La crisi de la Restauració 2a part. 1914-1923

1. Història d’Espanya
2n de Batxillerat
TEMA 11.- LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ .
(1898-1931). 2a part

2. 2.- L’època de la 1a Guerra Mundial i la crisi de 1917 (1914-1918)
2.1.-L’impacte de la 1a Guerra Mundial
2.2.La crisi de 1917
3.-La desintegració de la Restauració (1918-1923)
.
Index

3. 2.1.-L’IMPACTE DE LA Ia GUERRA MUNDIAL. (1914-1918)
. I) L’impacte polític.
II) L’impacte econòmic i social
. Els dos bàndols de la 1a Guerra Mundial:
*els imperis centrals front *França, GB, Rússia, més
Itàlia i USA (1917) com a països més importants

4. Impacte polític de la 1a Guerra Mundial
Divisió
societat espanyola
La Revolució Russa La Pau de Versalles

5. I). L’impacte polític.
Quan esclata la Iª Guerra Mundial, el govern conservador de Dato es declara neutralDato es declara neutral en
el conflicte, posició lògica tenint en compte el tradicional aïllament d’Espanya des del
segle XIX i la poca importància que tenia en aquest moment
Però la societat espanyola sí que es dividirà en dos: els conservadors, l’església i la majoria
de l’exèrcit seran majoritàriament germanòfilsgermanòfils (partidaris d’Alemanya i Àustria-Hongria),
mentre que els progressistes ,republicans i bona part dels
socialistes seràn aliadòfilsaliadòfils (partidaris de França i Gran Bretanya);
els sectors obrers més revolucionaris es mostres neutralsobrers més revolucionaris es mostres neutrals
per considerar-la una guerra imperialistaper considerar-la una guerra imperialista

6. El triomf de la Revolució RussaEl triomf de la Revolució Russa durant la guerra (1917) va estimular
la democratització en molts païsosla democratització en molts països, sobretot en la fase de Febrer, quan
cau el Tsar Nicolau II. D’altra banda, la fase d’Octubre és l’espurnala fase d’Octubre és l’espurna
per a una radicalització revolucionaria del moviment obrerper a una radicalització revolucionaria del moviment obrer (i es
multipliquen els conflictes socials) (“hagamos como en Rússia”)

7. El Tractat de VersallesEl Tractat de Versalles implica un canvi en el mapa d’Europa
i apareixen nous països (Txecoslovàquia, Polònia, etc).
El president nord-americà Wilson dona
suport a la doctrina de l’autodeterminaciól’autodeterminació
per a les minories nacionalsper a les minories nacionals.
Tot això és un estímul pels moviments nacionalistes en Espanya en la seuaestímul pels moviments nacionalistes en Espanya en la seua
lluita per l’autogovern.lluita per l’autogovern.
:
President Wilson

8. Els canvis en el mapa d’Europa.
Europa 1913 Europa 1919

9. Maura i Dato escriuen
sobre la neutralitat

10. L’impacte econòmic i social
I)La neutralitat va suposar un fort creixement econòmic: els països en guerra (la majoria)
necessiten aliments, productes industrials, matèries primeres,... que estan
disposats a pagar a qualsevol preu i que Espanya es pot oferir . A més, es produeix
la substitució d’aquells béns que s’importaven i que la guerra dificulta
III)La guerra beneficià especialment el tèxtil (català) i metal·lúrgia (basca)
el sector agroalimentari i la mineria (ferro basc),
però els beneficis eren purament especulatius i no van servir
per a modernitzar l’estructura econòmica del país.
Una bona part es dirigirà a despesa sumptuària (luxe, etc).
Així, els beneficis igual que vénen amb la guerra es perdran quan finalitze aquesta
II) La balança comercial, tradicionalment deficitària,
va ser substituida per un superàvit.

11. IV) L’augment dels preus pel creixement de la demanda externa va ser molt fort
(d’un 20%, arribant al 72% en el blat), pujant molt per damunt dels salaris
V) Front a l’augment dels beneficis de la burgesia, les condicions de
vida dels treballadors empitjoren i s’accentuen les diferències socials
VI )El resultat és l’agreujament de les tensions socials i dels conflictes laborals:
de 74.000 vaguistes el 1914 a casi 200.000 el 1919.
La militància de les centrals sindicals es multiplica.

12. Indicadors socioeconòmics 1913-20Indicadors socioeconòmics 1913-20

13. Indicadors socioeconòmics 1913-20Indicadors socioeconòmics 1913-20

15. Les repercusions socials
VII ) L’augment de les diferències socials, junt a l’impacte de la Revolució Russa,
agreujarà les protestes obreres (de 212 vagues en 1914 a 463 el 1918),
encara més quan s’acabe el creixement econòmic en finalitzar la guerra

16. Les repercusions socials.Les repercusions socials.

17. 2.2.-LA CRISI DEL 1917.
La conjuntura de l’any 1917.
La crisi militar.
La crisi política.
La crisi social.
Les conseqüències del 1917.
Puerta del Sol, Madrid, 1917

18. La crisi de
1917
Les Juntes
de Defensa
L’Assemblea
de
Parlamentaris
La vaga general

19. La conjuntura de l’any 1917.
En 1917 coincidiran les desigualtats econòmiques, la conflictivitat social, les dificultats
polítiques (crisi del torn, necessitat de reformes,...) i el descontent dels militars:
la protesta contra el govern serà generalitzada (oposició política, militars, sindicats,...)
Però el moviment de protesta fracassarà per diferents raons: els interessos dels que
protestaven eren molt diferents i no tenien cap programa comú, els militars es mostren
indecisos i confosos (por a una revolució obrera) i els sindicats es radicalitzen

20. La crisi militar.
El descontent entre els militars peninsulars va anar creixent perquè l’excessiu nombre
d’oficials dificultava els ascensos, que sols s’obtenien per mèrits de guerra al Marroc
(africanistes), a la qual cosa es sumava la baixada del salari real per l’augment dels preus
Els oficials de baixa i mitjana graduació formaren Juntes de DefensaJuntes de Defensa, associacions militars
nascudes a Barcelona que demanaven
*un augment salarial i *l’ascens únicament per antiguitat.
Destaca també la crítica als politics de la Restauració i a la corrupció.

21. El Manifest de les Juntes de DefensaEl Manifest de les Juntes de Defensa

22. • Davant la negativa del govern van fer un manifest (juny
1917) , demanant una regeneració del sistema, la qual
cosa va fer pensar als republicans que l’exèrcit podria
ajudar-los.
• Finalment Garcia Prieto, president del govern reconeix
les Juntes i dimiteix.
• Els militars tenen el suport del Rei. El nou president,
Dato puja els salaris i divideix el moviment de protesta.
• Les Juntes continuaràn fins 1922. La pressió dels
militars contra el sistema polític anuncia la fi del sistema
de torn dibuixat per Cànovas on l’exèrcit es mantenia al
marge de la política.

23. La crisi política.
Davant les protestes socials i dels militars, Dato clausura les Corts i imposa la censura
Front a açò, la Lliga Regionalista (Cambó) organitzà a Barcelona una
Assemblea de Parlamentaris(juliol) que demandarà unes eleccions lliures (netes) per a unes
Corts constituents i l’autonomia per a Catalunya
(tb esperaven que les protestes dels militars facilitarien la reforma del sistema)
Aquesta Assemblea convocà una reunió de tots els diputats i senadors
espanyols, però, davant la prohibició del govern, sols n’acudiren 71 dels 760

24. L’assemblea es va celebrar, però la Guàrdia Civil la va dissoldre

25. Francesc Cambó líder de La Lliga
i impulsor de l’Assemblea

26. Aquest moviment no va tindre continuïtat en Octubre, però en Madrid:
*la negativa de conservadors i liberals a integrar-se en l’assemblea
*les discrepàncies internes entre catalanistes de dretes, republicans i socialistes,
*l’oposició de les Juntes de Defensa a sumar-se
*i la por un moviment social cada vegada més radicalitzat
(por a la revolució per l’impacte de la Vaga d’Agost)
van fer fracassar el moviment

27. Miguel Maura, testimoni de la Vaga de 1917Miguel Maura, testimoni de la Vaga de 1917

28. . La crisi social (I). La vaga general de 1917
Les protestes més importants van ser les protestes socials, protagonitzades
pels obrers i els seus sindicats (UGT i CNT) per la baixada dels salaris
reals front al fort augment dels beneficis de les empreses
En 1916 UGT i CNT havien acordat un manifest conjunt en què demanaven
al govern que parara la pujada dels preus o farien una vaga general
En març de 1917 UGT i CNT tornen a publicar un manifest conjunt amenaçant ambUGT i CNT tornen a publicar un manifest conjunt amenaçant amb
una vaga general revolucionària si el govern no intervenia per a posar fi a l’augmentuna vaga general revolucionària si el govern no intervenia per a posar fi a l’augment
de les diferències socials i l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadorsde les diferències socials i l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors
L’impacte de la Revolució Russa
(febrer) també s’ha de tenir present

31. Manifest conjunt UGT-CNT març de 1917

32. El nombre de vagues no para d’augmentar durant tot l’any 1917 i la tensió esclatarà
definitivament de forma violenta en agost: arran del fracàs de la vaga ferroviària per
solidaritat en València, UGT crida a la vaga general (agost de 1917), sumant-se la CNT

35. La vaga general d’agost de 1917, poc seguida al camp, va tindre un major èxit a les ciutats,La vaga general d’agost de 1917, poc seguida al camp, va tindre un major èxit a les ciutats,
especialment a Madrid, Barcelona, País Basc, Astúries i les zones mineres andalusesespecialment a Madrid, Barcelona, País Basc, Astúries i les zones mineres andaluses

36. L’AFILIACIÓ SINDICAL L’ANY 1917

38. L’ús de la violència per part d’obrers a Barcelona, Huelva i Astúries va provocar una reacció
molt repressiva del govern, que decreta la llei marcial i envia l’exèrcit a reprimirmolt repressiva del govern, que decreta la llei marcial i envia l’exèrcit a reprimir
violentament el moviment: més de setanta morts, dos-cents ferits i dos mil detingutsviolentament el moviment: més de setanta morts, dos-cents ferits i dos mil detinguts
i condemna a cadena perpètua per part de tribunals militars als membres del comité de vagai condemna a cadena perpètua per part de tribunals militars als membres del comité de vaga
El comité de vaga detingut
(Besteiro, Largo Caballero,
Saborit i Anguiano
Dato, president del govern amb
Alfons XIII

39. La vaga d’agost de 1917 és reprimida i, per tant, fracassa, les protestes
socials continuaran però el sistema de la Restauració resisteix

40. La crisi de 1917 segons P.PrestonLa crisi de 1917 segons P.Preston
“ La fuerza dominante en el capitalismo español era la oligarquía agraria, que ejercía un monopolio casi
completo sobre la política nacional (..).Ese monopolio estaba construido sobre los pilares gemelos de un
sistema de falsificación electoral basado en el poder de los terratenientes y en el poder represivo de las
fuerzas del orden: la Guardia Civil y, en tiempos de mayor tensión, el ejército. A partir de la
industrialización empezaron los desafíos al sistema. Las sublevaciones rurales desesperadas dejaron
paso a las huelgas de un proletariado militante. Cuando llegó la inevitable explosión, ésta no fue
precipitada por la clase obrera sinó por la burguesía industrial. La rápida bonanza económica, de
resultas de la ventajosa neutralidad española durante la primera guerra mundial, hizo que los
industriales se beneficiaran (..). El equilibrio de poder en la élite económica se desplazó un tanto. Los
intereses agrarios mantuvieron su preemienecia, pero los industrales ya no estaban dispuestos a tolerar
su posición política subordinada (..).
El celo reformista de los industriales y de los banqueros enriquecidos coincidió con una intensificación
de la militancia entre un proletariado empobrecido por las escaseces de la guerra y la inflación. La UGT y
la CNT, se vieron unidas en la esperanza que una huelga general derribaria un sistema corrupto. (..).
Mientras, los oficiales del ejército de graduación intermedia protestaban por los bajos salarios, los
ascensos y la corrupción política (..). Si el movimiento hubiera estado unido en sus propósitos podría
haber suplantado al sistema de la Restauración y haber establecido un gobierno democrático (..).
Tal y como estaban las cosas, las clases dirigentes explotaron sus contradicciones. Los oficiales fueron
separados del movimiento reformista, otorgándoles concesiones.(..) Otra vez en paz con el sistema, el
ejéricto se aprestaba a defenderlo en agosto de 1917 reprimiendo la huelga general. Alarmados por la
perspectiva de una revolución proletaria, los industriales y los banqueros amortiguaron sus propias
reclamaciones de reforma política y (..) se unieron en 1918 a un gobierno de coalición nacional con los
partidos liberal y conservador. (..)
Desde 1918 en adelante, se produjo la división de España en dos grupos hostiles: los industriales y los
terratenientes frente a los obreros y los braceros. Durante 5 años, la agitación social alcanzó niveles de
una guerra civil no declarada, hasta la nueva intervención del ejército en 1923 (golpe de estado de Primo
de Rivera).
PRESTON, P., La política de la venganza, El fascismo y el militarismo español en la España del
siglo XX, Madrid, Península, 1997, pp.40-42

41. . El col·lapse dels governs i les institucions.
La conflictivitat obrera.
El problema del Marroc : Annual.
. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-23).

42. Els fets del 1917 no aconsegueixen posar fi al
sistema de la Restauració, que sobreviu a la
crisi, però el desgasten i suposen l’inici de la
seua descomposició: la inadaptació a les
demandes socials i la manca de
democratització faran caure el sistema sols
cinc anys després.
L’oposició ha crescut en aquestos anys però
encara no té la suficient força per a iniciar un
canvi polític i estan molt dividida.

43. La descomposició de la Restauració es
caracteritza per:
I)L’establiment dels governs de concentracióI)L’establiment dels governs de concentració (primer) i pel fracàs dels partits dinàstics, on es
succeeixen les divisions i lluites internes entre els seus líders.divisions i lluites internes entre els seus líders.
II) La conflictivitat social es multiplicaLa conflictivitat social es multiplica:
•En el camp, el Trienni Bolxevic, 1918-1921, localitzat en la vall del Guadalquivir
•En els centres industrials, destaca Barcelona amb una onada vaguística i el pistolerisme
III ) El problema del Marroc.El problema del Marroc. La derrota d’Annual el 1921
és el desencadenant del colp militar de Primo de Rivera, el 1923

44. La desintegració del sistema. Els governs de concentració
Els governs de concentració: per a fer front a la crisi es van unir en un mateix govern
conservadors, liberals i la Lliga Regionalista (el govern de concentració de Maura
és el més important), però els canvis de govern i de ministres van ser constants i les
diferències entre ells van fer impossible qualsevol reforma, sent incapaços
de contenir la inflació i restablir l’ordre social . Tot açò representa la fi del tornisme
Presidents del Govern d’Espanya entre 1903 i 1922

45. Govern de concentració nacional presidit per
Maura en 1918
En cinc anys (1918-23) es van succeir 10 governs diferents: inestabilitat política

46. Els governs suspenen les garanties
constitucionals
durant aquestos anys

47. Els governs de concentració
Davant la crisi institucional, l’exèrcit intervé cada vegada més en política, reprimeix
els intents revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un
sistema polític corrupte i incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat)

48. El PSOE creix, però, opta per la via parlamentaria i reformista: lleis que milloren les
condicions de vida dels obrers
(Julian Besteiro i Indalecio Prieto destaquen en aquesta direcció)
Front al sistema, els partits de l’oposició (republicans i socialistes sobretot) no van ser capaços
de fer-li front amb un programa alternatiu fort i estan dividits, i
els anarquistes es desentenen de la lluita política i opten per la lluita social

49. La conflictivitat social (I).
Les males condicions de vida dels obrers, la influència del triomf de la Revolució Russa i la
intensa agitació social en tota Europa (intents revolucionaris a Alemanya, Hongria,...) van fer
que la importància i activitat del moviment obrer fora molt major, arribant-se a una autèntica
crisi social: el Trienni Bolxevic a Andalusia (1918-21) i el pistolerisme a Catalunya (1917-23)

51. Després d’una etapa de prohibició, la CNT es refunda al Congrés de Sants amb
Seguí, Pestanya o Peiró, continua amb el seu caràcter
apolític, revolucionari i anticapitalista,
però es mostra partidària de negociar directament amb els patrons,
Barcelona, “ciutat de les
bombes”
El nombre d’afiliats passa de 15.000 en 1915 a 700.000 en 1919 (la majoria a Catalunya)

52. A Barcelona, la vaga a La Canadenca,
companyia d’electricitat, va paralitzar el
70% de la indústria durant mes i mig i
obliga a patronal i govern a acceptar la
tornada dels acomiadats, jornada de huit
hores, augment salarial i alliberament dels
detinguts durant la vaga.

53. La conflictivitat obrera (II).
Però no compleixen allò pactat, els treballadors
tornen a la vaga i patronal i govern responen
molt durament (tancament d’empreses o
lockout, repressió i pistolerisme).
La Patronal patrocina els Sindicats Lliures
(partidaris dels fabricants) i “naixen” els So
matens, milicians armats que persegueixen
sindicalistes (Francesc Cambó líder de La
Lliga hi participa). L’exèrcit, amb el general
Martínez Anido aplica la llei de “fugas”.

56. La radicalització de sindicats i patronal va fer que Espanya visquera fins a 1922
en un permanent estat d’excepció, amb les garanties constitucionals suspeses
. Davant la reacció del govern, l’exèrcit i la patronal, els anarquistes més radicals recuperen
la violència (Ascaso, Durruti i d’altres) i naix, així, el pistolerisme sindical. Com a
conseqüència de la violència, la militància cenetista baixa.
Somatens Francesc Cambó

59. Durant l’època del pistolerisme (1916-23) van haver més de 800 atemptats i 226 morts, entre
ells dirigents obrers (Layret, Seguí), coneguts empresaris i el mateix president Dato (1921)
Eduardo Dato

60. General Martínez Anido

63. A Andalusia, on la fam dels jornalers s’unia a l’augment dels preus, la influència de la
Revolució Russa i la riquesa dels señoritos, els anarquistes (i en menor mesura els
socialistes) impulsen revoltes camperoles en què cremen collites, ocupen terres,
es reparteixen les propietats i arriben a controlar els ajuntaments. Els objectius:
la reforma agrària i la millora de les condicions de treball

64. Trienni bolxevic en Andalusia

66. La revolta comença a Còrdova en 1918, però s’estén per Andalusia, Extremadura i La Manxa
El govern declara l’estat de guerra i envia la Guàrdia Civil
i l’exèrcit per a reprimir les revoltes, que duraran fins 1921

69. Després de la Setmana Tràgica l’exèrcit espanyol
havia aconseguit assegurar les seues posicions al
Marroc. Fins 1918, la situació es manté estable.
En acabar la Iª Guerra Mundial tres causes
provocaran la tornada a una guerra oberta :
* la por espanyola a que França intentara ampliar el
seu territori al Marroc;
*la mobilització de les tribus del Rif (amb Abd-el-
Krim al cap) ;
*i la venda d’armes a baix preu en acabar el
conflicte mundial .
. El problema del Marroc: Annual (I).

70. El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva
tot el nord del Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes: des de Tànger i Ceuta al
general Berenguer ocuparia tota la zona occidental, mentre que el general
Silvestre, des de Melilla, ocuparia tota la zona del Rif oriental

71. El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre, de manera
improvisada, i deixant descoberta la reraguarda es va veure sorprès a Annual per l’atac
d’Abd-el-Krim .
Les tropes, mal preparades, pitjor organitzades i sense cap motivació,
van fugir en desbandada i es van produir més de 10.000 baixes (incloent Silvestre).
És el que es coneix com El Desastre d’Annual (1921El Desastre d’Annual (1921)
Abd-el-Krim
General Silvestre
General Berenguer

75. El problema del Marroc: Annual (II):
les conseqüències d’Annual.
Les notícies del desastre d’Annual van donar lloc a fortes protestes a la premsa i el carrer,
exigint responsabilitats, mentre els militars i els polítics es tiraven les culpes mútuament
El govern va dimitir i es va formar un govern de concentració presidit per Maura
Es va encetar una investigació parlamentària per esbrinar què havia passat i castigar els
culpables: els parlamentaris elaboraren un informe conegut com a expedient Picasso
General Juan Picasso

76. Durant l’elaboració de l’informe, republicans i socialistes (destacà Indalecio Prieto)
demanaren que es castigara durament els responsables,
incloent la cúpula militar al Marroc i el propi Alfons XIII.
Recordem que el rei intervenia en el nomenament dels caps militars
i el cas de Silvestre no va ser una excepció.
Indalecio Prieto. Diputat socialista

77. El discurs parlamentari de Prieto

78. La investigació parlamentària obrirà una enorme crisi política i militar i l’expedient Picassol’expedient Picasso
no arribarà mai a les Corts, ja que uns dies abans de que es presentara els militars ho van
impedir: Primo de Rivera, amb el consentiment del rei Alfons XIII, dona un colp d’estat,dona un colp d’estat,
acaba amb el sistema liberal canovista i es proclama dictador (13 de setembre de 1923)acaba amb el sistema liberal canovista i es proclama dictador (13 de setembre de 1923)

79. “(…) Por primera vez después de la Restauración, el parlamento y una de sus comisiones se
habían vuelto incompatibles con la voluntad real, según hizo notar más tarde el general López
Ochoa, el cual, en 1923, tomó parte en la conspiración que barrió al parlamento al grito de
“¡Viva el Rey!”
Pero la rebelión popular a favor de la deseada dictadura real no se producía y Alfonso tuvo que
cultivar los procedimientos anticonstitucionales tradicionales. En julio de 1923 , dijo a un
ministro, Salvatella, que “será muy difícil impedir la formación de un gobierno militar” libre de
los obstáculos que, para ciertos actos, entorpecen el trabajo de un gobierno constitucional. Un
mes más tarde, el rey confesó abiertamente a Antonio Maura que estaba dispuesto a dar
personalmente un golpe. No es extraño, pues, que los futuros gobiernos vieran en el rey un
cómplice en potencia de sus planes para derribar el sistema parlamentario.”
SHLOMO BEN-AMI.- La dictadura de Primo de Rivera, 1923-30, Barcelona, Planeta, 1983.
La visió de Ben-Ami

81. Nota sobre el context històric per a l'examen.
Donat que ara demanen parlar-ne de tot el bloc
temàtic, el més fàcil es
1) Situar en el temps (1875-1931) i localitzar
els documents en quin dels dos temes
pertoca si la Restauració o la crisi
2) Parlar-ne del caràcter de la Restauració com
a règim monàrquic i liberal basat en dos
partits que s'alternen paciíficament en el
poder i dels pactes corruptes o caciquisme.
Té el suport dels propietaris, l'Església i
l'Exèrcit (que deixa d'intervindre formalment).