2. L'origen dels diables a les festes dels Països Catalans és molt antiga.
Se'n parla a un llibre de l'any 1150 amb motiu del casament del comte de Barcelona,
Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó.
Però ja d'abans la festa va associada al foc: a cada canvi d'estació (per Nadal, a
l'arribada de la primavera, per Sant Joan, per Tots Sants) trobem un ritual o altre on
hi ha una foguera.
Una d'aquestes festes més antigues on apareix un dimoni és a les festes de Sant
Antoni, a Mallorca.
3. L'església catòlica va reunir totes les figures en una festa seva: El Corpus!
Aquesta festa era com un conte on s'explicava a la gent, quan gairebé ningú no sabia llegir
ni escriure, que tenien uns senyors a la terra a qui havien d'obeir i fer cas. Que si no es
portaven bé anirien a l'infern. Que hi havia enemics molt poderosos i que la gent havia
d'anar a la guerra quan els senyors ho diguessin, que el be i el mal es passen la vida lluitant.
Aquest conte s'explicava amb figures i balls, que han arribat fins als nostres dies...
On més bé es conserva aquesta festa és a Berga, a la Patum.
4. Amb el temps, les figures es tornen a escapar del Corpus i troben el seu lloc dins el
calendari de festes. Al segles XVIII i la segona meitat del XX al Penedès i el Garraf, el
Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat hi trobem els balls de diables, una
representació entre el bé i el mal. Els textos van agafant humor i crítica, i se n'enriuen dels
qui manen. Després de parlar, encenen la pirotècnia.
5. Cap l'any 1980 els balls parlats deriven cap als correfocs, diables que no fan altre cosa que
ballar i tirar pirotècnia. La colla de Castellar és una de les capdavanteres en aquest nou
estil...
