Conte escrit per JUDIT SISCAR SALA

1. UNA AVENTURA INESPERADA
Eren dos germanets, Joan era un xiquet de 10 anys, alt, ros i
un poc pudent i que tot ho troba mal, també li agrada llegir; i Judit
era una xiqueta de 8 anys, és alta, rossa i molt graciosa, també li
agrada mirar pel·lícules d’aventures en el seu temps lliure. Estaven
jugant a la platja en el baló i els va caure a l’aigua. El baló anava
mar a dins i ells el varen seguir amb una canoa fins que arribaren a
un moment que no veien terra.
Desprès de dues hores en el mar per fi varen vore una zona
de terra que tenia uns quants arbres fruitals. Estaven perduts però
a terra.
Els dies passaven i Judit es va adonar que Joan no
col·laborava amb ella en agafar fruita per a sobreviure, i a més, es
posava en contra seu quan li deia alguna cosa. Judit volia fer-li
comprendre a Joan que si treballaven en equip podrien eixir de
aquella illa però Joan no li feia cas. No entenia com anaven a eixir
d’allí treballant en equip! Joan pensava que no eren mags per poder
fer menjar ni fer màgia per eixir d’allí, tenia prou en intentar salvar-
se ell.
Sempre estaven discutint.
Judit no deixava de pensar i recordar les pel·lícules d’animació
que tant li agradaven i d’inventar possibles solucions per poder eixir
d’aquella illa. Ganes i imaginació no li faltaven; però no aconseguia
el que volia. Joan, desprès de molts dies, per fi va acceptar que
Judit tenia raó, però de molt mala gana i sempre posant
impediments i excuses.
Un matí, a Judit se li va ocórrer la idea de fabricar una torre
amb moltes rames de tronc i poder fer-se veure si passava algun
vaixell o avió prop d’ells.
També podrien intentar pescar peixos amb una canya i els cordons
de les sabates de Joan. Quan passaren dos mesos el que Judit
havia dit no donava resultat i es passaven dia i nit dalt la torre i
pescant des d’allí dalt, però com estaven a l’Oceà Atlàntic per allí no
passava ningu. Allí no hi havia ports per poder deixar els vaixells.

2. Joan li agradava molt llegir i havia llegit una notícia en que
deia que en l'Oceà Atlàntic els dilluns que caien dia vint passava
un avionet per vigilar com anava tot per allí. En dos dies seria vint i
dilluns! S’havien de preparar tot perquè els vegueren i poder anar-
se’n amb l’avionet.
El dilluns Joan i Judit estaven allí amb tot preparat però no
passava ningun avionet però de sobte varen vore una cosa al cel i
començaren a cridar demanant ajuda. Ningú els va fer cas i ells es
pensaven que l’avionet havia passat de llarg.
Un dia estaven jugant al sambori que s’havien dibuixat amb
una canya i llançaven una petxina i qui perdia es tenia que tirar a
l’aigua durant mitja hora. Joan va perdre i tal com ells havien
quedat es tenia que tirar a l’aigua.
En eixos moments Judit va començar a cridar d’alegria i Joan
es va estranyar molt. Pensava que Judit estava burlant-se d’ell.
- És el nostre cosí Carles! Ve amb un vaixell! Trobe que li ho
haurà dit l’avionet que passava per dalt de nosaltres el dia vint que
era dilluns!
Carles era un jove de 18 anys, alt, negre i faener, li agrada
anar a pegar una volta amb els vaixells tan bonics que li feia son
pare, però de repent, el seu cosí Carles havia caigut del vaixell i
s’havia trencat la cama!
-Ai, no se com he pogut caure del vaixell i haver-me trencat la
cama ja que quasi arribava i vosaltres tornaríeu per fi a casa
cosinets meus, se que aquesta setmana que heu estat ací haurà
sigut la vostra pitjor setmana de tota la vida. Ara per culpa meua
esta nit encara haureu de dormir en esta petita illa i freda. Ai que
mal em fa la cama! Ara ja no podrem eixir mai més d’aquesta illa.
Però Carles havia tingut temps de cridar a la seva germana
Lídia, és una jove de 20 anys, alta, morena i molt treballadora,
també és la millor conduint avions i construint-los, perquè ella
acudirà per ells amb l’avionet que havia fabricat el seu pare.

3. Carles els va dir que Lídia arribaria el divendres; i si no
arribaven en un o dos dies, seria senyal que li havia passat alguna
cosa.
Judit i Joan li fabricaren una tenda de campanya i un sac de
dormir amb fulles d’arbre. Carles com que s’havia fet mal a la cama
i amb el fred que feia cada dia es ficava mes malalt. Pesaven els
dies i Lídia no anava per ells.
Cada dia que passava s’espantaven més perquè no venia i es
pensaven que Carles es moriria allí en aquella illa maleïda on tots
aquells que s’acostaven es passava alguna desgracia o es
quedaven allí atrapats.
Com que no tornaven, Lídia va decidir anar en busca de Judit,
Joan i Carles però el viatge se li va complicar perquè en eixa època
plovia molt.
Lídia va tindre que aterrar pel camí per poder arreglar l'avió i
fer-li els canvis oportuns. Però l’avió era irreparable i va decidir
convertir-lo en vaixell per poder arribar a l’oceà Atlàntic. Això li va
portar dos dies més.
Mentre Carles es feia cada vegada més malalt i si Lídia no
anava prompte a rescatar-los, fins i tot podia morir. Judit i Joan li
feien companyia a Carles que estava en la tenda de campanya dins
el sac de dormir.
Per sort, a l' illa hi havia molts animals i molts fruits per
sobreviure. Joan i Judit volien tant al seu cosí que provaven a fer
medicaments per poder-lo curar.
Per experimentar buscaven animals amb qui fer les proves.
Per fi un d’aquells experiments va ser útil i li'l posaren a Carles qui
al cap d’una estona ja podia córrer, ballar, jugar...
Després de moltes aventures, Lídia va poder arribar a l’oceà
Atlàntic amb el seu vaixell fet amb les peces de l’avió.
Tots junt van reforçar el vaixell i començaren el viatge de
tornada.
Judit, Joan, Carles i Lídia ja tenien una història per contar algun dia
als seus fills.
Fi!