3. El seu pare va morir a una batalla fent front a les tropes
franquistes just quan Jaume era un nadó. Els únics que
aportaven recursos econòmics a la familia eren Jaume i
la seua mare. Amb els diners que ells guanyaven tenien
el just com per a pagar els llibres de Jordi, el menjar i la
roba de tots ells.
Xavi era el millor amic de Jaume. Junts quedaven
moltes vegades per a anar per la muntanya, a pegar
voltes pel Muntanyar o anar al riu a jugar amb les
ovelles que pasturen. Xavi sempre havia sigut un
gran pilar per a Jaume ja que, sempre que aquest
tenia problemes, Xavi l’intentava ajudar i
viceversa.

4. Un dimecres d’agost, Jaume va anar a comprar el pa a la
panaderia que es trobava a la Plaça de Bai. Va saludar
l’Enriqueta, que era amiga de la seua mare i la panadera del
poble, va agafar dues barres de pa, i a continuació va anar a
casa a descansar, ja que els dimecres eren els dies que Jaume
lliurava.
De camí a casa, es va trobar amb el Xavi. Aquest li va dir si a la
vesprada quedaven per a anar a pescar a Duanes de la Mar, a la
qual cosa Jaume va contestar que sí, ja que li agradava
moltíssim pescar, i més si tornaven a casa amb uns bons
peixos per a sopar.

5. Jaume va arribar a casa. Com la seua mare no estava, va
jugar una estona amb el seu germà, van dinar pa amb
formatge i van menjar a les postres unes magranes que va
furtar d’un bancal que estava a prop del riu.

6. A les quatre i mitja, Jaume va deixar una nota explicant-li a la
seua mare on anava, amb qui anava i què anava a fer. A
continuació va anar a la plaça on havia quedat amb Xavi i van
baixar caminant a poc a poc fins a Duanes de la Mar, carregats
amb els cabassets amb les canyes de pescar, els aparells i els
cucs que havia arreplegat Xavi d’unes aigues amb fang aquell
matí.

7. De camí, van trobar el “Tormenta”, un iaio, conegut per tots al
poble, que delirava molt sovint. Aquest els va dir que hi havia mala
mar i que les ones s’endurien mitja platja cap a dins. El Jaume i el
Xavi es van riure molt, ja que sovint el veien i els deia coses quasi
impossibles. Van continuar amb el seu camí i li van donar un tròs
de pa al “Tormenta”.

8. En arribar a Duanes, van veure que era veritat. La mar bramava
amb les seues ones, però els tenia igual, ja que es diu que, quan la
mar està rebolicada, els peixos tenen més fam. Per això decidiren
anar a la Cala del Tangó, un lloc on no anava molta gent i on hi
havia una pesquera. Allí ells tenien unes cadires que havien trobat
pels voltants i algunes provisions que deixava la gent que anava a
pescar per si alguna vegada pasava alguna cosa.

9. La cosa anava bé. En pocs minuts havien aconseguit traure
dos grans peixos, amb els quals ja tenien per a sopar ben a
gust, i qui sap si també per a dinar, ja que els peixos tenien
una gran grandària i pareixia que anaven a eixir-ne més com
eixos.
Mentre estaven ficant els cucs en l’ham, Jaume i Jordi van
notar unes tremolors. Tot es menejava i queien petites
pedres de la part de dalt de la cala, però de caure pedres
menudes van passar a caure pedres molt grans, que van fer
que Jaume i Jordi quedaren atrapats en un forat que tenia la

10. Jordi, que tenia molta força, ja que era un xic molt fibrós i
que s’alimentava adequadament. Va espentar una pedra
que era mitjanament gran i la va aconseguir llevar de
enfront de l’entrada. Si no haguera sigut per aquesta acció,
el més segur és que aquella hauria sigut la tomba dels dos
joves.
Van apreciar tota la cala. Les principals eixides ja no existien, ja
que estaven tapades per grans muntons d’arena i pedres. No
trobaven cap manera d’eixir d’allí.
La fam començava a pressionar, i per això es van menjar les
provisions que hi havia en la pesquera, la qual van netejar de
pedres per a aconseguir agafar-les. El que van menjar va ser un tros
de pa dur i uns glops de llet que allí hi havia.

11. Van pasar la nit sense massa fred, ja que, com estaven
en estiu, les nits eren càlides. Al matí següent, no sabien
què fer. Les seues mares estarien preocupades, però mai
s’imaginarien que estaven a la cala del Tangó, ja que en
cap moment li ho havien dit a ningú. A l’hora de dinar
es van menjar el peix cru que allí tenien del día
anterior. En tirar les raspes a la mar, van veure com
flotaven. Jordi i Jaume es van mirar l’un a l’altre; ja
sabien com anaven a eixir d’aquell infern.
Es varen passar la vesparada buscant fustes amb
les quals farien una barca i escaparien d’allí
d’una vegada .En arribar la nit, havien fet una
gran arreplega, però no hi havia ni per a
començar. Per això decidiren intentar dormir
perquè al dia següent tingueren energía i
acabaren l’arreplega de fusta, es van tapar amb
unes fulles de palmera que havien aconseguit i
resaren perquè els mosquits no se’ls menjaren.

12. Al matí següent les cames estaven repletes de picades, però es podia
suportar. Varen passar el matí arreplegant fusta i a migdia, després
de menjar uns fruits que mai havien vist i un peix, decidiren que ja
en tenien prou, ja que la barca tampoc havia de ser un vaixell de
luxe. A la vesprada, amb unes cordes que hi havia en la pesquera i
amb trossos de roba que es van arrancar, van començar la barca i, de
fet la van acabar només es va pondre el sol d’arrere del Montgó.

13. Era el tercer dia allí i havien d’escapar d’aquell infern com més
prompte millor. Per això a la matinada eixiren a la mar amb la
plataforma plana de fusta que havien construït.
Duien mitja hora a la mar i la intensitat de les ones va anar creixent
molt ràpidament fins arribar al punt que una ona va trencar la barca
que amb tant esforç havien construït Jaume i Jordi.
Els dos quedaren a la deriva, aferrats a uns trossos de fusta que
suraven sobre la mar com aquelles raspes de peix que s’havien
menjat feia dos dies…

14. Van perdre el coneiximent durant unes hores ja que
estaven mal alimentats, desidratats i el anar i tornar de
les ones els marejava moltíssim. Els dos van despertar a
la Cala Sardinera, pràcticament sense cap peça de roba
i amb unes condicions pèsimes.
Jordi va propossar l’opció de quedarse allí fins a que algú anara a
recollir-los però Jaume es va opossar ja que allí ningú aniria a
buscar-los per això van passar la nit sense menjar res i bevent
aigua embassada de les últimes plogudes fins al matí següent on
començaren a caminar cap al poble.

15. No era gens fàcil
caminar per aque
alguns barrancs, lles terres. Hi hav
el bosc era molt d ia
les seues panxes i ens, la fam abund
la set l’alleugerie a va e n
algun barranc am n sols quan troba
b aigua embassad ve n
que la humitat er a. Les nits eren du
a molt forta i era res, ja
trobaven a faltar incòmoda, a més
les seues famílies que
.

16. Era de matinada quan van tornar a emprendre el seu viatge de
camí a casa. Per fi van trobar un camí per on anar sobre terra
plana, i no pujades i baixades per dins del bosc on era molt difícil
avançar. Duien dos hores caminant, quan van trobar el tio Batiste
Ceba, conegut per tot el poble ja que era un comerciant que s’havia
fet ric pel comerç de la pansa. El tio Batiste Ceba sabia de la
desaparició d’aquests dos joves, per això els va pujar al seu carro i
els va donar de menjar i de beure mentre els portava al poble
perquè el metge els fera una revisió.

17. En arribar a la consulta del metge, que era la seua pròpia casa,
el metge els va dir que tenien les defenses molt baixes i que
havien de menjar molta fruita i verdura durant una setmana.
Les seues mares els van prohibir eixir de casa per al seu temps
d’oci durant dos mesos.
Jaume i Jordi havien viscut una grandíssima aventura que en
diverses ocasions els hauria pogut dur a la mort.