1. EL ZINC Zn 7140 kg/m₃ 65, 409 uma Punt de fusió: 692,68K Punt d’ebullició: 1180K Ce: 390 KJ/mol Laia Torra Ricart Grup: 14

2. HISTÒRIA La peça de zinc que s’ha trobat més antiga és un ídol prehistòric trobat a Transilvània . També s’han trobat peces de llautó datades en 1000-1400 a.C. a Palestina . Llautó: aliatge de coure i zenc. Bala de plom amb la veina de llautó. La fusió i extracció del zinc pur és explicada en el Rasarnava (1000 d.C.) Alexandre Magne va dur a Europa els coneixements sobre la fabricació de llautó el 1248. Basilio Valentino, s. XV, utilitza la paraula zincum en els seus texts. Paracelso fou el primer en dir que ‘zink’ era un nou metall, però l’autèntic descobridor fou Andreas Marggraf.

3. OBTENCIÓ Smithsonita (carbonat) Esfalerita (sulfur) Hemimorfita (silicat) Franklinita (òxid) Concentració: els minerals són triturats i s’obtenen partícules fines de les quals s’eliminen els elements estranys i les impureses. Flotació: els concentrats diferents presents en la roca són separats a través d’aquest procés ja sigui: Via seca: també anomenada tèrmica o pirometal·lúrgica.. Es torra el concentrat per transformar el sulfur en òxid que serà reduït amb carboni. 2ZnS + 3 O₂  2ZnO+ 2SO₂ ZnO + CO  Zn + CO₂ Via humida: per electròlisi o hidrometal·lúrgia . S’obté l’òxid realitzant el torrat i es lixivia amb H₂SO₄ diluït. Després es purifiquen els lleixius obtinguts. El sulfat de zinc se sotmet a l’electròlisi per separar el zinc del sofre. Es fon l’ànode i es col·la el zinc.

4. PROPIETATS Metall de transició poc abundant a l’escorça terrestre, tot i que la seva obtenció és relativament fàcil. El mineral del qual prové és la marmatita (o esfalerita) ZnS El zinc polit té un aspecte metàl·lic de color blanc blavós i llustrós És moderadament dur: 2,5 en l’escala Mohs Quan s’encèn en aire forma una flama verda blavosa En contacte amb l’aire i l’humitat es forma una capa superficial d’òxid o carbonat bàsic que ailla la resta del material. Petites quantitats d’altres metalls com a contaminants poden tornar-lo fràgil. Es fon: 420ºC Temperatura d’ebullició: 907ºC Densitat: 7,14g/ml Bon conductor d’escalfor i electricitat No ferromagnètic Resistència a la deformació plàstica a temperatura freda (la resistència disminueix en el zinc amb l’escalfor: per fer-ne làmines s’ha d’escalfar a 100ºC) Presenta el fenòmen de fluència, és a dir, pot patir deformacions dràstiques sense cap increment de força aplicada en l’assaig de tracció. Aquest fenòmen es produeix a temperatura ambient a causa de les impureses del metall. , que bloquegen les dislocacions. Les deformacions que pateix el zinc no són permanents per petites càrregues. Element químic essencial per la vida. Els aliatges més utilitzats són: Al Zamak Zn-Al-Cu-Mg Prestal (presenta superplasticitat) Cu En el llautó el zinc apareix com a component minoritari (entre un 3 i 45%) Les alpaques estan compostes de Cu-Ni-Zn I els bronzes de modelatge Cu-Sn Com a compost , l’òxid de zinc s’utilitza com a base per a pigments blancs de pintures, en la indústria del cautxú i en cremes solars. El sulfat de zinc és un nutrient agrícola i s’utilitza també en la mineria El clorur de zinc en els desodorants I el sulfur de zinc per fer pintures luminescents.

5. APLICACIONS Com a recoriment protector d’altres metalls: Hot-dip: a través de la immersió de l’objecte en zinc fos. Electrogalvanitzat: depositant zinc electrolíticament sobre l’objecte com un bany xapejat. Sherardizing : exposant l’objecte a zinc en pols a prop del seu punt de fusió. Metal·litzat : ruixant l’article amb zinc fos. Per bateries de Zn-AgO utilitzades per la indústria aeroespacial per a míssils i càpsules espacials bateries de zinc-aire per ordinadors portàtils. peces de fosa injectada en la indústria de l’automobilisme; l’eliminació de la plata del plom. El zinc és sempre divalent (un anió divalent és un àtom o molècula que compta amb 2 electrons addicionals comparat amb el seu estat elemental) en els seus compostos, exceptuant alguns quan s’uneix a d’altres metalls, que s’anomenen aliatges de zinc. També forma molts compostos de coordinació (són aquells compostos metàl·lics en que intervé, com a mínim, un metall de transició).