Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència

3
Les tortugues
Testudo hermanni hermanni.
Estratègies per afavorir-ne la
supervivència
Treball de recerca.
1r de batxillerat a l’Escola Pia de Sabadell
Sabadell, juny de 2014
Martí Graells i Roca
http://testudohermanni.wordpress.com

4
©
Treball de recerca de 1r de batxillerat a l’Escola Pia de Sabadell
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement 3.0 de Creative Commons. Se'n
permet la reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una
obra derivada, sense cap restricció sempre que se'n citin l’autor (Martí Graells i Roca). La
llicència completa es pot consultar a:
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca

5
Índex
Introducció ............................................................................................................................. 5
1. Objectius, hipòtesi i metodologia del treball ..................................................................... 7
2. Informació sobre les tortugues terrestres mediterrànies ................................................. 11
2.1 La Testudo hermanni hermanni, una subespècie de tortuga mediterrània............... 11
2.2 Les Testudo hermanni hermanni als Països Catalans.............................................. 45
2.2.1 Tortugues des de la prehistòria....................................................................... 45
2.2.2 Hàbitat i factors d’amenaça............................................................................. 46
2.2.3 Distribució i demografia................................................................................... 48
2.2.4 Legislació......................................................................................................... 52
2.2.5 Cria en captivitat autoritzada........................................................................... 53
3. Experimentació. Mesurament i registre de dades............................................................ 61
4. Entrevistes a experts....................................................................................................... 77
5. Mesures per a la protecció i conservació de les Testudo hermanni hermanni................ 85
6. Conclusions.................................................................................................................... 91
7. Llista de referències bibliogràfiques................................................................................ 95
8. Annex. Documentació...................................................................................................... 99

7
Introducció
Fa 200 milions d’anys –en l’època dels dinosaures– les tortugues ja habitaven la Terra. Com la
resta d’animals amb qui s’emparenta, la tortuga mediterrània és, doncs, una autèntica joia de
la natura.
Es tracta d’un animal que hauria de viure en el seu entorn feréstec natural. Però, pel seu
caràcter dòcil i a la vegada independent, pateix l’interès de la societat per domesticar-la. Això
n’ha afavorit el tràfic il·legal al llarg del darrer segle XX. En els darrers decennis, per sort, la
subespècie de tortuga mediterrània autòctona de l’àmbit dels Països Catalans, la Testudo
hermanni hermanni, està protegida per diverses normes legals i programes. I algunes de les
mesures que s’hi estableixen, com ara la cria en captivitat, es mostren reeixides a l’hora de
garantir-ne la supervivència, davant la desaparició progressiva dels seus hàbitats naturals.
Certament totes aquestes circumstàncies tenen a veure amb les raons per les quals fa temps
que vaig decidir escollir la tortuga mediterrània com a objecte del meu treball de recerca de
batxillerat. A més a casa, des que era petit, havia sentit dir que els avis paterns tenien una
tortuga de les del cap de serp –és a dir una Testudo hermanni hermanni– per distingir-la
segurament de les altres que també hi solien haver a les eixides (patis i jardins) de les cases
de Sabadell, que eren tortugues morisques (Testudo graeca), principalment.
Aquells records vagues d’infantesa es van convertir en interès i ganes de conèixer més
d’aquells animals. Amb el temps vaig descobrir que aquella mena de tortugues havia poblat
alguns indrets de Catalunya. I també que havia viscut des de temps ancestrals a les illes
Balears i que encara avui dia s’hi passejava en absoluta llibertat, tal com vaig comprovar no fa
gaire anys en el recorregut en bicicleta que vam fer amb l’Esplai La Teranyina de Sabadell per
l’illa de Menorca.
I finalment va arribar la que seria la causa principal. En els darrers mesos, he tingut
l’oportunitat d’experimentar directament en la cura, el manteniment i la cria de quinze individus
de Testudo hermanni hermanni. L’ocasió era única. Conèixer a fons les condicions que
envolten aquests animals en l’àmbit dels Països Catalans (hàbitat, alimentació, malalties,
legislació, programes i requisits per a la cria, centres oficials per a la reintroducció) i al mateix
temps poder formular el procés d’experimentació que plantejaria per al treball de recerca.
Gràcies a tot això, he pogut bastir un treball de recerca que, amb el guiatge de la persona que
m’ha tutorat i dels experts que m’han assessorat, recull en una sola obra: informació essencial
procedent de moltes fonts, experimentació, nou material gràfic i audiovisual i la proposta d’un
seguit d’accions per a la supervivència de la tortuga mediterrània.

8
Espero que aquest treball de recerca ajudi a conèixer millor aquests animals autòctons del
nostre país que van estar a punt de desaparèixer i que contribueixi a millorar la cura i la
reproducció de les tortugues, precisament per garantir-ne la supervivència en els seus hàbitats
situats tan a prop nostre.
Tots els continguts del treball de recerca (textos, fotos i vídeos) s’han elaborat expressament
amb la intenció que puguin ser reaprofitats lliurement per terceres persones i organitzacions,
amb la intenció d’afavorir el coneixement sobre aquests animals, que fins ara s’ha ofert en
format gairebé exclusivament tancat (sense obrir-ne els drets de difusió). Com a autor, estic
convençut que posar a disposició de tothom aquesta feina millorarà els estudis relacionats
amb aquest tipus de quelonis. Tots els continguts textuals, gràfics, telemàtics, fotogràfics i
videogràfics són de producció meva o de readaptacions pròpies; tret de les fotos 9, 10 i 14
obtingudes de fonts amb una altra modalitat de llicència Creative Commons (BY-NC-SA). Per
això, per al conjunt del treball, trobareu tot el treball amb una llicència Creative Commons (CC)
que en permet que sigui reutilitzat sense cap limitació només citant-ne l’autoria.

9
1. Objectius, hipòtesi i metodologia del treball
Objectius
Els objectius del treball de recerca (TR) són:
1. Apropar el coneixement de la tortuga Testudo hermanni hermanni a la societat catalana i,
en particular, a les persones que, pel seu nivell de sensibilització, vulguin saber més detalls
per a la protecció, recuperació i conservació d’aquests quelonis.
La primera part del treball de recerca (punt 2 l’índex del TR) és un compendi de
coneixements sobre les Testudo hermanni hermanni que considero que són
imprescindibles de tenir: la identificació de l’espècie, l'anatomia, l'alimentació, el
comportament, la reproducció, la longevitat, les malalties que pateixen, la distribució als
Països Catalans, etc. La intenció és tenir un coneixement cultural profund sobre els trets
generals d’aquesta espècie.
Metodologia
Buidatge de les obres (monografies, articles i altres treballs de recerca) més rellevants
sobre la tortuga mediterrània i que es referencien al final del TR, tot cercant-hi una
argumentació coherent entre els conceptes que s'hi exposen.
2. Crear una entrada específica de la Testudo hermanni hermanni a la Viquipèdia catalana,
castellana i anglesa. Pel que fa a aquesta enciclopèdia col·laborativa, ara com ara, no hi ha
una entrada específica per a la subespècie Testudo hermanni hermanni i sols una relativa a
la de l'espècie Testudo hermanni http://ca.wikipedia.org/wiki/Testudo_hermanni, que remet
a una entrada més genèrica sobre les tortugues mediterrànies (per tant, idèntica a l’entrada
sobre les Testudo hermanni) http://ca.wikipedia.org/wiki/Tortuga_mediterr%C3%A0nia. El
nostre objectiu és, doncs, crear-hi una entrada particular per a la subespècie Testudo
hermanni hermanni, que és la tortuga autòctona de l’àmbit dels Països Catalans.
Metodologia
Elaborar un resum final a partir de la informació recollida en el primer objectiu per poder
acabar creant una entrada a la Viquipèdia, amb el seguiment d’un curs impartit per Àlex
Hinojo ‘Kippelboy’ http://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Kippelboy (coordinador de l’associació
Amical Wikimedia, on s’agrupen els viquipedistes catalans).
3. Experimentar empíricament la cria en captivitat de les tortugues mediterrànies per poder-ne
ampliar les mesures per a la seva conservació i supervivència. Comprovar que el seu

10
creixement és correcte i que els criadors particulars poden garantir unes condicions dignes
de manteniment i cria.
La part més pràctica i experimental (punt 3), intenta evidenciar que una de les estratègies
per afavorir la supervivència d’un animal salvatge com la tortuga mediterrània és –per
contradictori que sembli– la cria en captivitat. I aquesta cria potser no hauria d’estar en
mans exclusivament de les entitats col·laboradores oficials, sinó que també podria incloure
altres criadors que respectin uns processos dignes de cria i manteniment garantint-ne els
estàndards (les adequades condicions d’alimentació, temperatura i higiene dels animals).
Aquesta ha estat la hipòtesi del treball.
Metodologia
D’una banda, treball de camp amb una població de 13 exemplars de tortuga mediterrània
de diferents edats: petites (una hibernació), mitjanes (dues hibernacions) i grans (més de
cinc anys). D’altra banda, aplicació de recursos tecnològics, com el blog Testudo hermanni
hermanni http://testudohermanni.wordpress.com per explicar moments significatius en
l’elaboració del TR, que, com que tenen un caire més procedimental i de vegades
anecdòtic, no els hem inclòs totalment en el treball. Així mateix, els formularis en línia de
Google Drive http://bit.ly/THHforms, per a la introducció de les de dades periòdiques
(registres i mesurament periòdic de les magnituds dels exemplars de tortuga amb què es fa
el treball de camp). En aquest sentit, els formularis han permès introduir les dades des del
lloc mateix on es feien els mesuraments, gràcies a la disponibilitat de la corresponent
aplicació mòbil.
4. Entrevistar persones i organismes vinculats amb el món de les tortugues mediterrànies que
aportin informació sobre les tortugues i el seu bon estat de salut. A més d’ajudar a reforçar
la hipòtesi del TR, les aportacions d’aquestes persones han de servir per saber l’estat real
d’execució de les polítiques de protecció i conservació de les Testudo hermanni hermanni
(existència dels catàlegs de protecció de la fauna salvatge en perill d’extinció, aprovació
dels plans de conservació, cens poblacional dels animals, etc.).
Metodologia
Entrevistes a persones i organismes encarregats de la protecció i recuperació de les
tortugues terrestres a Catalunya:
 Albert Martínez www.linkedin.com/pub/albert-martinez-silvestre/48/821/776, veterinari i
reconegut expert en aquesta subespècie de tortugues mediterrànies (Testudo hermanni
hermanni) i membre del CRARC (Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de
Catalunya) de Masquefa (Anoia) www.amasquefa.com/html2/public/entitats?id=162.

11
 Aïda Tarragó de la Generalitat de Catalunya (Servei de Biodiversitat i Protecció dels
Animals. Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat. Departament d’Agricultura,
Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural).
 Alfons B (criador de tortugues a Sabadell).
Per a l’assoliment dels quatre objectius esmentats, també s’apliquen altres recursos comuns:
1. Obertura de comptes a Youtube (per a vídeos), Flickr (per a fotografies), Slideshare (per a
presentacions de diapositives) i Issuu (per a la publicació del treball i del resum final) que
s’elaborin en el TR. Tots els continguts estan sota una llicència Creative Commons BY 3.0
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/deed.ca per facilitar-ne la reproducció (còpia),
distribució (en diversos formats i canals), comunicació pública (com ara a Internet),
transformació i beneficis comercials (per exemple, ser reaprofitats per a cursos en què es
fa pagar inscripció...):
- Youtube www.youtube.com/martigraells
- Flickr www.flickr.com/martigraells
- Slideshare www.slideshare.net/martigraells
- Issuu www.issuu.com/martigraells
2. Ús del programa d’autoedició InDesign (versió gratuïta
https://creative.adobe.com/es/products/indesign) per a la maquetació de la portada del TR i
també del resum (o abstract o pòster) final.
Hipòtesi
Ens plantegem la hipòtesi següent: el principal requisit per a la cria en captivitat de les Testudo
hermanni hermanni es focalitza en el fet que es compleixin unes pautes d’alimentació,
temperatura i higiene correctes, més que no pas en la condició que aquesta cria només la
pugui dur a terme un criador oficialment autoritzat per l’Administració.
Així, doncs, a més d’elaborar i difondre un corpus general i complet de la tortuga mediterrània
Testudo hermanni hermanni, l’experimentació per a la validació d’aquesta hipòtesi ens ajudarà
a valorar més empíricament la cria en captivitat de les tortugues i a ampliar-ne les mesures per
a la seva conservació i supervivència.

13
2. Informació sobre les tortugues terrestres mediterrànies
2.1 Les Testudo hermanni hermanni, una subespècie de tortuga
mediterrània
Aquest punt s’ha elaborat prenent com a base principal els continguts dels llibres Tortugas
terrestres mediterráneas (Pursall, B. 2002) i La tortuga mediterrània a Catalunya (Soler, J. i
Martínez, A. 2005).
Àmbit geogràfic
Com succeeix en la resta d'animals i com veurem seguidament, les tortugues mediterrànies
han evolucionat al llarg de milions d'anys, d'acord amb els canvis geològics i d'ecosistema que
han tingut lloc. A més, en la seva distribució geogràfica i evolució, hi incideixen
específicament: la disponibilitat de carbonat de calci i d'aliments, la temperatura, la quantitat
d'insolació anual i la influència de l'home en el medi (acció antròpica) i d'altres animals
predadors.
 Canvis geològics: en l'època compresa des de fa 340 milions d'anys fins fa uns 40 milions
d’anys, entre Europa i el nord d'Àfrica, hi havia el mar de Tethys, que separava aquestes
dues zones de selva tropical.
Figura 1. Mar de Tethys
Al llarg d'aproximadament 300 anys, aquest mar tropical es va anar evaporant i s'hi van
anar acumulant coralls i altres algues calcàries. Tots aquest canvis geomòrfologics en
l'àmbit de l'actual mar Mediterrani expliquen, d'una banda, la formació de grans regions
riques en calci i, de l'altra, la distribució de les diferents espècies (quan les diferències són
tan grans que, si es creuen, no donen lloc a descendència fèrtil), subespècies (quan, tot i
ser distintes, es poden creuar i donar descendència fèrtil) i races (si presenten algunes

14
diferències i es creuen amb certa regularitat) de les tortugues mediterrànies. Com veurem
en el TR, aquest fet ha ocasionat que els experts no tinguin una nomenclatura unànime.
 Disponibilitat de carbonat de calci: durant l'evaporació del mar de Tethys, es van
formar estrats de roques calcàries (carbonat de calci), fruit de l'acumulació de corall i
algues. Les sals de calci es van anar precipitant i acumulant al fons. Amb els plegaments
de l'escorça terrestre van aparèixer serralades i regions riques en calci arreu del
Mediterrani. Les zones amb calci són molt aptes per a les tortugues.
 Disponibilitat d'aliments: les tortugues poden viure en zones amb poc aliments i fins i tot
amb una pluviositat del voltant dels 130 mm anuals.
 La temperatura: les tortugues mediterrànies estan actives quan la temperatura ambiental
oscil·la entre els 18 i els 28 ºC. I, quan la temperatura de l'aire és d'entre -5 i + 5 ºC,
hibernen. Les baixes temperatures solen ser una barrera natural per a la distribució de les
espècies de tortugues.
 Hores de sol: la tortuga mediterrània necessita molt sol al llarg de la seva vida.
Concretament necessiten un mínim de 2.500 hores anuals, per obtenir la vitamina D que
els proporciona bona part del calci que consumeixen.
Figura 2. Hores d’insolació a Europa
 Influència de l'home: els usos intensius i els procediments de l'agricultura poden fer molt
mal a les poblacions de tortugues mediterrànies. També el tràfic furtiu per a la seva
comercialització, tot i que en l'àrea geogràfica on habiten les tortugues mediterrànies
Testudo hermanni hermanni s'hi ha anat desplegant una legislació que el penalitza.

15
 Predadors: els seus predadors ataquen bàsicament els ous i les seves cries. Segurament
per això, les tortugues fan dues o més postes a l'any, amb uns quants ous (de tres a sis)
per posta. En el nostre àmbit més proper, el teixó (Meles meles) i la fagina (Martes foina)
es consideren els animals que més depreden els nius de les postes de Testudo hermanni
hermanni. Amb tot, la tortuga continuarà sent vulnerable als predadors, fins que tingui
quatre o cinc anys i la seva mida sigui més gran.
Identificació de l'espècie
Les tortugues mediterrànies pertanyen a la família Testudininae, una de les tretze famílies que
conformen el gran ordre dels quelonis. Dins d’aquesta família, hi ha el gènere de les Testudo,
que, al seu torn, se subdivideixen en:
 Testudo graeca (tortuga mora o morisca). Descrita el 1758 pel botànic suec Carolus
Linnaeus, que li va posar aquest nom, no perquè procedia de Grècia, sinó més aviat
perquè la closca li recordava els mosaics grecs. La seva àrea de distribució va des del nord
d'Àfrica fins a l'Orient Mitjà i Iran. La subespècie pròpia de la Península Ibèrica és la
Testudo graeca graeca, que es troba al sud-est ibèric (Múrcia i Almeria) i al Parc de
Doñana (Huelva).
Foto 1. Testudo graeca (Martí Graells MG. CRARC)
 Testudo hermanni (tortuga d'Hermann). Descrita per Gmelin el 1789, porta el nom del
zoòleg Hermann. La seva àrea natural és el sud d'Europa, des de la zona dels Balcans fins
a Turquia, per una banda, i l'Estat espanyol, per l'altra. Aquesta espècie se subdivideix en
dues subespècies. La de l’Europa oriental s’anomena Testudo hermanni boettgeri. I la de
l’Europa occidental, Testudo hermanni hermanni, i és l'objecte d'aquest estudi.

16
Foto 2. Testudo hermanni (MG)
 Testudo marginata (tortuga marginada). Descrita per Schoepff el 1792. L'etiqueta de
marginada es deu al bordó posterior de la caparassa (part superior de la closca) dels
adults. Habita al sud i en illes de Grècia i també a Sardenya.
Foto 3 Testudo marginata (MG. CRARC)
 Agrionemys (Testudo) horsfieldii (tortuga russa). Descrita el 1844 per Gray. S'estén des del
sud de Kazakhstan i regions del mar de Caspi fins al Pakistan. Amb hiverns molt freds i
estius calorosos, a la pràctica, al seu hàbitat natural, està activa sols tres o quatre mesos.
 Testudo kleinmanni (tortuga egípcia). Descrita per Lortet el 1883. S'estén pel nord d'Àfrica,
des de Líbia fins al Sinaí. Acostumada, per tant, a temperatures molt altes.

17
Figura 3. Caparasses i plastrons de les diferents espècies del gènere Testudo

18
Diferències entre les dues tortugues ibèriques
Per diferenciar les dues espècies de tortugues ibèriques (la mediterrània de la mora), ens
fixarem en la seva closca, que es divideix en la part dorsal (caparassa) i la ventral (plastró).
Figura 4. Closca: caparassa i plastró
Observem aquestes tres diferències principals:
1. La Testudo hermanni presenta dues plaques supracaudals en la majoria de casos, mentre
que la Testudo graeca sols en té una.
2. La Testudo hermanni té com un apèndix un unglot a la punta de la cua.
3. La Testudo graeca disposa d’un esperó corni a cada banda de la cua.
Figura 5. Diferències Testudo graeca i Testudo hermanni

19
Diferències entre les dues subespècies de Testudo hermanni
Identificar les subespècies no és tan fàcil com en el cas de les espècies. Les diferències es
podrien deure fins i tot a característiques climàtiques de la zona on viuen i a les estratègies
naturals de camuflatge que han anat adoptant al llarg de molt temps. En qualsevol cas,
aquests trets diferencials es manifesten en les diferents parts de la seva anatomia com ara:
ulls, ungles, escates, closca i coloració de totes aquestes parts.
Per diferenciar les dues subespècies de Testudo hermanni:
1. La Testudo hermanni hermanni presenta en el plastró dues franges de color negre intens
que van des de les plaques gulars a les anals. Les Testudo hermanni boettgeri les tenen en
canvi més apagades i distribuïdes en menys quantitat.
2. La Testudo hermanni hermanni tenen les sutures de les plaques pectorals més petites que
les sutures de les femorals. En el cas de les Testudo hermanni boettgeri les mides de les
sutures són a l’inrevés.
3. La forma de la closca dels mascles de les Testudo hermanni boettgeri és trapezoïdal, més
ample de la part posterior que de l’anterior.
Figura 6. Diferències Testudo hermanni boettgeri i Testudo hermanni hermanni (THH)

20
Figura 7. Distribució de les THH a Europa (també es pot consultar la imatge a Wikimedia Commons
http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Testudo_hermanni_range_map.jpg)
Al llarg de la història, s’han anat emprant diferents noms per designar aquesta subespècie de
queloni. No va ser fins el 1987 que es va començar a usar el nom actual de Testudo hermanni
hermanni.
Tanmateix, per estudiar si es tracta de noves espècies, es té en compte diversos factors com
la determinació d’ADN (àcid desoxiribonucleic o DNA) mitocondrial, anàlisis morfomètriques i
d’adaptacions a l’hàbitat, estudis genètics i fins i tot descripcions paleontològiques.
Potser en el futur fins i tot canviarà el nom de l’espècie d’aquests animals ja que hi ha estudis
actuals que la vinculen amb la tortuga de quatre ungles o russa (Agrionemys horsfieldii).
Veurem potser algun dia la Agrionemys hermanni?
Ara com ara, aquesta és la classificació binomial de Carl Von Linné (Carolus Linnaeus) per a
les Testudo hermanni hermanni:
Figura 8. Classificació binomial de Linné per a les THH

21
La tortuga mediterrània és l’únic queloni autòcton terrestre que podem trobar a Catalunya, a
les illes Balears i també, per reintroducció, al País Valencià. La seva distribució geogràfica
comprèn les regions mediterrànies litorals, prelitorals i insulars des de la costa occidental
d’Itàlia, passant per les grans illes de Sicília, Sardenya, Còrsega, el sud de França, les Illes
Balears majors, País Valencià i Catalunya.
Fitxa tècnica
 Nom científic: Testudo hermanni hermanni
 Mides (mitjanes): 14 cm mascles, 18 cm femelles
 Alimentació: bàsicament herbívora
 Reproducció: ovípara (3 ous per posta de mitjana i d’1 a 3 postes per temporada)
 Cicle biològic marcat per les estacions i el període d’hibernació (finals d’octubre - mitjan
març)
 Aparellament: durant l’abril i el maig
 Postes: mitjan maig, juny i principis de juliol
 Eclosió de les postes: agost i setembre
 Longevitat: entre 40 i 60 anys, en llibertat
 Coloració general: caparassa tacada de colors negre i groc
Identificació del sexe
En les tortugues joves, és difícil saber si són mascles o
femelles. És més fàcil determinar-ne el sexe quan els
exemplars tenen més de quatre o cinc anys.
En el cas de les Testudo hermanni hermanni, es compleix
la característica que les femelles tenen el plastró pla i que
els mascles el presenten còncau. És com si els mascles
arronsessin el ventre (J.Soler, A.Martínez 2005).
Figura 9. Diferències de la closca de mascles i femelles de les THH
Les plaques anals dels mascles formen un angle obert a la base de la cua i, contràriament,
l’obertura entre plaques a les femelles és molt tancada. També hi ajudarà observar la longitud
de la cua –més curta en les femelles– i la posició de l'obertura anal. A la cua hi ha l’orifici de la
cloaca, per on defequen i per on exterioritzen el penis els mascles o per on les femelles fan
l’oviposició (posta), que en els mascles està més allunyat de la base de la cua que en les
femelles. La femella té una obertura anal que apunta cap avall. El mascle té la cua més llarga,

22
que replega lateralment quan es desplaça, i el membre sexual acabat en una punxa. Tot
plegat ajuda que el mascle pugui aferrar-se més fàcilment al dors de la femella en la còpula.
També es distingeixen per la placa supracaudal, que en els mascles és convexa i en les
femelles és recta.
La mida de les femelles és un 12 % més gran que la dels mascles, amb unes mides mitjanes
de 160 i 180 mm per a mascles i femelles. La forma de la caparassa de les femelles és més
ovalada en el contorn i la dels mascles, més trapezoïdal.
El sexe no es podrà identificar de manera més clara fins que tinguin cinc anys i una longitud
mínima de 80 mm, a causa dels canvis hormonals que pateixen entre els tres i set anys.
Malgrat que arriben a la maduresa sexual entre els set i els vuit anys, la maduresa
reproductiva no els arriba fins als 10-12 anys en mascles i 12-14 en femelles, respectivament.
Foto 4. Diferències mascle-femella de THH per l’obertura de plaques anals (MG)
Per cloure aquest punt, afegim que la distribució de sexes en poblacions naturals de tortuga
mediterrània sol ser d’1 mascle per a cada 1,2-1,5 femelles. Aquesta és la proporció que es
manté de manera més equilibrada en el seu hàbitat natural.
Alimentació
Encara que aparentment sembli que les tortugues siguin absolutament autònomes en
l'alimentació, convé tenir el compte alguns consells per assegurar que les criades en captivitat
no segueixen una dieta incorrecta. Com que les tortugues solen viure molts anys, els seus
efectes podrien aparèixer passats uns anys i ja no tindrien solució.
La dieta principal, en general, s'ha de basar en aliments amb poques proteïnes i, en canvi,
molta quantitat de fibra, vitamines i minerals, concretament una bona proporció de carbonat
càlcic. És important afegir a la seva dieta un complement de vitamines i minerals. Ens poden

23
ser especialment útils els preparats per a aquest tipus de rèptils que venen a les botigues
especialitzades i, en general, altres aliments que portin aquests productes.
Les criades en captivitat, quan mengen, mostren el mateix comportament instintiu que les que
viuen en llibertat al seu hàbitat natural. Trepitgen els aliments i, mentre mengen, hi orinen i
defequen al damunt, talment com fan en llibertat.
Quins aliments els van bé?
 Plantes silvestres. La tortuga en llibertat s’alimenta de flors i plantes variades sense que hi
hagi perill que en mengi de verinoses. D'entre les més conegudes: pixallits (Taraxacum
officinale), dent de lleó (o lletsó o xicoia, Sonchus sp.), plantatge (Plantago lanceolata),
ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), enciam bord (Lactuca serriola), matallums
(Sisymbrium irio), broixac de camp (Calendula arvensis), corretjola (Convolvulus arvensis),
crespinell (Sedum sediforme), trèbol (Trifolium sp.), alfals (Medicago sp.), vidiella (Clematis
flammula), esbarzer (Rubus ulmifolius), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), gram
(Cynodon dactylon), margall (Hordeum murinum), belluguets (Briza sp.), llistó
(Brachypodium retusum), rosella (Papaver rhoeas)....
A les botigues especialitzades en rèptils comercialitzen productes (en format de pinsos
compostos) que contenen els nutrients substitutius d'aquesta alimentació més natural.
Foto 5. Planter de dent de lleó (MG) Foto 6. Pot de pinso per a l’alimentació de tortugues (MG)
 Fulles i fruits d’arbres, com les fulles més tendres d’alzina (Quercus ilex), arboç (Arbutus
unedo), llentiscle (Pistacia lentiscus), ullastre (Olea europaea varietat silvestris) i, al Parc
Natural del Garraf, fins i tot el fruit del margalló (Chamaerops humilis).
 Altres animals que viuen a les plantes o a la terra, com ara els cargols (que els van bé
doblement: pel tall i per la closca) o els cucs.
 Femtes d’altres animals, com la dels teixons o, fins i tot, les de gat).
 Plantes conreades. Aquesta versatilitat alimentària fa que les tortugues mengin en captivitat
tot tipus de fruites (cireres, préssecs, albercocs, prunes, figues o mores) i també hortalisses
verdes de consum humà: coliflor, mongetes, bròquil, pèsols, faves, espinacs, etc. Però cal
tenir en compte que tenen l'aparell digestiu adaptat per consumir aliments amb molta fibra i

24
poques proteïnes, i aquesta mena d'hortalisses tenen menys fibra que les plantes
silvestres.
 Enciam, tomàquet, cogombre i similars. Són productes que sovint han estat modificats
genèticament per al consum humà. L'aspecte, l'olor i el gust resultants són agradables i
poden servir per animar la tortuga a consumir altres aliments. Però és necessari que no en
constitueixin la part bàsica de la dieta.
Aliments que cal evitar:
 Carn. Perquè algunes parts del cos de la tortuga –especialment la closca i els ossos– es
desenvolupin bé, cal que ingereixi proteïnes i calci en la justa proporció. Massa proteïnes li
podrien fer malbé el fetge.
 Aliments preparats, perquè porten sucre i sal.
 Productes làctics. L'organisme de la tortuga no està preparat per digerir la llet. Cal evitar-
los, per no danyar-ne el fetge.
De tots els productes necessaris per a la dieta de les tortugues, el calci és el més rellevant.
L'anatomia de les tortugues necessita calci, especialment fosfat càlcic, juntament amb fòsfor i
vitamina D –que es forma amb la insolació i que ajuda a fixar el calci– que obté normalment de
les fulles verdes de diverses plantes.
Si en la seva dieta consumís més proteïnes que aquestes productes bàsics necessaris, la
tortuga patiria osteodistròfia, que és la principal causa de mort entre les cries. Les parts dures
del seu cos se'n veurien afectades: caparassa, plastró, ungles, escates, ossos, peces bucals
externes (bec)... Contràriament, una dieta excessiva en calci no resultaria en cap cas tan
perjudicial per a la seva salut.
Aquesta matèria primera per enfortir les parts del cos de la tortuga es pot proporcionar
mitjançant un producte preparat que venen en botigues especialitzades. També són molt aptes
les closques d'ou i les plomes de calamars esmicolades o ratllades. Tant els uns com els
altres es poden administrar posant-los per sobre dels altres aliments de les tortugues. Una
altra bona font de calci és la farina de calç (carbonat de calci) que usa la indústria alimentària
per donar al pa un aspecte més blanc.
Pel que fa a la ingesta de líquids, els aliments que mengen les tortugues els haurien de
subministrar l’aigua que necessiten. No obstant això, en la cria en captivitat, sempre anirà bé
col·locar un recipient d'aigua perquè es puguin remullar i/o consumir-ne la que necessitin.

25
Temperatura
A les tortugues els agrada prendre el sol. A diferència dels mamífers, el seu flux sanguini va
cap a la part dorsal, sota la caparassa, des d'on s'absorbeix la calor, que s'acaba distribuint
per tot el cos.
Les femelles solen prendre el sol durant més temps, mentre que els mascles el prenen en
intervals més curts perquè es mostren en tot moment més actius.
La temperatura ambiental idònia per a la tortuga és entre 15 i 25 ºC i, com més s'apropi a
aquesta temperatura, la tortuga augmenta la gana. Però, quan la temperatura de l’ambient
s'apropa als 30 ºC, acabarà buscant llocs més frescos i ombrívols i s'escalfarà sols a estones.
Les temperatures existents a l'àrea mediterrània no permeten a les tortugues disposar de prou
calor perquè els seus cossos assoleixin una temperatura idònia de 30 ºC. Per afrontar aquesta
limitació, han desenvolupat dues estratègies diferents. Durant els dies d'estiu aprofiten la calor
i fan que el cos estigui a una temperatura superior a l'ambiental; mentre que a la nit s'amaguen
per retenir el calor captat. A l'hivern, en canvi, com que el sol escalfa molt menys, no poden
usar aquesta estratègia i hibernen.
Quan es decideix reproduir aquestes condicions artificialment en la cria en captivitat, és
necessari tenir molta cura perquè els llums es connectin i desconnectin per temporitzadors i
reprodueixin els fotoperíodes similars als de les regions mediterrànies. Comptat i debatut, en
el seu hàbitat natural, les tortugues mediterrànies reben unes 3.000 hores de sol l'any.
Neteja
Com s'ha esmentat en l'apartat d'alimentació, les tortugues orinen i defequen sobre el menjar i
s'embruten amb els excrements. En captivitat, és recomanable netejar-les amb aigua i sabó,
amb un raspall de dents en desús, per exemple. Cal foragitar la falsa creença d'untar la
caparassa de la tortuga amb greix o oli per protegir-la. Al contrari, l'efecte que s'aconseguiria
seria que s'obturarien els porus de la caparassa, afavorint-ne la putrefacció i infeccions.
Hibernació
Les tortugues són animals poiquiloterms. No són capaces de regular la seva temperatura
corporal i, per tant, la seva temperatura varia amb la de l’ambient. La hibernació és l'estratègia
natural que les tortugues objecte d’aquest TR fan servir per sobreviure durant l’hivern en el
seu medi, l'àrea geogràfica mediterrània.

26
En programes de cria en captivitat, hi ha un seguit de factors que, si són favorables, mostren si
una tortuga pot hibernar: pes, edat, hidratació, greixos i salut.
La clau per hibernar bé és que la tortuga tingui un bon estat d’hidratació i que hagi reduït el
consum d’energia a nivells basals. D’aquesta manera, les reserves energètiques es guardaran
per a l’època de reproducció, a la primavera, un cop desperta de la hibernació.
Com s'ha comentat, la temperatura corporal de les tortugues mediterrànies és d'uns 30 ºC i
interessa, doncs, mantenir-la tot el temps que es pugui. Això no obstant, quan els dies es fan
més curts i l'angle d'insolació és més petit i disminueix, per tant, la temperatura de l'aire, la
temperatura corporal de la tortuga disminueix sobtadament uns 15 ºC. Durant diverses
setmanes ja no menja tant, però continua principalment expulsant líquid (orinant) i també
defecant per buidar el budell. Aleshores ja està a punt per hibernar.
Quan la tortuga està activa i manté una temperatura corporal de 30 ºC, el seu metabolisme
funciona en una mena de cicle obert, amb aquest circuit: ingereix aliments i excreta femtes i
orina. Quan el seu cos es troba a 4 ºC, el circuit es tanca i consumeix els greixos dipositats a
l'organisme.
Se'n pot controlar els greixos que consumeix pesant la tortuga abans i després de la
hibernació. Aquesta és una de les pràctiques que farem en el punt 3 d’aquest treball
(Experimentació. Mesurament i registre de dades). Com veurem en les dades recollides, la
pèrdua de pes ronda entre les magnituds següents segons l’edat dels exemplars.
 Tortugues que hibernen per primer cop: entre 4 i 8 grams
 Tortugues que hibernen per segon cop: entre 5 i 12 grams
 Tortugues adultes (més de 4 anys): entre 20 i 40 grams
No s'ha considerat adient fer mesuraments durant la hibernació.
En els rèptils que hibernen hi ha una relació directa entre el greix i l’estat de l’animal. Aquesta
premissa és fonamental per entendre que el greix no és sols un dipòsit energètic, sinó més
aviat una font que produeix, el que científicament es coneix com a aigua metabòlica. El greix
subcutani ajuda a crear una capa per combatre la deshidratació en un hivern sec mediterrani.
Al mateix temps, la descomposició del teixit adipós genera les molècules d’aigua que l’animal
anirà necessitant.
En conclusió, la variació de pes depèn més de la deshidratació de l’exemplar, que no pas del
consum dels seus greixos.

27
Quan les temperatures varien entre els 10 o 15 ºC, el ritme cardíac de la tortuga minva a 15
pulsacions per minut. Per davall dels 10 ºC, es redueix a 6 batecs per minut. Entre aquesta
temperatura i els 5 ºC, la tortuga estarà en una hibernació absoluta. En qualsevol dels casos,
la tortuga no pot estar exposada de manera prolongada a temperatures per sota dels 5 ºC
perquè perillaria la seva vida.
En la hibernació, les tortugues han de mantenir una temperatura corporal entre 4 i 5 ºC. Amb
aquest fi, excaven, en un lloc fresc i ombrívol, i a uns pocs centímetres trobaran un gradient
tèrmic d'uns 15 ºC, encara que la superfície del sòl estigui per sota dels 4 ºC.
És el cas que planteja el treball de recerca de l’Escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat per
controlar les temperatures d’hibernació de la tortuga mediterrània (Microclimes al pati de les
tortugues G.Sagués 2005). Les tortugues estudiades s’havien colgat sota un gruix d’uns 12 cm
de fullaraca i torba i mantenien una temperatura constant al voltant dels 9 ºC, encara que a la
superfície s’hagués arribat a temperatures de sota zero.
Figura 10. Gràfic de G.Sagués (de l’Escola Mestral) sobre temperatura d’hibernació de les THH
En el seu hàbitat natural, desperten de la hibernació molt de pressa quan la seva temperatura
corporal ascendeix a 8-10 ºC. Cal dir que les tortugues petites es desperten quan la seva
temperatura corporal és més baixa que la de les grans. En general, quan desperten, de
seguida agafen una temperatura corporal de 30 ºC. I un altre cop començaran a menjar i a
netejar ràpidament els ronyons.
Com veurem en els punts posteriors, convé que les tortugues segueixin el seu horari biològic i
que hibernin bé. Si no hibernen o no es fa una bona hibernació, n'acabaran patint les
conseqüències, més a mitjà i llarg termini.

28
Així mateix, en cal controlar l'estat de salut durant l'estiu i procurar solucionar els problemes de
salut que puguin tenir, i ajornar fins i tot l'inici de la hibernació, si estan seguint algun
tractament per malaltia. Durant la hibernació el seu sistema immune és més ineficaç i l'estat
de salut d'una tortuga malalta empitjoraria.
Hi ha diversos mètodes d'hibernació en les tortugues criades en captivitat:
1. Natural, per enterrament. En un espai ombrívol, fred i amb substrat sec i lleuger. Cal evitar
la humitat perquè és conductora de la calor.
2. Amb ajuda humana. Si la tortuga s'ha enterrat en un sòl que li impedeix assolir la
profunditat adequada (10-15 cm de terra tova per sobre i per sota), pot ser recomanable
traslladar-la a un sòl més fresc i sec. En altres casos en què se les ajudi a hibernar en
caixons de material aïllant, cal controlar que la temperatura de la tortuga es mantingui
sempre entre 4 i 5 ºC. Caldrà fer-ho amb un termòmetre electrònic que es pot enganxar a la
caparassa i emprar recursos diversos (airejar l'habitacle, usar calefactors, etc.) per
equilibrar la temperatura a les seves necessitats.
Sentits i altres parts de la seva anatomia
En el cas de les tortugues, es fa molt evident que tenen una manera absolutament diferent a la
dels humans, a l'hora de percebre el món. Per això, és interessant referir-nos als sentits.
Oïda
Sembla que tan sols són capaces de sentir sorolls de molt baixa freqüència, amb les oïdes
situades als dos costats del cap i darrere els ulls.
Visió
No és un sentit primordial per a les tortugues. Segurament serveix per obtenir un primer senyal
d'alerta, però que després identificarà més per l'olfacte. Poden detectar moviment, però amb
poca definició per als colors i els detalls.
Olfacte
L’olfacte de les tortugues és força rudimentari; s’han de trobar gairebé damunt l’objecte per
obtenir una bona percepció olfactiva. Després d'un primer contacte amb la visió, les tortugues
solen apujar el coll per obtenir una imatge olfactiva de l'entorn. Les femelles en gestació oloren
els possibles llocs per nidificar.

29
Tacte
Pel fet de tenir unes quantes parts del cos dures, hi havia la falsa creença que les tortugues no
tenien sentit del tacte. Aquesta idea s'ha comprovat amb el temps que és falsa.
Equilibri
Les tortugues fan servir tant l'equilibri longitudinal com el transversal per moure's pel territori.
De la seva anatomia, destaquen aquestes parts:
Aparell digestiu
Està format per esòfag, estómac, intestí gruixut i prim. També tenen un fetge gran, que els
permet metabolitzar tota mena de substàncies. Les tortugues mediterrànies tenen molt
desenvolupat l’intestí gruixut, a causa de la dieta herbívora i la digestió fermentadora. Aquí és
on viuen la majoria dels paràsits interns: d’una banda els de la família del Oxyurs, cucs blancs
rodons de pocs mil·límetres, i, de l’altra, els ascaris grans, cucs blancs també, però llargs i
rodons com fideus de talla gran. Aquests paràsits no afecten la tortuga lliure, però cal
desparasitar les que viuen en captivitat.
Cervell
Disposen d’un cervell rudimentari, que no dóna tantes instruccions, ni expressa emocions, ni
pren decisions, com succeeix en els mamífers. Amb tot, és eficaç en comportaments repetitius
o estratègies de supervivència (fugir del perill, refugiar-se, buscar aliment...).
Closca
La seva part anatòmica més característica, la closca, és la que ha permès a la tortuga, en
general, resistir tot tipus d’agressions i poder sobreviure cinc grans extincions a la Terra, al
llarg dels més de 280 milions d’anys de la seva existència. Consta de dues parts; la superior,
anomenada caparassa i la inferior o plastró.
Pell
Per sobre de la dermis, la tortuga té escates, que es van adaptant al seu ritme de creixement
substituint-les totes, és a dir, mudant-les, però d’una manera menys evident que altres rèptils,
com ara les serps. Una de les característiques més importants de la pell de les tortugues és
que presenta característiques d’higroscòpia, com en el cas dels amfibis. Aquesta condició
permet a la tortuga mediterrània recuperacions puntuals de pes durant la hibernació per raó de

30
l’absorció d’aigua a través de la pell o d’altres parts de l’animal (Pascual, E.; Vendrell, A.;
Herrerias, L.; Marí, J.; Martínez, A.; Soler, J. 2011).
Comportament
Les tortugues són animals solitaris i territorials i aquesta característica cal entendre-la en tota
la seva amplitud. El primer any de ser en un determinat terreny, l'explorarà per conèixer-ne
tots els indrets (caus, plantes...) i, sobretot, el lloc on prendre el sol i escalfar-se. L'afectarà,
per tant, qualsevol canvi ja sigui d'hàbitat o per la introducció d'un altre exemplar de tortuga.
Aquest comportament territorial de la tortuga sol manifestar-se més en els mascles i entre
exemplars desconeguts. El mascle adult lluitarà pel seu territori picant amb la part anterior del
plastró la posterior de qualsevol altre intrús Si no en té prou, li'n mossegarà les potes o fins i
tot el cap i la nuca. Si l'intrús no fuig i es rendeix, fins i tot, el pot arribar a muntar-lo com a
símbol d'humiliació. Aquest darrer comportament de vegades es pot donar també entre
femelles.
D'aquesta manera, els exemplars més forts esdevenen els dominants, que fins i tot, a més de
muntar els inferiors, arriben a ejacular-hi damunt com a signe de submissió. A la pràctica, això
significa que els dominats accedeixin a tot: femelles, aliment i lloc per escalfar-se. Es tracta
d'un comportament clarament jeràrquic.
En l'hàbitat natural mediterrani, la densitat de tortugues pot ser d'una vuitantena per cada
hectàrea; és a dir, que cada tortuga disposa d'uns 125 metres. En captivitat la proporció és
més baixa, com veurem en el punt 2.2.5 del TR, amb l’exemple del programa de cria en
captivitat de la tortuga mediterrània impulsat per la Generalitat de Catalunya (a través del
Departament d’Agricultura) i coordinat pel CRARC (Centre de Recuperació d'Amfibis i Rèptils
de Catalunya).
Les mossegades a les potes del darrere de la femella, per part del mascle, delaten
comportament sexual. El mascle intentarà que la femella no fugi, perseguint-la i mossegant-li
les cames. Aquest comportament contrasta amb el que manifesten en la naturalesa els
mascles joves davant una femella; de primer té tendència a fer-la fora del seu territori. Però
després la femella sexualment madura desprèn una olor que provoca la reacció sexual del
mascle, que n’altera el comportament i intenta muntar-la. Si ho aconsegueix, la penetrarà i
ejacularà. En l'ejaculació, el mascle obre la boca i emet uns gemecs característics. En acabat,
la femella marxarà corrents.
Els exemplars mascles solen arribar a la maduresa sexual als cinc anys, després d'haver
aparegut el comportament territorial. Es caracteritzen per convertir-se en molt agressius, al

31
contrari de les femelles i els exemplars joves, que són més pacífics i es poden mantenir en
grups. Per això, de vegades, les mossegades de l'exemplar mascle poden ser per defensar el
seu territori i cal no identificar-ho com a comportament sexual. Així, doncs, cal no reduir el
comportament de les tortugues, exclusivament al sexual.
Tots aquests comportaments de les tortugues mediterrànies es compliquen en captivitat. En
plena natura, quan una tortuga femella ha acabat de copular, se'n va. Però, si es troba en
captivitat i amb poc espai, l'olor de la femella romandrà arreu i els mascles intentaran
aparellar-se contínuament i no menjaran ni deixaran menjar la femella.
Cal parar especial atenció perquè aquest tipus de comportaments en captivitat acaben
pervertint la vida del grup de tortugues, i els acaba afectant negativament. Els mascles
dominants pateixen per aparellar-se i mengen poc, mentre que les femelles no tenen temps ni
per menjar ni per prendre el sol. Els mascles no dominants també sofreixen perquè no tenen
accés al sol ni als aliments. La situació acaba sent estressant per al grup de tortugues.
Davant d'aquest greu problema, caldrà sempre procurar pel benestar de la tortuga: que el seu
comportament no es vegi afectat per la captivitat i que s'assembli tant com es pugui al del seu
medi natural. Heus aquí uns quants consells per ajudar-hi:
1. Mantenir tortugues d'una mateixa espècie i de la mateixa subespècie si es comparteixen
espais comuns.
2. Posar en compartiments separats els mascles de les femelles i ajuntar-los només en breus
estones perquè s'aparellin.
3. Separar els exemplars sempre que el comportament, la higiene o la salut ho recomanin.
Així mateix, malgrat ser un animal solitari, podríem acostumar una tortuga en captivitat a uns
determinats hàbits per mitjà d’estímuls alimentaris, rutines horàries, formes o colors.
En general, es pot diferenciar fàcilment el comportament d’un individu Testudo hermanni
hermanni criat en captiveri d’un altre que hagi viscut en llibertat, perquè l’exemplar feréstec
mantindrà sempre una actitud activa de defensa davant l’acció de l’home.
Les tortugues criades en captivitat, sobretot a la primavera poden mostrar comportaments
aberrants –fins i tot còmics– perseguint, mossegant i copulant sabates, altres quelonis
aquàtics o fins i tot altres animals domèstics, com a mostra de la necessitat que tenen de
relacionar-se amb altres individus de la seva espècie.

32
Reproducció
En general, la majoria d'animals, com els mamífers, sincronitzen el cicle sexual amb l'època de
l'any i també solen viure en grup per poder aparellar-se. Les tortugues afronten també aquesta
necessitat reproductiva però l'han resolta de manera diferent. La posta d'ous la vinculen amb
la temperatura de l'estació (els ponen a finals de primavera o inicis d'estiu perquè es puguin
incubar amb l'escalfor del sol), però són incapaces de sincronitzar la seva activitat sexual
perquè són animals solitaris.
Per això, un cop han sortit de la hibernació, les tortugues dediquen bona part del temps a la
termoregulació, a prendre el sol durant llargues estones en posició perpendicular als raigs,
estirant les potes i el coll tant com poden. Per activar el seu metabolisme, necessiten una
temperatura corporal per damunt dels 20 ºC i poder, així, anar a buscar aliments i parella.
Les cerques de parella per part dels mascles els fan recórrer diferents territoris, on
coincideixen amb altres exemplars del mateix sexe i inicien baralles. Es mosseguen les potes,
entrexoquen les closques i sovint els enfrontaments poden acabar amb petites fractures a les
plaques marginals anteriors de la caparassa i també amb l’exemplar perdedor de panxa
amunt. El guanyador aprofitarà per anar a copular la femella que es disputaven. El perdedor
haurà de trobar un punt de suport en el substrat per girar-se i recobrar la posició habitual.
Aquest incident pot representar un fatal desenllaç en exemplars criats en captivitat amb un
terra de rajola o paviment, sense possibilitat d’ancorar les potes i donar la volta per tornar a
estar drets.
Quan el mascle troba la femella per aparellar-se, inicia el ritual que ja ha estat descrit per
autors experts (Cheylan 1981) en cinc fases:
1. Durant el festeig, els mascles s’apropen fins a
dos dits de la part del davant de la closca de la
femella i estiren el cap al màxim movent-lo
diversos cops amunt i avall.
2. Aleshores busca les potes i el coll de la femella
i els mossega. Ella es replega a closca i intenta
fugir davant tanta insistència.
Foto 7. Mascle mossegant les potes de la femella (MG)
3. El mascle ho intenta evitar mossegant-li les extremitats posteriors.
4. La femella s’espanta i s’amaga completament dins la caparassa. El mascle continua
mossegant-la i donat cops amb la part de davant de la seva caparassa contra la part

33
inferior de la closca de la femella. Aquest acte provoca un soroll perceptible a distància,
que permet localitzar de vegades on es troben les tortugues.
5. La femella, davant de tanta insistència violenta, accedeix que el mascle la munti, amb les
extremitats davanteres sobre la part dorsal de la seva closca. El mascle col·loca la cua sota
el plastró de la femella, exterioritzi el penis i l’introdueix. El mascle fa la còpula amb
empentes i produint uns gemecs que recorden el que fan les nines de joguina quan se les
prem i que són audibles a certa distància.
La trobada sexual pot comportar lesions per a la femella (petites fractures a la closca,
extraccions d’escates o lesions a les plaques còrnies marginals inferiors), que poden tenir més
rellevància en el cas de femelles captives, que no puguin fugir del mascle. Per això, és
recomanable separar-los després de les còpules, si l’espai és reduït.
Durant el mes d’abril tenen lloc la majoria d’aparellaments, tot i que els mascles presentin
altres episodis de conducta d’aparellament. Per exemple, petites baixades de temperatura
amb posteriors recuperacions dins l’època de més activitat, entre març i novembre, poden
despertar noves pautes de festeig dels mascles fora d’època. Són falses èpoques de zel que
segurament no comportaran còpules fecundes.
En plena natura, les tortugues s'aparellen en pocs i irregulars intervals al llarg de l'any. En
cada contacte es fecunden de 20 a 30 ous, que passen pels conductes interns de la femella
en grups de dos a deu. L'ou creix fins a la mida màxima; aleshores es cobreix amb una closca
dura.
L’ou necessita entre dues i tres setmanes per formar-se després de la còpula. Transcorregut
aquest temps, la tortuga femella augmenta de pes i fa la posta d’entre tres i cinc ous (tot i que
en poden ser més en exemplars de més grandària); això succeeix entre finals d’abril i
començament de juliol. La tortuga mediterrània sol fer dues postes per temporada, separades
per un interval de dues a tres setmanes. En el cas pràctic exposat en el punt 3 (Mesurament i
registre de dades), en data 10 de juny de 2014, el pes de la tortuga de la femella adulta
(Penèlope) disminueix dels 729 grams (del darrer mesurament el 8 de juny) a 663 grams i
aquest canvi brusc de 66 grams indica que ha perdut pes en els set ous que ha post.
Els exemplars femella que no han copulat o que no són madures encara per a la reproducció
fan postes d’ous que no són fèrtils.
La tortuga pot portar ous dintre seu durant un temps molt llarg i fer la posta molt més tard. És
l’òrgan que es coneix per espermateca, que permet a les femelles emmagatzemar esperma
durant gairebé quatre anys. Si porta els ous dins durant molt temps, acabaran no sent fèrtils i

34
tindran una capa de calci gruixuda i rugosa. Això sol succeir quan mascles i femelles viuen
junts en un indret sense les adequades condicions. En aquest cas, l'augment del gruix de les
closques pot ser la causa de mort d'una tortuga perquè no els pot arribar a pondre a causa de
la mida i el gruix dels ous.
Quan una femella porta ous al seu interior, experimenta canvis de comportament. Si a finals
de primavera o principis d'estiu no es compleixen les condicions adequades, no els pondrà,
se'ls guardarà durant la hibernació i els pondrà la primavera següent.
Quines cinc condicions s'han de complir perquè les femelles ponguin ous?
1. Romandre, pel cap baix, un any en el mateix territori.
2. Que tingui la possibilitat d'exercir la dominació. En aquest període, la tortuga menja menys,
es torna més agressiva i manté una posició dominant fins que faci la posta. Aleshores es
pacificarà. Tanmateix, si hi ha un mascle que li impedeixi dominar, potser no pondrà els
ous. Per tant, és molt important en aquesta fase mantenir femelles i mascles separats. I,
per aparellar-los, n'hi ha prou amb ajuntar-los unes dues hores al dia, durant quatre o cinc
dies, tot i que pot variar segons els exemplars.
3. Que sigui l'època de l'any adequada.
4. Sòl excavable. La tortuga explora molt el terreny on ha de fer la posta.
5. Sòl a la temperatura i humitat adequada, ni massa fred, ni massa calent, ni massa humit, ni
massa sec. La temperatura ideal és a uns 30 ºC.
6. Temperatura corporal de la tortuga, que no ha de sobrepassar els 35 ºC. Les condicions de
la primera posta en un mateix indret són clau per a les postes posteriors.
Si es compleixen les tres primeres condicions, com que els dies seran més llargs, les
tortugues produiran l'oxitocina, que és l'hormona que les induirà a fer la posta. Mitjançant
l'olfacte, la femella buscarà el terreny adequat –amb una temperatura d'uns 30 ºC– per
excavar-hi el niu. Si el sòl és massa compacte, començarà fent servir les potes anteriors. Però,
si no, ancorarà les ungles de les extremitats del davant i començarà a excavar amb les del
darrere. Ho fa descrivint un moviment circular cap a fora per poder aconseguir, si la terra té el
nivell d'humitat pertinent, un forat de parets verticals.
Per fer la posta, la tortuga sol evitar les hores de màxima insolació, que durarà entre 1,30 i 3
hores. Quan comença a pondre'ls, la freqüència d’oviposició és d’uns 2 o 3 minuts d’interval
entre els ous, encara que el primer és el que tardarà més a sortir. Els ous estan humits pels
fluixos corporals de la femella. Ella els empeny cap a la part davantera del forat i així obté més
espai i més protecció per als ous, ja que queden recoberts d'una fina capa de terra. Un cop
acabada la posta, fa uns moviments circulars inversos als de l'excavació per cobrir-los i omplir

35
tot el niu. Ho va fent balancejant el cos d'un costat a l'altre pivotant sobre les potes del davant i
aplanant tota la terra amb el plastró. L'esforç invertit en un procés que pot durar fins a quatre
hores la deixa exhausta i es recobrarà menjant molt.
Podem veure la posta de la tortuga mediterrània en aquests vídeos:
 Els elaborats expressament per al TR http://bit.ly/testudoposta
(a www.youtube.com/user/martigraells/playlists).
 El del GOB de les illes Balears www.youtube.com/watch?v=rlgKFzdfczM.
La mida dels ous oscil·la entre els 28 i els 36,7 mm de llarg
i els 21,9 a 17 mm d’amplada (Cheylan 1981) i amb un pes
de 10 grams de mitjana. L’ou que hem mesurat en el cas
pràctic (foto següent) fa 31 mm de llargària i 23 mm
d’amplada.
Foto 8. Ou de THH (MG)
Una posta natural reeixida, doncs, depèn de les condicions climàtiques i, per garantir la
fertilitat dels ous, convindrà que la femella es vagi aparellant perquè, com ja hem dit, poden
anar fent postes sense intervenció del mascle. Per tant, si les condicions són les adequades,
les postes es poden perllongar durant tres o quatre mesos l'any i el percentatge d'ous fèrtils
pot arribar al 95 % o més.
En canvi, la fertilitat es redueix si:
1. La parella no està bé de salut.
2. La femella no segueix una dieta rica en calci durant la gestació.
3. El mascle no ha hibernat bé. Llavors se'n redueix notablement el nombre d'espermatozous.
4. Es fan creuaments entre espècies i subespècies. Atenint-nos al concepte biològic
d’espècie, segons el qual dos individus pertanyen a la mateixa espècie si es poden
reproduir i la descendència és fèrtil.
També, es pot portar la tortuga a un veterinari especialitzat en rèptils perquè li indueixi
artificialment la posta. Li’n controlarà la posta amb oxitocina, l'ajudarà a treure els ous i els
posarà en una capsa amb cotó fluix o material similar.
Incubació
La incubació dels ous de tortuga mediterrània es produeix en un espai de temps comprès
entre 70 i 90 dies i s'ha de desenvolupar en una temperatura d'entre 26 i 34 ºC. La humitat

36
relativa no ha de ser superior al 95 % durant més de 15 minuts per no ocasionar l'ofec de
l'embrió, ni inferior al 50 % per evitar que el contingut de l'ou solidifiqui.
A l’àrea dels Països Catalans, el període d’eclosions de les postes és el setembre, tot i que
n’hi poden haver des de finals d’agost fins a mitjan octubre. Els ruixats de setembre estoven la
terra i faciliten que al cap d’unes 12 hores el nounat ascendeixi pel substrat que el cobreix. La
sortida de les cries es pot allargar durant tot el dia i els situats més avall poden emergir en dies
posteriors. Al mateix temps, aquesta estratificació dels ous en la posta fa que d’una mateixa
niuada en neixin mascles i femelles, ja que s’incuben a diferent temperatura.
Els ous només es poden moure dins
les primeres 72 hores. En acabat,
s'han de conservar en la mateixa
posició des del moment en què
l'embrió es comença a formar.
L'embrió es forma a la part superior
del rovell (vitel) i no disposa de
xalaces, que són els lligaments
naturals de suport que impedeixen
que l’embrió es desplaci lliurement
per l’interior i es pugui donar un cop
contra les parets de l’ou. Aquesta és
la raó per la qual no podem girar-lo, ja
que, si ho féssim, el rovell cauria al
damunt i el podria aixafar mortalment. Figura 11. Composició de l’ou de TT
A la natura, la tortuga intenta pondre els ous a llocs idonis, amb la temperatura i la humitat
adequades: en indrets lleugerament elevats o zones amb una mica de pendent, com el
vessant d'un turonet de roques calcàries per impedir que s’hi formi un bassal d’aigua, que
podria ofegar els embrions dels ous. En captivitat, doncs, caldrà vigilar els estius plujosos, si el
terreny de nidificació és pla completament.
Però, això no succeeix en la incubació artificial. Una possible solució és adaptar una
incubadora per a ous d'aus i modificar-la perquè faci el millor servei per a les tortugues. Per
obtenir bons resultats en aquest tipus d’incubació, cal mesurar bé la temperatura i la humitat.
Cal regular la temperatura a la incubadora així: de 28,5 a 31 ºC i la humitat s’ha de fixar entre
el 60 i el 85 %.

37
També podem pesar els ous (els que perden un 25 % de pes o més no arribaran a eclosionar)
i observar-los a contrallum. En aquesta darrera activitat, cal tenir en compte que si:
1. Es veu una massa opaca a la part superior de l'ou és senyal que és fèrtil. Hi apareixen
vasos sanguinis en el que serà el sac vitel·lí i l'embrió es desenvolupa a la part superior,
transversalment.
2. Hi ha una massa opaca a la part inferior de l'ou; llavors probablement indica que és estèril.
Els ous estèrils romanen líquids a l'interior o el contingut se solidifica i forma una massa
semiopaca a la part inferior.
Els ous de les tortugues a la natura solen eclosionar al mateix temps. En captivitat, com hem
dit, en diferents moments. Les tortugues trenquen l'ou per la compressió que fa la caparassa
quan creix. Tal com Brian Pursall en el llibre Tortugas terrestre mediterráneas (Brian Pursall
2002): «A mesura que un ou fèrtil va seguint el seu desenvolupament, el sac vitel·lí disminueix
progressivament de mida i l'embrió va creixent lentament. L'embrió es desenvolupa
transversalment a la part superior de l'ou. Al final, el plastró està doblegat pel seu centre i la
caparassa fa força fermament contra l'interior de la closca de l'ou fins al punt que la seva
textura de pell de taronja pròpia hi queda impresa. En aquest moment, el sac vitel·lí ja està
pràcticament exhaurit i l'embrió comença a obrir i tancar la boca en el que sembla ser un acte
reflex induït per la gana. Com que l'embrió posseeix una dent d'ou a l'extrem de la seva boca i
que prem contra la closca de l'ou, els moviments que fa hi acaben fent un petit tall. Aquest tall
afebleix molt l'estructura de l'ou i en permet la sortida del contingut. El cos del nounat es
desplega com una flor quan s'obre, la closca s'acaba de trencar i la petita tortugueta surt de
l'ou».
Foto 9.Naixement de THH (B.Ollé Treball recerca Escola Mestral www.escolamestral.net/mestral/tr0708/Berta_Olle.pdf)
Cal tenir molta cura amb la dieta de les cries de tortuga. Com que és la mateixa que la dels
exemplars adults, cal evitar proporcionar-los una dieta massa rica en proteïnes i pobra en
calci, perquè els podria causar deformitats en els escuts de la caparassa i les faria propenses
a contraure malalties.

38
Així mateix, en la fase de cries les tortugues s’exposen també a la depredació. A més dels
animals depredadors de nius de tortugues que es descriuen en el punt 2.2.2, les cries de
tortugues són engolides també per les rates (Rattus norvegicus, Rattus rattus), els eriçons
(Erinaceus europaeus), l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) i el trencalòs (Gypaetus barbatus).
Per cert, sobre aquest darrer rapinyaire, l’any 456 abans de Crist, va ser el dramaturg Èsquil
qui va morir pel cop de la closca d’una tortuga que va llançar un trencalòs per poder cruspir-
se’n el contingut. A les illes Balears, també descriuen com a depredadors l’aufrany (Neophron
percnopterus), el milà negre (Milvus milvus) i la mostela (Mustela nivalis).
La determinació del sexe
La temperatura d’incubació de l’ou afecta la diferenciació gonadal i acaba determinant el sexe
dels exemplars que naixeran. És a dir, la temperatura a què es troba l'embrió al moment en
què es formen les gònades, això és, entre 15 i 30 dies després de la posta. Unes gònades que
s'han començat a formar com a masculines poden passar a desenvolupar-se com a femenines
per raó de l'augment de temperatura (al contrari, en canvi, sembla que no es pot esdevenir) i
segons sintetitzin i segreguin més o menys quantitat d’hormones (si hi ha molta presència
d’estrògens, serà femella; en canvi, si hi ha molta quantitat d’andrògens, serà mascle).
Aquest fet permet gestionar la cria en captivitat de la
subespècie de les Testudo hermanni hermanni, que
com hem repetit estan en perill d’extinció, per mitjà de la
manipulació de les temperatures en les incubadores
artificials, que se solen apujar per aconseguir més
naixements de femelles, pel dèficit que hi sol haver.
La temperatura pivotant es considera que és a 31,5 °C.
Així, amb temperatures superiors, s’obtenen
majoritàriament femelles i amb temperatures inferiors,
mascles. Es recomana incubar els ous a una
temperatura de 32,2 °C perquè neixin femelles
(Eendebak, 2001; Soler, 2008).
Foto 10. Incubadora del CRARC (Treballs recerca Escola Mestral)
Ara bé, les temperatures d’incubació superiors a 33°C tenen efectes teratògens (causants de
malformacions) i letals, és a dir, incrementen la mortalitat i la presència de duplicacions
d’escuts en la caparassa (més plaques vertebrals o costals) o la inexistència de la placa nucal.
També s’han observat canvis en la determinació sexual (hermafrodites, masculinització de

39
femelles o feminització de mascles). Per això, és molt necessari controlar molt ajustadament la
temperatura d’incubació, tal com diuen nombrosos estudis entre els quals hi ha els dels
alumnes de l’Escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat (Optimització del sistema d'incubació
artificial per a la reproducció de la tortuga mediterrània Faixó, È. 2009; Selecció del sexe en
les Testudo hermanni Colom, J. 2010), que és un dels centres criadors autoritzats oficialment.
Creixement i edat
A diferència dels éssers humans i dels mamífers en general, les tortugues, en condicions
adequades (salut, temperatura, alimentació, sexualitat, territori), no paren de créixer, encara
que ho fan a diferents ritmes. Continuen creixent internament i externament sempre, cosa que
pot ser, fins i tot, determinant a l'hora d'afrontar malalties. Aquesta característica explica per
què és tan diferent el concepte vellesa en les tortugues i el fet que sigui difícil establir-ne
l'edat límit.
Així com en captivitat s’han trobat exemplars de més de 110 anys, en llibertat és difícil trobar
un exemplar de tortuga mediterrània que superi els 60 anys d’edat. La raó és que en captivitat
no estan sotmeses als episodis que es troben en llibertat: depredació, mancances alimentàries
i hídriques, etc. Però, evidentment, la qualitat de vida d’unes i altres és radicalment diferent.
Tornant al creixement de la tortuga, el de la caparassa es produeix principalment en els
marges inferiors de les costals de cada placa. En llibertat, les plaques creixen constantment
perquè la tortuga ingereix proporcionalment carbonat calci (de la calç), fòsfor (de les plantes
verdes) i vitamina D (també de les plantes i metabolitzada per l'acció de la llum solar), que
generen fosfat càlcic per als ossos.
Les plaques de la caparassa de les tortugues tenen una nomenclatura específica, que al
mateix temps permet conèixer l'edat dels exemplars. Tot i que alguns experts han constatat en
diferents monografies la dificultat de determinar l’edat en exemplars de més de 20 anys per
aquesta tècnica, estudis més recents sobre osteocronologia fets amb tècniques més
avançades, com els de l’Escola Mestral, mostren que, si es fa amb una certa precisió, pot ser
també un mètode apte per a exemplars més adults (Osteocronologia aplicada a la tortuga
mediterrània Bretones, D. 2009, Osteocronologia aplicada a la tortuga mediterrània (II) Prieto,
A. 2010).
El sistema de còmput és semblant a la tècnica per determinar la longevitat dels arbres. Partint
de les plaques primordials (les que conformen la closca al moment del naixement) i centrant-
nos en les que permeten una visualització dels anells de creixement (les vertebrals i costals),

40
anirem comptant els solcs concèntrics que van sorgint al seu voltant. Cada un comptarà com
un any de vida.
Figura 12. Càlcul d’edat de la THH per la placa primordial
Així doncs, encara que sigui complicat, es pot arribar a observar l’edat d’una tortuga
directament per la visualització dels anells de la caparassa en exemplars de més de 20 anys.
Tanmateix, no sempre hi ha una regularitat total en aquests processos i la interpretació dels
anells de creixement de les tortugues sol resultar complexa i problemàtica. Durant la
hibernació no hi ha aportació de calci ni fòsfor i es redueix la formació dels anells anuals. En el
seu lloc, es formen marques característiques en forma de solcs.
A més, als cinc o sis anys, quan assoleixen la maduresa sexual, l'anell anual es divideix en
diversos anells més petits. En acabat, continuen creixent regularment fins als 20 anys. En
aquesta època, la tortuga ja passa més temps buscant aliments i perseguint altres tortugues
que no pas menjant. És a dir, acaba tenint lloc un control del seu procés de creixement per
causes d'influència externa. I aquesta és una gran diferència respecte altres espècies
d'animals en què el creixement és regulat pel seu metabolisme i els processos bioquímics que
comporta.
En captivitat, el càlcul de l'edat pels anells de creixement és un procés encara més complicat,
a causa de deficiències en la temperatura corporal, l'alimentació i els possibles problemes de
salut per l'existència de molts exemplars junts.

41
Per acabar aquest punt, com s’ha dit abans, els aliments amb alt contingut proteic i també la
potenciació del desenvolupament dels nounats mitjançant la no-hibernació poden ocasionar
fàcilment la deformació de
les plaques de la caparassa
amb un efecte piramidal
característic. És el que es
coneix per piramidisme o, tal
com el denominen alguns
experts francesos, efecte
toblerone (per la similitud
amb la forma de les preses
d’aquesta marca de
xocolata), sense altres
conseqüències per a l’animal.
Foto 11 Tortuga amb piramidisme (MG)
Malalties
Aquest punt intenta oferir algunes pautes per diagnosticar i, si fa al cas, tractar algunes de les
afeccions més comunes que pateixen les tortugues mediterrànies.
Partim d’una situació bàsica de tortuga sana que, a l'estiu està calenta al tacte, és capaç
d'aixecar-se i caminar de pressa valent-se de les ungles de les potes i amb el plastró ben
separat del terra. A més, ha de sentir curiositat per explorar el medi que l'envolta. I, si l'agafem
amb la mà, ha de mostrar enuig emetent xiulets i movent amb força les potes perquè la
deixem anar. Si no fa tot això, pot ser que tingui alguna malaltia.
Davant una tortuga malalta, el que és més útil serà diferenciar entre els casos infecciosos i els
que no ho són. En cas de dubte, és millor separar els animals malalts dels sans. Les tortugues
són animals solitaris per naturalesa i el seu sistema immunològic comença a perdre eficàcia
quan ha de conviure amb altres exemplars.
Fins fa quinze o vint anys, es pensava que la majoria de malalties de les tortugues no es
podien guarir. Tanmateix, des d'aleshores s'han aconseguit tractaments per a bona part de les
afeccions més comunes. Les extraccions de sang, per exemple, poden ser molt útils per
diagnosticar casos difícils, tot i que no se solen emprar gaire en veterinària per la facilitat amb
què es poden contaminar.

42
Anorèxia
És la causa de mort més habitual de les tortugues criades en captivitat. Per protegir-ne la
tortuga, cal tenir la cura adequada de les tortugues tant a l'estiu com a l'hivern. En el cas de
les femelles gestants, cal que segueixin una dieta rica sobretot en calci i també en vitamines.
L'anorèxia pot tenir lloc si ha hibernat un o diversos anys malament i a l'estiu no se n'hagi
tingut la cura adequada. Quan deixa de menjar,el seu cos funciona en circuit tancat i
consumeix teixits per obtenir energia. Al mateix temps, acumula urats als ronyons i això
provoca que es concentri urea a la sang. A més, quan el greix s'acaba, comença a consumir
proteïnes, en un procés poc eficient i que genera molts urats. Llavors, la tortuga, amb poques
reserves de greix, morirà per anorèxia.
En una tortuga que visqui en males condicions, l'anorèxia apareixerà en primavera, després
de la hibernació, i es desenvoluparà lentament. En aquest procés, la tortuga sembla que s'hagi
tornat una llepafils (sols menja els seus aliments preferits), mostra un caràcter més esquerp i
fuig de la llum com si volgués hibernar. Sols sobreviurà si rep els tractaments adequats, que
són molt diversos: donar-li la temperatura que requereix, entubar-la per introduir-li aigua i
glucosa o aliments, etc. La intubació consisteix a introduir una sonda (es pot adaptar la que es
fa servir per als gossos) fins l'estómac de l'animal i a l'altre extrem s'afegeix una xeringa amb
la capacitat apropiada, segons l'aliment que se li vagi a subministrar.
Accidents
La tortuga mediterrània pot patir força tipus d'accidents, alguns causats per l'acció de l'home
(llaurant camps, etc.) i altres per accidents més naturals (trepar, caure per un desnivell, tallar-
se...).
En el cas de talls i ferides, cal netejar-los, posar-hi un antisèptic i cobrir-los amb, per exemple,
una tireta, talment com faríem amb els humans.
Quan es produeix una fractura òssia de la tortuga, es pot enguixar també com en el cas dels
mamífers i humans, en comptes de fer servir fèrules i altres aplicacions.
El guix és també un recurs idoni que el veterinari podrà aplicar en els casos de trencaments de
closques. Molt millor que el cobriment amb reïna d'epoxi (una mena de compost de plàstic),
que caldrà reservar sols als casos estrictament necessaris i amb una desinfecció prèvia
perfecta. Com en la resta de casos, la intervenció del veterinari cal complementar-la amb unes
condicions bones de manteniment i alimentació dels exemplars de tortugues.

43
Osteodistròfia
És la malaltia més habitual de les tortugues en captivitat. Ocasionada per falta de sol i de
fòsfor, vitamina D i, sobretot, calci en la dieta. Afegint diàriament un 50 % de carbonat càlcic al
pes de la ració, es pot assolir una millora substancial de l'animal malalt.
Podridura de la caparassa
Qualsevol ferida a una caparassa (sol passar a la part més posterior de la closca de les
femelles) o un plastró brut poden donar lloc a la seva infecció i posterior podridura. Aquestes
superfícies estan formades per diverses capes sobreposades. La més externa està formada
per un material dur semblant al de les nostres ungles. Després, una capa més tova capaç
d'absorbir els cops. I, finalment, l'os.
Per guarir-les, es pot fregar, amb un raspall de dents o d'ungles que tinguem a mà, la part
afectada amb una solució desinfectant d'ús quirúrgic. No obstant això, la millor prevenció és
mantenir la tortuga sempre neta.
Infeccions
Si la tortuga està neta, té una temperatura adequada i està ben alimentada, no patirà
infeccions perquè el seu sistema immunològic és molt eficaç. Si té alguna mena de ferida,
caldrà netejar-la, desinfectar-la i, si cal, administrar algun antibiòtic amb injecció, que s'ha
d'aplicar a la part inferior de les extremitats davanteres, ja que la sang de les posteriors passa
directament als ronyons, que podrien patir, al seu torn, els seus possibles efectes secundaris
tòxics.
Abscessos
Quan una infecció localitzada no es tracta, amb el temps es pot transformar en un abscés. El
lloc més freqüent és l'oïda, que es nota perquè s'infla asimètricament. Per evitar que mori
d'una septicèmia, cal extirpar-la quirúrgicament.
Paràsits interns
Principalment en captivitat, quan les tortugues viuen en un espai reduït i en un espai poc net i
on sovint les femtes i els orins dels animals entren en contacte amb el seu menjar, acaben
sent portadores de cucs. Es tracta d'uns paràsits interns que, tot i que aparentment no les
molestaran i hi podrien conviure sempre, convé eliminar-los. La desparasitació es recomana
fer-la un cop l'any per a les tortugues mantingudes en grups. En canvi, si són exemplars
solitaris que viuen en llocs nets, es pot fer cada tres anys.

44
La medicació s'administra via oral, intubant, amb molta cura, l'animal fins a l'estómac, o d’una
manera més pràctica aplicant una injecció a l’axil·la de l’animal, havent-la netejada prèviament
amb un desinfectant. El producte sol ser levamisol (o el seu nom comercial Ergamisol) o
també algun altre antihelmíntic com l’oxfendazol. L'eficàcia d'aquests medicaments permet
que se n'administri una sola dosi. La proporció per injectar aquest antihelmíntic és d’uns 10-50
mil·ligrams per cada quilogram de pes.
Foto 12 i 13. Productes de desparasitació i desparasitació d’una THH al CRARC (MG)
Amb aquest tractament s'eliminen la majoria de paràsits interns, tret dels flagel·lats (o
mastigòfors). A diferència dels cucs, els flagel·lats són imperceptibles i potencialment mortals.
Sempre són presents a les femtes, però, quan apareixen en grans quantitats, són letals. El
tractament és també amb intubació a base de Flagyl, però, com que acostuma a destruir la
flora intestinal benigna, caldrà recórrer també a l'alimentació forçada de l'animal.
En qualsevol dels casos, la solució òptima contra els paràsits en general és millorar la higiene i
augmentar l'espai territorial de les tortugues.
Síndrome del nas gotejant
És una infecció comuna que afecta les fosses nasals de la tortuga. Els orificis nasals de les
tortugues gotegen constantment una solució aquosa amb bombolles. De vegades es cura
espontàniament; en d'altres casos, progressa i arriba a infectar el tracte respiratori i els
pulmons. Acaba ocasionant una pneumònia.
El tractament sol ser amb antibiòtics d'ampli espectre com la framomicina, que es pot
administrar amb xeringa, catèter o per via bucal.

45
Infeccions a la boca i als ulls
En condicions idònies i a 30 ºC, la boca i la llengua són de color rosa ben brillant. Quan la
tortuga està freda o amb alguna patologia bucal, l’aspecte de la llengua és força més apagat i
la tortuga perd les ganes de menjar. També pot patir una infecció d'esòfag (simptomatologia:
saliva enganxosa que goteja per la mandíbula inferior), que es pot tractar amb un antisèptic
diluït (pomada framomicina o betadina).
En el cas dels ulls, els factors que més els solen perjudicar són el fred i les infeccions. Els
símptomes són la inflamació dels encontorns dels ulls, que fa que els mantinguin tancats, i la
supuració. Els efectes es poden notar fàcilment perquè, quan una tortuga no s'hi veu, es
desorienta i camina en cercles concèntrics. El tractament, per regla general, és amb els
mateixos fàrmacs emprats per als mamífers.
Quan es produeixen aquesta mena d'infeccions, cal recórrer de seguida a un veterinari
especialitzat en rèptils.
Altres malalties
Finalment, una temperatura inadequada –que acabi afectant el funcionament dels ronyons– i
una alimentació desajustada –que contingui proteïnes o productes làctics que pugui danyar el
fetge– donaran lloc a possibles malalties renals i hepàtiques que cal que siguin diagnosticades
com més aviat millor. Altrament, els efectes a llarg termini són ja de no-retorn perquè els
ronyons i el fetge són òrgans essencials per a la tortuga mediterrània.

47
2.2 Les Testudo hermanni hermanni als Països Catalans
2.2.1 Tortugues des de la prehistòria
La presència de la tortuga mediterrània a l’àrea catalana es pot explicar pels fòssils trobats
d’aquests animals. Des d’Itàlia, passant pel sud de França, fins a Catalunya, hi ha indicis de
l’existència d’espècies de quelonis des del Pliocè (fa dos milions d’anys) fins al Neolític.
Tanmateix, hi ha constància que en el
Miocè inferior (fa uns 25 milions d’anys)
el gènere Testudo ja poblava Europa.
Com els dos exemplars d’edats diferents
de Temnoclemmys (de fa uns 13 milions
d’anys) trobats al jaciment de can Mata
dels Hostalets de Pierola (Anoia), que
són d’una mida semblant a les actuals
Testudo hermanni i que van habitar fa
uns 13 milions d’anys les zones
lacustres dels actuals Vallès i Penedès.
Foto 14. Tortuga fòssil Temnoclemmys dels Hostalets de Pierola (Institut Paleontològic Miquel Crusafont)
En la comunitat científica hi ha força debat perquè alguns experts creuen que l’espècie
Testudo hermanni va ser introduïda a terres catalanes per l’ésser humà, concretament de la
mà dels monjos benedictins des d’Itàlia. I és que antigament les tortugues van ser usades com
una font de carn i proteïnes que era molt fàcil de transportar en vaixells, perquè, abans de
l’aparició de les conserves, era una forma d’alimentació que es podia mantenir en bon estat –
animals vius– durant força temps. Aquesta sembla que va ser la raó per la qual les tortugues
vivien per la rodalia dels monestirs. Els monjos les alimentaven i criaven per poder-ne menjar
alguns exemplars durant la Quaresma.
Així mateix, es creu que la presència de les Testudo hermanni a les Illes Balears va ser
perquè les illes van actuar, al llarg de milions d’anys, com a refugi per a la fauna durant les
diverses glaciacions.
En qualsevol cas, la presència de quelonis en els diferents indrets se sol relacionar amb la
presència humana perquè ja des del Neolític representaven un recurs alimentari, tecnològic
(s’usaven per a tota mena d’utensilis) i ritual.

48
2.2.2 Hàbitat i factors d’amenaça
La tortuga mediterrània és una tortuga de terra amb una distribució relacionada amb el litoral
mediterrani europeu, és a dir, en àrees de clima mediterrani i submediterrani. A la Península
Ibèrica sols ha sobreviscut de manera natural a Catalunya, concretament a la serra de l’Albera
(Alt Empordà), on diversos documents medievals ja en testimonien l’existència. A les illes
Balears també hi ha sobreviscut durant segles. I, d’uns anys ençà, s’està introduint també a la
serra d’Irta, al País Valencià, a més d’altres indrets de Catalunya.
Figura 13. Mapa de la presència de la THH als Països Catalans

49
La Testudo hermanni hermanni viu preferentment en zones amb una altitud d’entre 100 i 400
metres, que tinguin vegetació arbustiva i poca cobertura arbòria. També es pot trobar en
camps abandonats i prop de rierols.
La tortuga mediterrània ha sobreviscut, doncs, a perills de tota mena des de temps
immemorials. I, als Països Catalans, les poblacions naturals d’aquest animal s’han anat
reduint progressivament al llarg de la història: explotada en l’antiguitat com a font d’aliment,
espoliada al llarg del segle XX per comercialitzar-la com a animal exòtic de companyia i
amenaçada per la destrucció del seu hàbitat, la depredació d’altres animals i també l’acció
antròpica (l’originada per l’ésser humà).
La tortuga mediterrània és un rèptil que sols compensar la seva baixa natalitat amb una gran
longevitat. Assegura, així, la seva supervivència en hàbitats sense pertorbar. No obstant això,
està sotmesa a un procés de reducció poblacional que difícilment pot superar per ella mateixa.
A més de la destrucció sistemàtica dels seus hàbitats de subsistència, ha patit, sobretot a
partir de mitjan segle XX, un procés de domesticació per convertir-la en animal de companyia i
de jardí. Això va suposar un gran tràfic de tortugues procedents de les Illes Balears, on
pagesos i caçadors venien a marxants de Maó, Ciutadella i Palma de Mallorca exemplars pel
voltant de 0,15 euros, que més tard revenien per 1,20 euros en botigues de Barcelona,
València, Madrid i la resta de l’Estat espanyol. Aquests diners, que ara poden semblar baixes,
als anys setanta del segle passat, significaven per a la població de Balears un complement
extra a les rendes diàries.
La mateixa situació es va viure també a l’Albera, on famílies senceres i experts de tota mena,
amb el pretext d’organitzar-hi excursions, es dedicaven a la cerca i captura del cobejat animal.
Aquest procés d’espoli va acabar quan les administracions dels diferents territoris van anar
aprovant normes legals que protegien les tortugues. La primera va ser Catalunya el 1988 amb
l’aprovació de la Llei de protecció dels animals (Decret legislatiu 2/2008, de 15 d'abril), per la
qual es prohibien el comerç i la tinença de la tortuga mediterrània. Malgrat els anys de
vigència de la Llei, encara hi ha robatoris de tortugues de centres de recuperació i
instal·lacions zoològiques per l’actitud malaltissa d’algunes persones per posseir aquesta
mena de mascotes sense tenir-ne ni els coneixements ni les instal·lacions adequades. Per un
altre cantó, la irrupció d’Internet com a plataforma de tot tipus d’interaccions ha complicat, en
els darrers temps, la detecció del comerç irregular.
Els principals factors que n’amenacen la supervivència són (per ordre d’importància):
1. Incendis.

50
2. Depredació de les postes i d’exemplars adults o juvenils (quan la causa no és un incendi).
3. Destrucció i alteració de l’hàbitat.
4. Atropellaments.
Els incendis són la primera amenaça per a la conservació de les tortugues. Només cal
recordar l’incendi de l’estiu de 1994 al Parc Natural del Garraf, que va calcinar 4.900
hectàrees, i que va causar un 87 % de mortalitat de tortugues Testudo hermanni hermanni.
En els llocs amb presència de tortugues mediterrànies, s’ha observat la depredació de les
seves postes per part d’animals com el porc senglar (Sus scrofa), la geneta (Genetta genetta),
el corb (Corvus corax), la garsa (Pica pica) i molt especialment la fagina (Martes foina) i la
guineu (Vulpes vulpes), que o bé observen on nidifiquen o bé segueixen els rastres d’olor
deixats per la tortuga femella quan excreta orina mentre construeix el forat per a la posta.
Com a conseqüència de l’acció d’aquests factors d’amenaça, la ràtio de supervivència és d’un
80 % aproximadament; això és, de cada 100 exemplars alliberats, n’acabaran sobrevivint una
vuitantena.
2.2.3 Distribució i demografia
Es creu que a Catalunya hi ha actualment un cens de més de 12.000 tortugues Testudo
hermanni hermanni que resideixen en els paratges que s’han definit com a àrees potencials de
l’espècie, és a dir, que compleixen els requisits geoclimàtics per al correcte desenvolupament
del seu cicle biològic i, per tant, susceptibles de fer-hi reintroduccions. Són les que s’esmenten
a continuació.
Serra de l’Albera
Va ser el lloc per on es van començar els treballs de gestió per a la conservació de la tortuga
mediterrània, l’any 1987, creant la Reserva Natural parcial a l’Albera (Decret 123/1987, de 12
de març, sobre declaració de reserves naturals parcials per a la protecció d'espècies animals
en perill de desaparició a Catalunya), ja que es tractava de la darrera població natural de la
tortuga mediterrània a la Península Ibèrica.
Antigament la distribució espacial de la tortuga a l’Albera anava des de la conca del Llobregat
d’Empordà fins al cap de Creus. Però actualment es troba molt fragmentada com a
conseqüència, en els segles passats, dels conreus i la ramaderia intensiva i també, ja més
contemporàniament, del gran impacte que ha tingut l’obertura de pistes forestals i carreteres
per permetre que la gent busqui i trobi nous espais de lleure (caçadors, boletaires, ciclistes...).

51
El Centre de Reproducció de Tortuga de l'Albera és un centre creat al poble de Garriguella per
l'Associació d'Amics de la Tortuga de l'Albera, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i
del Paratge Natural de l’Albera, amb la finalitat de criar en captivitat tortugues mediterrànies i
reduir la important mortalitat juvenil que es produeix a la natura. Aquests exemplars, un cop
assoleixen unes dimensions mínimes, són alliberats al medi natural.
Fins al gran incendi del 1986, la densitat de tortugues era superior als 10 exemplars per
hectàrea. Després de l’incendi, varia des de 4 tortugues per hectàrea, en el millor dels casos,
fins a 0,9 tortugues per hectàrea. La reducció poblacional va ser d’entre un 30 i un 70 %.
A més, la taxa de depredació dels nius és del 57 % i la dels exemplars joves, del 20 % anual.
Malgrat tot, aquestes xifres aparentment tan altes serien assumibles, si no hi haguéssim
d’afegir també l’acció antròpica.
Durant uns quants anys s’ha intentat dur a terme un cens de tortugues a l’Albera a partir de
l’observació humana (guardes forestals, etc.), però els resultats (al voltant de 8.000
exemplars) són massa inexactes. Actualment s’està intentant fer el cens amb gossos
expressament ensinistrats per identificar tortugues Testudo hermanni hermanni.
Parc Natural del Delta de l’Ebre
Creat com a Parc natural el 1983. El 1987 es va iniciar un projecte de reintroducció de la
tortuga mediterrània al Delta de l'Ebre, dins la reserva natural parcial de la Punta de la Banya
per limitar la dispersió dels exemplars alliberats. A partir del 1991 es va iniciar un seguiment
d'aquesta població, que s'ha anat duent a terme de manera ininterrompuda fins ara. A partir
dels exemplars alliberats al Delta, es creu que la població és de més de 600 d'exemplars.
Parc Natural del Garraf
Des del 1992, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han desenvolupat un
projecte de reintroducció de la tortuga mediterrània al Garraf. En total, des de l'inici del
projecte s'han alliberat més de 2.000 individus, a partir dels càlculs mensuals aproximats de la
població. Si se’n troba algun de ferit, s’envia al CRARC.
Per analitzar més a fons el projecte de reintroducció al Parc Natural del Garraf, podem
consultar el treball elaborat el 2011 a la Universitat Autònoma de Barcelona pel grup Testudo:
Seguiment de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni spp. hermanni) a Catalunya: història,
hàbitat, cria i introducció. (El cas del Parc del Garraf)
http://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/152082/PFC_Testudo.pdf.

52
El gran repte del programa de conservació és no dependre d’animals criats en captivitat sinó
dels que vagin naixent en llibertat, ja que tindran més capacitat per sobreviure que les
procedents de centres de cria. Per això, a més d’assegurar-ne, com en la resta, el suport
econòmic de les institucions participants, calen altres mesures per pal·liar l’efecte real dels
animals depredadors sobre les postes o els exemplars més joves, o també la intrusió cada cop
més palesa de l’ésser humà. Per contrarestar aquest últim factor, és del tot imprescindible
mantenir en secret les zones on s’alliberen tortugues als parcs naturals i això és especialment
necessari en el cas de la tortuga mediterrània pel mercat il·legal que hi ha al seu voltant.
Actualment, juntament amb el de la Serra de Montsant, és un projecte de reintroducció que es
fa amb exemplars provinents de la participació ciutadana (instal·lacions col·laboradores de la
Generalitat de Catalunya).
Tots els exemplars d’una mida determinada i d’una edat de dos anys de vida, com en la resta
de reintroduccions, es marquen seguint el mètode d’incisions a la closca (Bury, R.B.;
Luckenbach, R. 1977), modificat i adaptat per a la tortuga mediterrània, que mostra la foto
següent de la pràctica que vam fer per a aquest TR al CRARC.
Foto 15. Martí Graells marcant una THH al CRARC (MG)

53
Seguint el codi emprat a Catalunya per al control de les poblacions de tortugues lliures i de les
captives, i com que ja s’havien superat amb escreix els deu mil exemplars, va caldre començar
a marcar també la 5a placa com mostra el dibuix següent.
Figura 14. Codi de marcatge del CRARC per a les THH
Marçà
A Marçà (el Priorat) hi ha una població d’uns centenars d’exemplars de tortuga mediterrània
Testudo hermanni hermanni, segurament descendents de tortugues criades en captivitat.
Parc Natural de la Serra de Montsant
Des de l'any 2005, hi té lloc un projecte de reintroducció de tortugues mediterrànies. El
nombre d'exemplars alliberats fins a l'actualitat és de més de 1.000.
Des de l'inici del projecte, s’estan fent diversos estudis per avaluar-ne l'adaptació. Alhora,
s’estan controlant algunes de les tortugues alliberades mitjançant un sistema de seguiment per

54
radiofreqüència (xips i emissors). En canvi, el sistema per controlar la totalitat de tortugues es
fa mitjançant el codi de marcatge ja comentat.
Actualment, juntament amb el del Parc Natural del Garraf, la reintroducció té lloc a base
d’exemplars provinents de la participació ciutadana (instal·lacions col·laboradores).
2.2.4 Legislació
Internacional
L'espècie Testudo hermanni està inclosa a la Red List d'espècies en perill d'extinció, com totes
les espècies del gènere Testudo. La Testudo hermanni està protegida en l'apèndix II de
l'annex II de la Convenció de Berna (Conveni de 29 de setembre de 1979, relatiu a la
conservació de la vida silvestre i del medi natural a Europa). I en l’annex II del Conveni sobre
el comerç Internacional d'espècies amenaçades de fauna i flora silvestres.
També està inclosa al CITES (Convention on Trade in Endangered Species. Washington,
1973) i al Reglament (CE) 1332/2005 de la Comunitat Europea, de manera que en queda
absolutament prohibida la captura d'exemplars salvatges i n'està reglamentada la cria i el
comerç d'exemplars en captivitat.
Unió Europea
Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats
naturals i de la fauna i flora silvestres. Inclosa en els annexos II i IV.
Reglament (CE) 338/1997 del Consell, de 9 de desembre de 1996, relatiu a la protecció
d'espècies de la fauna i flora salvatges per mitjà del control del seu comerç (modificat pels
Reglaments 2724/2000, 2087/2001 i 1332/2005), i el Reglament (CE) 1808/2001, de la
Comissió, pel qual s'estableixen disposicions d'aplicació del Reglament (CE) 338/97. Inclòs en
l'annex A.
Estat espanyol
Llei orgànica 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i la biodiversitat (BOE 299, de
14.12.2007). Annex II: espècies animals i vegetals d'interès comunitari per a la conservació de
les quals és necessari designar zones especials de conservació; annex V: espècies animals i
vegetals d'interès comunitari que requereixen una protecció estricta.
El Llistat d’espècies silvestres en règim de protecció especial i el Catàleg espanyol d’espècies
amenaçades de l’Estat espanyol www.magrama.gob.es/es/biodiversidad/temas/conservacion-

55
de-especies-amenazadas/catalogo-nacional-de-especies-amenazadas inclou les Testudo
hermanni com a animals en perill d’extinció.
Catalunya
Decret legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de protecció dels
animals (DOGC 5113, de 17.04.2008) http://bit.ly/proteccioanimals. Espècie inclosa a l'annex
com a espècie protegida.
En perill d'extinció al Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya; per això, no n’està permesa
la tinença, si més no la venda d’aquests animals o bé traficar-hi.
Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals. Aquesta Llei protegeix les dues espècies
de Testudo i esmenta que hi queden incloses totes les subespècies independentment d’on
procedeixin. Per tant, a Catalunya, a diferència de qualsevol altre indret de l’Estat espanyol,
segons la Llei, tampoc no es poden tenir legalment tortugues adquirides en un altre país ni fer-
ne exposició pública (fins i tot si tenen documents CITES).
Illes Balears
Decret 75/2005, de 8 de juliol, pel qual es crea el Catàleg balear d’espècies amenaçades i
d’especial protecció, les àrees biològiques crítiques i el Consell Assessor de Fauna i Flora de
les Illes Balears http://boib.caib.es/pdf/2005106/mp5.pdf. El Catàleg balear d’espècies
amenaçades i d’especial protecció complementa el Catàleg espanyol d’espècies amenaçades,
que ja regula la protecció de les Testudo hermanni hermanni.
Llibre vermell de vertebrats de les Illes Balears (Govern Balear, 2002).
País Valencià
Decret 265/1994, de 20 de desembre, de creació i regulació del Catàleg valencià d’espècies
amenaçades de fauna i establiment de categories i normes de protecció (Diari Oficial de la
Generalitat Valenciana DOGV núm. 2431/1995, de 19 de gener
http://www.docv.gva.es/portal/ficha_disposicion_pc.jsp?sig=0973/2004). Inclou la tortuga
Testudo hermanni hermanni com a espècie protegida.
2.2.5 Cria en captivitat autoritzada
Des de fa anys a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, es duen a terme una sèrie
d’actuacions encaminades a la conservació de la tortuga mediterrània.

56
Com hem vist, en tots aquests indrets s’han aprovat diverses disposicions normatives que en
prohibeixen la venda i en garanteixen la cria i la reintroducció a diversos paratges. Al mateix
temps, es fomenta la cria en captivitat de la subespècie autòctona en unes condicions de
dignitat màximes.
A Mallorca, hi ha una forta presència de la tortuga mediterrània a:
 Nucli del Nord. El més important, ocupa la zona compresa pel Parc Natural de S’Albufera
(des d’Alcúdia fins arribar a Artà, passant per la zona interior de Santa Margalida, Ariany,
Petra i Sant Llorenç des Cardassar).
 Nucli de Sa Marina de Llucmajor. És el segon més important i comprèn des de la zona més
oriental de la badia de Palma de Mallorca fins al municipi de Campos.
 Zona nord-est. Ocupa els municipis de Capdepera, Son Servera i Manacor. Es tracta d’un
nucli força extens però de poca densitat perquè les poblacions de tortugues estan molt
fraccionades, com a conseqüència de la pressió urbanística i viària.
En els darrers anys, el Govern Balear ha alliberat en espais naturals protegits més de 3.000
exemplars procedents de particulars que els van lliurar als centres de conservació de la
tortuga de l’illa de Mallorca. També s’han fet programes amb particulars als quals s’ha
autoritzat la possessió i cria d’exemplars de Testudo hermanni hermanni, com a Centre de
Cria Autoritzat pel Govern Balear, que són lliurats posteriorment al Servei de Protecció
d’Espècies perquè els reintrodueixi a la natura.
Menorca és des de temps ancestrals un dels principals reductes per a la supervivència
d’aquesta tortuga. Malgrat tot, en els darrers anys, s’ha produït una davallada en el nombre
d’exemplars, tal com succeeix en la resta de terres de parla catalana. A Menorca, el Grup
Ornitològic Balear (GOB) és l’organisme que més vetlla per a la supervivència d’aquest
animal, a través del Centre de Recuperació de Fauna Silvestre. En aquest Centre arriben
exemplars de tortuga mediterrània de diverses procedències: decomissos de la Guàrdia Civil
(aconseguits quan algú intenta treure algun exemplar de l’illa), accidents domèstics, etc. El
GOB en recull les dades biomètriques, els fa revisió veterinària, elabora informació sobre
l’estat de conservació, marca els exemplars, segueix els individus alliberats i col·labora amb
investigadors de la tortuga mediterrània.
Al País Valencià, la Generalitat Valenciana està implicada en la gestió de la tortuga
mediterrània, des de la dècada dels anys noranta del segle passat. Va ser aleshores quan es
van començar a introduir exemplars al Paratge Natural del Desert de les Palmes cap a la
comarca de la Plana Alta, i a avaluar-ne el procés d’aclimatació. Aquesta primera acció va
tenir resultats satisfactoris i va donar lloc a la construcció del Centre de Gestió de la Tortuga,

Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència

Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Viewers also liked

Viewers also liked (7)

Similar to Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència

Similar to Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència (20)

Les tortugues Testudo hermanni hermanni. Estratègies per afavorir-ne la supervivència