1. Mitologia catalana
Mitologia catalana és el llegendari que s'ha explicat durant generacions a Catalunya o
als Països Catalans. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en
personatges singulars o en explicar l'existència de construccions i particularitats locals.
Poden ser la transformació de mites europeus similars o bé tradicions pròpies. Com a
representació cultural transcendeix els límits fronterers actuals, essent una manifestació
més de la cultura catalana.
Eminentment de transmissió oral es pot dir que hi ha similituds amb les cultures
colindants. No obstant això, als Països Catalans s'hi presenten una sèrie de
característiques pròpies com els diferents personatges fruit de la diferenciació cultural.
L'origen de la mitologia catalana
L'origen de la mitologia possiblement recollís part de les creences preromanes
integrades en el paganisme romà, és el cas de les faies. Els lar haurien derivat cap a les
figures dels gnoms i follets, les nimfes derivarien a moltes figures lligades a l'aigua com
ara les aloges o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

2. La cristianització de l'imperi Romà i especialment l'edicte de Milà del 313
condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural, no
obstant la penetració fou més somera a les zones rurals i no tant intensa degut el bon
arrelament que tingué l'arrianisme al regne visigot peninsular. El sorgiment de l'Islam i
la conquesta de la península ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels
pobles semítics i en generaren força lligades als fets de la ocupació sarraïna i la contesta
militar del Regne Franc (p.ex. cançó de Rotllan), tot i així el paganisme persistí amb
força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma
d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral
entre les classes sense instrucció.
L'església catòlica generà la seva pròpia mitologia al voltant de les figures de
determinats sants: Sant Narcís i la llegenda de les mosques durant el setge de Girona del
1285, Sant Jordi i el drac,[1] el suposat martiri de Santa Eulàlia a Barcelona i fins i tot en
vida com sant Vicent Ferrer. També fou època de les epidèmies de pesta negra i com a
conseqüència es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres que foren
representades en diverses localitats catalanes durant segles.
A partir de la baixa edat mitjana els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé
entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l'església catòlica. La inquisició
practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'eradicar la bruixeria.
Molta de la casuística fou recollida per Sprenger i Kramer al Malleus maleficorum i a
nivell peninsular autors com els religiosos Martín del Rio ("Disquisiciones mágicas",
1599), Fuentelapeña ("El ente dilucidado", 1676), Benito Jeronimo Feijoo ("Teatro
crítico universal", segle XVIII). El racionalisme dels segles XVII i XVIII relegà les
creences sobre bruixeria i els éssers fantàstics als contes per fer por als nens i bandejada
dels costums i creences generals.
Ben entrat el segle XIX amb la Renaixença i el Modernisme es cercaren els referents
mitològics catalans i molts autors s'interessaren a cercar i documentar aquests costums i
rituals propis, destacant-se'n entre tots la figura de Joan Amades en la seva obra gairebé
enciclopèdica, recolliren moltes de les llegendes, costums, cançons i rondalles.
L'esplendor medieval esdevingué un referent històric i cultural i per aquest motiu
s'inventariaren especialment els relats de l'època.

3. Criatures mitològiques catalanes
El llegendari català és ple de referències a éssers mitològics i fantàstics. Recorrent tos
els territoris es poden trobar rondalles referides a terres i efemèrides concretes, des de la
formació dels Pirineus per Heracles fins a la cançó de Rotllà.
Les aigües
L'aigua és ubiqua a les mitologies, especialment en la catalana, bé sigui per l'escassetat
general o per l'abundància quan es troba en gorges i estanys. Ja siguin trobades segons
la regió, en cursos d'aigua continental les aloges, païtodes, encantades, encantaries,
dones d'aigua o goges; o el peix Nicolau, la maruga o el vell del mar (Barcelona) en
relació al mar; guarden certa relació amb les ondina i les sirena d'origen grecoromà.
Fruit dels boscs
Els boscos i els erms són refugis d'antigues ciutats i temples pagans abandonats al pas
dels decennis, engolits per la natura. Conèixer l'efecte medicinal d'algunes espècies
requeria de llargues estades als boscos, on s'hi poden trobar, si hom té molta sort,
gnoms, les mandràgora de poders màgics extraordinaris. Les fades, les bruixes cercant-
hi algun bolet. El tió de Nadal té origen en l'animisme que arrelava en els arbres i en els
pobles germànics, és cremat a l'altre solstici a moltes llars de foc. Els simiots també
poblaven els boscos fent maleses.
La gent menuda
Unes de les més curioses criatures són les de mida reduïda, petits éssers, alguns
malèvols, de totes maneres dotats d'una gran intel·ligència, són els genis, follets i
donyets. Els trasgu d'origen asturià són un clar referent d'aquells malvats. Tolkien
escrigué sobre els goblins que aparegueren en algunes traduccions com a trasg. No
obstant, la denominació més estesa tradicionalment és la de follet i la seva funció és
mortificar als inquilins de les cases amb qui cohabiten.
Aquests éssers adopten diversos noms i característiques secundàries pròpies: Cerdet a
Alacant, a les Pitiüses el Barruguet i el fameliar; l'homo de sa colzada, els diables boets
i els negrets a ses illes Balears, el gambutzí a les terres de l'Ebre, els minairons
andorrans o de l'Alt Urgell, diablorins al Pallars o famelians.

4. Monstres errants
Els camins no són un lloc gaire segur si ens atenyem als usos que en feien el Marraco,
les bubotes i l'home del sac, la vella Brígia, el Nonell, el Dip, al que Perucho li atribueix
implícitament una certa relació amb el lobisome gallec i fins i tot amb la ràbia, l'ànima
de Cantiret, el pare llop, l'home de neu, l'home dels nassos, el comte Estruc (Llers, Alt
Empordà)... Tots són presentats com personatges descarrilats, que apareixen de tant en
tant i que rarament encaixen en la vida en societat ja que, quan apareixen, són motiu de
desgràcies o mals averanys.
Éssers tel·lúrics
L'arribada del cristianisme "coronà" molts dels cim amb creus per tal d'apoderar-se de
l'espiritualitat que aquelles muntanyes especialment venerades. És el cas de Montserrat i
el Canigó i el Montseny a la Catalunya Vella, però també s'hi troben a les illes com el
Toro (Menorca). Aquestes apropiacions foren completades en alguns casos amb les
troballes miraculoses de talles de fusta del que s'anomenen mares de deu trobades, com
la de Montserrat, o la mare de deu del Mont Llum.
El mateix Pirineu té el seu origen en el mateix Heracles en voler salvar la princesa
Pirene del foc provocat per Gerió. La terra i tot allò que n'aflora té un fort component
sobrenatural. Nogensmenys era habitual que els ferrers abans de treballar els metalls
picaven l'enclusa tres cops per impedir que en sortís el Pericó. El sòl ha generat
múltiples rondalles i llegendes moltes sobre gegants: El Trucafort, amb els seus rocs
enormes; el Tombatossals (Castelló de la Plana), el pare Esmè (Montseny) i altres
gegants vivien en indrets amagats.
Fantasmes i esperits
Moltes són les representacions d'allò que resta invisible. Ànimes en pena, la santa
companya, els incubii i els sucubii, assaltants nocturns, i diversos dimonis menors, i fins
i tot el mateix Satanàs prenen formes per temptar l'home i aprofitar-se de les seves
febleses. Hi té el seu origen mític el Pont del Diable (Pineda de Mar) i el de Martorell.