Gramàtica: sintaxi oracional. Modalitats de l'oració

1. Modalitat oracional
?!??!!!

2. Modalitats oracionals
a) declarativa (o asseverativa, o assertiva), quan es dóna
informació al receptor.
b) interrogativa, quan es demana una informació.
c) imperativa (o exhortativa), quan es vol influir en la conducta
del receptor.
En un segon nivell tenim una categoria opcional:
d) exclamativa (o expressiva), que remarca algun aspecte
expressiu o subjectiu del parlant, respecte del qual assevera
(Són les cinc en punt de la tarda!) o del que pregunta (Ha
arribat el tren de València!?) o del que ordena, aconsella, etc.
(Vine prompte!).

3. Oració declarativa
- Serveixen per donar una informació.
- Formalment és [-marcada] o la més neutrea.
- Presenta una corba melòdica descendent.
- Usa l'indicatiu com a mode verbal.
- Té un ordre dels mots no (gaire) marcat, i amb
poques variacions.

4. Oració declarativa
Afirmatives: assenyalen la veracitat de la relació
entre subj. i predicat; no duen cap marca formal:
L'Enric ha dut regals.
Negatives: assenyalen la no veracitat de la relació
(L'Enric no ha dut regals. La negació amb no afecta
tota l'oració (negació total), o a una part (parcial:
El tribunal no intentava condemnar-lo. / El tribunal
intentava no condemnar-lo.
Res no el distreu (=res de res [negativa])
Res el distreu (ambigua: el distreu o no?

5. Oració interrogativa
L'enunciador no fa constar ni descriu, sinó que
interroga algú sobre la veracitat o no de la relació
entre subjecte i predicat o sobre un constituent en
concret. Realitzen la funció apel·lativa.
Són típiques d'un context conversacional, no
monologat.
Duen una marca d'entonació: el signe d'interrogació,
que segons l'IEC (1994) es col·loca solament al
darrere, sense cap excepció.

6. Oració interrogativa: tipus
Directes:
- Totals (inclouen subtipus: confirmatòries)
- Parcials
- Retòriques
Indirectes
Directes o indirectes:
- Reiteratives o eco

7. Interrogativa total
Es pregunta sobre tot l'enunciat. La resposta és
habitualment un simple sí o no, per això s'anomenen
de resposta sí/no:
- Ha firmat Pere? - Sí (ha firmat Pere)
Prosòdicament, la interrogació neutra té un final
ascendent, però descendent en les interrog. expletives
amb que: Que hi ha una esquerda? L'actitud del
parlant (no neutres), és diversa:
- Sorpresa: Al sostre hi ha una esquerda?
- Demanant confirmació: Oi/Veritat que hi ha una
esquerda al sostre?

8. Interrogativa total
confirmatòria
Marquen la probabilitat d'una determinada resposta, per a
la qual sol·licita confirmació. Les prototípiques duen
interjeccions especialitzades (en anglès s'anomenen tag
questions) com a marcadors de conformitat i van davant,
al mig o al final -amb reforç o sense-:
És l'hora del te, no? (amb interjecció final)
Oi/Veritat que tu també véns? (interjecció davant)
Oi/Veritat que sí? (interjecció amb reforç)
Modalitat: representen una asserció amb una interrogació
(sobre el valor de veritat de l'asserció).

9. Interrogativa parcial
Es pregunta sobre algun dels constituents oracionals; duen
pronoms (s'anomenen també pronominals) al principi de
l'oració: qui, què, quin, quant, on, quan, com, precedit o no de
preposició. La respost sol reduir-se al constituent sobre el qual
es pregunta:
- Qui ha fet aquesta destrossa? - Joan.
- On has passat les vacances? - A Gandia.
Prosòdicament són tan complexes com les totals.
Sintàcticament presenten l'ordre Pr + VO (a) o si apareix el
subjecte l'ordre Pr+ OVS (b).
a) Qui va dictar la sentència?
b) Quantes sentències va dictar el jutge?

10. Interrogativa retòrica
Des del p.v. pragmàtic, no són interrogatives sinó
assercions encobertes:
Què en podíem esperar, d'aquells desgraciats?

11. Interrogativa retòrica
Es refereixen a una informació recent i en reiteren
algun aspecte. Tenen matisos de les diverses actituds
de l'enunciador (neutres o no). Poden ser totals o
parcials:
(Dius que) un estruç s'ha escapat? (reit. total neutra)
(Que dius) que ho hem fet malament? (reit. total
neutra + component exclamatiu)
S'ha trencat què/el què? (reit. parcial)
Que què ha de menjar, cada nit? (reit. parcial)

12. Interrogatives indirectes
Pregunten indirectament sobre l'enunciat amb un verb de
dicció i sense signe d'interrogació. Són subordinades.
Són un acte de parla interrogatiu, quan el verb és
realitzatiu, però en altres casos, l'acte és purament
assertiu o constatatiu, o bé, si es fa servir l'imperatiu,
directiu (de demanda):
Jo ja ho tinc; pregunta tu com has d'anar-hi (demanda)
Preguntava /Preguntaré quina hora és (constatatiu)
- Pronoms usats: qui = quina persona?; què = quina
cosa? quin, quina, quins, quines - adjectius. Sense
substantiu tenen valor pronominal i equivalen a qual.
- Adverbis: on, quan, quant, com (lloc, temps, quantitat,
manera).

13. Imperatives o exhortatives
Modalitat imperativa: expressa una ordre adreça a
l'enunciatari. És un acte de parla directiu: Vés-hi!; Tanca
la porta!, Encén el llum...
En un sentit ampli i usual, inclou també les exhortatives
o de prec, on el parlant no exigeix sinó que més aviat
indueix a fer alguna acció, intenta persuadir. per això
utilitzen marcadors de cortesia: Deixa'm els apunts, sis
plau.
La distinció entre ordre i prec no és gaire clara i es
materialitza -a través d'altres actes també directius com el
consell o el suggeriment sense solució de continuïtat.

14. Imperatives no prototípiques
Mecanismes gramaticals:
- Ús de l'imperatiu com a suggeriment no com a
mandat: Tasta-ho!, Truque ara mateix!
- Valors condicionals en coordinades: Matricula't en
ADE i comença a triomfar (=si et...)
- Formes de 1ap plural indiquen proposta,
atribuibles a l'imperatiu o al subjuntiu: Anem-hi!;
Som-hi!; Cantem!
- Construccions imprecatives: Fote't!; Fes-te fotre!,
Vés a fer gàrgares!

15. Oració exclamativa
L'exclamativa prototípica presenta patrons
entonatius diversos, amb un final ascendent o
descendent i sintàcticament es caracteritzen perquè
s'inicien amb un mot exclamatiu, formalment idèntic
als mots interrogatius:
Quina pudor que fa!
Que avorrida que era la pel·lícula!
Si n'és de toia / Si que n'és, de toia!
Com va de brut!

16. Oració exclamativa
S'hi afegeixen valors modals actitudinals diversos
(èmfasi, incertesa, sorpresa, desencant...), tots
relacionables amb els estats d'ànim o les emocions de
l'enunciador. Aquests estats d'ànim es poden
expressar també a través d'exclamatives indirectes,
sempre amb verbs realitzatius:
M'admire de la paciència que té.
Lamente que faça tanta pudor.

17. Oració exclamativa
Interjeccions
pròpies
Crits més o menys
articulats.
Ah!, Ai!, Oh!, Bah!,
Ca!, Ec!
Interjeccions
impròpies
Paraules habilitades com
a interjeccions.
Visca!, Amunt!, Avant!,
Ja!
Vocatius Amb què hom es dirigeix
conscientment a
l'interlocutor
Enric!, Vosaltres!
rases
exclamatives
Compostes almenys per
dos mots
Com hi ha món!, Per
Déu!, Ja està bé!
Oracions
exclamatives
Oració gramaticalment
construïda: sovint
posseeix pronoms
exclamatius
Qui ho diria!, Com
m'agrada la vostra
companyia! Quina casa
més bonica!

18. Oració optativa o desiderativa
Expressa un desig (desideratives). Sempre van en
subjuntiu. S'encapçalen amb formes com que, tant de
bo, i així:
Que Déu ens ajude.
Tant de bo que no li haja passat res!
Així rebentara d'una punyetera vegada! (col·loquial)

19. Oració desiderativa
Normativa: +/- possibilitat d'acompliment de l'acció
condiciona l'ús del temps verbal del subjuntiu:
Present o futur:
- realització possible: present: Tant de bo ploga demà;
- realització difícil o impossible: imperfet: Tant de bo
ploguera demà.
Passat: (temps compostos de subjuntiu):
- desig proper al moment de l'enunciació: pretèrit perfet:
Tant de bo ho hagen acabat hui i
- desig llunyà: pretèrit plusquamperfet: Tant de bo ho
hagueren acabat el mes passat.

20. Oració de dubte
Assenyalen el dubte, la possibilitat o la probabilitat
amb què el parlant copsa una acció.
Expressió:
a) Perífrasi deure + infinitiu: Deuen ser a casa.
b) Adverbis o loc. adverbials + indicatiu: potser, tal
vegada, tal volta: Potser vindrà. Possiblement
acabarà prompte; *Potser vinga (subj.).
c) Constr. completives, en subjutiu: És possible
que vinga. És possible que no acabe prompte. Pot
ser que vinga. Dubte que ens escriga.

21. Oració de dubte: normativa
AFIRMATIVES NEGATIVES
PRESENT • Futur: Tinc por que
vindrà.
• Imperf. subj. +
«no»: Tinc por que
no vinga.
• Futur + adv. «no»:
Tinc por que no
vindrà.
PASSAT • Condicional: Tenia
por que aniria.
• Imperf. subj. +
«no»: Tenia por que
• Condic. + adv.
«no»: Tenia por que
no es decidiria.

22. Oració de confiança
Alguns verbs com ara confiar, esperar, en el sentit de
'tenir esperança', exigeixen l'ús de temps verbals del
mode indicatiu (futur o condicional), en les oracions
dependents; el castellà permet utilitzar indicatiu o
subjuntiu, segons el +/- grau de certesa:
Espere que guanyarà el concurs.
Confiava que m'haurien elegit a mi.