Geografia economica dEspanya

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 1
GEOGRAFIA
D'ESPANYA
2n BATXILLERAT
IES BROCH I LLOP
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA
Josep Xavier Llop Goterris

NOTA IMPORTANT
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la
Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic,
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».
2a versió: gener 2018
Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-
CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia
d'aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o
envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900,
Mountain View, California, 94041, EUA.

ÍNDEX:
5. ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI
6. ELS ESPAIS INDUSTRIALS
7. ELS ESPAIS DE SERVEIS

TEMA 5
ELS ESPAIS DEL SECTOR PRIMARI
ELS ESPAIS RURALS
Abans d'entrar a parlar dels espais del sector primari cal diferenciar una sèrie de
conceptes que es poden prestar a confusió:
● PRIMARI: Inclou totes aquelles activitats que obtenen productes directament de
la natura: agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal i mineria, encara que
aquesta degut als paisatges que origina i a la vinculació tan forta que té amb la
indústria se sol incloure moltes vegades al sector secundari.
● RURAL: El terme Rural fa referència al poblament, els espais rurals són tots
aquells que no són urbans; que no podem considerar que formen part d'una
ciutat. Avui en dia els límits entre la ruràlia i l'espai urbà s'han anat fent difusos
i existeix una gran franja rurubana (també anomenada periurbana).
● AGRARI: Inclou les activitats del camp; agrícoles ramaderes i forestals.
● AGRÍCOLA: Fa referència a les activitats de l'agricultura: aquelles que obtenen
productes vegetals del cultiu de la terra.

 FACTORS FÍSICS I HUMANS DE L'ESPAI RURAL
Els espais rurals són molt diversos i estan afectats per multiples factors que podem englobar dins del medi
físic o per influència humana:
o El medi natural
L'activitat agrària sempre ha sigut molt dependent del medi físic, per tant l'activitat agrària a
Espanya ha estat condicionada sobretot pel relleu i el clima. A Espanya el clima no afavoreix
l'agricultura llevat de les zones del nord, a més presenta moltes zones muntanyoses que
dificulten el conreu.
o L'estructura agrària
L'estructura agrària tradicional ha canviat degut a la modernització i l'èxode rural, de manera
que de vora el 50% de la població activa meitat de segle ha passat al 5% el 2005.
 demografia: la població rural espanyola ha descendit a la vegada que els actius agraris.
La causa principal ha sigut la mecanització i les baixes rendes que van provocar el gran
èxode rural dels anys 60 i 70 i que encara no ha acaba, provocant despoblament i
envelliment de la població.
Il·lustració 1: Segant en verd.

 sistemes d'explotació1
, propietat2
i tinença3
: a la vegada que el descens demogràfic
s'han produït canvis en tota la resta d'estructura agrària: les Explotacions han
augmentat la grandària i també de les propietats; es manté un règim de tinença
majoritàriament de propietat, que tendeix a ser mitjana (30 ha).
o El poblament
Encara que considerem població rural aquella que es troba en nuclis inferiors als 10.000
habitants4
, podem diferenciar entre els nuclis semiurbans (amb certes característiques urbanes)
entre 10.000 i 2.000 habitants i els estrictament rurals; inferiors als 2.000 habitants.
1
Cal diferenciar entre parcel·la (extensió de terra sota un sol límit) i explotació (conjunt de parcel·les explotades per un mateix
propietari).
2
Quan abunden les grans propietats parlem de Latifundi (predominen a l'oest i sud de la península) i si abunden les xicotetes
propietats parlem de Minifundi (predominen al nord i l'est)
3
Relació entre el propietari de la terra i qui la treballa: propietat (el propietari l'explota), arrendament (lloguer) o parceria (propietari
i explotador es parteixen la collita).
4
En Espanya, en altres països la xifra de població puja o baixa, això és degut a que el criteri de població no és determinant per a
establir la diferència entre una ciutat i un poble, són altres criteris més difícils de medir estadísticament com els serveis que ofereix,
l'ocupació dels seus habitants o els hàbits socials. Malgrat tot el criteri poblacional s'usa per ser el més fàcilment quantificable.
Il·lustració 2: Estructura de les explotacions agràries a Espanya. Font: Atlas nacional de España. IGN

 Dispers: la casa rural està voltada de camps. El
poblament dispers es troba en àrees on l'aigua
és abundant: al nord, Canàries, hortes de la
mediterrània, etc.
 Concentrat: els habitatges estan uns a la vora
dels altres formant pobles més o menys grans.
Trobem aquest tipus de poblament als secans
de l'interior peninsular.
 Intercalar: es tracta d'un tipus mixt, hi ha
hàbitat disseminat entre pobles. Es troba a la
muntanya mitjana de l'est i el sud peninsular i
en algunes zones del nord.
o La política agrària
 les polítiques agràries al segle XIX i XX.
Les polítiques sempre han repercutit en l'economia i, com no, en l'espai rural. Al segle
XIX la principal política agrària duta a terme fou la desamortització, que va provocar
canvis en la propietat i la tinença de la terra en bona part d'Espanya, agreujant la
dicotomia jornaler – latifundista del sud i centre peninsular.
Al segle XX es va intentar reformar la propietat de la terra, però totes les reformes van
fracassar. Ara bé, es van dur a terme altres accions encaminades canviar el sistema de
tinença de la terra i augmentar la propietat, així com el rendiment:
 Política hidràulica: és la principal política que s'ha dut a terme en Espanya
consistent en estendre el regadiu per tal de millorar la producció i productivitat
de la terra5
.
 Colonitzacions: dutes a terme a la dictadura de Franco, normalment en noves
zones de regadiu, per tal d'oferir terra i habitatge als jornalers agraris.
Importants a la vall del Tajo i l'Ebre.
 Concentració parcel·lària6
: encara continua però tímidament, es tracta de
concentrar les diverses parcel·les disperses d'un mateix propietari en una o dos
parcel·les de grans dimensions, millorant-ne la rendibilitat.
5
Les bases de la política hidràulica del segle XX les van posar Joaquin Costa i els regeracionistes a principi de segle.
6
Liss, Carl-Cristoph “Evolución y estado actual de la concentración parcelaria en España” Revista de Estudios Agro-sociales nº 139
Enero-marzo 1987. Accessible a la web [http://www.mapama.gob.es/ministerio/pags/Biblioteca/Revistas/pdf_reas%2Fr139_02.pdf]
Data de consulta 5 de desembre del 2017
Il·lustració 3: Poblament concentrat.

 la PAC (política agrària comunitària)
La Política Agrària Comunitària comença als anys 60 del segle XX marcada pel
període d’inseguretat alimentària i alça de preus posterior a la segona guerra mundial,
per esta raó els objectius inicials de la PAC van ser assegurar l’autoabastiment
alimentari (a un preu raonable) i elevar el nivell de vida dels agricultors, inferior al dels
obrers industrials. Per a dur a terme estos objectius es van crear una sèrie d’ajudes
directes a la producció (pagament per kg o tm produït) i ajudes indirectes als
agricultors per tal de modernitzar les explotacions (subvencions i crèdits suaus). El
resultat va ser espectacular i d’una Comunitat Europea deficitària en aliments bàsics es
va passar a una superproducció que va obligar a subvencionar les exportacions i
l’eliminació d’excedents. El problema fou que el pressupost destinat a l’agricultura va
crèixer tant que es va convertir en l’apartat més gran de la Unió i a partir dels anys 80
es va provar de reformar la PAC.
La primera reforma es va realitzar el 1992 i tendia a desvincular les ajudes de la
producció passant a ser per hectària o cap de bestiar i la modernització d’estructures
dins del FEOGA7
. El 1999 va haver una segona reforma que va introduir el pagament
com a complement de la renda agrària i les ajudes al desenvolupament rural amb els
programes LEADER8
. La revisió de la PAC del 2003 va introduir el Pagament Únic en
compensació als llauradors amb drets adquirits, i amb l’objectiu de fomentar una
7
Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària que subvenciona les millores en les explotacions agràries, ajuda als jòvens
agricultors, la transformació i comercialització dels productes, ... i també inverteix en infraestructures en el món rural.
8
Liaison Entre Actions de Développement de l'Économie Rurale, que significa “vínculos entre acciones de desarrollo de la
economía rural” Font: https://www.redruralnacional.es/leader1
Il·lustració 4: Procés de concentració parcelària a Espanya.
Font: https://geografiamungia.wordpress.com/2013/03/10/la-concentracion-parcelaria-en-espana/

agricultura menys productiva, amb productes més sans i més respectuosa amb el medi
ambient. La propera revisió de la PAC serà el 2020.
Des de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú9
el 1986 la política agrària ja no depèn del
govern espanyol sinó que és comuna per a tota europa.
Els productes s'agrupaven en OCM10
(organitzacions comunes de mercat) que fixen
preus, produccions, subvencions i quotes. Actualment s’ha simplificat en un única
OCM que ho controla tot.
Els objectius fonamentals11
de la PAC actualment són:
 Garantir l'autoabastiment de productes agrícoles dins la Unió.
 Assegurar unes rendes als agricultors iguals a la resta de ciutadans.
 Mantindre un preu assequible dels productes agrícoles per als consumidors.
 Garantir l'equilibri ecològic al camp.
 Fixar la població al medi rural.
 Millorar i assegurar la qualitat dels aliments.
Els instruments utilitzats per a fer-ho han estat:
 Subvencions als productes per a fomentar la producció.
 Quotes de producció per a evitar excedents.
 Fons estructurals destinats a diversificar l'economia rural i mantindre l'ocupació
i la població en les zones rurals.
 Regulació de la qualitat dels productes alimentaris mitjançant una estricta
normativa i controls continus.
Les conseqüències han sigut diverses: les zones especialitzades en productes
excedentaris han rebut un fort impacte, abandonant part de l'activitat, però en
general ha estat positiu per a l'agricultura espanyola, ajudant a fixar població i
diversificant l'economia de les zones rurals.
 ELS USOS DE L'ESPAI RURAL
9
El Mercat Comú és una de les bases de la Unió Europea. La creació efectiva d’un mercat únic es va establir en l’Acta Única
Europea del 1986.
10
Organització Comuna del Mercat, instrument usat per la PAC per a establir les normes d’intervenció en cada producte agrari. .
Font: Lex euro, lleis europees. <http://eur-lex.europa.eu/summary/glossary/common_agricultural_markets.html?locale=es> [Data
de consulta desembre 2017]
11
Més informació: <https://ec.europa.eu/agriculture/cap-overview_es>

L'espai rural és un espai divers i diversificat que presenta una gran quantitat d'usos diferents,
especialitzats o combinant-se entre ells. Els podem classificar en:
o Usos agrícoles
L'agricultura tradicional es basava en el policultiu, però les transformacions que ha patit arran
de la mecanització i modernització han conduit a una agricultura especialitzada que produeix
per al mercat amb les següents característiques:
 Tendeix a especialitzar-se en el producte més rendible per a cada zona.
 S'usen tècniques modernes
 llavor seleccionades, cultius transgènics
 ús intensiu de pesticides i fertilitzants
 mecanització i substitució de mà d'obra per maquinària
Il·lustració 5: Sistemes agraris d'Espanya. Font: España a través de los mapas. IGN.

 noves tècniques de cultiu: hivernacles, encoixinament, arenament
 increment del regadiu: l'expansió del regadiu ha sigut la principal política
agrària que s'ha dut a terme a Espanya al llarg del segle XX. Assegura les
collites, augmenta la producció, el rendiment i les rendes agrícoles i ha creat
tota una indústria auxiliar i comercialitzador al seu voltant. Tot i això també
representa una gran alteració mediambiental.
La producció agrícola representa encara més de la meitat de la producció final agrària; sent els
cultius de regadiu els que tenen el major pes en aquesta.
Els cereals però són els qui més extensió ocupen dins de la superfície agrícola encara que els
seus rendiments (llevat de l'arròs i la dacsa12
) són baixos. Bona part dels cereals en secà, i la
practica totalitat del regadiu (llevat de l'arròs) es destina a la producció de pinsos.
La vinya ocupa una part important dels secans interiors. No suporta les gelades fortes i ocupa
la seua màxima extensió a la meseta sud, la vall alta de l'Ebre i el litoral mediterrani. La
producció vitivinicola s'està modernitzant incorporant el regadiu per a assegurar les collites i el
cultiu emparrat que augmenta la producció i permet la mecanització. A la vegada s'està
intentant augmentar el prestigi i la qualitat dels vins.
12
L'arròs es concentra en les zones humides, sobretot litorals. La dacsa és predominant al nord i als regadius interiors i s'usa per a
pinsos.
Il·lustració 6: Distribució del cultiu de cereal. Font:
Bielza de Ory Geografia General

Espanya és el principal productor d'oli d'oliva del món, la distribució de l'olivera coincideix en
part amb la vinya, però destaca a Andalusia. L'extensió de l'olivar ha crescut molt en els
darrers temps unida a les ajudes de la PAC, a les campanyes per a fomentar l'oli d'oliva i a la
comercialització directa de les empreses productores.
Il·lustració 8: Distribució de l'olivar. Font: mapya.es
Il·lustració 7: Distribució de la vinya. Font: mercadosdelvino.com

La producció de fruites i horalisses es concentra als regadius, sobretot als litorals i valls
regades de l'interior. Malgrat que l'extensió no és massa té un gran pes en la producció final
agrària i sobretot en les exportacions. Destaca la producció intensiva en hivernacles, hui en dia
l'agricultura més rendible d'Espanya i que demanda una gran quantitat de mà d'obra.
A banda d'aquests també tenen importància els cultius industrials com el tabac i la remolatxa
sucrera i els farratgers, tots ells lligats als regadius interiors13
.
o Usos ramaders
Encara que tradicionalment el seu pes a la producció final agrària sempre ha estat per sota de
l'agricultura hui en dia s'està equiparant degut als canvis en els hàbits alimentaris14
de la
població. Per tot açò la ramaderia:
 tendeix a especialitzar-se per regions en un producte concret: llet, carn de vedella, ous,
etc.
13
Excepte el girasol.
14
L'augment del poder adquisitiu ha permés incrementar el consum de carn.
Il·lustració 9: Distribució del regadiu a Espanya. Font: Marm 1997

 S'ha modernitzat i amb l'aparició dels pinsos ha esdevingut més independent del medi
físic
 la ramaderia intensiva és hui en dia la predominant, vinculada a les zones productores
de pinsos i a les àrees de consum.
La ramaderia bovina es dona en règim extensiu al nord i oest d'Espanya i a les zones
muntanyoses del centre, es tracta d'explotacions per a la cria de vedells que s'engreixen
posteriorment en explotacions intensives.
La producció de llet, majoritàriament de vaca, es concentra al nord peninsular on s'aprofiten
les pastures naturals, bé directament o com a farratges.
La ramaderia ovina predomina als secans de
l'interior peninsular en règim extensiu i amb una
explotació molt tradicional, encara que algunes
explotacions presenten règims mixtes
semiestabulats, sobretot en àrees de muntanya15
.
La ramaderia porcina i aviar es basa en empreses
integradores; açò és grans empreses que
proporcionen els animals i els pinsos i les
explotacions intensives que proporcionen el treball i
la infraestructura.
15
L'alternativa a la transhumància tradicional és l'estabulament del ramat a l'hivern.
Il·lustració 10: Aportacions a la producció final agrària. Font: Marm
Il·lustració 11: Ramaderia extensiva
bovina.

o Usos forestals
El principal aprofitament econòmic dels boscos és la fusta, usada en la indústria paperera, de
la construcció i del moble.
La major part de la producció de fusta es concentra al nord peninsular amb règim de cultiu16
,
es tracta d'espècies de fusta de poc valor (eucaliptus, pi de monterrey) per a paper o aglomerat.
La resta d'explotació es troba regulada i es fa per aclarida dels peus aprofitables (pins, roures,
avets). Bona part de la superfície forestal espanyola no és però aprofitable per a fusta17
.
o Altres usos
Hui en dia el món rural és molt heterogeni ja que a banda dels usos agraris tradicionals hi ha
nous usos de l'espai que a vegades entren en contradicció amb els tradicionals.
Algunes comarques que formen part de l'”espai rural profund18
” mantenen les activitats rurals
tradicionals i un envelliment i pèrdua de població notòries. Altres han modernitzat les
activitats agràries o han diversificat les activitats econòmiques.
Així trobem dins l'espai rural nous usos:
 residencials: habitatges secundaris de cap de setmana o vacances, sobretot a l'espai
rural proper. Molts pobles han esdevingut urbanitzacions sinó en la tipologia si en la
funció.
 Industrials: derivats del trasllat de fàbriques des de les zones urbanes, o bé
d'agroindustries d'industrialització endògena.
 Terciaris: sobretot turístics, tant de l'agroturisme, turisme lligat als espais naturals,
esports de muntanya i d'hivern, etc.
 Mediambientals: lligats a la conservació de moltes zones (parcs naturals, nacionals)
que creen llocs de treball relacionats amb la protecció de la natura (guarda forestal,
brigades forestals, etc.)
16
Es a dir es planten les espècies per a ser tallades i arrancades als 20-30 anys quan han arribat a un tamany òptim.
17
A les estadístiques oficials apareix sota l'epígraf de “monte leñoso” o “monte abierto” en contraposició a “monte maderable”.
18
Es considera com a tal aquelles zones rurals allunyades dels espais urbans i amb vies de comunicació generalment deficitàries,
amb explotacions molt tradicionals i amb una població agrària envellida.

 ELS PAISATGES AGRARIS D'ESPANYA
ESPANYA HUMIDA INTERIOR PENINSULAR MEDITERRANI MUNTANYA
ZONA GEOGRÀFICA
S'estén per l'extrem nord penínsular:
Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc,
nord de Navarra i nord de Castella i
Lleó.
Inclou la major part de Castella i Lleó,
Aragó i Castella la Manxa; la totalitat de
Madrid, la Rioja i Extremadura i les parts
interiors de Catalunya i Andalusia.
Abraça tot el litoral
mediterrani de Catalunya, les
illes Balears, València, Múrcia
i el litoral mediterrani andalús.
Ocupa les parts altes dels
Pirineus, Serralada Cantàbrica,
Sistema Central, Sistema
Ibèric i Sierra Nevada.
MEDI FÍSIC
Relleu accidentat, clima oceànic i rius
de règim pluvionival oceànic.
S'estén per la Meseta i la depressió de
l'Ebre amb relleu pla, clima Mediterrani
continentalitzat i rius de règim pluvial
mediterrani continentalitzat.
Relleu accidentat alternant amb
planes més o menys extenses.
El clima és mediterrani típic i
el règim dels rius també.
Presenta un relleu molt
accidentat, altitud elevada i un
clima de muntanya; els rius
són de règim nival pur o mixte.
ESTRUCTURA
AGRÀRIA
Població i
poblamen
t
Població nombrosa encara que molt
envellida.
El poblament predominant és dispers
pur o en xicotets grups de poques cases.
La població és escassa i molt envellida.
El poblament és concentrat en pobles
xicotets i propers entre ells al nord, i en
pobles grans i allunyats al sud.
Població nombrosa a les planes
i reduïda a les muntanyes.
Poblament dispers a les hortes i
intercalar a les muntanyes.
Poca població i molts
despoblats.
El poblament ha sigut
concentrat en molts xicotets
nuclis, molts d'ells ara
despoblats.
Explotaci
ó agrària
Explotacions minifundistes, parcel·les
tancades i allunyades entre si.
El minifundi predomina a la vall del
Duero i el latifundi al Sud. El tamany de
les propietats ha augmentat gràcies a la
concentració parcel·lària i a l'emigració.
Minifundi al regadiu i
explotacions mitjanes al nord i
grans a la vall del
Guadalquivir.
Coexisteixen les xicotetes
explotacions privades amb els
terrenys comunals que ocupen
grans extensions de boscos i
prats.
USOS DEL SÒL
Agrícola
Ocupa poca superfície als fons de les
valls. Convieuen els horts familiars
amb els cultius farratgers: prats, alfals,
trèvol i dacsa; per alimentar el bestiar.
El secà domina a la major part de les
àrees conreant-se cereals, vinya i olivera.
El regadiu s'esten aprofitant l'aigua del
Duero i Ebre; es cultiven plantes
farratgeres, cultius industrials (tabac i
remolatxa) i fruites i hortalisses a la vall
de l'Ebre.
El secà ocupa les zones
prelitorals, dominant la vinya,
ametlers i l'olivera (andalusia).
El regadiu es dedica als cítrics,
fruiters variats i a l'horticultura.
Destaquen els hivernacles del
Sudest.
Al nord es concentra a les valls
amb cultius farratgers i
xicotetes hortes.
Al sud hi ha bancals
d'ametlers, oliveres i vinya.
Ramader
És l'activitat més important afavorida
pel clima. Especialitzada en boví de
carn en règim extensiu i de llet en
règim intensiu.
La ramaderia és ovina extensiva als
secans, bovina i ovina a les deveses
extremenyes i salmantines, i intensiva a la
vall de l'Ebre.
La ramaderia ovina i cabruna
ocupa els secans, però la més
importnat és la porcina, aviar i
bovina en règim intensiu.
Ramaderia extensiva i
semiestabulada (abans
transhumant) bovina i ovina.
Forestal
És una activitat important amb
plantacions d'espècies de creixement
ràpid per a pasta de paper i aglomerat; i
roure i faig per a moble.
L'explotació forestal més important és la
del suro, la llenya i les bellotes de les
deveses.
Té poca importància, excepte
en Catalunya, Cadis i Huelva
per al suro i a Huelva amb
l'eucaliptus per a paper
S'aprofiten les espècies
autòctones per a fusta i les
repoblacions per a paper i
aglomerat.

 LES DINÀMIQUES RECENTS DEL MÓN RURAL
o La crisi i els problemes del món rural
Des de fa dècades el món rural ha entrat en una crisi global que afecta a la seua economia i
població.
Les activitats agràries es troben en crisi; tot i que el PIB creix en xifres absolutes ha disminuït
el seu pes relatiu í el nivell de renda dels empresaris agraris, en part degut a la concentració de
la distribució en unes poques empreses.
A partir de l'èxode rural19
hi ha hagut una important disminució de la població i un gran
envelliment que ha deixat despoblades moltes comarques rurals, fent impossible la seua
recuperació a curt i mitjà termini.
Hi ha també una escassa diversificació de l'espai doncs les activitats agràries encara
representen la major font d'ingressos20
a més, les zones rurals es troben desconnectades del
fenomen de la globalització degut a les mancances en infraestructures de telecomunicacions i
l'ús de noves tecnologies, dificultant la seua inclusió a la nova economia.
Les noves activitats agràries atenten sovint contra el medi ambient contaminant les aigües i les
terres i reduïnt la biodiversitat. A més cal tindre present que molts dels paisatges rurals són
creació humana i el despoblament rural amenaça estos paisatges tradicionals i els ecosistemes
associats.
19
Entenem com a èxode rural l’emigració massiva del camp a la ciutat que es produeix conjuntament amb el procés de mecanització
del camp (i coetània en molts casos del procés d’industrialització).
20
En molts pobles és la segon font d'ingressos per darrere de les pensions de jubilació.
Il·lustració 12: Cobertura de la xarxa 4G a Espanya el 2017. Font:
www.mycomputer.com

o L'ordenació de l'espai rural
Tots aquests problemes del món rural s'intenten solucionar mitjançant les polítiques
d'ordenació i desenvolupament del món rural.
La Unió Europea planteja les directrius a seguir en economia, medi ambient i qualitat de vida,
i concedeix ajudes a traves dels fons FEADER21
el FEOGA i les ajudes de la PAC.
L'estat espanyol a través del MAPAMA22
mitjançant la Llei de Desenvolupament Sostenible
del Medi Rural23
intenta crear una normativa bàsica aplicable a tot l'estat.
Les comunitats Autònomes, que tenen les competències en Agricultura i Pesca, i en ordenació
del territori són les que, al final, duen a terme les actuacions en el medi rural: creant
infraestructures i equipaments: sanitat, educació, etc.
Les polítiques a aplicar busquen una major diversificació econòmica (turisme, indústries),
millorar les comunicacions i telecomunicacions, dotar d'equipament adequat el món rural
(centres de salut, escoles, etc.) i protegir el medi ambient (nous objectius de la PAC).
 L'ACTIVITAT PESQUERA
L'economia pesquera ha perdut pes dins el sector primari, tot i això Espanya continua
sent una gran potència pesquera a nivell mundial i el principal consumidor de peix
d'Europa.
 L'espai pesquer
La flota espanyola pesca al calador nacional, comunitari24
i a la resta del món.
La major part del peix es destina al consum humà (fresc, congelat, salat o en conserva)
encara que ha crescut molt el destinat a farines i pinsos.
21
Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural
22
Ministeri de Agricultura, Pesca, Alimentació i Medi Ambient..
23
Font: MAPAMA <http://www.mapama.gob.es/es/desarrollo-rural/planes-y-estrategias/ley-para-el-desarrollo-sostenible-del-
medio-rural/#> [Data de consulta: desembre 2017]
24
Aigües de països pertanyents a la Unió Europea

 La producció pesquera
La major part de les captures són peixos, encara que també destaquen pel seu valor els
mol·luscos i crustacis.
Hi ha una gran diferència entre la flota pesquera costanera, d'altura i de gran altura.
La flota costanera és artesanal pesca prop de la costa amb tècniques tradicionals25
i
vaixells menuts. Les seues captures solen ser d'elevat valor econòmic i estan destinades
al consum en fresc.
La flota d'altura utilitza vaixells més grans, tècniques més modernes26
i pesca als
caladors nacionals o comunitaris. Les seues captures es destinen al consum en fresc o a
abastir la indústria conservera.
La pesca de gran altura usa grans vaixells congeladors, autèntiques fàbriques flotants;
pesca en aigües internacionals i als països on hi ha convenis amb tècniques
25
Tresmall, nanses ...
26
Arrossegament, cercol ...
Il·lustració 13: Regions pesqueres espanyoles. Font:
http://www.iesberenguer.net

avançades27
. Les seues captures es netegen i congelen per a conservar-les fins que el
vaixell retorna al port.
 LA CRISI I ELS PROBLEMES DE L'ACTIVITAT PESQUERA
L'activitat pesquera travessa una època de crisi, motivada sobretot per la pèrdua de caladors
internacionals i l'esgotament dels nacionals.
La població ocupada a la pesca ha disminuït així com la seua contribució al PIB.
o El problema dels caladors
 Els caladors estatals
El calador estatal és massa reduït per a la gran flota pesquera espanyola, a banda d'això
es troba sobreexplotat i algunes espècies s'han començat a esgotar.
 Els caladors comunitaris
Tots els caladors de la Unió Europea estan sotmesos a un sistema de quotes per a
ajudar a la seua recuperació, quotes que es reparteixen entre les flotes pesqueres que
els han usat tradicionalment; així la flota espanyola té accés a caladors comunitaris,
però només de manera parcial.
27
Arrossegament de grans fons, pesca elèctrica ...
Il·lustració 14: Principals caladors de la flota pesquera espanyola al món.

 Els caladors internacionals
Les primeres 200 milles de costa es consideren ZEE (zones econòmiques exclusives) i
per tant cada país restringeix l'accés a les seues aigües. Degut a això la flota espanyola
ha de negociar l'accés als diferents caladors internacionals28
.
o Els problemes estructurals de la pesca
 La població activa
La població activa ocupada en la pesca és escassa, envellida i poc remunerada, per tant
no hi ha un relleu generacional.
En general la major part del treball pesquer el realitzen immigrants29
, mentre que els
espanyols ocupen els llocs de treball més especialitzats (capità, cap de màquines,
patró).
 La flota pesquera
La flota espanyola està sobredimensionada;
la flota artesanal i d'altura és massa gran per
als caladors on faena, a més està envellida.
La Unió Europea ha donat ajudes per a la
reconversió i el desballestament.
La flota de gran altura és més moderna però
no actua dins les aigües espanyoles i depèn
dels convenis internacionals.
o Els problemes mediambientals
El principal problema mediambiental és l'excés de pesca que ha provocat la quasi desaparició
d'algunes espècies. Per a evitar-ho s'estableixen quotes de pesca i aturades biològiques30
, és
regulen les arts de pesca més indiscriminades i s'incrementa la vigilància dels infractors.
La contaminació és el segon problema doncs redueix la biodiversitat i contaminen l'ecosistema
marí, a banda de disminuir la seua productivitat.
 L'AQÜICULTURA
L'aqüicultura és la cria d'espècies vegetals i animals aquàtics, marins o d'aigua dolça. Davant la
disminució de les captures d'algunes espècies s'ha fomentat la seua cria en captivitat.
28
La negociació la duu a terme la Unió Europea, i sovint com a contrapartida s'obliga els vaixells a contractar part de la tripulació
dels seus nacionals i descarregar les captures als seus ports.
29
Normalment senegalesos o marroquins amb experiència en el sector al seu país.
30
Els vaixells romanen a port i els pescadors a casa cobrant un subsidi.
Il·lustració 15: Vaixell de pesca
d'arrossegament.

o Aqüicultura continental
És la cria més tradicional, ja practicada a l'edat mitjana.
Es crien sobretot truites i també carpes, a les capçaleres
dels rius del nord d'Espanya, encara que s'està introduint
l'esturió per la rendibilitat econòmica31
.
o Aqüicultura marina
L'aqüicultura marina és la més estesa i de major valor
afegit. Es crien els animals dins la mar o en la zona
intermarear (mol·luscos i crustacis). Podem diferenciar
entre:
31
Per a extreure'n el caviar.
Il·lustració 17: Batea musclos.
Font: MAPAMA
Il·lustració 16: Instal·lacions d'aqüicultura actives i zones de cria, 2017. Font: acuivisor

 Aqüicultura extensiva:
S'usa sobretot per a mol·luscos: clòtxines en batees, escopinyes, ostres, etc als quals no
se'ls aporta alimentació externa.
 Aqüicultura intensiva
Intervé en tot el procés vital de l'espècie: reproducció, cria i engrossament.
Normalement les dos primeres es fan en condicions molt controlades i la tercera en
gàbies dins la mar o llacs a terra.
Les espècies més freqüents són la orada, salmó, el llobarro, turbot (rodaballo), anguila
i recentement la tonyina.
o Problemes mediambientals
L'aqüicultura presenta uns avantatges evidents: augment de producció, no esgotament de
l'espècie, igualtat de la qualitat i mida, etc. Però també presenta problemes: malalties que
afecten els animals, contaminació de les aigües, necessitat de pescar peixos de poc valor per a
alimentar els cultius aqüícoles, etc.
Tot i els problemes que planteja el futur del consum de peix passa per l'aqüicultura.
BIBLIOGRAFIA
• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia
• http://www.mispeces.com
• http://sig.mapama.es/geoportal/
• http://www.mapa.es

ACTIVITATS TEMA 5:
1. Realitza un informe sobre la Política Agrària Comunitària seguint el següent esquema: (5 punts)
1. Introducció
2. Objectius inicials
3. Origen i evolució
4. Conseqüències sobre l'agricultura europea
5. Crítiques que ha rebut
6. Reformes recents i nous objectius
7. Normativa d'aplicació i funcionament actual
8. Futur de la PAC
9. Conclusió
10. Bibliografia
2. A partir de les dades següents construeix un gràfic lineal de les terres de cultiu de secà, regadiu i total;
un gràfic de barres de les explotacions, superfície llaurada i tamany mitjà de l'explotació; un gràfic
sectorial sobre la pesca, i representa amb els gràfics més adients l'evolució de l'extensió dels tipus de
cultius i el percentatge que representen sobre el total de superfície agrícola el 2007. (2,5 punts)
3. Comenta els gràfics anteriors. (2,5 punts)
Il·lustració 18: Font: Anuario Estadística 2009 Ministerio Medio Rural y Marino

Il·lustració 19: Font: I.N.E. Dins l'Anuario Estadística 2009 del MARM

Il·lustració 21: Font: Eurostat
dins l'Anuario Estadístico 2009
de l'INE

COMENTARI D'UN GRÀFIC DE BARRES
ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 2007
0
5000
10000
15000
20000
25000
EXPLOTACIONS AGRÀRIES I TERRES LLAURADES
1962 - 2007
EXPLOTACIONS
TERRES LLAURADES
Milersd'hectàrees
ANYS 1962 1972 1982 1989 1999 2003 2007
0
5000
10000
15000
20000
25000
EXPLOTACIONS AGRÀRIES I TERRES LLAURADES
1962 - 2007
EXPLOTACIONS
TERRES LLAURADES
Milersd'hectàrees

COMENTARI
Els gràfics anteriors són dos gràfics de barres que representen les explotacions agràries i terres llaurades, i el
tamany mitjà d'explotació, respectivament.
Al primer gràfic podem vore com hi ha una disminució tant de les terres llaurades com del nombre
d'explotacions, encara que no es produeix d'una manera lineal.
El volum de terres llaurades es mante prou estable al voltant dels 18-19 milions d'hectàrees des de la dècada
dels 1960 fins als 80, quan es produeix una reducció significativa (2 milions), mantenint-se estable a partir
d'ací al voltant dels 16 milions d'hectàrees.
El nombre d'explotacions presenta una reducció constant, més significativa entre el 62 i el 72, aturant-se
relativament (només baixa un 10%) fins al 89, i accelerant-se progressivament, sobretot a partir del 1999,
quan es perden el 40% de les explotacions en menys de 10 anys.
Per contra el tamany mitjà de les explotacions ha anat augmentant progressivament de les 15 ha/expl. Del
1962 fins a les 31 del 2007. Este creixement ha estat constant però desigual, així fins al 1989 només va passar
de 15 a 19 ha/expl, mentre que a la darrera dècada s'ha incrementat en un terç passant de les 23 a les 31
ha/expl.
Al gràfic, i en la seua evolució veiem reflexades les principals vicissituts que ha viscut l'agricultura espanyola
als darrers 50 anys; així observem com els anys 60 amb el desarrollismo i l'èxode rural fa disminuir les
explotacions degut a l'abandó de l'agricultura i la no incorporació de nous actius agraris. Este èxode es frena
als anys 70 a conseqüència de la crisi del petroli del 72, que perdura fins ben entrat els 80 i provoca un
manteniment de les explotacions existents al desincentivar-se l'abandó de l'agricultura per falta d'alternatives
a la ciutat i a la indústria.
A partir del 1986 amb la incorporació d'Espanya a la Unió Europea hi ha un abandonament de terres elevat
(es perden 2 milions d'ha) a causa del dur procés d'adaptació de l'agricultura española a les normes europees,
que incloien les primes per a l'abandó de terres.
A partir de la dècada dels 90, i superada ja la traumàtica incorporació hi ha un període d'estabilitat i
modernització de les explotacions que, unida a la jubilació de molts titulars d'explotacions, fa disminuir
ostensiblement el nombre d'estes.
La disminució d'explotacions no implica però un abandó de les terres, ans al contrari, estes s'incorporen a les
explotacions restants, més modernes, que augmenten de tamany, procés que s'accelera a partir de l'any 2000.
A manera de conclusió podem afirmar que a Espanya els darrers anys s'ha produit una concentració i augment
de mida de les explotacions de manera gradual, a l'haver disminuit les explotacions menys viables
(normalment més menudes) a la vegada que s'han modernitzat les mitjanes. Esta tendència continuarà en un
futur donada la poca rendibilitat de la major part de l'agricultura i el fet que la major part dels titulars
d'explotacions agràries són majors de 50 anys i molts d'ells superen l'edat de jubilació.

TEMA 6
ELS ESPAIS INDUSTRIALS
EL SECTOR SECUNDARI
Abans de començar a parlar dels espais industrials cal definir una sèrie de conceptes, començant pel sector
secundari:
Sector secundari: és aquell que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semielaborats,
incloem també ací per la seua relació directa amb la transformació; l'extracció de matèries primeres i l'ús de
les fonts d'energia.
Indústria: pròpiament dita és l'activitat que transforma les matèries primeres en productes elaborats o semi
elaborats a gran escala amb l'ús de maquinària i d'energia, el mateix però manualment es considera artesania.
Font d'energia: tot aquell recurs que proporciona energia útil per a diverses aplicacions (entenent com a
energia la capacitat de produir treball).
LES MATÈRIES PRIMERES
Les matèries primes les podem classificar segons el seu origen:
● Orgànic
○ vegetal: (lli, fusta, cotó)
○ animal (llana, cuir)
● Mineral
○ metàl·lic (ferro, coure)
○ no metàl·lic (quars, bor, fluor)
○ roques industrials (argiles, calcària, granit)
Espanya és deficitària en la major part de matèries primes d'origen orgànic, i minerals, llevat de les roques
industrials. No és que manquen mines a l'estat, és que és molt més rendible importar pels costos d'explotació i
mediambientals.
LES FONTS D'ENERGIA
Il·lustració 23: Corta Cerro Colorado.
Río Tinto, Huelva.

Cal diferenciar entre les fonts d'energia i l'energia en si, podem considerar les primeres com energia primària,
mentre que l'energia pot ser primària o secundària32
.
Segons el seu origen classifiquem les fonts d'energia en:
● Combustibles fòssils:
○ Carbó: a Espanya el carbó és de baixa
qualitat, difícil explotació, a més de ser el
combustible fòssil més contaminant.
Malgrat els problemes s'usa per a evitar la
dependència exterior i està subvencionat,
encara que a partir del 2010 es retiren les
subvencions. El seu futur passa per un preu
elevat del petroli i l'eliminació del CO2.
○ Petroli: s'ha d'importar de l'exterior i s'usa
bàsicament per al transport (vaixells,
carretera, aviació) i també com a matèria prima per a fabricar plàstics, fertilitzants, etc.Les
refineries es troben a la costa.
El principal problema és l'augment de preu per tant s'està intentant reduir el seu consum,
fomentant el transport públic, el tren i els vehicles no contaminants.
○ Gas: és el substitut del petroli per a produir electricitat, també s'ha d'importar de l'exterior però és
més econòmic i menys contaminant.
S'usa en les centrals tèrmiques de cicle combinat per a produir electricitat, en les fàbriques i en
calefacció en domicilis particulars.
● Minerals:
○ Urani: usat com a combustible per a l'energia nuclear. A Espanya hi ha urani però no s’expllota
perquè no és rentable, per tant Espanya ha de comprar a França l’urani que és el combustible de
les centrals nuclears per a produir electricitat.
Malgrat que és barata, rendible i no genera massa dependència enertètica de l’exterior presenta
altres desavantatges: és potencialment perillosa i genera residus tòxics d'impossible eliminació a
llarg termini.
● Renovables: utilitzen fonts d'energia que no s'esgoten i s'usen bàsicament per a produir electricitat.
○ Hidràulica: és l'energia renovable de més tradició, neta i es pot emmagatzemar33
32
Per exemple el petroli és un font d'energia i pot ser usada com a energia primària als motors d'explosió o per a produir electricitat
(energia secundària).
33
Els pantans permeten emmagatzemar aigua per convertir-la en electricitat quan calga.
Il·lustració 24: Producció de carbó a Espanya.

El principal problema que presenta és l'escassesa d'aigua i el conflicte d'interessos amb altres usos
de l'aigua (regadiu). A més a Espanya s'ha arribat pràcticament al límit del seu ús donat que la
majoria de cursos d'aigua es troben totalment aprofitats.
○ Eòlica: és neta, renovable i presenta un impacte ambiental relativament
baix. Ha crescut molt en l'última dècada passant a ser la principal font
d'energia renovable en Espanya.
Malgrat que els aerogeneradors són cada vegada més eficients encara no
és totalment rendible, per tant ha estat subvencionada, almenys fins
ara34
.
○ Solar: cal diferenciar entre dos tipus d'energia solar: fotovoltaica i
tèrmica. La primera consisteix en generar electricitat i la segona aigua
calenta. En Espanya malgrat el potencial de sol disponible encara només
està començant, i per a afavorir-la es va subvencionar provocant-se una
bambolla especulativa que ha frenat la seua implantació.
L'energia tèrmica és més eficient i les noves lleis obliguen a usar-la en les noves construccions, la
fotovoltaica és encara molt ineficient (cara), per tant només la millora tecnològica conduirà a
l'extensió del seu ús. Actualment les grans elèctriques estan apostant per l’energia solar tèrmica de
fusió que permet un rendiment més elevat en grans centrals de concentració que utilitzen sals
fundents i poden funcionar ininterrompudament dia i nit.
○ Biomassa i biocombustibles: consisteix en usar els vegetals com a fonts d'energia. La biomassa
aprofita els residus vegetals (palla, remulla, etc.) per a produir electricitat tèrmica. Els
biocombustibles són combustibles extrets de productes vegetals que poden ser usats en el transport
per carretera.
El problema principal de la biomassa és el cost de recollida dels residus, mentre que els
biocombustibles tenen el problema d'encarir el preu dels productes alimentaris.
Els principals problemes d'espanya en matèria energètica són la gran
dependència exterior, especialment en petroli i gas i el desequilibri
entre el consum i la producció, sobretot d'energia elèctrica, per culpa de
la poca connectivitat de la xarxa elèctrica espanyola amb la resta
d’Europa. Això s’ha mirat de sol·lucionar creant línies de molt alta
tensió que travessen els Pirineus amb gran impacte ambiental que han
provocat el rebuig dels pobles de frontera.
La política energètica espanyola intenta per tant, resoldre estos
problemes. Les seues directrius principals són:
● Reduir la dependència de l'exterior
● Estalviar energia
34
L’última subhàsta de concesions per a instal·lar aerogeneradors s’han adjudicat sense subvencions.
Il·lustració 25:
Aerogeneradors.
Il·lustració 26: Mapa de la xarxa
elèctrica espanyola. Font: REE

● Emetre menys CO2 per tal de complir els acords de KIOTO.
● Assegurar el proveïment; diversificant les fonts energètiques i tenint bones relacions amb els
principals països proveïdors.
CLASSIFICACIÓ DE LES INDÚSTRIES
Dins de la indústria podem diferenciar quasi tants sectors industrials com productes que es fabriquen però
podem agrupar-los en tres grans grups:
● Indústries de base: transformen les primeres matèries en productes semielaborats per a utilitzar-los en
altres indústries, no aptes per al consumidor final. S'anomena també indústria pesada pel volum de les
matèries primeres usades.
● Indústries de béns d'equip: fabriquen béns (maquinària, etc.) per a altres indústries o empreses. També
dita de màquines-ferramenta.
● Indústries d'ús i consum: fabriquen béns per als consumidors particulars35
. Anomenada també
indústria lleugera.
35
Encara que sembla una classificació senzilla i clara, cal tindre en conte que no ho és tant. Per exemple un mateix bé pot ser
qualificat d'ús i consum o d'equip segons qui el compre (per exemple un martell és un bé d'equip per a una empresa, i de consum
per a un particular). El mateix passa amb alguns béns de base.

LA INDÚSTRIA ESPANYOLA ABANS DEL 1960
Com a conseqüència de la guerra del Francès i la pèrdua de les colònies Espanya va entrar en una fase de
decadència i desestabilització que va durar fins a finals del segle XIX. Els capitals repatriats de les colònies es
van reinvertir en terra i no en crear un teixit industrial, llevat del cas de Catalunya i alguns focus aïllats,
basats sobretot en la indústria tèxtil. A finals de segle XIX, gràcies al comerç del ferro de les mines biscaines
es va desenvolupar la indústria siderúrgica basca, i més tardanament asturiana.
A primers del segle XX es va accelerar la industrialització, estenent-se per les principals ciutats, però sense
perdre el seu caràcter secundari davant un panorama marcat pel predomini del sector primari. Aquest principi
d'industrialització fou tallat en sec per la Guerra Civil i la dura postguerra.
La veritable industrialització espanyola es produeix després del 1959, amb la posada en marxa del Plan de
Estabilización i l'arribada al poder dels tecnòcrates (molts d'ells de l'Opus Dei); que seguint les directrius del
FMI van impulsar l'economia espanyola en el que s'ha anomenat posteriorment com a desarrollismo.
Es va desenvolupar extraordinàriament la indústria als seus focus tradicionals, i es va estendre per altres
zones properes o adients, creant-se polos de desarrollo per tal de fomentar l'extensió de la indústria per tot el
territori, amb resultats desiguals però més bé pobres; i amb el resultat complementari d'un acusat èxode rural,
creixement desmesurat d'algunes ciutats i despoblació de bona part del territori.

INDUSTRIALITZACIÓ I “DESARROLLISMO” 1960-197536
Durant l'època de desarrollismo espanyola la indústria es va concentrar en diferents zones, bàsicament vora
mar, d'acord amb el següent patró:
● Àrees de base extractiva: vora els jaciments de ferro i carbó del cantàbric, a Astúries i el país Basc
(Bilbao, Gijon, Avilés)
● Àrees portuàries: unides a un rerepaís industrial com Barcelona (Catalunya), València, o amb
indústries relacionades amb la mar; Vigo (conserves), Cadis, Ferrol (drassanes)
● Àrees urbanes: bàsicament Madrid on s'instal·la una indústria lleugera d'ús i consum.
A més es va reforçar l'especialització en sectors bàsics, amb grans fàbriques i centenars de treballadors al
cantàbric, mentre que prop dels ports mediterranis apareix una indústria més diversificada, més xicoteta i
lleugera. Comencen a intuir-se també els actuals eixos de l'Ebre i del Mediterrani.
La política industrial va estar basada en el proteccionisme, la creació d'empreses públiques en sectors bàsics
(siderúrgica, petroquímica) i la planificació, doncs al Plan de estabilización de 1959 li van seguir els Planes
de desarrollo en vigor des del 1960 fins al 1975.
A més es van dur a terme polítiques de promoció industrial mitjançant la creació de Polos de desarrollo, on
s'intenten crear noves zones industrials que servisquen per estendre la indústria per tot el territori. Els
resultats d'aquestes polítiques fou escàs, llevat de zones puntuals amb bones comunicacions o amb un teixit
industrial previ. Es creen també altres mesures legals de promoció, amb avantatges fiscals i subvencions:
zones de preferent localització i polígons de descongestió industrial37
.
36
Esta etapa s’emmarca dins el llarg període de creixement mundial ininterromput que va del 1945 al 1975 i que els francesos han
batejat com “els trenta gloriosos” i els anglesos com “els anys daurats”.
37
“Curiosament” tots els polos de desarrollo i demés mesures de foment de la indústria es donen a les zones que l'any 1936 es van
unir al alçament militar (llevat del cas de Madrid).

CRISI I RECONVERSIÓ 1975 – 1985
A partir del 1973, amb l'augment sobtat del preu del petroli38
es va desencadenar una greu crisi que va afectar
a tot el món, i especialment a Espanya i que va provocar, a la llarga, un canvi en el model industrial.
Encara que la pujada del preu del petroli fou l'espurna de la crisi, les causes són molt més complexes, les
podem diferenciar entre externes, i internes o pròpies de l'economia espanyola:
Externes: com l'encariment del petroli, l'exhauriment del cicle tecnològic (iniciat a la fi de la II Guerra
mundial), l'aparició de noves tecnologies (electrònica, informàtica, telecomunicacions), l'aparició de nous
sectors industrials fruit de canvis en la demanda, nous sistemes de producció més flexible i descentralitzada i
l'inici de la globalització de l'economia.
Internes: podem destacar les deficiències estructurals de les empreses espanyoles, intensives en treball i
energia, i moltes d'elles de sectors madurs (siderúrgica, metal·lúrgica, drassanes); conjuntura històrica
desfavorable al trobar-se amb la mort de Franco i la transició política que posposa les respostes a la crisi
almenys 8 anys.
Les conseqüències foren el tancament d'empreses, descens de la producció, augment del deute públic i
sobretot de la desocupació que de pràcticament inexistent arriba al 20% dels actius.
Davant d'aquest panorama al llarg de la dècada dels 80 es va dur a terme una política de reconversió i
reindustrialització de les indústries i zones industrials, amb més o menys èxit.
Reconversió: és produeixen regulacions d'empleament, el sanejament financer de les empreses, tancament de
les empreses no rentables i especialització en productes amb més demanda així com nous sistemes de gestió i
organització. Aquesta va afectar els secors considerats madurs: siderúrgica, tèxtil, drassanes, etc. amb el
resultat d'un important augment de la desocupació.
Reindustrialització: mitjançant la modernització tecnològica, la creació de ZUR (zones d'urgent
reindustrialització) amb incentius fiscals, financers i subvencions. El resultat fou la diversificació i
recuperació d'algunes zones industrials (país Basc, Catalunya); encara que en general moltes de les zones del
cantàbric mai es van recuperar de la crisi, i no es va recuperar tota l'ocupació perduda.
LA INDÚSTRIA ESPANYOLA HUI EN DIA
La reconversió industrial encara no ha acabat del tot, doncs encara
resten algunes empreses de sectors madurs amb poques
perspectives de futur, que es mantenen amb fons públics en zones
industrials en declivi i sense alternatives viables (drassanes,
siderúrgica, mineria).
Després de la fase més dura de la reconversió (1977-1984) la
indústria es va recuperant, llevat del breu període de crisi de
començaments dels noranta (1990-1994). Ara bé, el balanç del
període no resulta gens favorable.
38
Els països de l'OPEP (la majoria àrabs) es venjaven així dels països occidentals que recolzaven a Israel que havia encetat una nova
guerra contra els seus veïns.
Il·lustració 27: Evolució sectorial del
PIB. Font: jamendikute.blogspot.com

A partir de l’any 2000 la indústria comença una forta davallada dins del PIB nacional passant del 30% al
23%39
. com a conseqüència de la Gran Recessió del 2007 que va afectar fonamentalment a la construcció i les
seues industries auxiliars, fent desparèixer sectors sencers.
La Tercera Revolució Industrial
Si la primera revolució industrial es va basar en la introducció de noves fonts d'energia (carbó) i la
maquinària a la fabricació de productes, la segon va lligada a noves fonts energètiques (petroli) i un canvi en
els sistemes productius40
. La tercera és la revolució de la informació on, gràcies a les noves tecnologies de la
informàtica i electrònica es milloren els productes i els processos productius.
Alguns autors parlen de la societat de la informació41
per a referir-se al món actual on, més important que el
valor de les matèries primeres i la mà d'obra per a configurar el preu d'un producte és el valor dels
coneixements que hi ha al darrere, i on apareixen empreses que ja no fabriquen un producte “físic” sinó
virtual o intel·lectual (programes informàtics, ciberempreses, etc.)
La nova societat del coneixement és a més, gràcies a la revolució de les comunicacions, una societat global i
les empreses s'han d'adaptar a d'ella mitjançant diferents canvis en:
● Sistema de producció descentralitzat: és a dir, separant el procés productiu en diferents establiments
situats en l'emplaçament més favorable42
, cadascun especialitzat en un producte43
; recorrent a la
subcontratació de peces, components, i fases senceres de la producció; o arribant a constituir xarxes
on cada empresa s'especialitza en una fase de la producció o on arriben a acords de cooperació per a
reduir costos44
.
● Sistema de producció flexible: que permet canviar d'un producte a l'altre ràpidament, així com el
volum de producció, per tal de respondre ràpidament a una demanda variable; possible gràcies a la
maquinària versàtil i a la flexibilitat en la mà d'obra.
● Disminució del volum de les plantes: més menudes per tal de respondre millor als canvis productius,
per necessitar cada vegada menys mà d'obra, i per fugir de les regulacions laborals45
.
● Treball cada volta més qualificat: de manera que els treballs més manuals van sent substituïts per
màquines, augmentant per tant la proporció de treballadors qualificats46
. A la vegada és produeix una
desregulació del mercat laboral: contrats temporals, d'obra, contractació d'autònoms, etc.
39
Inclou la construcció que passa de ser el 10 al 5% del total.
40
S'introdueix la producció en cadena o fordisme, també anomenat taylorisme, pel seu principal teòric.
41
Castells, Manuel La era de la información. 1997
42
Així els components electrònics d'un automòbil es fabriquen en els països més avançats, mentre que l'ensamblatge final es fa allà
on hi ha mà d'obra més barata.
43
Un percentatge significatiu del comerç exterior mundial no és més que el transport de productes d'una planta a una altra d'una
empresa multinacional.
44
Exemples hi ha molts, però el cluster ceràmic de la Plana n'és u. Les empreses s'especialitzen en productes complementaris, en
fases de la producció o en serveis a diferents empreses. Fins i tot les grans multinacionals com les de l'automòbil arriben a acords
de cooperació per tal de reduir els costos d'R+D per tal de llançar nous models.
45
No hi ha però una reducció en la mida de les empreses, al contrari, cada vegada són més grans, però disposen de multiples plantes
i d'empreses filials.
46
Als països rics quan una indústria no pot substituir les persones per màquines tanca i se'n va a un país on la mà d'obra és més
barata.

● Terciarització de la indústria: doncs l'automatització redueix les tasques directament productives
mentre que s'allarguen els processos productius donat que tant important com fabricar i vendre són
totes les tasques anteriors i posteriors (I+D, disseny, gestió, control de qualitat, postvenda,
màrqueting). Aixó augmenta el nombre de professionals de coll blanc47
dedicats als serveis a la
producció dins de la mateixa indústria (i per suposat d'empreses de serveis externs incloses dins el
sector terciari).
● Noves localitzacions industrials: de manera que les empreses per tal de reduir costos s'instal·len als
llocs que més avantatges els ofereixen48
. Es creen també concentracions industrials en zones concretes
que els ofereixen avantatges en matèria de transports, comunicacions, etc. D'altra banda les industries
d'alta tecnologia s'instal·len a les àrees centrals més ben comunicades, coincidents en grans àrees
metropolitanes49
.
● En la Política Industrial: seguint les pautes del neoliberalisme50
de moda arran de la crisi del petroli
s'ha reduït la intervenció estatal i s'han privatitzat les empreses estatals i molts dels serveis que abans
oferia l'estat (correus, sanitat, educació, etc.). Es fomenta ara des de l'estat l'anomenada
industrialització endògena; és a dir, la creació d'indústries per part dels empresaris locals aprofitant les
potencialitats de la zona51
.
47
Com a alternativa a la tradicional divisió en sectors, existeix la classificació de la mà d'obra en treballadors de coll blanc, blau i
marró; segons treballen en tasques administratives, mecàniques qualificades o peons sense qualificar.
48
Al món globalitzat on vivim l'àmbit d'actuació de les empreses és mundial, així es busca a la Xina mà d'obra barata sense
qualificar, o a l'Índia mà d'obra qualificada a bon preu.
49
Les grans ciutats lluiten entre elles per atreure les industries més innovadores i, sobretot les seus de les principals empreses.
50
Corrent de pensament econòmic que revitalitza a finals del segle XX el pensament econòmic liberal de principis del segle XIX, i
que defèn el lliure mercat, la no intervenció estatal, la desregulació de la contractació de treballadors, etc. e seu triomf ve donat per
la crisi del petroli que va acabar amb les polítiques econòmiques keynesianes que defensaven la intervenció de l'estat en èpoques de
crisi i el pacte social entre treballadors i empresaris.
51
La indústria ceràmica de la Plana seria un exemple paradigmàtic.

Estructura industrial espanyola.
Dins l'estructura industrial espanyola podem diferenciar tres sectors: madur, dinàmic i punta, corresponent
cadascun amb les empreses sorgides arran de la primera, segon i tercera revolució industrial.
Sectors Madurs: encara tenen una gran importància, Així trobem siderúrgica a Astúries, que s'ha reconvertit
per a tindre una producció diversificada i de qualitat. També indústria de transformats metàl·lics i de béns
d'equip, sobretot al País Basc i en menor mesura a Catalunya. La fabricació d'electrodomèstics, sobretot en
Catalunya i Madrid, encara que esta en procés de reorganització productiva. Les drassanes a Galícia i
Andalusia, que estan en procés d'especialització en productes d'alta tecnologia (vaixells militars, plataformes
petrolieres) i finalment; el tèxtil i el calçat, a Catalunya i el País Valencià, afectades fortament per la
globalització i la deslocalització.
Sectors dinàmics: presenten una alta productivitat i especialització, encara que tenen l'inconvenient d'estar
dominats per capital estranger (empreses transnacionals). Entre ells destaquen l'automòbil que va dur un dur
procés de reconversió i renovació amb grans ajudes oficials. L'automòbil és una de les principals exportacions
espanyoles, i de fet Espanya es troba entre els 10 principals productors mundials. El sector de l'automòbil està
distribuït pels principals eixos d'expansió (Ebre, Mediterrani) amb alguns enclavaments aïllats com
Valladolid i Vigo. Trobem també sector Químic, dividit en petroquímic o de Base, organitzada en grans
complexos prop de les refineries (vora mar) i la química de transformació, en xicotetes empreses disperses
pel territori. Un apart mereix el sector farmacèutic, de gran valor afegit i amb molta importància de la I+D,
instal·lat sobretot a les dos grans àrees metropolitanes. El sector agroalimentari és més diversificat i dispers
pel territori, i cada vegada presenta una transformació major (i un major valor afegit) als productes posats a la
venda.
La construcció és un sector apart; encara que solem englobar-la en un epígraf separat de la indústria es troba
fortament relacionada amb ella (amb matèries primes es fa un producte nou), a més d'haver-hi tot un sector
industrial relacionat amb ella (ceràmica, moble, ciment, etc.). La construcció va ser el motor del creixement
econòmic de primers de segle XXI, però des del 2007 ha entrat en una greu crisi de la qual no s’ha
recuperat52
.
Sectors Punta: s'ha implantat amb retard a Espanya, i encara es troba en un estat inicial, per tant presenta una
sèrie de dificultats i deficiències: dependència de l'exterior en I+D, poca integració entre universitat i
empresa53
, predomini de les xicotetes i mitjanes empreses poc competitives, poca mà d'obra qualificada. Es
localitzen preferentment a la rodalia de les grans àrees metropolitanes, en ciutats mitjanes amb una bona
accessibilitat i una bona qualitat de vida.
Problemes de la indústria espanyola.
La dimensió de les empreses és massa menuda el que les fa poc competitives i no afavoreix la I+D ni la
modernització. Per estes raons la tecnologia que s'usa és endarrerida i depenent de l'exterior.
Com a conseqüència d'açò la productivitat i la qualitat són baixos i el cost de producció major que el d'altres
productes similars.
52
I segurament no tornarà als nivells que va tindre entre el 1960 i el 2007 quan l’expansió urbana fruit de l’èxode rural primer, la
urbanització del litoral després, sumat al creixement demogràfic al canvi de segle va fer que el seu pes dins del PIB espanyol fóra
desproporcionat.
53
Moltes de les investigacions dutes a terme a la Universitat no arriben per tant en concretar-se en avanços concrets, o productes
nous que afavorisquen l'indústria espanyola.

Factors i tendències de la localització industrial.
Els factors clàssics de localització54
han perdut importància, així ja no és tan important al proximitat als
recursos ni al mercat gràcies a la millora i abaratiment dels transports i comunicacions. Avui en dia
l'accessibilitat és a dir, el trobar-se en un lloc ben comunicat, i prop dels centres d'innovació i informació és el
factor més important de localització de les noves indústries. Per tot açò els espais centrals (bàsicament
Madrid i Barcelona) mantenen un fort atractiu per a les indústries Punta i per a ser la seu social i de gestió de
les grans empreses industrials i de serveis.
A la vegada es produeix una difusió de les plantes industrials des de les aglomeracions tradicionals cap a les
zones perifèriques per tal d'abaratir costos salarials, fiscals, de sòl55
, etc. A més en aquestes zones trobem
també una industrialització endògena basada en els recursos propis de la zona.
Per tant tenim dos fenòmens complementaris a la vegada; la difusió cap a les zones perifèriques de les plantes
industrials i la localització en les zones centrals de les indústries més competitives i de les activitats de gestió
i direcció, que impliquen un major valor afegit56
.
Àrees industrials a Espanya.
Podem diferenciar tres grans àrees industrials a Espanya, o més ben dit dos àrees industrials i una altra amb
una implantació industrial puntual.
Àrees desenvolupades i eixos d'expansió: són les dos principals àrees metropolitanes espanyoles: Madrid i
Barcelona, on es produeix una forta terciarització de la indústria, i la concentració dels sectors Punta. Els
eixos d'expansió de la indústria actualment són tres: l'eix de l'Ebre, el Mediterrani i la Corona Metropolitana
de Madrid. La darrera es produeix per difusió a la franja periurbana de les indústries de Madrid. L'eix
Mediterrani, el més dinàmic, uneix les principals zones industrials de la Mediterrania que disposen d'una
bona xarxa de comunicacions (ports, autopistes, ferrocarril) enllaçant zones d'antiga tradició industrial. L'eix
de l'Ebre enllaça l'anterior amb el País Basc, unint les dos principals zones industrials d'Espanya, aprofitant
aquesta situació per a convertir-se en una immillorable plataforma logística.
El País Basc, on acaba l'eix de l'Ebre és l'única zona industrial espanyola que ha assolit amb èxit un procés de
reconversió, passant de ser una zona d'indústries madures a competitives57
.
Eixos en declivi: Astúries, Cantàbria i algunes zones de Galícia estaven especialitzades en sectors industrials
madurs, que en bona part van ser desmantellats arran de la crisi del petroli, i que no s'han reindustrialitzat.
Les conseqüències d'açò són l'emigració i l'envelliment de la població, i la creixent situació perifèrica dins
d'Espanya i d'Europa.
En darrer terme la resta d'Àrees presenten una industrialització escassa o nul·la, lligada als recursos naturals58
,
a iniciatives estatals59
o a situar-se en zones ben comunicades60
. Totes elles però es troben aïllades i sense
connexió amb altres zones no formant un teixit industrial continuu.
54
Els factors clàssics han estat la proximitat al mercat, a les fonts d’energia, a les matèries primeres o l’accessibilitat.
55
I també per a buscar mà d'obra poc conflictiva en zones on tradicionalment els sindicats han tingut poc o gens d'implantació.
56
I un treball més qualificat i ben remunerat.
57
Gràcies a les ajudes del Govern Basc; permeses per l'amplia autonomia sobretot fiscal.
58
Per exemple la fusta i el moble a les serres de Sòria i Conca.
59
Antics polos de desarrollo com Puertollano o Valladolid.
60
Cas de Burgos o Cadis.

La política industrial.
La política industrial espanyola, igual que a la resta d'Europa, ha disminuït la intervenció estatal, d'acord amb
les tendències generals de la teoria neoliberal. Així amb l'entrada a la Unió Europea s'han eliminat els
aranzels, desapareixent el proteccionisme; a la vegada que el compliment dels criteris de convergència de
l'Euro va obligar a vendre les empreses estatals més rendibles61
. Per tant totes les ajudes a la indústria són ara
més o menys indirectes: foment del crèdit, l'exportació, la creació d'empreses innovadores, els parcs
tecnològics, i com no, les infrastructures62
.
A més, al estar transferides les competències en qüestions d'ordenació del territori a les Comunitats
Autònomes, són ara aquestes les responsables de la política de promoció industrial a nivell regional; amb la
creació de polígons industrials, avantatges fiscals, ajudes directes a les empreses63
i en la protecció del
territori i defensa del medi ambient. Ara bé, l'estat també intervé amb plans especials per a zones deprimides,
foment de l'ocupació64
, etc. També la Unió Europea té catalogades diferents zones del territori espanyol com
a zones d'urgent reindustrialització, amb les corresponents ajudes.
Ara bé, la majoria de les polítiques d'industrialització, adés i ara, han demostrat ser molt poc eficaces a l'hora
de crear un teixit industrial viu, fort i arrelat al territori, sent el foment de la industrialització endògena l'única
61
Seguint la lògica neoliberal, les empreses que l'estat va nacionalitzar els anys 80, després de sanejar-les i modernitzar-les amb els
diners públics i quan ja són rendibles i donen beneficis s'han de posar en mans privades.
62
Per a este menester existeix l'ICO (institut de crèdit oficial), l'IVEX (institut valencià d'exportació), els vivers d'empreses, a més
d'una llarga llista d'ajudes als emprenedors tant europees com estatals o autonòmiques.
63
Sempre dins dels límits que estableix la Unió Europea per a mantindre la competència.
64
Existeixen tota una sèrie de plans estatals per a zones desindustrialitzades que ofereixen avantatges a les empreses que s'instal·len
en eixes zones.

que ha donat resultats acceptables en les zones no industrials. Aquesta última estan començant a fomentar-la
darrerament les CC.AA. i la Unió Europea, i amb més retràs, l'estat.
BIBLIOGRAFIA:
• Muñoz Delgado, M. C. Batxillerat 2 Geografia Ed. Anaya, Madrid, 2009
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia
• Pitarch, Toni ccsocials.blogspot.es

ACTIVITATS TEMA 6:
1. Completa els següents quadres comparatius de les fonts d'energia, etapes de la industrialització i àrees
industrials a Espanya.
Carbó Petroli Gas E. Nuclear E. Hidroelèctrica E. Renovables
Origen i
evolució
Producció
Autoabastiment
Destinació
Cojuntura Producció Estructura
Factors de
localització
Tendències
de
localització
Àrees
industrials
Política
industrial
Inicis
1855-1975
Crisi
1975-1985
Actual
des del
1985
Àrees
desenvolupades
Eixos en expansió Àrees en declivi
Àrees
d'industrialització
induïda i escassa
Localització
Característiques
2. Comenta el gràfic del document 5.
3. Comenta el gràfic del document 465
responen a les següents preguntes: Quin tipus de situació queda
definida en cada un dels quatre quadrants? Quines són les diferents situacions regionals que poden
definir-se a partir del gràfic?
4. Al mapa Annex contrueix un mapa de lligams econòmics a partir de les dades del Document 3.
Delimita les grans macrorregions econòmiques de l'Espanya peninsular a partir dels fluxos de
transport de mercaderies per carretera.
65
Elaborat a partir de les dades dels documents 1 i 2.

Qüestions prèvies:
Los flujos de mercancías son uno de los principales elementos en que se materializan las
relaciones interregionales, especialmente de carácter empresarial. Proveedores y clientes
(ya sea dentro de la cadena de producción industrial, entre sectores industriales y
comerciantes mayoristas, o entre empresas comerciales) establecen vínculos que en
ocasiones rebasan las fronteras regionales. Podemos utilizar esos vínculos, esos flujos de
transporte interregionales, para establecer qué CC.AA. están más estrechamente
relacionadas entre sí, hasta el punto de formar las principales macrorregiones
económicas en las que se puede subdividir España.
 Carrera et al., 1988, Trabajos Prácticos de Geografía Humana, Madrid, Síntesis, Cap IV.
Asentamientos y transportes
Documento 1: Datos de VAB y empleo industrial (1995 - 2001)
CC.AA
VAB
industrial
1995
Miles €
VAB
industrial
2001
Miles €
Empleo
industrial
1995
Miles
empleos
Empleo
industrial
2001
Miles empleos
Andalucía 6384459 7643421 216,8 250,2
Aragón 2982193 3751236 92 114,7
Asturias 1741795 2132486 53,6 59,4
Baleares 629804 754307 25,8 32,1
Canarias 983923 1172641 34,1 43,2
Cantabria 1051676 1296126 29,9 36,5
Castilla – La
Mancha
2358621 2862021 98 115,9
Castilla y León 4356463 5302611 134,9 154,6
Cataluña 20856148 25848982 611,4 746,2
Comunidad
Valenciana
8886079 11003258 335,4 400,2
Extremadura 495691 579115 23,9 27,6
Galicia 3639676 4430641 140,4 169,7
Madrid 10261909 12770806 291,7 342,3
Murcia 1535690 1852382 61,6 74,1
Navarra 2262711 2897698 62,4 75,6
País Vasco 7309487 9325352 205 259
La Rioja 874661 1064401 30,9 35,4
España 76631000 94711000 2448,6 2937,4
Valor del VAB: valores calculados a precios constantes de 1995
Fuente: Instituto Nacional de Estadística, Contabilidad Regional de España. Resultados detallados.

Document 2: Productividad del trabajo, y crecimiento anual del VAB y del empleo
industrial (1995 - 2001)
CC.AA
Productivida
d del trabajo
en 1995
€ / empleo
Productivida
d del trabajo
en 2001
€ / empleo
Tasa de
crecimiento
anual del VAB
entre 1995 y
2001 (%)
Tasa de
crecimiento
anual del
empleo entre
1995 y 2001 (%)
Andalucía 29449 30549 3,0 2,4
Aragón 32415 32705 3,9 3,7
Asturias 32496 35900 3,4 1,7
Baleares 24411 23499 3,1 3,7
Canarias 28854 27144 3,0 4,0
Cantabria 35173 35510 3,5 3,4
Castilla – La
Mancha
24068 24694 3,3 2,8
Castilla y León 32294 34299 3,3 2,3
Cataluña 34112 34641 3,6 3,4
Comunidad
Valenciana
26494 27494 3,6 3,0
Extremadura 20740 20982 2,6 2,4
Galicia 25924 26109 3,3 3,2
Madrid 35180 37309 3,7 2,7
Murcia 24930 24998 3,2 3,1
Navarra 36261 38329 4,2 3,2
País Vasco 35656 36005 4,1 4,0
La Rioja 28306 30068 3,3 2,3
España 31296 32243 3,6 3,1

Document 3: Transporte por carretera entre comunidades autònomas.
Font: INE, modificat.

Documento 4: Gráfico de puntos: evolución comparada del VAB y del empleo industrial entre 1995 y 2001
Il·lustració 28: Font: Albertos

TEMA 7
ELS ESPAIS DE SERVEIS66
El sector terciari, també anomenat sector de serveis, ha estat considerat tradicionalment un calaix de sastre en
el qual s’ha inclòs qualsevol activitat econòmica que no cabia dintre del sector primari ni del sector secundari.
Efectivament, aquest sector agrupa activitats summament heterogènies, com ara el transport,
l’emmagatzematge, les comunicacions, el comerç a l’engròs i al detall, l’hoteleria, la banca, les finances, les
assegurances, el turisme i altres serveis de tipus molt diferents, tant privats com públics (serveis sanitaris,
educatius, etc.). L’Administració pública té un paper cada vegada més important dins d’aquest sector.
En definitiva, es pot concloure que el sector terciari engloba una sèrie d’activitats econòmiques, conegudes
amb el nom de «serveis», que no produeixen béns materials de manera directa. La importància econòmica
d’aquest sector tendeix a incrementar-se amb el nivell de renda, raó per la qual el sector terciari té, avui dia,
un pes creixent als països més desenvolupats.
Des dels anys setanta, l’economia de l’Estat espanyol ha anat evolucionant progressivament cap a la
terciarització. En l’actualitat, aquest sector ocupa el primer lloc pel que fa a l’ocupació i també al valor de la
producció, amb un 75,8 % i un 74,1 %67
, respectivament. Els subsectors més importants són, d’una banda, els
financers i els relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a les empreses, i de l’altra, el sector públic
(que inclou ensenyament, sanitat i altres serveis socials).
Aquest fenomen s’ha produït a totes les comunitats autònomes, malgrat que hi ha importants diferències
regionals. La terciarització màxima de l’ocupació s’observa a les Balears, les Canàries i Madrid, mentre que
la Rioja, Galícia i Castella-la Manxa se situen a l’extrem oposat. Pel que fa al valor de la producció del sector
terciari, sobresurten Madrid, Catalunya i Andalusia enfront de la Rioja, Cantàbria, Navarra i Extremadura,
que ocupen les últimes posicions.
66
El punt 1: el sector serveis, i el punt 4: el turisme estan copiats dels apunts de Toni Pitarch, trets de la seua web
ccsocials.blogspot.com amb el vist-i-plau de l'autor.
67
Font: INE 20017

1. EL SECTOR TERCIARI O DE SERVEIS
La naturalesa del sector serveis
La divisió clàssica de les activitats econòmiques en tres sectors resulta insuficient en l’actualitat per delimitar
de manera absoluta la naturalesa del sector terciari o de serveis. Sovint s’ha considerat aquest sector com una
mena de conjunt heterogeni en el qual s’han inclòs tota una sèrie de tasques que no encaixaven dins de les
activitats extractives, de la fabricació de manufactures i de la producció agropecuària. Així, cal remarcar com
a mínim dues qüestions rellevants al respecte:
a) La primera qüestió és l’heterogeneïtat del sector serveis, en el qual s’inclouen activitats econòmiques de
qualificació molt diversa, com ara el repartiment de propaganda a domicili i la investigació científica, per
posar dos exemples ben diferents l’un de l’altre. Per aquest motiu, algunes vegades també es considera que hi
pot haver un sector quaternari, fins i tot quinari o bé terciari decisori, per classificar els serveis segons el grau
de qualificació i la capacitat que tenen de generar rendes més altes68
.
b) La segona qüestió és que, tradicionalment, s’ha considerat que les activitats incloses en el sector terciari
tenen en comú el fet que són intangibles, a diferència de la manufactura, que és tangible, i que no són
emmagatzemables, ja que la producció i el consum del servei són instantanis.
Però aquestes són unes consideracions que ja no es poden mantenir estrictament, ja que en una economia
desenvolupada la prestació de serveis acostuma a necessitar instruments i equips fabricats, de la mateixa
manera que la producció de béns porta aparellats determinats serveis (disseny, investigació i
desenvolupament, gestió de personal, etc.)69
.
Per tant, avui no podem continuar considerant l’activitat econòmica com un conjunt de compartiments
estancs i aïllats, cada un dels quals constituiria un dels tres sectors tradicionals. Al contrari, actualment
aquesta activitat forma un tot continu en el qual els productes són el resultat de la combinació de béns i
serveis, i la inclusió d’un producte o d’una activitat en un sector econòmic o en un altre depèn,
fonamentalment, que en la proporció final pesen més els béns o els serveis que hi han intervingut. És a dir, el
fet de delimitar la naturalesa dels serveis està més relacionat amb les funcions que es duen a terme que no pas
amb els béns produïts, unes funcions que no estan connectades directament amb la manipulació i la
transformació material de béns, i el consum de les quals és intangible (però no immaterial) i més o menys
instantani.
1.2 La tipologia dels serveis
De la dificultat de delimitar la naturalesa dels serveis es deriva la tasca, no menys complexa, que representa
intentar fer-ne una classificació. Davant l’enorme diversitat de tipologies i de criteris que es poden adoptar
per establir-la, potser el més senzill és referir-nos a la relació elaborada pel Cens Nacional d’Activitats
Econòmiques (CNAE), el qual enumera els serveis següents:
• Comerç, restaurants, hoteleria i reparacions.
• Transport i comunicacions.
• Serveis a la producció: institucions financeres, assegurances, serveis prestats a les empreses i lloguers.
• Altres serveis.
68
Terciari avançat o quaternari que englobaria els serveis especialitzats i/o més ben remunerats i decisoris.
69
Bona part del treball industrial pot ser qualificat de serveis.

1.3 La terciarització de l’economia espanyola
La terciarització de l’ocupació a l’Estat espanyol és un fet des dels primers anys setanta, moment en què la
població activa d’aquest sector va superar la dels altres dos sectors. Però si això era cert en el conjunt de
l’Estat, el 1973 aquesta tendència només es concretava a 15 províncies, quasi totes costaneres i relacionades
amb el fenomen turístic, mentre que les altres 35 mantenien el predomini d’ocupacions agràries o industrials.
Al cap de dues dècades, el 1996, només en una província (Lugo) la població activa no era majoritàriament
terciària, perquè encara hi predominava el sector primari, i vint anys més tard en totes.
Tanmateix, l’ocupació no és un indicador gaire significatiu, perquè les classificacions d’activitats en voga,
com ja hem dit abans, converteixen aquest sector en una mena de calaix de sastre en el qual cap tot allò que,
per exclusió, no troba lloc als altres dos sectors, sense possibilitat de distingir activitats amb precisió en unes
estadístiques que, d’altra banda, com que s’han modificat les categories i classificacions del CNAE,
impossibiliten qualsevol intent de seguir la dinàmica del sector de manera fiable. De tota manera, alguns
estudis recents subratllen, d’una banda, que els subsectors que més han crescut han estat els financers i els
relacionats amb la prestació de serveis especialitzats a empreses, i de l’altra, el paper del subsector públic.
L’anàlisi de la producció també planteja problemes
semblants, malgrat que potser amb aquesta es pot mesurar
més bé el pes real del sector serveis en l’economia
espanyola, i evitar el biaix que es pot produir per una
possible inflació d’actius en subsectors poc dinàmics i fins
i tot marginals.
El fet més significatiu és l’evolució cap a la terciarització
de la producció a totes les comunitats autònomes.
• El 1973, cap d’aquestes no se situava als vèrtexs1 de
màxima concentració, i la majoria era a la franja en qui el
valor de l’agricultura era reduït. No obstant això,
destacaven les Balears, les Canàries i Madrid perquè eren
properes al vèrtex de màxima terciarització, i Astúries i el
País Basc perquè eren properes al de més pes industrial,

amb llocs intermedis per a Catalunya i Cantàbria. Per la seua banda, Castella i Lleó, la Rioja i Extremadura
quedaven en una zona propera al centre, amb un notable component agrari però amb una lleugera tendència
cap al vèrtex terciari, i tot just superaven el 40 % del VAB en aquest sector.
• Tanmateix, el 1985 aquesta distribució es va simplificar enormement i hi va haver una comunitat, les illes
Balears, que va traspassar el llindar de la màxima concentració del VAB en aquest sector serveis -molt a prop
hi havia les Canàries i Madrid-; el més destacable, però, és que totes les comunitats, sense cap excepció, es
van agrupar en l’estreta àrea de la meitat inferior de la franja esquerra del triangle, cosa que vol dir que el pes
d’aquest sector ja havia igualat o sobrepassat el 50 % del total.
En conjunt, per tant, la terciarització de l’economia espanyola ja no és una tendència, sinó una realitat de
trajectòria ràpida i conseqüències importants que va crèixer significativament durant la crisi i la posterior
reconversió industrial dels anys 80, estancant-se posteriorment fins a l’any 2000 i amb una acceleració del
seu pes dins l’economia espanyola a partir del canvi de segle de manera que hui en dia és totalment
predominant en l’ocupació i PIB.
1.4 Les causes de la terciarització
Entre les causes principals d’aquesta evolució de l’economia es poden esmentar les següents:
• L’Estat espanyol exporta serveis, en els quals disposa d’infrastructures tècniques i organitzatives favorables
per fer una oferta atractiva que genere ingressos importants. Això és el que passa amb el turisme, pel qual,
gràcies als atractius naturals, l’estructura hotelera i la millora dels transports, el país ingressa una quantitat
elevada de divises que han servit per equilibrar la balança de pagaments, per importar béns necessaris en
altres sectors productius i per impulsar i modernitzar l’estructura socioeconòmica de les principals àrees i
regions turístiques.
• L’augment de la renda per càpita i del nivell de vida de la població espanyola, derivat del desenvolupament
industrial juntament amb les noves necessitats sorgides com a conseqüència dels canvis socials i culturals,
augmenten la demanda de serveis destinats al consum final, i es pot afirmar que a l’Estat espanyol s’ha passat
d’una societat consumidora de béns a una societat consumidora de serveis. Si bé és cert que una oferta de
béns àmplia incrementa, al seu torn, la demanda de serveis complementaris d’aquests béns (reparacions,
manteniment, transports públics i comunicacions, principalment), són, tanmateix, els serveis no
complementaris els que més han crescut en els últims anys: ensenyament, sanitat, servei domèstic, lleure,
cultura i esport.
• Atesa la interrelació dels serveis amb la resta de les activitats econòmiques, els serveis a empreses i els
serveis intermedis en els processos de producció influeixen decisivament en la millora de la productivitat del
conjunt d’aquestes mateixes activitats. Les noves tecnologies permeten (o bé obliguen, segons els casos)
racionalitzar i externalitzar fora de l’explotació agropecuària i de la factoria industrial determinades funcions
que han assolit un grau d’especialització alt, com per exemple les següents: serveis de projectes, consultoria,
assessorament, comunicacions, serveis financers, etc. D’aquesta manera, es pot considerar que un sector de
serveis avançats forma part de la infrastructura econòmica capaç de fomentar el desenvolupament i la
competitivitat; a més, com que els serveis estan més vinculats als mercats i menys a les matèries primeres que
la indústria, es poden situar amb una certa independència d’aquella, i així permeten, simultàniament, canvis
en els mateixos factors de localització industrial.
• El comportament del mercat de treball també ha influït en el desenvolupament dels serveis de maneres molt
variades. En aquest sector, la productivitat mitjana augmenta a un ritme lent, i el capital no ha arribat a
substituir la mà d’obra d’una manera tan clara com en la indústria, per la qual cosa encara es considera que té
un cert caràcter de «refugi» per als treballadors excedents dels altres dos sectors econòmics i per a la població
femenina, una part important de la qual treballa en el sector terciari.
• El paper del sector públic ha estat fonamental en el creixement dels serveis a l’Estat espanyol. D’una banda,
la nova estructura política i territorial ha generat 17 administracions autonòmiques al costat de
l’Administració central, a la qual cosa s’hauria d’afegir la creació de nous llocs de treball públics a les

corporacions locals. Aquest augment no s’ha de veure com una simple inflació del funcionariat, ja que una
bona part d’aquests nous llocs de treball corresponen a l’assumpció per les administracions autonòmiques de
noves competències sorgides després de la descentralització política. D’altra banda, la generalització de
l’Estat de benestar ha incrementat la despesa pública en ensenyament, sanitat i altres serveis socials, amb
l’augment consegüent dels serveis públics.
1.5 Els serveis i el territori
· Les diferències regionals
Tot i que més endavant tractarem amb profunditat els desequilibris territorials de l’Estat espanyol, ara podem
avançar una classificació senzilla de les comunitats autònomes segons les característiques del sector terciari.
• Un primer grup estaria constituït per Catalunya i Madrid, comunitats especialitzades en activitats financeres,
serveis a les empreses i, en general, serveis destinats a la venda, tot i que a Madrid també tenen un gran pes
els serveis de l’Administració central.
• En un altre grup de comunitats autònomes predominen els serveis destinats al consum (comerç, hoteleria,
transports, béns immobles). Així, les Balears i les Canàries s’han especialitzat en el turisme i el comerç; la
Comunitat Valenciana en el comerç i en altres serveis destinats a la venda; el País Basc, Navarra i Cantàbria
en el transport i en el grup indefinit d’«altres» serveis destinats a la venda.
• A la resta del territori de l’Estat dominen els serveis no destinats a la venda, sovint d’escassa qualificació,
administratius de segon ordre, comercials d’àmbit petit i assistencials de caràcter públic. Òbviament, a escala
provincial i local hi ha excepcions, com passa amb l’alta especialització turística d’algunes comarques
d’Andalusia.
· Els serveis en l’espai urbà
La ciutat és el territori terciari per excel·lència, en el sentit que els serveis han ocupat i, fins i tot, han
organitzat en gran mesura l’estructura de l’espai urbà. En l’actualitat, aquestes activitats han superat el que
fins fa poc temps eren els límits del centre administratiu i de negocis, i s’han estès per gairebé tot el teixit
urbà. Això no obstant, com veurem a continuació, cada tipus de servei es comporta d’una manera molt
diferent.
Il·lustració 29: Font: Forum Libertas

• El comerç. Actualment, els sectors històrics del petit comerç tradicional es troben en crisi a causa dels
canvis que s’han produït en l’oferta (noves tècniques de conservació i de mercat, equipaments, etc.) i també
en la demanda (disminució de la periodicitat i la freqüència de compra dels clients, despoblació dels nuclis
antics, etc.). Com a conseqüència de la decadència d’aquestes àrees centrals s’han desenvolupat grans
superfícies fora del recinte pròpiament urbà, al costat de vies de circulació ràpida, que sovint formen grans
centres comercials integrats, en els quals, al voltant d’un gran supermercat, s’estableixen una sèrie de
botigues més especialitzades.
• Els serveis a la producció. Mentre que la localització industrial tendeix a una certa descentralització
productiva, les funcions estratègiques de les seus socials es concentren cada vegada més en àrees molt
concretes dels centres metropolitans (aquest és el cas de Madrid).
• El mercat immobiliari d’oficines. Les grans companyies tendeixen gradualment a abandonar el centre de
negocis de les ciutats per instal·lar-se en edificis moderns i funcionals al costat de vies ràpides i en
determinats eixos urbans molt representatius (per exemple, la Diagonal de Barcelona).
• L’Administració. Els serveis administratius i funcionarials, tanmateix, continuen mantenint estratègies
espacials més conservadores i ocupen, per regla general, el centre històric de les ciutats; en molts casos es
rehabiliten edificis de gran valor històric i patrimonial per fer-los servir com a oficines.
2. COMERÇ
Podem definir el comerç com l'intercanvi de productes i serveis entre productors i consumidors. Per tant dins
una economia capitalista basade en el lliure mercat el comerç és bàsic per al seu funcionament. Però podem
diferenciar diversos tipus de começ.
Interior:
Dins les fronteres d'un estat, encara que cada vegada té menys importància esta divisió donsc la globalització
i la desaparició progressiva de l'estat debilita esta classificació.
La seua localització és en les zones més accessibles del centre de les ciutats (grans magatzems i botigues
especialitzades) o als afores en polígons comercials (grans centres comercials i d'oci que necessiten molt
d'espai).
Cada vegada presenta una automatització més gran per tal d'eliminar mà d'obra, i s'incrementa el comerç
electrònic.
Il·lustració 30: Ocupats per activitats. Font: Encuesta anual de servicios
2004, INE

Podem diferenciar diferntes tipus:
Comerç a l'engròs: són els mercats centrals i per a majoristes situats als afores de les principals ciutats, a més
del comerç entre empreses.
Comerç al detall: és la venda directa al consumidor privat, inclou el comerç tradicional; on sobreviuen les
botigues especialitzades, i algunes situades en zones poc accessibles amb les noves formes comercials:
supermercats a prop del consumidor, grans magatzems, al centre de les ciutats; i grans centres comercials i
d'oci als afores.
Exterior:
Inclou tot allò que s'intercanvia fora de les fronteres establertes. La majoria del comerç exterior espanyol avui
en dia ja no ho és tal, sinó comerç intern dins de la Unió Europea. A més el comerç exterior espanyol perd
pes per al competència d'altres productes més competitius.
3. EL TURISME
3.1 L’evolució del turisme a l’Estat espanyol
El turisme com a fenomen de masses es va començar a desenvolupar a partir, aproximadament, del 1950 a
causa, sobretot, del creixement econòmic dels països de l’Europa occidental i l’augment consegüent del nivell
de renda dels seus habitants, del canvi dels valors socials i culturals (que van generar noves necessitats de
lleure en la població) i també de la millora dels mitjans i les infraestructures de transport.
Ja des del final d’aquesta mateixa dècada, l’Estat espanyol es va convertir en una de les destinacions
turístiques per excel·lència, amb una oferta basada gairebé exclusivament en el sol i la platja a preus barats i
destinada a una clientela massiva d’origen centreeuropeu i nord-europeu i d’una condició econòmica mitjana
i mitjana-baixa, que s’allotjava en hotels i apartaments de categoria també mitjana (i, fins i tot, en
allotjaments no controlats). Aquest model turístic es va començar a esgotar a mitjan dècada dels vuitanta
perquè l’Estat espanyol va deixar de ser un país barat i exòtic, i perquè es va arribar al punt de saturació del
mateix model quantitatiu, que no havia sabut donar respostes a problemes importants, entre els quals
destacaven els següents: la insuficiència de les infraestructures, la baixa qualitat dels serveis, els impactes
negatius en el territori i el medi ambient, i també l’absència de planificació i les deficiències en la gestió,
situació que ha provocat una gran dependència d’operadors estrangers.
Il·lustració 31: El turisme a Espanya. Font: Recursos para las ciencias sociales

En l’actualitat es tendeix a millorar la qualitat dels serveis turístics amb una política de reestructuració i
control dels allotjaments i, sobretot, d’ampliació de l’oferta a altres activitats de lleure i cultura a més del
binomi sol-platja; aquesta ampliació també implica la diversificació territorial de les destinacions de vacances
cap a altres punts no situats al litoral, procés en el qual totes les comunitats autònomes no especialitzades en
aquest sector estan fent un esforç notable i creixent.
3.2 Els factors
Per moltes possibilitats que tinga un espai per ser turístic, només arribarà a ser-ho mitjançant una intervenció
humana que transforma les possibilitats en realitat. D’aquesta manera, l’espai turístic és el resultat de
combinar un marc natural de característiques peculiars amb la decisió dels agents socioeconòmics de facilitar
una oferta adequada a les demandes de la societat. Per tant, l’organització de l’espai turístic, com la de
qualsevol altre espai, està íntimament connectada amb el model econòmic vigent, concreta els processos
generals en un territori singular i, a més a més, és variable temporalment i espacial.
Així, doncs, l’Estat espanyol gaudeix d’una àmplia varietat de condicions que, conjuntament, integren una
interessant oferta turística basada en diversos factors, els quals, al seu torn, ens apropen als diferents
processos i tipologies turístiques.
· Factors naturals
Alguns components del medi físic condicionen l’activitat turística de l’Estat espanyol.
• El relleu és, en general, molt variat i abrupte, característiques que permeten practicar esports de muntanya i
d’hivern, com per exemple l’escalada, l’esquí de fons i alpí (Pirineus, Sierra Nevada, Picos d’Europa,
Guadarrama), el senderisme (a totes les zones de muntanya de l’Estat), l’espeleologia (a les abundants
muntanyes calcàries, en particular al complex càrstic d’Ojo Guareña) i molts altres.
• El clima suau i la generosa insolació mediterrània són uns dels principals atractius turístics de l’Estat
espanyol, però cal tenir en compte que la valoració dels elements climàtics depèn de l’activitat de lleure que
es pretenga realitzar: el vent, per exemple, és desagradable per als qui volen anar a la platja, però atrau els
surfistes (Tarifa).
• Els recursos forestals no són molt abundants a l’Estat espanyol, però complementen el factor relleu i
constitueixen un atractiu fonamental en molts espais naturals i, a vegades, per a la caça.
• El mar, gràcies a la quantitat de quilòmetres de costes, és essencial per al turisme, i ofereix platges
abundants i oportunitats per a la navegació esportiva. Tampoc no s’ha d’oblidar l’enorme importància de les
aigües continentals, que són utilitzades per al termalisme en diversos balnearis (Caldes de Malavella, Alhama
de Aragón, La Toja, Arnedillo, Archena ...), per als esports fluvials com ara la pesca als rius del nord de la
península, i també per al piragüisme (riu Sella, a Astúries) i per al barranquisme (barrancs de Guara, a Osca).
Però, com veurem a continuació, el turisme de l’Estat espanyol també s’ha vist influït per factors humans,
principalment de tipus econòmic, tècnic i cultural.
· Factors humans
Els factors de tipus humà que han influït en el creixement de l’oferta turística de l’Estat espanyol es poden
classificar de la manera següent:
• Els factors econòmics consisteixen en el fet que l’increment de les rendes i del nivell de vida ha generat
noves necessitats de lleure que s’han pogut satisfer gràcies, d’una banda, a les economies d’escala originades
a les comunitats més turístiques i, d’altra banda, a les fluctuacions monetàries que, durant força temps, han fet
que l’Estat espanyol siga un lloc de vacances barat per als estrangers provinents de les societats més
desenvolupades i riques d’Europa.
• Els factors tècnics no han estat menys importants en l’evolució del turisme a l’Estat espanyol. Entre aquests
cal esmentar expressament els següents: la millora dels mitjans de transport -especialment el
desenvolupament de l’aviació comercial-, la modernització de les infraestructures de les comunicacions
terrestres (gràcies, sobretot, a la construcció de carreteres i autopistes noves i més segures), l’abundant i

Geografia economica dEspanya

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Geografia economica dEspanya

Similar to Geografia economica dEspanya (20)

More from xgoterris

More from xgoterris (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (10)

Geografia economica dEspanya