9. La Ciutadella de Barcelona fou projectada per Jorge Próspero de Verboom. La formaven cinc baluards - de la Reina, del Rei, del Príncep, de Don Felip i de Don Ferran -, units per cortines o murs rectilinis que rebíen la protecció dels diferents rebellines; aquest conjunt va ser envoltat per un fossat i també per una esplanada, espai sense obstacles. Per tal de fer aquesta esplanada es van haver d’enderrocar centenars de cases del barri de la Ribera. El día 29 de setembre de 1868 es produí una revolta contra Isabel II que acaba con la monarquia dels Borbons. En Barcelona, el día 3 de octubre ,les noves autoritats revolucionàries decretaven l’enderrocament de la Ciutadella en un gest que aspirava a tancar de manera definitiva el cicle històric iniciat en 1714. En aquell moment accedí al poder el partit progressista. Un any més tard, el 12 de desembre de 1869, una llei impulsada pels prohoms catalans a Madrid, especialment el general català Joan Prim decreta la donació de la Ciutadella a la ciutat de Barcelona amb la condició expressa de crear un jardí públic
12. Pla de la Ciutadella sobreposat al del parc del mateix nom
13.
14. Un dels tres edificis supervivents de l’antiga ciutadella,junt amb l’ institut Verdaguer i la capella, fou aquest, construït com un Arsenal per a la ciutadella militar (1889-1895) dissenyada per Jorge Próspero de Verboom, més tard seria residencia real i Pere Falqués dirigí les reformes per tal que en 1932 passes a ser seu del Parlament de Catalunya,
15. La primera muralla de Barcelona es va construir en època romana. A l'edat mitjana, a mesura que la ciutat creixia, es va anar ampliant el recinte defensiu. Sota la monarquia borbònica, es va reforçar el recinte amb baluards i amb la Ciutadella militar. Els únics accessos eren un nombre reduït de portes. En el segle XIX, la muralla bloquejava l'expansió de la ciutat, en plena revolució industrial. Les cases creixien cap amunt en carrers estrets i mal ventilats. Amb una densitat de població de les més altes d'Europa, hi havia epidèmies, i també revoltes. El títol d'un opuscle del metge Pere Felip Monlau, "¡Abajo las murallas!", es va convertir en bandera per a tota la ciutat. Però el poder, sobretot el militar, s'hi oposava. L'enderroc definitiu comença l'agost de 1854, i en pocs anys desapareixen gairebé tota la muralla i els baluards. L'any 1868 també s'enderroca l'odiada Ciutadella. L'única fortificació que s'ha conservat íntegrament és a les Drassanes: ens permet imaginar com era la muralla que havia condicionat la formació de la ciutat. L'enderroc de la muralla és una data clau, perquè va permetre que Barcelona, amb la creació de l'Eixample, es convertís en una ciutat moderna.
17. Davant la necessitat real de elaborar un pla que permitís l’expansió de la ciutat, l’ ajuntament convoca en 1859 un concurs de projectes urbanístics del que resulta guanyador l’arquitecte Rovira i Trias. Aquest projecte es, naturalment, més acorde a les pretensions de la burgesia barcelonina que el pla de Cerdà, els carrers tenen únicament 12 m d’amplada, es considera la possibilitat de sobrepassar les alçades propostes per Cerdà, existeix una clara separació de classes socials i les edificacions presenten una major densitat. Davant l'aprovació del projecte de Rovira i Trias en 1860, el govern central de Madrid, imposa pocs mesos després, per Real Decret, el pla d’Ildefonso Cerdà, iniciant quasi immediatament la seva execució, no sense les protestes del poble barceloní, tanmateix i pot ser a causa d’aquestes pressions, el mateix Cerdà en 1863, retoca lleugerament el seu pla per tal d’augmentar la superfície edificable Per a Cerdà, els carrers han de tenir 20 m d’amplada i l’alçada dels edificis no pot passar dels 16 m. A més a més, l’amplada dels edificis no pot ser superior a 14 m i les vivendes han de donar a la façana anterior i a la posterior , permetin així una bona ventilació i la presència del sol a tots els habitatges, dos qüestions que considerava fonamentals per la salut de les persones
