1. Els 6 errors del PIRMI
TONI COMÍN | Ara.cat
Abordar les realitats complexes amb solucions simplistes és sempre
el camí de la pitjor política. La pobresa és una realitat d'una gran
complexitat que cal abordar amb el màxim respecte i davant de la
qual els governants haurien d'extremar la seva sensibilitat i la seva
intel·ligència. La Generalitat ha comès massa errors en la seva
contrareforma del PIRMI, un programa que des de la seva creació ha
estat un dels principals instruments de lluita contra la pobresa a
Catalunya. D'entrada, sis errors en la gestió, que les explicacions dels
consellers Mena i Cleries davant del Parlament a l'agost no van
aconseguir desmentir ni justificar.
1. Presentar el PIRMI com a sospitós de concentrar un frau
important, si no massiu, amb el qual calia acabar urgentment. Tot i
que al Parlament el conseller Mena va insistir que l'objectiu de les
seves actuacions no és la detecció del frau, sinó l'actualització de la
base de dades del programa, tots som esclaus de les nostres
paraules: les declaracions del Govern a l'agost (tant Mas com Colet)
van apuntar sempre el frau com a mòbil de l'operació.
En quin estudi o informe es basa aquesta sospita? El conseller
Cleries va admetre la veritat: "Hi havia un rum-rum". Un argument
molt seriós. Aquesta sospita sense fonament estigmatitza els més
pobres i els aplica de manera general la presumpció de culpabilitat.
O hi ha algú que pensa que els pobres són més donats al frau, de
manera natural, que altres col·lectius? Potser quan un pobre fa frau
amb diners públics, ens hem d'escandalitzar més que quan ho fa un
ric? El Govern està posant el mateix èmfasi en la lluita contra el frau
fiscal?
Que els consellers expliquin quants expedients no compleixen les
condicions de la llei de la RMI (abans de la seva recent modificació
legislativa). Quin percentatge representen sobre el total d'expedients
i quin cost anual sumen? Quin percentatge suposen sobre el
pressupost del PIRMI i sobre el pressupost de la Generalitat?
2. Apuntar els marroquins com a principals sospitosos del frau.
Perquè ho pugui cobrar qui ho necessita, hem d'expulsar qui cobra
fraudulentament -va dir el president Mas-. Potser algú voldria
2. aplicar la lògica de "primer els de casa" al PIRMI? És una
irresponsabilitat lamentable posar el focus del frau sobre els
immigrants, sense cap dada concreta: és donar ales a la xenofòbia,
just quan PxC va en ascens.
3. Fer un pagament amb taló, en ple agost i sense avís previ. Molts
perceptors encara no l'han cobrat i massa gent el va cobrar amb
molts dies de retard -uns diners que serveixen per garantir la seva
alimentació-. Res ho justifica. Es tractava de corregir la base de
dades? En nom d'un objectiu així no es poden perjudicar els drets
legítims de ningú, i menys els dels més pobres. Convertir el
cobrament de la prestació en un calvari per millorar la gestió del
PIRMI frega l'absurd: és pitjor el remei que la malaltia. ¿Es tractava
-de passada, segons va admetre Mena- de detectar casos de frau? És
obvi que no es pot controlar el frau vulnerant els drets dels que no
defrauden.
4. Contractar diverses desenes de treballadors a través d'una ETT
perquè facin omplir un qüestionari als perceptors de la RMI.
Precaris entrevistant pobres? El PIRMI ja preveu un mecanisme
ordinari de seguiment dels beneficiaris: les nostres administracions
compten amb prou mitjans per fer la feina subcontractada a una
ETT amb menys cost i millor qualitat. Contra el principi d'eficiència i
simplicitat administrativa, s'ha creat una burocràcia innecessària
per la porta de darrere. Una decisió poc liberal, tot sigui dit. I s'han
malgastat irresponsablement diners públics -encara no sabem
quants- en un moment de màxima restricció pressupostària.
5. Menystenir els treballadors socials dels ajuntaments i de les
entitats socials que són els responsables del seguiment dels
beneficiaris. S'insinua que aquests professionals són còmplices d'un
frau presumptament massiu o que, si més no, són incapaços de
detectar-lo? La cooperació (lleial) entre administració local, la
Generalitat i el tercer sector era en l'ADN del PIRMI, des que va ser
creat pel govern Pujol: aquest era l'esperit originari del programa.
Avui, el govern Mas encarrega a una ETT un qüestionari -de dubtosa
eficàcia, per cert- que els serveis socials de base podrien gestionar
amb molt més coneixement de causa. Per què s'ha prescindit d'ells?
Un menyspreu incomprensible. Si el Govern ha perdut la confiança
en els treballadors socials, que ho digui en veu alta i modifiqui la
normativa del PIRMI per treure'ls les funcions que avui els
atribueix.
3. 6. Considerar que el PIRMI s'estava desnaturalitzant, pel fet que s'ha
disparat el nombre de perfils estrictament laborals, sense una
problemàtica social afegida. Un programa que mai havia superat els
13.000 expedients els ha quasi triplicat des de l'inici de la crisi; una
part molt important d'aquest augment correspon a aturats. Però
tothom sap que el nostre atur també s'ha quasi triplicat amb la crisi.
És cert que la RMI es va crear principalment -no exclusivament- per
a persones en risc d'exclusió, les dificultats d'inserció laboral de les
quals eren conseqüència d'un ampli ventall de problemàtiques
socials. I també que els nous aturats que ha generat la crisi no tenen
una especial problemàtica social, ni tan sols greus dèficits
d'ocupabilitat: el seu problema és, per així dir-ho, macroeconòmic.
Però això no evita que es trobin en risc d'exclusió. Perquè, per molt
ocupables que siguin, el nostre mercat de treball avui no els dóna
feina. Un cop han exhaurit els subsidis als quals tenen dret, amb
quins ingressos han de garantir la seva supervivència? La RMI era
l'última xarxa de protecció social a la qual podien acudir, tenint en
compte que -fins a la modificació recent de la llei- complien tots els
requisits necessaris per acollir-s'hi.
