Fonètica i fonologia. Fonaments teòrics

1. Fonètica i fonologia. Teoria
Frederic Sentandreu

2. 1. Fonologia i fonètica
2. Fonètica acústica
3. Fonètica articulatòria
4. Fonètica funcional. Inventari i distribució de sons
5. Recursos

3. 1. FONOLOGIA I
FONÈTICA

4. FONÈTICA
Fonètica. Estudia els sons d’acord amb llur realització concreta. Pretén fer-ne una
caracterització (acústica, auditiva, etc.). La fonètica té tres aspectes:
a) Fonètica acústica: estructura física dels sons (característiques físiques del so).
b) Fonètica articulatòria: òrgans de producció dels sons i el seu funcionament.
c) Fonètica auditiva: manera com l'oïda reacciona davant dels sons que percep.

5. FONOLOGIA
Fonologia. Estudia els sons del llenguatge des del punt de vista de la seua funció en el
sistema lingüístic. Pretén fer-ne un inventari i una descripció de les relacions entre
fonemes, és a dir, de les possibilitats d'aparició i combinació: distribució.
Les cadenes fòniques de la llengua parlada es resisteixen a la segmentació natural.
Segmentar-les implica supeditar-les a un cert grau d'abstracció que cada llengua
realitza amb combinacions diferents per a crear realitats superiors (els fonemes).

6. DIFERÈNCIA SONS VOCÀLICS - CONSONÀNTICS
• punt de vista articulatori: les vocals constitueixen fases obertes en què l'aire que
ix flueix lliurement, i les consonants, amb els seus diversos graus de constricció,
constitueixen fases més tancades, en què l'aire que ix troba destorbs.
• punt de vista auditiu: les vocals són més audibles que les consonants; suporten els
trets d'entonació de l’accent i del to i són les més musicals de tots els sons (en
cantar, per exemple, es prolonguen).
En l'anàlisi espectrogràfica, es veu la presència de formants en les vocals, i no en
consonants.
.

7. FONÈTICA ACÚSTICA
Fonètica acústica. Descriu les qualitats físiques del so, consistent en la
propagació, a través de l'aire (medi físic) d'una vibració perceptible
per l'oïda humana. Una vibració (o oscil·lació) és el fenomen segons el
qual una partícula es veu sotmesa a un moviment per efectes de forces
externes, i aquest moviment es caracteritza pel fet de ser d'anada i de
tornada d'aquesta partícula respecte de la direcció de la força.
.

8. 2. FONÈTICA ACÚSTICA

9. FONÈTICA ACÚSTICA
La representació gràfica de la vibració
d'una partícula (i, per tant, de l'ona sonora)
és la corba sinusoïdal. S'observa amb un
oscil·loscopi. Ex. vibració simple
(=espectograma) .

10. FONÈTICA ACÚSTICA
• ELEMENTS D’UNA ONA SONORA i com es mesura cadascun.
• a) Elongació: distància física entre posició inicial de la partícula i posició d'aquesta en un moment x.
• b) Amplitud: elongació màxima (des de la posició de repòs fins a un punt x). És la causa principal de la
intensitat.
• c) Cicle: interval que hi ha des que la gràfica de vibració de la partícula comença fins que ha passat dues
vegades per la posició de repòs.
• d) Freqüència: mesura la rapidesa d'un so, igual a nombre de vegades que s'ha produït un cicle en la
unitat de temps. Nombre de cicles per segon. Es mesura amb herzos.
•
• El temps el mesurem en centèsimes de segon, i la intensitat en decibels (sobre el paper s’observa segons
la negror més o menys intensa).

11. FONÈTICA ACÚSTICA
vibracions:
1. Periòdiques: regulars en el temps / Aperiòdiques: no regulars (=sorolls)
2. Simples: una sola / Compostes: més d'una vibració simultània. Poden ser: periòdiques:
el so pròpiament dit; aperiòdiques: el soroll pròpiament dit.
Les vibracions regulars múltiples del to fonamental són l'estructura formàntica del so. La
vibració d'un diapasó s'aproxima a una ona sonora simple. Però els cossos que són elàstics
emeten, en vibrar, multitud d'ones, ja que no solament vibra la seva longitud total, sinó
també cada una de les seves parts. En una corba composta anomenem harmònics a les
diferents corbes simples que la formen. Aquestes corbes simples tenen diferents
freqüències. A l'harmònic amb freqüència més baixa l'anomenem harmònic fonamental.

12. FONÈTICA ACÚSTICA
Ressonadors i filtes. Ajuden a reforçar o a esmorteir les vibracions,
respectivament.
Ressonància. Fenomen físic pel qual un cos que rep una vibració externa es
posa a reforçar aquesta si té característiques pròpies per produir aquesta
freqüència. Cada cos té una freqüència de vibració que li és pròpia com a
conseqüència de la matèria física que està integrant-lo, del seu volum i de la
forma. Si aquest cos rep una vibració sonora de la mateixa freqüència o
similar a la que li és pròpia, aquest es posa a vibrar per simpatia amb la
vibració sonora que ha rebut. Qualsevol cos vibrant (diapasó, cordes,
cavitat...) que reforce un so ja existent, rep el nom de ressonador.

13. FONÈTICA ACÚSTICA
Filtre. Aparell que modifica una vibració sonora, per exemple, ampliant
una determinada freqüència o bé debilitant-la. Mitjançant els moviments
de filtres acústics com la laringe, llengua, llavis i vel del paladar,
obertures, podem canviar el volum i la forma de les cavitats, creant en
cada cas una ressonància concreta sobre el so complex creat a la
laringe. També és un filtre el micròfon. transductor acústic que
transforma ones acústiques (corresponents a la vibració de partícula
d'aire) en ones elèctriques.

14. PROPIETATS ACÚSTIQUES DEL SO (Julià; dins Solà i altres (2002; 42)
a) Estructura formàntica. Són vibracions regulars múltiples del so, que reflecteixen
concentracions d'energia en unes determinades freqüències.
b) Freqüència fonamental. Nombre de cicles vibratoris per segon (cps) marca aquesta freq.
fonamental (F0), ( mesurada en hertz (Hz). Auditivament es percep com a altura tonal.
c) Altura tonal (to o timbre). Depèn de la freqüència d'ona: com més curta és la corda que vibra,
més agut és el so; com més llarga, més greu. Per això els homes madurs tenen una veu més
greu que els infants o les dones. A aquest factor es deu igualment la classificació musical de
veus de baix, baríton, tenor, contralt i soprano. La corba melòdica que la veu descriu en
pronunciar una frase o clàusula és l'entonació.

15. PROPIETATS ACÚSTIQUES DEL SO
d) Durada o temps d'emissió. Les consonants, poden ser llargues o breus. En el cas que una consonant
llarga estiga dividida en dues parts per frontera sil·làbica, es parla de consonant geminada (o
doble): Al·là, poble [bb], triple [pp], article [kk], regla [gg].
e) Intensitat. És la força amb què se sent un so. Està en relació directa amb l'amplitud de l'ona sonora.
A +amplitud, +intensitat. I també està relacionada amb la freqüència: a +freqüència, +intensitat.
Per tant, amplitud + freqüència = intensitat. Segons la intensitat, distingim entre síl·laba forta o
tònica i síl·laba fluixa o àtona. Tenim dos tipus d'intensitat:
§ objectiva, és la intensitat física, real: és l'energia sonora que passa en una unitat de temps a
través d'1 cm2 col·locat perpendicularment a la direcció del moviment de la vibració (vats).
§ subjectiva és la que sentim: A una determinada freqüència, hi ha una gamma d'intensitat que no
percebem o que produeix dolor. El límit de l'oïda humana és de 16000 decibels (c/s). Per
exemple, un gos sent un xiulet de 30000 cs. D'ultrasons (que passen els 16000 c/s hi ha multitud.
D'infrasons hi ha pocs.

16. 3. FONÈTICA ARTICULATÒRIA

17. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
L'aparell fonador humà consta de tres parts: l'aparell respiratori, la
laringe i les cavitats supraglòtiques. Tot seguit farem una descripció
de cada part i especificarem quina funció acompleixen en el procés
de fonació.

18. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
L'aparell respiratori és l'encarregat de proveir el corrent d'aire
necessari per a la producció de la major part dels sons del
llenguatge. Cavitat infraglòtica (diafragma, pulmons, bronquis i
tràquea): l'acte de respiració: L'acte de la respiració comprèn
dues fases, la inspiració i l'expiració. En la inspiració, les cavitats
pulmonars augmenten de grandària a mesura que la caixa
toràcica es dilata, a causa del descens del diafragma i l'elevació
de les costelles. Aquest augment del volum dels pulmons provoca
l'ingrés de l'aire exterior, que entra per les fosses nasals o per la
boca.

19. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
vEn l'expiració es produeix una elevació del diafragma i un descens de les
costelles que provoquen, com a conseqüència, l'explusió d'una part de l'aire
contingut en els pulmons. Aquest aire llançat en expirar és el que s'utilitzarà
per a la fonació. Hi ha una tercera fase intermèdia entre la inspiració i
l'expiració, que és voluntària i que se'n diu retenció: aquesta és important per
a tenir un bon domini del mecanisme respiratori. Finalment direm que
existeixen diversos tipus de respiració: superior, abdominal i completa (podeu
ampliar a les fotocòpies).

20. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
vCavitat glòtica o laríngia. La laringe crea
l'energia sonora, és una caixa cartilaginosa situada
damunt de la tràquea, davant la faringe, és un
òrgan mòbil format per quatre cartílags
fonamentals: tiroide o nou del coll, cricoide, els
artenoides, subjecten els extrems posteriors de les
cordes vocals, i la glotis, l'obertura triangular
circumscrit per les dues cordes vocals (i la seua
prolongació en l'apòfisi vocàlica).

21. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
vLes cavitats supraglòtiques actuen com a ressonadors del to. Són la faringe, la cavitat bucal i
les fosses nasals. La cavitat bucal pot canviar de forma i de volum gairebé fins a l'infinit,
gràcies als moviments de la llengua, que l'ocupa en gran part i que forma la seua base. La
volta està constituida pel paladar, que es divideix en dues parts: el paladar dur, cap al davant,
i el paladar tou (o vel del paladar), cap al darrere. El paladar tou és mòbil, i obre i tanca
l'entrada de les fosses nasals. És llavors l'articulació del vel del paladar la que determina si un
so serà nasal o oral (passa únicament per la boca). El vel del paladar acaba en la campaneta
(úvula). En la boca, s'hi troben també les dents amb els alvèols (part sortint del paladar, just
darrere de les dents del maxil·lar superior). Darrere dels alvèols, s'hi troba finalment la regió
prepalatal. Gràcies a la mobilitat dels llavis és possible afegir un quart ressonador i modificar
així l'efecte de la cavitat bucal (lacialitazció). Els moviments de la llengua, formada per un
conjunt de músculs, permeten obtenir tots els efectes ressonadors utilitzats en la producció dels
diversos timbres vocàlics. Es diferencia entre l'àpex de la llengua i el dors de la llengua.

22. FONÈTICA ARTICULATÒRIA
procés de fonació,
La respiració és una funció primària, mentre que la producció de sons articulats no és
primària, sino apresa, i per aquest motiu té espera. La respiració permet l'aportació
d'energia pneumàtica. Poques llengües fan servir sons produïts per inspiració (com pex. el
sanglot). El fet que alternàrem sons produïts de les dues maneres provocaria col·lapses
articulatoris i un esforç en la respiració. Generalment l'expiració és més duradora que no la
inspiració. Això explica, doncs, per què la majoria dels sons són produïts durant l'expiració.
La llengua adopta diferents posicions dins la boca segons vulguem produir un so o un altre.
La punta de la llengua, l'àpex, o amb el dors, incideix sobre la part superior de la boca en
les diferents parts: punta de les dents, interior de les dent, alveols, paladar, vel del paladar.

23. FONÈTICA FUNCIONAL
Martinet: La finalitat de l'anàlisi fonològica és identificar els elements fònics d'una llengua i
classificar-los, segons la seua funció.
rendiment funcional d'una oposició: nombre de parells mínims que pot oposar. Pex. /p/ /f/
tenen un rendiment funcional elevat (encara que aquest criteri li és molt discutit a Martinet).
Tots els canvis produïts per pressions, atraccions, etc., a causa de fluctuacions en els camps de
dispersió, a rendiments funcionals baixos, etc., tendeixen a la constitució en fonemes de noves
unitats distintives (fonologització) o bé al revés: pèrdua de valor distintiu de certes unitats
distintives (desfonologització): pex. El parlar apitxat de la Ribera Alta, i el de Brcelona han
perdut per desfonologització (pèrdua del tret sonor) alguns sons sonors.

24. FONÈTICA FUNCIONAL
Martinet dona el nom de sèries de fonemes consonàntics els conjunts
de fonemes que es caracteritzen per un tipus determinat d'articulació,
realitzat a diversos indrets de l'aparell fonador: pex. /p/, /t/, /k//
formen la sèrie oclusiva, sorda. En canvi, els fonemes que es realitzen
en un mateix indret, però segons diversos modes d'articulació formen,
segons Martinet, un ordre: /p, b, m/ formen l'ordre labial dels fonemes
catalans.

25. FONOLOGIA: INVENTARI I DISTRIBUCIÓ
En el marc de la lingüística estructural, i segons Trubetzkoy, la delimitació dels
fonemes d'una llengua es fa pel criteri de commutació que presenta quatre regles:
1. Si dos sons poden intercanviar-se en un context fònic, i això no provoca variació de
significat, dona variants facultatives d'un fonema: ex. k gutural i k palatal.
2. Si dos sons poden intercanviar-se en un context fònic però això comporta canvi de
significat o fa irreconeixible l'expressió, són fonemes diferents: ex. r/rr entre
vocals.

26. INVENTARI I DISTRIBUCIÓ
Regles restrictives:
3. Són variants d'un únic fonema aquells sons que, emparentats des del p. v. fonètic o
articulatori, no es presenten mai en el mateix context: pex. [n velar] de fang i [n] nasal de en
Narcís. El so velar sols pot aparèixer en contextos abans de velar.
4. Dos sons d'una llengua que satisfacen la tercera regla no poden ser considerats variants
facultatives d'un mateix fonema si es poden trobar en posició contigua al mateix context en què
es pot trobar un dels dos sons. Ex. en anglès r només apareix davant vocal i e neutra no
apareix mai en aquest context. Però com que podem trobar paraules com profession, on
apareixen contigus, però en altres e neutra pot aparèixer aïllada, perfection, no són doncs
variants combinatòries.
El context (s-K) permet establir la nòmina de vocals: sac, sec, séc, sic, soc, sóc, suc
(neutra: no distintiu): Si bec poc és perquè no m'agrada el suc verd.

27. FONEMES: INVENTARI I DISTRIBUCIÓ
L’inventari i la distribució dels fonemes és diferent en cada llengua. En
l’inventari (nombre de fonemes), el castellà no té /z/ de Xàtiva, el francès sí,
chien; català i anglès comparteixen el so /dᴣ/, general. El castellà tampoc té
alveolars sonor [z], ni vocals obertes. El català no té el so [θ] [cereza]. En la
distribució de /l/: dental en castellà i alveolar en català. O /l/ no existeix en
castellà en final de paraula: Sabadell [l].

28. CONCEPTES: NEUTRALITZACIÓ
• Quan dos fonemes perden els trets pertinents que els diferencien es parla de
neutralització, la qual es dona en posicions on només són pertinents els trets
comuns als membres de l’oposició.
• L’arxifonema és, doncs, el conjunt de trets distintius comuns a dos fonemes
d’oposició neutralitzable i es defineix com la impossibilitat de produir-se en
un context fònic determinat, l’oposició diferencial i distintiva entre dos
fonemes de base comuna.

29. CONCEPTES: NEUTRALITZACIÓ
Tipus de neutralitzacions:
- assimilatives: depèn de la consonant següent (les més afectades són les
nasals: (inflar, les hores, setmana [mm]
- dissimulatives: disserció i africació potser [pot’xer] (en valencià)

30. RECURSOS

31. RECURSOS
- UB, Teoria i exercicis: transcripció fonètica, diagrames, etc.
- TINET.cat – aragonès, exercicis de fonètica (deriva a diverses pàgines)
- Diccionari normatiu valencià, AVL (conté transcripció fonètica de paraules)
- Aulainf: exercicis de transcripció (remet a diverses pàgines, té solucionari)