1. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
TABLEAU II
1. Documentació general
a) Títol: Tableau II
b) Autor: Piet Mondrian
Amersfoort (Paixos Baixos, 1872 –
Nova York, 1944)
c) Biografia de l’autor:
Pintor holandès, considerat el pare
del neoplasticisme o plàstica
pura.
El seu esperit, auster, i les seves
creences teosòfiques el menaren a
un llenguatge pictòric inspirat per
l’angle recte, la línia, el pla i els
colors primaris (més blanc i negre),
cercant entre tots ells harmonia.
Es formà com a professor d’art a l’Acadèmia de Belles Arts d’Amsterdam, i es donà a
conèixer el 1906 com a pintor tradicional de paisatges.
Després de contemplar les primeres obres cubistes de Picasso i Braque, s’instal·là a
París i decidí pintar a la manera cubista, interessat en reduir les formes individuals a
una formula general. Encara que plàsticament la seva obra respecta els principis
cubistes, des del 1912, experimentà un clar avenç cap a l’abstracció que culminà el
1917 amb l’abandonament definitiu del referent extern.
Torna a Amsterdam el 1914, i investiga en un llenguatge abstracte dins un sistema
sever d’horitzontals i verticals.
Amb Theo van Doesburg fundà la revista “De Stijl” (1917), portaveu europeu de les
tendències geomètriques i constructivistes.
Formulà teòricament el neoplasticisme com una nova organització de l’espai i eliminà
de la pintura tot un segell manual a fi d’assolir en la simplicitat la màxima força
plàstica.
d) Cronologia de l’obra: 1921 – 1925
e) Context històric: Neoplasticisme (1917 – 1931)
El Neoplasticisme és una avantguarda intel·lectual de caire abstracte que cerca
l’harmonia i la puresa plàstica, com la música i les matemàtiques. S’inicià a Holanda,
l’any 1917, de la mà de Piet Mondrian i Theo van Doesburg, entorn a la revista De
Paqui Berral 1

2. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
Stijl (L’estil). Col·laboren en aquest moviment pintors, arquitectes i decoradors que
intenten fusionar totes les arts amb una harmonia universal que aconsegueixi millorar
el món que els envolta. Exalten la racionalitat que s’expressa en un art pur, de formes
simples i ordenades. Per ells l’abstracció és claredat, ordre i certesa.
La simplicitat del seu llenguatge ha influenciat notablement en el disseny i
l’arquitectura del segle XX.
f) Mecenes o patrocinador: No en té.
g) Tècnica: Oli.
h) Suport: Tela.
i) Mides: 55,6 x 53,4 cm.
j) Descripció pre-iconogràfica: Diferents quadrats i rectangles de diverses mides i
colors, delimitats per línies negres.
k) Lloc d’ubicació original i actual:
- Lloc d’ubicació original: Per ser exposat.
- Lloc d’ubicació actual: Col·lecció Max Bill, a Zuric.
2. Anàlisi formal
a) Composició:
Equilibrada / desequilibrada: És una composició completament equilibrada, on el
color, la forma i la col·locació estan estudiades segons un perfecte ordre mental.
Aquest equilibri s’assoleix amb:
- l’ús de línies rectes verticals i horitzontals, que formen angles rectes.
- la combinació de zones amb diferents extensions (un rectangle gran i un petit) que
tenen el mateix valor perquè l’extensió està compensada amb la tonalitat; de igual
manera, dues tonalitats diferents són compensades per l’extensió de la superfície.
- la ubicació de les línies, formes i colors.
Esquema compositiu: Línies compositives / Formes geomètriques:
Compositivament, la tela s’organitza gràcies a diferents línies compositives. Les línies
rectes horitzontals i verticals, formen una quadrícula de quadrats i rectangles on es
combinen el fons, el color, l’espai i la forma.
Piet Mondrian divideix la superfície matemàticament, amb coordenades verticals i
horitzontals, resolt amb proporció el que a la natura apareix en altura i amplada.
La columna fa d’eix central.
Tractament del volum i l’espai: Plana / Profunda: Plana.
Tancada / oberta: Oberta.
Paqui Berral 2

3. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
Mondrian deixa sense traçar els extrems del quadre (l’angle inferior esquerre aquí).
Veiem que no ha acabat de pintar les línies negres, però tot i així, per la llei que fa que
sempre tendim a imaginar completa una figura inacabada, "veiem" que aquestes línies
es perllonguen més enllà del quadre.
b) Elements plàstics.
Predomini de la línia / predomini del color: En Tableau II, Mondrian fusiona les
línies i el color. Generalment, les seves obres neixen o del color o de les estructures
de línies.
Línia: Mondrian utilitza línies rectes negres traçades amb regle i totes elles amb el
mateix gruix (en altres quadres posteriors les línies no tenen el mateix gruix). Aquestes
línies creen formes geomètriques tancades: quadrats i rectangles.
Les distàncies entre les línies varien sense que sigui possible trobar una norma que
expliqui les variacions. No hi ha dos rectangles que siguin iguals, encara que alguns
ho poden semblar a primer cop d’ull (el rectangle gran blanc i el groc més gran; el
blanc gran i el blau gran; el blau de la base i el vermell de l’extrem esquerre a dalt). Si
els mesurem, comprovem que tots són diferents.
El pintor s’ha esforçat a crear la màxima variabilitat de formes amb un mínim
d’elements per tal d’observar les correspondències i les relacions que s’estableixen
entre aquestes formes. Les pinta de diferents colors primaris i es serveix de les línies
negres per aïllar cada color, ja que considerava que si aquests es toquessin s’influirien
els una als altres i es matisarien sensorialment.
Cromatisme: Mondrian treballa amb els colors primaris – blau, groc i vermell -;
el negre per crear la retícula de separació entre aquests colors; i el blanc per
simbolitzar la llum.
Els colors es relacionen entre ells per la seva qualitat física no pel seu contingut
emocional; és a dir, els colors no es valoren a través dels sentits sinó de la ment.
Aquests colors varien segons la seva superfície i la forma que adopten. El mateix color
dins un rectangle canvia si aquest rectangle està disposat vertical o horitzontalment.
El color groc irradia, el blau retrocedeix i el vermell s’expandeix: cadascuna de les
figures del quadre tendeix a dilatar-se o a contreure’s, a emergir o a submergir-se i
influencia les altres de manera que el conjunt ha de formar un tot homogeni de plans
geomètrics.
Es tracta de veure com s’equilibren aquestes forces, com el quadrat gran blau fa de
contrapunt del groc a l’esquerra; si llegim el quadre d’esquerra a dreta, veiem:
- a la primera columna només hi ha rectangles allargats en groc i en gris, i aquests
es perllonguen més enllà del quadre;
Paqui Berral 3

4. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
- a la segona columna i a la quarta trobem els tres colors primaris (vermell, blau,
groc) més el blanc;
- a la columna central, que fa d’eix, un rectangle blanc, un de negre, un de vermell
un de blau i part d’un de groc, apaïsat;
- a la quinta columna, que fa de contrapunt de la primera, es repeteixen el groc i el
blanc i apareix el negre, com una repetició del rectangle negre central que continua
més enllà;
- la sisena columna, tan sols suggerida en blanc i negre, s’escapa del quadre i dona
la sensació de continuïtat.
Què succeeix amb aquestes formes i colors? Excepte el blanc, que no pesa, el
vermell, el blau i el groc es fan més petits i horitzontals en la part baixa del quadre.
D’altra banda, quan dos rectangles d’un mateix color estan junts, observem que
tendeixen a formar visualment un bloc, una unitat: això és especialment visible en els
tres rectangles blancs de l’angle inferior esquerre.
- Pinzellada:
Aquests quadres eren de factura lenta i laboriosa, amb moltes capes de pintura
aplicada de manera que la pinzellada no es notés.
Llum: Cada color té la seva pròpia llum.
Ritme: Moviment.
Si observem solament un fragment de l’obra es produeix una sensació d’immobilitat,
però el conjunt de la composició té un dinamisme que arriba des del seu interior
mateix.
Els rectangles blancs, estratègicament col·locats, suggereixen una estructura helicoide
(molinet de vent, esvàstica) i un moviment circular.
El rectangle groc, prim i allargat, de la part inferior estira la composició i li ofereix un
punt de fuga de manera que accentua el moviment centrífug.
c) Forma d’expressió: Abstracte.
d) Estil:
De l’autor:
Mondrian és l’exponent més important de l’abstracció geomètrica del segle XX i el
model o marc de referència de gairebé tots els experiments duts a terme en aquesta
àmbit. Les seves aspiracions eren sublims i espirituals: lluitava contra el materialisme i
estava convençut que el món es beneficiari d’ambients abstractes purs.
Tableau II és una obra molt representativa dels inicis del període entre 1921 - 1940,
considerat el període més ric ("madur") de Piet Mondrian.
Paqui Berral 4

5. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
Mondrian ha suprimit tota referència a la realitat visual per construir la seva pintura
amb els elements mínims necessaris per a l’expressió plàstica. Aquests elements són:
- les línies en negre que formen una retícula de verticals i horitzontals, tallades en
angle recte. Responen a les dos dimensions bàsiques que expliquen el món segons
les teories del neoplasticime: la vertical de la llum del sol sobre la terra i l’horitzontal
del moviment de la Terra entorn del Sol; Mondrian suprimí les diagonals i les línies
corbes perquè considerava que eren massa naturalistes, massa properes a les
percepcions visuals, en canvi la línia recta pura no existeix com a tal en la natura.
- els colors primaris (groc, vermell, blau) a partir dels quals podem obtenir tots els
colors de la paleta. Aquests colors omplen de manera homogènia la quadrícula
formada per les línies negres sense barrejar-se ni formar taques irregulars.
- els "no colors" (blanc, negre i gris). El blanc és la suma de tots els colors, el negre
és l’absència de llum, i el gris és el punt intermedi.
Mondrian demostra que:
- La percepció del color canvia en funció de l’amplitud de la superfície que ocupa.
- Dues zones amb diferents extensions (un rectangle gran i un petit) tenen el mateix
valor quan l’extensió està compensada amb el to; al igual, 2 tons diferents estan
compensats per l’extensió de la superfície.
La proporció perfecta s’obté quan els valors s’equilibren formant un pla geomètric.
Un dels efectes més originals de Mondrian és el de pintura plana sense una figura
central, que continua més enllà de la superfície de la tela, efecte anomenat més
endavant all over effect, que serà característic de la pintura abstracta americana dels
anys seixanta: així la pintura es presenta, no com una cosa, sinó com un ordre
universal que té una existència autònoma, més enllà de l’obra, un fragment de l’espai
del món real.
Quan Mondrian ha experimentat amb totes les combinacions i variacions possibles,
passa a alleugerir les seves pintures fent predominar el blanc. El predomini del blanc
mostra una voluntat de depurar al màxim el nou llenguatge visual cercant crear efectes
de tensió i equilibri amb un mínim d’elements. Aquests quadres “respiren" millor que
els anteriors, suggereixen una recerca nova. Aquesta "puresa" a la que aspirava
Mondrian, la seva idea de la bellesa, es podria explicar amb el doble sentit del mot
holandès "shoon" que vol dir "net" i també "bell."
De l’època:
El moviment del Neoplasticisme o “De Stijl” (L’Estil) es constituí a Holanda el 1917.
Va ser fundat per Mondrian i Van Doesburg.
El punt de referència serà les aportacions del Cubisme, amb la incorporació de la
quarta dimensió (espai – temps).
Paqui Berral 5

6. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
Els principis del Neoplasticisme són:
- L’ús d’elements plàstics primaris: la línia recta, l’angle recte, el rectangle, el
quadrat; i l’ús de colors primaris (groc, blau i vermell) i neutres (blanc, negre i gris).
- L’eliminació de la línia corba, perquè crea aquella confusió espiritual procedent del
Barroc.
- L’eliminació de tot record de pinzellada emocional: el color ha de ser compacte,
pur i pla.
- El rebuig a la imitació, la descripció i l’anècdota. Són antimaterialistes: la vida és
pura activitat interior, cal eliminar de l’art la presència del món perceptible a través dels
sentits.
El Neoplasticiste exalta la racionalitat. Es mostren optimistes davant la possibilitat de
crear un món nou i millor.
3. Interpretació
a) Tema i font del tema (iconografia):
Quadrats, rectangles de diverses mides acullen masses de colors primaris i brillants
que es combinen i formen un teixit tancat que ocupa la superfície de la tela.
Mondrian s’ha esforçat a crear la màxima variabilitat de formes amb un mínim
d’elements per tal d’observar les correspondències i les relacions que s’estableixen
entre aquestes formes i els seus colors:
- Els quadrat blancs s’obren com finestres, creen la sensació de llum que sura en
l’espai, mentre que els negres els veiem com una massa compacta de matèria pesant,
com blocs que poden ser forats buits.
- Els quadrats vermells i els grocs són expansius, el vermell s’expandeix
horitzontalment i el groc cap a la vertical, el blau en canvi retrocedeix, concentra la
força endins.
- El gris té un valor neutre.
Les línies negres li servien per aïllar cada color, ja que considerava que si aquests es
toquessin s’influirien els un als altres i es matisarien sensorialment.
b) Funció de l’obra o iconologia:
Per l’època: Creació d’una nova concepció de l’art dins de la tendència abstracte.
Pel lloc: per ser exposat.
Per l’artista: Mondrian vol aconseguir un llenguatge universal. Pretén saber com
es relacionen les formes pures, com es complementen i s’equilibren entre elles, per
Paqui Berral 6

7. NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian
arribar a les lleis generals de la composició plàstica. La denominació mateixa del
moviment De Stijl indica la recerca d’una nova estètica.
Creu que la unió de totes les arts s’ha de donar a través de les propostes
arquitectòniques, combinant plàstica, pintura i arquitectura en una formació clara,
simple, ordenada, elemental i pura.
c) Antecedents i transcendència:
Antecedents: Cubisme.
Transcendència:
La influència de Mondrian és enorme. Pot ser l’artista que més influència va exercir
sobre altres autors contemporanis. A més, amb els seus dissenys es va convertir en
un dels autors més imitats del segle XX. Veiem reproduïdes les seves formes en
anuncis i publicitat.
El Neoplasticisme va tenir molts seguidors en l’Europa de postguerra:
- La pintura abstracta americana dels anys seixanta està influenciada pel all over
efect que consisteix en fer l’efecte de que la pintura continua més enllà de la superfície
de la tela.
- Op-art: corrent artístic aparegut a Nova York el 1965 que exercí una gran
influència sobre la decoració d’interiors, llibres, mobiliari i vestits. Es caracteritza per
voler materialitzar les sensacions òptiques que produeixen els espectacles de la vida
moderna a les ciutats mitjançant procediments complexes, sense descartar el
magnetisme, l’electricitat, la mecànica, la teoria dels colors, els principis de l’òptica.
- L’art minimalista, la mínima expressió (dècada de 1970).
Paqui Berral 7