Cabana de la música

1. La cabana de la música
La Carme era una noia que tenia un somni que molta gent no s’imaginava: ser professora de
piano. En que aquell moment la guerra obligava a la gent a quedar-se a casa, a la Carme li
agradava molt llegir però els seus pares no la deixaven, l’únic que podia fer era cosir i no gaire
més. Però quan els seus pares es distreien ella s’amagava dins l’armari i començava a llegir fins
tard.
Un dia va decidir anar a la gran ciutat pensant que allà podria fer el seu somni realitat. Però
abans d’anar a la gran ciutat va buscar un lloc on es podria conèixer millor a si mateixa i fer tot allò
que tenia relació amb la música. Tota decidida va agafar totes les seves coses i va començar a
caminar fins al poble més proper, però tot i així tenia molt camí per endavant, estava molt nerviosa
perquè no sabia el que es trobaria. Al dia següent es va preparar la bossa i va deixar una carta als
seus pares dient:
“Me’n vaig a la gran ciutat a fer el meu somni realitat, no us ho dic en persona perquè se que
em direu que em quedi amb vosaltres, però jo no vull passar-me tota la vida en aquest poble,
també vull fer coses que m’agradin i ser lliure d’una vegada. Atentament: Carme”.
Pel camí es va adonar que les persones aprecien molt poc la natura, els arbres eren verds
de color primavera, hi havia un camí de pinassa. Fins que va arribar a un lloc preciós: les parets
eren de penya-segat, al mig hi havia un llac preciós d’aigua turquesa. Però hi havia una cosa que
no li quadrava gaire: “una cabana feta de pals, aquí enmig del bosc?”, s’hi va apropar per mirar-la,
i per darrera es va escoltar una veueta que li deia:
- Qui ets? Què fas al meu territori! No veus la bandera?
- Sí...- li va contestar la Carme.
El noi se la va quedar mirant i li va dir:
- Perdona, crec que he estat una mica maleducat, soc el Josep Felis, i tu?
- Jo soc la Carme Aguilar, i estic camíde la gran ciutat.
Ell es va girar amb cara de resignació i li va dir:
- Segur que ets com tothom: només volen veure el món.. D’acord , ho entenc, però no s’hi
passaran tota la vida i quan ja acabin el viatge , què, ja està? El meu somni és anar a la
gran ciutat i poder formar part de les tropes militars.
La Carme li va contestar a aquella cosa tan estúpida que havia dit:
- La gent pot fer el que vulgui no ets ningú per jutjar-los, però si això et serveix de consol,
jo prefereixo viatjar amb el llibres”.
Al dia següent es va concentrar en pensar una cançò i escriure-la a la partitura.
- “Què fas?- li va dir el Josep.
- T’he d’explicar tot el que faig?- li va contestar la Carme enfadada..
- Jo m’estic avorrint com una marmota hivernant - va contestar amb un badall..

2. - Tapa’t la boca, maleducat!- li va dir al Josep.
- Què escrius amb aquests pals i boletes? -li va preguntar el Josep.
- És música! I és una gran peça de Beethoven: “ Para Elisa ”.- li va contestar la Carme
amb to irritant.
- Qui es Beethoven?- li va preguntar.
- No saps qui es Beethoven? No tens cultura músical o què? Bé, en tinguis o no, si vols, et
puc tocar una cançó seva..
Va passar un mes i aquell temps els va servir per fundar la cabana de la música. Un dia van
decidir que ja estaven preparats per anar a la gran ciutat.
Van caminar dies i dies i l’objectiu final estava a tocar. Quan van arribar es van quedar
bocabadats amb la gran multitud de gent que hi havia, les botigues que hi havia (no només n’hi
havia de menjar, sino que també n’existien de roba i tot allò que et poguessis imaginar). Aquella
ciutat es deia Barcelona.
Una història basada en fets reals.