Vida histórica de Jesús.

1. Jesús de Natzaret, aproximació
històrica.
Marc Rienda
Nerea Peña

2. Els evangelis.
Paraula “evangeli” deriva del grec, i significa una bona
noticia rebuda.
Constitueixen, per el Cristianisme, el nucli d’aquesta fe.
Escrits que narren la vida i el missatge de Jesús.
Formen els 4 primers llibres del Nou Testament.
Podem arribar a una aproximació
per cada evangeli a la data exacta,
entre els anys 50-80.

3. Evangelis canònics i apòcrifs.
Els relats evangèlics canònics son aquells reconeguts per
l’Esglèsia catòlica com aquells que transmeten autenticament la
tradició apostòlica i estan inspirats en Deu. Son quatre: Mateu,
Marc, Lluc i Joan.
Els relats evangèlics apòcrifs son aquells que l’Esglesia no va
acceptar com a tradició apostòlica autentica, encara que
normalment es presentaven sota el nom d’algun apòstol.

4. Altres testimonis.
Els primers textos que no son cristians que es poden trobar en romans
i helenistes que van viure a la segona meitat del segle I i a la primera
meitat del segle II. Entre els escritors romans del segle II com per
exemple Plinio el Joven, hi ha algunes mencions a Jesus i a l’acció dels
seus seguidors. En les fonts jueves, el testimoni que val la pena de
nombrar es la de “Flavio Josefo”.

5. Palestina en temps de Jesús: territori,
regions.
Palestina en temps de Jesús es dividia en tres parts,
tres territoris anomenats: Galilea, Samaria i Judea. Israel
va ser un estat teocràtic on el mateix poder polític era
dominat per la religió, on es trobaven Jueus, Cristians
etc…

6. Recursos econòmics.
En temps de Jesús la economia es basava en gran
part en artesans i els escrivans eren uns dels més
importants. La situació geogràfica feia que no hi
poguessin obtenir masses recursos naturals ni
econòmics.

7. Jerusalem.
Jerusalem és la ciutat més important per excel·lència
Jueva avui dia la ciutat és una de les més importants
turisticament. Mica en mica segons guerres, han anat
destruint parts, que ens relacionaven la ciutat amb els
temps de Jesús, lloc on va néixer.

8. Domini romà.
També es va mantenir aquesta situació de pau relativament
favorable quan Alexandre el Gran va absorbir a l'Imperi persa
el 334-331 a.C. Però després de la seva mort comença una
època dura per als jueus. Judea és disputada pels reis egipcis i
sirians. Encara sota el domini dels Ptolomeus va haver una
certa tranquil·litat.

9. Octavi August.
Primer emperador romà (27 aC-14 dC). Fou adoptat pel
seu oncle, Juli Cèsar, com a fill i prengué el nom
d'Octavi. A la mort de Cèsar, restaurà la república; des
d'aleshores començà a ocupar els càrrecs claus de
l'administració civil, militar i religiosa. L'any 2 aC va ser
coronat emperador pel Senat.

10. Tiberi.
Tiberi (Tiberius Claudius Nero) fou un emperador
romà que governà des del 18 de setembre de
l'any 14 dC fins a la seva mort, el 16 de març
del 37, successor d'Octavi August. Destaca pel seu
paper en les campanyes germàniques, però, a
causa de la seva desgraciat segon matrimoni, va
acabar per enemistar-se amb August i va marxar
a un exili voluntari.

11. Herodes el Gran.
Herodes el gran fou rei de Judea, Galilea, Samària, i Idumea
des del 40 aC fins al 4 aC. Destaca per la seva eficaç gestió
administrativa, per grans obres com la reconstrucció del
temple de Jerusalem, i fins i tot per gestos humanitaris
com el repartiment de gra. Però Herodes no va poder
conquerir el cor dels seus súbdits jueus: per a ells va ser
sempre una pedra d'escàndol i un motiu de rancor.

12. Ponç Pilat.
Ponç Pilat fou un governador (prefecte) de la província
romana de Judea entre els anys 26 i 36 de la nostra era,
successor de Valeri Grat. És conegut per ser l'home, que
segons els Evangelis condemnà Jesús a morir a la creu per
les demandes dels grans sacerdots del temple, després de
rentar-se'n les mans. Molts dels detalls de la seva vida ens
són desconeguts i han estat suplerts per nombroses
llegendes.

13. Vida social en temps de Jesús.
- El Temple: Centre de la vida de la nació. Era el palau de Déu a la terra.
- El Gran Sacerdot: Autoritat suprema, el primer ministre del culte.
- Els Sacerdots: Repartits en 24 classes, cadascuna de les quals assegurava el servei
del temple.
- Els Levites: Repartits en diverses seccions i s'ocupaven de les necessitats materials.
- La Sinagoga: Element essencial en la vida del poble de Déu.
- El Sanedrí: Consell suprem de la nació jueva compost per setanta membres, més el
gran sacerdot.
- Les cases: Tota la vida dels israelites girava entorn a la llar. Les cases a les
muntanyes eren construïdes amb pedres calcàries, en forma quadrada o
rectangular.
- Els vestits: Els homes anaven vestits amb una túnica blanca, que arribava fins una
mica per sota dels genolls, i usaven un drap blanc sobre el cap, lligat amb una corda
de pèl de camell.

14. Judaisme en temps de Jesús.
El món jueu va mantenir amb tenacitat les seves
peculiaritats característiques religioses, el centre era el
monoteisme: tenien una concepció pròpia de la història ,
guiada pel Déu Yahvé, que s'havia revelat com el seu Senyor.
Aquesta fe conformava la vida quotidiana dels jueus, fe que
venia enfortida per l'esperança en la vinguda d' un salvador,
el Messies , que hauria erigir a Israel el Regne de Déu.

15. Temple d’Herodes.
El Temple de Jerusalem fou un santuari del poble
d'Israel, situat a l'esplanada del mont Mòria, a la ciutat
de Jerusalem, on actualment hi ha les mesquites de
La Roca i d'Al-Aqsa.

16. Les sinagogues.
El temple de Jerusalem era el lloc al que acudien tots els homes jueus
tres cops a l’any per les seves festes religioses però era en les
sinagogues on feien servei diàriament, independentment si vivien a
Palestina o a qualsevol colònia jueva a l’estranger. Originalment la
paraula “sinagoga” significa “assemblea” o “congregació”. En el segle
primer practicament tots els pobles que Jesús va visitar tenien
sinagoga amb el fi d’adorar a Deu. Aquestes sinagogues estaven
construïdes de manera que tinguessin direcció a Jerusalem.

17. Partits religiosos.
- Saduceus: Membres d’una de les 4 grans comunitats jueves de l’antiga
Judea, apareixen al segle II, ocupaven lloc al clergat, doctrina molt
conservadora, molt criticats Nou Testament.
- Zelotes: Grups radicals d’Israel fundat per Judes el Galileu, el seu objectiu
era Judea independent de l’imperi romà mitjançant lluita armada.
- Fariseus: Comunitat jueva, intentaven desfer-se de la comunitat romana
amb una revolta armada, separat en la religió o doctrina.
- Essenis: Membres d’una secta jueva, vivien al desert, predicaven la
fraternitat i despreniment de les riqueses.

18. Els marginals.
A la Palestina del temps de Jesús, existien els marginats, uns per causes
econòmiques i altres per causes religioses. Amb la dominació romana i l'ús
de la moneda en lloc dels tradicionals intercanvis, els pagesos es van
empobrir, van haver de vendre les seves terres i van caure en la indigència.
Així va créixer el nombre de captaires, prostitutes, saltejadors i guerrillers.
En l'aspecte religiós eren mal vistos i considerats gent sense llei. Com més
gran era el rebuig per part dels seus superiors, més fort era la tendència a
buscar suport i amistats entre els estrangers.

19. La dona.
A Orient no participa la dona en la vida pública. Quan la dona jueva de
Jerusalem sortia de casa, portava la cara coberta amb un tocat,
d'aquesta manera no es podien reconèixer els trets de la seva cara. La
dona que sortia sense el tocat que ocultava el seu rostre ofenia fins a
tal punt els bons costums, que el seu marit tenia el dret d’acomiadar-la.
Les dones havien de passar en públic inadvertides. Les regles de la bona
educació prohibien trobar-se a soles amb una dona, mirar a una dona
casada i fins i tot saludar-la. La seva formació es limitava a
l'aprenentatge de les feines domèstiques.