Métodos científicos en la filosofía

1. Filosofia i ciutadania

2. Introducció
“En l’era moderna s’evidencia un gran interès per la
ciència. Aparentment, s’imposa la creença generalitzada que hi
ha alguna cosa d’especial en la ciència i els mètodes que utilitza.
Quan algunes afirmacions, raonaments o investigacions reben
l’etiqueta de científiques, es pretén fer entendre que tenen algun
tipus de mèrit o una fiabilitat especial. Però, què és allò que fa
d’especial la ciència, si és que hi ha res d’especial? Quin és aquest
mètode científic que, segons el que s’afirma, condueix cap a uns
resultats especialment meritoris o fiables?”
Allan Chalmers, Què és aquesta cosa anomenada ciència?

3. 1. L’especificitat del saber científic
• La ciència es diferencia dels altres coneixements perquè:
• Intenta una explicació sistemàtica
• Fa servit un mètode d’investigació
• Trets del coneixement científic:
• Neutralitat
• Absència de prejudicis
• Esperit crític
• Intersubjectivitat

4. 1.1. Els orígens de la ciència
• La ciència sorgeix amb la convicció que els fenòmens
naturals es poden reduir a un sistema ordenat
(comprensible per l’ésser humà)
• Ciència i filosofia eren una mateixa cosa
• La ciència es va independitzar de la filosofia durant la
Revolució Científica al segle XVII
• Copèrnic
• Kepler
• Galileu
• Newton

5. 1.2. Característiques específiques
• Galileu és considerat el primer científic modern perquè
va ser el primer en enfrontar-se als problemes que la
ciència amb un nou esperit, caracteritzat per:
• L’experimentació: sotmetre a prova en condicions
ideals, eliminant les qualitats secundàries, les hipòtesis
plantejades per explicar els fenòmens naturals
• La matematització: reduir els fenòmens a les seves
qualitats primàries, és a dir, aquelles que es poden
mesurar mitjançant una magnitud (eliminant la
subjectivitat)

6. 1.3. Classificació de les ciències
FORMALS:
• S’ocupen de relacions entre
signes
• Sense contingut empíric
• Estudien la coherència dels
enunciats
•EMPÍRIQUES:
• S’ocupen del fets del món i les
seves relacions
• Tenen contingut empíric basat
en l’observació i l’experiència
• Les seves afirmacions s’han de
contrastar experimentalment

7. 2. El mètode científic i els seus límits
• EL llenguatge científic
• Les explicacions científiques
• El mètode científic:
• Mètode deductiu
• Mètode inductiu
• Mètode hipoteticodeductiu
• Contrastació i confirmació d’hipòtesis
• Progrés i límits de la ciència

8. 2.1. El llenguatge científic
La ciència inventa un llenguatge artificial per expressar
objectivament i amb precisió els resultats a que arriba.
• Elements del llenguatge científic:
• Conceptes: termes específics de cada ciència
• 3 tipus:
• Classificatoris
• Comparatius
• Mètrics
• Lleis: enunciats bàsics del coneixement científic
• Característiques:
• Usen conceptes que s’han definit prèviament
• Són universals: expressen una regularitat dels
fenòmens
• Teories: conjunts coherents i sistemàtics de lleis i
altres teories científiques que expliquen un àmbit de la
realitat

9. 2.2. Les explicacions científiques
Una explicació científica és una resposta comprensible i
clarificadora sobre la causa d’un fenomen
4 classes:
• Explicació deductiva: a partir de certes veritats conegudes es
deriven lògicament altres desconegudes prèviament (Física,
matemàtiques i lògica)
• Explicació probabilística: quan no es pot arribar a la seguretat
deductiva cal reduir els fenòmens a mera possibilitat o
probabilitat estadística (sociologia, psicologia)
• Explicació teleològica: s’interpreten les intencions o finalitats
amb que s’ha dut a terme una acció (psicologia, història)
• Explicació genètica: es retrocedeix fins l’origen o a la història
d’un fet per donar compte de les seves conseqüències (història,
ciències naturals)

10. 2.3. El mètode científic
Mètode: procediment fix i estable que permet assolir una
finalitat a partir de diverses regles
Mètode deductiu
Derivació d’una conclusió
particular a partir de principis
generals
Mètode inductiu
Derivació d’una conclusió
general a partir de dades
particulars

11. 2.3. El mètode científic
El problema de la inducció:
És lícit passar del “alguns” al “tots”?
La inducció no pot proporcionar seguretat ni certesa com màxim
pot arribar a la probabilitat.
Tres famosos científicos, los profesores Black, Brown y Smith, fueron a un
congreso en China. Se encontraban en el tren y observaban ese país que no
habían visitado nunca. De repente vieron un rebaño de ovejas y entre ellas una
oveja negra.
Tras un rato de meditación Black dijo: «Veis, colegas, en China hay ovejas
negras". Los otros callaron un momento, luego Brown le rebatió: «Siento no estar
de acuerdo. Todo lo que podemos saber con seguridad de la observación es que "
en China hay una oveja negra». Se quedaron los tres pensativos durante un largo
rato y al final Smith concluyó: «No. La única cosa segura es que en China hay una
oveja negra por un lado".
¿Quien tenía razón? ¿Quién era mejor científico, el confiado Black,
el prudentísimo Smith o Brown, que se mantenía en medio?

12. 2.3. El mètode científic
El problema de la inducció
¿Cuál de los tres científicos tenía razón?
La postura probabilística justifica la actitud del profesor Black. En realidad para
obrar correctamente, Black no debería haber observado sólo ese determinado
rebaño, que acaso podía tener una composición anómala. Se debería haber
referido a un grupo de ovejas, pongamos cien, elegidas al azar entre todas las
ovejas de China. Si en ese grupo hubiera encontrado una negra tendría que haber
dicho que para una oveja china la probabilidad de que sea negra es de
aproximadamente un uno por ciento (1 / 100). Considerando entonces los millones
de ovejas que hay en China habría concluido correctamente que en ese país hay
ovejas negras.
En cuanto a Brown, debería haber pensado que, si de verdad sólo hubiera
existido una única oveja negra en toda China, la probabilidad de que hubiera
estado precisamente en el primer rebaño que veía tendría que ser pequeñísima,
prácticamente despreciable. Era pues razonable admitir que hubiera otras ovejas
negras.
Por fin Smith tendría que haber sabido que la probabilidad de que una oveja sea
blanca por un lado y negra por el otro es tan pequeña que hace que su cautela
sea incluso ridícula.

13. Mètode hipoteticodeductiu

14. Formulació d’hipòtesis
Hipòtesi: és una suposició que planteja una explicació a un
problema
En la formulació d’una hipòtesi intervenen, de vegades, factors
que tenen res a veure amb el mètode, com ara la imaginació o
la casualitat
P. Feyerabend (teoria anarquista de la ciència): Els
descobriments científics no segueixen pautes fixes: com més
lliures i agosarades siguin les hipòtesis més revolucionàries
seran les noves teories científiques

15. Contrastació i confirmació d’hipòtesis
La contrastació i la verificació empíriques plantegen les
mateixes dificultats que la inducció: quants casos positius calen
per considerar confirmada una hipòtesis?
K. Popper: distinció entre verificació i falsació
Verificació: comprovació de que el previst per la hipòtesis es
compleix (es tracta de trobar el màxim nombre de casos que la
confirmin)
Falsació: cerca de casos en que la hipòtesis no es confirma,
quantes més vegades fracassi el científic tractant de invalidar
una hipòtesi, aquesta serà més valuosa i vertadera
(provisionalment)

16. 2.4. Progrés i límits de la ciència
Cientisme: la ciència és la culminació de la racionalitat humana i avança
indefinidament cap a un progrés sense fi, per tant els seus principis són
indiscutibles i expressen veritats segures
Crítiques:
• Popper: progrés continu de la ciència
• Tota teoria és provisional i podrà ser falsada en el futur
• La ciència progressa perquè la falsació és la causa de noves
teories que expliquen millor els fets
• Kuhn: les revolucions científiques
• A cada època domina un paradigma científic que lluita contra
diverses anomalies (problemes sense resoldre), de vegades els
paradigmes entren en crisi (acumulació d’anomalies) i provoquen
una revolució (substitució del paradigma per un nou)

17. 3. La dimensió social de la ciència
La ciència, com tota altra activitat humana, està influïda per
factors socials que afecten el seu progrés i desenvolupament
3.1 La institucionalització de la ciència
• Coneixement col·lectiu: allò que una societat pren com
veritable, tendeix a creure que la ciència està exempta de
prejudicis i condicionaments però n’hi ha:
• Condicionaments polítics
• Prioritats econòmiques i socials
• Una comunitat científica internacional
• Publicitat i ressò dels descobriments científics
• La ciència s’ha convertit en una institució amb fort pes social

18. 3.2. La tecnociència i les seves repercussions
Visió tradicional i ingènua: ciència i tècnica són àmbits
independents del coneixement.
• La ciència ocupa l’àmbit teòric, és contemplativa
• La tècnica ocupa l’àmbit pràctic, és aplicativa
Raons en contra d’aquesta concepció:
• La tècnica és anterior a la ciència (des del punt de vista
històric)
• El salt cap a la tecnologia (aprofitament pràctic del
coneixement científic)
Visió actual: La relació entre ciència i tècnica és bidireccional.
Els avenços teòrics influeixen sobre la tècnica i els avenços
tècnics afavoreixen el desenvolupament teòric

19. 3.2. La tecnociència i les seves repercussions
Tecnociència: concepte que tracta de superar la divisió entre
ciència i tècnica agrupant-les en una única disciplina en la que
intervenen tant la investigació com l’aplicació pràctica (ús i
disseny d’instruments).
Des d’un punt de vista filosòfic la tecnociència planteja greus
reptes i dificultats des de diferents àmbits:
• Ètica – Bioètica
• Econòmics – Augment de les desigualtats
• Socials – Artificialitat del món
• Ambientals – Impacte sobre la natura