1. Del núvol i cadira
als nostres somnis
Nens i nenes de la Classe del Bruixot. 10 anys
2. “…La veritat que busquem no la trobarem pas mai en un quadre, sinó que
només apareixerà després de l’última porta que sàpiga franquejar el
contemplador amb el seu propi esforç. I com més important sigui el
quadre, i més importants els personatges allí pintats, i més colors i més
capes de pintura hi hagi, més espès el vel que ens enfosquirà la veritat i
menys trobarem el camí.
I aleshores un pensa que val més girar-se d’esquena a tot i asseure’s en
una cadira, com un dia li va explicar que ho havia fet en somnis la seva
companya; una cadira flotant enmig de la blancor de l’espai infinit; i de
sobte mirar a terra i sentir aquella emoció tan intensa i sublim, que la va fer
plorar vivament, en veure-hi escampades unes miques de coses, res, unes
lleugeres deixalles, uns brins de palla...
I només a la llum d’aquesta blancor interior que sembla que puja per dir-
nos el que som realment, ens sembla trobar de nou la força necessària per
a redescobrir la bellesa que crèiem definitivament perduda en el món…”
Antoni Tàpies: Res no és mesquí (1970), fragment citat al catàleg Tàpies. En perspectiva, MACBA,
Barcelona, del 18 de febrer al 9 de maig de 2004, pàgs.: 191-192.
3. El treball “Del núvol i cadira als nostres somnis” respon a l’interès dels nois i
noies de la Classe del Bruixot per l’obra d’Antoni Tàpies i pel món dels somnis.
Tal com explica el títol el treball parteix de l’observació de l’escultura “Núvol i
cadira” que vam poder observat a la Fundació Antoni Tàpies durant la visita
que hi vam fer.
La idea de poder realitzar un treball que representés un somni va captivar a tots
els components de la classe. Per això calia trobar un somni que reunís els de
tots i cadascun dels components del grup. A partir d’aquí vam materialitzar els
somnis en un plat ple de petits objectes que simbolitzen els somnis individuals
que un cop refosos es refonen en un conte col·lectiu.
El conte col·lectiu titulat l’Oceà no té límits vol explicar l’evolució del grup de
nois i noies des de que es van conèixer a la classe dels Cargols fins a
l’actualitat i el futur. Els somnis representen sovint neguits i preocupacions però
també expressen anhels i desigs. El somni creat té un bon final construït entre
tots i totes per pròpia voluntat i convicció. Esperem que us agradi.
Hem aprofitat també el nostre treball per a fer un petit homenatge a la poetessa
Joana Raspall que enguany ha fet 100 anys. Ella va escriure un poema que
serveix de pròleg al conte que hem elaborat. Des d’aquí li desitgem llarga vida
i per molts anys.
4. Després d’haver anat a la Fundació Tàpies hem fet una pluja d’idees sobre els temes que ens van arribar:
•Ens ha cridat l’atenció la senzillesa dels materials que utilitzava.
•Ell tenia predilecció per a observar les parts del cos humà.
•Vam comprendre que cada material que utilitzava li suposava una manera de fer les coses.
•La seva obra està feta per tal que les persones que la contemplem ens posem a pensar.
•De fet, fer pensar i sentir era la seva gran passió.
•Les seves obres ens parlen de molts sentiments. Hem estat d’acord que predominen : la tristesa, l’enfadament,
l’amor i de forma especial la por.
•La vida d’Antoni Tàpies no va ser fàcil i mentre va viure va rebre molts impactes que després ens vol fer arribar
a través de les seves obres.
•Moltes obres mostren escrits amb lletres, nombres grafismes…Ell era un enamorat de la literatura i de la ciència.
•A la Fundació Tàpies sovint vam tenir la sensació de contemplar un mur ple de grafits realitzats per a ser vistos i
provocar-nos sorpresa.
•Ens va cridar l’atenció la forma com s’explica. Ell utilitza símbols universals que sap que seran llegits arreu del
món.
•Vam veure també que li fascina allò vell i allò nou. Les coses velles ens parlen del passat i també del present.
•Vam veure la immensa biblioteca que contenia els milers de llibres que el van captivar.
•Les seves obres sovint semblen representacions de somnis com el que va explicar que havia tingut la seva
companya Teresa.
•Les obres de Tàpies ens parlen dels sentits.
•
Després de la sortida vam reconèixer que hi havia un seguit de temes que ens havien interessat:
•Materials que utilitzava Antoni Tàpies
•Manera de fer per a realitzar les seves obres
•Fer pensar i sentir mentre contemplem els seus treballs
•Lletres nombres i grafismes que apareixen en els seus quadres
•Símbols que utilitza
•Allò vell allò nou. Els materials vells que ens parlen d’allò nou i allò nou que ens parla d’allò vell.
•Els somnis a partir de l’observació de l’obra “Núvol i cadira”
5. Tal com hem dit calia fer possible la idea de fer un somni col·lectiu a partir de l’observació de l’obra núvol i
cadira. Aquesta és la pluja d’idees sobre somnis que volem assolir per la classe.
Un somni col·lectiu
•Que hi hagués més respecte i companyonia i que seguim millorant (Laura)
•Que tots ens ajudem i ens donem suport entre tots i totes(Maria)
•És molt important l’alegria i el respecte entre els companys(Gerard)
•És molt important el que tenim entre els companys(Marc E.)
•Un somni de confiança perquè la classe ho necessita.(Marc D)
•Tants anys de vida. Tants anys de por.(Mireia)
•L’amistat no es compra amb diners(Mariona)
•He somiat que tota la classe estava amb respecte i companyonia i fèiem molt de cas(Denyl)
•La classe necessita tranquil·litat i confiança.( Biel)
•Aquesta classe té moltes diferències a una normal. Grups exclosos. Gent molt solitària. Però també hi ha gent
molt bona, bons amics i una unió impressionant…! (Oriol C)
•La nostra classe és una classe que necessita unió( Víctor)
•La classe es pot representar amb dos sentiments. La por de fer les coses malament i l’alegria de les estones
que ens divertim.( Aleix)
•La classe necessita que ens ajudem(Miguel)
•La classe necessita ajuda(Zoé)
•La felicitat dels somnis és especial perquè sempre la veus quan dorms(Clàudia)
•La por de molta gent a aixecar la mà a dir coses a que se te n’enriguin( Oriol S.)
•Amb companyonia aconsegueixes més coses a la vida(Clara)
•Jo voldria La por era molt dolenta per la classe(Ferran)
•En aquesta classe falta felicitat i no enfadar-nos tant perquè així seria molt millor i no hi haurien tants
problemes. (Joel)
•La companyonia ens ha costat molts anys però al final s’està acomplint(Enric)
•La por que ens ha acompanyat tants anys. Sembla un mal son. Podem millorar(Xavier)
•Són importants els pensaments de tothom(Daniel)
•La confiança amb nosaltres per poder-nos ajudar(Marta)
•A la classe falta treballar més a fons i aprofundir els treballs(Manel)
•Junts fins al final ho aconseguirem(Alba)
6. L’oceà no té límits
Conte col·lectiu realitzat pels
nois i noies de la Classe del
Bruixot
7. Dediquem aquest conte a totes les persones que creuen que la realitat es
pot canviar a partir dels somnis i dels desitjos. Dediquem també el nostre
treball a la poetessa Joana Raspall amb motiu del seu 100è aniversari.
8. El vaixell desconegut.
El vaixell que ha arribat d’alta mar
deu ser ple de valuoses troballes,
de tresors molt antics
potser fruit de terribles batalles
entre fortes tempestes
amb temuts enemics…
Deu haver descobert on va el sol
més enllà de l’enllà
d’on no tornarà ningú…
Si només em pogués acostar
on es gronxa segur,
ben ancorat, fora port,
li faria sentir el meu cor
com batega a compàs, sostingut
pel mateix gronxament…
i potser em contaria
l’odissea brillant que ha viscut,
perquè jo l’entendria!
…O és miratge del meu pensament?
Joana Raspall
Homenatge a Joana Raspall dels nois i noies de la Classe del Bruixot
9. Un somni col·lectiu
Aquest conte l’hem fet entre tots els Bruixots. Tracta
d’una aventura pel mar que té a veure amb la nostra
història com a grup. Per fer-lo vam pensar en un
vaixell i el mar perquè ens deixava imaginar moltes
situacions que poden passar a la vida real. El text vol
explicar que aquest curs ens hem proposat treballar
el respecte, la companyonia, l’ajut, la confiança , la
convivència i la cooperació.
10. Aquell dia el mar semblava una bassa d’oli. Les onades en prou feines s’aixecaven per damunt de
l’oceà. A simple vista es distingien els peixos que nedaven a ran de la platja. El vent era suau i
refrescant i convidava a mirar l’horitzó.
Al port, un vaixell estava fent els preparatius per salpar rumb a la gran mar. El vaixell portava uns
tripulants ben joves disposats a tirar endavant amb les dificultats i descobrir nous ambients i
emocions inexplorades.
11. El port de partida era un lloc segur. Ni les
tempestes ni els vents embravits podien
alterar la calma dels molls ni les barques
dels pescadors plenes de xarxes i atuells
de pesca. Tot es podia apreciar a poc a
poc. Tots els detalls eren senzills i
intensos. El far, que quan arribava el
capvespre s’encenia fulgurant, guiava
les darreres barques que tornaven cap a
casa. Tothom se sentia segur i protegit.
Molts nens i nenes jugaven a la platja
pendents de les petxines i dels castells
de sorra . Res feia pensar que alguna
cosa podia destorbar aquella calma i
felicitat infinites.
12. Els viatgers intrèpids que
havien de salpar amb el
gran vaixell que esperava
pacientment al port ,
estaven preparats per a la
gran aventura. Era difícil
acomiadar-se dels familiars
que durant tants anys
havien confiat en la bondat i
el bon criteri d’aquell grup
de nois i noies. Però avui
,quedaven lluny les
abraçades de comiat i les
mirades fetes amb
complicitat i els gestos
compartits que ens feien
pensar en una enyorança
propera.
13. Tots aquells mariners sabien
navegar i manejar les cartes
marines. Des de feia molt temps
sabien orientar-se servint-se de
brúixoles i altres estris que els
podien fer trobar fàcilment els
ports i els indrets més allunyats
amb seguretat. Fins i tot quan la nit
era més fosca i la lluna nova
ajudava a transformar-ho tot en un
mantell negre, els estels i
constel·lacions els guiaven amb
seguretat vers el Nord que
assenyalava l’Estel Polar.
14. Abans de partir cap al mar els
mariners d’aquell vaixell
mostraven ja el nerviosisme
propi del començament d’una
gran aventura. Els ulls de tots
ells brillaven amb intensitat i
miraven cap a l’horitzó com
volent preguntar on els portaria
l’atzar d’aquell repte. Les mans
tremoloses de tots ells ens
parlaven de tants anys de
preparació i fatiga.
15. Havia arribat el gran dia. Mentre el Sol s’aixecava i ho despertava tot de forma pacífica i
amable tots els viatgers es proposaven passar un gran dia navegant pel mar. Aquell
començament suau i cordial feia preveure que tots els tripulants aprendrien coses noves i que la
singladura seria llarga i fèrtil. Els comandaments del vaixell donaven les darreres ordres per
poder salpar. Les bodegues eren plenes de queviures, recanvis i aigua. Les veles que
impulsarien el vaixell eren ben repassades des del pal major pels grumets i aprenents més
valents. Tot estava a punt per a començar el llarg viatge.
16. Les cordes gruixudes que lligaven el vaixell al port de mica en mica es van anar desenganxant
i com si el vaixell no ho volgués es va anar separant del moll. Des de coberta tots deien adéu a
familiars i amics que s’havien aplegat al port per desitjar-los bon viatge. Els motors del vaixell
anaven a ple rendiment i una fumera negra era impulsada al cel a través de les grans
xemeneies. De cop un gran so de sirena , greu i solemne va trencar la pau i els crits de comiat.
El vaixell encarava el camí del gran mar.
17. El cel que era ben clar va començar a cobrir-se de núvols. El vent que fins aleshores havia bufat
suau i afectuós va convertir-se poc a poc en un vent violent i desfermat. El mar de mica en mica
s’anava encrespant. Les onades s’encavalcaven les unes sobre les altres i feien que el vaixell
perdés l’equilibri i es balancegés com una nou enmig de l’oceà. Alguns dels tripulants que eren a
coberta corrien a amagar-se a l’interior del vaixell i d’altres, els més valents i agosarats, decidien
plantar cara al mal temps.
18. Els tripulants que s’havien amagat als cambrons, tot i que veien el perill, s’amagaven
pensant que no podien fer-hi res i que ja arribaria la calma. Els que havien plantat cara a
coberta ajudaven els oficials a manejar el vaixell , lligant bé els caps de corda, traient
l’aigua que havia entrat a les bodegues o aguantant el timó amb força per a mantenir el
rumb del vaixell. La por paralitzava a molts dels components d’aquell viatge que algú havia
previst plàcid i tranquil. Els valents que plantaven cara al mal temps se n’adonaven que no
podien fer front a aquella tempesta tots sols i van anar a demanar ajut als que estaven a
recer de l’onatge i el vent. Des de la comoditat de l’interior del vaixell els tripulants es
negaven a ajudar els qui veien que era cosa de tots sortir d’aquell mal pas.
19. La por feia que els retrets, insults, males cares i crits fossin esgarrifosos. El vaixell s’havia convertit
en un lloc inhòspit on el desconcert i la manca d’ajut entre els seus ocupants creava inseguretat
en plena alta mar i enmig de la tempesta més gran que els més experimentats mariners de bord
recordaven. La nit , que ja suposava incertesa i desconcert per ella mateixa, va ser llarga de
passar. Cada vegada les onades eren més grans i entraven dins del vaixell sense donar a l’abast
per a treure tanta aigua de les bodegues del buc. Les primeres llums del dia van portar una mica
de calma. Les onades s’anaven apaivagant i el vent violent no bufava amb tanta força. Tot i que
els viatgers estaven contents d’haver sobreviscut, els quedava en el record l’actitud que
cadascú havia mostrat durant tantes hores dolentes i plenes de dificultat.
20. De mica en mica arribava de nou la calma.
Semblava impossible que hores abans el
vaixell i els seus tripulants haguessin passat
per tants moments de dificultat. Als ulls dels
intrèpids viatgers s’hi veia la desconfiança. La
tempesta havia posat a prova la seva
capacitat d’ajudar-se els uns als altres. Des
d’aquell fet, res tornaria a ser igual. Ningú
confiava en que en moments de dificultat,
tothom sabés què hauria de fer.
21. La desconfiança havia fet acte de presència. Això va ser més
palès en el moment en que els responsables del menjar van
anunciar que l’aigua de la tempesta havia entrat a les
bodegues del vaixell i havia malmès molts queviures. A partir
d’aquell moment calia racionar el poc menjar que quedava.
Tots volien menjar però era evident que no n’hi havia per
tothom. Les discussions a les files per fer els àpats sovintejaven.
De les paraules aviat es va passar als fets. Diverses baralles van
haver de ser controlades pels oficials del vaixell. Res feia
pensar que les coses milloressin.
22. Per més que els oficials cridessin a mantenir la calma, ningú feia cas de l’ordre ni de les consignes
que els deien. De sobte els altaveus de so interior del vaixell van convocar una reunió a coberta
per poder explicar la situació. De seguida, de bon grat o per força, es van trobar tots els tripulants
davant el capità del vaixell que els comentava que tenien els queviures justos per arribar
d’urgència al proper port . Tot i l’advertència, els passatgers no van fer cas de les recomanacions
i ben aviat les cuines del vaixell van tancar i només es repartia un sol àpat per dia. Els més
assenyats del viatge se sentien molt malament per culpa de les persones que no havien volgut fer
cas dels consells que els havien donat.
23. Tothom estava molt preocupat. Les
baralles contínues feien molt difícil la
vida al vaixell. Tot i així, la nau que no
havia deixat de navegar, va arribar
molt a prop d’una illa. La terra ferma
es veia a l’horitzó entre els núvols i les
boirines d’aquell matí esperançador.
Tothom volia arribar a terra com més
aviat millor. El vaixell feia via cap a
una illa on semblava que es podrien
resoldre els problemes que fins aquell
moment condicionaven el viatge.
24. Poc a poc , tot arribant a la platja de l’illa , els ànims dels viatgers es van
anar asserenant. Van poder baixar del vaixell per a poder menjar però no
els va resultar gens fàcil. L’única cosa comestible que hi havia a la vista
eren uns cocos penjant ben alts d’unes palmeres. En comptes de posar-se
d’acord per a buscar la manera d’accedir al menjar van tornar a barallar-
se. De tal manera que el més hàbil va pujar el primer a la palmera i es va
emportar els cocos per al seu grupet d’amics sense compartir-los amb els
altres.
25. Ningú intentava fer veure als acaparadors de cocos que aquella no era una bona solució als
problemes que portaven durant el seu viatge. Ni tant sols els tripulants que sabien que aquella no
era la millor manera de solucionar els problemes s’atrevien a intervenir ni a enfrontar-se a aquelles
persones que feien difícil la bona convivència. Els oficials del vaixell van convocar de nou a tots els
passatgers i van fer-los fer una fila per tal de compartir el menjar. La confiança semblava retornar
però amb l’ajut de l’autoritat dels comandaments. Calia que el vaixell reprengués la marxa cap a
un port més segur. Després d’agafar més cocos per a repartir-los i aigua dolça, la nau tornava a
posar en marxa els motors.
26. El mar semblava tranquil i les onades feien balancejar el vaixell amb suavitat. De tant en tant
algun cop brusc de mar feia recordar als viatgers que els seus maldecaps no s’havien acabat.
Per fi veien a l’horitzó un port segur al qual arribar i refer-se de tants i tants problemes. El vaixell
fent via ben de pressa va rebre a bord els operaris del port que el van portar a un moll segur. Un
cop situat el vaixell al port i havent posat el pont de desembarcament alguns passatgers van
abandonar definitivament la nau. Justament eren uns dels passatgers que havien posat difícil la
convivència durant la travessia. A la vegada pujaven al vaixell altres persones que no sabien res
de les aventures que havia passat la nau recentment.
27. Dos dies desprès d’atracar a port, tots es preparaven per tornar a sortir a la gran mar. Tot seguit sortir de
port, a ran de costa, els viatgers van veure un vaixell més gran que el seu que es preparava per a
atracar a port, però nomes donaven voltes perquè no els donaven permís per amarrar el gran vaixell. El
capità va veure que el vaixell estava donant mitja volta i es dirigia cap a ells. El mateix capità va fer
sonar la campana d’emergència per a avisar a la tripulació que anaven a estavellar-se contra l’altre
vaixell. Tots estaven preparant-se per a la col·lisió però a última hora el vaixell va virar i va evitar el
xoc.
28. Després d’aquest darrer ensurt, on
va perillar la vida dels passatgers i
la tripulació bé calia fer-hi alguna
cosa. Un dels tripulants amb molta
experiència va veure que no es
podia seguir igual. Calia emprendre
un altre rumb per una millor
convivència a bord. En aquest
moment tenien de tot, no els faltava
de res com al començament del
viatge. Tenien menjar, tenien aigua i
encara els quedaven ganes i il·lusió
per seguir navegant. L’experimentat
tripulant va demanar al capità que
aturés la nau i que deixés anar
l’àncora. Fos on fos el vaixell calia
aturar el seu trajecte per tal que el
mariner s’avingués a exposar les
idees que se li havien acudit.
29. El mariner va parlar així a totes les
persones que eren a la coberta:
- Hem passat molts problemes i
calamitats , és hora de que entre tots
col·laborem per vèncer els perills que ens
podem trobar. Cadascú de vosaltres pot
fer bé la feina que li toca dins del vaixell.
Cadascú té el seu lloc i la seva missió.
Parleu, dialogueu. No tingueu por de dir
la vostra opinió sobre les coses que no
veieu clar. Només així farem possible que
tot vagi millor.
30. Aquestes paraules dites des del cor van provocar que tots els viatgers quedessin uns moments pensant
en ells i en tot el grup que un dia havia pujat en aquell buc amb l’esperança de viure grans aventures.
El vaixell seguia avançant però ho feia de forma diferent. Les mirades pels passadissos i les trobades a
la coberta o al menjador eren ben diferents de les que havien conegut fins aleshores. Tothom somreia i
ajudava a que el vaixell trobés un nou port per poder desembarcar amb els tripulants plens de nous
coneixements i amb més alegria.
31. El vaixell seguia la seva
singladura. Els dies de
tempesta ja no suposaven
cap entrebanc. Tothom
sabia què havia de fer, quin
lloc ocupar i amb qui
confiar. El capità i la resta
de comandaments estaven
molt contents del canvi de
rumb que havien pres els
viatgers del buc.
Semblava que tot era nou i
acabat d’estrenar. El mar
portava als viatgers a
descobrir nous ports, cales
desconegudes i
arrecerades, civilitzacions
amb costums curiosos i llocs
mai vistos pels viatgers.
Estaven tots molt contents
de viure realment una
aventura com la que havien
somiat al principi.
32. Un bon dia, en una de les illes que visitaven,
els nois i noies van fer una rotllana a la platja
per parlar de les experiències que cada
viatger ja portava dintre seu. Després d’un
bon àpat i de compartir rialles, jocs i
cançons les emocions es van fer presents.
Mentre el sol es ponia a l’horitzó i un ventijol
suau acaronava les galtes i els ulls dels
viatgers van fer una foguera que els va
ajudar a estar reunits. Entre ells i elles
parlaven de tot allò que havien après durant
el viatge. Semblaven coses petites però no
dubtaven que els canviaria la seva vida a
partir d’aleshores. Havien après que tot
depèn de tots i de cadascú. Compartir ,
dialogar, deixar que cadascú digui la seva
els havia ajudat a tenir confiança entre ells.
33. De retorn a casa , el mar estava tranquil. Les tempestes havien passat i tothom estava content i amb el
cor ple d’experiències. Va ser un llarg viatge però els nois i noies se’n van sortir. Tornaven amb el cor
ple d’experiències i aventures. La calma que es vivia era emocionant. Així ho van veure els familiars
que des del port esperaven l’arribada del vaixell. Amb molta emoció rebien pares, mares, germans
entremig de petons i abraçades. En el seus ulls s’hi veia l’alegria d’haver crescut i d’haver après el valor
de l’amistat i la confiança.
Així acabava un llarg viatge que va ser l’inici de molts altres viatges plens d’èxit cap a horitzons
diversos i inexplorats.
