Ud 1 materies primeres 2013 url

Generalitat de Catalunya
Departament d’Educació
Institut de Terrassa
Professora: Mónica Castiñeira
Elaborat per Mónica Castiñeira
Departament de química INS Terrassa
CFGS FABRICACIÓ DE PRODUCTES FARMACÈUTICS I AFINS
Crèdit 3: Operacions unitàries aplicades a la preparació
de productes farmacèutics i afins
UD 1: Matèries Primeres

CRÈDIT 3: OPERACIONS UNITÀRIES APLICADES A LA PREPARACIÓ
DE PRODUCTES FARMACÈUTICS I AFINS
UD 1:MATÈRIES PRIMERES
CFGS FARM
Versió: 0 Aquest document pot quedar obsolet una vegada imprès
Elaborat: Departament de Química Data d’entrada en vigor: Curs 2013-14
Arxiu: C3_UD1_MATÈRIES PRIMERES Pàgina 2 de 63
1. INTRODUCCIÓ I CONCEPTES
1.1. INTRODUCCIÓ
Antigament la farmàcia i la pràctica mèdica anaven juntes i estaven dirigides pels sacerdots,
homes i dones que intentaven guarir els malalts amb ritus religiosos. De fet el pare de la
galènica va ser el grec Galeno, el qual va utilitzar les primeres formes farmacèutiques de la
història (electuaris*
i xarops).
Electuari*
: Un electuari és un preparat magistral que s’utilitzava en temps antics, sobretot a Roma. Generalment
és un preparat immers en una solució molt ensucrada.
L’especialització es va produir per primera vegada als voltants de la ciutat de Bagdad, a
principis del segle IX. Més endavant es va estendre a Europa de manera gradual, primer com
alquímia que després va evolucionar cap a la química.
La diferenciació entre el farmacèutic, com a fabricant de medicaments, i el metge, com a
terapeuta no va obtenir una acceptació general fins ben avançat el segle XIX.
La indústria farmacèutica va sorgir com a conseqüència de les activitats relacionades amb
l’obtenció de substàncies utilitzades en medicina.
A principis del segle XIX, els apotecaris (boticaris), químics i propietaris d’herbolaris obtenien
parts seques de diverses plantes. Els apotecaris (boticaris) i químics fabricaven diversos
preparats amb aquestes substàncies com, extractes, tintures, mescles, locions, pomades,
píndoles (píldoras).
Els productes químics extrets de les plantes es coneixien com a orgànics, per diferenciar-los
dels productes obtinguts d’altres fonts que s’anomenaven inorgànics. Es pensava que els
productes orgànics només es podien produir en els éssers vius.
Al 1828 el químic alemany Friedrich Wöhler va escalfar el cianat d’amoni, compost inorgànic,
i va obtenir urea, compost orgànic que fins aleshores només s’havia aïllat a partir de l’orina.
Aquest es pot considerar com el començament de les medicines sintètiques.
H2N C NH2
O
NH4NCO
Cianat d'amoni
Urea
Calor

CFGS FARM
El primer fàrmac sintètic va ser l’acetofenidina, comercialitzada al 1885 com a analgèsic per
l’empresa Bayer, sota la marca Phenacetin. El paracetamol utilitzat avui en dia com a
analgèsic es va derivar posteriorment d’aquell compost.
El segon compost sintètic important, comercialitzat al 1897, va ser l’àcid acetilsalicílic, creat
per Felix Hoffman en els laboratoris d’investigació de la Bayer. Aquest fàrmac es va vendre a
tot el món amb el nom comercial d’aspirina. A partir d’aquí l’empresa Bayer va créixer fins a
convertir-se en el gegant IG Farbenindustrie.
En la dècada del 1950 la indústria farmacèutica assoleix el seu ple desenvolupament i elaboren
fàrmacs nous i en principi eficaços. Així el mercat es va veure inundat de nous antibiòtics
(penicil·lina) modificats químicament, antihistamínics (per tractar al·lèrgies), etc.
La falta de control de la producció de medicaments es va veure reflectit amb el gran desastre
de la talidomida. Aquest fàrmac va se descobert al 1953 a Alemanya i va ser comercialitzat en
el mateix país al 1956.
La talidomida és un tractament eficaç per alleujar el malestar dels primers mesos d’embaràs.
Però a finals dels anys 50, es va observar que el nombre d’infants nascuts amb membres
desenvolupats de manera incompleta era estadísticament més gran entre els fills de les mares
tractades amb aquest fàrmac. Experiments posteriors amb animals van demostrar que la
talidomida feia malbé el creixement dels membres de l’embrió i interrompia el
desenvolupament normal d’aquests.
A partir de 1970, es van establir a molts països organismes governamentals per controlar la
qualitat, els assaigs clínics, l’empaquetament, l’etiquetat i distribució dels fàrmacs. D’aquesta
manera concedeixen autoritzacions per a fàrmacs i fabricants, i els inspectors poden visitar en
tot moment les instal·lacions on es fabriquen i emmagatzemen productes farmacèutics.
1.2. CONCEPTES BÀSICS I DEFINICIONS DE LA LLEI DEL MEDICAMENT: LEY
29/2006, DE 26 DE JULIO, DE GARANTÍAS Y USO RACIONAL DE LOS
MEDICAMENTOS Y PRODUCTOS SANITARIOS
A. MEDICAMENT: És tota substància medicinal, i les seves associacions o combinacions
destinades a la seva utilització en les persones o animals, amb propietats per a prevenir,

CFGS FARM
diagnosticar, tractar, alleugerir o guarir malalties o per afectar a funcions corporals o
l’estat mental
B. SUBSTÀNCIA MEDICINAL: És tota matèria, de qualsevol origen (animal, vegetal,
químic, etc.), amb activitat apropiada per a ser medicament. En farmàcia a la substància
medicinal l’anomenarem PRINCIPI ACTIU (PA).
C. PRIMERES MATERIES: Tota substància (activa o inactiva) utilitzada en la fabricació
d’un medicament.
D. EXCIPIENTS: És tota primera matèria que s’afegeix al medicament per:
 Servir de vehicle al lloc d’absorció del PA.
 Possibilitar la seva preparació o estabilitat.
 Modificar les seves propietats organolèptiques (gust, textura, olor i color).
 Determinar les propietats fisicoquímiques del medicament.
 Determinar la seva biodisponibilitat.
E. FORMA FARMACÈUTICA o FORMA DE DOSIFICACIÓ o FORMA DE
DISPENSACIÓ O FORMA GALÈNICA: És el producte resultant del procés tecnològic
que li dóna al medicament les característiques adequades per a la seva administració,
correcta dosificació i eficàcia terapèutica.
PA + EXCIPIENTS FORMA FARMACÈUTICA
El fet de administrar el PA (PRINCIPI ACTIU) com a forma farmacèutica es fa per:
 Poder administrar eficaçment dosis molt reduïdes.
 Protegir al PA dels agents atmosfèrics (Humitat, oxidacions,...).
 Protegir al PA dels efectes destructius del medi gàstric (comprimits o càpsules
gastroresistents, que travessin l’estómac i no s’alterin, s’empren quan el PA es fa
malbé amb els àcids de l’estómac).
 Millorar les característiques organolèptiques del PA (xarops, PA amargants, males
olors,...).
 Proporcionar formes líquides a partir de PA sòlids (injectables, col·liris, esprais,...)

CFGS FARM
 Possibilitar l’administració del PA a través d’una determinada via (oral, tòpica, etc.)
 Controlar l’absorció d’un PA (comprimits d’alliberament controlat, pegats
“parches”,...)
 Dirigir selectivament el PA a diferents òrgans o teixits.
Molt poques vegades, el medicament està format sols per un component (que lògicament serà
el PA). Ex: Bicarbonat sòdic.
Normalment, en la formulació d’un determinat medicament es fan servir diversos excipients i
un o varis PA (Per exemple: Un preparat antigripal, porta un analgèsic antipirètic i altres per
alleugerir la congestió nasal o bé per la tos. Un complex vitamínic, etc.)
De vegades, com per exemple, en els comprimits, a més del/s PA es necessiten varis
excipients com lactosa, midó, talc, estearat de magnesi, que resten en la forma farmacèutica
elaborada, mentre que d’altres excipients (aigua, alcohols) poden ser necessaris per a la
preparació de la fórmula però desaparèixer en el procés de fabricació.
La forma farmacèutica s’ha de dissenyar de manera que, al ser administrada, alliberi al PA,
aquest s’absorbeixi, resti en el lloc on ha d’actuar el temps suficient, i posteriorment
s’elimini.
La forma en que un medicament s’administra condiciona la seva activitat farmacològica. La
majoria de medicaments deuen la seva acció a la distribució en l’organisme mitjançant la
sang i d’aquesta manera arriben al seu lloc d’acció.
El pas dels PA a través del nostre organisme s’expressa amb les sigles LADME:
1. El PA s’ha d’alliberar de la forma farmacèutica en el lloc adequat. (LIBERACIÓN)
2. S’ha d’absorbir (desprès de solubilitzar-se) travessar les membranes biològiques i
passar al plasma. (ABSORCIÓN)
3. Des del plasma s’ha de distribuir per l’aigua corporal (teixits, fluids intersticials).
(DISTRIBUCIÓN)
4. Es metabolitza. (METABOLISMO)
5. S’excreta (orina, suor, femta). (EXCRECIÓN)

CFGS FARM
La velocitat d’absorció pot estar condicionada per la forma farmacèutica emprada. Cada
via d’administració té unes característiques fisiològiques. Els excipients s’han d’adaptar
als requeriments fisiològics del lloc on s’aplicarà el medicament. Per exemple, en un
col·liri s’han de tenir en compte, la isotonicitat i el pH, no tant important en el cas de
preparats a aplicar sobre la pell, ja que la mucosa ocular és més sensible que l’epidermis.
1.3. VIES D’ADMINISTRACIÓ DELS MEDICAMENTS
o VIA ORAL: És la més emprada. Inconvenients: el medi àcid de l’estómac pot atacar
certs PA. D’altres, poden ser irritants per la mucosa gàstrica, llavors els comprimits
han de portar cobertes gastroresistents.
Administració perlingual (pas directe al torrent sanguini a través de la mucosa de la
llengua).
o VIA TÒPICA: Sobre pell o mucoses:
 Sobre pell: Es podem distingir: Preparacions amb acció superficial
(epidermis), preparacions amb acció dèrmica i amb acció sistèmica.
Actualment hi ha els pegats transdèrmics amb els que s’aconsegueix
el pas controlat del PA a la circulació sanguínia a través de la pell.
 Sobre mucoses:
 Via oftàlmica: Col·liris i pomades (hi ha PA que poden
penetrar dins el globus ocular i exercir allà la seva acció).
 Via nasal: Comú amb via aèria.
 Via rectal: Ènemes i supositoris. Els supositoris són per a
distintes finalitats:
 Acció mecànica per provocar la defecació (glicerina).
 Acció local (antihemorroïdals).
 Acció sistèmica general (PA passa a circulació).
 Via vaginal: Exemple: Òvuls.

CFGS FARM
o VIA PARENTERAL: S’absorbeix tot el PA, en la via intravenosa l’efecte és
instantani. Tenim també via subcutània, intramuscular (per substàncies olioses).
o VIA RESPIRATÒRIA: Les mucoses de les vies aèries poden servir de via d’absorció
dels PA. Podem distingir:
 Vies aèries superiors: Foses nasals i sinus, boca (comú a via oral) faringe i
laringe. Exemples: Gargarismes, col·lutoris (acció local), preparacions nasals
(sèrum salí fisiològic).
 Via pulmonar: Tràquea, bronquis i alvèols pulmonars. Exemples: Aerosols,
inhaladors.
1.4. RECEPCIÓ I MANIPULACIÓ DE PRIMERES MATÈRIES
La recepció comença en l’àrea de recepció, ja sigui especial per aquests materials o general
per a totes les mercaderies de la fàbrica, i va acompanyada d’una sèrie de normes escrites que
regulen els moviments d’aquestes primeres matèries, així com d’un mecanisme administratiu
que controla totes les operacions d’entrada i el seu emmagatzematge.
Les diferents fases de la recepció són:
1. Recepció física dels materials: Consisteix en el trasllat físic i emmagatzematge del
producte des del vehicle que el transporta fins l’àrea de recepció. Allà el producte
s’emmagatzemarà sobre palets col·locant-se de forma ordenada i seguint l’ordre de
recepció.
2. Neteja de contenidors: No sempre és necessari, però si cal fer-ho, s’ha de realitzar una
neteja suficient dels contenidors o caixes que continguin el material. Aquests en
ocasions poden ser rebuts amb brutícia o amb més o menys pols. Aquesta neteja mai
ha de ser especial i acurada perquè el laboratori mai admetrà materials amb excessiva
brutícia.
3. Inspecció i examen visual: Tots els contenidors han de ser inspeccionats visualment i
la persona encarregada de la recepció comprovarà la identitat del producte basant-se
en l’etiquetatge del proveïdor, que haurà de complir tots els requisits exigits, com:

CFGS FARM
nom del producte, número de lot, quantitat, proveïdor, fabricant, etc. també realitzarà
un examen extern per detectar possibles deterioraments a l’envàs: trencaments,
pèrdues de producte, estat del precintat i tancaments, etc.
4. Pesatge de mercaderies: Aquesta operació s’hauria de realitzar en presència del
transportista, encara que en la majoria de vegades no es fa així. Si la primera matèria
és un sòlid, és convenient extreure el contingut i pesar-ho en la bossa de plàstic que la
conté. En el cas dels líquids és imprescindible conèixer la tara del contenidor per fer la
pesada.
5. Documentació de la recepció: El document bàsic de la recepció és l’albarà del
proveïdor que haurà de ser segellat i signat pel responsable de la recepció. S’aconsella
que el segell no sigui el normal de l’empresa sinó un altre que digui: conforme, sense
examen (conforme salvo examen). Una còpia d’aquest albarà servirà per elaborar un
altre propi de l’empresa el qual haurà de constar d’una sèrie de dades mínimes:
 Número d’albarà
 Nom del producte
 Número de referència o codi
 Número de lot del proveïdor
 Data de caducitat (si cal)
 Nom del proveïdor
 Nom del fabricant
 Quantitat total per enviament
 Nombre total d’envasos
 Quantitat per envàs
 Data de recepció
 Número de lot assignat pel laboratori
 Nom del transportista
 Numero d’ordre de compra
A més hauran d’emplenar el següents apartats:
 Comprovació de la identitat: Conforme / No conforme

CFGS FARM
 Examen visual: Conforme / No conforme
 Certificat d’origen: si / no
 Certificat d’anàlisi: si / no
 Observacions.
6. Etiquetatge de recepció de les mercaderies: La mercaderia ha de ser etiquetada en
l’àrea de recepció amb una etiqueta de Recepció / Quarantena. Aquest etiquetatge
s’haurà de fer sobre tots i cadascun dels contenidors rebuts. Aquesta etiqueta haurà de
contenir unes dades mínimes d’identificació de la primera matèria hi haurà de ser de
color groc, ja que el producte està sense analitzar i té per destinació el magatzem de
quarantena (el color indica precaució i no autoritza la utilització del producte).
L’etiqueta ha de quedar fermament adherida i ha de ser col·locada a la cara frontal i
principal del contenidor.
1.5. CIRCUIT: QUARANTENA. MOSTREIG. ANÀLISI I ETIQUETATGE
Un cop etiquetada la mercaderia passarà de la zona de recepció a l’àrea de quarantena de
matèries primeres, on s’emmagatzema fins a la seva conformitat. Aquesta àrea pot trobar-se
ubicada dins el magatzem general de primeres matèries o propera, però sempre aïllada i amb
accés restringit.
En aquesta zona romandrà fins que el Departament de Control de Qualitat hagi determinat la
seva acceptació o rebuig, després del corresponent mostreig i anàlisi.
El següent pas del circuit és el mostreig, el qual el realitzarà personal del Departament de
Control de Qualitat en les zones de mostreig, és a dir, en espais especials situats dintre de
l’àrea de quarantena. Aquests espais han de disposar de flux laminar vertical. Pot ser tancat
hermèticament, però normalment consta d’una paret frontal amb tanques de tires de plàstic que
pengen, que permeten una entrada fàcil i impedeixen pràcticament la contaminació.
L’operació de mostreig ha d’estar escrita, sota la responsabilitat de Control de Qualitat i el
procediment. Es tindran en compte les següents dades:
 Objectiu
 Abast

CFGS FARM
 Responsabilitat
 Mètode de mostreig
 Equip i/o utillatge a utilitzar
 Quantitat de mostra a prendre
 Tipus d’envàs per a la mostra
 Identificació dels envasos mostrejats
 Precaucions que s’han de prendre
 Descripció del mètode de mostreig
 Condicions d’emmagatzematge de la mostra
 Instruccions de neteja del material a utilitzar
 Registre de les dades
 Etiquetatge
 Quadern de laboratori
D’una manera general, un mètode de mostreig es durà a terme de la següent manera:
La quantitat a prendre en cada envàs i en cada nivell haurà de ser establerta pel departament
de Control de Qualitat, basant-se en criteris estadístics apropiats que dependran del producte,
del tipus d’anàlisi i del nivell de qualitat desitjat, normalment s’aplicaran les MIL-STD-105E
o normes UNE 66030 i 66020.
Un cop s’ha realitzat el mostreig s’haurà d’identificar el producte amb una etiqueta adequada.
Es recomana que aquesta etiqueta de mostreig sigui de color blau.
Producte
Zona de mostreig
Obrir la mostra i prendre mostra en tres
nivells: superior, mitjà i inferior
Introduir en flascons o envasos
perfectament nets, retolats i identificats
Retornar el producte al magatzem de
quarantena

CFGS FARM
La primera matèria romandrà en el magatzem de quarantena fins que sigui sotmesa la
corresponent anàlisi de Control de Qualitat i s’obtingui el dictamen expressat de tres
maneres: butlletí d’anàlisi, registre informatiu i etiquetatge d’aprovació (color verd) o de
rebuig (color vermell).
Un cop etiquetada la primera matèria, ha de sortir del magatzem de quarantena i ser ubicada
en el magatzem definitiu, amb la qual cosa s’acaba el cicle d’emmagatzematge.
1.6. REVALIDACIÓ
Les primeres matèries que portin dos anys en el magatzem del laboratori, a partir de la data
d’anàlisi de control de qualitat, malgrat que la seva data de caducitat sigui més gran, han de
ser analitzades de nou, rebent aquest procés el nom de revalidació.
1.7. ESPECIFICACIONS ANALÍTIQUES DE LES PRIMERES MATÈRIES
En el Departament de Control de Qualitat han d’existir Procediments Normalitzats de Treball
(PNT) escrits sobre les especificacions de les anàlisis i control de primeres matèries, materials
de condicionament o productes intermedis, semielaborats i acabats. Aquests protocols hauran
d’estar signats pel Cap del Departament i aprovats pel Director Tècnic i/o el Cap de la Unitat
de Garantia de Qualitat.
En els PNT es descriuran de forma detallada totes les operacions rutinàries que s’han de fer
per l’anàlisi complet del producte o material, així com responsabilitat de l’anàlisi, límits,
mostreig, emmagatzematge, etc. concretament aquestes especificacions per a les matèries
primeres seran les següents:
1. Descripció de la matèria primera:
 Nom de la substància
 Codi
 Fórmula empírica
 Fórmula desenvolupada

CFGS FARM
 Massa molecular
 Referència de la font de les especificacions, indicant preferentment algunes
farmacopees, formulari o publicació internacional, o en el seu defecte, la documentació
interna corresponent.
 Indicació de l’origen de la mercaderia, proveïdor i subministrador de la mateixa, amb
dades sobre la seva homologació, si cal.
2. Normes sobre mostreig:
 Descripció del mètode del mostreig.
 Quantitat de mostra a prendre, segons nivells de qualitat i d’inspecció aplicats, seguint
la MIL-STD-105E,UNE 66030.
 Utillatge i recipients que s’han de fer servir.
 Precaucions i mesures de seguretat per el producte i pel personal durant el mostreig.
3. Mètode d’anàlisi
 Descripció detallada del mètode o mètodes d’anàlisi emprats.
2. PRINCIPIS ACTIUS
2.1. CONCEPTE
Principi actiu: És aquella substància química definida a la qual es deuen específicament les
propietats terapèutiques del medicament.
El concepte de principi actiu és relatiu, s’hauria de parlar de principis més o menys actius en
comptes de principis actius o principis inerts en els medicaments, ja que hi ha constituents
dels medicaments, que per si mateixos presenten cap o poca activitat farmacològica però,
poden adquirir-la si van associats a d’altres més actius.
Principis actius sinèrgics: Quan junts reforcen mútuament la seva acció o els seus efectes.
Principis actius antagònics: Quants junts contraresten l’un l’acció de l’altre.

CFGS FARM
El sinergisme i l’antagonisme poden ser d’acció i efectes, o només d’efectes. Per exemple:
L’adrenalina i l’efedrina son sinèrgiques ja que ambdues actuen sobre l’enervació simpàtica,
provocant els mateixos efectes però enfortits: vasopressió i taquicàrdia. Antagònics són
l’adrenalina i l’ergotamina.
2.2. CLASSIFICACIÓ
Els PA poden ser classificats de diferents formes atenent a l’estructura química, a les seves
indicacions, a l’acció farmacològica, etc. A nivell internacional la classificació més utilitzada
és la ATC (anatòmica-terapèutica-química).
A. Primer nivell: Grup anatòmic terapèutic: Òrgan o sistema sobre el que actua el fàrmac.
S’estructura en 14 aparells o sistemes:
Classificació dels PA segons els grups terapèutics
 Tracte alimentari i metabolisme
 Sang i òrgans hematopoètics
 Sistema cardiovascular
 Dermatològics
 Sistema genitourinari i hormones sexuals
 Preparats hormonals sistèmics, excloses les
hormones sexuals i insulines
 Antiinfecciosos per a ús sistèmic
 Antineoplàsics i immunomoduladors
 Sistema musculesquelètic
 Sistema nerviós
 Antiparasitaris, insecticides i repel·lents
 Sistema respiratori
 Òrgans dels sentits
 Varis

CFGS FARM
 Cosmètics
 Aliments i dietètics
 Productes sanitaris
 Materials
Aquests altres 4 grups són més una classificació de tipus de preparats de cosmètica,
alimentació i altres preparats i materials farmacèutics, per això, es diu que s’estructura en 14
aparells o sistemes.
B. Segon nivell: Grup terapèutic: S’inclouen els PA que s’utilitzen en una patologia
determinada o en un conjunt de patologies semblants.
Exemple: Dins del primer grup Tracte alimentari i metabolisme, com a grup terapèutic tenim
Agents contra el tractament d’alteracions causades per àcids (A02).
C. Tercer nivell: Subgrup terapèutic: Va acotant cada vegada més. En l’exemple anterior,
un subgrup terapèutic seria els Agents contra la úlcera pèptica i el reflux gastroesofàsic (rge)
(A02B).
D. Quart nivell: Subgrup químicterapèutic: Són les diferents famílies químiques, el grup
de fàrmacs utilitzats en una patologia determinada. Continuant amb l’exemple anterior, com a
subgrup químicterapèutic podem tindre els Antagonistes dels receptors H2 (A02BA).
E. Cinquè nivell : Correspon al PA: Seguint l’exemple, la Ranitidina (A02BA02).
I Després podríem consultar qualsevol excipient, amb aquest principi actiu.
A continuació, teniu una breu explicació de la funció i aplicació que tenen els grups i
subgrups, escollits anteriorment.
* GRUP ANATÒMIC TERAPÈUTIC: TRACTE ALIMENTARI I METABOLISME

CFGS FARM
 GRUP TERAPÈUTIC: AGENTS CONTRA EL TRACTAMENT
D’ALTERACIONS CAUSADES PER ÀCIDS.
Neutralitzen l’acidesa del suc gàstric, per reacció química en l’estómac
ANTIÀCIDS
Principi actiu Forma d’administració
Antiàcids no sistèmics Sals d’alumini
Sals de magnesi
Sals de calci
Comprimits
Comprimits masticables
Suspensions
Antiàcids sistèmics Bicarbonat de sodi Pols a granel
Sobres
comprimits
 SUBGRUP TERAPÈUTIC: AGENTS CONTRA LA ÚLCERA PÈPTICA I EL
REFLUX GASTROESOFÀSIC (RGE).
Per a úlceres o lesions en la paret del estómac o duodè. La causa és l’acció corrosiva del suc
gàstric sobre la mucosa interna. Generalment hi ha un equilibri entre els agents irritants (HCl)
i enzims digestius per un costat i els agents protectors, amb formació de moc (secreció de
caràcter bàsic). De l’altre. Per situacions d’estrès, per consum de begudes alcohòliques i
tabac, per medicacions àcides que es dipositen sobre la mucosa i desenvolupen una acció
corrosiva local i per medicaments que disminueixen la formació d’agents protectors, com els
antiinflamatoris.
El tractament va dirigit a neutralitzar o inhibir la secreció d’àcid i de pepsina*
, reforçar la
resistència de la mucosa i facilitar la seva secreció. Així els antiulcerosos (Agents contra la
úlcera pèptica i el reflux gastroesofàsic) convencionals contenen un PA inhibidor de la
secreció àcida o un protector de la mucosa.
Pepsina*
: Proporciona pèptids i aminoàcids en un ambient àcid.
 SUBGRUP QUÍMICTERAPÈUTIC: ANTAGONISTES DELS RECEPTORS H2.

CFGS FARM
A continuació, teniu una taula amb un resum dels Subgrups químicterapèutics:
CLASSIFICACIÓ, CARACTERÍSTIQUES I PA INHIBIDORS DE LA SECRECIÓ
GÀSTRICA
ANTIULCEROSOS o AGENTS CONTRA LA ÚLCERA
PÈPTICA I EL REFLUX GASTROESOFÀSIC (RGE)
SUBGRUP
QUÍMIC
TERAPÈUTIC
Inhibidors de la bomba de protons
Antagonistes dels receptors
H2
*
(Antihistamínics)
Característiques
PA
Forma
d’administració
Inhibeixen irreversiblement el
mecanisme principal de la secreció
d’àcid en l’estómac. Efecte
durador, una sola administració al
dia, ràpid alleugeriment dels
símptomes.
Lansoprazol
Pantoprazol
Omeprazol
Rabeprazol
Esomeprazol
Càpsules
Comprimits
Pols perfusió
Inhibeixen la secreció àcida
al bloquejar selectivament
els receptors de la
histamina**
en la mucosa
gàstrica.
Nizatidina
Ranitidina
Comprimits
Comprimits efervescents
Comprimits recoberts
Càpsules
Perfusió
Histamina**
: Provoca l’àcid que produeix la úlcera.
Els receptors H2
*
: Els receptors H2
*
es troben localitzats en la paret estomacal i al ajuntar-se amb la
histamina produeix l’àcid.

CFGS FARM
PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES PA DELS PROTECTORS GÀSTRICS
SUBGRUP QUÍMIC TERAPEUTIC
Prostaglandines i Altres agents contra la
úlcera pèptica i reflux gastroesofàgic
Característiques
Principi actiu
Forma d’administració
Formen un dipòsit sobre la zona ulcerada
que actua de barrera davant l’agressió pel
suc gàstric. Tenen acció local i no
s’absorbeixen.
Acexamat de cinc
Prostaglandines (Misoprostol)
Sals de bismut
Sucralfat
Càpsules
Comprimits
Suspensions
Actualment, l’evidència que el bacteri Helicobacter pylori és l’agent causant de la malaltia,
ha fet que el primordial sigui la seva erradicació. Per això, s’administren conjuntament un
antiulcerós i una combinació de 2 Ab* (és la teràpia triple).
2 Ab* : Antibacterians, antibiòtics.
Tractament per a erradicar Helicobacter pylori
ANTIULCEROSOS ANTIBACTERIANS
Sals de bismut
Omeprazol
Metronidazol
Claritromicina (en els
casos rebels)
Tetraciclina
Amoxicil·lina

CFGS FARM
3. EXCIPIENTS
3.1. CONCEPTE
Excipient: És aquella matèria, que inclosa en les formes galèniques, s’afegeix a les
substàncies medicinals o a les seves associacions per a que facin de vehicle, possibilitar la
seva preparació o estabilitat, modificar les seves propietats organolèptiques o determinar les
propietats fisicoquímiques del medicament i la seva biodisponibilitat*
.
Biodisponibilitat d’un fàrmac*
: Terme farmacèutic que fa referència a la fracció i la velocitat de la
dosi subministrada del mateix, que arriba al teixit sobre el qual realitza la seva activitat. A la pràctica,
és el percentatge del fàrmac que apareix al plasma.
La paraula excipient prové del vocable llatí “excipere”, rebre. L’excipient rep al principi
actiu.
Una de les funcions de l’excipient és fer de vehicle, és a dir, transportar el medicament fins el
lloc absorció de l’organisme.
L’excipient també ajuda al principi actiu a fer la seva funció, per tant també és un coadjuvant
“adjuvare” (substància que ajuda a l’acció d’una altra substància).
Els excipients poden ser entitats químiques definides o mescles més o menys complexes,
d’origen sintètic o natural.
L’elecció d’un excipient depèn de diversos factors:
1. Propietats físiques i químiques de l’excipient.
2. Concentració de l’excipient en la fórmula en relació al principi actiu.
3. Funció de l’excipient en la formulació.
4. Tipus de forma de dosificació.
5. Propietats fisicoquímiques de la forma de dosificació.
6. Facilitat de manipulació a escala industrial.
7. Preu.
En farmàcia es fan servir nombrosos excipients. Això es causa de la gran diversitat de
propietats fisicoquímiques dels principis actius, a les quals s’han d’adaptar els excipients, així
con la gran varietat de funcions que han de complir.

CFGS FARM
Les funcions que han de fer els excipients es poden agrupar en tres grans grups:
1. Facilitar l’administració dels principis actius: Per exemple els dissolvents en
dissolucions injectables i bevibles, excipients per a pomades, supositoris, etc. i també
els aromatitzants, edulcorants i colorants, capaços d’aconseguir una millor acceptació
del medicament per part del malalt.
2. Millorar l’eficàcia del principi actiu: És el cas d’un excipient per a pomades que
facilita penetració d’un principi actiu o el d’una forma d’alliberament retardat que
augmenta la duració de l’activitat terapèutica.
3. Assegurar l’estabilitat i, per tant, la conservació fins a la data límit de la seva
utilització: És el cas dels conservants, com antisèptics, antifúngics, antioxidants, i
quelatants*
, així com els àcids i les bases que permeten ajustar el pH.
Quelatants*
: Antagonistes dels metalls pesats (eviten la toxicitat dels metalls pesats).
En principi l’excipient ha de ser inert per l’organisme i no tenir cap mena d’activitat. Ha de
ser innocu (sense efectes danyins), per la via d’administració a la qual està destinat. La
inèrcia (manca d’activitat) d’un excipient es pot concretar en:
 Inèrcia respecte al principi actiu: L’excipient no ha d’inhibir ni augmentar l’activitat
del principi actiu. Però, no es pot canviar un excipient per un altre sense estudis previs,
ja que certs excipients retenen els principis actius i els alliberen amb dificultat en el
medi, d’altra banda un increment en l’activitat del principi actiu pot resultar tòxic.
Així no es canviarà un excipient per un altre fins que no s’hagi demostrat la seva
bioequivalència (que serveixen pel mateix) en la formulació.
 Inèrcia respecte al material de condicionament: Els excipients no han de dissoldre
els materials de condicionament, ni al contrari, ser absorbits per aquests. Aquest és un
problema que es pot presentar quan els excipients són líquids o pastosos. Per això, els
estudis d’estabilitat dels medicaments es realitzen en els envasos en els que es
comercialitzaran.
Els excipients, ja siguin naturals, sintètics o semisintètics, poques vegades són fabricats
exclusivament per a la indústria farmacèutica, que té un grau d’exigència molt superior a la
resta d’indústries. Molt sovint provenen de la indústria alimentària: midons, lactosa, olis
vegetals, aromatitzants, etc., la qual cosa garanteix la seva innocuïtat per via oral, però no per

CFGS FARM
altres vies. Una dificultat afegida de l’ús de primeres matèries alimentàries és que no es
fabriquen per lots (es fabriquen en continu), per la qual cosa el control al rebre-les és menys
rigorós.
Cada excipient està definit per:
1. Característiques fisicoquímiques.
2. Característiques tecnològiques.
Únicament les característiques fisicoquímiques es descriuen en les monografies d’excipients
de la Farmacopea.
Les exigències tecnològiques són diferents en funció de les condicions particulars de cada
fabricació, per tant, es competència del fabricant la posada a punt dels procediments adequats
i fixar els límits d’acceptació.
En una fórmula d’un medicament, la diferenciació entre principi actiu i excipient no sempre
és palesa (evident). Així per exemple:
 Un excipient per a pomades serveix com a vehicle, però també pot exercir una acció
beneficiosa per la hidratació que proporciona a la pell.
 En la solucions de NaCl per a perfusió, es podria considerar l’aigua com a substància
activa i el NaCl com la substància que únicament assegura l’isotonia*
.
Isotonia*
: El medi o solució de fora la cèl·lula i la tornada d’aquest a dintre de la cèl·lula, fa
que es converteixi en isotònica, ja que la concentració del solut és la mateixa a fora i dintre de
la cèl·lula. A aquest equilibri, es coneix amb el nom d’isotonia.
Els excipients més importants són els següents:
[+]
[+]
[-]
[-]

CFGS FARM
3.2. EXCIPIENTS LÍQUIDS (DISSOLVENTS)
3.2.1. L’ AIGUA
És l’excipient més fisiològic i millor acceptat per l’organisme, intervé en la pràctica totalitat
de les formes farmacèutiques líquides, semisòlides i gasoses. La farmacopea descriu quatre
qualitats d’aigua definides segons la seva obtenció i els assaigs realitzats:
1. Aigua Potable: És la destinada a l’alimentació humana, apta pel consum i incapaç de
perjudicar la salut.
2. Aigua Purificada: Es prepara a partir de l’aigua potable, ja sigui per destil·lació,
bescanvi iònic, osmosi inversa, o qualsevol altre procediment adient. És per tant, un
aigua desmineralitzada (el residu per evaporació no ha de superar el 0,001%). A més
de la puresa química per elaborar medicaments també s’ha de tenir en compte la
puresa microbiològica. Es fa servir en la fabricació de nombroses formes
farmacèutiques, amb algunes excepcions com els injectables.
Aigua per a preparacions Injectables: És l’aigua destinada, a la preparació de
medicaments d’administració per via parenteral quan el vehicle és aquós (aigua per a
preparacions injectables no dosificats), per a la dilució o dissolució de substàncies o
preparacions parenterals de preparació extemporània*
, preparats abans del seu ús
immediat.
Extemporània*
: La preparació es fa quan es va a utilitzar.
Doll**
: Raig d’aigua que brolla amb força d’un orifici.
Endotoxines***
: Component de la paret cel·lular dels bacteris, formades per lípids.
Dintre d’aquest tipus d’aigua en diferencien:
3. Aigua per a injectables a doll**(a granel): S’obté a partir de l’aigua potable o l’aigua
purificada per destil·lació, gràcies a un aparell en el que les parts en contacte amb
l’aigua són de vidre neutre, quars o un metall adequat, i que està equipat amb un
sistema eficaç per prevenir les esquitxades. L’aparell ha de produir aigua exempta de
pirògens (substàncies d’origen natural, generalment endotoxines***
bacterianes,
capaces de provocar, per injecció, una sobtada elevació de la temperatura corporal) i
és essencial assegurar el seu correcte manteniment. La primera porció obtinguda del

CFGS FARM
destil·lat quan l’aparell comença a funcionar es rebutja. El destil·lat és recollit i
conservat en condicions adients per evitar el creixement de microorganismes o
qualsevol altra contaminació.
4. Aigua estèril per a injectables: És l’aigua per a preparacions injectables a doll que ha
estat distribuïda en recipients adequats, tancats i esterilitzats per calor, en condicions
que assegurin que el producte es manté exempt de pirògens.
5. Aigua per a dilució de dissolucions concentrades per a hemodiàlisi*: S’obté de la
mateixa manera que l’aigua purificada, donades les grans quantitats d’aigua utilitzades
pel tractament (400 L per sessió), certs ions han de ser presents en quantitats ínfimes,
com l’Al i el Zn, la presència dels quals no presenta problemes específics en les
qualitats de l’aigua. Encara que seria una cinquena classificació, com que és molt
semblant a la purificada, no s’acostuma a tindre en compte.
Hemodiàlisi*
: Es treu sang de l’organisme i la passa per un dialitzador (elimina el K i la urea).
En el següent esquema es presenta un resum dels diferents tipus d’aigua:
Aigua potable
Aigua Purificada
(aigua desionitzada)
Aigua per a preparacions
injectables a doll
Aigua esterilitzada per a
preparacions injectables
Destil·lació o altre
mètode adequat
Destil·lació
1. Dosificació en
recipient adequat.
2. Tancament del
recipient.
3. Esterilització.
Destil·lació

CFGS FARM
3.2.2. EXCIPIENTS LÍQUIDS TIPUS ALCOHÒLIC
Els principals són els següents:
 Etanol, alcohol Etílic
Segons la farmacopea, l’alcohol, és una barreja d’etanol i aigua. Conté entre un 94,7%
(V/V) i un 96,6% (V/V) d’etanol. Es fa servir com a dissolvent, sol, diluït o associat a
d’altres dissolvents miscibles (que es poden barrejar o mesclar entre sí), per a la preparació
d’ús extern o intern. Fins i tot de vegades es fa servir alcohol molt diluït per via parenteral.
En dissolucions per a ús extern l’alcohol afegeix les seves qualitats com a dissolvent les
seves propietats antisèptiques. En preparats per a ús intern afavoreix la seva conservació
impedint el desenvolupament de microorganismes. Mitjançant l’addició d’aigua s’obtenen
alcohols de diferent graduació, que es fan servir sobretot per a la preparació alcoholats,
tintures i extractes alcohòlics. Per exemple: En la utilització d’alcohols diluïts, per fer les
cures del cordó umbilical d’un nadó es fa amb alcohol etílic al 70%.
 1,2-propanodiol, propilenglicol
El propilenglicol inscrit a la farmacopea correspon a un mescla dels isòmers D i L del
1,2-propanodiol. És un líquid viscós, incolor, gairebé inodor i lleugerament més dens que
l’aigua. És higroscòpic (s’ha de conservar en recipients ben tancats i poder ser amb tamís
molecular*
), miscible entre d’altres amb aigua, alcohol, cloroform i èter. Es fa servir
principalment com a dissolvent de principis actius insolubles en aigua o inestables en
dissolució aquosa. Dissol nombroses essències però no els olis. També es pot fer servir
per via parenteral. A la següent taula podem observar les aplicacions farmacotècniques
més destacades del propilenglicol.
Tamís molecular*
: Tipus de tamís que absorbeix gasos o líquids, amb un tamany de partícula
precís.
(CH3 CH CH2)
OH OH
(CH3 CH2 OH)

CFGS FARM
APLICACIONS FARMACOTÈCNIQUES DEL PROPILENGLICOL
Aplicacions Forma farmacèutica Concentració (%)
Dissolvent o codissolvent
Dissolucions orals 10-25
Dissolucions parenterals 10-60
Dissolucions tòpiques 5-80
Dissolucions aerosols 10-30
Humectant (dóna humitat) Tòpiques 15
Conservador (Conservant) Solucions, semisòlides 15-30
 Propanotriol, glicerol, glicerina
El propanotriol, comunament anomenat glicerina pot contenir petites quantitats d’aigua.
Des d’un punt de vista galènic, les seves propietats més importants són:
 Ampli poder com a dissolvent: Miscible amb l’aigua i l’alcohol. Dissol amb
facilitat els àcids inorgànics i certs orgànics. També és un bon solvent per a
nombroses sals i sucres, certs colorants i alcaloides (compost nitrogenat
orgànic d’origen natural), etc.
 Hidrofília*: En presència d’aire humit la glicerina és capaç d’absorbir fins la
quarta part del seu volum d’aigua. Aquesta propietat es fa servir per evitar la
dessecació en algunes formes galèniques.
Hidrofília*
: Propietat física d’una molècula que enllaça amb l’aigua mitjançant l’enllaç
d’hidrogen (en definitiva, les substàncies hidròfiles són aquelles que agafen aigua).
La glicerina es fa servir principalment per:
1. Com a dissolvent en preparats per a ús extern i intern (no té cap mena de
toxicitat). Un exemple, on s’utilitza la glicerina seria com a sabó de glicerina,
per l’acne juvenil.
2. Com a edulcorant (col·lutoris**
).
(CH2 CH
OH OH
CH2
OH
)

CFGS FARM
Col·lutoris**
: És una forma farmacèutica, solució aquosa viscosa utilitzada pel
tractament tòpic d’afeccions bucals (per a les dents i cavitat bucal) sense arribar a la
gola.
3. Com a conservant, la glicerina és un dels conservants autoritzats.
4. Per la seva higroscopicitat*
, forma part de la composició dels involucres (parts
de les càpsules - tapa i receptacle) de càpsules toves així com de certes
pomades, supositoris i òvuls, per evitar la seva dessecació.
Higroscopicitat*
: Són aquelles substàncies que absorbeixen ràpidament aigua en
forma de vapor o en forma líquida de l’ambient que els envolta.
APLICACIONS FARMACOTÈCNIQUES DEL GLICEROL
Aplicacions Concentració (%)
Emol·lient**
, humectant Fins 30
Plastificant en pel·lícules de
recobriment de formes sòlides
Concentració variable
Conservador en formes líquides Per sobre de 20
Dissolvent en formulacions parenterals Fins 50
Edulcorants en elixirs d’alta
concentració alcohòlica
Fins 50
Emol·lient**
: Estova i relaxa una part inflamada.
3.2.3. EXCIPIENTS LÍQUIDS TIPUS AMIDA
 Dimetil acetamida
És un líquid incolor, miscible amb l’aigua, l’alcohol i la majoria de dissolvents orgànics,
és el triple de tòxic que el propilenglicol, encara que no resulta tòxica per les persones
subministrada diluïda i en petits volums. S’ha fet servir com a codissolvent en la
CH3 C N
O CH3
CH3

CFGS FARM
preparació d’injectables d’oxitetraciclina (antibiòtic) i reserpina (alcaloide). Es fa servir
per dissoldre antibiòtics per controlar la seva activitat microbiològica. També es fa servir
per això la seva precursora* dimetilformamida (HCON(CH3)2).
Precursora*: Substància indispensable o necessària per produir una reacció. Acostumen a ser,
compostos que constitueixen part de la primera etapa.
 Hidroxietil-lactamida, (HEL)
Líquid discretament viscós, miscible en aigua en totes les proporcions i de bona
tolerància en l’administració subcutània i intramuscular. S’ha fet servir per preparar
solucions aquoses d’oxitetraciclina (antibiòtic) de preparació extemporània. Els pH
àcids i alcalins poden produir amb el temps la seva descomposició, la qual cosa fa
necessari la seva estabilització mitjançant l’ajustament del pH amb etanolamina (2-
aminoetanol) o similars.
3.3. EXCIPIENTS GRASSOS (CONSTITUÏTS PER GLICÈRIDS**)
Glicèrids**
: Són àcids grassos.
Els cossos grassos utilitzats com a excipients s’obtenen generalment, a partir de llavors i, de
vegades a partir del pericarpi (part del fruit que envolta la llavor) de diferents fruits (oliva).
Es poden fer servir per a la seva preparació tres procediments:
 Exprimint en fred: S’obtenen d’aquesta manera olis d’excel·lent qualitat que
presenten l’interès particular de conservar els antioxidants naturals. Els olis grassos
així obtinguts d’aquesta manera i s’anomenen verges.
Podeu veure un esquema del procés a la següent taula:
CH C N
O H
CH2
CH3
OH CH2 OH

CFGS FARM
 Exprimint en calent: El rendiment és més gran però s’han de refinar per eliminar les
impureses.
 Extracció amb dissolvents: És un procediment que es fa servir excepcionalment per
a cossos grassos que es fan servir com a excipients. Els dissolvents més utilitzats són
l’hexà comercial, el benzè, el tricloroetilè, i el sulfur de carboni. S’obtenen olis de
millor qualitat amb l’hexà i el benzè, que tenen un poder solvent menor. Per extreure
els olis amb dissolvents, s’ha de tindre determinades quantitats de llavors amb el
dissolvent escollit (percolació, immersió o mixt), un temps i a una temperatura
determinada.

CFGS FARM
Els olis vegetals estan formats essencialment per triglicèrids, és a dir, trièsters de glicerol i
àcids grassos (àcids carboxílics):
CH2 O COR1
CH
CH2
O COR2
O COR3
Els àcids més abundants en els olis són els àcids amb un nombre parell de carbonis, de
cadena saturada o insaturada.
De saturats [CH3(CH2)n COOH], els més importants són:
 Àcid làuric: C12 (Àcid dodecanoic) Exemples: Llet de palma i de coco. La seva
fórmula estructural seria: CH3(CH2)10COOH i així amb la resta d’àcids.
 Àcid mirístic: C14 (Àcid tetradecanoic) Exemples: Mantega i nou moscada.
 Àcid palmític: C16 (Àcid hexadecanoic) Exemple: Esperma de balena.
 Àcid esteàric: C18 (Àcid octadecanoic) Exemple: Oli de cotó i altres vegetals.
 Àcid araquidònic: C20 (Àcid 5,8,11,14-ei-cosantetranoic) Exemple: Al fetge, cervell,
fetge i òrgans glandulars) i a la Mantega. La seva fórmula estructural seria:
CH3-(CH2)4-(CH=CHCH2)4-(CH2)2-COOH
Podeu veure en aquesta imatge les representacions en tres dimensions de varis àcids
grassos:

CFGS FARM
D’àcids grassos insaturats els més importants són:
 Àcid oleic (cis*-9-octadecenoic). C18. Té 1 doble enllaç. Es troba en l’oli d’oliva, i
l’alvocat, el cacau, l'oli de llavors de raïm, l'oli de gira-sol, l'oli de soia, el de palma,
etc.
CH3 (CH2)7 CH CH (CH2)7 COOH
 Àcid linoleic (cis,cis-9,12-octadecadienoic). C18. Té 2 dobles enllaços. Es troba en
les llavors de rosella, càrtam i oli de gira-sol.
CH3 (CH2)4 CH CH CH2 CH CH (CH2)7 COOH
 Àcid -linolènic (cis,cis,cis-9,12,15-octadecatrienoic). C18. Té 3 dobles enllaços. És
un component present en molts olis comestibles vegetals. Es troba en la llavor de
“chía”, és una planta.
CH3 CH]3CH[CH2 (CH2)7 COOH
Cis*:Diferència entre àcids grassos cis i trans: Els
àcids grassos cis: Són àcids grassos insaturats, en els
quals els dos àtoms d’hidrogen del doble enllaç estan
en el mateix costat de la molècula, el que li confereix
un "colze" en el punt on es troba el doble enllaç; la
majoria dels àcids grassos naturals posseeixen
configuració cis.
Els àcids grassos trans: Són àcids grassos insaturats en
los quals els dos àtoms d’hidrogen estan un a cada
costat del doble enllaç, el que fa que la molècula sigui rectilínia; es troba principalment en aliments
industrialitzats que han estat sotmesos a hidrogenació, amb la fi de solidificar-los (com la margarina).
Diagrama de l’estructura molecular de diferents àcids grassos
Àcids grassos saturats Àcids grassos Cis-insaturats Àcids grassos Trans-insaturats
Àtoms de carboni saturats (cada un
amb 2 hidrògens) units per un sol
enllaç.
Àtoms de carboni insaturats (cada un
amb 1 hidrogen) units per l’enllaç doble.
Configuració cis.
Àtoms de carboni insaturats (cada un
amb 1 hidrogen) units per l’enllaç doble.
Configuració trans.

CFGS FARM
Els olis vegetals són, generalment, líquids més o menys acolorits i viscosos, encara que
alguns són sòlids (oli de coc i de palma). Són insolubles en aigua i en alcohol, però solubles
en la majoria de dissolvents orgànics no miscibles amb l’aigua: benzè, cloroform, tricloroetilè,
èter, CCl4, CS2, èter de petroli, etc. Les seves propietats més importants són:
 Tendència a l’autooxidació : Aquest fenomen és més ràpid quant més rics siguin en
àcids grassos, els triglicèrids de l’oli. L’acció de l’oxigen atmosfèric determina la
formació de peròxids, que per descomposició es formen productes de degradació
secundària (aldehids, cetones, derivats hidroxilats, polímers, etc.), que modifiquen les
propietats organolèptiques de l’oli (es torna ranci).
 Hidròlisi*: Els glicèrids són esters, i per tant, s’hidrolitzen amb facilitat, ja sigui per
via química o enzimàtica, donant lloc a una mescla de glicerol i àcids grassos,
monoglicèrids i triglicèrids, les propietats tensioactives**
dels quals tenen importància
en farmàcia galènica.
Hidròlisi*
: Descomposició d’una substància química per l’acció de l’aigua (anions (-) i cations
(+)), es una reacció química entre una molècula d’aigua i una altra molècula, en la qual la
molècula d’aigua es divideix i els seus àtoms passen a formar part de l’altra espècie química.
Tensioactives**
: En aquest context, serien compostos orgànics que redueixen la tensió
superficial de l’aigua o d’una dissolució en ésser-hi dissolt.
 Transesterificació: Aquesta reacció consisteix en la reacció d’un ester amb un
alcohol d’alt punt d’ebullició per donar un nou ester de més punt d’ebullició i un
alcohol de menor punt d’ebullició:
R C OR1
O
+ R2 OH R C OR2
O
R1 OH+
Ester d'alt
punt d'ebullició
Alcohol d'alt
punt d'ebullició
Ester de més
punt d'ebullició
Alcohol de baix
punt d'ebullició

CFGS FARM
La mateixa reacció aplicada als triglicèrids condueix a la formació de nous èsters i
glicerina:
CH2OR1CO
CH
CH2
OR2CO
OR3CO
R OH
CH2 OH
CH
CH2
OH
OH
+ +
R1 COOR
R2 COOR
R3 COOR
+
+
Triglicèrid alcohol 3 èsters glicerina
Aquesta reacció és la base per a la preparació d’olis hidròfils (tenen afinitat per
l’aigua) i d’olis hidrodispersables (serien olis que es dispersen en aigua).
Els principals glicèrids utilitzats com a excipients són:
3.3.1. GLICÈRIDS NATURALS
 Oli d’ametlles dolces: Oli obtingut del fruit madur del Prunus dulcis. L’oli oficinal
s’obté únicament exprimint-lo en fred. És molt utilitzat com a vehicle oliós per a ús
extern, particularment en la composició de llets i cremes dèrmiques. Es fa servir
també olis obtinguts a partir del pinyol d’altres espècies de prunus: albercoc, préssec,
pruna. (Per exemple, es fa servir per cremes antiestries)
 Oli d’oliva: Oli extret de les drupes (el que envolta el pinyol) de l’olivera cultivada
(olea europea). S’ha d’obtenir exprimint-lo en fred o per qualsevol altre mètode
mecànic adient. Ha de complir les exigències de la Farmacopea, que són més o
menys estrictes en funció de la seva aplicació.
 Mantega de cacau: La mantega de cacau oficinal és la grassa sòlida que s’obté
exprimint les llavors pelades del Theobroma cacao. Essencialment està format per
triglicèrids dels àcids palmític, esteàric i oleic. En general, es presenta en forma de
pastilles fragmentades de forma rectangular, de consistència dura, cerosa i
blancgrogosa. En l’actualitat troba la seva major aplicació en cosmetologia (llapis de
llavis). Antigament es feia servir per a la preparació de supositoris. S’ha de conservar
en absència d’aire i humitat.

CFGS FARM
 Altres olis d’interès: Són el de cacauet (es fa servir en cosmetologia com a
emol·lient), el d’alvocat “aguacate” (ric en vitamines A, D i E), el de les llavors de
les plantes de cotó i ricí. El darrer es fa servir per les seves propietats com a
dissolvent.
3.3.2. GLICÈRIDS DE DERIVATS SINTÈTICS I SEMISINTÈTICS DE GRASSES
NATURALS
3.3.2.1. DERIVATS PER TRANSFORMACIÓ D’ OLIS VEGETALS
A partir dels olis vegetals s’obtenen glicèrids de diferents característiques i molt utilitzats
com a excipients.
 Glicèrids polioxietilenats insaturats: Són olis amb certes quantitats d’èster i
monoèster del polioxietilenglicol (PEG). Aquests glicèrids igual que els olis dels quals
deriven, són líquids més o menys viscosos de color ambre. Són solubles en dissolvents
orgànics i insolubles en aigua, però a diferencia dels altres olis es dispersen en aigua.
Els olis hidrodispersables (olis que es dispersen en aigua) han de donar origen a una
emulsió*
per simple agitació en presencia d’aigua. Es fan servir com a vehicle per a
diferents preparats, com gotes nasals olioses, solucions olioses bevibles, fins i tot per a
injectables i càpsules toves.
Emulsió*
: Dispersió estable d’un líquid (fase dispersa) en un altre de no miscible amb
el primer (fase dispersant).
 Olis hidrogenats: Són olis vegetals en els quals els dobles enllaços es saturen en
presència de Ni. Segons les condicions de la reacció es pot modular el grau de
saturació. Són sòlids cerosos, solubles en dissolvents orgànics i insolubles en aigua. Es
fan servir com a excipient per a supositoris.
 Glicèrids semisintètics sòlids: Són olis hidrogenats amb proporcions de diglicèrids i
monoglicèrids. Aquests darrers són bons emulsionants aquooliosos (A/O), la qual cosa
els dota de certa hidrofília. Són sòlids cerosos de color blanc i gairebé inodors. Es fan
servir com a excipients per a supositoris.

CFGS FARM
 Glicèrids polioxoetilenats saturats: Són olis hidrogenats que contenen quantitats
variables de monoèsters i dièsters de PEG. Són sòlids cerosos insolubles en aigua,
però fàcilment dispersables en ella. Es fan servir com a excipients per a pomades,
associats, per exemple, amb oli de vaselina, i també com a excipients per a supositoris.
3.3.2.2. ÀCIDS GRASSOS I DERIVATS
Els més utilitzats són:
 Àcid esteàric: És un sòlid blanc, de gran interès, com a factor (per donar) de
consistència o també en forma de sabó (estearat de sodi, de potassi, de trietanolamina,
etc.), com a sòlid es fa servir en la fabricació de pomades. Les seves sals de Mg i Zn
es fan servir com a lubricants en la fabricació de comprimits.
 Alcohol cetílic (hexadecanol): És un producte cerós format per diversos alcohols,
dels quals el principal és l’hexadecanol ,CH3 (CH2)14 CH2OH. Es fa servir com
a excipients per a pomades.
 Alcohol esteàric (octodecanol): És un producte sòlid format per diversos alcohols,
dels quals el principal és l’octodecanol CH3 (CH2)16 CH2OH. Es fa servir com a
excipients per a pomades.
 Oleat d’etil: És un líquid oliós de color groc pàl·lid. Més fluid que els olis vegetals.
Té gran tendència a oxidar-se i s’ha de conservar en absència de llum i en atmosfera
inert. Es fa servir com a dissolvent per a preparats injectables.
PRINCIPALS GLICÈRIDS UTILITZATS COM A EXCIPIENTS
 Glicèrids naturals
 Oli d’ametlles dolces (Amygdalus communis var. Dulcis, Rosaceae).
 Oli de llavors de fruites (diverses Rosaceae: albercoc, ametlla, préssec, pruna, etc.)
 Oli de cacauet (arachis higopagaea, lleguminoses papilionacees).
 Oli d’oliva (Olea europea., oleacees).
 Oli d’ adormidora (Planta d’opi (rosella blanca) )(Ppaver somniferum var. Nigrum,

CFGS FARM
papaveràcees).
 Mantega de cacau (Theobroma cacao, Sterculiàcees).
 Mantega de porc.
 Olis diversos:
- Oli de palma o palmiste (Elaeis guinensis)
- Oli de coco (Cocus nucifera).
- Oli de cotó (Gossypium divers, Malvàcees).
- Oli de gira-sol, de germen de blat de moro, de sèsam, etc.
 Glicèrids derivats de les grasses naturals
 Glicèrids oleics polioxietilenats.
 Olis hidrogenats.
 Glicèrids semisintètics.
 Olis hidrogenats i polioxietilenats.
 Productes derivats dels glicèrids
 Àcid esteàric.
 Alcohol cetílic o hexadecanol.
 Alcohol estearílic o octodecanol.
 Oleat d’etil.
3.4. CERES
Originàriament el terme cera (keros en grec, cera en llatí) s’utilitzava per designar la cera
d’abelles, l’única utilitzada des de l’antiguitat. Avui en dia es fa servir aquest terme per
designar els èsters obtinguts de la reacció d’àcids grassos i alcohols d’alt pes molecular. A
més de les ceres d’origen animal (cera tova, lanolina) també es fan servir ceres vegetals, ceres
fòssils i ceres sintètiques. Així la cera de catxalot o esperma de balena, que s’havia utilitzat
durant anys en farmàcia, ara no està disponible i s’ha substituït pel seu principal constituent,
el palmitat de cetil (èster hexadecílic de l’àcid palmític o cetina).
Entre totes les ceres, que s’utilitzen en farmàcia, cal fer esment de les següents:

CFGS FARM
 Cera blanca d’abella: S’obté a partir de la cera groga, producte integrat en les cel·les
construïdes per les abelles, després de fondre la cera groga entre 110-120ºC per tal
d’eliminar gèrmens i residus vegetals, la cera es blanqueja amb un tractament adient.
És un sòlid de color blanc mat de superfície llisa, insoluble en aigua i parcialment
soluble en alcohol de 90º i èter, molt soluble en olis essencials. Té un punt de fusió
que varia entre 61-65ºC. Entre els seus principals components, es troben:
1. Hidrocarburs (10-20%): Els més nombrosos són saturats lineals de C27, C29 i
C31.
2. Èsters (70%): Particularment, èsters d’àcids grassos lineals saturats de
nombre parell d’àtoms de carboni entre C14 i C20, esterificats també amb
alcohols saturats lineals de nombre parell d’àtoms de carboni, entre C14 i
C32.
3. Àcids lliures (10-20%): Sobretot àcids lineals saturats de nombre parell
d’àtoms de carboni C14 i C30.
La cera blanca es fa servir en pomades per augmentar la seva consistència. Les
pomades que contenen una elevada proporció de ceres s’anomenen cerats.
 Lanolina: La lanolina és una cera que s’obté a partir de la secreció sebàcia que
impregna la llana del bestiar oví. És una substància hidròfila i absorbent però no
hidrosoluble. Admet fins a dues vegades els seu pes en aigua. És poc soluble en
alcohol. Es presenta com una substància d’aparença greixosa i de color groc-marronós.
És una substància untuosa*
i s’adhereix molt bé a la pell. Està formada per un 1%
d’hidrocarburs i la resta correspon a èsters i alcohols d’elevat pes molecular, com el
colesterol.
Untuós*
: oliós, grassós, , pringós, enganxinós.
Hi ha diferents tipus de lanolina i derivats:
 Lanolina hidratada: Conté un 25% d’aigua. A causa de la seva tendència a
alterar-se s’ha de preparar en el moment que s’hagi de fer servir.
 Derivats de la lanolina: Entre els seus derivats, els més importants són:
 Lanolina líquida: És menys untuosa i més penetrant que la lanolina.
 Lanolines ceroses: Té més consistència.

CFGS FARM
 Alcohols de llana: Es fan servir perquè tenen un gran poder absorció
d’aigua i per les seves propietats emulgents (propietats tensioactives en
una emulsió). Existeixen diferents productes comercials que es
diferencien amb la seva riquesa en colesterol.
 Lanolina hidrogenada: És més resistent a l’oxidació que la lanolina i té un
elevat poder absorció d’aigua.
 Lanolina interesterificada per isopropanol: Té un elevat poder emol·lient
(estova les parts inflades) i penetrant.
 Lanolina acetilada: Es fa servir com a sobrengreixant i protectora (de la
pell). No té poder hidròfil.
 Lanolina hidrosoluble: És més soluble en aigua i en alcohol que la
lanolina. Es fa servir com a emol·lient en preparacions aquoses i
hidroalcohòliques. És emulgent de la fase externa aquosa.
 Cera de carnauba: És la cera purificada que s’obté de les fulles d’una palmera
(copernica cerifera). Té interès en farmàcia galènica pel seu elevat punt fusió (80-
88ºC). Es fa servir com a enduridor i abrillantador en tècniques de drageat i també
com a gelificant d’olis.
3.5. HIDROCARBURS I SILICONES
En aquest apartat es descriuran els excipients molt hidròfobs (que repel·leixen l’aigua): els
hidrocarburs d’origen mineral (vaselina, olis de vaselina i parafines) i les silicones.
 Vaselina: Són mescles d’hidrocarburs de punt d’ebullició elevat, que s’obtenen per
tractament dels residus de rectificació del petroli. En farmàcia es fa servir la vaselina
filant, que forma una massa tova, translúcida, gairebé sense color, i que tocant-la es
deixa estirar en forma de filaments.
 Parafines: Són mescles complexes d’hidrocarburs saturats obtinguts per
fraccionament del petroli brut. La parafina pot ser:

CFGS FARM
 Parafina líquida o “oli mineral”: És un líquid incolor, insípid i
rigorosament límpid (d’una transparència perfecta). S’associa amb la
vaselina per augmentar la fluïdesa d’aquesta.
 Parafina sòlida: Es presenta en forma de massa blanca, sòlida i inodora,
que fon entre 50 i 60ºC.
Aquests productes són solubles en dissolvents orgànics, però insolubles en aigua i
alcohol. Són molt estables i químicament inerts.
Esquema de la destil·lació del petroli brut
 Silicones: Són derivats orgànics del silici, en els quals s’alternen enllaços Si-O-Si-O-
Si-O..... formant polímers. Els silici en l’estructura de les silicones completa la seva
valència amb radicals orgànics (alquil, aril, etc.). Les silicones presenten la fórmula
general:
R Si O Si
R
R
R
R
O Si
R
R
R
n
Gasos
Petroli
brut
Benzines
Petroli
Petroli brut reduït
Gasoil
Oli lleuger
Oli mitjà
Oli espès
Residu
Oli fluid
Parafines
Oli pesat
Vaselina mare
Torre1.Patmosfèrica
Torre2.Preduïda

CFGS FARM
Aquestes cadenes poden ser lineals o estar més o menys ramificades. Les
característiques de les silicones varien en funció de la seva estructura, i en particular,
de la naturalesa dels radicals orgànics, el grau de ramificació i el grau de
polimerització. Es poden classificar en:
 Olis de silicona: Són d’estructura lineal i pes molecular baix.
 Grasses de silicones: Estructura lineal i pes molecular més elevat que els
olis.
 Resines de silicona: Estructura reticular i pes molecular elevat.
 Cautxús de silicona: Estructura particular causada pel seu peculiar mètode
d’obtenció del cautxú (silicones lineals , n>2000, + càrrega inert + petites
quantitats agent oxidant) en calent. El cautxú té una estructura reticular
sustentada per ponts etilè o metilè.
Tots aquests tipus de silicones presenten les següents propietats comunes:
1. Hidrofòbia molt elevada.
2. Estabilitat a T altes , 300ºC.
3. Gran inèrcia (que no reacciona amb res). Incolores, inodores, poca toxicitat, i
sense activitat fisiològica.
4. Es poden fixar a gran nombre de superfícies, a les quals transformen en hidròfobes
i eviten la formació d’escumes.
Les silicones es fan servir en farmàcia per:
 Com a excipients, les més fluïdes ho són de pomades protectores
hidròfobes.
 Com a material de condicionament, hi ha un oli de silicona que es fa servir
com a lubricant.
3.6. SUCRES I DERIVATS
Entre ells podem ressaltar els següents:
 Sacarosa o sucre blanc oficinal: El sucre blanc es presenta en diverses formes:
 Cristalls aïllats o aglomerats.
 Pols cristal·lina blanca més o menys fina.

CFGS FARM
 Pols impalpable.
El sucre és molt soluble en aigua. Es fa servir en moltes formes galèniques, com a
diluent*
, malgrat la seva gran higroscòpia, i com a edulcorant en diverses formes
sòlides i líquides.
Diluent*
: Substància de caràcter inert que s’addiciona en una altra, per tal d’augmentar el seu
grau de dispersió o el volum, amb la qualcosa disminueix la concentració.
Les dissolucions diluïdes de sucre són un medi favorable pel desenvolupament de
microorganismes, per la qual cosa s’han de conservar de manera adequada.
Contràriament, les dissolucions concentrades de sucre no permeten el
desenvolupament de microorganismes i es conserven molt bé. S’ha d’evitar l’ús de
sucre com a edulcorant en medicaments destinats a pacients diabètics i determinats
lactants.
A la Farmacopea, es troba al costat de la monografia del sucre, una altra que
s’anomena solució de sacarosa. Aquesta, impròpiament anomenada sucre líquid, és
una dissolució de sacarosa en aigua (66,5-67,5%), que es pot fer servir com primera
matèria en formulacions que requereixen que la sacarosa estigui en solució. Això
facilita la feina a la indústria.
 Lactosa o sucre de la llet: La lactosa, es presenta com una pols cristal·lina de gust
lleugerament dolç. És soluble en aigua i gairebé insoluble en alcohol. La lactosa es fa
servir majoritàriament com a diluent, en relació amb la sacarosa presenta l’avantatge
de no ser higroscòpica. Es fa servir per exemple en:
 La formulació de pólvores al 1%.
 La formulació de comprimits i granulats.
 La preparació de pólvores antibiòtiques d’aplicació directa sobre les
ferides: la lactosa es dissol en els líquids de la ferida, permetent la ràpida
difusió de l’antibiòtic.
 Glucosa: A més de la glucosa anhidra i la glucosa hidratada, la Farmacopea descriu
una glucosa anhidra i una glucosa monohidratada per a premescles medicamentoses
destinades a la preparació d’aliments medicamentosos d’ús veterinari. A la indústria
farmacèutica es fa servir glucosa líquida, anomenada xarop de glucosa, per a
determinades fabricacions. Químicament és una mescla de D-glucosa, maltosa (sucre

CFGS FARM
de malta) i glucosanos (és un polisacàrid anhidre, el midó, la cel·lulosa, les dextrines,
el glucogen són glucosanos).
És un líquid molt dens, filant, gairebé incolor i de sabor lleugerament ensucrat. Forma
part de la composició de pastes oficinals, de les quals permet augmentar la seva
plasticitat.
 Levulosa, D-fructosa o sucre de fruites: La levulosa es fa servir com a pols blanca
cristal·lina de gust molt ensucrat. És molt soluble en aigua i alcohol. Es fa servir com
a edulcorant per a diabètics.
 Sorbitol: És un derivat de la Glucosa. Es presenta en forma de pols cristal·lina,
inodora, de gust lleugerament ensucrat. És lleugerament higroscòpic, molt soluble en
aigua, soluble en alcohol i insoluble en cloroform i èter. A la Farmacopea es descriuen
dues monografies: sorbitol i sorbitol al 70% (cristal·litzable). El sorbitol es fa servir en
dissolució com a edulcorant. Pot substituir la sacarosa en preparats per a diabètics.
Presenta l’inconvenient de ser lleugerament laxant. (S’utilitza en xiclets).
 Midons: Es fan servir midons de blat, de blat de moro, d’arròs, i de fècula de patata.
Són pólvores blanques molt fines, insípides, inodores, i insolubles en aigua freda, però
s’inflen a una T < 80ºC sense dissoldre’s totalment i gelificant (additiu per formar
masses semisòlides). El producte així obtingut rep el nom d’engrut*
de midó. Com a
excipient tenen utilitat les dues formes.
Engrut*
: Capa de substància sobreposada, especialment de brutícia, que es forma i amassa
sobre la pell, els vestits, etc.
En forma de pólvores es fa servir principalment:
 Com a diluent de principis actius.
 En la fabricació de comprimits, com a diluent, lubricant i disgregant**
.
 Com a component dels recobriments pel·liculars de comprimits.
 Per a ús extern, el midó s’adhereix adequadament sobre la pell i té una
bona capacitat de flux***
, a causa de que la mida de partícula és petita, es
pot estendre molt bé. El midó absorbeix la humitat molt bé i poc les
grasses, la qual cosa és interessant pels teixits. Per això, s’utilitza en la
bugaderia per emmidonar les camises.

CFGS FARM
Disgregant**
: Substància que s’afegeix a un comprimit, per a que, es desfaci al posar-
lo en contacte amb líquids.
Capacitat de flux***
: Un dels requisits que ha de complir un material per poder
comprimir-lo és que ha de tindre molt bona fluïdesa.
En forma d’engrut:
 Com a excipient per a pomades.
 Com aglutinant+
en la fabricació de comprimits.
Aglutinat+
: Substància adhesiva o que, reaccionant amb una altre, pot desenvolupar
propietats adhesives i actuar com a aglutinant.
Tots aquests midons tenen bàsicament els mateixos usos, si bé les seves propietats no
són idèntiques. Així per a ús extern es fa servir preferiblement el midó d’arròs
(contacte més agradable amb la pell i té acció refrescant). La fècula de patata és
preferible quan es desitja una forta adherència amb la pell.
3.7. CEL·LULOSA I DERIVATS
La cel·lulosa s’obté a partir de la fusta. Comercialment s’acostuma a anomenar cel·lulosa
microcristal·lina. És una pols blanca fina o granulada, insoluble en aigua, però que es dispersa
en ella formant un gel estable. Es fa servir bàsicament en la formulació de comprimits com a
diluent estabilitzant en la formulació d’emulsions i suspensions++
.
Suspensió++
: Dispersió estable d’un sòlid (fase dispersa) en un líquid (fase dispersant) d’una manera
pràcticament uniforme.
Les formes més utilitzades són:
 Metilcel·lulosa: És l’èter metílic de la cel·lulosa. És una pols granulada que es fa
servir principalment en la preparació d’emulsions, suspensions i pomades, i en la
fabricació de comprimits.
 Carboximetilcel·lulosa sòdica (CMC): És una pols blanca granulada i higroscòpica.
S’aplica pràcticament igual que la metilcel·lulosa. S’ha de conservar protegida de la
humitat.
 Acetoftalat de cel·lulosa: És una pols blanca granulada d’olor dèbilment acètic o
inodora, pràcticament insoluble en aigua i en medi àcid, insoluble en etanol, metanol i
cloroform, soluble en medi bàsic i en acetona, acetat d’etil i barreges. El seu principal

CFGS FARM
interès resideix en la seva insolubilitat en medi àcid fort i per tant a l’estómac, i
soluble en medi bàsic o neutre i per tant a l’intestí. Per això es fa servir com a agent
per recobrir formulacions gastroresistents i enterosolubles*
, d’interès quan es vol que
el comprimit es disgregui a l’intestí.
Per exemple, les càpsules enterosolubles*
: Les càpsules enterosolubles són una classe de
closques de la càpsula (casquet i cos), amb colors diferents i la forma feta de gelatina i de la
capa entèrica (es requereix quan el fàrmac s’ha absorbir a l’intestí, sobretot quan existeix la
necessitat de que sigui inactiu pels àcids del estómac. Això s’aconsegueix fent un tractament a
la gelatina amb formaldehid, salicilat de fenil, o alcohol cetoestearílic. També es poden
revestir amb laca). És una càpsula dissenyada, per no desintegrar-se en el suc gàstric però si en
el suc intestinal. S’utilitza generalment en l’embalatge dels medicaments o dels productes
farmacèutics que provoquen excitació al estómac, per evitar la seva desintegració en l’ambient
àcid o el requisit específic de desintegrar-se en el suc intestinal, per realitzar la seva acció
local, en ell. Les càpsules, intestí-orientades específiques, ajuden a promoure l’efecte amb una
dosi menor, mentre que redueix la reacció adversa, que es convenient per als pacients. A més,
ajuda a reduir la degradació dels productes farmacèutics causada per l’ús oral i a subministrar
el millor lloc per l’absorció.
3.8. GOMES
Les gomes són exsudats (líquid més o menys fluid que surt dels òrgans lesionats de les
plantes) de plantes solidificats per dessecació. El seu ús com a excipients es deu a la propietat
que tenen de gelificar en contacte amb l’aigua de dissolucions* o dispersions** col·loïdals***
de més o menys viscositat.
Dissolucions*
: Procés pel qual una substància (el solut) es dispersa en una altra substància (el
dissolvent) i dóna un sistema homogeni anomenat solució.
Dispersions**
: Sistema heterogeni format per dues o més fases i en el qual la fase dispersa és en
suspensió en el medi de dispersió, que pot ésser un líquid, un sòlid o un gas.
Quan el medi de dispersió és un líquid hom obté escuma, una emulsió o una suspensió, segons que la
fase dispersa sigui, respectivament, un gas, un líquid o un sòlid.
Col·loide***
: Un col·loide és un sistema químic format per petites partícules distribuïdes en un medi
homogeni. La part homogènia es denomina fase dispersant, i el conjunt de partícules fase dispersa.

CFGS FARM
Entre les gomes més importants, es troben:
 Goma aràbiga: Prové de les Acàcies, es presenta en forma de llàgrimes arrodonides,
irregulars i dures. Són de color groc o vermellós. És molt soluble en aigua i es fa
servir principalment en:
1. En la formulació de emulsions i suspensions. Estabilitza les emulsions i
suspensions de tipus O/A ja que confereix més viscositat a la fase aquosa.
2. En la fabricació de comprimits com aglutinant i disgregant, gràcies a la seva
capacitat d’inflar-se en medi aquós.
3. En recobriments pel·liculars, per facilitar l’adherència de la pel·lícula al
comprimit.
4. En la preparació de pastes i confiteria, aprofitant la seves propietats aglutinants,
el seu poder espessidor i la seva aptitud per evitar la cristal·lització del sucre.
5. En preparació de “tabletes”, píndoles, grànuls, pocions, algunes ceres
dèrmiques, etc.
 Goma de tragacant: Prové de l’escorça del Astragalus gummifer. Es pot presentar en
diverses formes, pols blanca, cintes, plaques groguenques, etc. Al contrari que
l’aràbiga no és totalment soluble en aigua. Dóna més viscositat a les dissolucions que
l’aràbiga. Les aplicacions són aproximadament les mateixes.
A la següent taula podem observar les diferents viscositats que presenten una sèrie de
dissolucions que contenen diferents gomes:
Dissolucions al 1% Viscositat (cP*)
Goma aràbiga (al 20%) 50
Metilcel·lulosa 150
Goma de tragacant 200
Carboximetilcel·lulosa d’alta viscositat 1200
Goma de Karaya**
1500
Goma de Guar***
3000

CFGS FARM
cP*
: La unitat en el sistema cgs para la viscositat dinàmica es el poise (1 poise (P) ≡ 1g·(s·cm)−1
≡ 1
dina·s·cm−2
≡ 0,1 Pa·s), nom en homenatge al fisiòleg francès Jean Louis Marie Poiseuille (1799-
1869). Es sol utilitzar més el seu submúltiple, el centipoise. 1 Centipoise = mPa·s
Karaya**
: És un arbre del Nord de la Índia, el nom en llatí és Sterculia Urens.
Guar***
: És el polisacàrid de reserva nutricional de las llavors de Cyamopsis tetragonoloba, una planta
de la família de les lleguminoses.
3.9. GELATINES
La gelatina és una mescla de proteïnes d’elevat pes molecular. S’obté per hidròlisi del
col·lagen. El col·lagen s’obté de la pell i el ossos dels animals.
La gelatina s’infla en aigua freda i es dissol en aigua calenta originant una dissolució
col·loïdal*
que gelifica al refredar-se. No es soluble en etanol.
Col·loïdal*
: Format per dos o més fases, principalment, una continua, normalment fluida i una altra
dispersa, en forma de partícules, normalment sòlides.
Es presenta en forma de pols, grànuls irregulars o fulles més o menys flexibles, incolores o de
color groc pàl·lid.
En farmàcia es fan servir dos tipus de gelatines:
 Gelatina A: En dissolució aquosa presenta un pH entre 3,8 i 5. S’ha de fer servir en
medi àcid. És incompatible amb la goma aràbiga.
 Gelatina B: En dissolució aquosa presenta un pH que pot arribar a 8. S’ha de fer
servir a pH proper a la neutralitat i és compatible amb la goma aràbiga.
Les gelatines A i B no es poden barrejar ja que les seves dissolucions podrien precipitar.
La gelatina es fa servir en farmàcia en l’elaboració de molt medicaments i en diferents
formes farmacèutiques. Entre elles cal destacar, l’embolcall de càpsules dures i toves. Forma
part també dels excipients en la preparació de supositoris (supositoris de glicerol/gelatina) i
òvuls, així com també d’estabilitzants per a emulsions oli/aigua (O/A), entre d’altres
aplicacions.
3.10. PRODUCTES DE SÍNTESI
Entre aquests productes cal destacar els següents:

CFGS FARM
 Polivinilpirrolodona o polividona (PVP): Es presenta en forma d’una pols blanca i
blancagroguenca, lleugerament higroscòpica. Soluble en aigua i en alcohol. Les
diferents qualitats de polividones es caracteritzen per la seva viscositat, mitjançant una
constant K que la farmacopea indica com calcular. Es fa servir en la fabricació de
comprimits.
 Polioxietilenglicols (PEG): Són polímers de condensació de l’òxid d’etilè i aigua que
tenen la següent fórmula general:
HOCH2 (CH2 O CH2)n CH2OH
On n pot tindre un valor entre 3 i 225.
Els PEG de PM (Pes Molecular) inferior a 600 són líquids, la viscositat dels quals
augmenta amb el pes molecular.
Els PEG amb PM (Pas Molecular) superior a 1000 són sòlids i la seva consistència
augmenta amb el grau de polimerització.
Els PEG són molt solubles en aigua i etanol, encara que per a dissoldre els de gran PM
s’ha de fer servir aigua calenta. Són pràcticament insolubles en olis vegetals i
minerals.
Els PEG més utilitzats en farmàcia són:
 PEG 300 i PEG 400: Són líquids incolors, amb una feble olor, lleugerament
higroscòpics, miscible en aigua i glicols (etan-1,2-diol o etilenglicol). d (20ºC)
= 1,125 g/cm3
.
 PEG 1500: És blanc de consistència cerosa. Només és soluble en aigua en la
proporció 70g/100mL a 20ºC. És miscible amb altres glicols després de la
fusió (s’ha de desfer perquè és sòlid (cerós)). d (20ºC) = 1,150 g/cm3
. Interval
de solidificació 43-48ºC.
 PEG 4000: És un sòlid blanc i untuós al tacte. És soluble en aigua a raó de
62g/100mL. És miscible amb altres glicols després de la fusió (s’ha de desfer
perquè és sòlid). d (20ºC) = 1,204 g/cm3
. Interval de solidificació 53-56ºC.
Els PEG tenen àmplies aplicacions en farmàcia. Entre elles com a excipients de
pomades hidròfiles.

CFGS FARM
 Polímers de l’àcid acrílic (carbomer): (Exemple: L’àcid carboxílic insaturat).
Determinats polímers de l’àcid acrílic, coneguts amb el nom de carbomers, tenen una
àmplia aplicació com a viscositzants (donen viscositat, espessidor) en formulacions
tòpiques (gels i pomades). Habitualment es coneixen amb la marca comercial
Carbopol®.
Els carbopols són polímers de l’àcid acrílic. Es presenten en forma de pols blanca,
insolubles o poc solubles en aigua, però s’inflen en ella i ofereixen dispersions poc
viscoses. La neutralització d’aquestes dispersions amb NaOH o altra base (un àcid i
una base es neutralitzen), origina un augment de la viscositat i permet la formació de
gels transparents.
3.10. AGENTS TENSIOACTIUS
Els tensioactius o agents de superfície, són substàncies amfifíliques, és a dir, estan formats per
una part hidròfila (afinitat amb l’aigua) o polar i una part lipòfila o apolar (afinitat amb els
lípids). En dues fases líquides no miscibles, una aquosa i altra oliosa, els tensioactius es situen
a la interfase, on s’orienten de manera que la part hidròfila es troba en l’aigua i la part lipòfila
es troba en l’oli.
Els agents tensioactius es fan servir en les formulacions dermatològiques amb diverses
finalitats. Així alguns d’ells, formen part fonamental en la formulació de xampús i sabons, ja
que tenen un elevat poder detergent (neteja), humectant (humidifica) i escumant (fa escuma).

CFGS FARM
Determinats tensioactius, es fan servir per la seva acció emulsiva, és a dir, per la seva
capacitat de situar-se en la interfase aigua/oli originant emulsions de fase externa aquosa o de
fase externa oliosa.
Altres tensioactius, tenen propietats bactericides (maten els bacteris) o bacteriostàtiques
(substàncies o agent que deté la producció dels bacteris però no els mata, només detenen el
creixement bacterià).
Els tensioactius des del punt de vista químic es classifiquen :
 Tensioactius aniònics: S’ionitzen en aigua i presenten un anió lipòfil voluminós. En
aquest grup es troben els sabons, els derivats sulfonats (R-SO3Na), i els derivats
sulfatats (R-O-SO3Na), com el lauril sulfat de sodi (LSS).
CH3 (CH2)10 CH2 CH2OSO3Na
SO3Na
R
Estan formats per una cadena alquílica lineal o ramificada que té entre 10 i 14 àtoms
de C. En el seu extrem polar es troba un anió.
 Tensioactius catiònics: S’ionitzen en aigua i presenten un catió voluminós. En aquest
grup es troben el clorur de benzalconi, i el bromur de cetiltrimetilamoni (Cetrimide®).
Tenen en general propietats bactericides i bacteriostàtiques.
N
R4
R2
R1
R3
X
 Tensioactius amfòters*: En funció del pH del medi, es comporten com agents
tensioactius aniònics o catiònics. En aquests grup es troben les betaïnes
(Tegobetainas®) que es fan servir bàsicament en la fabricació de xampús.

CFGS FARM
Amfòters*: Pot fer de tensioactiu aniònic o catiònic.
CH3 (CH2)n CH2 N CH2COO
CH3
CH3
Alquil dimetil betaïna
 Tensioactius no iònics: A aquest grup pertanyen gran part dels tensioactius que es fan
servir en l’elaboració d’emulsions, entre ells hi ha: els derivats del Sorbità (Span®),
derivats del Sorbità Polioxietilenats (Tween®), els derivats del polioxietilenglicols,
alguns èsters i èters i el cetomacrogol. També són no iònics els èsters grassos de la
sacarosa i sucroglicèrids, així com les alcalonamides (Comperlan®), que es fan servir
com a estabilitzants de l’escuma i espessidors en la formulació de xampús.
R O CH2 (CH2 O CH2)n CH2OH
Part hidròfilaPart lipòfila
3.11. PRODUCTES MINERALS
Es tracta de productes minerals de diversa naturalesa que poden formar part de la formulació
de medicaments amb funcions molt variades. Destaquem els següents:
 Sílice: Existeixen nombroses formes comercials de sílice. Aquestes es diferencien per
les seves propietats físiques, que alhora depenen de la forma de preparació. El seu
principal interès resideix en el seu elevat poder absorbent. Els tipus de sílice que es fan
servir més a farmàcia són:
 Sílices precipitades: S’obtenen per reacció del silicat de sodi (Na2SiO3) amb
àcid. L’àcid silícic (H2SiO3) alliberat polimeritza lentament formant un
precipitat gelatinós transparent del qual exuda mica en mica l’aigua (sinèresi).
Després d’assecar-se totalment, s’obté un xerogel (gel en estat sec) de gran
porositat.
 Sílice pirogèniques: Es preparen per reacció, en una cambra de combustió
(T>1000ºC), d’una mescla gasosa homogènia d’oxigen purificat, hidrogen i
SiCl4.
2H2
+ O2 + SiCl4 SiO2 + 4HCl

CFGS FARM
La sílice pirogènica és una pols blanca i lleugera que de vegades es presenta en
forma de flocs insolubles en aigua, en dissolvents orgànics i en àcids (excepte
l’HF). Però soluble en calent en lleixius alcalins.
Es fan servir en:
- Pols dermatològiques.
- Comprimits, com a lubricant o disgregant.
- Pomades ja que poden formar gels de consistència tova.
- Supositoris per augmentar la viscositat de certes masses.
- Emulsions i i suspensions com a estabilitzador.
La varietat comercial més emprada és Aerosil®. Existeixen diferents
presentacions amb propietats específiques per a cada aplicació.
 Talc: també anomenat talc de Venècia, és un silicat de Mg hidratat natural.
3MgO·4SiO2·H2O o també Mg3Si4O10 (OH)2
És una pols blanca untosa al tacte, insoluble en aigua i no atacable pels àcids. A causa
de la seva estructura laminar, té un gran poder lubricant.
El talc es fa servir principalment, en la preparació de pólvores d’ús extern degut a la
seva untuositat i en la fabricació de comprimits com a lubricant.
 Caolí: És un silicat natural d’Al de fórmula empírica:
Al2SiO5(OH)4 o 2SiO2AlO3·2H2O
Igual que el talc presenta una estructura laminar. Es fa servir com a diluent i absorbent
en la fabricació de pólvores per a ús intern i extern, i en la fabricació de comprimits.
 Bentonita: És una argila natural, que té una elevada proporció de montmorillonita, un
silicat d’Al en el qual una sèrie d’àtoms d’Al i de Si poden ser substituïts per altres
com el, Fe i el Mg.
Es presenta en forma de pólvores blanques o beix amb la propietat d’inflar-se en
l’aigua produint una massa mal·leable (afavoreix l’obtenció de fines capes de
material).
Es fa servir com a excipient per a pomades i per estabilitzar determinats tipus
d’emulsions i suspensions.

Ud 1 materies primeres 2013 url

Ud 1 materies primeres 2013 url

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (15)

Similar to Ud 1 materies primeres 2013 url

Similar to Ud 1 materies primeres 2013 url (16)

Ud 1 materies primeres 2013 url