1. Requiem en
Re menor, Op. 48
Gabriel Fauré
1845 - 1924
Escrit entre 1886 y 1888
I. Introit et Kyrie
II. Offertoire
III. Sanctus
IV. Pie Jesu
V. Agnus Dei et Lux Aeterna
VI. Libera Me
VII. In Paradisum
Fauré va escriure sobre la seva rèquiem: "S'ha dit que el meu Requiem no expressa la
por a la mort i ha hagut qui l'ha cridat un amanyac de la mort. Doncs bé, és que així és
com veig jo la mort: com una feliç alliberament , una aspiració a un felicitat superior,
abans que una penosa experiència.
El Rèquiem en re menor, op. 48, de Gabriel Fauré fou compost en la seva major part
entre els mesos d'octubre i novembre de 1887, i estrenat a l'església de la Madeleine de
París l'any 1888. Altres parts d'aquest rèquiem es van compondre en dues parts; una
primera en aquells mesos i una segona vers el 1892. Es va estrenar amb orquestra de
cambra, però la partitura que es publicà l'any 1901 ja comptava amb una orquestra
simfònica, resultat de diferents proves que va fer en les diferents execucions que es van
fer de l'obra al llarg de la dècada de 1890. Va ser interpretat en el funeral de Fauré el
1924.
L'autor manifestà que no l'havia pas escrit a la memòria de ningú en concret sinó just
pel plaer de fer-ho. Està escrita per a soprano i baríton solistes, cor de veus mixtes i
orquestra. Avui s'interpreten indiferentment -però de manera diferenciada en els
programes- la versió de cambra de 1893 (que compta amb una versió revisada per John
Rutter) i la de gran orquestra del 1901. Tot i que Fauré és reconegut com un dels
mestres de la mélodie francesa, segurament que aquesta obra és la que li ha donat la
seva màxima projecció internacional.

2. El Rèquiem de Fauré és una obra inusual entre les altres aportacions al gènere, més
propenses en general a incidir en l'aspecte dramàtic del moment d'enfrontar a la mort. El
de Fauré, en canvi, resulta esperançador i reconciliador, sempre d'acord amb la idea de
la mort que el seu autor defensava. Així, ell mateix entenia aquest instant com "una feliç
alliberament en lloc d'una experiència dolorosa" i per això afirmava que el seu Rèquiem
era tendre -"tan tendre com ho sóc jo mateix" li va escriure a Ysaÿe una vegada-, o fins i
tot "una cançó de bressol sobre la mort". Per això, a primera vista podria semblar que
aquesta obra va sorgir com un oasi entre la resta. No obstant això, i sense abandonar el
país gal, si s'analitza la producció d'altres èpoques, s'observa que hi ha una tendència,
més o menys definida, que es caracteritza per un acostament més reconfortant cap al
moment irrevocable de la pèrdua. En aquest sentit, i obviant el que va compondre
Berlioz -potser l'antítesi més evident-, ja havien vist la llum altres rèquiem en els dos
segles anteriors amb un enfocament similar: el de Pierre Tabart al segle XVII i el
d'André Campra en el XVIII. Ambdós poden ser considerats com els antecessors d'una
tendència que continuaria el XX amb Maurice Duruflé i Alfred Desenclos.
Allunyat del tot de la trompeteria del Judici Final i el plor desesperançat de les ànimes
condemnades, el de Fauré és un Rèquiem obert a l'esperança i la salvació. Cert que el
seu Introito, en re menor (mateixa tonalitat que el de Mozart), presenta inicialment
l'aspecte tenebrista i llòbrec del descans etern més a l'ús, però progressivament es va
imposant un to més serè, també més vitalista. Pocs Agnus Dei resulten tan dolços com el
d'aquesta obra i el mateix final: In paradisum, introduït a canvi de la seqüència Dies
Irae, confirma la intenció gens condemnatòria de l'autor. L'halo que cobreix les seves
línies com una pacificadora boira, amb aquest misteri agre dels acords concebuts
inequívocament per al pianissimo, ens parlen molt més d'Impressionisme que de
Romanticisme.
Fauré va canviar l'ordre litúrgic que fins llavors era tradicional en aquestes
composicions, descartant la Sequence i afegint In Paradisum. Fins i tot va modificar la
lletra, ometent les parts que considerava que no encaixaven amb el que necessitava
expressar, així la seva obra consta de:
 I. Introit et Kyrie
 II. Offertoire
 III. Sanctus
 IV. Pie Jesu
 V. Agnus Dei et Lux Aeterna
 VI. Libera Me
 VII. In Paradisum
L'obra amb l'Introito i el Kyrie, lent, solemne, profund, pianíssim, que es dulcifica amb
l'entrada dels tenors, molt expressiva, seguida de les sopranos cantant molt dolçament
per arribar al forte amb tot el cor exclamant ex audi! I després, del kirie eleison, on juga
amb el crescendo, acaba de nou amb un pianíssim, gairebé un murmuri.
L'Offertoire comença amb una melodia harmoniosa i alhora solemne perquè les
contralts es llueixin a l'entrada, seguits dels tenors. Però el gran canvi sorgeix per donar
entrada al baríton. Aquí canvia tot i passem a un tres per quatre mentre el baríton canta
una melodia amb poques variacions en les notes, el que li dóna tensió i, malgrat sembla
fàcil d'executar, és una peça exigent i complicada.

3. En el Sanctus desapareixen les contralts. Comencen les sopranos que són contestades
tant per tenors com pels baixos, executant la peça en piano i pianíssim, fins al Hosanna,
moment cim en què el fortíssim trenca amb tot per tornar a poc a poc a apagar fins a un
pianíssim, tot un contrast que plena de bellesa musical l'ambient.
El Pie Jesu no abandona la dolçor en el cant i fins i tot exigeix a la soprano pocs
harmònics, però et porta de la seva mà a gaudir del plaer celestial etern, tota una delícia.
Agnus Dei, com tot en aquesta obra, comença dolç i melodiós, però juga amb canvis
profunds en la melodia i aprofita modulant entre forte i piano per donar una solemnitat
serena i res terrorífica que ens dirigeix cap a la lux aeterna on juga amb les veus del cor
i sobretot amb els divisis de baixos i tenors, aconseguint una "simfonia" de sons que
arriba al més profund del cor. Després talla tota la creació fins al moment i torna a
repetir en Introitus (encara que amb certes variacions en les veus) per acabar.
Libera me és el compendi de diversos arranjaments que Fauré va realitzar, i va ser en el
1893 quan va afegir al baríton i va aconseguir superar les seves anteriors versions.
Força, súplica i serenitat és el que ens transmet aquesta veu, de vegades dolça, de
vegades poderosa i sincera que es deixa acompanyar pel cor que, entre jocs amb els
pianos i fortes ens eleven inconscientment a una súplica gens desesperada, al contrari,
per continuar cantant com el baríton fins emocionar al final quan arriba al Libera me
domine.
I per si tot això era poc per donar suport a la creença de Fauré, que la mort era un simple
pas, res traumàtic, sinó una feliç alliberament, acaba el seu Rèquiem amb In paradisum,
una peça plenaa d'ànima i sentit que ens fa sentir el plaer d'estar en aquell lloc que tots
desitjaríem després de la nostra mort. El final, el cor entona un dolç pianíssim eternan
habeas requiem.