manual de supervivencia ciencias dos upel

1. 1
SSSSSSSSUUUUUUUUPPPPPPPPEEEEEEEERRRRRRRRVVVVVVVVIIIIIIIIVVVVVVVVIIIIIIIIEEEEEEEENNNNNNNNTTTTTTTTEEEEEEEESSSSSSSS::::::::
LLLLLLLLAAAAAAAASSSSSSSS
AAAAAAAADDDDDDDDAAAAAAAAPPPPPPPPTTTTTTTTAAAAAAAACCCCCCCCIIIIIIIIOOOOOOOONNNNNNNNEEEEEEEESSSSSSSS
DDDDDDDDEEEEEEEE LLLLLLLLAAAAAAAASSSSSSSS PPPPPPPPLLLLLLLLAAAAAAAANNNNNNNNTTTTTTTTAAAAAAAASSSSSSSS
AAAAAAAALLLLLLLL MMMMMMMMEEEEEEEEDDDDDDDDIIIIIIIIOOOOOOOO
Gabinet de Didàctica Jardí Botànic
SSSSSSSSUUUUUUUUPPPPPPPPEEEEEEEERRRRRRRRVVVVVVVVIIIIIIIIVVVVVVVVEEEEEEEENNNNNNNNTTTTTTTTSSSSSSSS::::::::
LLLLLLLLEEEEEEEESSSSSSSS AAAAAAAADDDDDDDDAAAAAAAAPPPPPPPPTTTTTTTTAAAAAAAACCCCCCCCIIIIIIIIOOOOOOOONNNNNNNNSSSSSSSS
DDDDDDDDEEEEEEEE LLLLLLLLEEEEEEEESSSSSSSS PPPPPPPPLLLLLLLLAAAAAAAANNNNNNNNTTTTTTTTEEEEEEEESSSSSSSS
AAAAAAAALLLLLLLL MMMMMMMMEEEEEEEEDDDDDDDDIIIIIIII
Gabinet de Didàctica Jardí Botànic

2. 2
ADAPTACIONESADAPTACIONESADAPTACIONESADAPTACIONES
Una adaptación es un cambio/modificación que se ha dado
en una célula, tejido u órgano para hacer frente a cambios que se
han dado en el clima a lo largo del tiempo. No es una
modificación puntual sino que es un proceso evolutivo.
La gran diversidad de hábitat que encontramos en el
planeta ofrece a los seres vivos diferentes dificultades para vivir
en ellos. Con el paso de millones de años, sólo han sobrevivido
los mejor adaptados, de manera que las especies van cambiando
con el tiempo, adaptándose a las peculiaridades de cada medio
(humedad, temperatura, luz…).
Ejemplos de adaptaciones:
PLANTAS QUE VIVEN PRÓXIMAS AL MAR: Las plantas que
viven en lugares cercanos al mar, el agua que absorben por las
raíces es agua salada. La abundancia de sal es tóxica para los
organismos vivos, por lo que estas plantas han de intentar
solucionar este problema.
• Un ejemplo es el Limoniastrum sp., la cual excreta la sal a
través de sus hojas mediante las glándulas de sal (forman
puntos blancos en la superficie de las hojas).
ADAPTACIONSADAPTACIONSADAPTACIONSADAPTACIONS
Una adaptació és un canvi o modificació que hi ha hagut en una
cèl·lula, un teixit o un òrgan per a afrontar canvis que s’han donat
en el clima al llarg del temps. No és una modificació puntual, sinó
un procés evolutiu.
La gran diversitat d’hàbitats que trobem al planeta ofereix als
éssers vius diferents dificultats per a viure-hi. Amb el pas de
milions d’anys, només han sobreviscut els més ben adaptats, de
manera que les espècies van canviant amb el temps i adaptant-se
a les peculiaritats de cada medi (humitat, temperatura, llum…).
Exemples d’adaptacions:
PLANTES QUE VIUEN PRÒXIMES AL MAR. Les plantes que
viuen en llocs pròxims al mar absorbeixen per les arrels aigua
salada. L’abundància de sal és tòxica per als organismes vius,
per tant aquestes plantes han d’intentar resoldre aquest
problema.
• N’és un exemple el Limoniastrum sp., que excreta la sal a
través de les fulles mitjançant les glàndules de sal (formen
punts blancs a la superfície de les fulles).

3. 3
PLANTAS ADAPTADAS AL CLIMA FRÍO: Las plantas que viven
en climas fríos donde nieva abundantemente en invierno están
adaptadas para soportar estas condiciones.
• Un ejemplo son las coníferas (abetos, cipreses…),
normalmente tienen forma piramidal para que la nieve
resbale, además tienen las hojas muy pequeñas y no
contienen casi agua para que no se congele debido al frío
y rompa las hojas (suelen tener forma de aguja). Otra de
sus adaptaciones a este tipo de clima es tener las ramas
muy flexibles para evitar roturas debidas al peso de la
nieve.
• Otras plantas como el Edelweiss (típica de los Pirineos),
tienen los pétalos cubiertos de pelos y de esa manera se
protegen del frío.
PLANTES ADAPTADES AL CLIMA FRED. Les plantes que
viuen en climes freds on neva abundantment a l’hivern estan
adaptades per a suportar aquestes condicions.
• En són un exemple les coníferes (avets, xiprers…), sobre
les quals la neu rellisca perquè són de forma piramidal;
també tenen unes fulles molt petites (solen ser en forma
d’agulla), que no contenen quasi aigua i així no es
trenquen per efecte de la congelació. Una altra de les
adaptacions que presenten a aquest tipus de clima és el fet
de tenir les branques molt flexibles, que eviten trencaments
deguts al pes de la neu.
• Altres plantes com la flor de neu o edelweiss (típica dels
Pirineus), tenen els pètals coberts de pèls i d’aquesta
manera es protegeixen del fred.

4. 4
PLANTAS CRASAS: en los climas de extrema sequía y
temperaturas extremas, como los desiertos, las plantas presentan
unas características concretas que les permiten vivir en estos
medios.
• Acumulan agua en su interior en un tejido llamado
“parénquima acuífero” en forma de mucílago (no está en
forma líquida).
• Muchas de estas plantas no tienen hojas, ya que intentan
evitar al máximo la pérdida de agua por transpiración. Por
tanto, en estas plantas la fotosíntesis no la hacen las
hojas, ya que no tienen, sino que la hacen los tallos.
• La mayoría presentan espinas, las cuales la única función
que tienen es proteger las plantas ante los animales
herbívoros para que no les “roben” el agua. Hay que tener
en cuenta que las espinas no hacen la fotosíntesis ya que
son incoloras (no tienen clorofila).
• Algunas tienen las raíces muy profundas para encontrar el
agua de los acuíferos.
• Ceras que recubren toda la planta y evitan las pérdidas de
agua por evaporación.
• Pelos blanquecinos que limitan la acción secadora del
viento y reflejan la luz del sol.
En el Jardín, estas plantas están separadas en tres grupos
según su procedencia: plantas africanas, plantas de la
Macaronesia (Islas Canarias) y plantas americanas.
Las plantas africanas, incluidas las de las Islas Canarias, ocupan
la mitad sur, entre ellas destacan las especies del género Aloe,
con las hojas sentadas, estrechas, suculentas, bordeadas de
dientes no espinosos, que forman una roseta.
También son interesantes las especies arborescentes de
Euphorbia, con sus tallos sin hojas, con frecuencia espinosos que
segregan látex irritante al ser heridos.
PLANTES CRASSES. En els climes d’extrema sequera i
temperatures extremes, com els deserts, les plantes presenten
unes característiques concretes que els permeten viure en
aquests medis.
• Acumulen aigua en forma de mucílag (no està en forma
líquida), en un teixit anomenat parènquima aqüífer.
• Moltes d’aquestes plantes no tenen fulles i així la pèrdua
d’aigua per transpiració és mínima. Per tant, en aquestes
plantes la fotosíntesi no la fan les fulles, ja que no en tenen,
sinó que la fan les tiges.
• La majoria presenten espines, l’única funció de les quals és
protegir-se enfront dels animals herbívors perquè no els
«roben» l’aigua. Cal tenir en compte que les espines no fan
la fotosíntesi, ja que són incolores (no tenen clorofil·la).
• Algunes tenen les arrels molt profundes per a trobar l’aigua
dels aqüífers.
• Ceres que recobreixen tota la planta i eviten les pèrdues
d’aigua per evaporació.
• Pèls blanquinosos que limiten l’acció eixugadora del vent i
reflecteixen la llum del sol.
Al Jardí, aquestes plantes estan separades en tres grups segons
la procedència: plantes africanes, plantes de la Macaronèsia (illes
Canàries) i plantes americanes.
Les plantes africanes, incloent-hi les de les illes Canàries, ocupen
la meitat sud; entre aquestes destaquen les espècies del gènere
Aloe, amb les fulles sèssils, estretes, suculentes, vorejades de
dents no espinoses, que formen una roseta.
També són interessants les espècies arborescents d’Euphorbia,
amb les tiges sense fulles, ben sovint espinoses que segreguen
làtex irritant en ser ferits.

5. 5
Las aizoáceas, crasuláceas y algunas compuestas suculentas
completan la colección de las plantas propias de los desiertos
sudafricanos.
Las especies más características de los desiertos americanos se
concentran en la mitad norte de la colección.
El género Agave está representado por algunas de las más de
100 especies que lo componen, conocidas vulgarmente como
pitas o piteras. Todas son originarias de Centroamérica y su gran
roseta sentada de hojas coriáceas, generalmente espinosas en el
borde y cuyo ápice es muy característico. Como lo es también la
larga inflorescencia que provoca la muerte de la planta por
agotamiento. En la colección, además de los grandes ejemplares
de Agave americama, A. albicans, A. horrida y A. attenuata, se
pueden ver algunas de las pitas enanas, como Agave victoriae-
reginae, A. filifera y A. parviflora.
Les aïzoàcies, crassulàcies i algunes compostes suculentes
completen la col·lecció de les plantes pròpies dels deserts sud-
africans.
Les espècies més característiques dels deserts americans es
concentren a la meitat nord de la col·lecció.
El gènere Agave està representat per algunes de les més de 100
espècies que el componen, conegudes vulgarment com a pites o
piteres. Totes són originàries de l’Amèrica Central i presenten una
gran roseta sèssil de fulles coriàcies, generalment espinoses al
marge, amb un àpex molt característic. Com ho és també la llarga
inflorescència que provoca la mort de la planta per esgotament.
En la col·lecció, a més dels grans exemplars d’Agave americana,
A. albicans, A. horrida i A. attenuata, es poden veure algunes de
les pites nanes, com a Agave victoriae-reginae, A. filifera i A.
parviflora.

6. 6
Destaca por su tamaño Yucca elephantipes y por sus hojas
estrechas aplicadas al tallo la Y. rostrata. Ambas pertenecen a un
género exclusivamente americano, que vive de forma natural en
los desiertos centrales del continente. Por su rareza es
interesante la Beschorneria yuccoides, con su característica
inflorescencia rojiza y las hojas azules sin espinas, y Dasylirion
texanum, D. longifolium y D. serratifolium, con sus estrechas
hojas y su vistosa inflorescencia, todos ellos originarios de los
desiertos mejicanos.
Las cactáceas forman una gran familia natural de plantas, que
agrupa a unas 2.000 especies. Todas del contienen americano,
donde se extienden de Alaska a Chile. La mayoría de los cactus
carecen de hojas o las pierden en los primeros momentos del
desarrollo y los tallos tienen que mantenerse verdes para poder
realizar la fotosíntesis. Tienen tallos cilíndricos capaces de
plegarse o hincharse según su contenido de agua, con frecuencia
cubiertos de pelos o de ceras blanquecinas que disminuyen su
transpiración y siempre protegidos con espinas del ataque de los
herbívoros.
Plantas Crasas de la región Macaronésica: tenemos el Drago
como planta típica así como los Bejeques.
Per les seues dimensions destaca Yucca elephantipes, i per les
seues fulles estretes aplicades a la tija, la Y. rostrata. Totes dues
pertanyen a un gènere exclusivament americà, que viu de forma
natural als deserts centrals del continent. Per la seua raresa és
interessant la Beschorneria yuccoides, amb una característica
inflorescència rogenca i les fulles blaves sense espines, i
Dasylirion texanum, D. longifolium i D. serratifolium, amb fulles
estretes i una inflorescència vistosa, totes les quals són
originàries dels deserts mexicans.
Les cactàcies formen una gran família natural de plantes, que
agrupa unes 2.000 espècies, totes del continent americà, des
d’Alaska fins a Xile. La major part dels cactus no tenen fulles o les
perden en els primers moments del desenvolupament, i les tiges
s’han de mantenir verdes per a poder dur a terme la fotosíntesi.
Tenen tiges cilíndriques, capaces de plegar-se o inflar-se segons
el contingut d’aigua, ben sovint cobertes de pèls o de ceres
blanquinoses que disminueixen la transpiració i sempre
protegides amb espines de l’atac dels herbívors.
Entre les plantes crasses de la regió macaronèsica hi ha el drago
com a planta típica i els bejeques.

7. 7
PLANTAS TROPICALES: Las altas temperaturas y la gran
humedad de las zonas en torno al ecuador, propicia unos
bosques muy frondosos, con varios estratos de vegetación y
mucha diversidad de especies. En el interior del bosque la luz es
escasa, por lo que la mayoría de plantas tropicales compiten por
conseguir luz. Las plantas presentan:
• Hojas grandes para tener una máxima superficie
fotosintetizadora.
• Muchas plantas trepan sobre otras en busca de la luz (por
ejemplo lianas).
• Otras desarrollan una gran altura del tronco.
• Plantas epífitas (son plantas que viven encima de otras
plantas pero no son parásitas, solo las utilizan como
soporte). Ej. Orquídeas.
• Hojas con perforaciones para permitir el paso de la luz a
hojas mas bajas y para que no se acumule agua encima y
rompa la hoja.
• Raíces aéreas (no son raíces verdaderas Velamen
Radicum. Funcionan como una esponja absorbiendo
humedad ambiental).
• Colores diferentes al verde en las hojas para absorber
otras longitudes de onda.
Las lianas y los epífitos son las formas vitales más típicas de las
pluvisilvas. Las líanas son plantas enraizadas en el suelo pero
que poseen tallos flexibles de rápido crecimiento, que utilizan
otras plantas leñosas como soporte. Los epífitos, en cambio,
nunca tienen contacto con el suelo y forman su propio ecosistema
sobre las ramas de los árboles, las cuales usan únicamente como
soporte.
PLANTES TROPICALS: Les altes temperatures i la gran humitat
de les zones entorn de l’equador, propicia uns boscos molt
frondosos, amb diversos estrats de vegetació i molta diversitat
d’espècies. A l’interior del bosc, la llum és escassa, per això la
majoria de plantes tropicals competeixen per aconseguir llum. Les
plantes presenten:
• Fulls grans per a tenir una màxima superfície
fotosintetitzadora.
• Moltes plantes s’enfilen sobre altres a la recerca de la llum
(com les lianes).
• Altres plantes desenvolupen una gran alçada del tronc.
• Plantes epífites (són plantes que viuen sobre altres plantes
però sense parasitar-les; només les utilitzen com a suport),
com les orquídies.
• Fulles amb perforacions per a permetre el pas de la llum a
fulles més baixes i perquè no s’hi acumule aigua damunt i
es trenque la fulla.
• Arrels aèries (no són arrels vertaderes velamen
radicum; funcionen com una esponja absorbint humitat
ambiental).
• Colors diferents del verd a les fulles per a absorbir altres
longituds d’onda.
Les lianes i els epífits són les formes vitals més típiques de les
pluviïsilves. Les lianes són plantes arrelades al sòl, però
posseeixen tiges flexibles de creixement ràpid, que utilitzen altres
plantes llenyoses com a suport. En canvi, els epífits no tenen mai
cap contacte amb el sòl i formen un ecosistema propi sobre les
branques dels arbres, les quals usen únicament com a suport.

8. 8
Invernadero de los helechos: Los helechos aparecieron en la
tierra hace aproximadamente 400 millones de años en el
Devónico. Fueron las primeras plantas vasculares que
recubrieron con inmensos bosques la tierra firme. Son vegetales
muy primitivos pues carecen de flores, frutos y semillas. Sin
embargo son capaces de alcanzar alturas considerables,
erguidas sobre el suelo, ya que poseen verdaderos vasos
leñosos, que les permiten transportar agua y los nutrientes a las
zonas altas de la planta.
Los helechos se reproducen sexualmente mediante esporas que
se encuentran dentro de los esporangios que forman los Soros.
Los soros suelen encontrarse en el envés o en los márgenes de
las hojas.
Hivernacle de les falgueres. Les falgueres van aparèixer a la
Terra fa aproximadament 400 milions d’anys, durant el devonià.
Van ser les primeres plantes vasculars que van recobrir la terra
ferma de boscos immensos. Són vegetals molt primitius, perquè
no tenen flors, fruits ni llavors. Tanmateix, són capaces d’arribar a
alçades considerables, dreçades sobre el sòl, ja que posseeixen
vasos llenyosos veritables, que els permeten transportar aigua i
els nutrients a les zones altes de la planta.
Les falgueres es reprodueixen sexualment mitjançant espores
que es troben dins els esporangis que formen els sorus. Els sorus
solen trobar-se al revers o a les vores de les fulles.

9. 9
Invernadero de plantas carnívoras: La mayoría de los vegetales
toman dióxido de carbono del aire, y absorben agua y minerales
del suelo para elaborar su alimento. Hay otra clase de vegetales
que además utilizan sus hojas para cazar insectos y otros
pequeños animales; éste es el caso de las llamadas plantas
carnívoras. Estas plantas habitan en turberas o lagos de alta
montaña dónde la materia orgánica no se descompone, por lo
que son medios pobres en Nitrógeno. Toman este elemento y
muchos otros de los insectos que capturan.
Dionaea muscípula: Atrapamoscas Tiene las hojas divididas en
dos piezas que se cierran al introducirse un insecto. El margen de
estas hojas está recubierto de unos “dientes” que encajan unos
con otros como si fuera una mandíbula. Para que la trampa se
active el animal tiene que tocar dos pelos disparadores o dos
veces el mismo pelo y esto es para evitar falsas alarmas.
Drosera capensis presenta la parte superior de las hojas
cubierta por una capa de tentáculos de color rosado y recubiertas
de un fluído que reluce al sol.
Hivernacle de plantes carnívores. La majoria dels vegetals prenen
diòxid de carboni de l’aire i absorbeixen aigua i minerals del sòl
per elaborar l’aliment. Hi ha una altra classe de vegetals que
també utilitzen les fulles per a caçar insectes i altres animals
petits; aquest és el cas de les anomenades plantes carnívores.
Aquestes plantes habiten en torberes o llacs d’alta muntanya, on
la matèria orgànica no es descompon i, per tant, són medis
pobres en nitrogen. Prenen aquest element i molts altres dels
insectes que capturen.
Dionaea muscípula, atrapamosques Té les fulles dividides en
dues peces que es tanquen quan s’hi introdueix un insecte. El
marge d’aquestes fulles està recobert d’unes «dents» que
encaixen les unes amb altres com si fóra una mandíbula. Perquè
la trampa s’active l’animal ha de tocar dos pèls disparadors o
dues vegades el mateix pèl i això és per a evitar falses alarmes.
Drosera capensis Presenta la part superior de les fulles
cobertes d’una capa de tentacles de color rosat i recobertes d’un
fluid que lluu al sol.

10. 10
Nepenthes sp. son epífitas y sus hojas teminan en una
estructura en forma de jarra y con paredes internas resbaladizas.
Atrae a los insectos por la coloración del contorno de la jarra y
una vez dentro se ahogan en el agua acumulada en el interior.
Pinguícola (Grasillas) es un género con 46 especies. Sus hojas
en roseta están recubiertas de pelos pegajosos que dan un
aspecto brillante a la superficie de éstas y con los que atrapan a
los insectos.
Invernadero de las Orquidáceas: Constituyen una de las familias
más grandes del mundo vegetal. Son plantas herbáceas
distribuídas por todo el mundo. Habitan tanto en las zonas de
clima tropical como en las de clima templado. En las zonas
tropicales viven principalmente de forma epífita (mientras que en
las zonas templadas son terrícolas). Su polinización es muy
especializada, por ello las flores adoptan formas y colores muy
llamativos para atraer a los polinizadores.
Nepenthes sp. Són epífites i les fulles acaben en una
estructura en forma de gerro i amb parets internes esvaroses.
Atrau els insectes per la coloració del contorn del gerro i una
vegada dins s’ofeguen en l’aigua acumulada a l’interior.
Pinguicula (viola d’aigua) És un gènere amb 46 espècies. Les
fulles en roseta estan recobertes de pèls apegalosos que els
donen un aspecte brillant a la superfície i amb els quals atrapen
els insectes.
Hivernacle de les orquidàcies. Constitueixen una de les famílies
més grans del món vegetal. Són plantes herbàcies distribuïdes
arreu del món. Habiten tant a les zones de clima tropical com a
les de clima temperat. A les zones tropicals viuen principalment
de forma epífita, mentre que a les zones temperades són
terrícoles. La pol·linització és molt especialitzada, per això les
flors adopten formes i colors molt cridaners amb què atrauen els
pol·linitzadors.

11. 11
Vanilla planifolia (de la cuál se obtiene la vainilla).
Invernadero de las Bromeliáceas: A esta familia pertenecen
especies tan importantes como la piña tropical, el “clavel del
aire”... Carecen de raíces verdaderas y toman directamente el
agua y los nutrientes acumulados en el centro de la planta.
Vanilla planifolia, de la qual s’obté la vainilla.
Hivernacle de les bromeliàcies. A aquesta família pertanyen
espècies tan importants com la pinya tropical, la «clavellina
d’aire», etc. No tenen arrels vertaderes i prenen directament
l’aigua i els nutrients acumulats al centre de la planta.

12. 12
PLANTAS DE CLIMA MEDITERRÁNEO: Una característica
típica del clima mediterráneo es la sequía estival (coincide la
época más seca con la que más calor hace). Eso hace que esa
zona se comporte en verano como un “desierto”.
El objetivo de las especies que soportan este tipo de clima es
evitar al máximo la pérdida de agua y mantenerse con un mínimo
coste energético. Las plantas se han adaptado perfectamente a
estas condiciones.
• Reducir al máximo su actividad y permanecer durante la
época adversa en diferentes formas de latencia, como
bulbos.
• Otras, como las plantas anuales que han florecido y
fructificado durante la primavera, pasan el verano en forma
de semillas que germinan con las primeras lluvias de otoño
o de primavera del año siguiente.
• Reducción de las hojas para evitar una excesiva
transpiración y la consecuente pérdida de agua. La
mayoría tienen HOJAS PEQUEÑAS. Ej romero.
PLANTES DE CLIMA MEDITERRANI. Una característica típica
del clima mediterrani és la sequera estival (coincideix l’època més
seca amb la més calorosa). Això fa que aquesta zona es
comporte a l’estiu com un «desert».
L’objectiu de les espècies que suporten aquest tipus de clima és
evitar al màxim la pèrdua d’aigua i mantenir-se amb un cost
energètic mínim. Les plantes s’han adaptat perfectament a
aquestes condicions.
• Reduir al màxim l’activitat i restar durant l’època adversa
en diferents formes de latència, com bulbs.
• Altres, com les plantes anuals que han florit i fructificat a la
primavera, passen l’estiu en forma de llavors que germinen
amb les primeres pluges de tardor o de primavera de l’any
següent.
• Reducció de les fulles per a evitar una transpiració
excessiva i la conseqüent pèrdua d’aigua. La majoria tenen
FULLES PETITES, com el romaní o romer.

13. 13
• Presentan pelos blancos en el envés de las hojas para
proteger los estomas y evitar la pérdida de agua.
• Hojas cubiertas de ceras formando la cutícula para
impermeabilizar las hojas y evitar al máximo la pérdida de
agua.
• Algunas tienen pelos glandulares que contienen dentro
aceites esenciales que repelen a los insectos y demás
herbívoros.
Otros ejemplos de adaptaciones:
Cojinetes espinosos: La forma de cojinete esférico que han
adoptado estas plantas les permite mantener una temperatura y
microclima interior más fresco del que han de resistir sus partes
más expuestas al sol. También suelen reducir las hojas y en
ocasiones presentan espinas como defensa frente a los
herbívoros.
Astragalus balearicus
• Presenten pèls blancs al revers de les fulles per a protegir
els estomes i evitar la pèrdua d’aigua.
• Fulles cobertes de ceres que formen la cutícula per a
impermeabilitzar les fulles i evitar al màxim la pèrdua
d’aigua.
• Algunes tenen pèls glandulars que contenen olis
essencials que repel·leixen els insectes i la resta
d’herbívors.
Altres exemples d’adaptacions.
Coixinets espinosos. La forma de coixinet esfèric que han adoptat
aquestes plantes els permet mantenir una temperatura i un
microclima interior més fresc que no el que han de resistir les
parts més exposades al sol. També solen reduir les fulles i a
vegades presenten espines com a defensa enfront dels herbívors.
Astragalus balearicus.

14. 14
Esclerofilia: Los vegetales esclerófilos tienen las hojas duras y
verdes durante todo el año. La dureza permite que los estomas
puedan abrirse y cerrarse sin que se rompan los tejidos que los
forman. De esta manera se controla la transpiración según la
humedad y la temperatura ambiental, evitando así la pérdida de
agua. Un buen ejemplo de esclerofilia es el género Quercus y otro
el boj (Buxus sp.)
La encina (Quercus ilex) es un buen ejemplo de vegetación
mediterránea. La transpiración se regula por las hojas ya que la
parte superior de la hoja es de un tejido duro, que no se arruga si
le falta agua, y el reverso de la hoja está cubierta de pelos que
evitan la excesiva transpiración, además de mantener un
microclima más húmedo alrededor de los estomas.
Cubierta de pelos: La jara candilera (Phlomis italica) está
completamente cubierta de pelos que la protegen de la pérdida
de agua por transpiración y que además reflejan la luz como en
muchas otras plantas mediterráneas de color plateado.
Esclerofil·les. Els vegetals esclerofil·les tenen les fulles dures i
verdes durant tot l’any. La duresa permet que els estomes es
puguen obrir i tancar sense que es trenquen els teixits que els
formen. D’aquesta manera es controla la transpiració segons la
humitat i la temperatura ambiental, i s’evita la pèrdua d’aigua. Un
bon exemple d’esclerofil·le és el gènere Quercus i un altre el boix
(Buxus sp.)
L’alzina (Quercus ilex) és un bon exemple de vegetació
mediterrània. La transpiració és regulada per les fulles, ja que la
part superior d’aquestes és d’un teixit dur, que no s’arruga si li
falta aigua, i el revers de la fulla està cobert de pèls que eviten la
transpiració excessiva, a més de mantenir un microclima més
humit al voltant dels estomes.
Coberta de pèls. El ble de frare (Phlomis italica) està
completament cobert de pèls que la protegeixen de la pèrdua
d’aigua per transpiració i que a més reflecteixen la llum com en
moltes altres plantes mediterrànies de color platejat.

15. 15
Márgenes revolutos: el romero (Rosmarinus officinalis) tiene unas
hojas lineales con los márgenes revolutos para controlar la
transpiración. Posee además sustancias volátiles que forman
parte de la estrategia de la planta para evitar la excesiva pérdida
de agua, evitando además de la depredación por parte de los
herbívoros que también sufren sed durante el verano.
Germinación activada por fuego: la jara blanca (Cistus albidus) es
muy inflamable, pero como contrapartida, los incendios activan
rápidamente la germinación de las semillas.
Pérdida de hojas: La Euphorbia dendroides, durante el verano,
pierde casi todas sus hojas y acumula agua en sus tejidos.
Cuando llegan las primeras lluvias de otoño, le vuelve a brotar el
follaje.
Marges revoluts. El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) té
unes fulles lineals amb els marges revoluts per a controlar la
transpiració. També posseeix substàncies volàtils que formen part
de l’estratègia de la planta per a evitar una pèrdua excessiva
d’aigua i a més la depredació per part dels herbívors, que també
pateixen set a l’estiu.
Germinació activada per foc. L’estepa blanca (Cistus albidus) és
molt inflamable però, com a contrapartida, els incendis activen
ràpidament la germinació de les llavors.
Pèrdua de fulles. La lleterassa (Euphorbia dendroides), a l’estiu,
perd quasi totes les fulles i acumula aigua als teixits. Quan arriben
les primeres pluges de tardor, li torna a brotar el fullatge.

16. 16
Otra especie con esta estrategia es la Ephedra fragilis que pierde
sus hojas y realiza la fotosíntesis por sus tallos verdes.
PLANTAS ACUÁTICAS: Las plantas acuáticas están
especialmente adaptadas para vivir en charcas, arroyos, lagos,
ríos y albuferas. De modo general, se habla de plantas acuáticas,
pero entre ellas puede haber plantas sumergidas o flotantes,
enraizadas o no en el fondo, con hojas sumergidas y emergidas
de aspecto y forma distintos, y otras que sólo mantienen
sumergidas las raíces.
La mayoría de plantas acuáticas tienen en común su estructura
herbácea. Las que se encuentran sumergidas o son flotantes
apenas desarrollan raíces ni cutícula en las superficies en
contacto con el agua, para poder tomar de ella directamente los
gases y los minerales que necesitan para vivir, y tampoco tienen
tejidos mecánicos porque su capacidad de flotación las mantiene
erguidas. Las que desarrollan sus raíces en lugares encharcados
y mantienen los demás órganos separados del agua, suelen tener
tallos huecos, para poder transportar el aire hasta las raíces.
Una altra espècie amb aquesta estratègia són els candelers
(Ephedra fragilis) que perden les fulles i duen a terme la
fotosíntesi per les tiges verdes.
PLANTES AQUÀTIQUES. Les plantes aquàtiques estan
especialment adaptades a viure en tolles, rierols, llacs, rius i
albuferes. En general, es parla de plantes aquàtiques, però entre
aquestes pot haver-hi plantes submergides o flotants, arrelades o
no al fons, amb fulles submergides i emergides d’aspecte i forma
diferents, i altres que només mantenen submergides les arrels.
La major part de plantes aquàtiques tenen en comú una
estructura herbàcia. Les que es troben submergides o són flotants
a penes desenvolupen arrels ni cutícula a les superfícies en
contacte amb l’aigua, per a poder prendre d’aquesta directament
els gasos i els minerals que necessiten per a viure, i no tenen
tampoc teixits mecànics perquè la seua capacitat de flotació les
manté dreçades. Les que desenvolupen arrels en llocs entollats i
mantenen els altres òrgans separats de l’aigua, solen posseir
tiges buides, que transporten l’aire fins a les arrels.

17. 17
Entre las adaptaciones encontramos:
- Algunas apenas desarrollan raíces ni cutícula, ya que
toman directamente del agua los gases y los minerales que
necesitan para vivir.
- No tiene tejidos mecánicos sino que suelen presentar
formas que les permiten flotar. Ej. Lechuga de agua.
- Las que desarrollan sus raíces en lugares encharcados y
mantienen los demás órganos separados del agua (ej.
Nenúfar), suelen tener tallos huecos, para poder
transportar el aire hasta las raíces. En los canales aéreos
existen astroesclereidas, las cuales evitan que se cierren
estos canales con la presión del agua y la succión del aire.
Además, suele haber varios canales, porque si solo
hubiera uno y se rompiera, la planta moriría.
- Algunos tienen pneumatóforos (raíces que salen del suelo
para respirar). Ej. Ciprés de los pantanos (Taxodium
distichum).
Entre les adaptacions que presenten hi ha aquestes:
− Algunes a penes desenvolupen arrels ni cutícula, ja que
prenen directament de l’aigua els gasos i els minerals que
necessiten per a viure.
− No tenen teixits mecànics, sinó que solen presentar formes
que els permeten flotar, com l’encisam d’aigua.
− Les que desenvolupen les arrels en llocs entollats i
mantenen els altres òrgans separats de l’aigua (per
exemple, el nenúfar), solen tindre tiges buides que
transporten l’aire fins a les arrels. Als canals aeris hi ha
astroesclereides, que eviten que es tanquen aquests
canals amb la pressió de l’aigua i la succió de l’aire. A més
a més, sol haver-hi diversos canals, perquè si només n’hi
haguera un i es trencara, la planta moriria.
− Algunes presenten pneumatòfors (arrels que ixen del sòl
per a respirar), com el xiprer dels pantans (Taxodium
distichum).