4. Va porta el missatge del cristianisme a nombroses regions d'Àsia Menor i d'Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània.
5. Ha escrit 12 cartes que s'anomenen Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament.
6.
7. Jo mateix sóc israelita, descendent d'Abraham, de la tribu de Benjamí! (Romans 11, 1)
8. Circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu. (Filipencs 3, 5).
9. Jo sóc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d'una ciutat que no és pas desconeguda. (Fets 21, 39).
10. Es creu que va neixer a l'any 10 i tenia (segurament) un germà i de ben segur una germana.
12. Biografia A la seva adolescència, cap els quinze anys, va ser enviat pels seus pares a Jerusalem per arribar a ser escriba o rabí sota la instrucció del Rabí Gamaliel on destacava d'entre els seus companys.Així doncs era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat als vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l'escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més lliberal dels fariseus, on aprofundeix en l'estudi i història de l'Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica. Es converteix així en un fanàtic activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús.Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d'escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià. És a camí de Damasc mentre perseguia cristians quan té lloc la seva convesrsió quan Jesús se li va apareixer, encegant-lo i fent-lo caure del caball. Un cop s'ha convertit, recobra la vista,i se'n va anar a batejarse i es just despres quan va començar a predicar.El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d'una mort segura.
13.
14. Dura del 45 al 49 i el fa amb BernabéSurten per mar de Selèucia cap Xipre, on canvia el seu nom de Saule pel de Paulus (el seu cognomen romà) i visiten també Pamfília i Antioquia de Pisídia per retornar de nou a Jerusalem. Segons Els Fets dels Apòstols no foren gaire ben rebuts i fins i tot foren insultats.
15.
16. Dura del 50 al 52 i es acompanyat per Siles Surten per terra d'Antioquia i es dirigeixen cap a Síria i Cilícia fins al sud de Galàcia. Allí se'ls hi afegeix Timoteu i travessen les regions de Frígia i Mísia. Entren a Europa, on funda la primera comunitat cristiana a Filipos. I ho segueix fent a Tessalònica, Atenes i Corint. Retorna a Antioquia passant per Efes i Cesarea de Palestina.
17.
18. Es creu que entre el 54 i a finals de 58. Es tracta d'un viatge de consolidació de les comunitats cristianes ja formades. Surt d'Antioquia i es dirigeix cap a Efes on s'hi està un llarg període per marxar després cap a Corint. Desfent camí arriba de nou a Troia on s'embarca cap a Milet i d'allí fins a Tir i Cesarea de Palestina per arribar de nou a Jerusalem on és apressat i està a punt de ser linxat acusat de violar la Llei.
19. Mort de Sant Pau Quan torna a Roma és apressat durant les revoltes i persecucions de Neró als cristians. És sentenciat a mort per decapitació a l'any 64 o 67. És en el període d'aquests tres anys quan se suposa que va fer algun viatge més, com el de Tarraco, dels que no en queda però constància. Segons la tradició cristiana l'execució va ser el 29 de juny, el mateix dia que Sant Pere era crucificat cap per avall. Va ser enterrat a la Via Ostiense de Roma. El 17 de febrer de 2005 el Vaticà, a través de la seva agència de premsa catòlica internacional va publicar que s'havia trobat un sarcòfag sota l'altar major de la basílica de Sant Pau i que podria contenir les restes de Pau. En l'apòcrif Martiri de Sant Pau (tr. és.), part dels Fets de Pau (finals del segle II), es descriu en detall la mort de Pau per expressar la voluntat de Neró. Com altres texts apòcrifs és jutjada pels historiadors contemporanis llegendari.
36. Al 1976 el cardenal i jesuïta Albert Vanhoye publica un treball on admet que l'“epístola als Hebreus” no és pròpiament una carta (no s'encapçala ni s'acomiada com Pau ho fa amb les demés), sinó més aviat un tractat, no està dirigida als hebreus sinó als gentils i no està escrita per Pau.
