1. ART i ECOLOGISME
CREACIÓ ARTÍSTICA AMB CONSCIÈNCIA I REIVINDICACIÓ ECOLÒGICA
Alba Moner
2. ART i ECOLOGISME
INTRODUCCIÓ
“Vivir con algo de sentido, y el único verdadero, irrebatible y hermoso sentido de la vida es la continuidad de la misma. No en los
limites de la supervivencia, o la aniquilación de la sensibilidad. Sí con dignidad y bienestar para todos, sí con una capacidad de
disfrute de esa misma vida” 1
L’art i l’ecologia des de sempre han estat lligats, ja que l’home com esser creador i com a esser humà, sempre ha format una unitat amb el
seu entorn. D’aquesta manera l’entorn i la vinculació amb ell ha esta un tema reiteratiu.
No obstant, hi ha hagut un canvi trencador entre l’home i el medi, una separació més forta des de la industrialització i més explosiva des de
la gran guerra i el neocolonialisme. Així doncs, els humans s’han anat allunyant de la seva mare terra, formant una separació creant una forta
lluita destructora contra el planeta.
Als anys seixanta, veient els desastres ambientals produïts pels humans, sorgiren en força moviments socials i culturals on començava a tenir
una intensitat la ecologia i sobre tot la consciència ecològica. Sorgiren així grups per reivindicar i “defensar” la naturalesa.
D’aquesta manera, dins de les tendències artístiques de mitjans del segle XX, hi ha una tendència que remet directament cap a les visions de la
natura, vinculant estretament l’art amb la sensibilitat ecològica. Aquestes obres són d’alguna manera iniciatives que contribueixen a incentivar
la consciència de la població sobre l’extens problema referent als recursos naturals que patim avui en dia.
1 ARAÚJO, JOAQUIN, La cultura ecológica, LanzaroteTeguise, Fundación César Manrique, 1995.
3. A mitjans dels anys setanta i setanta és quan comença a prendre intensitat el discurs de l’ecologia i la consciència ecològica. El qüestionament
del caràcter mercantil de l’objecte artístic, així com les accions in situ sense danyar l’espai són algunes característiques del moviment. Dins
d’aquesta branca artística, es trobem personatges com Hans Haake, Aland Sonifist, Joseph Beuys, precursors d’aquest tipus de preocupacions.
D’aquesta manera en la dècada dels noranta sorgiren nous artistes igualment preocupats i centrats en la degradació i recuperació del medi, com
Ana Mendieta, Iraida Cano, Luis ortega, Kulao, o bé entre d’altres, el grup Crackinng art grup.
Per consegüent, més que observar i estudiar formalment aquest artistes, m’agradaria estudiar i intentar entendre les característiques de les
obres artístiques i seva forma de pensament, orientant la creació cap al costat simbòlic de l’art amb consciència ecològica, dirigint l’atenció
cap a la funció social, política en l’ecològica de l’art. Ja que en molts casos m’interessa més el concepte de les seves obres, més que el resultat
final de les seves obres i la seva relació amb l’ecologia, com la de J. Beuys un dels fundadors del grup polític els verds a Alemanya. D’aquesta
manera no m’he volgut concretar amb cap artista en concret, sinó, intentar entendre les característiques d’aquest tipus d’art d’ecologisme, com
un art critic amb els desastres ecològics. I no en altres manifestacions de caire més ecològic o naturalista com el Land Art o be el Environment.
4. EL MEDI AMBIENT COM A PROBLEMA global
“La relació entre la civilització humana i la terra ha estat completament transformada per una combinació de factors, entre els
quals podem incloure l’explosió demogràfica, la revolució industrial, tecnològica i la voluntat d’ignorar les conseqüències futures
que poden comportar les nostres accions presents” 2.
Un dels principals aspectes més característics i preocupants dels nostres dies és la degradació del medi ambient. Amb l’esdevenir de la
Revolució Industrial que va marcar una fita en la història de l’ésser humà, es van transformar radicalment els comportaments econòmics, polítics
i socials, els usos i costums, tot això va afavorir en gran mesura a la millora de les condicions de vida de molts.
No obstant, a llarg plaç generarà nous problemes, avui dia ja és possible veure les conseqüències d’aquest desenvolupament immesurable,
una inesgotable recerca per la transformació del territori, la antropització d’aquest i sobretot la degradació humana i ambiental, fruit del
enverinament de l’atmosfera, de la superfície i del subsòl; “factors que propiciaran la desaparició d’especies animals i vegetals, a més de la
ruptura del equilibri del sistema de relacions entre tots els elements i essers que coexisteixen en el planeta. 3
2 GORE, AL. Una veritat incòmoda. La crisi planetària de l’escalfament global i com afrontar-la. Edicions 62, Barcelona, 2007.
3 RAMÍRERZ, JUAN ANTONIO i CARRILLO, JESÚS, Tendencias del arte, tendencias a principios del siglo xxi, Ensayos arte cátedra, Madrid, 2204.
5. L’ECOLOGIA i L’ECOLOGISME
“Dissortadament, ../.. el pas del temps no s’ha aturat per al medi ambient global. El camí de la destrucció ha empitjorat i la
necessitat urgent de trobar-hi una resposta ha esdevingut més apressant”. 4
Crec que és important no confondre ecologia i natura, ni tampoc confondre ecologia i ecologisme.
Així doncs, l’ecologia és conscient de la interconnexió de totes les parts de la naturalesa (inclòs l’home) i de la importància de l’equilibri i dels
processos.
L’ecologisme és un corrent de pensament, i les seves estratègies fonamentals són l’acció i la denúncia i troba en el seu caràcter predictiu el
argument més important. Crec que el concepte d’ecologia no implica en principi cap ideologia, sinó que persegueix el coneixement.
Quan l’observació de la natura (entenent per aquesta no només als éssers vius sinó també als elements geogràfics i els processos orgànics,
evolucions estacionals ...) condueix a un coneixement de la mateixa d’una banda i, de l’altra, aquest coneixement conviu amb un sentiment
i una necessitat de protegir-des de l’equilibri ja que el contrari suposaria “el càstig” en forma de destrucció i estat caòtic ple d’incomoditats i
riscos, així doncs ens trobem amb les funcions o els objectius clars de l’ecologia, la funció descriptiva i la predictiva.
4 GORE, AL. Una veritat incòmoda. La crisi planetària de l’escalfament global i com afrontar-la. Edicions 62, Barcelona, 2007.
6. D’aquesta manera l’ecologia com a ciència, com a sentiment, com estat d’ànim, o com a corrent de pensament i d’acció, tenen un caràcter viu
i dinàmic, evolucionant en cada moment i oferint contínuament noves dades i canvis.
L’ecologia, l’ecologisme i altres termes afins a ells, tot i ser termes relativament moderns, no són conceptes exclusivament atribuïbles a la
cultura occidental o a les societats del segle XX. De fet és aquesta societat occidental, és la que ha perdut la relació, respecte i equilibri amb
l’entorn. Fins ha arribar a l’extrem de només aprofitar els seu recursos, per després retornar-li les deixalles produïdes, en forma d’emissions,
residus,,,
En canvi, el major problema que observa l’ecologisme és l’allunyament de l’home respecte de la terra, així la seva meta és recobrar l’equilibri
entre ambdós per permetre la mútua supervivència. Per aconseguir aquestes fites l’ecologisme ha de recolzar-se en la funció descriptiva de
l’ecologia i, d’aquesta manera, des del coneixement, serà capaç de proposar alternatives. El mer coneixement del problema ecològic, en el
qual estem immersos i al qual hem arribat per una mala gestió dels recursos, no suposa que es d’un canvi d’actitud en les persones. És en aquest
fet on a mi m’agradaria posar èmfasi, ja que crec que aquest punt és clau,ja que no hi haurà avanç, si no es produeix un canvi d’actitud, és
aquí on l’educació ambiental i les arts, crec que tenen un paper molt i decisiu i cabdal per aconseguir un canvi en nosaltres i per consegüent
en el medi on vivim.
Les primeres manifestacions de grups ecologistes, es van centrar als anys 70, en el principi de la guerra freda, en les proves militars, després
van ser les accions relacionades amb l’increment insaciable de la productivitat, al ser les responsables de la degradació mediambiental.
Desforestació incontrolada, emissions de gasos contaminants, deposicions de residus nuclears, basaments tòxics en aigües fluvials i marines,
caça i pesca d’animals en perill d’extinció,... i en els últims anys increment excessiu dels residus i del consum, o bé l’extensió del cultiu de
d’especies genèticament modificades. Tos aquest desastres i moltíssims altres tenen un factor en comú, que és el ordre econòmic que enfoca
la seva estratègia en la producció massiva cada cop més accelerada de bens de consum i control d’energia i petroli.
7. Un de les característiques és que l’ecologisme no només es nodreix de l’ecologia i d’aquells altres conceptes emparentats amb ella, sinó que
també s’associen amb ell altres actituds com la solidaritat entre persones i pobles, la lluita anticapitalista i anticonsumista, el vegetarianisme,
el pacifisme, el gust per cultures antigues i “primitives”. Algunes realitats culturals del nostre temps han perdut per a nosaltres la seva
complicitat amb la natura, però va ser aquesta la que els va donar origen a temps passats.
D’aquesta manera, a l’ecologisme s’incorporen també posicionaments o criteris morals. Per això qüestions com la guerra o la violència són
tingudes en consideració pels ecologistes: Com a problema moral, això sembla evident. El problema ecològic s’evidencia en dos fronts;
· En tant que suposa la destrucció i el desequilibri d’espècies animals i vegetals, i d’espais naturals a través bé del armament convencional
o l’armament químic, biològic, atòmic, etc.
· Perquè l’ecologia com a ciència biològica és a dir, com autoecologia, també s’interessa per la dinàmica de cada espècie (també de la
humana) i ha d’estudiar els motius que el porten a auto-aniquilament.
Per altre banda, per exemple podem observar en els mitjans de comunicació, que ens els últims temps, l’ecologisme és susceptible, malgrat els
seus plantejaments d’independència, de ser explotat o utilitzat com a valor de consum a nivell polític, econòmic o ideològic. Com per exemple
els falsos productes bio i les campanyes publicitàries polítiques com les que fa la ciutat de Barcelona, posant-se l’etiqueta de ciutat verda,,,
El sentiment de l’home i la seva necessitat de mantenir relacions harmòniques i en equilibri amb totes les parts de la naturalesa ho podem
trobar en moltes cultures i en molts llocs al llarg de tota la història. En aquestes cultures, es podia entendre el bosc com un ens diví, l’aigua
com a element purificador, la terra com una mare, com un Déu o com una cosa creada per Déu, en qualsevol cas digne i necessari de tenir-hi
8. cura. El deteriorament de la creació suposaria l’enuig dels Déus i el consegüent càstig en forma de Fi del món.
En els pobles primitius la ciència, la tecnologia, la simbologia, lo artístic, la mitologia, la religió podien entremesclar-se, perdent-se els límits
entre uns i altres, però en la seva base estava d’una forma clara l’esperit de l’ecologia.
L’actitud històrica amb equilibri amb la natura, juntament amb idees i activitats (avui ben delimitades) és el que permetia realitzar el que avui
anomenem obres d’art amb una clara intencionalitat ecològica i fins i tot ecologista. Des aquesta perspectiva podrien ser analitzades obres
literàries, arquitectura, medicina, dibuix, escultura, pintura, urbanisme etc ....
En l’actualitat, la relació art i ecologia també és possible, com ens ho han demostrat diferents grups ecologistes, artistes, arquitectes, músics,,,.
D’aquesta manera diferents, grups ecologistes, en la seva orientació conservacionista que es reflecteix fonamentalment en les seves accions
directes i en el seu interès per una legislació favorable al medi ambient, adopten algunes vegades formes estètiques molt properes a fórmules
artístiques com Land-art, environment, happening, art d’acció,,,. També hi ha artistes que es posen al servei d’aquests grups, en ocasions de
manera més o menys anònima, en la creació de cartells, dissenys de logotips, etc., o oferint el seu nom i obra obertament com és el cas entre
altres de Randolph Holme, Geòrgia Straight, Mike, Moebius, Alain Goutal, Giraud, Mariscal, etc ....
És a dir i crec que el més important és que l’art pot tenir, com l’ecologisme, la necessitat del coneixement i la intenció de transformar una
realitat amb la qual no està d’acord. D’aquesta manera, l’art també pot ser un estat d’ànim, i també pot ser entès des de diferents corrents
de pensament. Així la vida, la realitat, el món, no són per a l’art estranys conceptes sinó més aviat, al contrari, necessita d’ells per seguir viu.
En conjunt l’art i l’ecologisme no han de mantenir línies comunes ni han de contemplar els mateixos objectius obligatòriament, però sí tenen la
possibilitat de coincidir, de recolzar-se, de créixer junts, des de la utilització de la temàtica, des d’actituds més vitals, o de necessitats comuns.
9. D’aquesta manera crec que l’art ecològic hauria de fer servir l’art com a mitjà de denúncia i reivindicació, és a dir “art eco-polític “. Un art
que a estigui fet pels ciutadans (“art participatiu”). Tractant principalment temes mediambientals enfocats des de la perspectiva de l’ecologia
social. Crec que tot problema mediambiental participa del social, de l’econòmic, del polític i del fet cultural, i cal afrontar-ho de forma
conjunta.
10. L’ecologia en l’art A TRAVÉS DEL TEMPS
“El Presidente de Washington nos envía palabras con el deseo de comprar nuestra tierra. Pero, ¿cómo se puede comprar el cielo, la
tierra?. La idea es extraña para nosotros. Si no poseemos la frescura del aire o el salpicar de las aguas, ¿cómo se pueden comprar?
Todas las partes de la tierra son sagradas para mi gente. Cada aguja brillante de los pinos, cada orilla arenosa, cada neblina en los
oscuros bosques, cada pradera, cada zumbido de los insectos. Todo es sagrado en la memoria y tradiciones de mi pueblo.
Nosotros conocemos la sabia que recorre los árboles lo mismo que conocemos la sangre que fluye por nuestras venas. Somos parte
de la tierra y ésta es parte de nosotros. Las flores perfumadas son nuestras hermanas. El oso, el ciervo, la gran águila, son nuestros
hermanos. Las crestas rocosas, el rocío en el prado, el calor corporal del caballo, y el hombre, todos pertenecen a la misma familia.”
Paraules del cap indi Noah Seattle:
Des de l’antiguitat l’home a creat i produït formes d’actuació i de pensament de clar contingut ecològic, fins i tot sense necessitat del
coneixement conscient d’aquest concepte. De totes maneres, avui dia la comprensió d’algunes qüestions bàsiques que l’home primitiu
manejava amb naturalitat o que poguessin tenir intencionalitats ecològiques, suposa encara un enigma.
Algunes formes d’entendre el “món plàstic» en la prehistòria, suposen importants dosis de conceptualització. Per exemple, la representació
no és sinó un exercici de comprensió i abstracció de la realitat i una translació d’uns caràcters en altres. Tenint com a punt de partida el
11. representatiu, el processual, abstracte o geomètric, es poden plantejar qüestions com l’efímer, el perdurable o el funcional. Exercicis com la
representació, i altres, han superat el pas del temps i han arribat fins als nostres dies amb total vigència.
La fusió art - vida, que en els nostres temps és objectiu de debat i experimentació per a molts artistes, va portar a l’home primitiu a reflectir
temàtiques com, l’art i la creació, la sexualitat, la fecunditat, la maternitat, la vida i la mort ja associar el terreny plàstic amb la màgia la
religió o la supervivència. Les formes que adquireixen els seus treballs van de la pintura o l’escultura, a la arquitectura, dissenys d’armes o
objectes diversos, adorns, ceràmica, gravats, etc.
Altres característiques poden ser la utilització de la plàstica per arribar al coneixement del món que els envolta, la col·lecció, la selecció de
objectes procedents de la natura, la utilització de suports naturals o l’extracció als elements seves qualitats físiques, simbòliques o immaterials
de qualsevol tipus.
Algunes cultures com l’egípcia eren totalment conscients de la seva pertinença al món de la natura, i de la necessitat que tenien del bon
funcionament d’aquesta. Molts dels seus esforços estaven encaminats a mantenir el necessari equilibri. Eren conscients de l’antagonisme entre
caos i creació, o entre equilibri associat a la possibilitat de vida, i desequilibri o impossibilitat de vida. Per a ells la interrelació entre el món
físic i l’espiritual era total, no advertint clara la frontera entre l’un i l’altre.
La religió és per tant un pilar fonamental en aquesta cultura i els déus estaven íntimament units a la natura i als seus processos. S’estableixen
fortíssims llaços, que arriben a unificar la idea d’art, màgia- religió i vida. La frontera entre l’art i altres activitats era possiblement inexistent,
per la qual cosa l’activitat creativa es converteix en una necessitat més de vida.
En aquestes circumstàncies, l’art com a activitat de vida i prenent com referència al món de la natura i al del sobrenatural, pot ser entès com
una manifestació de la ideologia “ecològica”.
12. Així doncs en la historia de la humanitat i de l’art o de la cultura, tenen unes característiques semblants com: les referències còsmiques (al Sol,
a Venus, ...), apropiació de formes de la naturalesa, culte a l’energia natural, culte a la vida i a la mort, importància del processual, evolutiu,
estacional, de vegades dimensions gegantines, recerca de la veritat, el imperible, el immutable, i funcions simbòliques, màgic - religioses,
literàries, descriptives, propagandístiques, comunicatives, decoratives. La seva filosofia de la vida és conscient de la necessitat d’equilibri
home naturalesa. La terra pertany a la divinitat, i són els homes que per poders estant obligats a guardar-la i protegir-la.
Així doncs, és característica comuna a aquestes cultures, ser conscients que la naturalesa no els pertany a ells sinó que ells pertanyen a la
natura. Tenint una adaptació a l’entorn, sent aquest qui determina la seva forma de ser, creences i caràcters formals de les seves manifestacions
artístiques i el respecte a la natura.
L’art primitiu utilitza temàtiques com la fecunditat humana o de la terra, la mort i la vida, la animalística, el cosmos i elements emblemàtics
de aquest com el Sol. Els materials amb què es treballa són abundants; llavors, escorces, fustes, plantes de tot tipus, poŀlen, flors, pedra, pèl,
plomes, fang, sorra, pigments naturals, greixos, etc.
Les formes que adquireixen les obres són variades en les seves proporcions, des del més petit fins dimensions monumentals, i és possible advertir
formes simbòliques, signes, esquemàtiques, geomètriques, naturalistes, representatives a les que bé s’afegeix color o s’aprofita el color natural
propi del material.
La varietat de manifestacions creatives és també enorme, i es poden trobar pals totèmics, poesies, literatura escrita o de transmissió oral,
ceràmica, cistelleria, tatuatge, objectes d’adorn amb significacions quotidianes o d’ús cerimonial, màscares, tècniques tèxtils, mosaic,
arquitectura, jardineria, gravat, pintura mural, sobre objecte, tela, paper ceràmica fusta, amb tintes, laques, colors a l’oli, frescos.
L’anàlisi de les mitologies de la creació, no només ens posa de manifest que la creació de la natura és una cosa que ha preocupat l’home en tots
els temps i llocs en la història, sinó que ens fa formar part de aquesta mateixa història, en tenir en compte que el segle XX té els seus propis
13. mites sobre la creació i la destrucció.
Així doncs, la idea de la creació del món (de la naturalesa) és una dada importantíssim per adquirir un sentiment de protecció. La creació, com
a tema, ha deixat empremta en l’art a través de tots els temps i cultures. Per tant en la historia de l’humanitat, tant els déus com l’home tenen
la capacitat de creació, sense això la comparació amb aquells deixa a aquest en clara inferioritat. De això, l’home ha estat sempre conscient,
de manera que ha venerat la perfecció de la Gran Creació però sense desanimar en el desenvolupament de les seves pròpies capacitats buscant
permanentment major grau de perfecció.
Les aportacions de les cultures primitives en l’art d’occident es va fer notar clarament a principis de segle, però va ser més important la
apropiació estètica i formal que la ideològica que hauria produït un clar missatge ecologista entre els nostres artistes.
En l’última part del nostre segle alguns artistes com Barceló han aprofundit més en l’aspecte ideològic, produint-no una adaptació de la seva
estètica al nostre art sense una aproximació de la nostra manera d’entendre l’art a la seva ideologia de vida.
14. CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA I CREACIÓ ARTÍSTICA
“L’expressió artística pot contribuir amb força a crear una major consciència mediambiental i a fer la societat més compromesa, en
els valors estàtics, ecològics, socials i culturals del medi” 1
L’ecologisme en la creació és més que un tema, ja que engloba moltes actituds, perspectives, temàtiques específiques. D’aquesta manera, els
creadors o artistes que s’han compromès socialment i ecologicament, convertint les qüestions coŀlectives i amb més èmfasi la problemàtica
ambiental, en el discurs i argument de les seves obres. No obstant, no hi ha gaires artistes que ho hagin fet. En l’actualitat és possible advertir
en els diferents procediments creatius algunes connexions amb el món de la natura, superant la mera descripció de la mateixa.
D’altra banda cal destacar noves aportacions en el terreny de les possibilitats creatives, que vénen de la mà de les noves tecnologies, com la
fotografia o els mitjans audiovisuals i que poden optar per ocupar-se de la “temàtica” ecologista entre d’altres.
Amb referència a la procedència del sentit ecològic d’una obra, entre d’altres característiques també pot venir donat:
• Per l’elecció d’un procediment creatiu concret.
1 MACAYA. A, RICOMÀ. R i SUÁREZ, M. Art i Paisatge, Diàleg entre arts visuals i entorn. Diputació de Tarragona i Museu d’art modern Tarragona. Tarragona, 2009
15. • Per la iniciativa de l’artista, que podrà utilitzar indistintament un o altre procediment.
• Per estar immers en un projecte d’ideologia ecologista.
• Algunes de les seves característiques són extrapolables a altres procediments que puguin tenir en algun moment funció divulgadora,
comunicativa, expressiva, crítica, pedagògica, representativa ....
• Les actituds poden ser positives, negatives, predictives, futuristes, demostratives, morals
• Les perspectives poden anar des de l’artístic, el temporal, el comparatiu o el filosòfic, etc.
• Les temàtiques específiques com la energia nuclear, els residus, el medi urbà, les energies alternatives, el consumisme, l’agressió directa a
l’entorn, la contaminació de tot tipus.
• És possible oferir les propostes fent referència a la història del art, a la cultura coŀlectiva, sent o pretenent ser graciós, tràgic, corrosiu,
esquemàtic, jeroglífic ocurrent, simbòlic, còmic, descriptiu, profètic, artístic, polític, senzill, complex, directe, pedagògic unitari o compost,
formant sèries, irònic, exagerat, globalitzada, parcial, o impactant, absurd, serè, agressiu.
D’aquesta manera podem extreure que és molt important la funció divulgadora i comunicativa, que la mera articulació i construcció de l’obra
no és suficient. Que l’obra plàstica, acompanyada o no d’un text no és redundant. Podent ser necessari el text per a l’obra o a la mateixa obra
i també pot ser decisiu el gest visual per al millor enteniment d’allò que es verbalitza.
Quan la creació es fa ressò de l’ecologia:
• S’entén com a punt de partida que cal protegir la natura, sobretot de nosaltres mateixos.
• La necessitat ho és en el terreny físic, allò que té a veure amb nostra supervivència, i en el terreny moral.
• La naturalesa en el seu conjunt és sacralitzada,, a través del mite, o de la ciència.
• S’utilitzen materials extrets directament de la natura, bé modificant-los i articulant-los, o bé deixant-los en el seu estat pur intentant que per
si sols constitueixin l’obra extraient les seves característiques i atorgant-los algun tipus de simbolisme. Materials com alguns animals, arbres,
16. accidents, geogràfics, fenòmens naturals, i cosmològics com pot ser el cas del Sol.
• Conceptualització d’elements tradicionalment idealitzats, com el foc, l’aire, l’aigua o la terra.
• Ús a vegades de magnituds gegantines.
• Discurs sobre la quotidianitat.
• Preferència pel contacte directe amb el medi natural.
• Intenció de proximitat a la realitat (el més real és la realitat).
• Gust per la singularitat de l’obra.
• Aŀlusions al nostre paper en el conjunt de l’Univers.
• Referències a la sexualitat, la feminitat i a la fertilitat.
• Selecció dels procediments artístics però sense afecció a un de sol que desestimés l’eficàcia dels altres. Això permet gran varietat de formes
i recursos.
• Es posa per davant la funcionalitat de l’obra en el seu sentit pràctic, pedagògic, comunicatiu, conscienciació, o com a forma de coneixement,
que en el seu sentit mercantil o com a producte i consum.
• La mala gestió dels recursos profetitzava en altres temps un futur caòtic i desolador que vindria de la mà dels déus en forma de càstig. En
l’actualitat aquesta idea està ara entesa des la perspectiva de les nostres noves mitologies.
• Alguns artistes adopten estètiques primitives per crear els seus missatges ecològics.
• L’art d’acció pot tenir en alguns casos referents històrics i rituals.
• Ecologisme amb un fort toc mediàtic.
17. En la recerca informació m’ha sorprès la gran activitat creativa de l’art natura, art natural, art ecològic, en diferents àmbits i temàtiques. Com
ja he comentat anteriorment, hi ha molta creació feta amb materials naturals, i o fetes en la natura, però que no tenen per que ser critiques,
sinó fetes amb un criteri més formal o metafòric.
Així doncs, el que realment m’ha sobtat és la poca activitat artística reivindicativa, activista, critica, amb consciència ecològica en l’art.
Així mateix es sobtant que no hi hagi més artistes que hagin centrat el seu compromís en la reivindicació ecològica i lluitin pels problemes
ambientals. Participant d’aquest posicionament, dirigint la seva atenció de forma majoritària cap a l’ecologisme, la part social i la política.
M’ha sobtat ja que és un tema d’actualitat des de fa temps i fins i tot “de moda”. I és de constar que en la iŀlustració i més concretament en
la tira periodística, es on hi hagi més exemples.
18. BIBLIOGRAFIA I WEBS
BIBLIOGRAFIA:
• MACAYA. A, RICOMÀ. R i SUÁREZ, M. Art i Paisatge, Diàleg entre arts visuals i entorn. Diputació de Tarragona i Museu d’art modern Tarragona.
Tarragona, 2009
• GORE, AL. Una veritat incòmoda. La crisi planetària de l’escalfament global i com afrontar-la. Edicions 62, Barcelona, 2007.
• RAMÍREZ, JUAN ANTONIO i CARRILLO, JESÚS, Tendencias del arte, tendencias a principios del siglo xxi, Ensayos arte cátedra, Madrid, 2204.
• ARAÚJO, JOAQUIN, La cultura ecológica, LanzaroteTeguise, Fundación César Manrique, 1995.
• RAQUEJO, ANTONIA. Land art, Nerea, Madrid, 1998
• GUASCH, ANNA. El arte último del siglo XX. Del postminimalismo a lo multicultural. Alianza, Madrid, 2000.
• gonzález-palacios, ALVAR. Arte ambientale. Umbreto Allemandi. Londra, 1993.
• Joseph Beuys, Diary of Seychells, Difensa della natura. Fundació caixa Girona. Girona, 2009.
• Joseph Beuys, Manresa hdf, Operació difensa della natura. Fundació caixa Manresa i Centre d’art santa mònica,Generalitat de Catalunya.
Barcelona, 1994.
