1. Un viatge per recordar
• M’havia enfadat de veritat, no em podia creure que els meus
pares no m’expliquessin el meu passat. Tot va anar així:
· Tenia moltes ganes de veure a la Júlia, ella feia dos mesos que
havia anat a viure a Tarragona. Era la meva millor amiga, ho
compartíem tot. Els meus pares no,em deixaven agafar el tren per
fer-li una sorpresa el dia del seu aniversari. Em vaig enfadar i em
vaig tancar de cop al lavabo. Vaig plorar. Mentre em rentava la cara
em vaig mirar al mirall i vaig descobrir una porta que mai havia vist.
Que era? hi vaig pujar i la vaig obrir. Eren unes golfes. Perquè els
meus pares no m’ havien dit mai que en tenien unes? Hi va entrar,
tot tenia pols i hi havien coses velles. Al fons hi havia un baül amb
pols però molt maco. La curiositat va fer que l’obris. A dintre hi
havien tot de pel·lícules velles, papers i fotos. Vaig començar a
mirar les fotos i en una vaig veure un bebè i una dona amb un vel,
era la seva mare, la cara del bebè li era familiar.
Entre els papers i documents vaig descobrir que era adoptada.
M’havien estat enganyant fins ara, els meus pares de veritat vivien
en una ciutat d’Israel anomenada Yaffo. No m'ho podia creure. Em
sentia molt incomoda, no pertanyia a aquella casa, volia marxar
dalla. Aquella nit no podia dormir, a la matinada vaig fer-me una
maleta amb roba , menjar i molta aigua i tost els meus diners. No
sabia on aniria ni que faria. A la taula del menjador vaig deixar-hi
una nota que deia:
Meu enganyat durant molt de temps no puc mes marxo. Adéu.
Estava a l’aeroport de Barcelona, gent amunt i avall amb les
maletes, el soroll dels avions aterrant i despagant , l’olor de cafè de
les cafeteries i el punt d’informació, aquí, havia d’anar aquí
- Hola, és que me perdut, anava amb els meus pares però no
els trobo- la vaig enganyar.
- Tranquila, ha veure, cap a on havíeu d’anar?
- Cap a Yaffo.
- Doncs mira, allà hi ha un grup de persones que hi van mira si
hi han els teus pares.- Vaig mirar el grup de gent, i fent veure
que els havia trobat li vaig donar les gracies i hi vaig anar.
Vaig pujar a l’avió i em vaig adormir.
Vam aterrar I amb aquell grup de gent vaig agafar un bus turístic
que ens deixava al centre de la ciutat. Amb el plànol que ens van

2. donar i els papers que havia agafat del baül de cas vaig trobar la
casa dels meus pares de veritat. Tenia vergonya i no sabia amb
quina llengua els parlaria. Estava molt nerviosa però al final em vaig
decidir a tocar el timbre. Una dona em va obrir seriament però al
mirar-me els ulls va somriure i se li van escapar unes llàgrimes. Em
va abraçar molt fort i em va fer un petó.
Vam estar parlant tota la tarda de les postres vides.
- Mama, em vull quedar a viure aquí. No entenc perquè em veu
donar en adopció.
- No et pots quedar perquè pot ser que hi hagi gerra, per això et
vam posar en adopció, no voliem que et passes res. Teniem
l’esperança de tornar-te a veure. Tens que tornar amb els teus
pares un altre cop.
- No son els meus pares!
- Si, si que ho son, son els teus pares adoptius. Ves-hi i et
vindrem a veure.
- Dacord però deixem quedar dos o tres nits aquí - i aixi ho vam
fer.
Em vaig quedar un parell de dies, els millors de la meva vida. Però
trobava a faltar les persones que m’havien cuidat tan de temps.
Realment eren com els meus pares.
Vaig tornar a Barcelona, no em quedaven suficients diners per
agafar un taxi, aixi que vaig trucar als meus pares i els hi vaig
explicar tot per telèfon. Em van venir a buscar i tot es va arreglar.
• Ara, cada estiu anem a Yafo un mes. I com pots veure estic
contenta i feliç.