglada. Aquests governants municipals de
Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest
partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que
els nouvinguts ens treuen diners públics i drets
a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió
com aquest segur que tindrà oïdes receptives però
no hem de oblidar que és igual de fàcil de realit-
zar que de perillós per la convivència. La direcció
de CiU que ha donat suport a aquests mandataris
de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les pa-
relles lingüístiques amb persones que han vingut
de fora, però ara no tenen cap mirament de treure
els mínims drets a altres persones nouvingudes
pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això,
només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”.
En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat
del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil es-
tat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota
l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar
un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un
gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem
i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que
els números són els que són i que la demografia marca una tendència
determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més te-
nen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan
o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres
treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de par-
lar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat
socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que
si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat.
En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” per-
què no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat.
Miguel de la Rubia
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 7

8. La immigració... això que
molts veuen com un problema
D
oncs si, la famosa pro- ons pèssimes, sobrevivint cada
posta de l’Ajuntament vegada amb menys a les seves
de Vic de no empadro- mans, i més a les mans dels oligo-
nar la immigració “il- polis i dels capitalistes.
legal” (des de quan una persona
Aquests mateixos capitalistes
és legal o no? què entenem per
tracten les persones com a merca-
legalitat quan ens referim a un
deries (llegiu el Capital de Marx
ésser humà? nosaltres som pa-
o Treball assalariat i capital d’En-
pers i tràmits burocràtics o som al país d’origen per a mantenir la
gels) que no dubten en rebre en
éssers emocionals i racionals? cal seva família. En períodes de crisi
els nostres països rics quan hi fa
dir que això de racionals és una és quan la gent cau a la temptació
falta mà d’obra (i és el discurs ac-
qualitat que s’està perdent cada de creure arguments xenòfobs i
tual de la socialdemocràcia, dels
vegada en més gent) em corromp populistes, que busquen culpar
“progressistes” revisionistes i del
per dins. El principal problema precisament a qui pateix més les
feixisme com a agent violent del
és que la gent, més sensible emo- conseqüències de les crisis dels
capital). Però quan el capitalisme
cionalment en èpoques de crisi vertaders culpables. Després pre-
pateix una sobreacumulació de
del capitalisme, veu la immigra- tenen donar propietat privada
mercaderies a les quals no pot
ció com les causes de l’atur i la també a la pròpia terra, quan la
donar sortida i cau en una crisi,
disminució dels serveis socials; terra, el planeta, és de tots els que
com ha passat en diferents èpo-
no es plantegen si és el propi sis- hi vivim.
ques, cadascuna amb les seves
tema i la classe dominant que el La solució: més despesa soci-
pròpies característiques, tracta
sustenta el causant de tot això, i al i menys despesa en projectes
la immigració com a mercaderia
a més a més, dels fenòmens mi- inútils com els Jocs del 2022 o el
que ja no pot donar feina i que cal
gratoris. Barça Parc i acollir i integrar la
expulsar un altre cop als països
El fet de que les potències dels pobres. immigració que escull el nostre
EUA, el Japó, Rússia i la UE es- país per estar una mica menys
Sovint la gent no s’adona que la
tiguin expoliant els recursos na- explotada que en els seus països.
immigració precisament cobreix
turals i humans de els continents Això és la solució actual, la solu-
places que cap autòcton gosa-
africà, asiàtic i americà és la cau- ció permanent és eradicar aquest
ria treballar-hi (alguns es creuen
sa principal de molts fenòmens sistema esclavista, que produeix
massa senyorets com per a se-
migratoris. La gent veu com a que la gent marxi de la seva llar
gons quines feines) i que a part
la seva terra les multinacionals d’origen.
que tenen condicions laborals
s’emporten els seus recursos i els
més precàries, una part del sou va
ciutadans malviuen en condici- Albert Buigues
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 8

9. Xenofòbia versus drets de
les persones
F
a uns mesos L’empadronament
es va donar és una eina que
a conèixer la serveix als Ajunta-
Llei Orgànica ments per gestio-
2/2009, d’11 de de- nar i distribuir els
sembre, de reforma recursos segons la
de la Llei Orgànica població que té,
4/2000, d’11 de gener, però no per con-
sobre drets i llibertats vertir-la en un fil-
dels estrangers a Es- tre per acollir o re-
paña i la seva integra- butjar a determinat
ció social . A aquesta ciutadà o que ser-
Llei s’introdueix un veixi com a meca-
nou article (Article nisme de control.
2ter. Integració dels Sense estar empa-
inmigrants) en el qual dronats, les perso-
es diu: “Los poderes nes immigrades encara seran més discriminades
públicos promoverán la plena integración de los i estaran més vulnerats els seus drets, donat que
extranjeros en la sociedad española, en un marco l’empadronament és el primer pas necessari per-
de convivencia de identidades y culturas diversas què les persones nouvingudes puguin ser titulars
sin más límite que el respeto a la Constitución y la del dret de l’acollida, segons els requisits previstos
ley”. per la Llei d’acollida, i és requisit imprescindible
Sembla ser que a alguns municipis encara no ha per regularitzar la seva situació.
arribat aquesta reforma, donat que encara no van L’ajuntament d’un municipi ha de vetllar per la
pasar dos mesos que un Ajuntament del nostre país igualtat i per la no discriminació dels seus ciu-
anuncia mesures que vulneren de ple aquests drets tadans, ha de preservar la convivència, i això no
com ara : que els immigrants que es vulguin empa- s’aconsegueix amb mesures com aquestes; mesures
dronar i no estiguin regularitzats tindran 3 mesos amb les quals es discrimina una part de la població,
per fer-ho i si no és així no es podran empadronar amb les quals es fomenta la desigualtat de drets i es
i es donarà avís a la Policia respecte la seva situació potencia el relacionar la immigració amb la delin-
irregular. qüència. Mesures que vulneren el Pacte Nacional
Les noves mesures anunciades per l’Ajuntament de per la Immigració aprovat el desembre del 2008
Vic respecte l’empadronament de persones estran- en el qual es diu que “Cap país democràtic pot
geres, estan redactades amb criteris clarament xenò- condemnar a persones a no tenir drets”. Mesures
fobs, que vulneren els drets fonamentals d’aquestes “il·legals”, donat que, el dret i la obligació d’em-
persones, ja que aparten a una part de la població padronament que determina l’article 15 de la Llei
de les prestacions de serveis bàsics i agreugen en- 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de Bases del Règim
cara més la situació de desprotecció que pateixen Local, afirma que tota persona que viu a Espanya
les persones immigrades en situació administrativa està obligada a inscriure’s al padró del municipi on
irregular. resideixi habitualment.
Pepi Venegas
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 9

10. Cacofonies viladecanenques
L
legint el llibre de Jo- del jardí dels cinc arbres, he collit al
sep Lligadas Viladecans meu temps la rara rosa blanca”,
1930-1980. La mirada penso: gràcies a Déu que les ra-
d’Antònia Doñate, més res no eren les roges!! En canvi a
d’una vegada, aclucant els ulls, en Josep Lligadas, que ho pateix
sentia la veu de la iaia que a la una mica més que jo, li vaig llegir
fi dels anys 50 em manava qual- fa uns dies que s’imaginava que
sevol cosa semblant a: “Andreu, un corrector de llibres, elimina-
vés a buscar ‘numeru’ per al Borrr- dor de cacofonies, es menjava el
ren, vejam si li guanyes el torrrren vers.
a l’avia Toietes, i quan surtis, passa Com deia, no és que Viladecans
a recollir la carrrren per la vedella i en vingui ple, però quan abans
el pa pel forrrren”. no hi havia ni motos ni motors
És a dir, recordava les paraules per ensenyar als petits a fer el
acabades en “rn” que a Vilade- soroll RRRUUMM, RRRUUMM,
cans, i a cap més lloc, es pronun- és possible que a algun metge se
cien amb estrepitosa cacofonia li acudís que els acabaments amb
posant-hi tantes erres com es “rn” podrien ser una bona terà-
vulgui i un “en” final. En Manuel pia, i vet aquí una primera raó.
Tosca en el seu llibre “Viatge per Una segona possibilitat és que
la memòria”, deixà palesa la sor- s’incorporés al llenguatge de tot-
presa que li reportà tal curiositat hom, després de tantes prèdiques
lingüística, en venir a viure entre terrorífiques des de dalt la trona
nosaltres, i afegia: “Amb aquesta de Sant Joan, de Mn. Andreu Sa-
peculiaritat en el parlar es pot conèi- maranch per exemple, a la fi del de Fanelli quan vingué a Barcelo-
xer si una persona és de Viladecans segle XIX, que abocat al balcó i na a fundar la AIT, secretari del
de soca-rel”. agafat amb una mà a la barana, President Figueras de la Primera
La iaia Àngela Guitart Bosch mentre amb l’altra cercava com República, propietari al Remolar,
ho deia amb absoluta naturali- possar el dit a l’ull dels que tenia pare espiritual del triangle maçò-
tat i havia nascut el 1880. Jo ho sota, bramava amb tota trucu- nic viladecanenc i de segur gran
dic així, encara, i mai he escoltat lència sobre els feligresos la dita: orador, en un dels seus mítings a
cap comentari del perquè, en Si pequeu per la carrrren anireu tots la Vila ens esbombés: Envieu-nos
conseqüència, esbrinar l’origen a l’inferrren, a cremar al foc eterr- al goverrren… tothom tindrà pa al
d’aquest localisme se’m fa perdre ren, i fer companyia al príncep de forrrren i potser no us caldrà ni
el temps. l’averrren. anar al Borrren aquest hiverrrren.
Tot nen tindrà el seu quaderrrren,
Tots sabem que el fonema “r” és Una tercera possibilitat, sempre cap jove haurà de menester permís
el que més tard aprenen les cri- hi ha una tercera, encara que paterrrrn, i us prometo que, final-
atures i algunes tenen dificultats sigui més remota, seria que en ment… enterrarem l’inferrrrn,
de per vida (els xinesos, tots). No Robau i Donadeu (això son cog- atrapant mimèticament el sub-
és que a Viladecans es pateixi noms!), aquell membre del Gran conscient de tothom.
especialment aquesta dificultat Orient que fou diputat el 1871 a
(rotacisme) de fer vibrar la llen- Corts Constituents pel nostre dis- Estimats vilatans, som a Car-
gua tocant el paladar, però Déu tricte de Sant Feliu, delegat espa- nestoltes. No m’ho tingueu pas
n’hi do. Jo mateix, llegint els ver- nyol a la fundació de la Primera massa en compte.
sos de l’Espriu: “Solitari, en la pau Internacional a Ginebra, amfitrió Andreu Comellas
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 10

11. Per molts anys, Viladecans!
A
viat farà mil anys l’ajuntament voldria que aquesta
que, a l’abril del 1011, celebració signifiqués pel nostre
es feia esment per es- municipi: un punt de referència
crit, per primer cop, comuna i un motiu de cohesió de
del topònim Canis Vallis que ha la població que conforma el Vila-
donat lloc al nom actual de la decans d’avui.
nostra població: Viladecans. La L’alcalde va expressar el desig
nombrosa assistència i la propos- que aquest fos un projecte que la
ta participativa feta per l’ajunta- ciutadania fes seu, amb el qual es
ment per celebrar el mil·lenari de sentís involucrada i anés més en-
Viladecans el 2011 poden ser un llà d’un conjunt d’actes protocol-
bon maridatge. laris institucionals. Per fer-ho li permeti i inciti a transmetre-la
El passat 26 de gener es va omplir possible es va convidar els assis- als seus conciutadans i als forans.
la sala petita de l’Àtrium a la pre- tents que triessin i s’integressin Comptar amb l’aportació de les
sentació de la comissió ciutadana dins els quatre grups de treball idees d’un ampli nombre de per-
que haurà de ser l’encarregada que constituiran la comissió: di- sones de diferents tarannàs aug-
de concretar les activitats que es fusió i mobilització, continguts menta la diversitat de propostes
duran a terme per commemorar científics, cicle festiu i patrocini i i d’enfocaments i, segurament,
aquest esdeveniment. El guió de suport. Els grups treballaran del ajuda a trobar solucions que fa-
l’acte va consistir en un pròleg març al juny i la presentació del cin atractives per a més gent to-
musical a càrrec del saxofonista programa commemoratiu acor- tes les activitats que es faran. Fer
viladecanenc Nando Picó, un re- dat es farà a la Festa Major d’en- una celebració purament insti-
corregut per la història del nostre guany. tucional o donar-li un biaix po-
territori, dels seus pobladors i les La idea sembla engrescadora lític determinat –el 2011 és any
seves activitats, des dels assenta- perquè si realment es vol una d’eleccions– hauria distorsionat
ments prehistòrics fins als nostres ciutadania que s’identifiqui, es l’essència d’aquesta commemo-
dies, realitzat pel tinent d’alcalde reconegui, s’enorgulleixi i es- ració: celebrar que des de fa mil
Joan Pidelaserra, un número de timi el seu territori, és requisit anys Viladecans es va fent amb la
dansa de la ballarina local Isa- imprescindible que sigui conei- contribució de moltes i molt di-
bel Ollé i l’exposició, per part de xedora de la història que ha fet ferents persones. Som-hi doncs,
l’alcalde Carles Ruiz, d’allò que possible la realitat actual i que se entre tots.
M. Victòria Herrero Garcia
La revista Delta ens ha fet arribar aquesta proposta:
Un sopar en solidaritat amb Haití
El próximo 5 de Marzo, se llevará a cabo una Cena Benéfi- previamente en el Restaurante La Clotxa o en el teléfono
ca cuyo beneficio se ingresará en la cuenta de Cruz Roja 93 658 08 68, dado que las plazas son limitadas rogamos a
Viladecans por Haití. los interesados realizar las reservas lo antes posible.
Esta cena organizada por el DELTA conjuntamente con el Desde ya agradecemos vuestra colaboración, no sólo por
Restaurante La Clotxa, cuenta con el patrocinio de Ayun- poder contar con vuestra asistencia, sino también en la di-
tamiento de Viladecans, Cruz Roja, Xarxa Comercial y fusión que podáis dar a esta iniciativa, en un momento en
Gremi de Hostelería. que el empobrecido país caribeño necesita más que nunca
nuestra solidaridad.
Al mismo asistirán autoridades municipales, el Presidente
de Cruz Roja Provincial, la Presidenta de Cruz Roja de Vi- Todos juntos podemos demostrar por qué Viladecans es
ladecans, y directivos de entidades de nuestra población. solidario.
El costo del ticket es de 30€ y las reservas se pueden realizar
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 11

12. Tu no canviïs
F
a algun temps, vaig lle- i no deixar-se arrossegar por un cert
gir un llibre molt interes- grau de vanitat o una certa cobdícia.
sant en el qual un veterà Vés amb compte, amic meu.”
polític català, basant-se “De bon començament, tot és nou i
en la seva extensa experiència, inconegut, tot tendeix a accentuar un
feia una sèrie de reflexions sobre cert sentit de responsabilitat. Amb el
el món de la política que li havia pas del temps, quan es va guanyant
tocat viure. seguretat, tot ja sembla natural fins i
Aquest llibre consta de dotze car- tot molt més fàcil. T’adaptes, la pers-
tes que dirigeix al fill d’un amic pectiva canvia. Comences a pensar,
seu, que casualment vol dedicar- d’una manera més o menys inconsci-
se a la política. ent, que el càrrec et ve completament
Un dels apartats que més m’ha a la mida, que és lògic que la gent et
impactat per la seva sinceritat i tracti amb deferència, que qualsevol “I és que hi ha molts politics i càrrecs
claredat és el següent: cosa que et donin te la tens ben gua- de confiança que, per pocs galons que
nyada. Viatges, restaurants, targetes portin i oblidant que administren di-
“Si en el futur –li deia– ets anome-
de crèdit, entrades per espectacles, ner públic, tiren de veta sense cap
nat per a un càrrec ja fos electe o de
telèfon mòbil, portàtil... són mínimes mena de mania i mostren davant els
confiança, la teva vida possiblement
compensacions davant la importàn- ciutadans uns nivells d’ostentació
canviarà com una mitja. Potser tin-
cia de la responsabilitat que tens censurables.”...
dràs més ingressos, potser ocuparàs
assumida i l’esforç personal que hi Totalment actual i perfectament
un lloc d’honor en actes oficials, pot-
dediques.” aplicable avui dia, aquest llibre
ser et tocarà administrar un pressu-
post important, etc... Si fos així, el “A poc a poc, en una mutació gaire- hauria de formar part dels prin-
més important de tot es que tu no bé imperceptible, vida pública i vida cipals manuals de conducta tant
canviïs, que no et tornis un estúpid, privada tendeixen a confondre’s. per actuals com per futurs gover-
pagat de si mateix.” Empesos per aquest pendent no és nants.
estrany trobar politics que demos- El text està extret del llibre “Car-
“És més difícil del que sembla, i se-
trin tenir molt poca corda davant la tes a un jove polític”, Editorial
gons la meva experiència, canvia
més petita contrarietat i caiguin en Columna, autor Antoni Dalmau.
gairebé tothom. Costa molt de ser
la temptació del famós “no sabe us-
insensible als afalacs i a les preben-
ted con quién está hablando”. Eulogi López
des, costa molt mantenir el cap fred
Conviure amb la discapacitat
L’Associació de Pares del C.O. Caviga estrena aquest any diverses sessions de formació per als fa-
miliars dels nois i noies que assisteixen al taller ocupacional. S’ho han proposat com a prioritat per
a l’any que comença i aniran tractant els temes que els preocupen i que ells mateixos han proposat.
El primer ha estat a càrrec de Samuel Ruiz, advocat de
l’associació Cordibaix, que ha tractat una de les qües-
tions que més preocupen: els instruments legals per
garantir que en el futur, quan els pares ja no hi són, les
persones amb discapacitat estiguin ben ateses i dispo-
sin de la tutela necessària.
Van sortir, doncs, qüestions com el testament, la tute-
la, la curatela, la incapacitació, les diverses modalitats
d’administració dels béns... Molt interessant. I una
nombrosa assistència.
Mercè Solé
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 12

13. L’última baula:
més enllà de la malaltia mental
Un llibre excel·lent, que he De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu so-
llegit d’una correguda i que bre la malaltia, sinó pel que s’intueix que comporta
m’ha impactat: una família a la pràctica. Deu costar molt conviure en aques-
(pare i tres filles) exposa sere- tes condicions i no perdre l’esperança ni l’humor.
nament la seva experiència de I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi
convivència amb una persona distorsionada en allò més essencial i que respecti
amb una gravíssima malal- les prioritats educatives, de creixement i de relació
tia mental. La Montserrat va entre tots els membres de la família. És un despu-
començar a mostrar símpto- llament i també un cert repte. Perquè això tan difícil
mes de malaltia quan la més i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental
petita de les seves filles era no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions
encara un nadó. Mestra, una amb la gent i en l’acceptació d’aquells “brots” petits
persona activa, amb iniciati- o grans que tots un dia o altre mostrem. De vega-
va, amb ganes de viure, amb molts amics, comença des és senzillament immaduresa, però sovint hem
a esquerdar-se en un procés que l’ha portada des d’acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos
de fa pocs anys a haver de viure en un centre espe- que escapen al nostre control, que són desagrada-
cialitzat. Un procés llarg, dolorós i, com descriu la bles, que no sabem per què es donen, o percepcions
seva família, “contaminant” de les relacions i sovint errònies o impulsos de què ens penedim.
poc entès per la gent que els ha envoltat. I aquest El testimoni de la família Feliu aporta una gran con-
ha estat el context en què han crescut les tres noies, fiança en les possibilitats que tots tenim de tirar en-
aquesta ha estat la mare que han conegut i la parella davant en l’adversitat. El dolor, la por, la solitud, el
que el seu marit ha estimat i continua estimant. Un desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens
context que, pel que traspua el llibre, no els ha fet dubte hi són ben reals, però l’estimació pot trans-
pas infeliços ni desesperançats ni els ha impedit ti- formar-los, fins al punt de trencar la baula que tan
rar endavant en els seus projectes personals. Davant sovint encadena, en la malaltia mental, una genera-
la malaltia s’han hagut d’esforçar per valorar les co- ció rere l’altre . Us el recomano.
ses realment importants de la vida, per destinar els
Mercè Solé
seus recursos a allò que és prioritari, per entendre’s
els uns als altres, per fer participar la mare malalta L’última baula d’una cadena. Núria, Roser, Maria i
de la vida de tots i evitar el seu aïllament. Josep Maria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009
Dagya Lachgar
L
achgar ha estado más de tres meses sin comunicación en las cár-
celes marroquíes, encarcelada el pasado mes de octubre tras ser
detenida en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca junto con
otros seis activistas defensores de los Derechos Humanos en el
Sáhara Occidental y cuyo estado de salud era “muy grave”.
El gobierno de Marruecos ha dejado en libertad a la activista Lachgar, era
la única mujer del grupo de activistas arrestados y “se encontraba en una
situación muy grave por enfermedad y por la tortura psicológica por parte
de los carceleros de la prisión”, según declaró el subdelegado del Frente
Polisario en Europa Press Mahamed Said Canario.
El resto de los activistas siguen en las cárceles marroquíes.
Rosa Mercader
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 13

14. conèixer càrrec del Grup Tres Torres
secció a
viladecans
El cementiri tercera part,
o la història de Juan Badia
G
rans panteons i mausoleus carregats
d’obres d’art i dissenyats per prestigio-
sos arquitectes, no és precisament el que
trobem al nostre cementiri. Aquí tot és
molt senzillet, com correspon a l’origen humil de
Viladecans, excepció feta dels panteons de les famí-
lies gitanes.
Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort
incomoda molta gent, però també és cert que a mol-
tes persones els agrada passejar pels cementiris dels
pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el
que us convidem a fer, un passeig pel cementiri
que és com fer un recorregut per la nostra història.
Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al
bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns
xiprers, s’amaga el monument als morts de la guer-
ra civil. Per a informació dels més joves explicarem
que, en època franquista, aquest monòlit estava si-
tuat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Tere-
sa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, El monòlit dels morts de la guerra
recordava, només, els morts del bàndol vencedor.
El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu
trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde
morts de la guerra d’Espanya. de bona part de l’etapa franquista.
Continuem el recorregut a la recerca de les sepultu- Tornem per on hem vingut i en el recinte del cos-
res d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La tat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom
zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment
Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enter- traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràti-
rat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aques- ca Josep Parellada Horta.
ta última etapa democràtica. Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada,
Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer cape- on ja us havíem situat, en l’article del mes de de-
llà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba sembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda
al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa,
de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard és a dir, la família que havia estat propietària de Ca
Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desem- n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges.
bre de 1947. Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del
Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revis- sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epi-
ta, en aquest mateix número es publica una entre- tafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i
vista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldi-
Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha en- ri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga bar-
terrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”. ba, va ser hereu de tres generacions de campaners
de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans
Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant,
1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en
anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha
els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 14

15. Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va
ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser
enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una
tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Es-
perança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu
germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin
dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la
làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.
Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare
Jaume Torres Tarrida, que també havia estat res-
ponsable del cementiri.
Ves per on tornem a tenir història d’amor!
La làpida del nínxol de Baldiri Miracle
Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no
del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre
1930 al 1940. d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro
Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar
conegut i que molta gent se sap de memòria és el sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Mier-
de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 nau (…) No recibió ningun sacramento.”
de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàs-
campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la tica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem pregun-
propietat del nínxol, i per tant es va haver de bui- tat als que en saben i la resposta ha estat clara: en
dar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, aquella època hauria estat del tot impensable que
va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.
d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem.
Una molt bona decisió, que és un exemple d’esti-
mació pel nostre patrimoni, que no només són els
grans edificis sinó també els petits detalls que es
troben aquí i allà de la ciutat.
L’epitafi diu així:
TAN JOVEN Y FALLECIÓ
TODO EL MUNDO LE QUERÍA
Y UNA MUJER LE ENGAÑÓ.
VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,
SE LLAMABA JUAN BADÍA.
La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia
i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una
casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre
ens hem fet és la següent: Quina història d’amor La làpida de Joan Badia
s’amaga darrera d’aquest epitafi?
I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser
Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a
que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?
la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna
cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosal- En qualsevol cas, sembla que la història de la malal-
tres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal tia és la que té més probabilitats de ser la certa. De
d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs
nostre personatge va ser un mal dels que s’encoma- és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el
nen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàsti- mundo le quería” .
ma!, sempre haviem cregut en la història d’amor i Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha
resulta que no va ser ben bé així. sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expli-
De tota manera, vam voler saber alguna cosa més queu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida
i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el res- extensiva a qualsevol altra història curiosa o inte-
ponsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de ressant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne
memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu
una història diferent. escriure a: trestorresviladecans@telefonica.net
Jaume Lligadas Vendrell
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 15

16. El personatge
Josep Iturrioz, el Manquet
un personatge clau en el Viladecans de la república i la guerra
L
es idees polítiques de dels treballadors i de diversos partits i
Josep Iturrioz Rebull, a que, alhora, predi- sindicats. Es va co-
qui la seva gent prope- cava amb l’exemple mençar a fer la casa,
ra anomenava Pep i que tenint assegurats els i el 1934 hi va anar
era conegut per tothom com “el seus treballadors a viure. Alhora, va
Manquet” perquè li faltaven els davant possibles començar a treballar
dits d’una mà a causa d’un acci- accidents laborals, pel partit a Vilade-
dent de treball, es podrien resu- cosa aleshores no cans. I tot i que entre
mir en el lema de Francesc Macià molt comuna. I ell, setmana, per raons de
quan parlava de “la caseta i l’hor- d’altra banda, va feina, vivia a Barcelo-
tet”. És a dir, que tothom pogués saber aprofitar tam- na, ben aviat va es-
tenir un treball i unes condicions bé les facilitats que devenir-ne una peça
de vida amables i dignes. Així ho oferia el treball de clau, el secretari. I va
explica el seu fill, Josep Iturrioz la impremta, sem- travar una gran amis-
Vicente, amb qui parlem per co- pre en contacte amb tat amb l’home més
nèixer més coses d’un home ben llibres i publicacions, per anar-se representatiu, l’alcalde Llorenç
rellevant en la vida viladecanen- formant, de manera sempre auto- Puig. I més amistat van fer enca-
ca en els anys en què hi va estar didacta. ra la seva dona, Pepita Vicente,
políticament actiu, entre el 1934 Josep Iturrioz va treballar a la que era de Cartagena, i la dona
i el 1939. Són molts els qui el re- impremta de Martí Barrera i al del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I
corden com un home d’empenta, mateix temps feia hores en una també van crear una forta relació
i compromès amb la realització altra impremta, al carrer Dos de amb altra gent del mateix àmbit
d’aquells ideals bàsics quan la Maig, vora l’hospital de la Creu polític, especialment amb els ger-
vida política era més o menys Roja. I allà, en aquesta segona mans Josep i Pau Ollé.
normal, és a dir, en temps de la impremta, va tenir l’accident: I va arribar la guerra, i es van
república, i també quan va dei- una màquina li va enganxar el trencar tots els equilibris. I, en
xar de ser-ho, és a dir, en temps braç. Ell mateix, armat de valor, aquella situació, el Manquet va
de la guerra. I un home que, d’al- se’l va embolicar i se’n va anar a ser un personatge determinant
tra banda, va patir després la re- l’hospital proper on una monja, a perquè a Viladecans no hi hagues-
pressió de la dictadura, amb una base de cures amb sabó de sosa, sin les morts que hi va haver a la
condemna a mort que va acabar va poder evitar la gangrena i va majoria de llocs. Així ho explica
finalment reduïda a sis anys i aconseguir que només perdés els el seu fill, i així ho explica tam-
mig de presó. dits. I gràcies a l’assegurança de bé molta de la gent que va viure
El Manquet va néixer a Barcelo- l’altra impremta, va aconseguir aquells moments. I així ho corro-
na, al barri del Poble Sec, el 18 uns quants diners que li
de juliol (quina data!) de 1902, van servir per comprar-se
fill de pare aragonès i mare del un terreny a Viladecans, al
Priorat. Als nou anys ja va entrar carrer Carles Altés canto-
a treballar, com era habitual en nada Doctor Reig, perquè li
la gent senzilla d’aquella època, havien recomanat el poble
primer de carboner, dormint a la pels seus aires saludables,
botiga mateixa, i després en una ja que tenia una filla que es-
impremta propietat del qui més tava malament del pit.
endavant seria conseller de Tre- En aquella època, cap a
ball de la Generalitat republica- l’any 1932, ja s’havia afili-
na, Martí Barrera, un sindicalista at a Esquerra Republica-
que el va iniciar en les inquietuds na, que s’havia creat l’any
sindicals i de lluita pels drets abans per la confluència
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 16

17. bora també un fet ben significa- la CNT-FAI: “Allò no s’assembla- A la presó Model, on s’apilotava
tiu: la quantitat de declaracions va gens, era tota una altra cosa”. moltíssima més gent de la que hi
a favor seu que van ser enviades I assenyala que el seu punt de re- cabia, va aconseguir que el fessin
ferència va ser sempre l’alcalde responsable d’higiene. Entre les
Llorenç Puig. I al final, els últims mesures que recorda el seu fill, hi
mesos, per reforçar les coses, va ha la de que, en veure que les cel-
acceptar d’entrar també de regi- les dels homosexuals eren les més
dor a l’ajuntament. Ho va ser des netes de la presó, els va encoma-
del 10 de juny de 1938 fins a l’en- nar la neteja general, amb la qual
trada de l’exèrcit franquista. cosa van deixar de ser objecte de
Una altra història de la guerra és les moltes burles i agressions que
que va fer-se un refugi sota casa, fins llavors patien. Però el mo-
per si de cas. Com que a Vilade- ment clau va ser probablement
cans, entre els molts refugiats una nit de Nadal, en què tots els
que hi van venir fugint de la zona guàrdies van emborratxar-se i
franquista, hi havia uns quants ell es va dedicar a agafar-los les
als tribunals franquistes quan va miners asturians, els ho va enco- pistoles per evitar les temptaci-
ser condemnat a mort i que li van manar. I ells contents, perquè de ons que alguns altres presos te-
valer la commutació de la pena. fer mines en sabien, mentre que nien d’organitzar alguna mena
El seu fill ara lamenta que, fa uns la feina al camp que aquí els ofe- de motí, que òbviament hauria
anys, cansat d’arrossegar aquesta rien no els resultava tan fàcil... acabat en tragèdia. I després va
història dolorosa, va llençar les acabar defensant els guàrdies
I es va acabar la guerra. La dona
còpies que conservava d’aquells mateixos davant el director, que
i els fills es van quedar a Vilade-
avals: quinze o vint, creu recor- els volia castigar fort.
cans, i ell se’n va anar a Barcelo-
dar. Entre elles, la de Baldiri Mi- Després de sortir de la presó, va
na. No va voler fugir a França,
racle, el campaner, “home fort” poder reprendre la feina en una
perquè creia que amb passar una
del món catòlic viladecanenc, impremta, primer vivint a Barce-
mica desapercebut ja n’hi hauria
amb el qual s’havien tractat for- lona i després a Viladecans. Es va
prou... Però no. Algú el va voler
ça durant la república –eren dos retirar abans d’hora, i es va que-
trobar, el va denunciar per qui
“homes forts” dels respectius dar aquí. Va continuar antifran-
sap quins crims, el van detenir
àmbits–, que es conserva encara quista, naturalment, i organitza-
l’abril de 1939, i el van condem-
a l’arxiu de la parròquia de Sant va trobades d’expresos en què
nar a mort. La seva dona, men-
Joan. I una colla més, com per recordaven les tristes històries
trestant, mantenia la família a
exemple del doctor Ferro, que viscudes. Però es va allunyar de
base d’estraperlo, portant arròs
després de la guerra va ser el cap qualsevol actuació política. “A mi
d’Amposta que a la botiga de Cal
de la Falange viladecanenca, o de aquelles trobades d’expresos i les
Borni li pagaven a molt bon preu;
l’Otelo Ricci, un veí italià molt de històries que explicaven em van
li compraven sempre, recorda el
dretes que era el pare de Merce- deixar marcat”, recorda el fill.
fill, encara que no sempre els en
ditas Ricci, la que després va ser
calgués. I alhora, es va dedicar El metge li havia dit que es vigi-
mezzosoprano amb el nom artís-
a remoure cel i terra per trobar lés el cor, però ell deia que pre-
tic d’Anna Ricci.
avals per al seu marit, uns avals feria viure fins que durés. I el 14
Durant la guerra, tot va ser difí- que van fer que li commutessin de novembre de 1969, dues hores
cil. El seu fill explica que, encara la pena de mort per una de tren- després d’haver collit un parell
que el seu pare provenia del món ta anys i un dia, i que després es d’enciams a l’eixida de casa seva
sindical, no recorda que tingués va convertir, com hem dit, en sis i haver-los regalat a un veïna, va
gaire relació amb el sindicalisme anys i mig. I a l’octubre de 1945 el morir d’un infart.
que va fer-se fort aleshores, el de Manquet va sortir de la presó.
Josep Lligadas Vendrell
Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 17