Presentació corresponent al tema de "LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL". Si trobeu alguna errada aviseu-me per poder-la arreglar.

1. 3. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1868)

2. QUÈ ESTUDIAREM? 3.1. La primera guerra carlina (1833-1840) 3.2. El procés de revolució liberal (1833-1843) 3.3. Les diferents opcions del liberalisme 3.4. La Dècada Moderada (1844-1854) 3.5. El Bienni Progressista (1854-1856) 3.6. La descomposició del sistema isabelí (1856-1868)

3. LA CRONOLOGIA

4. LA CRONOLOGIA

5. 3.0. LA FI DEL REGNAT DE FERRAN VII: LA QÜESTIÓ SUCCESSÒRIA  Amb el naixement de la primogènita del rei, una nena de nom Isabel, es va proclamar la Pragmàtica Sanció (any 1830) i s’aboleix la Llei Sàlica.  Això representa un cop a les aspiracions de pujar al tron del germà del rei, Carles Maria Isidre, aglutinador dels ultres [“carlins”].  S’inicia d’aquesta manera un estira i arronsa a palau per tal de derogar o no la Pragmàtica Sanció entre els partidaris d’una i de l’altre.  Mort de Ferran VII el 1833: la regent Maria Cristina busca el suport dels liberals moderats (“isabelins”) per governar, en nom de la seva filla, que és proclamada reina. Els absolutistes més conservadors no van reconèixer Isabel II com a reina d’Espanya.

6. 3.0. LA FI DEL REGNAT DE FERRAN VII: LA QÜESTIÓ SUCCESSÒRIA Entre 1833 i 1868 a Europa occidental i a Espanya es va implantar el liberalisme.  Monarquia absolutista  constitucional i parlamentària  Propietat feudal  propietat privada  Llibertat d’indústria i comerç.  Noves classes dirigents: burgesia agrària (sorgida de la vella noblesa terratinent), la burgesia financera (gran banca) i burgesia industrial (minoritària a Espanya; representació a Catalunya i Euskadi). Aquest procés a Espanya va ser llarg i complex.

9. 3.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA. La guerra es va iniciar al País Basc i Navarra. Els carlistes van dominar el camp i els liberals les ciutats. Els carlins no comptaven amb un exèrcit i van actuar al principi com a guerrilles. Davant la poca resistència isabelina van crear un exèrcit que va avançar cap a Madrid. Però al no aconseguir prendre la capital van retornar al nord.

10. 3.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)

11. 3.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) EL DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA.  CAL FER UN RESUM D’AQUEST APARTAT Al final de la Primera Guerra Carlina els carlins no havien pogut aconseguir el tron amb les armes i es van dividir: *Intransigents: més propers a Carles van continuar la guerra. * Transaccionistes: volien arribar a un acord amb els liberals. El general carlí Maroto, en nom d’una part dels carlins va signar el Conveni de Bergara amb Espartero (1839). El general Cabrera va resistir fins al 1840.

12. 3.1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) General Maroto General Espartero

13. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • El liberalisme no va afermar-se còmodament com a model polític. Va caldre un procés revolucionari. • La insurrecció carlina va provocar la necessitat d’adherir els liberals a un procés de reforma molt moderada de l’Estat. • Martínez de la Rosa va ser nomenat cap del Consell de Govern, i va promulgar l’Estatut Reial del 1834, un succedani de constitució.  Es reconeixen alguns drets i llibertats polítiques però sense acceptar la sobirania nacional ni la separació de poders.  Liberalisme censatari: limitar el poder absolut amb un parlament representatiu (classes benestants).

14. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • Per als sectors progressistes era molt insuficient i van crear juntes revolucionàries a algunes ciutats, formades per burgesos i sectors populars. • A Barcelona es van produir diverses bullangues (avalots a l’estil dels vells rebomboris del pa, però amb un major component antigovernamental durant 1835. • També va aparèixer el ludisme (Vapor Bonaplata, 1836).

15. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • El 1836 es va cridar al progressista Mendizábal per formar govern. Un motí a La Granja de Sant Ildefons (localitat d’estiueig de la Cort) va obligar la regenta a restablir la Constitució de 1812 mentre no se’n redactés una de nova, i a formar un nou govern amb Mendizábal com a ministre d’Hisenda.  Mesures : -Dissolució del règim senyorial (jurisdiccional bàsicament) i del delme. -Desvinculació de bens patrimonials per alliberar-ne la venda. - Desamortització dels bens de l’església per subhastar-los i fer front a les despeses de la guerra carlina. • Llibertat d’indústria, de comerç, etc.

16. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

17. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • La nova Constitució de juny del 1837 va significar un cert retrocés respecte de la de Cadis: més poder de la Corona, sistema electoral censatari, institucionalització del Senat com a cambra no electiva... • Les posteriors eleccions les van guanyar els moderats i l’insurreccionalisme progressista va tornar a revifar davant el creixent conservadorisme del govern i la regent. • L’octubre del 1840 Maria Cristina va renunciar al càrrec i es va exiliar. • La regència va ser assumida pel general Espartero, líder del partit progressista i carismàtic heroi de guerra.

18. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

19. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)

20. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • Tant moderats com extremistes van conspirar contra el seu govern, autoritari i impopular. A Barcelona es va enfrontar a diverses bullangues (bombardeig del desembre de 1842 des de Montjuïc) arran de les protestes per l’obertura al cotó anglès que amenaçava la indústria catalana. • L’estiu de 1843, un cop d’estat dels generals moderats Narváez i O’Donell va fer fugir Espartero del país.

21. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) • La burgesia barcelonina i el nou govern van aturar en sec una nova insurrecció popular i radical coneguda com la “Jamància”, el novembre del 1843. • Poc després les Corts van decidir avançar la majoria d’edat d’Isabel II per no haver de cercar cap altre regent: tenia tretze anys.

22. 3.2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843) Martínez de la Rosa Mendizábal Espartero

23. 3.3. LES DIFERENTS OPCIONS DEL LIBERALISME • Els liberals es van organitzar en dos partits: - Partit Moderat : partidari de la sobirania compartida Corona-Corts. Afavoria les classes benestants (suport antics privilegiats) i defensaven un constitucionalisme conservador (sufragi molt censatari). - Partit Progressista : partidari de la sobirania nacional, afavoria sectors socials més amples i defensaven canvis radicals i plenes llibertats (sufragi menys censatari). • Una opció centrista va néixer el 1854: la Unió Liberal . • Els progressistes van tenir competència a la seva esquerra amb la creació del Partit Democràtic (1849) i amb el creixement del republicanisme. • En general, el sistema de partits va trigar a normalitzar-se: no ho afavoria el sistema electoral i tenien poca influència social (“camarilles”).

26. 3.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) Principals punts dels diferents partits polítics

27. 3.3. LES DIFERENTS OPCIONS DEL LIBERALISME • L’exèrcit era l’única institució sòlida de l’Estat liberal: -S’enfrontava als enemics de les reformes. -Els partits hi recorrien de manera habitual per arribar al poder (cops d’Estat). -Per a la burgesia, assegurava l’ordre públic. • Les Juntes es constituïen puntualment com a representació de la voluntat popular davant les limitacions del sistema. Si bé sovint van caure en el radicalisme, van ser essencials per canviar molts governs. • La Milícia Nacional , organització de ciutadans armats sorgida de les Corts de Cadis i el Trienni Liberal per servir als interessos de la burgesia, va tendir cap a la reivindicació més social i popular.

29. 3.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) • Aquesta nova constitució es va acompanyar de mesures molt moderades i altres amb sentit racionalitzador: -El Senat, les diputacions i els ajuntaments quedaven sota control de la Corona. -Unificació i contribució directa d’impostos i centralització de l’Administració (excepte País Basc i Navarra) partint de la divisió provincial de 1833. -Creació de la Guàrdia Civil (1844) per garantir l’ordre públic, amb estructures militars. -Més autoritat per als governadors militars que per als governadors civils. -Signatura d’un Concordat amb la Santa Seu el 1851.

30. 3.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) Divisió provincial de 1833 efectuada per Javier de Burgos

31. 3.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) -Aprovació del Codi Penal. -Regulació d’un sistema d’instrucció pública estatal. -Adopció del sistema mètric decimal i un únic sistema de pesos i mesures per a tot l’Estat. • Els moderats van millorar la relació amb l’Església: Supressió de venda de béns. Finançament públic del culte i el clergat. Concordat amb la Santa Seu • A partir d’aquest moment l’Església dóna suport a Isabel II (cop contra els carlins!!)

32. 3.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)

33. 3.4. LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) • Es va viure la Segona Guerra Carlina o dels Matiners (1846-1849), localitzada especialment a Catalunya, degut al descontentament pels impostos i les lleves o quintes. Es va saldar amb la derrota carlina (que reivindicaven el tron per al fill de Carles Maria Isidre, Carles Lluís). General carlí Ramón Cabrera (daguerrotip del 1850) Carles Lluís de Borbó i de Bragança El general liberal Manuel Pavía

34. 3.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) • El juliol del 1854, el general O’Donnell va protagonitzar la “Vicalvarada”, pronunciament militar que es feia ressò del descontentament de les capes burgeses per la ralentització de les reformes, que va comptar amb el suport popular en reivindicació de millores en el nivell de vida de la gent. *Manifest del Manzanares! • Espartero va tornar al capdavant del govern. O’Donnell va ser el ministre de guerra i era el líder de la Unió Liberal. • Es va reprendre una nova desamortització el 1855, la del ministre Madoz , que va topar amb la vigència del Concordat de 1851. Va afectar béns dels ajuntaments i d’altres de caràcter civil. Leopoldo O’Donell

35. 3.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) La desamortització de Madoz (1855)

36. 3.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) • Es va elaborar la Llei de Ferrocarrils del 1855. • Legislació sobre: reforestació, telègraf, carreteres... • Legislació sobre: desenvolupament bancari, miner i de les societats per accions. Llei del treball: algunes millores (com la creació de sindicats obrers). • El 1856 s’elabora una nova Constitució que no va arribar a ser promulgada. • Les reformes no van millorar la situació ni la demanda de les classes populars  clima de conflictivitat social .

37. 3.5. EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) • La crisi econòmica provoca nombroses revoltes obreres (Barcelona, 1855), que demanen: reducció dels consums, abolició de les quintes, millores salarials, etc. • Es produeix la primera vaga general de l’Estat espanyol el juliol de 1855. • Al 1856 la greu crisi continua i provoca alçaments populars. • Espartero va dimitir, sol, aïllat. • Isabel II va encarregar la formació d’un nou govern a O’Donnell a l’estiu de 1856, que va reprimir durament les protestes populars.

38. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868) • O’Donnell (UL) va reinstaurar (1856) els principis dels moderats reflectits en la constitució del 1845 però no la legislació econòmica. • Poc després Isabel II nomena cap de govern a Narváez (moderat)que reinstaura totalment la Constitució de 1845. • Durant aquests anys s’alternaran al poder O’Donnell i Narváez. • Fins el 1866 es va viure un cicle de relatiu desenvolupament econòmic (ferrocarril, urbanisme, mineria) i de certa projecció internacional participant en diversos conflictes (guerres a Indoxina, Perú, Mèxic i Marroc) que amagaven els problemes de fons del país.

39. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)

40. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868) • La repressió va ser molt forta contra progressistes, demòcrates i republicans, constantment esvalotats. • La mort dels caps tradicionals de la Unió Liberal i del Partit Moderat va afeblir definitivament el moderantisme. • Al 1863 els Unionistes són incapaços de fer front a l’oposició progressista, demòcrata i republicana, ni a la situació econòmica del país. • O’Donnell dimiteix i la reina dóna el poder als moderats (1863-68) • Govern autoritari dels moderats al marge de les Corts que no solucionen l’economia. • Molts sectors de la societat volen capgirar la situació, i no basta un canvi de govern  cal fer caure la monarquia d’Isabel II.

41. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868) • En aquest context, personalitats polítiques de variada tendència van acordar l’enderrocament d’Isabel II ( Pacte d’Ostende, Bèlgica ), aïllada en mig d’un sistema de govern permanentment incapaç de resoldre els problemes del país. • Pacte d’Ostende (1866) Progressistes (general Prim), Unionistes (amb el general Serrano) i demòcrates van planificar derrocar Isabel II i el seu govern i reinstaurar un govern provisional, convocar una assemblea constitucional per sufragi universal masculí que establiria el tipus de govern. • El cop de gràcia definitiu contra el sistema isabelí va ser donat el setembre de 1868 amb un alçament militar a Cadis  Revolució del 1868: LA GLORIOSA

42. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868) La nit de Sant Daniel (1865) Sublevació del quarter de San Gil i afusellament del amotinados (1866) La inestabilitat del regnat d’Isabel II (1833-1868)

43. 3.6. LA DESCOMPOSICIÓ DE SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)