2. (1599-1660) Sevilla. Aprenent des dels 11 anys amb Pacheco.
Aviat renuncia a l’academicisme, interessant-se pels models naturals.
Desenvolupa el tenebrisme: La adoración de los Reyes Magos, temes
realistes “El aguador de Sevilla”, “Vieja friendo huevos”.
En 1623 marxa a la cort i els avals del seu sogre i d’altres nobles sevillans
li permeten acedir al nomenament de pintor de càmbra del Rei i, aviat, obté
el favor del Comte-Duc d’Olivares..
Pinta temes reals i mitològics (inspirat per Rubens que l’aconsella viatjar a
Itàlia.
3.
4.
5.
6. 1629-1630
Amb l’ajut d’una subvenció reial, l’estada a
Itàlia li produeix un efecte ràpid. Aprèn a pintar
a l’estil”italià”.Canvia els cromatismes i veu
d’una manera diferent el un, treballa la
perspectiva aèria i el color.
Abans de tornar passa per Nàpols: Ribera
Obres d’influència italiana:
La Túnica de José
La Fragua de Vulcano (més dinamisme, matissos
lluminosos i profundidat que a Los borrachos)
7.
8.
9. Tornat a Madrid, s’afiança com retratista de la Cort.
Retrat del Príncip Baltasar-Carlos a cavall i del Conde Duque de
Olivares.
Retrats de Felip IV.
Es diferencia de la resta de pintors per la seva profunda mirada
psicològica.
El seu únic recurs escenogràfic sol ser la serra de Guadarrama, al fons
per a ressaltar la profunditat i per a crear l’efecte de perspectiva aèria.
Accentua els símbols.
També es retratista de personatges curiosos com el “El niño de
Vallecas” o “El Primo”.
Alguns temes mitològics són retrats de profunda psicologia:”Esopo” i
“Menipo”.
El quadre de Las lanzas o La rendició de Breda és un paisatge
lluminós entre la broma, camps de combat i fums barrejats amb cels
lluminosos i amb núvols.
El Crucificado del Prado
10.
11. Velázquez,
per imperatiu
reial, va pintar
molts retrats
de la família
reial i de
personatges
de la cort,
entre els
quals
destaquen els
retrats a
cavall, com
ara el del
monarca Felip
IV, la reina
Isabel de
Borbó o el del
comte duc
d’Olivares.
12.
13. BALTASAR CARLES A CAVALL
El 1635 va fer un altre en què
apareix el príncep Baltasar Carles
cavalcant un nerviós cavallet que
contrasta amb la serenor del nen.
Va concebre el quadre perquè el
miressin de baix a dalt i des d’una
posició lateral. D’altra banda, s’hi
expressa un ideal i un requisit de la
noblesa: l’art de muntar a cavall,
metàfora de l’art de governar.
18. L’AIGUADER DE SEVILLA
És una de les obres de la
primera etapa sevillana de
l’artista, concretament del
1622, quan Velázquez
tenia vint-i-tres anys,
abans que viatgés a
Madrid per esdevenir
pintor de la cort. La
composició la dominen dos
triangles que uneixen,
respectivament, els tres
personatges i els tres
objectes.
S’ha convingut a veure en l’obra una al·legoria de les tres edats de l’home: la vellesa en actitud reflexiva, el
jove respectuós que rep aigua d’un got i l’adult que mira de forma inquietant des del fons i a mitja
penombra. A aquesta triangulació n’hi correspon una altra de referida directament a l’aigua. Els recipients
denoten la perfecció tècnica del jove artista i parlen de la solidesa i de la fragilitat.
19. LA RENDICIÓ DE BREDA
El 1635 Velázquez va pintar aquest quadre que narra la victòria dels tercios a la
ciutat de Breda i que també és conegut per Les llances. Al centre de la composició
sobresurten dos caps: el victoriós Ambrosio de Spínola (un italià al servei de Felip IV)
i el derrotat però no humiliat Justino de Nassau. Als costats els respectius cossos
d’exèrcit parlen de la disciplina, l’ordre i la gallardia dels vencedors, contraposats al
desordre que regna entre els derrotats. Un paisatge ideal compost per una plana
humida, fum, núvols i moviments de tropes, panorama que ocupa la meitat del
quadre, fa referència al tema històric. A primer terme els dos personatges expressen
la cavallerositat del triomfador, l’un, i la submissió del vençut, l’altre.
20.
21. En 1649, va per segona vegada a Itàlia.
Retrat del Papa Inocenci X
Retrat del seu criat Juan Pareja.
Com paisajista Los jardines de la villa Medicis (El mediodía y la
tarde) de pincellada solta i tractament del color quasi
impressionista. No se sap si són d’aquest viatge o de l’anterior.
De qualsevol forma, això és una prova que Velázquez és un
pintor madur ja als trenta anys.
22. RETRAT D’INNOCENCI X
Durant el seu segon viatge a Itàlia, el 1649 (el primer l’havia fet el 1629), Velázquez
tingué l’oportunitat de realitzar un dels seus retrats més importants: el del papa
Giovanni Battista Pamphili, que Velázquez havia conegut mentre Pamphili havia
estat nunci pontifici a Madrid.
El retrat presenta la forta personalitat del summe pontífex fins al punt que el quadre
es converteix en una profunda descripció psicològica. El papa està assegut i surt
pintat de tres quarts (seguint la tradició d’altres pintors italians, com Rafael o Ticià,
o del mateix Greco), vell, lleig, enèrgic i inquisidor amb una mirada penetrant que
denota una forta personalitat.
27. A partir del 1651. és l’etapa de les seves obres més
importants.
La Venus del espejo
Las meninas
Las hilanderas
Són la plenitut del Barroc. Introdueix l’“atmòsfera” com recurs
per a introduir la profundidat.
30. L’escena transcorre en l’estança d’un palau. Però
no hi ha acord a l’hora d’interpretar què fan les
persones que hi són presents. Al llarg de la
història a aquesta pintura li han posat diversos
noms: Su Alteza la Emperatriz con sus damas y un
enano o La familia del rey Felipe IV fins que el
1843 va rebre el nom actual.
L’únic consens ha estat la identificació dels
personatges: al centre hi ha la princesa Margarita
María, que rep aigua d’una serventa, María
Agustina Sarmiento, i d’una altra serventa, Isabel
de Velasco (les dues persones que han donat nom
al quadre ja que les anomenaven Meninas, o
donzelles d’honor); a l’esquerra de la princesa hi
ha els nans Maribárbola i Nicolás de Pertusato.
El pla mitjà l’ocupen Marcela Ulloa, dama d’honor, i un ajudant de les dames sense identificar. Una
gran tela i el pintor omplen la banda esquerra. Al fons, l’aposentador reial acaba d’obrir la porta. Un
mirall del final de la sala reflecteix les figures dels reis Felip IV i Marianna d’Àustria.
31.
32.
33.
34. EL MIRALL
La presència del mirall al fons de l’habitació pot ajudar a interpretar què succeeix en l’escena. El mateix
Velázquez ofereix aquest objecte com a centre i catalitzador. Així, esdevé un dels punts de llum que
ajuden a crear perspectiva aèria a l’escena (primer pla de personatges i darrer pla al fons) però també es
reforça per la conjunció de línies verticals i horitzontals que porten a aquest punt. A més, la presència
dels monarques ajuda a entendre l’obra en el sentit que aquest fet reforça la intenció de l’artista
d’ennoblir la seva obra i li permet presentar el seu treball com quelcom més que la creació d’un simple
artesà al servei d’una causa règia. Hi ha en aquesta actitud adulació, servilisme, un homenatge...?
El matrimoni Arnolfini;
(1434 ) Jan Van Eyck
Oli/taula. 82 x 59,5 cm
35. L’escena, aparentment trivial, ha merescut moltes interpretacions, una de les quals, la més acceptada,
defensa que el que hi succeeix s’explica per l’actitud mateixa que manifesten els diversos personatges.
Així, mentre uns personatges s’han adonat de la presència dels monarques (hi ha qui inicia una
reverència, l’artista deixa de pintar...), d’altres romanen encara indiferents al fet que els monarques hi
siguin. Les mirades dels uns i dels altres acompanyen els gestos. L’aposentador acompanya les imatges
dels monarques al mirall del fons de l’habitació. El grup del primer terme feia alguna cosa que és
interrompuda per una altra que hi ha fora de la pintura però que també hi és inclosa: la presència dels
reis, que esdevenen catalitzadors de tota l’acció.
36. Quant a la composició, la distribució dels
personatges i dels objectes estableix una
sèrie de línies rectes verticals i horitzontals
(cavallet, finestres, parets, quadres, mirall,
porta, escales) que contrasten amb les línies
irregulars i corbades, formades pels caps del
pintor i dels altres personatges. Tanmateix,
com han comentat alguns crítics, aquest
quadre aconsegueix el sentit complet i la
interpretació plena únicament des de la
posició dels reis.
37. Després de la I Guerra Mundial
Picasso, desconcertat pels nous
rumbs de les creacions
avantguardistes, va decidir retornar
al classicisme i per això va tornar a
la pintura, a la història de la pintura,
per a reflexionar-hi i avançar-se uns
anys al que després seria usual en el
panorama artístic.
Serà clàssic en el sentit
d’intemporalitat, d’imatge que
traspassa la fugacitat del temps i
perdura, perdurabilitat aconseguida
prescindint de l’accidental i
mostrant allò que defineix l’art, que
el conforma.
38. En les avantguardes això es va concretar qüestionant el llenguatge plàstic, però Picasso no s’hi va
entretenir i va estar constantment reinterpretant obres d’altres artistes del passat reflexionant-hi i
obrint un nou camí al classicisme.
Aquesta revisió històrica va començar amb Dones d’Alger, de Delacroix, tema tractat també pel seu
amic Matisse, mort poc abans, el novembre de 1954. Segurament, l’afecte que li tenia el va incitar a
iniciar aquest nou camí, seguint els passos del seu amic ja que els recursos matissians hi són evidents.
Picasso va treballar en la sèrie de Las Meninas des del 17 d’agost al 30 de desembre de 1957 i no es va
limitar a fer una reinterpretació de l’obra, sinó que en va fer 58, que va donar al Museu Picasso de
Barcelona el 1968. Durant els primers mesos de treball no va deixar veure el seu treball a ningú tret de
la seva dona Jacqueline.
Picasso, a més, es va permetre reinterpretar l’obra, introduint elements nous en el quadre, com ara els
coloms, tant picassians, o retrats de Jacqueline.
Entre les llibertats que es prengué, hi ha la de la disposició del quadre: Picasso va optar per un format
horitzontal i no vertical com el de Velázquez. Aquest format és més narratiu de manera que es va veure
obligat a allargar l’escena, baixar els sostres i destacar la figura del pintor, com un gegant.
