1. LLENGÜES I ENSENYAMENT A LA
UNIÓ EUROPEA

2. L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i
així s'arreplega en la seua Constitució
(1978):
• Preàmbul.-
La Nació espanyola [...] proclama la seua
voluntat de [...] protegir a tots els espanyols i
pobles d'Espanya en l'exercici dels drets
humans, les seues cultures i tradicions, llengües
i institucions.

3. • Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola
oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el
deure conèixer-la i el dret a usar-la.
3.-2. Les altres llengües espanyoles seran
també oficials en les respectives Comunitats
Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3.-3. La riquesa de les diferents modalitats
lingüístiques d'Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d'especial respecte i
protecció.

4. • A més, i gràcies als Estatuts d'Autonomia, cada Comunitat
Autònoma té poder legislatiu el que ha permès la
promulgació de diverses Lleis de Normalització
Lingüística:
▫ País Basc: Llei bàsica de Normalització de l'Ús del Basc
(novembre, 1982).
▫ Catalunya: Llei de Normalització Lingüística de Catalunya
(juny, 1983) i Llei de Política Lingüística (gener, 1998).
▫ Galícia: Llei de Normalització Lingüística de Galícia
(juny, 1983).
▫ València: Llei sobre Ús i Ensenyament del Valencià
(novembre, 1983)
▫ Illes Balears: Llei de Normalització Lingüística de les Illes
Balears (juny, 1986)
▫ Navarra: Llei Foral del Basc de Navarra (desembre, 1986) i
Decret d'Ús del Basc en les Administracions Públiques de
Navarra (2001)” (Etxebarría, 2002:96)
Malgrat

5. Models i exemples de política lingüística
• Hi ha dos models teòrics en les fórmules
legislatives de les polítiques lingüístiques: el
principi de territorialitat i el principi de
personalitat.
▫ El principi de personalitat permet que un
individu disposi dels seus drets lingüístics
independentment de la zona de l’estat plurilingüe
on es trobi.
▫ El principi de territorialitat, en canvi, només
concedeix els beneficis públics d’una llengua dins
d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en
la seva totalitat territorial.

6. Exemples
• A Bélgica un belga de parla francesa té garantits
tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i
un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si
un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa
dels seus drets lingüístics. Impera el principi de
territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en
cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una
sola llengua pròpia).
• A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec
(només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus
drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi
de personalitat.

7. • A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen
els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de
personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de
territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte
lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer
dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només
una, l’oficial a tot l’estat.
• La majoria d’estats tenen una política lingüística en què
només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans
que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic:
França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...