Comentari PAU de El pensador d'Auguste Rodin.

1. Auguste Rodin:
El pensador

2.  Títol: El pensador.
 Autor: Auguste Rodin (Paris,
1840 – Meudon, 1917).
 Cronologia: 1880-1900.
 Tipologia: escultura exempta.
 Materials: bronze.
 Mides: 71,5 x 40 cm.
 Estil: impressionista.
 Tema: simbòlic.
 Localització: Musée Rodin
(París).
Fitxa tècnica

3. La Porta de l’infern (1880- 1917).
Obra del mateix autor

4. Els burgesos de Calais
(1884- 1895).

5. El petó (1886).

6. Biografia de l’autor
 Auguste Rodin va ser un dels escultors més
influents de la seva època. Els seus inicis
artístics van ser difícils, com ho demostra el
fet que no fos acceptat en l’escola de Belles
Arts. L’any 1875 Rodin va viatjar a Itàlia on es
va sentir atret pel tractament del moviment i
pel treball de la musculatura en les obres
d’escultors renaixentistes com Donatello i,
sobretot, Miquel Àngel.
 Quan va tornar d’Itàlia, va aconseguir reconeixement gràcies a
la participació als salons de Paris i a un gran nombre
d’escultures en les quals va mostrar les característiques del
seu estil, basat en una deliberada duresa en la forma i un
laboriós modelatge de la textura.
L'edat de bronze (1877)
Balzac (1897) detall.

7. Descripció formal
 Auguste Rodin realitza l’escultura d’un home nu, amb els
braços i els peus desmesurats, assegut en una roca. El tors de
la figura està lleugerament inclinat endavant. El personatge,
amb el cap descansat a la ma dreta i el braç esquerre relaxat a
la falda, està en una actitud de profunda reflexió.
 L’escultura presenta una clara composició centrípeta, és a dir,
cap endins, desvinculant-se de qualsevol relació amb l’entorn
exterior. Així, els trets anatòmics principals del personatge (el
cap, els braços i les cames) es relacionen entre si de manera
que és possible inscriure compositivament tota l’escultura en
una figura geomètrica regular.
 En el tractament anatòmic –al marge de la desproporció
d’alguns membres- sorprèn el modelat en tensió de tots els
músculs del cos, com si en lloc d’estar fent un exercici mental
estigués fent un gran esforç físic.

8.  L’explicació d’aquesta paradoxa es troba en el fet que la
voluntat de donar vida a les figures representant-les en
moviment és una de les característiques de l’obra de Rodin.
 El pensador presenta algunes diferències en l’acabat de l’obra.
Els dits i les mans són les parts més treballades, probablement
amb l’objectiu de conferir una major vitalitat al personatge i
d’incorporar interessants jocs lumínics a la superfície.
 Aquest non finito, “no acabat”, s’assembla a algunes obres de
Miquel Àngel, com per exemple els seus “esclaus” per a la
tomba de Juli II, avui a l’Accademia de Florència.
Els burgesos de Calais (1884- 1895). Detall

9. Temàtica
 Actualment, El pensador s’ha convertit en la representació
d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
Tanmateix, en un primer moment, Rodin va realitzar aquesta
escultura com la imatge de Dante, el gran poeta florentí autor
de la Divina Comèdia. L’escultor, però, no tenia la intenció que
la imatge s’assemblés físicament al poeta, sinó la de modelar
una metàfora del pensament de l’home enfrontat a la tragèdia
del seu destí mortal.
 Possiblement la figura formava part del gran projecte que
l’artista francès havia ideat per a una gran porta per al museu
d’arts decoratives de París, que tenia com a motiu principal
precisament el famós llibre de Dante.

10.  La magnitud del projecte, titulat la Porta de l’Infern i inspirat en
la Porta del Paradís de Ghiberti, va superar l’escultor, i mai no
es van acabar les 186 figures que havia pensat inicialment.
Tanmateix, obres com El pensador i altres esbossos en marbre
com El bes o Dànae es van convertir en magnífiques escultures
independents, punts de referència per a d’altres artistes, i
obres admirades arreu del món.

11. Models i influències
 L’obra de Rodin no es pot entendre sense la influència que hi
van exercir les escultures de Miquel Àngel. Aquesta influència
es revela aquí en la intensitat del tractament anatòmic de la
musculatura, així com també en els volums desmesurats de
certes parts del cos. Alguns escultors han assenyalat també la
influència de l’obra Ugolino i els seus fills (1861) de l’escultor
Carpeaux, però en aquest és evident la influència del geni
florentí de manera que, indirectament, tot mena a un mateix
referent.
Miquel Àngel: Esclau (1515)
 Rodin està considerat el gran renovador de l’escultura
contemporània. Tant el seu tractament particular de la matèria
com el seu gust per les formes arrodonides van tenir un gran
eco en l’escultura del Modernisme i de la primeria del segle
XX, fins a l’arribada de les avantguardes i de Brancusi en
particular.
Carpeaux: Ugolino i els seus fills (1861)Camille Claudel: El gran vals
(1889-1905)
Constantin Brancusi: El petó
(1908)