1. CONCERT ORQUESTRA SIMFÒNICA“ El Beethoven més feliç”1. INTRODUCCIÓA continuació presentaré el treball realitzat d’una orquestra simfònica: EL BEETHOVEN MÉS FELIÇAquesta obra s’ha realitzat a l’auditori, que es troba al carrer Llepant nº 150, el divendres 13 d’Octubre del 2009, a les 21 hores, a la sala 1 Pau Casals. Les circumstàncies polítiques i la fugida de la barbàrie conduïren diversos compositors del cor de la vella Europa a cercar refugi en la jova Amèrica, on trobaren un lloc on poder desenvolupar la seva personalitat artística. Alguns, com Waxman, contribuïren a dotar la música cinematogràfica d’un caràcter propi, que a més trobà ressò en la música d’alguns autors americans, com Barber, hereus tots ells de la tradició clàssico - romàntica europea que tingué en Beethoven un dels seus referents. I Waxman, Barber i Beethoven conformen el programa d’aquest dia, tan divers i alhora tan íntimament unit per vincles històrics i estètics. 1.1 MOTIUS DE L’ELECCIÓ DEL CONCERTEls motius pels quals vaig elegir el concert de: El Beethoven més feliç, són perquè, ja que no he anat mai a una orquestra simfònica, doncs almenys que les músiques em sonessin. També perquè així tenia temps per a preparar-me bé el treball, i poder anar amb grup, en aquest cas la classe 1k d’Educació Infantil.Un altre motiu és perquè hi havia una oferta, i les entrades eres més econòmiques. 2. ENTRADA DEL CONCERT3. PROGRAMA3.1 COMENTARI DEL PROGRAMAEl programa està força bé, ja que en el primer full, tenim un esquema de les obres que hi ha, i els tempos que apareixen en cada obra. També ens indica les divisions de la primera part i la segona, i amb això podies seguir perfectament el concert. En el programa li donen molta importància en el director d’orquestra i en aquest cas la convidada d’honor (violí), Lisa Batiashvili, ja que està plasmada la seva biografia. 3.2 LES OBRES Les obres estan dividien en dues parts, dirigit per un sol director: John Nelson, en la primera part ens trobem: a) Franz Waxman ( Königshütte, 1906- Los Angeles, 1967) “Compositor de l’obra”Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales (1955)Tempos: - Lento. Allegro - Dirge: Lento- Scherzo- Finaleb) Samuel Barber (West Chester, Pennsilvània 1910- Nova York, 1981) “Compositor de l’obra”Concert per a violí i orquestra, op 14 (1939-1940) Tempos: - Allegro- Andante- Presto in moto perpetuoLisa Batiashvili (violí), convidada d’honor En la segona part ens trobem: a) Ludwig van Beethoven ( Boon, 1770- Viena, 1827) “Compositor de l’obra”Simfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60 (1806)Tempos: - Adagio. Allegro vivance- Adagio- Allegro molto e vivace- Allegro ma non troppoEl que destacaria de les obres és que entre tema i tema, els músics es reincorporen altre cop en el seu lloc, és a dir, que es senten millor, ja que durant les obres es mouen. Un altre tret, que em va impressionar és que, el públic, s’espera a tossir entre obra i obra, mentre els músics es posen bé, i el director també. Considero que és important, ja que destacaria l’ambient de respecte que hi ha a l’auditori. 3.3 ELS AUTORSEla autors que hi apareixen en aquestes obres són: FRANZ WAXMAN. Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales. Nascut a Alemanys en el si d’una família jueva i de formació autodidacta, Franz Waxman va emigrar als Estats Units a causa del sorgiment del nazisme. Va suplicar la manca d’un rerefons musical amb un talent extraordinari per comunicar-se amb l’audiència- solia dir que escrivia el tipus de música que volia sentir si fos part del públic. Instal·lat a Holluwood, no només es va convertir en un dels autors més reconeguts de bandes sonores per al cinema ja que també va fundar, el 1947, un festival de música que, durant vint anys, va dur a Califòrnia la millor música contemporània, de vegades pagada amb els seus propis diners. I és que Waxman també volia mantenir relacions amb el món exterior, de la música “real”, la seva autèntica passió. La seva producció en aquest terreny és petita però significativa. Aquesta Sinfonietta la va compondre el 1955, durant un viatge de Los Angeles a Zuric, per encàrrec del compositor, empresari i director de la ràdio d’aquesta ciutat suïssa, Rolf Liebermann, que poc abans havia visitat Waxman i la colònia de músics europeus que vivien a Hollywood. L’obra és una feliç combinació de vigor i rigor. S’estructura en tres moviments, el primer i el tercer units pel caràcter energètic, la tonalitat de do major i un motiu musical que també apareix en el segon- lent i fúnebre- com a contratema d’una secció fugada. SAMUEL BARBER. Concert per a miolí i orquestra, op. 14. El concert per a violí de Barber és un dels pocs clàssics del repertori per a aquesta combinació instrumental que han vingut dels Estats Units. Figura cosmopolita, Barber tenia fortes afiliacions al nou món i la música contemporània, però també al Vell Continent i el Romanticisme. De fet, el concert el va compondre a cavall d’Europa i Amèrica. Format al prestigiós Institut Curtis de Filadèlfia, el seu desenvolupament estilístic es va veure enriquit per múltiples viatges. Ja de jove va guanyar renom internacional amb obres orquestrals com el cèlebre Adagio per a cordes, i la producció abraça un ampli ventall de gèneres. La seva veu individual, conservadora en el millor sentit de la paraula, s’allunya bastant dels corrents experimentals contemporanis. I quan el serialisme i altres modes antitonals van interrompre en l’escena musical, Barber es va mantenir ferm en la seva preferència per la música organitzada totalment i va imbuir les composicions d’una gran riquesa melòdica. Aquest estil personal l’ubica en un lloc similar al que ocupa Brahms dins de la música del seu temps. Envoltat d’una història entre còmica i llegendària, el concert va néixer a la primavera de 1939, per encàrrec de Samuel Fels, ric industrial del sabó de Filadèlfia, que volia un concert per al seu fill adoptiu i nen prodigi, Iso Briselli. Els dos primers moviments no van agradar al violinista, que esperava una obra virtuosa i impactant. Però en veure l’explosiu moviment final, culminació lògica de la tensió creixent prèvia, Briseli va objectar que aquest fragment no es podia tocar. Fels va exigir que li tornessin els diners que havia avançat, però Barber ja se’ls havia gastat. Per posar a prova la viabilitat del concert, l’Istitut Curtis va demanar a un jove estudiant de violí amb excel·lents aptituds per a la lectura vista, Herbert Bamuel, que estudiés el final i el toqués davant d’un grup reduït. Bamuel va demostrar que l’obra sí que es podia tocar, de manera que Barber va poder mantenir l’encàrrec i Briselli va renunciar als drets d’estrenar-la. Partitura extremadament lírica, el canvi de caràcter entre els dos moviments lents o moderats i el final brillant i virtuós de tipus Scherzo ha fet veure l’obra com un punt d’inflexió en la producció de Berber entre l’estil graciós de composicions anteriors i un nou llenguatge més auster i dissonant. L’obra es va estrenar amb èxit al febrer de 1941, a Filadèlfia. La crítica tan sols va objectar la dificultat de classificar l’obra sota cap etiqueta concreta, fruit sens dubte d’una manca de comprensió que va ser constant en la carrera de Berber. Després d’una revisió l’any 1948, el concert es va convertir en un dels més interpretats de tots els del segle XX i en una de les obres més populars del seu autor. El 1980, amb l’aprovació de Berber, James Galway en va fer una transcripció per a flauta.LUDWIG VAN BEETHOVEN. Simfonietta núm. 4 en si bemoll major, op.60 Escrita ràpidament i d’un sol impuls durant l’estiu de 1806- i contemporània, per tant, d’obres excepcionals que mostren el compositor al cim de les seves facultats -, la Simfonietta núm. 4 data de l’època en què l’amor de Beethoven per la comtessa Teresa von Brunswick –o potser per la seva alumna Josephine- semblava tenir un futur feliç. Podem atribuir, per tant, a aquesta circumstància el caràcter idíl·lic de l’obra, sovint qualificat fins i tot de divertiment per contrast amb l’aparença de les simfonies que l’envolten i d’acord amb la teoria segons la qual les simfonies beethovenianes de nombre parell són més relaxades que les de nombre senar. L’obra sorprèn pel retorn –excepte en tres passatges concrets- a les proporcions clàssiques. Les forces interpretatives són més petites que les habituals –només una flauta, senyal de l’estètica simfònca dels segle XVIII- i les dimensions més modestes, però l’elevat nombre d’innovacions –pel que fa a l’ús de l’enharmonia, el fraseig o el timbre- nega que aquesta sigui una simfonia menor i aprofundeix en l’evolució de la forma simfònica que ja havia començat. Sabem ben poc de la idea poètica de Beethoven per a aquesta quarta simfonia. Ens en falten tantes les referències extramusicals com els esbossos –i és molt poc creïble que no en fes. Només el començament de l’obra –amb el tema principal que emergeix d’una introducció lenta i misteriosa- es pot interpretar de manera programàtica. A continuació, en un marc d’unitat tonal i de caràcter, els quatre moviments respecten l’ordre que ja s’havia fet tradicionalment i posen en relleu la proverbial capacitat beethoveniana de modelar-los tots en un organisme coherent més enllà de la “simple” interrelació de motius musicals. El primer moviment es basa en tres temes que reflecteixen tres temperaments literaris: dramàtic, èpic i líric. El segon, lent i admirat per Schumann, conté tocs mozartians com la forma sonata sense desenvolupament i la cadència final per al vent solista. El tercer moviment és el primer Scherzo de Beethoven – tot i que duu el títol de minuet – en què tant la secció principal –un disseny ABABA en lloc de l’habitual ABA. El final, un dels més alegres de Beethoven, é un inesgotable moviment perpetu, lleuger i vigorós alhora. L’obra està dedicada al comte Franz von Oppersdorf, un admirador que el compositor va conèixer a través d’un amic comú, el príncep Lichnowski, que va encarregar la simfonia. Sembla, però, que l’acord inicial era per a una obra més ambiciosa –probablement, la cinquena simfonia- i que, finalment, per diversos motius, va acabar dedicant-li la quarta.La primera interpretació –privada- de la simfonia núm. 4 va ser a casa del príncep Lobkowitz, el 7 de març de 1807 i sota la batuta del compositor. El 15 de novembre del mateix any, es podia sentir públicament al Hoftheater. Tot i l’excel·lent acollida –la crítica en va lloar el caràcter original i noble simplicitat -, l’obra no es va imposar fins a la tercera audició. Avui, amb excepció possiblement de la vuitena, la quarta és la simfonia menys interpretada del Beethoven. 3.4 ELS INTÈRPRETS JOHN NELSON. DirectorNascut a Costa Rica, va estudiar a la Julliard School on va guanyar el premi de direcció Irving Berlin. Ha estat director musical de la Simfònica d’Indianapolis de l’Òpera de St. Louis i del Festival de Música de Caramoor a Nova York, principal director invitat de l’Orquestra Nacional de Lió, i conseller artístic de les orquestres de Nashville i Louisville. Actualment, Nelson és director musical honorari de l’Ensemble Orchestral de París i dirigeix les millors orquestres. Als Estats Units ha actuat amb les filharmòniques de Nova York i Los Angeles, l’Orquestra de Filadèlfia i les simfòniques de Londres i Bournemouth, la Philharmonia i la Royal Philharmonic. També ha col·laborat amb la Gewandhaus de Leipzig, la Dresden Staatskapelle, la Gurzenich Orchestra de Colònia, les orquestres de les ràdios d’Hamburg, Munic, Berlín i Saarbrucken, la Suisse Romande de Ginebra, la Santa Cecilia de Roma, el Maggio Musicale de Florència, les orquestres d¡Oslo, Rotterdam i l’Haia i les més importants de França. Els seus propers coompromisos inclouen la producció d’Els troians de Berlioz i El franctirador de Weber a Ginebra, La Passió segons sant Joan de Bach a París, i concerts amb la Gulbenkian a Lisboa, la Tonhalle a Zuric, la Nedherlands Radio Kammerphilharmonie, les simfòniques de Singapur i Sydney i la Filharmònica de Hong Kong, a més de l’enregistrament en DVD de la Missa Solemne de Beethoven amb l’Orquestra de Cambra d’Europa. Gran intèrpret de música coral sacra, l’any 1985 va dirigir diversos concerts amb obres de Bach o Händel al Carnegie Hall i, en d’altres ocasions, ha dirigit el Rèquiem alemany de Brahams i l’Elies de Mendelssohn. Va debutar en el món de la lírica a Nova York l’any 1972 amb Carmen de Bizet a l’Òpera de Nova York i, per indisposició del mestre Kubelic, al Metropolitan el 1974 amb Els Troians, fet que li va obrir les portes de teatres d’òpera com ara Chicago i a Santa Fe, Lió, Roma i La Bastilla de París. Ha enregistrat per a EMI, Sony, Deutsche Grammophon i BMG i ha rebut un Grammy pel seu CD Semele de Händel i un Diapason d’or per Beatriu i Benedicte de Berlioz. També és remarcable el seu enregistraments de concerts per a piano de Beethoven amb François- René Duchable i l’Ensemble Orchestral de París. John Nelson dirigeix l’OBC per primera vegada en aquest concert: El Beethoven més feliç. LISA BATIASHVILI. Violí Va començar els seus estudis a Hamburg amb Mark Lubotski i amb només 16 anys va guanyar el segon premi del concurs Sibelius a Hèlsinki, fet que va marcar l’inici de la seva carrera musical. A Munic, ciutat on resideix aquesta violinista georgiana, ha estudiat amb Ana Chumachenko i a Ravinia amb Miriam Fried i Ralph Gothoni. El 2008 va rebre el premi Choc de la musique i, recentment, ha estat escollida artista de l’any pel prestigiós ECHO Clàssic. Als Estats Units, Batiashavili ha actuat ja amb orquestres com ara la de Filadèlfia, les filharmòniques de Nova York i Los Angeles i les simfòniques de Boston, Chicago i San Francisco; a Europa amb les filharmòniques de Berlín i Londres, les simfòniques de la BBC i Londres, la Royal Concertgebouw, l’Orquestra de París, la NDR d’Hamburg, la simfònica de la Ràdio Finlandesa, l’Staatskapelle de Dresden, la Gewandhaus de Leipzig, la Tonhalle i les de cambra d’Europa i Bayerischen Rundfunk. També ha tocat amb les simfòniques NHK japonesa i la de Sydney. La temporada actual, 2009-2010, té previst tornar amb la Filharmònica de Londres i oferir concerts amb l’Orquestra Gustav Mahler, la de Cambra d’Europa, dirigida per Sakari Oramo, la Filharmònica de Nova York i Alan Gilbert, la Filharmònica d’Israel i Zubin Mehta, la Royal Concertgebouw amb Markus Stenz i la Bayerischen Rundfunks amb Esa-Pekka Salonen. També oferirà recitals al Palau de Belles Arts de Brussel·les i a Châtelet de París. En l’àmbit de cambra participa sovint en els festivals d’Edimburg, Aldeburgh, Malboro, Tanglewood, Saratoga, Holstein, Schubertiade i Kuhmo. Entre els seus enregistraments cal ressaltar el concert de Beethoven, el de Lindberg i el de Sibelius, tots tres per a Sony i un altre amb obres de Brahms, Schubert i Bach per a EMI que el 201, la revista BBC Music Magazine va incloure en el seu llistat de millors enregistraments de l’any. Batiashvili toca un violí Stradivarius de 1709, donació de la Nippon Music Foundation. Lisa Batiashvili col·labora amb l’OBC per primera vegada en aquest concert: El Beethoven més feliç.ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA:Primers Violins:- Friedeman Breuninger (concertino)- Cristian Chivu (assistent concertino)- Edgar Pujol (concertino associat, i col·laborador)- María José Aznar - Sarah Bels - José Valentín Centenero- Walter Ebenderger- Ana isabel Galán - Raúl García- Natalia Mediavilla- Katia Novell - María Pilar Pérez- Anca Ratiu- Jordi Salicrú- Jozef Toporcer- Kirsten Gidde (col·laborador)Segons violins: Alexandra Presaizen (solista)Jindrich Bardon (assistent)Emil Bolozan (assistent)María José Balaguer Hug Bosch Jana Brauninger Patricia BroniszAssumpta Flaqué Mireia LlorensMelita MurgeaAntoni PeñaJosep Maria Plana Joan TomàsRobert Tomàs Violes: Ashan Pillai (solista)Josephine fitzpatrick (assistent)Franck Heudiard Christine de Lacoste Sophie Lasanet Michel Millet Joan MiróMiquel Serrahima Miquel Serrahima CañadasJennifer Stahl Andreas Süssmayr Violoncels: José Mor (solista)Nabí Cabestany (assistent)Vicent Ellegiers (assistent)Núria CalvoLourdes DuñóJaume Güell Ola Manescu Linda d’Oliveira Joan Palet Jan – Baptiste Texier Contrabaixos: Christoph Rahn (solista)Enric Riagu ( assistent)Jonathan CampsApostol KosevJosep Mensa Matthew Nelson Albert Prat Flautes: Vicens Prats (solista invitat, col·laborador)Judith Wehrle (col·laboradora)Beatriz Cambrils (assistent)Ricardo Borrull (flautí)Oboès: Disa English (solista)José Juan Pardo Dolors Chiralt (assistent)Molly Judson (corn anglès) Clarinets: Larry Passin (solista)Francesc NavarroJosep Fuster (assistent i clarinet en mi b)Alfons Reverté (clarinet i baix)Fagots: Silvia Coricelli (solista)Alexandra Thorneloe (col·laboradora)Noé Cantú (assistent)Slawomir Krysmalski (contrafagot)Trompes:Juan Cornado García (solista, surant aquesta temporada)Joan Aragó David Bonet (assistent, durant aquesta temporada)David Rosell (assistent solista, durant aquesta temporada)Raimon Ramon (sol·laborador)Trompetes: Mireia Farrés (solista)Bob Koertshuis (solista invitat, col·laborador)Francesc Morales Angle Serrano (assistent)Adriàn Moscardó Trombons: Eusebio Sáez (solista)Vicent Pérez Gaspar Montesinos (assistent)Raul García (trombó baix)Tuba: Pablo Manuel FernándezTimbales:Gratiniano Murcia Percussió: Joan Marc Pino (assistent)Juan Francisco Ruiz Ignasi Vila Piano:Dolors Cano (col·laboradora) 3.5 INFORMACIÓ GENERAL QUE DÓNA EL FULLETÓLa informació que dóna el fulletó és: - Les obres del concert, dividides en les dues parts, incloent-hi la mitja part. - Biografia dels autors de les obres: Franz Waxman. Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales. Samuel Barber. Concert per a violí i orquestra, op. 14. Ludwig van Beethoven. Sinfonia núm. 4 en si bemoll major, op. 60. - Suggeriments discogràfics dels autors de les obres. - Biografia dels intèrprets:Director: John Nelson Violí: Lisa Batiashvili- Instrumentistes: primers violins, segons violins, violes, violoncels, contrabaixos, flautes, oboès, clarinets, fagots, trompes, trompetes, trombons, tuba, timbales, percussió, arpa i piano. - Informació dels propers concerts a l’auditori: Auditori simfònica: la novena de Breuckner i la passió romàntica. Auditori de cambra: Spanish Brss Luur Metalls Auditori contemporani: Stefano Bollani Trio L’auditori educa: corda i descorda Serveis generals de l’auditori: sistemes de venda i informació, museu de la música, atenció especial per a minusvàlids, servei gratuït de guarda-roba, bar la llanterna, aparcament a preu reduït, tramvia, metro, autobús, tren, bicing. 4. PUBLICITAT DEL CONCERT4.1 ANUNCISSegons el que he pogut veure, la publicitat del concert no l’he trobat enlloc, excepte si mires la pàgina web de l’auditori. Jo vaig saber del concert, alhora de realitzar el treball, quan vaig haver de buscar concerts, però si no hagués trobat anuncis. 4.2 PREMSAEn la premsa, tampoc hi ha informació dels concerts4.3 CRÍTICA POSTERIOR AL CONCERTEl concert segons la meva opinió, ja que mai no havia assistit a cap concert simfònic, considero que està bé saber-ne del tema, és una manera d’obrir expectatives en el món de la música. Considero que aquest concert, ha estat una experiència viscuda positivament, ja que s’assemblava molt a les cançons de bandes sonores, i em creava bones expectatives alhora d’escoltar-ho. Un aspecte a remarcat, és que si hi ha gent, en el qual no va sovint en algun concert que, com jo, alhora de seguir el programa al principi és una mica des entenedor, ja que no entens res del que està passant, no entens el perquè de les coses, com per exemple que dins d’una obra hi ha diferents tipus on cada tipus és el tempo. Un altre aspecte que remarcaria, és que la majoria de gent que assisteix en aquests concerts, és gent marquesa, gent educada, gent amb respecte (no sempre), gent que sap del tema, gent que veus que està gaudint i gent que no. Però en general és un tipus de gent molt senyorial. Les instal·lacions d’allà són molt correctes, i en general l’edifici de l’auditori, i en concret la sala del concert: sala 1 Pau casals, crec que és fascinant. 5. EL CONCERT5.1 ACTITUD ELS MÚSICS I DEL DIRECTORActitud del director: - El director abans de començar primer de tot es dirigeix al violinista principal, concertino o invitat d’honor, i seguidament tot els músics s’aixequen per donar la benvinguda al director. - Depenent l’instrument que li toca entrar en aquell moment, el director es dirigeix cap als instrumentistes, girant-se una mica, i indicant-ho amb la mà del costat on estan els instruments indicats. - El director segons el tempo, es mou de diverses maneres, però en general mou tot el cos i té l’expressió corporal molt marcada. Si el tempo es Lento els gents és lent, gairebé no es mou. Si és Allegro els gents són ràpids, es mou endavant i endarrere, l’expressió corporal és molt intensa, i fins i tot produeix algun salt. Si és Andante, les mans les té gairebé sempre a la mateixa alçada, mitjanament lents els moviments. Si és Adagio els moviments són molt expressius, gairebé sempre les mans alçades, i el cos el mou tot. Si és Scherzo – finale, les mans sempre enlaire, i el final és intens i les mans enlaire. La cara en tots els casos és molt expressiva, feia cares enfadat, series, i fins i tot alhora de que toqués les timbales feia el ritme amb la boca.Si el tempo era fluix, fins i tot s’abaixava i els dits estaven junts significant que era fluix. En canvi si era fort, feia cara d’enfadat, i les mans enlairades, i el cos en general es movia tot. - El principi i l’acabament de cada obra era diferent. Els principis eren amb les mans generalment obertes, observant a tots el intèrprets per donar la senyal d’inici. També hi havia la senyal de final que era amb el puny tancat, però quan el tempo era molt ràpid i intens, s’acabava amb les mans enlaire, i la cara alegra. - Els aguts els plasmava amb les mans enlaire, i els greus els plasmava amb les mans cap avall. - El director tenia una actitud molt formal i correcta. - Anava vestit de negre.- Quan va aparèixer la Lisa (convidada d’honor amb violí), abans de començar el director i ella es van mirar per donar l’inici. El director primer de tot li va posar bé el trípode perquè estigués còmoda. - Quan va acabar l’obra el director va sortir tres cops a l’escenari, el primer cop tots aplaudien, el segon cop, els músics es van aixecar, i el tercer cop, els músics aplaudien amb l’arc en el cas dels instruments de corda. El director donava les gràcies al públic, en els músics, i en els organitzadors. - Primer en acabar el concert va sortir el director i seguidament, el van seguir els músics. - El director estava d’esquena al públic. Actitud dels músics: - Els músics generalment quan no tocaven miraven a la partitura, però també al director. La posició que tenien quan no tocaven, era una posició còmoda, on l’instrument quedava recolzat en la persona.- Estaven assentats amb les cames obertes, l’esquena ben recta, sense repenjar-se al raspall de la cadira, i amb els braços en una posició de 90º generalment els violins. - Alguns músics portaven el compàs amb el peu, però molt pocs, uns dos o tres que els pogués haver observat. - Generalment els violins anaven situats de dos en dos, és a dir formant dues línies. En una banda hi havia els primers violins i a l’altre banda hi havia els segons violins. Els violins, tant els primers com els segons, que estaven situats a la banda esquerra eren els encarregats de passar la pàgina de la cançó on estava la partitura. - Si en aquell moment estaven tocant miraven a la partitura però també miraven el director. - Els músics nois anaven vestits amb frac negre, camisa blanca, sabates negres, i una pajarita de color blanc. Les noies hi havia de tot: algunes anaven en vestit negre elegant, i d’altres anaven en pantalons i samarreta negre elegant. Les noies que tenien el cabell llarg, el portaven recollit amb una cua o amb pinça, i les noies amb el cabell curt el portaven deslligat. Les sabates de les noies eren molt elegants. - Els músics també expressaven la música a través del cos, ja que quan hi havia un tros on la música era lenta, el cos es movia lentament, i si era ràpida, hi havia músics que fins i tot movien el cap, i el cos de manera mitjanament ràpida. - Entre obra i obra hi havia un descans per poder situar-se be, i per poder tossir si calia.- La convidava d’honor: Lisa, estava sempre de peus, amb una posició correcte, les mans al seu lloc, el braç en 90º, les cames separades, la cara amunt, el cabell recollit, portava un vestit molt elegant. Quan ella no tocava es mirava els músics i el director, en canvi hi havia moments que estava ella sola, doncs tots la miraven a ella, i moments que hi havia la combinació d’ella amb els primers i els segons violins, però sense treure importància. Quan no tocava, tenia el violí agafat i recolzat al cos o ben situat a la barbeta, amb la vara o arc amunt.- Lisa va sortir i entrar tres cops quan va acabar, com el director, on ell sempre l’acompanyava. Els músics l’aplaudien primer, desprès ja aplaudien amb l’arc o la vara en el cas dels violins. Seguidament donava les gràcies amb el gent d’abaixar el cap, i amb la mà oberta, senyalant a les persones. - Quan s’acaba el concert els músics s’aixequen per famílies i del darrere fins al davant. 5.2 ACTITUD DEL PÚBLIC DURANT EL CONCERTL’actitud el públic durant el concert era: callat en silenci, formal, quan hi havia el descans entre obra i obra tossien si no, anaven ben arreglats, semblaven tenir una actitud senyorial, gairebé tots estaven ben asseguts, no feien fotografies, les cares eren de concentració amb el que estaven escoltant, alguns tenien els ulls tancats però molt poca gent. 5.3 LA MITJA PARTA la mitja part tothom parlava del concert fins llavors, quines eren les sensacions fins ara, si els hi agradava, si ho entenien, l’expressió corporal del director, el respecte de la gent en general. Hi havia gent que es quedava asseguda a la sala, però si que hi havia gent que anava a estirar les cames, o simplement a fer una cigarreta. Quan estava a punt de començar la segona part, es sentia per tot l’auditori una veu informadora de que quedaven cinc minuts perquè comencés l’obra, i també una música d’inici d’obra, i desprès teníem un altre avis d’inici de l’ora. Un cop avisats de que començaria la obra, els llums de la sala del públic s’apagaven però els llums de l’escenari pels músics quedaven encesos. 5.4 ASPECTES MUSICALSL’obra estava composta per dues parts, la primera part es dividia en dues: 1) Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales, on els tempos eren: lento. Allegro, Dirge, Scherzo i finale. 2) Concert per a violí i orquestra, op.14 i a més a més la Lisa Batiashvili, els tempos que hi apareixien eren: allegro, Andante, Presto in moto perpetuo. Com ben dit anteriorment, els diferents tempos es marcaven de diferents formes. Si el tempo era forte, el director i els músics marcaven molt els gestos, i sobretot el director tenia els braços enlaire, en canvi si era lento, el director feia gests lents, petits, i fins i tot a vegades, si era fluix s’ajupia. Quan el tempo era alegro el director fins i tot saltava i es movia endavant i endarrere. A vegades quan entraven les timbales sempre tenien el mateix ritme, i el director ho marcava amb la boca. No hi havia cap cànon musical. Generalment la melodia la començaven les violes, a continuació entraven els violins, seguidament entraven els violoncels, i ja la resta dels instruments. La melodia la seguien tots per igual. Alhora de començar entraven generalment per famílies, però combinat amb els altres instruments. L’alternança del instruments era que primer començaven les violes, seguidament s’anaven afegint la resta d’instruments, llavors estaven una estona gairebé tots tocant, menys les timbales que algun cop es quedava sola. Però mai coincideixen tots els instruments tocant. A vegades dialoguen els instruments, però seguidament entren d’altres. Durant tot el concert com a molt va haver-hi un cop que es repetís el tema, ja que gairebé tot era nou. L’orquestra estava dividida en:Aeròfons: CordòfonsMembranòfons TROMPES TUBA TROMBONSTIMBALES DORECTOR D’0RQUESTRA PRIMERS VIOLINSSEGONS VIOLINSPIANOVIOLESVIOLESVIOLONCELSCONTRABAIX FAGOTS, CLARINET, FLAUTESOBOÉ, El director d’orquestra portava molt bé el compàs, fa moltes indicacions d’intensitat es nota molt quan canvia de tempo, i donava moltes entrades als grups d’instruments. Hi ha cops en l’obra musical que hi ha moments de tensió, aquesta tensió es resol a poc a poc i a vegades s’acaba de cop i volta. La pulsació que portaven no l’he pogut diferenciar molt bé.El tercer moviment és el primer Scherzo de Beethoven, un disseny ABABA en lloc de l’habitual ABA. Els instruments entren de mica en mica, i surt un cop tots de cop, i els altres surten lentament. 6. LA SALA DE CONCERTS. L’AUDITORI, EL PALAU…L’auditori és un modern edifici de 42.000 metres quadrats dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo que es va inaugurar el 22 de Març del 1999. Es troba al centre del nou pol de desplegament urbà de la plaça de les Glòries, on conflueixen les tres avingudes més grans i més llargues de la ciutat(la diagonal, la gran Via i la Meridiana) a prop del casc antic de la ciutat, del seu Eixample, al costat del Teatre Nacional, el nus de les Glòries, l’obertura de la Diagonal al Mar, el districte 22 i la Zona del Fòrum. L’edifici combina modernitat externa amb la Sala 1 Pau casals (és que la fotografia ens trobem a continuació, i la que vam anar a veure el concert) generalment es realitzen concerts simfònics, la Sala 2 Oriol Martorell està pensada per a realitzar concerts de música clàssica, i la Sala 3 Tete Montoliu és on es realitzen diferents tipus d’actuacions i actes d’empresa. A l’Atri central d’accés s’hi ha construït una monumental llanterna cúbica de vidre en forma d’impluvi, decorada amb pintures ratllades de Pablo Palazuelo. L’acústica de les sales ha estat minuciosament estudiada dintre del projecte per l’enginyer especialitzat Higini Arau. Al mateix temps complex musical, hi tenen la seva seu l’Escola Superior de Música de Catalunya i el Museu de la Música (on vam anar a veure-ho durant la setmana extraordinària d’activitats realitzada per la universitat). Això converteix l’Auditori en un focus de la vida musical de la ciutat en els diferents camps de la divulgació, la docència i la recerca. Centrant-nos més concretament amb les Sales que hi ha a l’auditori les característiques d’aquestes són les següents:SALA 1 PAU CASALSCARACTERÍSTIQUES GENERALS:Té un capacitat de 2203 persones.L’escenari és de 260 metres quadrats, amb capacitat per a qualsevol tipus d’espectacle, grans orquestres simfòniques amb cors, conferències, actes d’empresa, rodatges, etc. Té camerinosDisposa de sales d’assaigDisposa de Guarda-robaA l’exterior de l’edifici hi trobem un barTambé hi ha sala VIPCARACTERÍSTIQUES DE LA SALA:És una sala amb variabilitat acústica amb 2.04 segons de reverberació per a concerts de música simfònica i 1.32 per a concerts de música electroacústica. Disposa de cabines de traducció simultàniaEl sostre té un registre preparat per la instal·lació d’elements d’àudioHi ha un equipament de so equalitzat segons la configuració de la sala amb equip Mayer i taules MidaEquip d’il·luminació amb focus mòbils i canvis de color. Hi ha un elevador de pianos directament des del magatzem a l’escenari. SALA 2 ORIOL MARTORELLCARACTERÍSTIQUES GENERALS:Aforament per a 602 persones.Escenari amb capacitat per a qualsevol tipus d’espectacle, orquestres de cambra, conferències, actes d’empresa, rodatges, etc.Camerinos Sales d’assaig Guarda-robaBar CARACTERÍSTIQUES DE LA SALA:Sala amb variabilitat acústica per a concerts de música clàssica i per a concerts de música electroacústica. Sostre registrable preparat per a la instal·lació d’elements d’àudio.Equip de so equalitzat segons la configuració de la sala amb equip Mayer i taules Mida.Equip d’il·luminació amb focus mòbils i canvis de color. Elevador de pianos directament des del magatzem a l’escenari. Aquesta sala és la sala on vam anar a veure l’obra de corda i descorda a la setmana d’activitats extraordinàries realitzada per a la facultat Blanquerna. SALA 3 TERE MONTOLIU CARACTERÍSTIQUES GENERALS:Espai de 344 metres quadrats ( amb grada desplegada de 290 metres quadrats).Aforament per a 354 espectadorsPossibilitat d’escenari central i lateral.Camerinos Guarda-roba Sales d’assaig Bar CARACTERÍSTIQUES DE LA SALA:Amb una grada desplegable, aquesta sala ofereix la possibilitat d’emmotllar-se a diferents tipus d’actuacions i actes d’empresa.L’acústica ha estat adaptada per captar de forma nítida tots els registres musicals, tant acústics com amplificats. Equip de so.Equip d’il·luminació, cabina de so i àudio per a enregistraments i retransmissions. Com es pot observar, cada sala és per un tipus de música diferent, i per tant està ambientada gairebé diferent, sol amb alguns aspectes com és el so. 7. VALORACIÓ PERSONAL DEL CONCERT7.1 LA TEVA RELACIÓ AMB LA MÚSICA, ABANS I ARA.La meva relació amb la música abans d’anar al concert simfònic de Beethoven, era una relació nul·la, ja que no em deia res anar a un concert simfònic, ja que creia que no m’agradaria, però desprès del concert vaig observar que valia la pena, descobrir nous àmbits de la música,sigui quin sigui l’àmbit d’orquestra, és una gran feina, un gran esforç, i per tant val la pena encara que sigui anar a veure un, cosa que molta gent no valora questes coses. El fet de veure el director d’orquestra com es mou, i que el músics els segueixin o que sàpiguen que han de fer amb una simple mirada, que els músics els veus que estan encantats del que fan, que tenen vida per la música, i moltes més coses que en un concert normal i corrent no les podries veure, o simplement no et dona temps de fixar-t’hi. També crec que és un enriquiment alhora d’aprendre a escolar la música, ja que molts cops no ens sabem, també és una altre forma veure la música, les obres que fan. Considero que es força enriquidor alhora d’anar a escoltar una orquestra. 7.2. QUANTES VEGADES HAVIES ANAT A UN CONCERTLa veritat es que jo no havia anat a veure cap concert, és el primer concert que vaig, però la meva impressió desprès de escoltar-ho és molt positiva, ja que em va agradar molt, perquè em recordava a les bandes sonores de les pel·lícules i disfrutava escoltant-ho. El fet de que no hagi anat a veure cap concert era perquè no em cridava l’atenció, i pensava que no m’agradaria, també perquè creia que de joves hi ha pocs concerts, que era més per grans i amb un nivell econòmic alt, etc. Però vist el que vaig veure crec que, aquest treball m’ha servit molt alhora també de valorar la música, i que no solament hi ha orquestres simfòniques, sinó d’altres, i m’ha fet veure que no només és per gent amb economia elevada, també és acceptable pels joves, i que hi ha molta varietat de concerts. 7.3 RELACIÓ AMB EL TREBALL A CLASSE.La relació amb el treball a classe, considero que és positiva, ja que havíem après els instruments abans d’anar a la orquestra, i podies tenir una mica d’idea quins instruments hi havia. La situació dels músics a sobre l’escenari també va ser explicat per la classe, i a mi m’ha anat molt bé alhora de realitzar el treball. També perquè quan prenia apunts del concert, així més o menys situava els instruments on tocaven i on estaven situats, i això va fer que no em perdés el concert mentre escrivia. També a classe vam estudiar els diferents qualitats del so, cosa que es podia percebre al concert. 8. BIBLIOGRAFIALa informació de l’auditori l’he extret de la mateixa pàgina, les sales, etc. http://www.auditori.com/Les imatges de l’auditori les he extret de Google. La informació dels autors de les obres i qui tocava, ho donaven en el programa de mà, que seguidament us adjunto.9. Annexos Aquí us adjunto el programari de mà del concert