Fullet explicatiu de la ruta que remunta el barranco de Agua Negra fins a la fuente la Parra, puja al pic d'Espadà i baixa a Alcudia de Veo per la fuente del Toro.

1. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
DE LA FUENTE DE LA CALZADA A ALCUDIA PEL PIC D’ESPADÀ
Distància: 11 km
Desnivell: 450 mts de pujada
Dificultat tècnica: Moderada
Temps: 4 hores
Descripció del recorregut:
Eixirem des de la Fuente de la Calzada, travessant un pontet sobre el barranquet que sol dur
aigua i pujant als Corrales del Agua Negra , a l’arribar als corrals i després de transpondre un
xicotet collet, deixarem la senda principal per desviar-nos a la dreta per una senda que baixa.
Des d’ací podrem vore als nostres peus el Barranco del Agua Negra i el Barranco Malo, que
conflueixen enfront nostre. Ens trobem a un dels racons més interessants de la serra, i
no de bades la fundació Bancaixa ha comprat bona part de les terres que ens envolten per a
preservar-les.
Baixem al barranc, on trobarem una senda que hem de seguir a l’esquerra. En aquest punt el
barranc sol dur sempre aigua. Podem entretindre’ns observant la vegetació de ribera que
acompanya el barranc: baladres, salzes, canyes i joncs, etc.
Tot remuntant el barranc, arribarem a un forcall de senders, just després de passar el lloc on
s’uneixen els dos barrancs. Hem de seguir per la senda de l’esquerra.

2. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
Si l’any ha sigut plovedor o anem després de fortes pluges haurem d’anar travessant el barranc
en repetides ocasions, mirant on posem els peus. Sinó senzillament disfrutarem del passeig
sentint la remor de l’aigua que corre al nostre costat, encara que a l’estiu també el podem
trobar quasi sec.
A la vora del barranc cal prestar atenció als líquens blancs, a les falagueres i als polipodis i les
falzies. Per tota l’ombria podem observar cerveres, nogueroles i altres arbustos que perden la
fulla i que acoloreixen de roig la tardor. Tot i això la millor època de l’any per a visitar-lo
tal volta siga la primavera, si és plovedora.
Arribats cap al final del barranc, la senda ix per la dreta, per baix d’uns noguers, i després d’un
curt tram d’escales arriba a una pista que hem de seguir a l’esquerra. Als pocs metres es junta
amb una altra pista que seguirem recte. Després de passar per un bonic i ombrívol alcornocal,
arribarem a la Fuente de la Parra,
on podrem fer un glop d’aigua fresca i descansar un poc, doncs ja durem ben bé una
hora de marxa.
Seguim pista enllà planejant, i quasi mig quilòmetre després hem d’agafar una altra pista que
ens pilla a contrapèl a la dreta, si vullguerem acurtar l’excursió només caldria seguir recte fina
la cova de l’estuco a 1 km.
La nova pista que seguim s’enfila cap amunt per entre un alcornocal i en poc més d’un
quilòmetre arriba al coll de la Mina amb una gran replaça des d’on una pista a l’esquerra, en
més mal estat s’enfila cap al cim d’espadà.
Quan s’acaba la pista continua senda fins al capdamunt de la carena on trobem una senda amb
traces de PR que seguirem a la dreta cap al pic (a l’esquerra de retorn).
En poc més de deu minuts de dura pujada i ajudant-nos en la part final amb les mans
arribem al Pic d’Espadà, fita senyera de la serra a qui dona nom.
Des del seu cim podem deixar correr la vista per tota la vall de Sogorb, i la Serra Calderona al
fons, fins a Penya Escàbia i el nevat Javalambre; a la llunyania distinguirem l’Alto de Santa
Bárbara, i més a prop els principals cims de la serra; si ens fixem a l’esquerra de Penyagolosa
es veuen les muntanyes de Gúdar, millor en hivern quan hi ha neu, i a l’esquerra les serres i
planes del Maestrat; i darrere la plana les illes Columbretes, i en dies de visibilitat realment
excepcional l’illa de Mallorca.
Després de dos hores de marxa, començarem el descens desfent el camí anterior, fins
l’encreuament de senders, i resseguint la senda que pel canvi d’aigües ressegueix el llom de la
serra.
Un quart d’hora més tard arribarem a una bifurcació. La senda principal per on continuen les
traces de PR segueix recte per l’esquena de l’Espadà fins a la Nevera d’Algimia, però nosaltres
continuarem a la dreta, baixant per l’ombria coberta de pins i brugueres.
La senda busca un rellomet entre el Barranco del Zurrón i el de la Juliana i passa a sota de la
Cantera de Barberan en un dels trossos més bonics de tota la Serra. Ací la senda passa entre
un bosquet de castanyers i cirerers que s’arrapa a les roques i passa en balcó per damunt d’un
pedregal que s’enfonsa al Barranco del Zurrón.

3. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
L’alcornocal de la solana deixa pas a un pinar madur, amb un sotabosc abundant de brucs. Als
racons més humits podem trobar castanyers i cirerers de pastor i, conforme baixem, anirant
apareixent les sureres.
La baixada és molt llarga i, quan ja portem més de mitja hora de baixada hem de deixar la
senda que segueix pel rellmet (i fa cap a la carretera d’Algimia) per girar a la dreta per una
senda que baixa cap al Barranco de la Juliana i el travessa.
A l’arribar a la falda del pic les sureres es fan més grans i velles i en trobem algunes caigudes i
mortes.
La senda aboca a una revolta de la carretera d’Aín a Alcudia, hem de seguir a la dreta uns
metres per desviar-nos a l’esquerra per una pista que baixa per dalt del Barranco de la Chelva i
passa per dalt de lla fuente de la Balseta.
El paisatge canvia completament i el rodeno deixa pas a la calcària i les sureres desapareixen
per deixar pas a les carrasques i roures, però sobretot, pins, acompanyats de romer, coscoll i
argilaga.
La pista deixa pas a una senda que per entre vells bancals abandonats baixa al Barranco de
Báguena i seguint-lo arriba al llit del Barranco de la Chelva, on creixen arreu el baladre, els
salzes i les canyes.
Arribem així a la Cueva del Toro, d’on ix un bon doll d’aigua que es canalitza fins a una bassa
per regar les hortetes que s’estenen des d’ací cap a la part baixa de la vall.

4. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
Descartem una senda que travessa el barranc i puja a la carretera i seguim per una senda que
ressegueix el barranc, passant per alguns rodals de roures i carrasques que alternen amb
bancals abandonats i d’altres encara treballats.
La senda travessa un parell de vegades el barranquet, amb aigua, i n’ix per a pujar entre les
hortes d’Alcudia fins al poble.

5. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
Llocs d’interés:
Fuente de la Calzada:
La Fuente de la Calzada es troba a la vora de
l’antic camí d’Alcudia a Algimia, per on passava
una antiga calçada romana de la qual encara
queda un testimoni en forma d’inscripció romana
a una penya a la vora de la moderna carretera.
L’inscripció diu literalment “Iter priuatum M(arci)
Baebi Seuerini”. Es tracta per tant d’un Iter o camí
de ferradura (avui en diríem una senda) de
propietat privada i no d’ús públic, tot i que des de
l’edat mitjana per ací discorria el camí real d’Onda
a Sogorb.
A la zona de la Calzada s’ha habilitat una àrea recreativa i una zona d’acampada municipal a la
vora del barranc en una zona d’aigua abundant i sota d’un xopar.
Barranco del Agua Negra:
El Barranco del Agua Negra és un barranc que
naix sota el coll de la Font Calda i reb les aigües
de la vessant sud del Pic d’Espadà.
El barranc s’engorja en els gresos rojos (rodeno),
característics de la Serra d’Espadà i és un dels
pocs rierols amb aigües permanents de la serra.
El color fosc de les seues aigües, d’on li ve el
nom, prové de l’elevat contingut en ferro dels
gresos per on passa.
Una part important del Barranco del Agua Negra
ha estat adquirit per la Fundació Bancaixa per tal de preservar-lo.
Pic d’Espadà:
Es tracta del pic més emblemàtic i que li dona nom
a la serra tot i no ser el més alt què és el veí pic de
la Ràpita per 5 metres.
El pic d’Espadà és un llarg llom allargat i afuat que
s’estén entre el coll de la Ibola i el coll de la
Nevera, format per un llarg crestall de gresos rojos
i cobert per un espès pinar de pi pinastre a
l’ombria que dona pas a les sureres a la solana.

6. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
Just al seu cim conflueixen els termes municipals d’Alcudia de Veo, Aín i Algimia de Almonacid.
Tot i ser el punt més elevat hi ha un vèrtex geodèsic de primer ordre alçat a l’anomenat Alt de la
Pastora, a un punt més baix, més accessible i amb bona visibilitat.
Cueva del Toro:
La Cueva del Toro o fuente de la Chelva és una
surgència activa que es troba a la vora del Barranco de la
Chelva sobre dolomies triàsiques.
La cavitat té un recorregut en planta de més de 300
metres i està ocupada per un rierol subterrani amb
diversos sifons que donen pas a galeries per on corre
l’aigua i inundades i presenta fins i tot una cascada
subterrània.
És una més de les diferents coves amb rius subterranis
que es troben en la part oriental de la Serra d’Espadà, en
la zona de contacte entre les dolomies triàsiques i les
argilites impermeables que fan de nivell de base.
L’aigua de la cova és aprofitada per al reg de l’horta de la
Chelva.
Alcudia de Veo:
Alcudia de Veo és un municipi de la Serra d’Espadà
format per quatre entitats de població, tres d’elles
encara habitades: Alcudia, Veo i Benitandús i una
quarta despoblada a partir de la Guerra Civil:
Xinquer.
Es dona la particularitat que a Alcudia es parla
castellà mentre que Veo i Benitandús són
valencianoparlants com la resta de la comarca.
La major part del seu terme és muntanyós i està
ocupat per boscos de sureres i pins, només a les
valls del barranc de Xinquer i del riu Veo es
conserven bancals amb cultius d’horta per a l’autoconsum i en algunes vessants encara hi ha
cultivats ametlers i oliveres.

7. I.E.S. BROCH I LLOP Departament de Geografia i Història
Bibliografia:
● Garay Martin, Policarp (2007) “Coves i avencs del domini triàsic Espadà-Calderona” a
Camp de l’Espadar nº 10, Ed. Fundació Serra d’Espadà. [Revista en línia]
<http://www.serra-espada.org/index.php?
option=com_content&view=article&id=58:camp10&catid=36:qce&Itemid=69>
● Sistema Informático de Catalogación Espeleológica Província de Castellón [Catàleg en
línia] Espeleo Club Castelló <http://www.cuevascastellon.uji.es>
● Beltrán Lloris, Francisco i Arasa Gil, Ferran (1980) “Un nuevo caso de "iter priuatus" en
una inscripción rupestre de Algimia de Almonacid (El Alto Palancia, Castellón)” A:
[Revista en línia]Cuadernos de Prehistoria y Arqueología castellonenses nº 7
<http://hdl.handle.net/10234/45023>
● Cebrián Gimeno, Rafael (1999) Montañas valencianas: Sierra Espadán Ed. Centre
Excursionista de València