PdT 55, maig 2012

de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook
3 L’informe del Síndic de Greuges. Vicenç Mazón
4 El cafelito de Beteta. Miguel de la Rubia
5 La sanidad pública en Viladecans, ¿esperanza o frustración?
Leandro Ortiz
6 La sardana “Mil·lenari a Viladecans”. Joan Gibert
7 1 de Mayo. Carlos de la Rubia
8 Rius de gent cridant: Aturem Eurovegas!!! Ricard Caba
9 Eurovegas. Montserrat Lligadas
10 Que el tren no passi de llarg! Bàrbara Lligadas
10 Wilaya. Rosa Mercader
11 Que plourà, avui? José Luis Atienza
12 Solidança, a la Deixalleria de Viladecans. Josep Maria Fisa
14 El Mamut a la Fira. El Mamut de Viladecans
16 La mirada aguda: Camallarga. Eio Ramon
17 Les nostres entitats: Òmnium Cultural a Viladecans. Agustí Martí
18 Recerca històrica: El protagonisme de Josep Feliu. Xavier Calderé
20 Històries viladecanenques: Manuel González, dignitat indig-
nada (1). Andreu Comellas
22 Conèixer Viladecans: Una mirada als nostres camps (1).
J. Lligadas
Sant Jordi
En aquest temps de malestar general i de por davant el que ens està venint a sobre, neces-
sitem més que mai situacions i moments en què puguem sentir-nos vius, formant un col·
lectiu, compartint la ciutat, fent-nos nostres els carrers… Certament que això no resol els
problemes de fons que estem tenint, és clar, però ens permet afrontar-los amb més ànim, i
ens permet també no tancar-nos en nosaltres mateixos pensant que no hi tenim res a fer i
que tot ens ha de venir donat de més amunt.
La festa de Sant Jordi és un magnífic exemple d’això, com ho és també la Festa Major i altres
ocasions semblants. En el primer número d’aquesta revista, ara fa cinc anys, publicàvem
un article de Maria Victòria Herrero en què es lamentava de la poquíssima vitalitat de
Viladecans en aquesta data, una vitalitat reduïda pràcticament a la parada que posava al
carrer la llibreria Els Nou Rals. Ara, cinc anys després, toca dir que la situació ha millorat de
manera notable. No perquè sigui una meravella d’activitat, de festa i de cultura al carrer,
però sí que podem constatar que la situació és ben diferent de llavors.
Ara, en efecte, passar pel carrer de Sant Joan, “la Raval”, és tot un goig. I al carrer del Doctor
Reig també hi ha un moviment destacable. L’Ajuntament, a més, ha promogut la trobada
d’escriptors viladecanencs que sens dubte caldrà millorar en el futur però que d’entrada és
una magnífica idea. I la gent que circula per aquests espais és també notablement variada.
Hauria de ser-ho més, perquè Viladecans ho és més, però en tot cas anem pel bon camí.
Sortir al carrer, compartir el carrer, posar vida al carrer, és una gran cosa. Caldrà, any rere
any, potenciar-ho.
55
Any 6
15 de maig de 2012
Sumari

L’honor de ser Mamutaire d’Honor
Aquí publiquem la llista dels comerços, entitats, partits i associacions de tota
mena que han volgut contribuir perquè aquest any el Mamut de Viladecans pugui
continuar viu i fent festa pels nostres carrers.
I si no sou Mamutaires d’Honor, encara sou a temps per ser-ho. Es tracta de fer
una aportació mínima de 50 €, i rebreu un magnífic diploma acreditatiu, uns
mocadors del Mamut per repartir a qui vulgueu, i el Mamut us vindrà a visitar en
els dies previs a la Festa Major.
Només cal que us poseu en contacte amb nosaltres enviant un correu a:
mamutviladecans@gmail.com
√ Forn del Mig
√ Calçats Daniel
√ Viladecans Punt de Trobada
√ Llibreria Els Nou Rals
√ Grup Tres Torres
√ Modes Constanci
√ Hobbit Viatges
√ Carns Nati
√ Partit dels Socialistes de Catalunya
√ Convergència i Unió
√ Iniciativa per Catalunya Verds
√ Esquerra Unida i Alternativa
√ El Partit dels Comunistes de Catalunya
√ Cal Sei
√ Associació de Familiars del C.O. Caviga
√ Centro Cultural Raíces de Andalucía
√ Parròquia de Santa Maria Magdalena
√ Forn de la Plaça
√ Fruites Esther
√ Pastisseria Roca
√ Agrupament Coral La Lira
√ Associació de Viladecans d’Afectats de
Fibromiàlgia i SFC
√ Centro Cultural y Recreativo Andaluz
Sierra Norte
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 55 - Maig 2012 2

E
l dijous 22 de març de
2012, en el Ple Munici-
pal, com a Síndic Mu-
nicipal de Greuges de
Viladecans, vaig presentar l’in-
forme de les actuacions de l’any
2011 i vaig fer un balanç dels
darrers cinc anys (2007-2011). En
el mateix ple, per unanimitat, em
van renovar com a Síndic mu-
nicipal per uns altres cinc anys
més.
Durant l’any 2011 vaig realitzar
205 atencions, de les quals 64 van
ser queixes, de les quals a l’Ajun-
tament en vaig tramitar 44 per ser
matèria de la seva competència,
les altres queixes van ser deriva-
des a altres Síndics o Defensors.
Va haver-hi 6 recomanacions i
7 mediacions. Quant a la resta
d’atencions van ser considerades
com a consultes d’assessorament
de diversa temàtica, el 55% van
ser consultes de competència
municipal.
Vaig obrir un expedient d’ofici
relacionat amb la responsabili-
tat patrimonial, i vaig proposar
a l’Ajuntament unes recomanaci-
ons amb la finalitat que a les reso-
lucions utilitzi un llenguatge més
entenedor i informi els ciutadans
de quines són les accions que han
de realitzar, mitjançant una carta
de serveis.
Fent un balanç dels cinc anys vaig
dir al Ple, que caldria millorar la
gestió en la instrucció de les san-
cions, evitar donar respostes pre-
establertes i que les resolucions
contemplin les al·legacions rea-
litzades pel ciutadà, degudament
motivades. També vaig recordar
la necessitat de fixar criteris més
clars per regular les infraestruc-
tures de radiocomunicació i dels
equips d’aire condicionat en els
L’informe del Síndic de Greuges
Gairebé tres de cada quatre recomanacions del Síndic Municipal de Greuges de Viladecans
han estat favorables per la ciutadania
edificis. En l’àmbit de
Serveis a les Persones,
la majoria de les queixes
rebudes han estat per la
temàtica de Salut i Ben-
estar, les quals s’han
resolt amb mediacions
i cap recomanació. En
l’àmbit de la Via Pública,
vaig demanar a l’Ajun-
tament que valori si
compensa el fet d’instal·
lar elements dissuasoris,
com són els pivots a les
voreres o el bloqueig to-
tal de carrers, motivat
per l’incivisme d’alguns
conductors i el rigor de
respectar els espais de-
dicats per a l’ús dels vianants,
atenent el cost i el manteniment
que representa.
De totes les actuacions realitza-
des en aquests cinc anys hi ha 116
queixes amb recomanació o me-
diació, de les quals el 75 % s’han
resolt favorablement per a la ciu-
tadania.
Els temes que més han preocupat
a la ciutadania han estat el “so-
roll/medi ambient”, les “sanci-
ons” i els “tributs”, seguit per les
“obres/disciplina”, el “trànsit”,
“salut i benestar”, “la via públi-
ca” i la “responsabilitat patrimo-
nial”, en aquest ordre de major a
menor.
Des de la Sindicatura es facili-
ten tasques d’informació, ori-
entació, assessorament tècnic i
jurídic. Davant la formalització
d’una queixa i la seva valoració
es segueix la fase en la qual es
proposa un pronunciament amb
recordatoris, recomanacions i
suggeriments a l’Ajuntament.
Significar que quan es resol una
queixa, aquesta es notifica a
l’Ajuntament i al ciutadà. No-
més en els casos que la resolució
conté una recomanació, prime-
rament es lliura a l’Ajuntament
perquè aquest es pronunciï al
respecte i una vegada ha donat
resposta, es notifica al ciutadà la
resolució del Síndic i la resposta
de l’Ajuntament. D’aquesta ma-
nera el ciutadà coneix en un ma-
teix document les consideracions
i recomanacions del Síndic i de
l’Ajuntament.
En conclusió, la institució de la
Sindicatura de Greuges de Vila-
decans amb l’assessorament del
seu equip té la missió de garan-
tir els drets dels ciutadans que
davant un greuge produït com
a conseqüència de l’activitat de
l’administració local o del seu
servei, el Síndic demana la sal-
vaguarda dels drets fonamentals
del ciutadà.
El detall de les actuacions es-
tan disponibles a la pàgina web
www.sindicatura.viladecans.cat
a l’apartat de “Informes anuals”.
Vicenç Mazon

L
a apuesta de muchos ciudadanos
y ciudadanas por un futuro la-
boral ha pasado durante
mucho tiempo entre las
opciones de ganar más en me-
nos tiempo o una totalmente
diferente que para mí re-
presentaba varios ele-
mentos positivos, entre
ellos, el trabajar por y
para la ciudad donde
naciste y siempre has
vivido, el trabajar cerca de
casa, la estabilidad y otras co-
sas en las que la cuantía económica no lo
era todo. Yo como muchos elegí la segunda
preparando oposiciones para ser empleado
público. He pasado muchos años, creo yo,
trabajando con la intención de que el trabajo
que yo realizaba fuese provechoso para mis
conciudadanos y jamás se me ha ocurrido
verlo como una forma de “escaquearme” o
de sacar más provecho personal que aquel
que se había pactado colectivamente.
Creo que la mayoría de los empleados pú-
blicos, al contrario de lo que expresan voces
malintencionadas, trabajamos, incluso mu-
chas veces festivos, fines de semana, turnos,
etc. de forma que ofrecemos unos servicios
públicos más que aceptables. Son los em-
pleados públicos los que permiten que los
ciudadanos tengamos acceso a unos servi-
cios públicos (sanidad, educación, emergen-
cias...) independientemente de los recursos
económicos que tengamos.
Lejos están ya los tiempos en los que “el
funcionario” era aquella persona que estaba
tras una mesa poniendo sellos y enviando a
la gente de un sitio a otro. Hoy creo que la
Administración es otra cosa muy diferente.
Pero a los empleados públicos se nos ha
convertido en un chivo expiatorio de forma
que durante muchos años, cuando venían
vacas flacas, los incrementos salariales que
aprobaba el Gobierno del Estado eran cero
y se nos congelaba el salario y en cambio
cuando la tendencia era la contraria nues-
tro salario subía estrictamente el IPC.
Veíamos como muchos profesio-
nales del ámbito privado,
pertenecientes al ramo de
la construcción u otros,
con categorías similares
a las nuestras se gana-
ban bien, pero que muy
bien, la vida y su nivel
económico les permi-
tía tener más de un lujo.
Nosotros, los empleados
públicos, continuábamos ahí
apostando por la estabilidad
del trabajo y dar día a día nuestro esfuerzo
para mantener los servicios públicos.
Y llegó la crisis y con ella, una bajada del sa-
lario del 5%, dos congelaciones más (incre-
mento salarial anual 0%) durante dos años
consecutivos, la subida de IRPF que ha toca-
do a todo el mundo, los recortes, etc., etc. Y
aún así la gente nos ve como privilegiados,
sí, a nosotros que mayoritariamente no co-
bramos ni 2.000 ni 3.000 euros al mes, como
sitúan los debates malintencionados.
Desde hace tiempo a los empleados públi-
cos, junto a políticos y sindicalistas, se nos
ha situado en el centro del huracán como si
fuésemos los que hemos generado la crisis.
Hasta hay algún político como el Sr. Beteta
(Secretario de Estado de Administraciones
Públicas) que se permite generalizar y nos
pedía “olvidarse del cafelito y de leer el pe-
riódico”. No diré que ningún empleado pú-
blico lo haga, pero sí podría afirmar que ni la
mayoría de mis compañeros y compañeras
ni yo mismo hacemos lo que este Sr. Secreta-
rio de Estado seguro que hace habitualmen-
te.
Digan lo que digan sujetos como el anterior,
los empleados públicos seguiremos traba-
jando con esfuerzo para que los y las ciuda-
danas puedan seguir disfrutando de unos
servicios públicos en condiciones.
Miguel de la Rubia
El cafelito de Beteta

L
os ciudadanos de Viladecans no solo so-
portan la crisis económica, también so-
portan el abandono, por parte de Con-
vergencia, de la sanidad pública. Ponerse
enfermo en Viladecans puede convertirse en un
drama personal y
familiar.
Por su número de
habitantes, Vila-
decans ya debería
contar con tres am-
bulatorios. Hace
ya diez años que
las Asociaciones
de Vecinos están
reivindicando el
tercer ambulatorio,
del que, al parecer,
ya están asignados
los terrenos, pero
llega Convergen-
cia al Gobierno
de la Generalitat
y paraliza su construcción. Los usuarios seguirán
sufriendo, por muchos años más, la masificación y
por ende, un mal servicio sanitario, siendo salvado
en muchos casos, por cierta pericia profesional de
médicos/as, enfermeros/as y demás personal.
El Hospital, ¿qué pasa con el Hospital? Desde su
misma apertura como Hospital Público, las reivin-
dicaciones de ampliación y mejora han sido una
constante, se han ampliado sus instalaciones para
atender mejor las visitas de especialidades, se ha
mejorado y ampliado el servicio de urgencias y
se ha incrementado el número de quirófanos y la
conclusión final, allá por el 2003, era la construc-
ción de un Hospital nuevo, un Hospital nuevo con
más camas, más quirófanos, mejor y más moderno
equipamiento, todo lo necesario para dar cobertura
a la población de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant
Climent y Viladecans, con una atención sanitaria de
calidad.
El Ayuntamiento de Viladecans expropia los terre-
nos necesarios y los pone a disposición de la Gene-
ralitat de Catalunya para que inicie todo el proceso
que debía culminar con la puesta en marcha del
Nuevo Hospital de Viladecans, pero, ¡oh desgracia
para los ciudadanos de Viladecans, Gavà, Castell-
La sanidad pública en Viladecans,
¿esperanza o frustración?
defels, Begues y Sant Climent! al Gobierno de la
Generalitat de Catalunya llega Convergencia, para-
liza el proyecto y frustra la esperanzas de todos los
ciudadanos, sobre todo las de todos aquellos que
necesitan hacer uso de los servicios que habría de
proporcionarles el
Nuevo Hospital.
Amparados en la
crisis económica y
sin más miramien-
to, Convergencia
i Unió frustran las
esperanzas de los
ciudadanos, eso sí,
promueve el envío
de enfermos a las
clínicas privadas
concertadas, clí-
nicas que se cons-
truyen y se ponen
en marcha por la
iniciativa privada
pero que luego son
pagadas con dinero público que es aportado por los
enfermos que son desviados a ellas al no tener ca-
pacidad el servicio público de sanidad y ¿por qué
no tiene capacidad el sistema público? Porque no
se hacen las inversiones adecuadas, porque el en-
vío de enfermos a las clínicas privada resulta muy
rentable para unos pocos, y no importa que esa ren-
tabilidad sea producida por el sufrimiento de los
más débiles.
Puede ser que muchos ciudadanos no se hayan per-
catado todavía cuál es el camino que Convergència
i Unió, desde el Gobierno de la Generalitat de Cata-
lunya, ha elegido con la excusa de la crisis económi-
ca, pero no tardará en percibirlo y será entonces cu-
ando desde Convergència i Unió, comprobarán que
los ciudadanos están dispuestos a luchar por esos
servicios públicos que le son necesarios para vivir
dignamente y no va a permitir que le sean arreba-
tados y sirvan para que unos pocos hagan negocio
a costa de su salud. La lucha en defensa de este ser-
vicio básico es inevitable, porque es necesaria, no
deberemos permitir semejante despropósito.
Leandro Ortiz Ibarburen

E
scriure una sardana per commemorar els
mil anys d’història de Viladecans va ser
una idea dels organitzadors dels actes de
celebració. Que en fos jo l’autor va sorgir
de la proposta d’en Secundí Roca.
Des del primer moment em va seduir l’idea i m’hi
vaig posar amb ganes. Vaig creure convenient que a
la sardana hi figurés, de manera destacada, algun o
alguns temes musicals relacionats directament amb
Viladecans. I em vaig decidir pel més representatiu
que vaig trobar, tant per la seva antiguitat, com per
ser molt conegut: el tema dels Goigs de la Mare de
Déu de Sales, la patrona de la ciutat.
Aixi doncs, estructuralment, la sardana ens mostra:
• en els curts:
una introducció, que és com un crit i una invi-
tació a la festa; immediatament apareix el tema
complet dels Goigs, que es glossa i que al final
dels curts s’interpreta amb tota força.
La sardana “Mil·lenari a Viladecans”
• en els llargs:
un introit, després del qual apareix encara el
tema dels Goigs planteja una preparació de la
festa i dóna pas a la part central de la sardana.
En ella, tenora, tible i flabiol expressen un cant
melòdic, romàntic i sentit però de caire festiu i
ballador. Després torna a sentir-se la introduc-
ció dels curts tot recordant el crit que convida
a la celebració i la cobla du a terme un crescen-
do fins a arribar a un ple en el qual es viu tot
l’esplendor del mil·lenari en sentir novament,
ara amb la força expressiva de tota la cobla, el
tema melòdic principal. Quan ja s’acaba, que-
da temps per poder sentir encara el tema dels
Goigs que, com de lluny, ens recorda el caire de
la festa i ens condueix cap a la seva fí.
Al darrere d’aquesta estructura hi ha la voluntat
d’expressar els meus sentiments i la meva gratitud
vers una ciutat que m’ha acollit plenament d’ençà
que hi vaig arribar.
Joan Gibert i Canyadell

D
ía 1 de Mayo, el Día del Trabajo, el Día
del Trabajador, el Día Internacional del
Trabajo, podemos llamarle de mil ma-
neras, pero en el fondo, es el día de la
esperanza, esperanza por la llegada de una nueva
sociedad, justa y social, de lucha, lucha para conse-
guir esa esperanza, de recuerdo, recuerdo de aque-
llos mártires de Chicago, sindicalistas ejecutados
en Estados Unidos el 11 de noviembre de 1887 por
su lucha para conseguir la jornada laboral de ocho
horas, de reivindicación, reivindicación de los de-
rechos conseguidos en toda la historia y que hoy
día, los gobiernos de derechas –PP, CiU, etc– están
reduciendo a la mínima expresión.
Se me ha pasado por un momento, llamarle el Día
de la Dignidad, pero he decidido en el último mo-
mento, no denominarlo de ese modo. De siempre,
he podido escuchar aquello de que “el trabajo dig-
nifica a la persona”, sí, pero me he puesto a pensar,
en que si el trabajo de los cuerpos antidisturbios se
han dignificado con las cargas policiales efectua-
das, si el trabajo ha dignificado a aquellos políticos
cuyo “trabajo” ha sido el expolio de las arcas públi-
cas, a través de la corrupción, si aquellos Jueces que
han juzgado casos, como el del Juez Garzón, tam-
bién se han dignificado con su trabajo, si los políti-
cos gobernantes, que nos están recortando la vida,
también están dignificados con su trabajo, creo que
no, si no más bien, todo lo contrario, y por ello he
decidido no señalar el 1º de Mayo como Día de la
1 de Mayo
Dignidad, y no porque no se lo merezca la clase tra-
bajadora, sino porque ese apelativo de Dignidad se
lo estarían llevando gratuitamente los que he refe-
renciado más arriba.
En estos días nos hemos encontrado ante el 1º de
Mayo más importante de los últimos años, que nos
enfrentamos ante un avance desmedido de la dere-
cha, en su faceta más extrema, que está eliminando
sin contemplación, apoyándose en la crisis –que
como bien sabemos, ha sido creada por las propias
políticas neoliberales que se han aplicado en estos
últimos años– todos los derechos sociales y labora-
les conseguidos desde hace unos siglos atrás. Nos
han impuesto una reforma laboral de lo más retró-
grado que nos podíamos imaginar en la Europa del
siglo XIX, están desintegrando poco a poco todo lo
que conlleva el concepto de Público. Estas extre-
maderechas que nos gobiernan están consiguiendo
cada día con mayor efectividad que se haga cierto
el eslogan “El Pueblo Unido jamás será vencido”, y
esto se lo hemos demostrado en la reciente huelga
general, y en este 1º de Mayo que ha pasado.
Y por último, desearía que los jóvenes que van a
sufrir todo esto en sus propias carnes, con un futuro
poco esperanzador, no dejen la lucha y la moviliza-
ción a sus padres y abuelos, como hemos visto en
estas últimas movilizaciones. Vosotros tenéis que
decidir por vuestro futuro.
Carlos de la Rubia

L
a Plataforma Aturem Eurovegas considera
un èxit indiscutible la jornada de mobilitza-
ció que, el dissabte 21 d’abril, va organitzar
contra el projecte d’Eurovegas i en defensa de
l’agricultura i els espais naturals protegits al Delta del
Llobregat. L’acte va assolir els dos objectius desitjats
per la Plataforma: visibilitzar l’oposició ciutadana a
aquest projecte especulatiu i destructiu del territori
que portaria ocupació de baixa qualitat i demostrar
que, més enllà del discurs governamental, moltes per-
sones i col·lectius rebutgen importar a casa nostra un
model socioeconòmic que ha fracassat a Las Vegas.
La protesta va materialitzar allò que idealment es vol
aconseguir: que la població de la gran ciutat recuperi
els espais agrícoles i naturals, els valori i els estimi.
Perquè el territori forma part de la nostra identitat
col·lectiva; és el lligam amb la nostra història. El Baix
Llobregat no només és l’horta de Barcelona, també té
una història agrícola molt potent amenaçada per la
immensa pressió de les infraestructures i la urbanitza-
ció que ha arrasat ja, convé no oblidar-ho, més del 50
per cent del Delta.
La Plataforma considera que alguns titulars dels mit-
jans de comunicació han estat clarament orientats a
minimitzar el seguiment ciutadà de la protesta i la
seva repercussió social. Així, alguns mitjans han par-
lat de 100, 200 o 300 participants a la jornada mentre
que la nota d’Europa Press parlava “d’un miler de
manifestants”. Una altra mostra del poc rigor infor-
matiu ha estat la informació inexacta que la marxa
“sortia de Barcelona i anava fins a Viladecans” quan,
en realitat, els punts de sortida estaven distribuïts per
tota la comarca. En general, des de la Plataforma ve-
nim denunciant des de fa setmanes un tractament in-
formatiu molt parcial en relació al projecte Eurovegas
de la majoria de mitjans de comunicació així com la
difusió de dades falses sense contrastar (com les des-
mesurades i irreals xifres de llocs de treball o l’import
real de la inversió total).
La realitat ha estat ben diferent. L’acció de protesta
contra el projecte Eurovegas del 21 d’abril va comptar
amb la participació activa d’unes dues mil persones.
Des de 1976 no es recordava una protesta semblant al
Delta del Llobregat.
Rius de gent cridant: Aturem Eurovegas!!!
Una columna de manifestants a peu i en bicicleta va
sortir de Viladecans a les 10:00h, recorrent els carrers
fins a l’estació de tren. Allà es van trobar amb els ma-
nifestants arribats des de Castelldefels i Gavà i els vin-
guts amb tren des de Barcelona i altres punts de l’àrea
metropolitana (com el Maresme), comptabilitzant en
total entre 500 i 800 persones a peu. A més, un col·
lectiu de ciclistes provinent de Castelldefels, de Gavà
i Viladecans va formar un grup de més de 50 bicicletes
que des de Viladecans es van endinsar al parc agrari
per anar fins al Prat a trobar-se amb la marxa que ve-
nia de Barcelona.
La columna ciclista principal va sortir prop de la Plaça
d’Espanya de Barcelona i, amb uns 400 participants,
va recórrer la Gran Via fins arribar a L’Hospitalet, on
va recollir un altre grup de manifestants en bicicleta
que van desplaçar-se fins al Prat, un cop creuat el pont
del Llobregat. Allà es van reunir al voltant de 600 bici-
cletes i 100 persones més a peu, ja que s’hi va afegir la
columna de participants vinguts de Sant Boi, Corne-
llà i Sant Joan Despí. Els acompanyaven una vintena
de tractors de pagesos provinents principalment del
Prat, Sant Boi, Viladecans i Gavà.
Totes les columnes van confluir a una parcel·la aban-
donada situada molt a prop de les basses de Cal Di-
moni, a Sant Boi de Llobregat, juntament amb unes
200 persones més que havien fet camí cap a aquell
punt a títol individual. L’acció de protesta va consistir
a dibuixar a la terra d’aquest camp abandonat unes
lletres gegants amb el lema “Aturem Eurovegas” i
plantar-hi cols com a símbol de la lluita pel manteni-
ment de l’espai agrari del Delta del Llobregat, fona-
mental per a garantir la sobirania alimentària de l’àrea
metropolitana de Barcelona. La jornada va finalitzar
amb un dinar popular, enriquit per les escarxofes que
van cuinar un grup de voluntàries i voluntaris, en un
ambient distès i il·lusionant, plantejant les futures ac-
cions per a continuar la lluita contra Eurovegas.
Com dèiem en una pancarta a la marxa, els catalans i
les catalanes no deixarem que es juguin la nostra ter-
ra! Volem pagesos, no casinos. Eurovegas, ni aquí,
ni enlloc!!
Ricard Caba
http://aturemeurovegas.wordpress.com

Eurovegas
D
es que al mes de febrer va sortir a la llum
pública que el govern de la Generalitat
estava negociant amb Las Vegas Sands
Corporation per tal d’acollir el complex
que aquesta empresa vol construir a l’estat espa-
nyol, i que entrava en competència amb Madrid
per aconseguir aquesta inversió, les informacions
no han parat d’evolucionar. Són informacions que
surten entre silencis i mitges veritats, i moltes ve-
gades forçades pels passos que van fent a Madrid.
No repetiré ara tot el que ha anat sortint
a la premsa sobre el tema, ara bé,
intentaré discernir algunes
qüestions.
Per començar, les nego-
ciacions van de debò.
No estem davant de cap
maniobra de distracció per
aconseguir que Las Vegas vagi
a Madrid i aquí ens quedem algu-
na altra cosa. No és així. La Genera-
litat està fent passos molt seriosos per
aconseguir el complex. Això vol dir que
si les persones que vivim en aquest territori o les
que viuen a Barcelona, creuen que aquest projecte
no convé, cal que ens posem a treballar ja, i sen-
se descans. En aquest sentit la Plataforma està fent
una magnífica feina. Però no es pot defallir, perquè
quan el senyor Adelson decideixi si li interessa o no
el nostre territori, ja no hi haurà marxa enrere.
En segon lloc, l’única opció que el Sr. Adelson con-
templa, si és que això ha de venir, és el Delta del
Llobregat. La Generalitat li va oferir al principi de
les negociacions fins a deu localitzacions diferents,
però l’única que interessa a la corporació, és aques-
ta. Per tant, tampoc cal perdre el temps pensant en
les alternatives.
El paper dels Ajuntaments durant els mesos que
fa que això es va publicar ha estat, com a mínim,
llastimós. Només l’alcalde del Prat s’ha pronunciat
clarament i diàfanament sobre la qüestió, en una in-
tervenció al ple municipal. Els altres alcaldes s’han
excusat en la manca d’informació i en el miratge
dels llocs de treball. Com pot ser aquest silenci?
Doncs no cal ser Sherlock Holmes per veure quin
paper està jugant amb tot això el partit dels alcaldes
d’aquests pobles. Ja han mostrat la seva posició, fa-
vorable a que el projecte es faci al Baix Llobregat, en
seu parlamentària.
Finalment, el territori. Als anys 30, el govern de
la república va encarregar la redació d’un pla ur-
banístic de Barcelona, el van anomenar Regional
Planning. Ja llavors, el redactor, Rubió i Tudorí, va
posar de manifest la importància com a proveïdora
d’aliments d’aquesta zona, per a la ciutat de Bar-
celona, i es va plantejar la necessitat de deixar-la
lliure de la urbanització. Als anys seixanta, els re-
dactors dels Plans Directors, també van plantejar
la necessitat de no ocupar el Delta del Llobregat,
llavors però, per a mantenir l’equilibri d’aquesta àrea
i evitar un continu urbanitzat a tot el litoral català.
Després va venir el Pla General Metropolità, que
també va deixar lliure aquest àmbit. Final-
ment l’any 2010 s’aprova, en el marc de la
planificació territorial, el Pla Territorial
Metropolità, que qualifica aquesta
zona com a espai lliure de protec-
ció especial pel seu valor natural
i agrari. I ara ve la pregunta: si al
llarg de tot el segle vint i princi-
pis del vint-i-u hem cregut que
valia la pena protegir aquest espai, si
ha resistit, més o menys, a la voràgine urba-
nitzadora dels anys 50 i 60, si ha resistit l’especulació
devoradora de l’època de la bombolla immobiliària,
ara ens ho carregaren? Per satisfer a quins interessos?
El Baix Llobregat produeix entre un 15 i un 20% de la
producció d’horta a Catalunya. És pioner amb pro-
ductes com les escarxofes, o les bledes. Ocupa més
de mil persones, entre autònoms i assalariats. Guar-
da un patrimoni històric únic i irrepetible (masies,
canals de reg i de drenatge...). Una manera de fer i
una manera d’entendre que forma part de la idiosin-
cràsia del territori. Un dels pocs signes d’identitat de
la gent del Baix Llobregat, que ara els polítics locals i
els polítics autonòmics volen vendre’s.
I si com diuen les últimes informacions aparegu-
des a la premsa resulta que Eurovegas ja està molt
a prop de Madrid, aleshores tot tornarà a comen-
çar, perquè el meló de l’ocupació del Delta ja estarà
obert. Aleshores haurem d’estar a l’aguait, perquè
tenim molt a prop unes infraestructres que proba-
blement voldran crèixer.
Si alguna cosa haurà tingut de positiu tot això és
que molta gent ha descobert aquest patrimoni que
tenim al costat de casa. Si el defensem amb conven-
ciment ben segur que no s’hi atreviran. És hora de
despertar consciències. Un amic meu avui ha creat
un lema que tant de bo puguem enarborar molta
gent: “Amb la gent del Baix Llobregat Eurovegas
ha topat”.
Montse Lligadas Sorribas

E
l passat 2 de maig, en seu parlamentària, es va aprovar una proposta de resolució que com-
promet al Govern de la Generalitat a estudiar la millora de la freqüència de pas a l’estació
de RENFE de Viladecans. Aquest compromís ha estat possible gràcies a la iniciativa de la
gent d’Esquerra d’aquesta ciutat, que vàrem presentar aquesta iniciativa al Parlament, re-
collint la inquietud històrica de la població viladecanenca.
Aquesta fita assolida, demostra que tot i no tenir representació a l’Ajuntament de Viladecans, podem
i fem molta feina per a la nostra ciutat, ja que el compromís amb la ciutadania va més enllà de dispo-
sar o no d’un seient al Ple municipal.
Així doncs, el Govern format per la gent de CiU haurà d’estudiar la manera de millorar el servei de
trens a la nostra ciutat, fins que les dues estacions soterrades que s’han de construir a Viladecans
siguin una realitat. Aquest projecte de noves estacions fa anys que s’endarrereix, mentre que la ne-
cessitat de la gent que ha de desplaçar-se diàriament per a estudiar o treballar s’agreuja amb el pas
del temps. És per això que nosaltres hem demanat aquest compromís, perquè mentre el nou projecte
no sigui realitat, com a mínim hi hagi més oportunitats de servei que satisfacin millor la demanda
existent.
Ara toca pressionar per fer complir la paraula a l’executiu de CiU.
Bàrbara Lligadas
Que el tren no passi de llarg!
Wilaya
E
l 4 de mayo se estrena en
cineslapelícula“Wilaya”
y con ella queremos unir-
nos a la labor de comu-
nicar la situación actual del con-
flicto del Sahara Occidental con
el que los españoles tenemos una
deuda moral desde el año 1975.
“Wilaya” es una sencilla y be-
lla historia sobre dos herma-
nas que se reencuentran en los
campamentos saharauis. Nos
cuenta cómo es la vida allí a través de Fatime-
tu (Nadhira Mohamed), una española de ori-
gen saharaui que se ve obligada a regresar a
los campamentos tras la muerte de su madre.
Fátima encontrará el “amor” de Said. Pero por en-
cima de todo se encontrará con su hermana Hayat
(Memona Mohamed), un ejemplo de superación
que nos demuestra que si se quiere se puede sa-
lir adelante incluso en circunstancias tan adver-
sas, casi una metáfora de lo que pasa en los cam-
pamentos donde parece que se ha instalado la
idea de que ya no se puede hacer nada y es me-
jor vivir dejándose llevar por las circunstancias.
Memona Mohamed obtuvo el Premio a la Mejor
Actriz por “Wilaya” en la pasada edición del Festi-
val de Abu Dhabi.
Rosa Mercader

Que plourà, avui?
Que plourà, avui? és el títol del nou llibre de Jordi Mazon, on l’autor ens dóna les
claus i el duro per entendre el temps atmosfèric. Jordi Mazon ens descobreix
el món de la meteorologia, alhora que ens denuncia la perversió del llenguat-
ge radiotelevisiu que confon condicions atmosfèriques amb climatologia, que
sovint ens dóna informació, però ens nega el coneixement.
El llibre combina el rigor amb una amenitat treballada des de l’exemple, on pot sortir el
gos petit, blanc i pelut de la seva tieta Paquita per explicar-nos la gota freda, o confessar
que els seus íntims el consideren un torracollons per donar peu a explicar-nos el vent de
marinada i la força de Coriolis. Ens dóna explicacions plausibles dels blocs de gel que fa
uns anys queien del cel. Ens recorda que els fenòmens atmosfèrics
han canviat no només el paisatge sinó la nostra història. Malgrat
que Felip II va dir que “Yo no mandé mis naves a luchar contra los
elementos” la història de l’home ha estat la de conviure amb els ele-
ments, lluitar, i normalment perdre.
De fet el temps atmosfèric i la meteorologia formen part directa del
centre de les nostres vides, del nostre llenguatge (“Plourà aquest
cap de setmana?”), de les dites, que rimen gairebé sempre com els
vells anuncis. Són paraules senzilles per a veritats científicament
complexes. En abril, lluvias mil o pájaros mil. A mi m’agrada molt el
que m’ha ensenyat el meu pare: “Marzo ventoso, abril lluvioso, sacan
a mayo florido y hermoso”, o aquell altre que em van ensenyar els
pagesos empordanesos: “Cel rogent, pluja o vent”
Ens parla de l’atmosfera com una de les principals culpables de la
vida al nostre planeta, i de sobte entenem que l’efecte papallona,
allò de que l’aleteig d’una papallona a Pequín pot causar una tem-
pesta a Nova York, és més que una frase aparent, perquè el vent,
l’aire que es mou de temperatura a temperatura, és la mare de qua-
si totes les batalles que es fan i es desfan en la natura, és la palanca
que mou el món. Ens descobrirà que les cèl·lules no són només
aquelles unitats bàsiques dels éssers vius que s’assemblen als ous de gallina, sinó que
també són cicles d’aire tancat batejats amb noms anglesos.
Podem aprendre a conèixer els núvols pel seu nom i a saber-ho tot dels seus enemics, els
anticiciclons, veritables màquines exterminadores de núvols, siguin del color que siguin.
Però sobretot recomano Que plourà, avui?, perquè sense alçar la veu, és tot un exercici de
pedagogia ambiental.
L’atmosfera, més concretament la troposfera, seu vitalícia dels fenòmens atmosfèrics, és la
mano que mece nuestra cuna, el pájaro que da cuerda a nuestro mundo, és un sistema en contac-
te i relació permanent amb nosaltres, amb l’aigua, el sol, les plantes, amb l’erosió, amb la
vida dels éssers vius i de les nostres pedres. Ens afecta el que fa el temps atmosfèric, però
també li afecta el que fem nosaltres.
Formem part del món i el món forma part de nosaltres. No estem sols i ni som ni se-
rem mai els reis del mambo. Depenem del que passa. I una part del que passa depèn
de nosaltres. No és un exercici d’humilitat per quedar bé. Quan Jordi Mazon parla de la
interconnexió entre els éssers vius i l’ecosistema que compartim amb l’aire, el sol, el vent
i les pluges no ho fa des del voluntarisme hippie o ecologista, sinó des de l’objectivitat
de veritats científiques, de verdades como puños que no hem incorporat encara a les nos-
tres certeses. Que plourà, avui? ens dóna respostes, però també fa preguntes. Fer-nos les
preguntes és la manera de començar a trobar les respostes, no de la pluja d’avui, sinó del
futur de l’endemà.
José Luis Atienza

A
ra farà un any que
l’empresa d’inserció
“Solidança Treball”
gestiona la Deixalle-
ria de Viladecans. Per això pot
ser d’interès saber què fa aques-
ta empresa i quina orientació
té. I quins són els seus objectius
principals. De fet Solidança Tre-
ball, que ha firmat un conveni
amb l’Ajuntament, està a dins
d’una entitat que li dóna suport:
l’Associació Solidança, creada
a Sant Joan Despí el juny del
1997, ara fa exactament 15 anys.
Als anys vuitanta i noranta es
van anar creant diverses entitats
d’economia social, per tal de do-
nar resposta a la greu crisi indus-
trial que va patir el Baix Llobre-
gat. Una resposta petita, és clar,
però que va donar impuls a mol-
tes iniciatives que s’han consoli-
dat i que han pogut formar una
bona xarxa –per exemple, “Roba
Amiga”–, tot especialitzant-se en
el camp de la recuperació.
Aquest és el cas de Solidança. Si-
tuada l’entitat a l’antiga Fàbrica
del Cartró de Sant Joan Despí, ha
aconseguit fer una bona gestió de
més de mil tones de roba a l’any
i entrar en el camp de la gestió
de deixalleries. Al mateix recinte
de Sant Joan Despí hi tenim una
àmplia botiga on es poden trobar
mobles, llibres, electrodomèstics,
antigalles... i molta roba ben clas-
sificada i a punt de fer servir. En-
tre recollides de material, triatge,
taller de reparació de contenidors
“Roba Amiga”, reparació d’elec-
trodomèstics i les mateixes dei-
xalleries ja podem comptar amb
més de cinquanta treballadors.
La inserció sociolaboral és l’eix
important del nostre projecte.
Volem que les energies principals
vagin encaminades a fer possible
la incorporació al mercat labo-
ral d’algunes persones que, per
motius diversos, n’han quedat
al marge. Per això comptem amb
personal especialitzat en tasques
d’inserció i formació, a través de
les mateixes activitats: tria de la
roba, planxisteria, venda i comer-
cialització... Alguns joves que
vénen de Centres Especials de
Formació han trobat en alguns
d’aquests tallers una bona sorti-
da formativa i professional.
Però a més, hem fet un treball
considerable per a mantenir i
conservar el recinte patrimoni-
al de Can Cartró, per tal que en
els propers anys, pugui esdeve-
nir un espai cultural com a mos-
tra d’una indústria que, a través
d’un ramal del Canal de la Infan-
ta i el Salt de l’Erasme, va donar
feina a treballadors que feien tres
torns, i color a les indianes que
també s’hi havien fabricat.
Avui dóna feina a un col·lectiu
ben nombrós i té empen-
ta per obrir-se a nous reptes.
El dia 20 de maig farem la quin-
zena jornada de Portes Obertes.
Hi esteu tots convidats.
Josep Maria Fisa

Solidança,
a la Deixalleria de Viladecans

El Mamut a la Fira
Em va fer il·lusió. Primer em van posar
al cartell, anunciant la mostra d’entitats,
amb “new look” rejovenit i celles fashion,
això sí. Vaig quedar afavorit i tunejat.
I vaig veure que les entitats se sentien
còmodes amb la meva presència i que
m’acceptaven com un col·lega més.
Després em van convidar a fer una cer-
cavila dissabte al vespre pel mig de la
Fira. Era una cercavila amb totes les enti-
tats, vestides de gala, perquè la gent ens
veiés i tingués ganes d’associar-se, que
no fa mal, tot al contrari. Nois, noies, hi
ha molts motius i molts pretextos per as-
sociar-nos: per aprendre, per escriure, o
pintar, o fer puntes, o ballar... o reivindi-
car, o ajudar, o fer-nos veure, o passar-
nos-ho bé, però no està de moda. Estic
per escriure al Pep Guardiola, a veure
si a més de llevar-nos d’hora, que és un
pal, ens recomana participar en la vida
ciutadana que és una bona manera de
conviure. Em van acompanyar, doncs,
unes quantes entitats i el grup Tum-
Tum-Prat, que és una canya. Òstres, com
es movia la gent! Vam acabar amb una
ballada col·lectiva de Patatuf, el ball na-
cional de Viladecans, amb els grallers i
gralleres.
I vaig estar present a la meva paradeta
de la Mostra, deixant-me veure i tocar
per la canalla. Em fonc quan veig arribar
els més petitons amb aquella cara... ai,
que tendre que sóc... Vaig descobrir que
per a molts nens ja sóc la seva mascota.
També vaig aprofitar per presentar un
àlbum que espero que us agradarà: són
dibuixos dels llocs més emblemàtics de
la ciutat. Cal pintar-los... i saber quins
són. El quadern, que es ven a cinc eurets
(bé m’he de guanyar la vida, que jo men-
jo molt!) el podreu trobar a la llibreria
Els Nou Rals. Per cert, parlant de menjar,
vaig tastar la Paella Solidària: boníssima!
Això sí, no em va tocar el pernil que rifa-
ven. L’any vinent ho tornarem a provar.
En fi, han estat uns dies de molta, molta
animació. La crisi no podrà amb mi ni,
molt menys, amb la gent de Viladecans.
El Mamut

la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon
Camallarga (Himantopus himantopus)
Remolar-Filipines abril 2012
Esvelt i d’aspecte fràgil, és nombrós per totes les zones humides dels Països Catalans. Fa uns 37 cm
de llargària. Es nodreix amb cucs, mol.luscs i insectes. Quan vola, les potes roses sobresurten uns 18
cm darrera la cua. El damunt és negre amb el dessota d’un blanc resplendent. Les negres ales són
estretes, punxegudes i triangulars. Després de la còpula romanen uns segons fregant-se el bec... com
si es fessin petons.
Font: Viquipèdia.

Ò
mnium Cultural a Vi-
ladecans hi és present
gairebé des de fa 50
anys, quan unes vi-
ladecanenques i viladecanecs es
van fer socis d’Òmnium Cultu-
ral, una entitat que ha complert
50 anys enguany. Però no ha es-
tat fins que Òmnium ha impulsat
el projecte de presència territori-
al que ha fet possible, el passat
1 de juny del 2011, la creació del
grup local a Viladecans.
Nascuda a iniciativa d’un grup
de socis i persones que van or-
ganitzar la prèvia de la Festa de
les Lletres Catalanes que es va
celebrar el desembre del 2010 a
l’Àtrium Viladecans. Des dels
inicis ha estat una eina de promo-
ció cultural a la ciutat, amb dos
clars objectius:
Per un costat, visualitzar la llen-
gua, la cultura, i el país (camps
d’acció de l’entitat) a la nostra
ciutat i al Baix Llobregat, i per
l’altre, reforçar i donar suport a
les iniciatives locals que treballin
per la cultura catalana a Vilade-
cans.
Des de fa més d’un any hem do-
nat suport a la benvinguda de la
flama del Canigó per Sant Joan,
organitzant una concentració a
la plaça de la vila en defensa del
model d’immersió lingüística als
centres educatius, hem donat su-
port al Correllengua 2011, i hem
estat presents a la plaça de la vila
amb el Tió de Nadal obsequiant
llibres a la mainada i per Sant Jor-
di obsequiant revistes de Cavall
Fort, a tots els nois i noies que
s’acostaven al nostre estand.
A més, hem organitzat el primer
cicle de primavera, “Els dijous
d’Òmnium”, amb tres propostes
culturals:
Òmnium Cultural a Viladecans
• el mes de març: conferència al
voltant de l’altra història de
Catalunya a càrrec de Victor
Cucurull Miralles, historia-
dor.
• el mes d’abril: un audiovisu-
al-documental i posterior xer-
rada a càrrec de Jordi Llorens
i Estapé, fotògraf a Etiòpia.
• el proper dijous dia 24 de
maig: xerrada i projecció de
tràilers de la pel·lícula “Pa
negre” amb la seva producto-
ra, Isona Passola, guionista i
directora de cinema, guardo-
nada recentment amb la creu
de Sant Jordi, coneguda per
haver dirigit el documental
“Catalunya-Espanya” (2009)
i, molt especialment per ha-
ver produït al costat del di-
rector mallorquí Agustí Villa-
ronga, la pel·lícula catalana
amb més ressò de la història;
adaptació de la novel·la ho-
mònima d’Emili Teixidor.
Pel·lícula avalada per 13 pre-
mis Gaudí, 9 premis Goya
(entre els quals a la millor pel·
lícula), i haver estat el film
preseleccionat per l’acadèmia
de cinema als premis Òscars.
Us volem anticipar que estem
organitzant la presentació, per
part de Jordi Pujol, del tercer vo-
lum de les seves memòries, en
col·laboració amb la llibreria “Els
Nou Rals”.
Volem manifestar-vos la nostra
il·lusió i força per a continuar la
nostra tasca d’estendre la cultu-
ra, la llengua i el país per tots els
racons de la nostra ciutat.
Podeu participar del nostre pro-
jecte cada primer dijous de mes, a
les 8 del vespre, a l’Ateneu d’En-
titats Pablo Picasso.
Més informació a la web de l’associació www.omnium.cat
I per contactar amb nosaltres viladecans@omnium.cat
Per fer-te soci a
https://segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_soci.html
les nostres entitats

El protagonisme de
Josep Feliu Gusiñé a Viladecans
Apunts per a la història d’un rendista i promotor urbà barceloní
Recerca històrica
E
s vivien els anys durs i
foscos de la dictadura.
Feia sis anys del final
de la Guerra i els veïns
i veïnes de Viladecans, com els
de tot el país, maldaven per des-
lliurar-se dels anys de la gana, la
repressió i l’estraperlo. En aquell
context, un diumenge del mes
d’octubre de l’any 1945, un cot-
xe arribava a Viladecans. Aturat
davant la Casa de la Vila, del seu
interior va baixar una persona
sobre la qual molta gent havia
sentit parlar en els darrers gaire-
bé 40 anys1
. Tothom sabia situar
la seva imponent torre al poble,
concretament al bell mig del car-
rer de Jaume Abril, i qui més qui
menys estava al cas que era un
individu amb poder, acostumat a
remenar les cireres i a tenir trac-
tes amb les altes instàncies. Es
tractava del senyor Feliu, llavors
recentment nomenat pel gover-
nador civil de Barcelona per a
tots els afers del partit judicial de
Sant Feliu de Llobregat2
. Com a
garant de l’ordre jeràrquic domi-
nant es disposava a presidir l’ac-
te de traspàs de la presidència de
la Comissió Gestora Municipal
de mans de Nicasi Marieges cap
a Francesc Domènech, tot se-
guint la decisió política dictada
des del mateix Govern Civil.
1 AMVA (Arxiu Municipal de Vilade-
cans), Fons Ajuntament de Viladecans,
Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió de
l’11 d’octubre de 1945.
2 ACBLL (Arxiu Comarcal del Baix
Llobregat), Nomenament de Josep Fe-
liu Gusiñé com a delegat governatiu
d’aquest partit judicial, setembre de
1945.
Aquell fet de la meitat dels anys
quaranta, semblava simbolitzar,
i al mateix temps coronar el pa-
per destacat que havia ostentat
Josep Feliu Gusiñé a Viladecans,
durant bona part del que es por-
tava de segle. Però, qui era el
personatge? Com havia arribat a
acumular tant de poder? A partir
de què li procedia la seva pree-
minència en el poble? Intentarem
respondre breument en aquest
article a la majoria de les pregun-
tes. Tot plegat, a partir d’allò que
ens expliquen les fonts d’arxiu
consultades.
En els documents d’arxiu de pro-
cedència municipal, el senyor Fe-
liu apareix per primer cop l’any
1908. Concretament, el 10 d’agost
d’aquell any, el personatge –que
es declara veí de Barcelona i resi-
dent al carrer del Comerç núme-
ro 24–, presentava una instància
a l’ajuntament amb la qual sol·
licitava el permís per urbanitzar
una gran parcel·la de terra situ-
ada en el triangle aproximat que
avui conformen els carrers del
Sol, Jaume Abril i Sant Isidre; una
zona de conreus de cereals, gar-
rofers i oliveres coneguda llavors
com el Clos d’en Malloles3
. El
projecte d’urbanització represen-
tava modificar en zona urbana el
3 AMVA, Fons Ajuntament de Vila-
decans, Plans i projectes d’urbanització,
projecte d’urbanització dels terrenys que
posseeix el Sr. José Feliu entre els carrers
de les Canals i Sant Isidre (Clos d’en Ma-
lloles), 1908. La urbanització del Clos
d’en Malloles, donaria lloc a la creació de
la part de dalt del carrer de Pi i Margall,
situada entre els carrers de Sant Isidre i
l’actual del Jaume Abril.
tros de terra més representatiu
del patrimoni que havia ostentat
la família Malloles, durant bona
part del segle XIX; tot un conjunt
de terres que, al seu torn, havien
estat en mans dels marquesos de
la Manresana, durant bona part
de l’època moderna4
.
Pel que sembla, totes les terres
viladecanenques propietat del
barceloní Gaietà Malloles van ser
4 AMVA, Fons Ajuntament de Vilade-
cans, Actes de Ple de l’Ajuntament, ses-
sió del 6 de setembre de 1930. En aquesta
acta es reconeix a Josep Feliu, conjunta-
ment amb el seu soci Lluís Camps, com
a “successors legals del marquès de
la Manresana”, arran de la supressió
d’unes càrregues que afectaven a terres
annexes a la Casa Consistorial.
Panteó de la família d’en Josep Feliu
Gusiñé, al cementiri de l’Est de Bar-
celona.
www.cementeriodeleste.blogspot.com

transmeses a la família Feliu Gusiñé. En total, unes
60 mujades de conreus diversos disperses arreu del
terme municipal: Torrent Ballester, Samontà del
Contrabandista, Camp Malet, Vinya Gran, Samontà
de la Rajoleria, les Feixes dels Salzes... 5
Un conjunt
de terres, sobre el qual calgué sumar-ne altres ad-
quirides per en Feliu entre els anys 1915 i 19316
, on
destacaven les de l’indret dels Reguerons on fins i
tot es va construir una casa de camp coneguda com
a can Feliu.
Fou justament durant la segona dècada del segle XX
quan es va assentar la preeminència d’aquest pro-
pietari barceloní a Viladecans. I el símbol d’aquest
poder fou la construcció de la seva imponent torre
–sota projecte de l’arquitecte Josep Canaleta–, del
número 18 del carrer de les Canals, justament en el
mateix lloc on va existir cal Malloles. La torre del
senyor Feliu, construïda entre 1917 i 19237
es va
convertir, per la seva alçada, en un dels edificis més
identificatius del poble, fins el seu enderrocament
cap als inicis de la dècada dels anys setanta.
I mentre es construïa la seva torre, Josep Feliu va
entrar de ple en la política local. El seu estatus de ric
propietari i hisendat es va adaptar amb comoditat
als vents favorables del conservadorisme catalanis-
ta de la Lliga Regionalista de Cambó i Bertran i Mu-
situ. Tant va encaixar que fins i tot, l’any 1918, va
esdevenir el president del Centre Nacionalista de
Viladecans, associació sucursalista de la Lliga amb
seu en el cafè de Cal Sastre8
, on entre els seus mem-
bres trobaríem Bernat Vilà –alcalde entre els anys
1922-1923 i 1930-1931– o el més tard elegit alcalde
republicà Llorenç Puig.
L’època daurada de Josep Feliu fou però la de la
dècada dels anys vint del segle passat. Un cop acu-
mulat tot el seu patrimoni i acabada de construir
la seva torre, es dedicà o bé a convertir-se en cen-
sualista de la majoria de les terres de conreu que
ara conrearien pagesos locals o bé a presentar pro-
5 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament
de 1904. La majoria d’aquestes terres comencen a tributar en
la contribució de béns rústecs de Viladecans a partir de l’any
1916, segons consta en les altes de béns l’apèndix de l’amilla-
rament de l’any anterior. És en aquest apèndix on s’informa
que totes les propietats declarades provenien de l’escriptura de
l’any 1908, de divisió patrimonial entre Joan i Josep Feliu Gu-
siñé, presumiblement germans que es repartien els béns prè-
viament adquirits o transmesos en herència i que havien estat
propietat dels Malloles. L’escriptura va estar autoritzada pel
notari de Barcelona Antoni Port i Busquets i inscrita en el regis-
tre de la Propietat de Sant Feliu de Llobregat el 22 de setembre
de 1908.
6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de
1931. En aquest any, la propietat dels Reguerons representava
el 72 % de les propietats rústegues de Josep Feliu a Viladecans.
7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències
d’obres.
8 Arxiu de Govern Civil, associacionisme. Estatuts del Cen-
tre Nacionalista de Viladecans, 1918.
jectes d’urbanització a l’ajuntament. Des de la seva
mà o en associació amb altres propietaris barcelo-
nins són els projectes més destacats dels anys 1922
i 1923: projecte de la Rajoleria –origen dels carrers
de l’Onze de Setembre o Dos de Maig–, del Samon-
tà del Contrabandista –carrers de Pere Massallach i
Girona–, de la Vinya Gran –Narcís Monturiol i Lluís
Companys– o de la Parellada del Bisbe –Barri de
Sales–...9
La seva estrella sembla minvar durant la dècada
dels anys trenta i sobretot durant la revolució del
1936, i com hem vist no es tornaria a recuperar fins
l’arribada del franquisme. És això, a grans trets, el
que sabem del personatge però poc o gens sabem
de la persona. No sabem on ni quan va néixer, no
disposem de cap fotografia, si es va casar, quina fou
la seva família ni quan ni on va morir. Sí que sabem,
però, que està enterrat al cementiri de l’Est de Bar-
celona, en un sobri panteó d’estil neoclàssic10
, sense
inscripcions, que l’autor d’aquestes línies va visitar
no fa gaire. De vegades hi ha qui s’apropa als ce-
mentiris a la recerca de respostes sobre la trajectòria
vital de personatges destacats. I en aquest procés,
podríem afegir que poc s’assoleix quan poc se’n co-
neix. Una petita frustració de l’investigador davant
una recerca apassionant que segueix ben oberta.
Xavier Calderé i Bel
9 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes
d’urbanització.
10 Veieu el bloc dedicat a aquest cementiri:
www.cementeriodeleste.blogspot.com
Signatura de Josep Feliu Gusiñé, present a la instància de
sol·licitud del projecte d’urbanització del Clos d’en Ma-
lloles, 10 d’agost de 1908.
AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes
d’urbanització

Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas
A
quest senyor del Poblat
Roca, recentment ha fet
vuitanta anys. Bon co-
neixedor de la dimen-
sió social de la persona, per a mi ha
estat una de les millors referències,
per entendre el que vol dir “cons-
ciència de classe” i “plantar cara a
la injusticia”. Ell és el protagonista
d’aquest relat.
Jugant-se-la ben sovint, la seva
vida acabarà (que trigui) havent
posat el llistó de la dignitat molt
pel damunt de l’immensa majoria.
Havia nascut a Riotinto d’Huelva.
Tenint cinc anys i fugint de la re-
pressió de la guerra civil, la seva
familia va emigrar a Azuaga de
Badajoz. Als deu ja treballava al
camp. Als quinze a l’exterior de les
mines de plom d’aquell poble ex-
tremeny a tocar de Sierra Morena.
Als dinou, marxava a Avilés d’As-
túries a treballar en la construcció
de la siderúrgica Ensidesa. L’any
1955, després de fer la “mili”, se’n
va anar a Madrid i durant cinc
anys hi treballà a la construcció.
Allà es va casar amb l’Ana Sánchez
Barragán.
El matrimoni ve a raure a Gavà
l’any 1960, i en Manolo entra a tre-
ballar a Roca Radiadors l’any 1962.
S’instal·len al “Poblado” l’any 1964
i aquí hi aixequen una prole de sis
fills. A dia d’avui, la parella que
continua vivint al Poblat Roca re-
plega una onzena de néts i un bes-
nét.
Fer-se valer davant d’aquells que
ignoren els drets de les persones;
batallar contra la por a sortir de
la gàbia, a risc d’equivocar-se; de-
nunciar i combatre tota esclavitud,
tota inhumanitat i tota desigual-
tat social, són aspectes del ju-
gar-se-la per la justicia que qui
l’hagi conegut haurà observat
en aquest obrer andalús, ex-
tremeny, asturià, madrileny,
català i d’on sigui i cal-
gui, anomenat Manuel
González Fernández.
Tot plegat, valors que
han donat sentit al
seu viure i empenta
també a qui l’hagi tingut a prop.
Quan va arribar al Poblat ja duia
la cantarella ben apresa i entonada
de les mines de Riotinto, Azuaga i
de la siderúrgia d’Avilés. La seva
carrera sindical començà un cop
feta coneixença, l’any 1965, d’en
Paco Arias de Cornellà i altra gent
de la HOAC, que li ensenyaren bo-
nes músiques. Fent-se company de
lluitadors com en Plata, en Cazor-
la de Gavà i en Ruiz Acevedo de
la Rockwell Cerdans, va derivar
definitivament la seva existència
vers la lluita per una vida més dig-
na, en posar-se a cantar de manera
reivindicativa contra el polsim
negre i les mullenes fangoses del
terra, de la secció de banyeres de
Roca Radiadors. Engrescar com-
panys a fer el mateix, a cor, per
aconseguir millores per al seu en-
torn i pels altres, ha estat una de
les constants vitals més caracterís-
tiques d’aquesta persona.
L’any 1965, el trobem entre els ha-
bituals a la reunió dels dissabtes a
la parròquia del barri Almeda de
Cornellà, embrió de Comissions
Obreres (CC.OO.). L’any 1966 és
escollit enllaç sindical de la fàbrica
Roca en les eleccions en què el mo-
viment de CC.OO. havia decidit
anar a guanyar tants llocs
com fos possible del sindi-
cat vertical. Ell i en Plata
són escollits també per al
“Comité de Seguridad e Hi-
giene”, i allà hi aboquen
les reivindicacions
més quotidianes que
els serviran per apa-
lancar reivindicaci-
ons superiors.
Per aquesta raó,
les topades amb la llarga “cadena
de mando” dins la fàbrica anaren
“in crescendo” fins arribar el dia
en què el “mando” va fer l’últim
intent de doblegar aquell més que
torracollons de sindicalista, mirant
de corrompre’l.
Li passen l’encàrrec:
–Manolo, el gerente te espera en su
despacho.
Cap allà que se’n hi va l’enllaç sin-
dical:
–Buenos días señor gerente, ¿da su
permiso?
–Hombre! señor González...!!, ¿cómo
está usted? Pase, pase..., siéntese por
favor!
A continuació, monòleg intrans-
cendent i xerradeta sobre el
temps... Sense resposta... El gerent
de Roca arrenca una bateria de
preguntes tancades, amb especial
to de veu, que només poden ser
contestades positivament.
–Señor González, ¿cuanto tiempo
lleva trabajando en Roca?, cuatro o
cinco años, ¿verdad...? Tres segons
de silenci. Tiene cuatro o cinco hijos,
¿no es así...? Altres tres segons es-
coltant el vol de les mosques. Roca
le posibilitó vivir en el Poblado, hace,
Manuel González Fernández,
dignitat indignada (1a. part)

también, cuatro o cinco años, creo
recordar...¿eh, que si?
–Señor gerente, al grano por favor,
¿para qué me ha hecho llamar?, ¿que
me tiene que decir?, li diu, mosque-
jat.
–Pues sí. Vayamos al grano si... Señor
González, veamos... ¿qué espera usted
de Roca...?
–No entiendo la pregunta... ¿Qué pre-
tende decirme?
–(Llefiscosament) Si, hombre...
siempre anda usted agitando la sec-
ción i será por alguna razón... ¿Qué
pretende usted?, ¿a qué aspira?...
¿quépodemos hacer por usted...? per-
sonalmente, hombre... personalmente.
– Oiga señor! ¿Acaso està intentando
comprar a este obrero...?
Després de mirar-se fit a fit, mentre
els rostres s’apropen lleugerament
l’un a l’altre, durant uns pocs però
eterns segons, el gerent, clavant un
cop de puny damunt la taula, dels
que posa a volar i fa caure a terra
la meitat de les coses, crida enfu-
rismat tot aixecant-se:
–De acuerdo... Fuera!!! Váyase de
aquí. Vuelva a su puesto! fuera...!!
L’un quedava aïrat i roig com un
tomàquet, amb la dignitat serpen-
tejant pel terra i l’altre sortia acollo-
nit, però necessitant obrir la porta
de bat a bat. En González, definiti-
vament, havia begut oli pel que fa
a treballar a Roca Radiadors.
L’any 1968, eren acomiadats el Pla-
ta i el Cazorla per haver fet aturar
la fàbrica en la primera vaga de
solidaritat, trenta anys després de
la guerra, en favor de la Rockwell
Cerdans de Gavà, que patia un in-
justificat i definitiu tancament. Al
González li va tocar el mateix re-
bre un any després, el 1969, com a
promotor d’un atur reclamant mi-
llores salarials i higièniques.
Però la indignitat mai en té prou
d’abatre dignitats i dissidents. Una
vegada fet fora de la fàbrica, amb
sentència d’acomiadament impro-
cedent, Roca Radiadors pretengué
fer-lo fora de la vivenda del Poblat.
Havia dit jo, que a hores d’ara hi
continua vivint, i això vol dir que,
en aquest afer a qui
li tocà perdre fou a
Roca Radiadors. La
familia González
guanyà el judici del
desnonament que
pretenia la compa-
nyia. Defensat per
l’advocat Francesc
Casares, el testimo-
ni primordial fou el
de mossèn Celesti-
no Bravo Nieto que,
prèviament al judici,
li havia ofert el cor
del temple parroquial com a lloc
d’acollida temporal en cas de sen-
tència desfavorable.
Quan el jutge, al final de la sessió,
li justificava la possible resolució
negativa per als interessos de la
familia, emparant-se en l’estricte
compliment de la llei, en Manolo
li engegà:
–Señor juez, ¿qué clase de justicia es
la que echa fuera de casa a una familia
con cinco hijos, y la pone en la calle
partiendo de un despido improceden-
te? I, tornant a mirar de fit a fit.
Póngase en mi lugar al consultarlo
con la almohada esta noche cuando se
vaya a dormir.
Després de Roca, va intentar ser
empleat a la fàbrica dels Hules de
Gavà i un mes després era acomi-
adat a resultes d’uns “informes”
externs que garantien que no era
un borrec. Finalment, l’any 1970,
encara en temps de fort creixement
econòmic, fou contractat a la fàbri-
ca Laforsa de Cornellà de Llobre-
gat, a tocar del barri Almeda.
El cap de personal que el contrac-
tava li digué, sense embuts, que li
agradava contractar gent com ell,
amb cinc fills (el sisè encara no
havia nascut), dit de manera com
si cinc fills fossin la millor garan-
tia de la necessària resignació a
ser explotat que tot bon obrer ha
d’acabar atresorant. Res de cercar
el potencial humà i els recursos
intangibles de tota persona, sinó,
directament, pretensió d’una pro-
fitosa relació d’humiliació i vexa-
ció. El pobre ignorant, no coneixia
en Manolo. En aquella empresa
siderúrgica de més de dos-cents
treballadors, s’hi trobà, entre altres
destacats sindicalistes, l’Esteban
Cerdán, en Francisco Gamero y en
Simón Ródenas. No és d’estranyar
doncs, que la feina individual i
col·lectiva de formigueta, feta dia
a dia, contra les dures condicions
laborals de Laminados y Forjados
de Hierros y Aceros S.A., que pre-
sidia Claudio Boada, culminés en
la totalment exitosa vaga de 106
dies, començada l’11 de novembre
de 1975.
És prou sabut que la solidaritat,
a raig fet, de la comarca del Baix
Llobregat envers Laforsa, va atè-
nyer el zenit del moviment obrer
en temps franquista en la vaga ge-
neral del gener de 1976 i ajudà en
gran manera a guanyar-la, no m’hi
explanaré, però fou la treballada
resistència sota la consigna “O to-
dos o ninguno” la que donà a tots
una gran lliçó de dignitat. En pri-
mer lloc als que sempre esperen i
creuen poder comprar-ho tot, fins
i tot, éssers humans. I en segon,
a tots plegats quan massa sovint
afluixem el nivell d’exigència ètica,
massa aviat ens resignem i aban-
donant tota esperança deixem de
creure que el futur pot ser millor.
En Manolo González Fernández
s’havia afiliat al PSUC l’any 1971.
El regne del “no hi ha res a fer”, co-
sí-germà del “tant se me’n dona”,
i que a dia d’avui vol tornar a ser
hegemònic, no era el seu regne.
(continuarà)

A
questa secció de “Conèixer Viladecans”
us convida, en aquest article i en el del
proper número del Punt de Trobada, a
fer un recorregut pels nostres camps,
és a dir, pels llocs que, fins no fa pas tant, eren el
mitjà de vida de la majoria de la població. Aga-
farem, doncs, la carretera de la Vila i anirem cap
avall. Passada la via del tren, podrem començar
ja a fixar-nos, a banda i banda de la carretera, en
els camps que la voregen. Barrejats amb terrenys
dedicats a altres usos menys desitjables, continuen
essent, però, prou atractius. Si és l’època, veurem
les escarxoferes, les cols, les tomaqueres, en tot el
seu esplendor. També les casetes on guardar les ei-
nes i tot el que calgui o on protegir-se del sol. I els
hivernacles, una necessitat per fer els cultius més
rendibles.… I com més anem recorrent tota la zona,
més varietat trobarem: enciams, mongeteres, al-
bergínies, pebrots, bledes, carbassons, cogombres
(que, tot sigui dit, cap pagès no anomenarà així: en
dirà pepinus), xíndries, melons… i els arbres: pere-
res, presseguers, pruneres, pomeres, figueres… Fa
uns anys, aquest esclat d’exhuberància agrícola era
sens dubte molt més potent. Però ara encara conti-
nua prou visible.
Arribem a la rotonda on comença el Camí de les
Filipines. Ens hi aturem un moment i mirem cap
enrere, cap al nucli de la població. Segons des d’on
mirem, podrem trobar-nos amb diverses perspecti-
ves, més o menys agradables. Però sempre, al fons,
ens hi trobarem la muntanya de Sant Ramon. En
iniciar el nostre recorregut, bé val la pena de salu-
dar-la, aquesta muntanya. Perquè, de fet, porta se-
gles i segles fent com d’horitzó, de teló de fons, de
la vida viladecanenca. Des de 1887 amb l’ermita al
capdamunt, i abans sense l’ermita. Amb diversos
noms al llarg de la seva història. Però que, es digués
com es digués, allà ha estat sempre.
Entrem, doncs, de ple, en la nostra zona agrícola.
A la rotonda, tal com veníem de la carretera de la
Vila, tombarem a la dreta pel Camí Ral en direc-
ció a Gavà. I ben aviat, a l’esquerra, al costat de
la planta de tractament de les escombraries, veu-
rem que s’inicia una estreta carretera asfaltada.
És el Camí dels Llanassos. Ens hi fiquem. I, ja de
bon començament, veurem com ens acompanya, a
la banda dreta, una corredora. Les corredores són
uns canals d’aigua amples, que la canalitzen a tra-
vés dels camps, juntament amb uns altres canals
més estrets, els valls. Ara sí que, a banda i banda
del camí, podem anar veient tota la riquesa agrícola
d’aquests terrenys. Hi ha trossos abandonats, erms,
perquè la feina de pagès no és una feina que trobi
gaire gent disposada a continuar-la, però malgrat
això, aquests camps, quan estan en el seu ple, fan
goig de veure. I fan pensar, també, en la molta feina
que hi ha al darrere. La feina dels pagesos d’ara, i
la feina, més encara, dels que fa més de dos-cents
anys van proposar-se el duríssim objectiu de con-
vertir aquells aiguamolls insalubres, que no servien
per res i que eren font de tota mena de malalties, en
terrenys cultivables, en font de riquesa. És el que
s’anomena la “rompuda de les marines”.
Entre els segles XVIII i XIX, en efecte, els pagesos
van anar canalitzant l’aigua construint les corre-
dores i els valls, que constituïren tota una xarxa de
sanejament per recollir i conduir les aigües (no no-
més les de les pluges i de les rieres; també, a mesura
que creixia la població, les aigües brutes dels usos
domèstics i urbans) cap als estanys o llacunes, els
Una mirada als nostres camps (1)
conèixer viladecans
secció a càrrec del Grup Tres Torres

quals un cop plens desguassen al mar. Amb la terra
extreta en fer els canals (imaginem-ho: a cops d’ai-
xada!) aixecaren el nivell dels camps fent-los aptes
per als cultius i menys propensos a les inundaci-
ons, ja que l’àmplia superfície del delta té poquís-
sim pendent, i afavoreix l’estancament de l’aigua
de pluja recollida, per la
qual cosa cal conduir-la
fins al mar. I si la terra
que treien no era sufici-
ent, en portaven d’altres
bandes. Una feina in-
gent, i més quan aquells
terrenys no eren seus,
sinó dels hisendats que
es quedaven part del
fruit de tot aquell esforç.
Significatiu del senti-
ment que això darrer
provocava és l’escrit que
l’ajuntament de Vilade-
cans va publicar com a suplement del Diario Consti-
tucional Político y Mercantil de Barcelona el 14 de març
de 1822 amb motiu d’un conflicte per la propietat
del terreny on hi havia l’antiga capella de Sant Joan
a la plaça de la Vila, una propietat que pretenien
tant el Marquès de la Manresana, senyor de la Torre
del Baró, com l’ajuntament, que volia utilitzar l’espai
per a diversos serveis públics. En l’escrit, en efecte,
es parla de la poca consideració que el marquès té
envers el poble, i es recorda que els pagesos de Vila-
decans i Sant Climent “con afanes, trabajos, y fatigas
imponderables, de cenagales y pantanos redujeron
á cultivo, pagando al dicho marqués el diezmo, y la
séptima parte de los frutos”.
Amb aquesta àrdua tasca, els pagesos van aconse-
guir, per una banda, començar a eradicar la plaga
del paludisme que les terres pantanoses provoca-
ven de manera permanent, tot i que l’eradicació de-
finitiva no va arribar fins entrat el segle XX. I per
una altra, aconseguir que les noves terres de cultiu
fossin terres de regadiu, amb l’ajuda de pous de
poca profunditat i de sínies. Perquè fins llavors, tots
els cultius de Viladecans eren de secà: a les terres
planes eren sobretot cereals: blat, civada, ordi; men-
tre que més cap a muntanya hi havia molta vinya,
que va desaparèixer a la segona meitat del segle
XIX a causa de la fil·loxera –a la muntanya de Sant
Ramon es poden veure en molts llocs els marges de
pedra que sostenien les feixes on hi havia plantats
els ceps–, si bé després en part es va recuperar. Tam-
bé hi havia arbres, sobretot garrofers, i també frui-
ters. A partir d’ara, en canvi, comencen ja els cultius
d’horta que seran els que esdevindran característics
de tot el territori, i que també seran, a més, molt
més rendibles econòmicament. Igualment comen-
çarà l’expansió dels arbres fruiters, gràcies al fet de
tenir ara molt més espai. Els cultius d’horta, però,
no aconseguiran ser definitivament majoritaris fins
a principis del segle XX, quan es començaran a fer
pous artesians, tant a les terres altes de secà, que
eren terres fèrtils i així
esdevenien unes magní-
fiques terres de regadiu,
com a les terres més bai-
xes, que ja eren en part
de regadiu, però que
així tenien l’aigua més
abundant i assegurada;
l’aigua dels pous primer
s’extreia amb bombes
d’accionament manual i
sínies, però ben aviat va
començar a utilitzar-se
el motor de benzina, que
va ser ja el pas definitiu.
En tot aquest procés de reconversió hortofrutícola
que farà que el cereal acabi desapareixent, és prou
recordat el paper que hi va tenir Joaquim Marieges,
el Tomacaire, un pagès de Sant Martí de Provençals
que es va establir a Viladecans i va introduir noves
tècniques agrícoles que aquí eren desconegudes; li
deien el Tomacaire perquè era qui aconseguia els
millors tomàquets i els més primerencs. I també són
recordades les aportacions de la família Gusi i dels
Germans Gabrielistes, encapçalats per l’hermanu
Augusto, que era francès i a qui tothom coneixia
com l’“hermanu pagès”.
Juntament amb les corredores, els valls i els pous,
una altra peça clau per regar els camps van ser els
xupets. Són unes construccions quadrangulars, que
utilitzen un sistema de vasos comunicants per dis-
tribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones més
altes. L’aigua passa per una canalització per sota
terra, va omplint els xupets, i des de cada xupet es
rega la superfície més propera. Així es pot controlar
l’aigua, fer-la anar de manera més fàcil cap allà on
cal, evitar que s’endugui la terra, i marcar també
l’espai per a cada cultiu. Val a dir, però, que els xu-
pets cada cop són menys utilitzats per regar, perquè
els pagesos ara tendeixen a utilitzar mètodes més
directes, com mangueres o aspersors, i per tant els
xupets es van deixant abandonats i es deterioren
cada cop més. No estaria gens malament recupe-
rar-ne alguns i posar-los en algun lloc a l’abast de
tothom amb una explicació d’aquesta petita gran
obra d’enginyeria pagesa...
En el proper número continuarem i acabarem el
nostre recorregut.
Josep Lligadas Vendrell

PdT 55, maig 2012

More Related Content

What's hot

Viewers also liked

Similar to PdT 55, maig 2012

More from puntviladecans

PdT 55, maig 2012