2. Hi havia una vegada un gat tan llest i espavilat que,
més que un gat, semblava una persona. Es deia Haggis
i vivia amb una petita colla de gats i gates al solar que
hi havia al costat d’un col·legi.
En Haggis era tan viu i intel·ligent que sabia sumar,
restar, multiplicar i, fins i tot, dividir. I cada cop que
algun veí portava menjar per la colla, ell s’encarregava
de repartir-lo. Així tots en tenien igual.
3.
4. I això no és tot el que sabia fer. També sabia entendre
els humans i llegir la seva escriptura. I si hagués tingut
mans i peus, en comptes de quatre potes, fins i tot
hagués pogut escriure.
Però malgrat ser tan llest i tenir tants amics, en Haggis
no era feliç. Perquè mentre els altres gats en tenien
prou amb jugar, córrer i saltar, ell s’avorria com una
ostra amb aquestes coses.
5. -No siguis murri! Vine a jugar!– Li deien. Però ell només
desitjava trobar algú que l’entengués. I per
això, mentre els altres gats passaven hores jaient al
sol o empaitant-se, ell s’enfilava al mur del col·legi i
omplia la seva buidor mirant les classes i escoltant el
professor.
A dins de l’escola hi havia molts nens i nenes. Però
ells, curiosament, en comptes d’escoltar el mestre com
feia en Haggis, es distreien mirant a fora per la
finestra. Tots volien sortir a jugar amb els gats del
solar. Tots menys en Pau.
6.
7. En Pau era un nen amb molta imaginació i sempre gaudia
de les classes. En tenia tanta -d’imaginació- que de
vegades el prenien per ximple i tot. Perquè sovint
s’inventava històries ben fantàstiques.
De vegades, els seus companys trobaven les històries
divertides, perquè eren d’espies i de mags, de pistolers
i de pirates. Però altres cops imaginava coses més rares
i insòlites, com que els seus amics eren
extraterrestres, que vivia a l’època dels dinosaures o,
simplement, que els animals li parlaven.
8. Llavors, els seus companys el titllaven d’estrany i se’n
reien. I en comptes de convidar-lo a jugar, el deixaven
tot sol mentre ells s’amagaven darrera dels botons
d’una vídeo-consola.
Per això, en Pau, malgrat que gaudia inventant-se les
seves històries, no era feliç. No tenia cap amic que el
comprengués, algú amb qui compartir la seva
imaginació.
9. Però mai se sap com ens sorprendrà el destí, i un
bon dia, a classe de ciències, va ser el professor
qui va sorprendre els nens amb una lliçó especial:
les estrelles.
Els va explicar com naixien, de què estaven fetes,
quines hi havia i, fins i tot, quan trigava la seva llum
en arribar fins a la terra. En Pau parava tanta
atenció que no va adonar-se que en Haggis també
ho sentia des de l’altre costat de la finestra.
10.
11. Tots dos escoltaven com si fossin un de sol. I per això,
quan el professor va explicar que, segons la llegenda, els
estels fugaços fan realitat els desitjos de qui els caça,
tant en Pau com en Haggis van tenir la mateixa idea:
caçarien un estel i demanarien com a desig un amic que
els entengués.
I dit i fet. Aquella mateixa nit, després que tots se
n’anessin a dormir, en Pau va obrir la finestra de la seva
habitació sense fer soroll i va sortir al terrat disposat a
caçar un estel.
12.
13. En Haggis, per la seva banda, va fer el mateix. Arribada
la nit, va deixar el seu grup d’amics i va enfilar-se per
teulats i teulades tan amunt com va poder. Primer una
urpa després l’altra, fins al pis més alt de tot el barri,
on caçaria l’estel que faria realitat el seu desig.
I bé perquè la llegenda és certa, bé per pura casualitat,
va resultar que aquell era el terrat d’en Pau. I sense
esperar-s’ho ni imaginar-s’ho es van trobar l’un davant
de l’altre. Llavors, sense dir res, tots dos van mirar
amunt.
14. Però tristament, aquella era la nit més negra i fosca
que cap dels dos havia vist mai. El cel estava ben
ennuvolat i no hi havia un sol estel en lloc. I tan gran
va ser la desil·lusió d’en Pau, que una llàgrima va
brotar dels seus ulls i va lliscar-li galta abaix. I era
tanta la tristor que desprenia, que en Haggis, en
veure-la, s’hi va acostar.
-Hola!– Va dir en Pau, eixugant-se.–Què fas tu per
aquí?
Per única resposta, en Haggis va refregar-se a les
seves cames.
-Que vols ser tu, el meu amic?
15. Així va ser com el nen amb més imaginació del barri va
conèixer el gat més intel·ligent del món, i com els dos
es comprenien, es van fer molt bons amics. I en honor
a la trobada, en Pau va posar al seu amic el sobrenom
Negranit.
I encara ara i per sempre més, quan els dos pugen al
terrat, en Haggis no és només en Haggis, és en
Negranit. I en Pau no és només en Pau, és el nen més
feliç del món.