És la potència del llenguatge, la força d’una paraula unida a la tortura taurina com qui fa una macabra poesia visual. No puc evitar imaginar-me un bou amb el nom de “Terroristas" o “Islamistas”, qui sap si “Moros”. O altres que es digueren “Podemitas” o, per suposat, “Feminazis”. Jo apostaria que ja existeix l’“Animalistas” o l’“Antitaurinos”. Òbviament, amb Catalunya de pel mig, estava clar qui havia de guanyar la cursa. Aquesta gent entén el bou només com el suport amb el que expressen el que són, i així són i així és el seu suposat art: només sang i vísceres...
L’empatia, la identificació amb una causa justa i amb qui la pateix, és l’únic motor de la lluita animalista. Cap de les persones que hem fet la revolució sense sang hem viscut l’infern que les societats humanes reserven als altres animals. La falta d’aquesta empatia ens fa sentir desencís, tristesa, dolor, angoixa… Fins i tot ràbia continguda, quan es manifesta a través de burles i desqualificacions. Però, en ocasions, persones compromeses amb l’animalisme també bandegen l’empatia davant causes i reivindicacions justes...
Els costa explicar perquè… Llet de bades a les escoles. Jesús Frare Garcia
... Després, manipulen les paraules per a fer-nos un embolic amb els conceptes de adequada, recomanable, indicada, necessària o imprescindible. Juguen amb ells, els descontextualitzen, per a que tots acaben significant el mateix que l’últim: imprescindible. El començament és prou indicador: els xiquetes i les xiquetes “els costa explicar per què, però han sentit mil vegades a casa i també a l’escola, i han entès” que beure llet cada dia és molt important pel que siga, dóna igual si són les vitamines o el creixement o la força. Les persones adultes tampoc saben ben bé perquè és bona la llet, ho repeteixen com aquests infants ho repetiran quan siguen grans.
“Els nutricionistes” posen la seua qualitat de persones professionals, expertes i científiques al servei d’eixa forma de jugar amb les paraules. Al reportatge, apareix Carme Vidal, catedràtica de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, amb la façana de la Facultat de Farmàcia (i Ciències de l’Alimentació) al darrere. També està vinculada a la Càtedra UB - Carn i Salut, finançada per la indústria càrnia, o amb la Càtedra UB Danone. Forma part del grup d’experts contractats per la indústria càrnia per a contrarestar els efectes de l’informe de l’OMS que confirmava la carn processada com a producte cancerigen...
Algemesí, precs i preguntes. Pitjor que una PPedregada. Jesús Frare Garcia
El 2013 i el 2014, durant les protestes d’Okupa Algemesí intentaren posar, des del govern municipal, totes les facilitats a incendis que els permeteren aparèixer com a bombers, altra marca de la casa gran del PP. Fins i tot, el propi Garcia Mont actuà com a “agitador del carrer” el 2013, als Quatre Cantons, abans de patir una suposada agressió per la què han estat investigades moltes persones, pràcticament totes les que foren identificades per la policia eixe any i fins i tot el posterior, en un procés d’instrucció als jutjats d’Alzira encara obert. Queda menys per a que es coneguen tot els detalls.
El 2015, les coses han començat a canviar, i el futur serà el d’unes festes sense tortura animal, ben lluny dels interessos d’aquesta gent i de qui els escriu els guions. Afortunadament, han quedat enrere i la sola idea que puguen tornar fa més por que una pedregada.
Tercer Sopar Vegà de la Folgança d’Algemesí. Dissabte, 30 de gener de 2016, al bar de la Cooperativa, al carrer Passeig d’Algemesí. S’entregaren els premis de la Folgança:
Premis Batiste Borràs 2016, per la seua contribució al progrés cap a un món sense tortura taurina:
Francesc Viadel, periodista i escriptor algemesinenc.
Jesús Martínez, activista antituarí que, al 2014, fou brutalment agredit a la plaça de bous d’Algemesí.
Premi Cuerno Quemao 2016, per tot el contrari:
Jesús Bueno, propagandista i censor taurí, incitador de la justificació de la violència.
... Encara són més divertits els desplegaments de retòrica feixista. De totes, la meua preferida és la del tancament lapidari d’un article sobre José Tomás: “nasqué tres mesos abans de la mort del general Franco (…). No cap dubte que, amb les diferències d’aplicació històrica, nasqué per a ocupar un lloc llegendari que havia quedat buit en la superfície d’allò excepcional”[6]. Si, sembla que la plaça vitalícia del Generalíssim era en la superfície d’allò excepcional i que, quan la deixà vacant per altra sota la superfície del Valle de los Caídos, arribà Tomás i l’ocupà. Si el Zombi de Galapagar ja donava mal rotllo, només faltava que fóra la reencarnació del genocida que menjava crostons sucats en xocolata mentre ratificava sentències de mort...
És la potència del llenguatge, la força d’una paraula unida a la tortura taurina com qui fa una macabra poesia visual. No puc evitar imaginar-me un bou amb el nom de “Terroristas" o “Islamistas”, qui sap si “Moros”. O altres que es digueren “Podemitas” o, per suposat, “Feminazis”. Jo apostaria que ja existeix l’“Animalistas” o l’“Antitaurinos”. Òbviament, amb Catalunya de pel mig, estava clar qui havia de guanyar la cursa. Aquesta gent entén el bou només com el suport amb el que expressen el que són, i així són i així és el seu suposat art: només sang i vísceres...
L’empatia, la identificació amb una causa justa i amb qui la pateix, és l’únic motor de la lluita animalista. Cap de les persones que hem fet la revolució sense sang hem viscut l’infern que les societats humanes reserven als altres animals. La falta d’aquesta empatia ens fa sentir desencís, tristesa, dolor, angoixa… Fins i tot ràbia continguda, quan es manifesta a través de burles i desqualificacions. Però, en ocasions, persones compromeses amb l’animalisme també bandegen l’empatia davant causes i reivindicacions justes...
Els costa explicar perquè… Llet de bades a les escoles. Jesús Frare Garcia
... Després, manipulen les paraules per a fer-nos un embolic amb els conceptes de adequada, recomanable, indicada, necessària o imprescindible. Juguen amb ells, els descontextualitzen, per a que tots acaben significant el mateix que l’últim: imprescindible. El començament és prou indicador: els xiquetes i les xiquetes “els costa explicar per què, però han sentit mil vegades a casa i també a l’escola, i han entès” que beure llet cada dia és molt important pel que siga, dóna igual si són les vitamines o el creixement o la força. Les persones adultes tampoc saben ben bé perquè és bona la llet, ho repeteixen com aquests infants ho repetiran quan siguen grans.
“Els nutricionistes” posen la seua qualitat de persones professionals, expertes i científiques al servei d’eixa forma de jugar amb les paraules. Al reportatge, apareix Carme Vidal, catedràtica de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, amb la façana de la Facultat de Farmàcia (i Ciències de l’Alimentació) al darrere. També està vinculada a la Càtedra UB - Carn i Salut, finançada per la indústria càrnia, o amb la Càtedra UB Danone. Forma part del grup d’experts contractats per la indústria càrnia per a contrarestar els efectes de l’informe de l’OMS que confirmava la carn processada com a producte cancerigen...
Algemesí, precs i preguntes. Pitjor que una PPedregada. Jesús Frare Garcia
El 2013 i el 2014, durant les protestes d’Okupa Algemesí intentaren posar, des del govern municipal, totes les facilitats a incendis que els permeteren aparèixer com a bombers, altra marca de la casa gran del PP. Fins i tot, el propi Garcia Mont actuà com a “agitador del carrer” el 2013, als Quatre Cantons, abans de patir una suposada agressió per la què han estat investigades moltes persones, pràcticament totes les que foren identificades per la policia eixe any i fins i tot el posterior, en un procés d’instrucció als jutjats d’Alzira encara obert. Queda menys per a que es coneguen tot els detalls.
El 2015, les coses han començat a canviar, i el futur serà el d’unes festes sense tortura animal, ben lluny dels interessos d’aquesta gent i de qui els escriu els guions. Afortunadament, han quedat enrere i la sola idea que puguen tornar fa més por que una pedregada.
Tercer Sopar Vegà de la Folgança d’Algemesí. Dissabte, 30 de gener de 2016, al bar de la Cooperativa, al carrer Passeig d’Algemesí. S’entregaren els premis de la Folgança:
Premis Batiste Borràs 2016, per la seua contribució al progrés cap a un món sense tortura taurina:
Francesc Viadel, periodista i escriptor algemesinenc.
Jesús Martínez, activista antituarí que, al 2014, fou brutalment agredit a la plaça de bous d’Algemesí.
Premi Cuerno Quemao 2016, per tot el contrari:
Jesús Bueno, propagandista i censor taurí, incitador de la justificació de la violència.
... Encara són més divertits els desplegaments de retòrica feixista. De totes, la meua preferida és la del tancament lapidari d’un article sobre José Tomás: “nasqué tres mesos abans de la mort del general Franco (…). No cap dubte que, amb les diferències d’aplicació històrica, nasqué per a ocupar un lloc llegendari que havia quedat buit en la superfície d’allò excepcional”[6]. Si, sembla que la plaça vitalícia del Generalíssim era en la superfície d’allò excepcional i que, quan la deixà vacant per altra sota la superfície del Valle de los Caídos, arribà Tomás i l’ocupà. Si el Zombi de Galapagar ja donava mal rotllo, només faltava que fóra la reencarnació del genocida que menjava crostons sucats en xocolata mentre ratificava sentències de mort...
Amb el linxament de bous al carrer els ha de passar el mateix que amb la tortura taurina a les places, amb la què tampoc els funciona el seu intent d’identificar-la amb la identitat espanyola. No la poden posar al nivell de “la Roja” perquè és una antiga salvatjada d’una violència tan injustificable com evident. No enganya la majoria de gent, molta tan “espanyola” que se’n riu de les acusacions d’antiespanyolisme que reben. Al País Valencià també fa molta gràcia que, de sobte i per decret de les elits manipuladores del concepte de valenciania, et vulguen convertir en una mala valenciana per rebutjar la tortura taurina...
... Afortunadament, les “seues” falles sempre han tingut contestació i alternatives. D’Arrancapins a les Falles populars i combatives i l’Intifalla , que ha trencat l’apoteosi zombi de les mascletades retransmeses pel NO-DO de Canal 9 (...). De la mateixa manera, nasqué el llibre Falles sense tortura. Moltes mans escriuen el que és la tortura, com la senten i la veuen i com la majoria de la gent està totalment allunyada d’aquesta pràctica contrària a la idea de progrés humà, enquistada en una Espanya amb unes elits que imposen els seus interessos per sobre de la raó i la justícia...
El nom de la pel·lícula Trobades a la tercera fase s’inspira en la classificació Hynek dels contactes entre éssers humans amb alienígenes. La trobada pròxima de tercera fase (RR3) arriba al contacte visual: un individu humà veu alienígenes, fora o dins de les seues màquines. El somni de la comunicació entre uns i altres arriba amb la cinquena fase (RR5).
Amb els anys, cada vegada em resulten més difícils les experiències de primer contacte, les trobades amb persones que entenen la vida sense que els altres animals siguen un factor a tindre en compte. Tope amb cosmovisions que arriben de les profunditats de l’especisme, que es mostren a través d’expressions tan punyents que obren un abisme entre elles i jo. Cadascuna de les moltes vegades que tinc una d’aquestes experiències, em venen a la ment aquelles escenes de Ballant amb llops , amb els sioux Zintká Nagwáka i Pehín Otháte i el tinent Dunbar al voltant del foc, buscant la forma de saltar les enormes barreres de comunicació que els separaven.
A l’altra banda del cordó es percep la sensació d’impunitat dels que defensen allò seu, perquè els han provocat, perquè estem al seu poble, perquè és el seu país, perquè és la seua llei… Ho he vist mil i una vegades a les manifestacions animalistes, i sobre tot a les antitaurines: insulten sense por, amenacen unflant el pit, avisen que trencaran càmeres si algú els grava. Fins i tot, es desplacen cercant punts de contacte on consumar les seues agressions premeditades, assumides per l’autoritat com a conseqüències naturals de la pertorbació de la norma. Fins i tot han estat agressions sexuals, vells fastigosos grapejant xiquetes tot el que han pogut, però no passa mai res. Molt poques vegades són recriminats, i encara menys són identificats o detinguts. Ells no són el problema, el problema és la protesta.
Presentem "Dualitats" el llibret de la Falla La Marina 2024 com a compendi d'un problema actual amb una tradició cultural que ha d'enfrontar-se a un món cada vegada més tecnològic. Disfruteu de la lectura!
'El mundo entero como lugar extraño' en el Diari Ara (31/05/2015)Gedisa Editorial
Néstor García Canclini nos habla sobre la cultura, las nuevas formas de lectura, los movimientos sociales y como está cambiando el mundo cultural en la actualidad
El socialisme serà antiespecista o no serà. Recollint la proposta el Roger C...Jesús Frare Garcia
Des de la seua primera formulació teòrica al 1944, el veganisme és una eina de lluita contra l’ús i l’explotació animal i és, senzillament, una acció directa i individual de boicot a totes les indústries que fan dels animals la seua matèria prima. Aquestes indústries necessiten d’una construcció ideològica, anomenada especisme, per a justificar un sistema de dominació i explotació tan antic i tan transversal per tots els modes de producció com ho és l’heteropatriarcat o la supremacia clànica, racial, nacional.
Aquest sistema ideològic converteix els animals directament en propietats i qualsevol altra consideració, com la dels seus drets fonamentals a la vida, a la llibertat i a poder eludir el dany, el dolor i la por, queden supeditats als interessos dels seus amos humans. Aquests interessos són els de convertir-los en aliment o en productors d’aliment, en vestit i en objectes d’investigació o per a l’entreteniment...
.. Ens agrade o no, l’humor també fa mal. És un arma amb retrocés; el més comú és que, per a disparar el riure, es burlen d’aquesta persona o d’eixa pràctica o d’aquell col·lectiu, i prendre-s’ho malament també forma part de la seua llibertat. Els gags de la Rita Barberà de Xavi Castillo, que en la meua opinió tenen tota la legitimitat del món, és molt normal que no feren gràcia a la mateixa Rita, el seu entorn pròxim i a determinada gent del seu entorn polític. No tenen dret a voler prohibir la crítica i la burla, com li hauria agrada a l’Ana Botella després del relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor, però en tenen de dret a rebutjar-la.
Per a atacar eixa crítica, la gent de l’humor tira d’un protocol molt repetit i que tufa a corporativista, com diu la Li Kaczinski respecte a l’embolic del Dani Rovira i la marquesina, en el també ha intervingut la Patricia Sonosa amb el seu “un acudit MAI li ha fet mal a CAP PERSONA”...
És ara, és ací, és el que feu. Sou vosaltres, ets tu. Jesús Frare Garcia
... Tots es resumeixen en aquella imatge dels invasors de Mars Attacks cridant We come in Peace mentre desintegraven la gent. Negació darrere de negació de l’evidència, les que més es repeteixen són les que giren al voltant de “no maltractem”. (...) Després, arriba el “hui no és el dia per a protestar”, que és dia de festa i l’únic que vol la gent antitaurina és pertorbar-la (...) Segueix amb el “no som nosaltres”, que criminalitzem gent normal, bona gent (...) I, finalment, està el “no és ací”...
Als nostres companys Álvaro Fernández,
Joan Aguirrezabal i
Carme conill,
In Memoriam.
A totes les persones lluitadores,
a les víctimes amb memòries que no saben agenollar-se,
als defensors a mort dels drets humans,
per a totes.
Nuestro libro, 6 años de la Mesa de Cataluña
Amb el linxament de bous al carrer els ha de passar el mateix que amb la tortura taurina a les places, amb la què tampoc els funciona el seu intent d’identificar-la amb la identitat espanyola. No la poden posar al nivell de “la Roja” perquè és una antiga salvatjada d’una violència tan injustificable com evident. No enganya la majoria de gent, molta tan “espanyola” que se’n riu de les acusacions d’antiespanyolisme que reben. Al País Valencià també fa molta gràcia que, de sobte i per decret de les elits manipuladores del concepte de valenciania, et vulguen convertir en una mala valenciana per rebutjar la tortura taurina...
... Afortunadament, les “seues” falles sempre han tingut contestació i alternatives. D’Arrancapins a les Falles populars i combatives i l’Intifalla , que ha trencat l’apoteosi zombi de les mascletades retransmeses pel NO-DO de Canal 9 (...). De la mateixa manera, nasqué el llibre Falles sense tortura. Moltes mans escriuen el que és la tortura, com la senten i la veuen i com la majoria de la gent està totalment allunyada d’aquesta pràctica contrària a la idea de progrés humà, enquistada en una Espanya amb unes elits que imposen els seus interessos per sobre de la raó i la justícia...
El nom de la pel·lícula Trobades a la tercera fase s’inspira en la classificació Hynek dels contactes entre éssers humans amb alienígenes. La trobada pròxima de tercera fase (RR3) arriba al contacte visual: un individu humà veu alienígenes, fora o dins de les seues màquines. El somni de la comunicació entre uns i altres arriba amb la cinquena fase (RR5).
Amb els anys, cada vegada em resulten més difícils les experiències de primer contacte, les trobades amb persones que entenen la vida sense que els altres animals siguen un factor a tindre en compte. Tope amb cosmovisions que arriben de les profunditats de l’especisme, que es mostren a través d’expressions tan punyents que obren un abisme entre elles i jo. Cadascuna de les moltes vegades que tinc una d’aquestes experiències, em venen a la ment aquelles escenes de Ballant amb llops , amb els sioux Zintká Nagwáka i Pehín Otháte i el tinent Dunbar al voltant del foc, buscant la forma de saltar les enormes barreres de comunicació que els separaven.
A l’altra banda del cordó es percep la sensació d’impunitat dels que defensen allò seu, perquè els han provocat, perquè estem al seu poble, perquè és el seu país, perquè és la seua llei… Ho he vist mil i una vegades a les manifestacions animalistes, i sobre tot a les antitaurines: insulten sense por, amenacen unflant el pit, avisen que trencaran càmeres si algú els grava. Fins i tot, es desplacen cercant punts de contacte on consumar les seues agressions premeditades, assumides per l’autoritat com a conseqüències naturals de la pertorbació de la norma. Fins i tot han estat agressions sexuals, vells fastigosos grapejant xiquetes tot el que han pogut, però no passa mai res. Molt poques vegades són recriminats, i encara menys són identificats o detinguts. Ells no són el problema, el problema és la protesta.
Presentem "Dualitats" el llibret de la Falla La Marina 2024 com a compendi d'un problema actual amb una tradició cultural que ha d'enfrontar-se a un món cada vegada més tecnològic. Disfruteu de la lectura!
'El mundo entero como lugar extraño' en el Diari Ara (31/05/2015)Gedisa Editorial
Néstor García Canclini nos habla sobre la cultura, las nuevas formas de lectura, los movimientos sociales y como está cambiando el mundo cultural en la actualidad
El socialisme serà antiespecista o no serà. Recollint la proposta el Roger C...Jesús Frare Garcia
Des de la seua primera formulació teòrica al 1944, el veganisme és una eina de lluita contra l’ús i l’explotació animal i és, senzillament, una acció directa i individual de boicot a totes les indústries que fan dels animals la seua matèria prima. Aquestes indústries necessiten d’una construcció ideològica, anomenada especisme, per a justificar un sistema de dominació i explotació tan antic i tan transversal per tots els modes de producció com ho és l’heteropatriarcat o la supremacia clànica, racial, nacional.
Aquest sistema ideològic converteix els animals directament en propietats i qualsevol altra consideració, com la dels seus drets fonamentals a la vida, a la llibertat i a poder eludir el dany, el dolor i la por, queden supeditats als interessos dels seus amos humans. Aquests interessos són els de convertir-los en aliment o en productors d’aliment, en vestit i en objectes d’investigació o per a l’entreteniment...
.. Ens agrade o no, l’humor també fa mal. És un arma amb retrocés; el més comú és que, per a disparar el riure, es burlen d’aquesta persona o d’eixa pràctica o d’aquell col·lectiu, i prendre-s’ho malament també forma part de la seua llibertat. Els gags de la Rita Barberà de Xavi Castillo, que en la meua opinió tenen tota la legitimitat del món, és molt normal que no feren gràcia a la mateixa Rita, el seu entorn pròxim i a determinada gent del seu entorn polític. No tenen dret a voler prohibir la crítica i la burla, com li hauria agrada a l’Ana Botella després del relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor, però en tenen de dret a rebutjar-la.
Per a atacar eixa crítica, la gent de l’humor tira d’un protocol molt repetit i que tufa a corporativista, com diu la Li Kaczinski respecte a l’embolic del Dani Rovira i la marquesina, en el també ha intervingut la Patricia Sonosa amb el seu “un acudit MAI li ha fet mal a CAP PERSONA”...
És ara, és ací, és el que feu. Sou vosaltres, ets tu. Jesús Frare Garcia
... Tots es resumeixen en aquella imatge dels invasors de Mars Attacks cridant We come in Peace mentre desintegraven la gent. Negació darrere de negació de l’evidència, les que més es repeteixen són les que giren al voltant de “no maltractem”. (...) Després, arriba el “hui no és el dia per a protestar”, que és dia de festa i l’únic que vol la gent antitaurina és pertorbar-la (...) Segueix amb el “no som nosaltres”, que criminalitzem gent normal, bona gent (...) I, finalment, està el “no és ací”...
Als nostres companys Álvaro Fernández,
Joan Aguirrezabal i
Carme conill,
In Memoriam.
A totes les persones lluitadores,
a les víctimes amb memòries que no saben agenollar-se,
als defensors a mort dels drets humans,
per a totes.
Nuestro libro, 6 años de la Mesa de Cataluña
1. JOAN FUSTER. PARLAMENT ALS PREMIS OCTUBRE 1980
“La unitat de l’idioma, mentre hi haja algú que el parle
i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a mercè
d’una ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant
d’un grup de paranoides"
Les meues paraules d’aquesta nit seran particularment breus. I no
per falta de tema, és clar. Per desgràcia, la situació valenciana
actual, i més en concret la relacionada amb la cultura, donaria peu a
comentaris amargs o sarcàstics, que no vull fer en veu alta perquè sé
que la majoria de vosaltres ja us els heu fets. Hem assistit a una
sèrie d’operacions deliberadament insidioses contra d’idioma, enfront
de les quals no s’han alçat tantes ni tan clares respostes com hauria
calgut. No sé si per negligència o per timidesa, potser per manca de
convicció en sectors que hi estaven obligats, però el cas és que la
barrabassada que s’intenta exigia de tots nosaltres una reacció més
decidida, més eficaç, més rotunda. Hi ha hagut excepcions, i ben
honorables. ¿Eren suficients? ¿Han trobat la ressonància militant de
què eren mereixedores? ¿O és que hem perdut la noció del perill?
He dit que la maniobra va "contra l’idioma". Podríem dir-ne,
també, "contra la unitat de l’idioma". Tanmateix, la "unitat de
l’idioma", mentre hi haja algú que el parle i tinga consciència de
parlar-lo, no quedarà mai a la mercè d’una ortografia grotesca ni de
la ignorància vociferant d’un grup de paranoides, per més recursos
de què disposen o més agressivitat que manifesten. La "unitat de
l’idioma" és un fet objectiu, i ells mateixos, a la seua manera, la
confirmen només en obrir la boca. Parlar "en valencià" és parlar "en
català", els agrade o no: la fauna que s’autoanomena
"anticatalanista", quan parla "en valencià" -que no és sempre, ni tan
sols sovint-, està parlant "en català", encara que no ho vulga o no ho
sàpia. El problema és tot un altre. El problema és que volen ofegar el
"valencià": tracten d’extirpar-lo, de matar-lo, de postergar-lo
definitivament a la condició de patuès insalvable, prolongant així
una tàctica multisecular de la nostra classe dominant.
La història, naturalment, no és nova. I és la història d’una "mala
fe" absoluta, tradicional, que juga amb la passivitat i amb la
ingenuïtat d’unes capes populars ja malformades pel franquisme i
pels precedents del franquisme. L’estratègia consisteix a crear un
confusionisme infame, en el qual no creuen ni els mateixos que el
provoquen. ¿Qui no recorda que, entre els instigadors de la
campanya, hi ha persones que han participat més d’una vegada en la
festa dels Premis Octubre? I ací mai no hem enganyat ningú. Des del
primer dia, i ja fa quasi una dècada, un darrere l’altre, els Premis
Octubre han estat una límpida afirmació nacional: un acte de
fidelitat a la llengua i d’esperança per restaurar-la en tots els usos
d’una "normalitat" vàlida, de cara al futur.
I no solament són els Premis Octubre. Afortunadament, són moltes
més les iniciatives que van per aquest camí. El procés de recuperació
idiomàtica, que és també el procés de recuperació nacional dels
2. valencians, té els seus orígens a principis de segle, i últimament ha
pres una consistència lúcida i una expansió inesperada. Amb una
indigència de recursos materials escandalosa, hem aconseguit el que
hem aconseguit: no encara coagular un moviment massiu que puga
imposar-se per la seua exacta força democràtica, però sí una força
social àmplia i voluntariosa, capaç, per fi, de resistir la campanya
sistemàtica de "desnacionalitzacio-
a què ens volen sotmetre. Jo no
tinc costum de practicar el "triomfalisme'. No. Però pense en els
temps de les catacumbes sota la II Dictadura, pense en la persecució
que hem patit, pense en les dificultats no superades, i tanmateix
possibles de superar. Si els polítics valencians avui poden plantejar
unes reivindicacions "autonòmiques" és gràcies a això.
No entraré ni eixiré en les perplexitats dels polítics. Ací, no. Però si
els nostres polítics es deixen embolicar -i quan dic els "nostres",
accepteu-me cautelosament el possessiu-, si els nostres polítics, dic,
es deixen embolicar pels "altres" polítics, la primera víctima podria
ser la llengua. I per aquí no passarem. Si ens forcen a la insolència,
insolència tindran. I si, al capdavall, es fan còmplices, per ànsia de
"pactar", d’una humiliació més infligida al poble valencià col·laborant
a "desnacionalitzar-lo", nosaltres continuarem en el nostre reducte:
amb les acusacions òbvies. Tinc por que, ara, el pas a donar no siga
la consumació de l’antic projecte: el de convertir-nos en
"provincians" addictes i suaus. Volen reduir el "valencià" al nivell del
bable o de la fabla aragonesa, o al de l’andalús dels Quintero. Hi
posaré una mica d’èmfasi: el català dels valencians és Ausiàs March,
i és Jaume Roig, i és el Tirant, i és Roís de Corella... I és l’Estellés. 1
som tots els altres. I és el poble escampat i dialectal...
Podria, i voldria, acabar amb aquesta "cua de peix" retòrica, i que
no és gens retòrica en la intenció. Però no em sé estar d’afegir-hi
alguna cosa més. L’argument que, de tant en tant, apareix en la
premsa local és que hi ha "alguns" que volen dividir els valencians.
Caldria començar per preguntar-se què vol dir això. Els valencians
estem dividits en classes, estem dividits ideològicament, estem
dividits per les nostres decisions nacionals. I no ho estem perquè sí.
Són uns antagonismes que tenen la seua raó de ser en causes
profundes de la nostra societat: d’estructures i d’història. Jo sóc
dels qui creuen que només hi ha una línia salvadora: la que puga
unir les aspiracions classistes -de les classes populars-, la
llibertat màxima i el redreçament nacional. És una opinió
privada, probablement utòpica. Però les evidències quotidianes ens
col·loquen davant una realitat: "ells", tots units, els mateixos,
neguen les tres reivindicacions solidàriament. No en neguen una:
neguen les tres. Tot s’ha de dir: és lògic que les neguen. I qui vulga
entendre, que ho entenga.
Ja us he cansat prou. I ja m’he cansat jo. El 81, si no m'erre, els
Premis Octubre compliran deu anys. El discurset més o menys final
que sempre m’heu adjudicat, ja podria fer-lo alguna altra bona
ànima. Ha arribat l’hora de jubilar-me, i l’ocasió de l’aniversari amb
números rodons facilitaria el rellevament. Jo ja sóc un vellet
arxivable, i em fallen les forces. En una recapitulació final, no estic
descontent del que he fet i del que he dit. Hi he ajudat tant com he
3. pogut i sabut. I trobar-vos a vosaltres ací, tants i tan entusiastes,
és per a mi la millor recompensa. No em farà ser optimista. Em
costa ser optimista. Deu ser una qüestió de les artèries, que es
lignifiquen. Però tots vosaltres, i els qui com vosaltres us vàreu
manifestar entorn del 9 d'Octubre amb una decisió diàfana, amb
una bandera, amb una llengua i amb una implícita il·lusió
revolucionària, sereu sempre els "meus". No diré, per acabar, allò
de la commedia è finíta! No és una comèdia, sinó un drama, i
probablement una tragèdia. Però sí que us dic "adéu". Ara: això sí,
un "adéu" de confiança...
Joan Fuster. Premis Octubre 1980. València
Butlletí d’Acció Cultural del País Valencià, núm. 7 (novembre, 1980)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Pense en els temps de les catacumbes sota
la II Dictadura, pense en la persecució que
hem patit... Si els polítics valencians avui
poden plantejar unes reivindicacions
"autonòmiques" és gràcies a això.
"Només hi ha una línia salvadora:
la que puga unir les aspiracions
de les classes populars, la
llibertat màxima i el redreçament
nacional."