2. PIGMALIÓ I
GALATEA
Pigmalió era el rei de Xipre. A més, exercia d'escultor.
Estava obsessionat en buscar la dona perfecta per ell
i no la trobava enlloc. Un dia, cansat de buscar-la, va
agafar un bloc de marbre i el va convertir en la dona
perfecta per ell. Fins i tot li va posar nom: Galatea.
Amb el temps va enamorar-se d'aquesta estàtua.
Més tard va anar al temple de Venus, la deesa de
l'amor, a pregar perquè Galatea es convertís en una
dona real. Quan va arribar a casa va veure que no
s'havien complert els seus desitjos.
Es va passar tota la nit contemplant-la fins que es va
decidir per fer-li un petó. En besar-la, troba uns llavis
càlids i suaus. A un nou petó, l'estàtua cobrà vida,
convertint-se així en la nova i perfecta esposa de
Pigmalió, amb la qual van tenir descendència.
3. ORFEU I EURÍDICE
Orfeu era fill de la musa Cal·líope i va ser dotat
amb el do de la música. Acompanyava la música
amb el cant, i la combinació de totes dues
amansia les feres del bosc.
Es va fer famós perquè va baixar als inferns a
buscar Eurídice, la nimfa que va morir víctima
d’una mossegada de serp.
La llegenda explica que, per fer tornar la seva
estimada al món dels vius, va cantar per
commoure el mateix Hades i la seva esposa
Persèfone. Aquestes dues divinitats van permetre
que Eurídice tornés al món dels vius amb la
condició que, en el viatge de tornada, Orfeu no
mirés enrere. Per desgràcia, quan ja estaven a
punt de salvar-se, al jove espòs el va assaltar el
dubte que tot plegat no fos un simple engany i,
imprudent, va girar el cap. L’únic que va poder
veure com Eurídice era arrossegada per Hades
cap a una segona mort, ja definitiva.
4. APOL·LO I DAFNE
Dafne era una nimfa de la que es va
enamorar Apol·lo. Però va ser un amor no
correspost. Sembla que Cupido, molest
amb Apol·lo, que s’havia burlat de les
seves fletxes, en va clavar una amb la
punta d’or a Apol·lo, que es va enamorar
bojament de la nimfa, i una altra a Dafne,
amb la punta de plom, que es va tornar
insensible a l’amor.
Apol·lo desitjava la noia apassionadament i
no parava de perseguir-la, però la nimfa
fugia. Un dia, quan estava a punt d’atrapar-
la, Dafne va demanar ajut al seu pare (riu
Peneu) i la va convertir en llorer. Apol·lo va
haver de renunciar-hi, però a partir d’aquell
moment va portar una corona de llorer.
5. VENUS I ADONIS
Venus (Afrodita) es va enamorar d’un
jove caçador que es deia Adonis.
Sembla que la reina dels Inferns,
Prosèrpina (Persèfone), també li
agradava el bell caçador. Davant
d’aquesta situació , Júpiter (Zeus) va
decidir que Adonis passaria un terç de
l’any amb Venus (Afrodita), un terç amb
Prosèrpina (Persèfone) el terç restant
allà on volgués. Però Ares (Mart) , que
també estimava Venus (Afrodita), es va
posar gelós i va enviar un porc senglar
per tal que ataqués i matés a Adonis.
Així va passar i la sang d’Adonis es va
convertir en una anèmona, la primera flor
que surt a la primavera.
6. NARCÍS I ECO
Eco era una nimfa que parlava molt que va
treure de polleguera a Hera. Hera la va
castigar, només podria parlar si algú
s’adreçava a ella i ella només podria repetir les
síl·labes finals del que havien dit els altres.
Passat un temps Eco es va enamorar de
Narcís, però la va rebutjar perquè només sabia
repetir les paraules que ell deia. Desconsolada
es va amagar a una cova i es va anar
consumint fins a quedar una ombra. Només li
va quedar la veu que feia eco.
Per altra banda, Narcís rebutjava a totes les
nimfes, però un dia es va acostar a aigües
cristal·lines i es va enamorar del noi que hi
veia, però la imatge mai el corresponia.
Finalment, Narcís va caure intentant tocar el
seu reflex i allà on va morir va néixer una flor
que porta el seu nom.
7. HÈLIOS I FAETONT
Faetont, un dels fills d’Hèlios, havia arribat a l’adolescència
sense que li hagués estat revelada la identitat del seu pare.
Quan finalment ho va descobrir, el déu, que se sentia
culpable per haver-lo tingut apartat d’ell durant tant de temps,
li va prometre de manera imprudent que li concediria el que
demanés. Inesperadament, Faetont li va demanar que li
deixés conduir el carro que duia cada dia la llum del Sol a la
Terra.
Hèlios va fer tots els possibles perquè el seu fill renunciés a
aquesta petició, però al final va haver de complir la seva
paraula. Al principi semblava que tot anava bé, però els
cavalls, així que es van adonar del canvi, es van desbocar i
van abandonar la ruta que recorrien des de temps
immemorials. Ara, tan aviat s’enfilaven fins a una alçada
enorme, com s’acostaven perillosament a la superfície de la
Terra. Mentrestant Faetont, horroritzat, no podia fer res per
aturar aquella cursa terrible. Aquesta catàstrofe de foc i
destrucció va arrasar zones molt extenses.
Per sort, abans que no quedés ni una espurna de vida sobre
la Terra, Zeus va fulminar amb el llamp el carro i el seu
tripulant; d’aquesta manera, va apartar el cavalls alats de
l’esfera de foc de la Terra. Faetont va rebre honors fúnebres
de les nimfes.
8. DÉDAL I ÍCAR
A Creta, Dèdal (arquitecte) va construir un
artefacte a instàncies de Pasífae, esposa del
rei, gràcies al qual ella va poder tenir relacions
amb un bell toro, i d’aquesta unió va néixer el
Minotaure. Posteriorment va haver de
dissenyar el laberint, per recloure-hi el monstre
antropòfag, meitat home, meitat brau.
El rei Minos, espòs de Pasífae, va decidir
castigar Dèdal, i el va tancar, juntament amb
el seu fill Ícar, al laberint. Però l’inventor va
buscar la manera de fugir volant: va construir
unes ales amb plomes d’ocell unides amb
cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal va
avisar Ícar que no havia de volar massa avall,
ja que la humitat del mar impediria el vol, ni
massa amunt, ja que l’escalfor del sol fondria
la cera. Però Ícar , embriagat per la llibertat
que li donava el fet de volar, es va acostar
massa el Sol, la cera es va fondre, les ales es
van desfer i va caure al mar.
Dèdal va aconseguir salvar-se i, després
d’enterrar el seu fill en una illa que va rebre el
nom d’Icària, va viure a Sicilia fins que va
morir.
