1. de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook
3 És l`hora dels adéus. Montserrat. Pastor
4 La mort dels cinemes Lauren. José Luis Atienza
5 Sant Jordi, molt bé! Josep Lligadas
6 Recordando a Antonio Machado. Anna Montfort
7 De la paraula al pinzell, homenatge a Espriu. Josep Ginjaume
8 Neix “La Paz”. Miguel de la Rubia
9 Outlet, pa per a avui i gana per demà? Bàrbara Lligadas
10 Manifest Procés Constituent a Catalunya. Ramon Cuñé
11 Sumar per canviar-ho tot. José Luis Atienza
12 Crisi econòmica. Amalia Mazón
13 La mirada aguda: Polla pintada. Eio Ramon
14 Les nostres entitats: Grup Literari El Caliu. Mercè Bernat
15 Recerca històrica: Els homes de la República
i la Revolució, 1931-1939 (I). Manuel Luengo
17 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Be-
gues (4). Andreu Comellas
19 Conèixer Viladecans: L’Enregàs, un magnífic testimoni
de la nostra parla. Josep Lligadas
20 La memòria en imatges: Sant Jordi, 1977. Jaume Muns
Protestes
Ja se n’ha parlat molt, però ens sembla que no està de més tornar-hi. Responent a les protestes
que s’han organitzat davant els domicilis d’alguns diputats del PP, la secretària general d’aquest
partit, María Dolores de Cospedal, va dir que aquest tipus d’accions eren pròpies del nazisme.
I quan després es van alçar tota mena de veus recriminant-li aquesta comparança tan frívola i
tan poc respectuosa amb els que van patir el que el nazisme va significar realment, no se’n va
desdir ni va intentar reconduir la seva afirmació.
A Espanya, segons les dades aparegudes aquest passat mes d’abril, hi ha 6.200.000 aturats, i
a Catalunya 900.000. I aquest sol fet, malgrat totes les matisacions que s’hi puguin fer, mostra
prou clarament la dramàtica situació en què es troben tantes i tantes persones, i tantes i tan-
tes famílies, en el nostre país. I mentrestant, veiem amb tot l’estupor com els que han generat
aquesta situació viuen tan tranquils i molts d’ells cobren altíssims sous, i veiem també com el
partit del govern d’Espanya no està disposat a fer res per alleujar una de les conseqüències més
sagnants de la situació, que són els desnonaments. I llavors, quan es produeix una mobilització
contra aquests desnonaments que crea incomoditats als qui governen, la reacció és desacredi-
tar-los comparant-los amb aquell règim que va assassinar milions de persones.
Certament que són perfectament discutibles aquest tipus de mobilitzacions. Com qualsevol al-
tre tipus d’actuació pública. Però les desqualificacions de María Dolores de Cospedal no són un
qüestionament més o menys ben raonat d’aquesta forma de protesta. Són l’intent de convèncer
la ciutadania que protestar és dolent, propi de persones malvades i menyspreables. Que els
bons ciutadans són aquells que van a votar quan toca i la resta del temps s’estan a casa acceptant
les decisions dels governants. Però no ho aconseguirà. La protesta, sigui com aquesta que estem
comentant o sigui qualsevol altra, més suau o més dura, és totalment legítima, i necessària, i no
deixarà d’existir. I més davant una situació tan immoral com la que ara estem vivint.
66Any 7
15 de maig de 2013
Sumari

2. Que vols tenir l’honor de ser…
Mamutaire d’Honor?
El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família,
o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:
Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-
bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la
Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.
Com ho pots fer?
És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si
vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-
mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible.
I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa
Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en
facis l’ús que consideris oportú.
Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:
mamutviladecans@gmail.com
i ens posarem en contacte amb tu.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 2
La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any
és aquesta. Vols afegir-t’hi?
• Llibreria Els Nou Rals
• Forn del Mig
• Forn de la Plaça
• Fruites Esther
• Pastisseria Roca
• Calçats Daniel
• Hobbit Viatges
• Cal Sei
• Restaurant Petit Món
• Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda)
• Viladecans Punt de Trobada
• Grup Tres Torres
• Partit dels Socialistes de Catalunya
• Convergència i Unió
• Iniciativa per Catalunya Verds
• Esquerra Unida i Alternativa
• Associació de Familiars del C.O. Caviga
• Centro Cultural Raíces de Andalucía
• Parròquia de Santa Maria Magdalena
• Agrupament Coral La Lira
• Associació de Viladecans d’Afectats de
Fibromiàlgia i SFC
• Centro Cultural y Recreativo Andaluz
Sierra Norte
• Vicenç i Vicky
• Baugar
• Josep i Mercè
• Cèlia i Oriol
• Associació de Veïns d’Alba-rosa

3. Adéu al dret a una vivenda digna
Actualment la nostra societat es troba davant de
persones sumades a nous pobres que han perdut la
seva llar, sentint-se menyspreats per haver d’aban-
donar tot el que durant anys els ha suposat el caliu
per a la família, sense poder recuperar el que amb
l’esforç del seu treball havien aconseguit. Enrere
han quedat somnis i realitats, felicitat i penúries, es
perden els drets però no els deures.
On ha quedat l`estat del benestar, que la nostra ge-
neració havia pogut aconseguir?
On queden a hores d’ara tots aquells consells que
el banquer donava perquè compressin el pis, afe-
gint-hi algun milió més per comprar també un cot-
xe?
Advocats, Justícia i Pau i altres entitats de drets hu-
mans reclamen que s’acabi aquest desori.
En moments com aquests la societat recolza qual-
sevol moviment que ajudi, ja que sembla que molts
polítics viuen aïllats i no s`adonen del que realment
passa.
Adéu a treballar a casa nostra
Podríem dir que és un èxode de talent quan s’ha
d’emigrar per poder trobar una millor oportunitat
laboral.
Els joves o no tan joves que després de tots els sacri-
ficis per acabar uns estudis i una bona preparació,
veuen que per poder assolir allò que havien somi-
at, “una feina digna”, han de plantejar-se marxar
de Catalunya, ja que no és aquí on es donen opor-
tunitats. Amb tot el sentiment que això comporta,
deixar casa, família, amics, han de desarrelar-se i
començar en una altra contrada on els costums, la
gent, el tarannà en general serà diferent, i s’hi hau-
ran d’avesar per poder seguir vivint amb dignitat.
Pensem, però, que marxar a l`estranger no es sinò-
nim de no retorn, per a la majoria serà una estada
És l`hora dels adéus
temporal, confiem doncs que tot aquest potencial
que ha de sortir torni a casa el més aviat possible.
Adéu a l`ensenyament en català
La immersió lingüística trontolla, perilla doncs la
cohesió social. Després de tots els sacrificis que la
majoria de docents van haver de fer per aconseguir
un bon domini de la llengua, sacrificant hores fora
de feina que la majoria de vegades treien a la seva
família, ho van aconseguir, l`escola va esdevenir un
model envejable per a molts. En aquesta normalitat
lingüística i social hi ha participat tota la societat,
professors, alumnes, mares, pares, personal no do-
cent amb una professionalitat excel·lent.
Considero que aquesta sentència del Tribunal Su-
perior de Justícia de Catalunya dinamita la cohesió
social posant o generant problemes amb un tema
que ja té un ampli consens social.
Crec que aquesta resolució no té cap lògica ja que
sempre s`ha garantit els drets dels nouvinguts amb
les exempcions corresponents durant el període
que l`alumne ho necessiti segons l`edat o les seves
característiques, regulat per llei.
Entenc però, que les reclamacions vénen per una
altra banda: famílies que residint ja a Catalunya
no volen l’ensenyament en català, de ben segur
que no s’han passejat dins d’una escola, parlo ge-
neralment de la pública, l’ensenyament és en cata-
là però la llengua d’ús és el castellà, passadissos,
patis, a les hores d’entrada i sortida i als esbarjos
només sents el castellà. Quina por tenen de perdre
el castellà? Per altra banda no volent que els seus
fills aprenguin la llengua del lloc on viuen, la prò-
pia del seu país, els segreguen d’aprendre una nova
llengua però també la cultura. Una llengua és molt
més però sobretot t’introdueix a nous mons i bones
pràctiques, no és marginar a ningú sinó ensenyar a
estimar, i estimar és donar.
Montserrat Pastor
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 3

4. E
ls cinemes Lauren són
els últims de la llista
de cadàvers cinemato-
gràfics de Viladecans.
El cine Viladecans, el cine Mo-
dern, el cine Avenida, el Centre
Parroquial i fins i tot el volunta-
riós i antic Auditori Pau Picasso.
Recordo que en una campanya
electoral municipal, vam fer una
enganxina amb el cartell de Ca-
sablanca reivindicant veure cine
en un poble sense cine. Ja hi tor-
nem. Sembla el dia de la marmo-
ta d’Atrapado en el tiempo.
A un regidor de Cultura se li
podria fer la pregunta d’un vell
serial en blanc i negre de TVE
¿Es usted el asesino? Tinc una co-
artada, m’agraden les pel·lícules
en versió original, perquè no em
molesta escoltar les veus dels
protagonistes i llegir, per tant jo
no hi era en el moment de la mort
dels Lauren, per suïcidi, assassi-
nat amb l’IVA o de mort natural.
Cada dia hi passo per davant i
veig les taquilles amb les per-
sianes abaixades i les portes
de vidre pintades de blanc per
amagar-nos els vestíbuls buits.
Jo confesso que pensava que els
Lauren serien un èxit, enmig de
Viladecans, no com els altres, en
centres comercials perduts en el
gris dels polígons industrials. Es
veu que els cinemes dels centres
comercials són forts i tenen set
vides, mentre que els dels nostres
carrers no tenen ni mitja hòstia i
menys esperança de vida que els
galiots de Ben Hur sense Charl-
ton Heston. Fins i tot tanquen els
cinemes Florida, del carrer Flori-
dablanca, on feien tot el cinema
en versió original, mentre triom-
fen els Splau de Cornellà entre el
camp de l’Espanyol i el no res.
Amb les multisales la cultura del
pelotazo s’ha apoderat del cine-
ma. Ha desaparegut el petit em-
presari boig pel cinema substituït
pels inversors. No n’hi ha prou
amb fer pel·lícules el cap de set-
mana, les han de fer cada dia per-
què surtin els números, perquè el
negoci ja no són les pel·lícules,
són les crispetes. Potser perquè a
un ja li surten canes en els llocs
més inesperats, l’experiència de
veure una pel·lícula ha perdut
gran part del seu encís. Ho sen-
to, però no em ve de gust veure
cinema en una sala gairebé bui-
da. Ho confesso, em van encan-
tar les novel·les del Senyor dels
anells, però no suporto el mareig
de les pel·lícules on el càmera ho
vol ensenyar tot sense mirar res,
i on no saben descriure un viatge
sense posar-se a filmar des d’un
helicòpter.
El capitalisme ens dóna el gustet
d’escollir com si tot a la vida fos
un hipermercat. Ens ha encoma-
nat el vici de variar, però no ens
ha ensenyat la virtut de saber
elegir. En teoria ens han enriquit
l’oferta però a la pràctica ens han
empobrit els continguts, ens han
retallat la diversitat d’idees que
pot transmetre el cinema. Avui el
cinema d’evasió aposta per allò
que és segur, Los Vengadores, 1,
2, 3, Spiderman 1, 2, 3, Iron Man
1, 2, 3 i després es repeteix fins a
l’eternitat per la televisió, entre
anunci i anunci.
És trist reconèixer que el cinema
comercial, el cinema de consum,
és inferior en qualitat i quantitat
a les sèries de televisió. Però la te-
levisió és espectacle individual i
el cinema és espectacle col·lectiu.
Cal fer tot el possible perquè tor-
ni el cine a Viladecans, però per a
mi que no calen tantes sales. Em
conformaria amb dues o tres, fins
i tot amb una, amb pel·lícules es-
collides amb criteri per algú que
estimés el seu negoci, però també
el cine. I en la carta als reis dema-
naria algun dia en versió origi-
nal. I si no pot ser, doncs multisa-
les com fins ara. Una ciutat sense
cinema és una pèssima notícia.
Que el cinema a Viladecans no
sigui negoci, vol dir que estem
en crisi i que ens falten més coses
que llocs de treball.
José Luis Atienza
La mort dels cinemes Lauren
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 4

5. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 5
Sant Jordi, molt bé!
A
quest any hem tingut un magnífic Sant Jordi. Si ens mirem com
han anat aquests darrers anys, tots podem constatar el procés de
creixement de l’ambient de la diada, i com aquest any ha arribat
al seu punt àlgid, gràcies sobretot a la crida que es va fer des
d’Òmnium Cultural per implicar-hi tot d’entitats de la ciutat, les quals van
crear el programa Sant Jordi Al Carrer. També hi ha contribuït, sens dubte,
la mala notícia de les dificultats per què està passant la llibreria Els Nou
Rals, que des de sempre ha estat una peça clau en aquest dia; arran del cash
mob del març passat, les ganes que Els Nou Rals no tanqui i les ganes tam-
bé que la seva situació no afecti la vitalitat de la festa, han estat certament
fonamentals.
I bé, aquest any hem tingut tot un conjunt d’activitats tot el cap de setmana,
sobretot al carrer de Sant Joan, però també a Ca n’Amat o a la Biblioteca, de
les quals cal destacar d’una manera especial el sopar popular de dissabte al
vespre, que se celebrava per primer cop, i la trobada d’autors locals el ma-
teix dia de Sant Jordi, que se celebrava per segon cop. Però el més important
va ser, sens dubte, veure tanta gent passejant i comprant llibres i roses, que
és el que cal fer en una diada com aquesta.
L’any que ve, no sabem si tindrem encara Els Nou Rals. Tant de bo que sí.
Però en tot cas, el que no podem perdre és que Sant Jordi continuï sent, i ho
sigui cada cop més, una festa important a Viladecans.
Josep Lligadas Vendrell

6. U
na de las actividades
más emotivas, de un
marcado valor cultural y
político, ha sido realizar
una excursión dedicada a Antonio
Machado, uno de los poetas de len-
gua castellana más importantes del
siglo XX.
Viajamos a Cotlliure, lugar en dón-
de está enterrado el poeta. El día
se levantaba con buen humor, des-
pués de un invierno largo y húme-
do, el sol, radiante y cómplice, nos
acompañó durante todo el día.
Ya viajando, en la primera roton-
da empezó el recitado de poemas
y canciones, a todos nos venía a la
memoria los cantos reivindicativos
de aquella República, que hoy vol-
vemos a anhelar, con sus colores,
morado, amarillo y rojo.
En la parte trasera del autocar, bien
visible, recordábamos en el espacio
de una pancarta, al amado poeta
Machado y su república.
El paisaje era espléndido, contem-
plábamos el verde de los campos y
los bosques, junto al amarillo de la
ginesta que crecía aquí y allá, a lo
lejos, se vislumbraba el Pirineo alto,
erguido, con su capa aún blanca.
Cruzamos la frontera y el recuer-
do que nos llegó a todos era el de
aquellos hombres, mujeres y niños,
exiliados de su propio país, cruzan-
do esa misma frontera enfermos,
con frío, hambrientos, pero con una
gran e inquebrantable esperanza en
su interior, la de poder ser libres,
aunque fuera en una tierra extraña.
Ninguno de ellos se podía imagi-
nar el recibimiento, la acogida que
iban a tener, llegaron hambrientos,
enfermos y fueron hacinados y rea-
grupados en una playa, Argelers,
desangelada, inhóspita, donde so-
pla fuertemente el viento. Muchos
de ellos murieron allí mismo, de tu-
berculosis o por falta de alimentos.
Allí cerca también murió Antonio
Machado, su cuerpo descansa en
una humilde tumba con la misma
sencillez y humildad que vivió y re-
flejan sus poemas:
mente el pueblo está
lleno de restaurants,
eso sí, con precios
franceses.
Buscando una zona
adecuada y permitida
para realizar el picnic,
nos indicaron una ermita fuera de
la población, la Ermita de la Conso-
lación, pero el camino que llevaba
a ella era muy estrecho para nues-
tro autocar. David, el conductor,
decidió no seguir; al comprobar
que no podía girar, optó por reali-
zar la bajada del tramo ya recorri-
do, pero ahora haciéndolo marcha
atrás, fueron minutos de autentica
tensión, emoción, pavor, miedo,
cada uno que lo califique según sus
emociones, pero tuvo un final feliz
y nos plantamos de nuevo, sanos y
a salvo, cerca de la población, en el
aparcamiento para los autocares.
A partir de ese momento David se
convirtió para todos nosotros por
unanimidad en el héroe del día.
Gracias a su destreza al volante,
volvíamos a sonreír.
Y allí en un bosquecito inaugu-
rando la primavera, plantamos
nuestros manteles y los diferentes
platos de comida que cada uno de
nosotros había preparado en casa.
Empezaron a desplegarse sabrosos
platos llenos de color y sabor, varia-
das fuentes, tuppers, etc. Todo que-
dó extendido sobre los manteles y
entonces ya relajados, compartimos
todo lo allí dispuesto
Por la tarde visitamos Argelers, pa-
seamos relajados por el largo y her-
moso paseo que la rodea contem-
plando la arena y el mar de un azul
intenso, a pesar de la belleza del
lugar, no podíamos olvidar el uso
que antes había tenido, un lugar de
hacinamiento donde murieron mu-
chos españoles.
El día fue magnífico y la compañía
fantástica. ¡Viva La República Espa-
ñola!
Anna Montfort
Recordando a Antonio Machado
Y cuando llegue el día del último viaje
y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
(Autoretrato)
Emocionados depositamos flores,
a modo de homenaje colocamos
nuestra pancarta a los pies del re-
publicano. De repente la emoción
nos embargó a todos, al ir oyendo
recitar a cada uno de nosotros sus
hermosos poemas, su voz ya para
siempre inmortal, su palabra, se-
guía viva entre nosotros.
Paseamos por Cotlliure, es un pue-
blo pintoresco y bonito, pensé en
aquellos españoles que lucharon
con la resistencia francesa, y en la
falta de generosidad de Francia
para con ellos.
Una humilde y simple roca al bor-
de de la playa recuerda nuestra
historia: «Allí estuvieron 100.000
republicanos y entre ellos un gran
poeta». La empatía hacia ellos nos
ocupaba el pensamiento y comen-
tábamos lo duro y difícil que debió
ser aquel momento.
La gran anécdota de esta salida fue
el momento de decidir dónde nos
dirigíamos para comer, pues nues-
tros vecinos galos no consideran la
cantidad de españoles que visitan
cada año a nuestro poeta y aunque
su tumba no deja de ser un reclamo
turístico, no facilitan un espacio o
área de picnic, para los viajeros que
se desplazan a este lugar, contraria-
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 6

7. “S
om un país petit i an-
tropòfag”. Aquesta va
ser una de les frases
lapidàries del pintor
Joan Pere Viladecans en el decurs de
l’homenatge a Sal-
vador Espriu que la
secció local d’Òmni-
um Cultural i el grup
literari El Caliu van
organitzar el passat
24 d’abril a la Bibli-
oteca de Viladecans.
La sentència venia
a tomb de la rivali-
tat entre partidaris
d’Espriu i seguidors
de J.V. Foix als anys
seixanta, però ana-
va més enllà i defi-
nia aquesta mena de
necessitat imperiosa
d’etiquetar i posar ca-
dascú al seu lloc que
tenim els catalans,
més entossudits a in-
cidir en pressumptes
diferències que en
trobar complicitats i
nexes comuns.
Escoltar en Joan Pere
Viladecans, antic col·
laborador de Salva-
dor Espriu, va per-
metre apropar-nos a
la figura del poeta d’Arenys de Mar
des d’un prisma personal i afectiu. Tots
dos es van conèixer gràcies al caràcter
impetuós i sense complexos del pintor
en els seus inicis. Entre ells es va ge-
nerar una mena de relació d’admiració
mútua que va desembocar en un dià-
leg creatiu. Viladecans s’inspirava en
els poemes d’Espriu i captava la seva
essència en diverses il·lustracions. Al-
gunes d’elles, reformulades, es poden
veure ara en una exposició itinerant
per Catalunya que inclou també vi-
deocreacions i correspondència entre
el poeta i el pintor. Són les mateixes
obres que acompanyen una antologia
de bibliòfil que el Grup Enciclopèdia
Catalana ha editat recentment, coinci-
dint amb el centenari del naixement de
Salvador Espriu.
Òmnium Viladecans i el grup El Ca-
liu s’han volgut sumar així als actes
de l’Any Espriu (www.anyespriu.cat)
que promou la Generalitat. L’objectiu
era i és reivindicar la figura del poeta i
dramaturg. L’home que va obtenir un
ampli reconeixement popular gràcies a
l’adaptació de les seves obres que van
protagonitzar dos referents de la cul-
tura catalana de la segona meitat del
segle XX, com són el cantautor Raimon
i el director teatral Ricard Salvat. Es-
priu simbolitzà –sense pretendre-ho–
la resistència catalana cívica al règim
franquista, quelcom que sintetitzà
amb versos com: “Ens mantindrem fi-
dels per sempre més al servei d’aquest
poble”.
Per cloure l’homenatge el grup lite-
rari El Caliu va oferir un recital amb
fragments de poemes d’Espriu sota la
batuta de Salvador Obiols, probable-
ment el viladecanenc més entès en la
matèria, és a dir, en la figura i obra del
poeta nascut a Santa Coloma de Far-
ners. Els versos s’alternaven amb les
il·lustracions de Joan Pere Viladecans i
establien quelcom molt semblant a una
conversa, on les paraules i les pinzella-
des es fusionaven per reflectir el món
de Sinera (Arenys a l’inrevès). Algú va
dir que hi ha més poetes que lectors de
poesia, però la poesia és un bé preuat,
una eina necessària per retrobar-nos i,
a voltes, reafirmar-nos en el nostre es-
perit i en la nostra identitat. L’endemà
de Sant Jordi uns quants ho vam poder
comprovar.
Josep Ginjaume
De la paraula al pinzell,
homenatge a Salvador Espriu
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 7

8. EN LA PLAZA
Hermoso es, hermosamente humilde y confiante, vivificador y
profundo,
sentirse bajo el sol, entre los demás, impelido,
llevado, conducido, mezclado, rumorosamente arrastrado.
No es bueno
quedarse en la orilla
como el malecón o como el molusco que quiere calcáreamente imitar
a la roca.
Sino que es puro y sereno arrasarse en la dicha
de fluir y perderse,
encontrándose en el movimiento con que el gran corazón de los
hombres palpita extendido.
Como ese que vive ahí, ignoro en qué piso,
y le he visto bajar por unas escaleras
y adentrarse valientemente entre la multitud y perderse.
La gran masa pasaba. Pero era reconocible el diminuto corazón afluido.
Allí, ¿quién lo reconocería? Allí con esperanza, con resolución o con fe,
con temeroso denuedo,
con silenciosa humildad, allí él también
transcurría.
Era una gran plaza abierta, y había olor de existencia.
Un olor a gran sol descubierto, a viento rizándolo,
un gran viento que sobre las cabezas pasaba su mano,
su gran mano que rozaba las frentes unidas y las reconfortaba.
Y era el serpear que se movía
como un único ser, no sé si desvalido, no sé si poderoso,
pero existente y perceptible, pero cubridor de la tierra.
Allí cada uno puede mirarse y puede alegrarse y puede reconocerse.
Cuando, en la tarde caldeada, solo en tu gabinete,
con los ojos extraños y la interrogación en la boca,
quisieras algo preguntar a tu imagen,
no te busques en el espejo,
en un extinto diálogo en que no te oyes.
Baja, baja despacio y búscate entre los otros.
Allí están todos, y tú entre ellos.
Oh, desnúdate y fúndete, y reconócete.
Entra despacio, como el bañista que, temeroso, con mucho amor y
recelo al agua,
introduce primero sus pies en la espuma,
y siente el agua subirle, y ya se atreve, y casi ya se decide.
Y ahora con el agua en la cintura todavía no se confía.
Pero él extiende sus brazos, abre al fin sus dos brazos y se entrega
completo.
Y allí fuerte se reconoce, y se crece y se lanza,
y avanza y levanta espumas, y salta y confía,
y hiende y late en las aguas vivas, y canta, y es joven.
Así, entra con pies desnudos. Entra en el hervor, en la plaza.
Entra en el torrente que te reclama y allí sé tú mismo.
¡Oh pequeño corazón diminuto, corazón que quiere latir
para ser él también el unánime corazón que le alcanza!
Vicente Aleixandre
Neix una nova
associació a
Viladecans, neix
“La Paz”
V
iladecans Punt de Trobada va te-
nir l’oportunitat d’assistir, el
dia 4 de maig, a la presentació
de la nova Associació Socio-
Cultural “La Paz”. A l’acte públic hi va-
ren participar ciutadans i ciutadanes, en-
titats, grups polítics i institucions.
La presentació va ser realitzada per nois
i noies joves de la Comunitat Musulma-
na i van posar èmfasi sobretot en termes
com la pau, la convivència, compartir la
ciutat i altres, que permeten avançar vers
una ciutat més cohesionada. A la lectura
de versos de l’Alcorà va seguir la lectura
de poemes en català.
Aquests viladecanencs i viladecanenques
van posar de manifest la seva voluntat de
mantenir la seva identitat cultural però
sense menysprear i adoptant, com a seva,
la nova realitat cultural en què viuen. I és
per això que segons varen comentar, part
de les activitats que portarà a terme l’As-
sociació seran l’aprenentatge de l’àrab
però també l’alfabetització en català.
La nostra Associació Viladecans Punt de
Trobada felicita als membres que creant
aquesta Associació volen participar de
manera activa a la vida social i cultural
de Viladecans.
Miguel de la Rubia
En record de la gran manifestació del 14 d’abril de
1931, en suport de la República, a la plaza del Sol
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 8

9. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 9
T
emps enrere, quan l’eco-
nomia anava bé, l’Ajunta-
ment de Viladecans va fer
un planejament urbanístic
per construir un gran centre comer-
cial. Aleshores vàrem dir que no ca-
lia, que ja n’hi havia massa al nostre
entorn, però el govern municipal
ens va explicar que seria diferent,
que seria un outlet –terme que ha
agafat fortuna en plena recessió.
Anys després vam topar un cop
més amb la crua realitat, amb la que
ens té acostumat l’equip de govern
socialista: d’outlet res de res, Vila-
marina és un gran centre comercial
com tants d’altres, amb les matei-
xes franquícies que tots els centres
comercials del Baix Llobregat i, per
tant, sense cap valor afegit. Ni tan
sols té cinema, perquè a Viladecans
ja n’hi havia –fins fa ben poc, és clar.
Sempre hem defensat que cal re-
vitalitzar el teixit comercial dins
l’entramat urbà, als barris i al nucli
antic, seguint el model d’èxit del
carrer del Doctor Reig. En comptes
de crear un Vilamarina del no res,
s’hauria d’haver acompanyat a les
franquícies perquè s’instal·lessin en
els incomptables locals comercials
en lloguer, venda o traspàs que es-
quitxen tota la ciutat. Hauríem re-
troalimentat així tot el sector. Però
l’Ajuntament va primar els interes-
sos especulatius i ja tenim el nostre
gran centre comercial, amb locals
que mai s’han acabat d’omplir i es-
tabliments insígnia com Zara que
han abaixat persianes davant els
tristos resultats.
Fa unes setmanes, representants
de la secció local d’Esquerra Re-
publicana ens vàrem reunir amb
el Sr. Alcalde per tractar diverses
qüestions que amoïnen a la ciuta-
dania. Un d’aquests assumptes era
el rumor sobre la futura construcció
d’un outlet a Viladecans. Lamento
constatar que Carles Ruiz va faltar
a la veritat, ja que ens va dir que
no es faria cap outlet a Viladecans.
Outlet, pa per a avui
i gana per demà?
Des d’Esquerra entomem l’anunci
d’aquesta inversió amb posicions
enfrontades. Ens preocupa seriosa-
ment l’impacte que tindrà en el nos-
tre teixit comercial, tenint en comp-
te que Vilamarina ja va repercutir
negativament.
Actualment ens trobem amb dos
models de comerç que es repar-
teixen les engrunes d’un con-
sum ferit greument per aquesta
crisi tan dura que estem vivint.
Precisament és aquesta crisi la que
ens fa veure l’altra cara de la mo-
neda. Trepitgem el carrer, tenim
família, amics i amigues, i som co-
neixedors del moment actual. Una
oportunitat de generació de llocs de
treball com aquesta s’ha de valorar i
tenir en compte, no podem oblidar
les 6.698 persones de Viladecans
que consten com atur registrat.
Ara bé, caldrà veure si es complei-
xen les previsions, es parla de mil
llocs de treball, però la prudència
és un valor actualment a la baixa:
l’Ajuntament també s’omplia la
boca de les bondats d’un futur parc
aeroespacial que mai veurà la llum
o dels centenars de llocs de treball
que generaria el parc de negocis,
avui mig buit o omplert amb mul-
tinacionals com Unilever que lògi-
cament es va endur els seus treba-
lladors de l’antiga seu de Barcelona,
sense generar nous llocs de treball
al municipi. Estem cansats de falses
promeses i de falses expectatives
que generen més desànim entre la
població. En un municipi on la taxa
d’atur registrat és del 19’1% no ens
podem permetre cap luxe ni cap ir-
responsabilitat.
Per això exigim que si s’acaba fent
l’outlet a Viladecans es faci amb
intel·ligència, que es posin condici-
ons i es pensi en la població, no no-
més en omplir pàgines de diari. De-
manem a l’Ajuntament que impulsi
un pla de dinamització i suport al
comerç local amb els ingressos que
generi l’outlet en concepte d’im-
postos, acompanyat d’un programa
específic a Can Calderon sobre em-
prenedoria i innovació vinculada al
comerç de proximitat.
A més a més, cal acompanyar el
projecte d’un pla turístic que mos-
tri la riquesa de la nostra ciutat als
compradors, posant en valor el pa-
trimoni local, la riquesa mediam-
biental i la gastronomia basada en
el parc agrari. També exigim que
els nous llocs de treball es destinin
prioritàriament a ciutadans de Vila-
decans.
El cost d’oportunitat d’abandonar
el Parc Aeroespacial és massa gran
com per continuar perpetuant un
model de turisme de sol i platja,
sense aportar cap valor afegit. Si
estem com estem és per no haver
fet bé les coses, no continuem hi-
potecant el futur de les joves gene-
racions. Si no vigilem, la urgència
per generar noves oportunitats de
treball als nostres conciutadans ens
pot portar a desertitzar les nostres
petites i mitjanes botigues que ara
amb prou feines es guanyen la vida,
arribant a un resultat de suma zero
en llocs de treball i trencadissa del
nostre teixit social i comercial.
Bàrbara Lligadas

10. E
l manifest convida a una
reflexió profunda sobre
el model social, econò-
mic i d’estat que més
convé a Catalunya. És un docu-
ment dividit en dues parts, escrit
per l’Arcadi Oliveres i la Teresa
Forcades. La primera part conté
una exposició general del procés
i de la seva finalitat i la segona és
una mena de decàleg.
Els autors exposen que en els
darrers dos anys hi ha hagut im-
portants mobilitzacions socials
de rebuig al sistema político-eco-
nòmic actual i demanen activar
la mobilització social de manera
continuada. Proposen textual-
ment “crear espais de trobada
entre el màxim nombre de col·
lectius i persones”. La finalitat
d’aquests espais és “articular una
candidatura el més àmplia possi-
ble”. Diuen, però, que no es vol
crear un nou partit polític. Volen
que aquesta candidatura sigui
l’eina per a presentar-se a les
eleccions al Parlament de Catalu-
nya. Un cop dins del Parlament,
l’objectiu serà (textualment) “la
convocatòria de l’assemblea
constituent que necessitem per
fer una Constitució nova per a la
República catalana” amb la fina-
litat de defensar l’interès general
i evitar que només prosperin els
interessos d’uns pocs.
Com es pot veure, els autors
apunten que cal començar des de
zero redactant una nova Cons-
titució, ja que consideren que el
model social, polític i econòmic
actual ha generat injustícies i de-
sigualtats.
Sembla un pèl contradictori el fet
que mencionin una República ca-
talana si el que en el fons volen
és articular una candidatura ben
àmplia. Tot i que, pensant-ho bé,
Manifest Procés Constituent
a Catalunya
potser és degut al fet que veuen
que en el marc de l’estat espanyol
actual, és impossible fer un can-
vi tan profund com el que plan-
tegen en el decàleg de la segona
part del manifest. Possiblement
sigui aquesta la raó d’apostar per
una república, una raó pràctica,
més que no pas la defensa d’un
sentiment purament republicà.
De fet, el canvi que proposen és
tan important que diria que s’as-
sembla al que va suposar el nai-
xement de la república francesa.
És utòpic aquest procés que plan-
teja el manifest?
Sembla un procés lògic. Una al-
tra cosa és que “el món actual”
ho vegi normal; però a Finlàndia
ja han fet un intent. Es tractaria
de poder intervenir en el Parla-
ment per a engendrar un petit
estat amb uns valors socials més
humans, com són els exposats en
el decàleg, i reflectits en una nova
Constitució.
És utòpic el decàleg de la segona
part del manifest?
Fixant-nos de moment en el se-
gon punt, on diu “...reducció de
la jornada laboral i repartiment
de tots els treballs...”, jo diria
que no és una idea utòpica. Ja fa
temps que l’Arcadi Oliveres afir-
ma que és impossible crear a Es-
panya tants i tants llocs de treball
com fan falta. També explica que
a França ja varen fer una reducció
de jornada laboral.
Recordo anys enrere quan alguns
gurús pregonaven que a finals
del segle XX viuríem en la soci-
etat de l’oci; que les màquines i
robots treballarien per nosaltres.
Però ves per on, amb la globa-
lització ara resulta que per a ser
competitius hem de fer com els
treballadors asiàtics: treballar
més hores i cobrar menys. Una
possible conclusió de la globa-
lització és que només ha servit
per al creixement continu de
les grans empreses i també per
augmentar el nostre consumis-
me voraç, posant al nostre abast
productes d’usar i llençar (no re-
parables) amb l’etiqueta made in
China, Bangladesh, etc.
Reflexionem a fons i no ens limi-
tem tant sols a comentar i repetir
les notícies divulgades pels mit-
jans de comunicació. Pels que
vulgueu fer-ho, trobareu el mani-
fest sencer amb el seu decàleg a:
http://www.procesconstituent.
cat
Ramon Cuñé
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 10

11. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 11
Sumar per canviar-ho tot
Junts, juntes, podem canviar-ho tot. Aquest era l’am-
biciós lema projectat a la pantalla que ocupava tot el
front del Cubic a l’Assemblea d’ICV a Viladecans du-
rant el tercer cap de setmana del passat mes d’abril.
Junts, juntes, el protagonisme d’homes i dones estava re-
presentat per la copresidència: Joan Herrera i Dolors Ca-
mats. Per a nosaltres, per a la gent d’ICV de Viladecans, va
ser un regal tenir aquí l’acte polític nacional més impor-
tant del nostre partit que es fa cada quatre anys. Tothom
va quedar encantat amb l’espai i el temps primaveral, i van
quedar agradablement sorpresos amb la nostra ciutat. Vaig
tenir la sort d’obrir l’Assemblea com a amfitrió i vaig en-
tendre que fer-la a Viladecans era un gest polític per recor-
dar que entre moltes batalles momentàniament perdudes
n’hi ha una de clarament guanyada: la d’Eurovegas. Tam-
bé estava bé per recordar que el sud també existeix. Un sud
que més que geogràfic és polític en el mapa convergent
dels prejudicis. Dels prejudicis de classe. Vaig recordar que
tenim molta sort de viure en una ciutat que conserva una
important franja de camps, amb gent que viu de l’agri-
cultura. Una ciutat en què es pot passejar a peu des de la
muntanya a una platja d’una salvatge bellesa inesperada.
El Remolar. Forma part d’un delta amenaçat per l’especu-
lació amb crisi i sense crisi.
Vaig dir que estem obligats a parlar, a més dels problemes
de la gent, de la gent amb problemes. Aquí –vaig dir–, la
nostra gent ho està passant malament. Aquí, on abans n’hi
treballaven dos ara n’hi treballa un, o zero, aquí, s’han des-
fet parelles de fet, en plan tú a tu casa y yo a la mía, perquè no
arriba per al lloguer, aquí, la gent madura comença a com-
partir pis per necessitat. Aquí, els avis són les columnes que
suporten la cohesió social, que suporten els fills i néts que
depenen de la seva pensió. Tan important com sentir-nos al
costat de la gent que pateix és que la gent que pateix senti
que estem al seu costat. Per últim vaig dir que està molt
bé fer política als parlaments i als ajuntaments, però que
caldrà que millorem tots com a direcció de la majoria de la
gent del partit que no és ni pretén ser regidora ni regidor,
que no és ni pretén ser parlamentari ni parlamentària.
Ens va agradar l’ambient i el bon rotllo, el debat nacional
no va aparèixer com a tema central, perquè l’important és
treballar per canviar la política que beneficia l’1% de la gent
i perjudica el 99% de la gent. ICV amb la seva Assemblea
aspira a impulsar una manera de crear una nova majoria
política. Sumar amb la gent que vol canviar-ho tot per cons-
truir majories per guanyar. Guanyar no vol dir guanyar di-
putats, guanyar vol dir canviar realment les condicions de
vida de la gent.
José Luis Atienza

12. Crisi econòmica
E
l ministre d’Economia, Luis de Guindos, reconeix que el Producte Interior Brut
(PIB) es contraurà aquest any entre un 1% i 1,5%, davant les previsions oficials del
mateix Govern, que, fins a una nova revisió, situen la caiguda en el 0,5%.
A més el senyor de Guindos ens informa que s’hauran d’apujar els impostos. Creu
vostè, senyor de Guindos, que amb la pujada de nous impostos l’economia creixerà? Jo crec
que és més aviat al contrari: amb més crescuda d’impostos més baixa el consum, i en aquest
món global que ens toca viure una de les fonts que genera riquesa és el consum, ja que estem
en una societat consumista. A més, ens informa que les pensions estan garantides: només
faltaria que ara toquessin les pensions! Té vostè coneixement que hi ha moltes famílies que
avui en aquesta la seva Espanya estan subsistint de les pensions dels nostres majors, fills i
néts entre d’altres?
No vull posar en dubte la seva capacitat com a ministre d’economia però a vegades em fa
dubtar ja que com més reformes fan aquest país va més de mal a pitjor.
Amalia Mazón Ginesta
El sociòleg Salvador Cardús
clou el cicle de primavera
“Els Dijous d’Òmnium” el
proper 16 de maig
El sociòleg de la UAB, doctor en ciències
econòmiques i col·laborador habitual en
diversos mitjans de comunicació, Salva-
dor Cardús, clourà el proper dijous 16
de maig a partir de les 20 hores el ci-
cle de primavera “Els dijous d’Òmnium”,
que organitza per segon any consecutiu
la secció local d’Òmnium Cultural a Vi-
ladecans. La xerrada tindrà lloc a l’Au-
ditori Pablo Picasso (Passatge de Sant
Ramon, 2). Durant la seva visita a Vila-
decans, el sociòleg terrassenc reflexio-
narà sobre l’auge de l’independentisme
a Catalunya, així com sobre el paper
que juguen en aquest procés les emoci-
ons, les identitats i els sentiments de per-
tinença. Cardús és un dels 15 membres
del Consell Assessor per a la Transició
Nacional nomenats per la Generalitat el
passat mes de març.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 12

13. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 13
la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon
Polla pintada-Porzana porzana
Remolar-Filipines 14/04/13
Fa 23 cm de llargada. Les ales són curtes i de color terrós. Les potes
són verdoses i el bec, groc, vermell a la base. Viu entre el canyís i tota
mena de vegetació litoral.
Font: Viquipèdia
Migrant regular als dos passos, més nombrós al prenupcial. Hivernant
rar, tot i que els darrers anys és de presència regular. No hi ha dades
recents de la seva nidificació.
Font:SIOC

14. E
l Grup Literari El Caliu
es va crear el 1982, quan
Manel Valeriano, que era
el Regidor de Cultura del
primer Ajuntament Democràtic de
Viladecans (PSUC), coneixedor que
a la ciutat hi havia persones interes-
sades en la poesia i la llengua cata-
lana, ens va posar en contacte i ar-
ran d’això vam decidir trobar-nos,
per tal de compartir les nostres in-
quietuds literàries; entenent que a
través de llegir els nostres treballs
i assessorant-nos els uns als altres,
podríem millorar l’estil d’escriptu-
ra i el coneixement de la llengua i la
seva promoció.
El local on ens reuníem va ser el
desaparegut Restaurant El Caliu,
del carrer de Sant Isidre. Allà és
on s’avivà la flama de les nostres
inquietuds i de la nostra amistat i
on es va generar el caliu propi del
lloc i de l’ambient humà i cultural
que es va crear, circumstància que
va fer adient que escollíssim el nom
d’El Caliu. Una dada curiosa és que
el primer dia de reunir-nos era la
festivitat de Santa Eulàlia, nom que
vol dir «la ben parlada». Això ens
va semblar un bon auguri i es de-
mostra que passats 31 anys aquell
caliu, tot i anar-se modificant i re-
novant, continua viu i escalfant vo-
cacions literàries.
Des del primer moment vam deci-
dir que actuaríem lliurement sense
cap dependència institucional ni
càrrecs interns. El que preteníem
era practicar i aprendre. Un de nos-
altres, Manuel Tosca i Amella, es va
convertir en el principal mestre i en
el pal de paller de tot el grup, a més
de ser la persona més admirada, es-
timada i ara enyorada per tots.
En les activitats literàries que par-
ticipàvem o organitzàvem, tant en
representació com a manera indi-
vidual, fèiem referència a la perti-
nença al grup. Una de les prime-
res va ser promoure la poesia als
infants, instal·lant-nos enmig de la
Rambla convidant que hi
participessin, una altra a
la Plaça de la Vila amb
una recollida de poesia
ràpida. Col·laboràrem en
l’organització del Con-
curs Temps de Prima-
vera a Viladecans i dels
Jocs Florals Infantils de
les Escoles de Vilade-
cans. Vàrem fer diferents
recitals: Centre Lleidatà
de Barcelona, Espluga de
Francolí, Cova del Drac
de Barcelona... El primer
homenatge que es va fer
a Espriu va ser a Arenys
de Mar (febrer del 1987)
a través de fotografies
de Salvador Obiols (tam-
bé caliuer), que estaven
inspirades en el llibre Ce-
mentiri de Sinera, que va
ser recitat pels membres
del grup. (Un acte que
es repetí a Xàtiva, Sant
Sebastià, Manresa i Vila-
decans). Personatges des-
tacats del món literari hi
van participar i fer costat
a recitals, presentacions
de llibres i trobades culturals i lite-
ràries.
La nostra inquietud creativa s’ha
mantingut viva de forma indivi-
dual o col·lectiva, raó que justifica
que continuem actius, organitzant
o participant en activitats literàri-
es. Homenatges : A Joan Maragall
(amb motiu de la Festa de les Lle-
tres Catalanes, celebrada el 2010 a
Viladecans). A Manuel Torres. A
Manuel Tosca i Amella. El passat 24
d’abril, vam prendre part en l’Ho-
menatge a Salvador Espriu, que
vam organitzar conjuntament amb
Òmnium Cultural.
Grup Literari El Caliu
“El sentit intens de la personalitat de Catalunya,
pren forma espiritual
en la llengua Catalana, en el seu geni constructiu,
en la seva virtut i fortalesa”
Pere Coromines
Volem constatar que el Grup Li-
terari El Caliu, seguim fidels par-
ticipant i organitzant activitats
literàries. Ja no sols pensant en el
creixement propi, sinó, fonamen-
talment i més en el moment que
estem vivint, pensant en els valors
que poden ajudar a assolir i pro-
moure, les virtuts i fortalesa de a la
cultura i la llengua catalana.
Mercè Bernat i Calvet
Primer acte públic del Grup. Torre del Baró. Sant
Jordi de 1982. Manuel Tosca i Amella recitant i a
primera fila l’alcalde Joan Masgrau i el regidor
Manel Valeriano.
Participació del Grup en l’homenatge a Salvador
Espriu. Biblioteca de Viladecans. Abril de 2013
Telèfon de contacte:
654 88 43 27 (Mercè Bernat)
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 14
les nostres entitats

15. A
mb aquest article el que pretenem és donar
a conèixer els noms dels càrrecs públics mu-
nicipals que van representar la República a
Viladecans i que després del cop d’estat mi-
litar facciós la van defensar fins a patir la presó i l’exili,
en molts dels casos. Serveixi aquest article com un petit
homenatge a aquella generació que va lluitar perquè la
societat del moment fos més justa, més igualitària, més
democràtica i socialment més avançada.
A Viladecans, el dimecres, 15 d’abril de 1931, la nova
corporació municipal, de majoria re-
publicana i sota la presidència de Jo-
aquim Plans Font (ERC), resultant de
les eleccions del 12 d’abril, no només
proclama la República sinó que s’adhe-
reix “incondicionalmente al Estado de
la República Catalana y a su Presidente
Sr. Macià”. Com la República Catala-
na aquest primer consistori no duraria
gaire perquè el 17 d’abril es creà un
Comitè Revolucionari presidit per Jo-
sep Carreras Reguan (CNT) i del qual
formen part ciutadans de Viladecans
i alguns dels regidors electes. Aquest
Comitè Revolucionari es convertirà en
corporació municipal interina a partir
del 28 d’abril i estarà en el govern mu-
nicipal fins al 25 de juliol, data en la qual Josep Car-
reras es destituït per ordre governativa i es nomena
una Comissió Gestora, presidida per Joaquim Plans i
integrada pels regidors escollits el 12 d’abril. Aquesta
corporació també serà interina perquè s’han de tornar a
repetir les eleccions municipals als dos districtes en els
quals estava dividit Viladecans. El 19 de setembre de
1931 es constitueix definitivament la corporació muni-
cipal, conseqüència de les eleccions parcials realitzades
el 31 de maig per al districte segon. i el 9 d’agost per al
districte primer. En funció de la població, a Viladecans
li corresponia escollir 10 regidors en un règim majorita-
ri: el partit guanyador obtenia 7 regidors i la minoria 3.
Com en les eleccions del 12 d’abril, el partit majoritari
va ser ERC i la minoria la Lliga Regionalista de Cata-
lunya.
D’entre els acords que en aquests primers mesos pren-
drien aquestes diverses corporacions, comitès i comissi-
ons provisionals cal destacar l’adhesió a l’expulsió dels
jesuïtes d’Espanya i al projecte d’Estatut d’Autonomia
per a Catalunya. També en aquests mesos a Viladecans
se li concedirà la creació de les escoles graduades de
tres graus, per a nois i noies.
Els homes de la República
i la Revolució, 1931-1939 (I)
La nova corporació municipal del 19 de setembre de
1931 estarà presidida per Joaquim Plans malgrat “(...)
que el regidor de major nombre de vots en ambdós
col·legis [electorals] fou en Llorenç Puig Tomàs”, tam-
bé d’ERC. Aquesta corporació es mantindrà fins al 20
de setembre de 1933 en què Joaquim Plans presentarà
la seva renúncia al·legant problemes de salut i d’edat.
Ara sí, Llorenç Puig Tomàs serà proclamat alcalde de
Viladecans.
Serà en aquests anys que van des del setembre de 1931
fins a l’octubre de 1934 quan s’inicia i
es materialitza l’obra social republica-
na a Viladecans. Al llarg d’aquest tres
anys es projecten assumptes de gran
envergadura que podien haver canviat
la fesomia de la ciutat i que ens hauri-
en pogut endinsar en el camí de la mo-
dernitat i el progrés. Quines empreses
són aquestes? Els projectes per a gau-
dir de l’estany del Remolar com a es-
pai públic; de construcció d’un mercat
municipal; de construcció d’un passeig
marítim; de desguàs de les principals
rieres i torrents que recullen l’aigua del
nucli urbà; de construcció d’una escola
bressol; i, finalment, el projecte de cons-
trucció d’un Grup Escolar i bloc d’habi-
tatges per a mestres.
El 14 de gener de 1934 se celebren unes noves eleccions
municipals en les quals la candidatura del Centre Ca-
talà Republicà (ERC) guanya ajustadament (622 vots)
davant la de la Lliga Catalana (585 vots). No obstant,
tant l’alcalde Llorenç Puig, com el primer i segon ti-
nent d’alcalde, Josep Solina Bosch i Joaquim Marieges
Bassolas, respectivament, tots tres d’ERC, seran esco-
llits per unanimitat dels 10 regidors de la corporació.
Aquest mandat municipal es veurà truncat pels fets
del 6 d’octubre de 1934, quan Llorenç Puig s’adherirà
a la proclama de la República Catalana realitzada pel
president Companys. Per aital fet, Llorenç Puig serà
detingut i destituït d’alcalde, malgrat que conservarà
la seva acta de regidor. La corporació municipal queda-
rà en mans de Miquel Bernal Deixens (ERC) fins al 20
de maig de 1935 quan el Governador General Interí de
Catalunya, Joan Pich i Pon, designa nous regidors, ma-
joritàriament conservadors: d’Acció Popular Catalana
(APC) i de la Lliga de Catalunya. És escollit alcalde Ber-
nat Miernau Deu (ACP). En protesta per la suspensió
dels ajuntaments escollits al gener del 1934, la minoria
d’esquerres no assisteix a la constitució d’aquest nou
consistori marcadament dretà.
Segell del Centre Català
Republicà de Viladecans,
octubre de 1936. Font: Arxiu
del Tribunal Militar Territorial
3 de Barcelona. Consell de
Guerra de Jaume Pugés
Masellach
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 15
Recerca històrica

16. Aquesta nova corporació intentarà desmuntar l’obra
realitzada pels anteriors governs municipals i així el
primer que farà serà censurar i revisar la gestió admi-
nistrativa dels governs municipals que l’han precedit.
No tindran gaire temps. La victòria del Front d’Esquer-
res en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936
possibilitarà la tornada del Govern de la Generalitat,
empresonat des de l’octubre de 1934, i la reintegració
als seus càrrecs de tots els regidors escollits en les elec-
cions municipals de gener de 1934. Així el 18 de febrer
de 1936, Llorenç Puig torna a l’alcaldia de Viladecans,
on s’hi estarà fins a finals de gener de 1939, quan l’exèr-
cit franquista ocupa Viladecans .
Aquesta corporació municipal serà la que haurà d’en-
carar l’aixecament militar i feixista del 18 de juliol de
1936 i la seva conseqüència: la revolució social, política
i econòmica que es va desencadenar en resposta al cop
d’estat militar.
Viladecans no es va sortir de la pauta electoral general
catalana i el partit majoritari va ser l’ERC. Per les dades
electorals publicades podem conèixer el percentatge de
vots obtinguts pels partits polítics en les eleccions ge-
nerals que es van desenvolupar en el període republi-
cà. Així en les eleccions legislatives a Corts constituents
del 28 de juny de 1931, ERC a Viladecans va obtenir el
96,2 % dels vots davant del 2,5 % de la Lliga Regionalis-
ta; en les legislatives al Parlament de Catalunya, del 20
de novembre de 1932, ERC va obtenir el 61 % dels vots
davant del 38,9 % de Concòrdia Catalana (Lliga Regi-
onalista) i, finalment a les legislatives del 16 de febrer
de 1936, el Front d’Esquerres va obtenir a Viladecans el
59,7 % dels sufragis.
Manuel Luengo Carrasco
Les corporacions municipals republicanes, 1931-19361
Càrrec
15 al 17 abril 1931 17 al 28 abril 1931 28 abril al 25 juliol 1931 25 juliol al 19 setembre 1931
Eleccions 14 abril Comitè Revolucionari Corporació interina Comissió Gestora
Alcalde Joaquim Plans Font – ERC Josep Carreras Reguan [CNT] Josep Carreras Reguan – [CNT] Joaquim Plans Font – ERC
1r tinent d’alcalde Francesc Font Borrull – ERC Joaquim Plans Font – ERC 1
Rossend Pont Pijoan – ERC Francesc Font Borrull – ERC
2n tinent d’alcalde Bernat Busquets Casadó – ERC Josep Martí Murt Joaquim Plans Font – ERC Bernat Busquets Casadó – ERC
Regidor Joan Molins Casadó – ERC Lluís Ribas Valls Pere Masellach Monmany – LC Joan Molins Casadó – ERC
Regidor Antoni Mas Deu – ERC Josep García Martí – ERC Bernat Busquets Casadó – ERC Antoni Mas Deu – ERC
Regidor Pere Monmany Pascual – ERC Francesc Font Borrull – ERC Francesc Font Borrull – ERC Pere Monmany Pascual – ERC
Regidor Rossend Pont Pijoan - ERC Bernat Busquets Casadó – ERC Joan Molins Casadó – ERC Rossend Pont Pijoan - ERC
Regidor Pere Masellach Monmany – LR Francesc Isach Marquès Pere Monmany Pascual – ERC Pere Masellach Monmany - LR
Regidor Baldiri Faura Tetas - LR Miquel Bernal Deixens – ERC 2
Antoni Mas Deu – ERC Baldiri Faura Tetas – LR
Regidor Nicolau Milà Foxet – LR Llorenç Puig Tomàs – ERC 3
Baldiri Faura Tetas – LR Nicolau Milà Foxet - LR
Regidor Rossend Pont Pijoan – ERC 4
Nicolau Milà Foxet – LR
Regidor Nicolau Milà Foxet – LR5
Càrrec
19 setembre 1931
20 setembre 1933
20 setembre 1933
1 febrer 1934
1 febrer 1934
9 octubre 1934
9 octubre 1934
20 maig 1935
Corporació municipal Corporació municipal Corporació municipal Corporació municipal
Alcalde Joaquim Plans Font – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC Miquel Bernal Deixens – ERC
1r tinent d’alcalde Llorenç Puig Tomàs – ERC Joan Molins Casadó – ERC Josep Solina Bosch – ERC Josep Solina Bosch – ERC
2n tinent d’alcalde Josep García Martí - ERC Josep García Martí – ERC Joaquim Marieges Bassolas - ERC Joaquim Marieges Bassolas - ERC
Regidor Francesc Font Borrull – ERC Francesc Font Borrull – ERC Miquel Bernal Deixens – ERC Llorenç Puig Tomàs – ERC
Regidor Joan Molins Casadó – ERC Joaquim Plans Font – ERC Salvador Olivé Anglés – ERC Salvador Olivé Anglés – ERC
Regidor Antoni Mas Deu – ERC Antoni Mas Deu – ERC Josep Gusi Pla – ERC Josep Gusi Pla – ERC
Regidor Josep Parés Casadó – ERC Josep Parés Casadó – ERC Josep Borrell Giol – ERC Josep Borrell Giol – ERC
Regidor Josep Bonich Diví – LR Josep Bonich Diví – LC Joan Torras Pugés – LC Joan Torras Pugés – LC
Regidor Pere Masellach Monmany - LR Pere Masellach Monmany - LC Roc Monmany Pascual – LC Roc Monmany Pascual – LC
Regidor Nicolau Milà Foxet - LR Nicolau Milà Foxet - LC Joan Pugés Masellach – LC Joan Pugés Masellach – LC
Càrrec
20 maig 1935 18 febrer 1936 18 febrer 1936 4 agost 1936
Corporació municipal Corporació municipal
Alcalde Bernat Miernau Deu – APC Llorenç Puig Tomàs – ERC
1r tinent d’alcalde Josep Bonich Diví – LC Josep Solina Bosch – ERC
2n tinent d’alcalde Roc Monmany Pascual - APC Joaquim Marieges Bassolas - ERC
Regidor Joan Pugés Masellach – LC Miquel Bernal Deixens – ERC
1 ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. LR: Lliga Regionalista de Catalunya; a partir del febrer de 1933, Lliga Catalana i APC:
Acció Popular Catalana, partit adherit a la CEDA: Confederación Española de Derechas Autonómas. Font: Llibres d’Actes del Ple
Municipal i Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Viladecans. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA).
2 Els regidors Joaquim Plans Font, Francesc Font Borrull i Bernat Busquets Casadó, per acord plenari del 20 d’abril, per no assistir
a les sessions, són substituïts pels ciutadans Rossend Pont Pijoan i Nicolau Milà Foxet.
3 A partir del 20 d’abril, 1r tinent d’alcalde en substitució de Joaquim Plans Font.
4 Consta com a membre del Comitè Revolucionari però no ostenta cap càrrec, ni tan sols com a regidor.
5 Nomenat el 20 d’abril de 1931 pels regidors substituïts en la mateixa sessió.
6 Nomenat el 20 d’abril de 1931 pels regidors substituïts en la mateixa sessió.
7 A partir del 21 de març de 1936 es baixa per traslladar la seva residència a Prades (Tarragona). Es substitut per Josep Deu Borrull.
8 A partir del 21 de març de 1936 en substitució de Salvador Olivé Anglés.
Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 16

17. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 17
Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas
D
esempallegat d’una po-
lítica que no era la seva,
i tota vegada que l’es-
glésia parroquial havia
cobert aigües i només tenia pen-
dent l’embelliment, en Joan Co-
mellas Guitart es disposà a establir
una nova família. Fixà novament
el punt de mira de la seva acció
social en el Centre Parroquial per
fer tornar a Viladecans l’esperit de
la finida Federació de Joves Cris-
tians de Catalunya, en tant que es
contruïen les noves instal·lacions.
A l’empar de l’Acció Catòlica i
gràcies a l’empenta i iniciativa de
les restes d’aquella Federació, una
colla liderada per l’Andreu Cal-
vet, l’Andreu Doñate i ell mateix,
tornaren el teatre, les sardanes i el
bàsquet a Viladecans.
Paral·lelament, del cor de carame-
lles de Pasqua que assajava i es
trobava al local de ca l’Esparter,
aquell any 1945, en sorgia la massa
coral La Lira, i paralel·lament tam-
El Joanet de cal Menut del Begues,
místic, pagès, fejocista (4)
bé, de l’entossudiment d’en Josep
Gusi i d’en Josep Padrós en naixia
el beisbol, en un descampat més
enllà del torrent Ballester arranjat
pels mateixos usuaris que final-
ment, també acabaria acollint la
represa del futbol federat. Les tres
activitats, i corresponents entitats,
s’estrenaren al marge de la Falan-
ge en la Festa Major d’aquell any
quan Viladecans encara no tenia
els 4.000 habitants. Havien pas-
sat més de sis anys des d’acabar
la guerra civil, i quatre mesos des
de la victòria aliada sobre els na-
zis. Despuntaven els primers brots
verds. El poema IX de “La pell de
brau” d’en Salvador Espriu, canta
quelcom semblant:
Sembren sequedat
a la terra xopa
solament de sang.
Desvetllat als solcs
per les mans cansades,
és el vol primer
del ocells de l’alba.
Eren temps d’au-
tarquia i cartilla
de racionament.
Per tant, temps
també d’estra-
perlo, fam i ig-
nomínia políti-
ca. Tancat en si
mateix, incapaç
de produir tot el
que calia i aïllat
de la resta del
món, el franquis-
me no era ni de
bon tros capaç
de satisfer les
necessitats de la
població. Només
els qui tenien
propietats amb escreix podien dir
que els anava prou bé i la suficièn-
cia alimentària només era cosa de
pagesos que tenint un mínim de
terrenys i casa amb suficient espai,
tenien sempre present la dita: “Pa-
gès, si no treballes, no tens res”.
Aquest era el cas de cal Menut del
Begues. i com a força altres cases
fossin del carrer de la Muntanya,
del carrer del Sol o de l’actual
avinguda de la Generalitat, on hi
vivien els pagesos més normals
de Viladecans, a les eixides i sota
els porxos, ja sigui en corts, qua-
dres, corrals, gàbies o de manera
solta, s’hi criaven porcs i conills,
galls i gallines, alguna oca amb el
seu ànec, i fins i tot alguna cabra
o alguna vaca, per assegurar-se els
ous, la carn, els embotits i la llet
que la família pogués necessitar.
Però l’animal més important, mitjà
de producció imprescindible ja si-
gui per traginar, llaurar, o fer gira-
voltar la sínia era el cavall, matxo
o mula que cada casa pogués tenir.
Morts el pare i el cunyat, l’any
1946 en Joan Comellas va haver de
sumar el servei d’un mosso, llogat
amb dret a llit i plat a taula dins la
casa, per poder fer front al cultiu
de les terres. No era feina d’una
sola persona el carregar a dalt del
carro coves ben curullats d’esbergí-
nies, llaurar sense menar el matxo
per les brides, o anar al Born “sota
la vela en punxa que dansa sota el
seguit de les roderes”, que deia el
vers de Salvat Papasseit, a dur el
gènero al mercat mig dormint da-
munt dels sacs de patates.
Fouenelmarcdelesactivitatsjuve-
nils de l’Acció Catòlica bo i mirant
de construir el Centre Parroquial,
que mon pare conegué ma mare
Joan Comellas i Antònia Doñate, amb els seus quatre pri-
mers fills. D’esquerra a dreta: Rosa, Maria, Josep i Andreu.

18. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 18
Antònia Doñate, bandejada ja l’ac-
tivitat política. Tenien vint-i-nou i
vint anys respectivament quan, en-
trada la primavera de l’any 1947,
l’anterior rector, d’abans i després
de la guerra, Mn. Josep Homar, els
casà en la nova, però inacabada,
església de Sant Joan. La cerimònia
fou oficiada conjuntament amb el
llavors titular Mn. Ricard Serrajòr-
dia. Després que amb bitllet quilo-
mètric de Renfe voltessin per tot
Espanya, per Nadal, començà la
llarga etapa de portar fills al món
i criar-los. En tingueren vuit, sis
nois i dues noies, més un altre noi
que morí a poc de néixer.
Aquell mateix any 1947 vingué a
Viladecans un nou rector que es
convertí en factòtum del poble du-
rant vint-i-cinc anys: Mn. Ramon
Saborit Comellas. Curiosament,
tenia per segon cognom el mateix
que el primer del Joanet de cal Me-
nut del Begues. Fos perquè havia
estat consiliari de la Federació de
Joves Cristians de Catalunya, fos
per afinitats d’ordre cultural i es-
piritual, o fos pel cognom, s’esta-
blí entre ells una especial sintonia
que els dugué a una especial col·
laboració de més de vint anys, fins
al progressiu distanciament pro-
duït a la fi dels anys seixanta fruit
d’una diferent lectura del Concili.
En Joan Comellas pel fet d’establir
amb l’Antònia Doñate tan prolífi-
ca família, se les hagué de veure
ben aviat amb el temps emprat en
tot allò que anava més enllà de les
obligacions pageses i les obligaci-
ons religioses. Però per res deixà
d’imbricar-se en la vida social i
cultural sorgida de les seves creen-
ces, i així, tant podíem trobar-lo a
tandes d’exercicis espirituals, com
organitzant una tómbola de recap-
te, o protagonitzant i dirigint bona
part de les obres teatrals del Cen-
tre Parroquial dels anys cinquanta
juntament amb els seus cunyats
Andreu Calvet i Andreu Doñate.
Una d’elles va ser la representada
el novembre de l’any 1950, en la in-
auguració dels nous locals: “Bata-
lla de Reines” de Serafí Pitarra. La
darrera fou una representació dels
“Pastorets” cap a finals dels anys
seixanta que li costà una costella
en deixar-se anar l’elevador de la
trapa grossa de l’escenari.
Sorprenia el bé que feia els papers
còmics al teatre quan en la vida
real era home d’escassos acudits,
d’aparença molt seriosa i extre-
madament reservat. Però se li feia
llum a la cara quan era assetjat amb
preguntes interessants o l’interlo-
cutor encetava una bona conversa.
Llavors, evidenciava el gran fons
cultural, polític i religiós que acu-
mulava i podia ser molt amè. Era
extremadament rigorós i auster
amb si mateix. Personalment, no
recordo haver entrat mai amb ell a
cap bar, a no ser per raó d’haver de
dinar en alguna fonda, ja de gran,
les poques vegades d’anar plegats
de viatge. No era, en cap sentit,
ni de cal Sastre ni de ca l’Esparter
perquè mai no hi entrava, i no li
recordo altre beure que el fer-ho a
galet empinant un parell de cops el
porró de vi blanc, tot dinant.
Va ser, durant molts anys, home
de missa primera els diumenges,
la de les set del matí. Missa dels
pagesos, que li dèiem. Sempre
al primer banc de la primera fila,
equivalent a dos principis: prohi-
bit fer tard i al capdavant tothora.
Als fills, un cop feta la primera co-
munió als set anys, ens tocava anar
amb el pare i la mare, llevats a les
sis ells i a quarts de set nosaltres,
fos hivern fos estiu, a complir el
deure dominical. En tornar a casa,
després de comprar la coca i el dia-
ri a la plaça, i fer-la petar una mica
amb altra gent, recordo molt espe-
cialment el sortir-nos del guió dia-
ri d’esmorzar pa amb tomàquet i
fuet o llangonissa, i esmorzar festi-
vament xocolata desfeta asseguts a
taula, mentre el pare s’empassava,
com cada dia, “El Correo Catalán”
de manera exhaustiva i comentava
alguna de les notícies o l’article de
Jaume Miravitlles, publicat amb el
pseudònim de “Spectator”.
Malgrat que a Viladecans, Catalu-
nya i Espanya semblava no succeir
gran cosa al llarg dels anys qua-
ranta, cinquanta i començaments
dels seixanta, per impediment,
imperatiu i imposició franquista,
estar a l’aguait del que passava al
món fou una constant vital del Jo-
anet de cal Menut del Begues, bo i
esperant el retorn dels ideals de la
Federació estroncats per la guerra.
Però, de la mateixa manera que es
deixà de fer cereals, apilar garbes i
batre, per passar a cultivar carbas-
sons veient que sortia més a comp-
te comprar el pa fet als forns que
amassar-lo a casa; de la mateixa
manera com acabà desapareixent
el bestiar, i les pallisses per emma-
gatzemar farratge, substituïts pel
tractor i el motocultor que mul-
tiplicaven la productivitat i feien
néixer nous camps de llegums,
verdures i fruiters; i, de la mateixa
manera que els carros es converti-
en en camionetes anant a la par de
la industrialització viladecanenca,
arribà el dia que s’acabà, fins i tot,
el “no passa res” de la política, la
religiositat i la catalanitat. És clar
que, cal recordar i no oblidar, fou
vint-i-cinc anys després del cop
d’estat ensorrador de la República.
Per començar, al nou però vell
papa de Roma Joan XXIII, fill de
pagesos, se li ocorregué convocar
un Concili Ecumènic i fer una en-
cíclica que es deia Pacem in terris.
El nacionalcatolicisme espanyol,
arrufant el nas, començà a inqui-
etar-se i tremolar. Paralel·lament,
l’any 1962, els miners d’Astúries
feien esclatar els topalls salarials
del pla d’estabilització de 1958
i s’organitzaven de nou, exem-
plaritzant els obrers de la resta
d’Espanya. A Catalunya sorgien
en aquells mateixos anys, cantant
com trobadors de tota la vida, els
Setze Jutges, esquivant tota mena
de prohibicions i censures i, com
qui no diu res, el poeta Salvador
Espriu, un dels salvadors de mots
i retornador del nom de cada cosa,
publicava La Pell de Brau i El llibre
de Sinera.
(continuarà)

19. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 19
conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres
L
’Enregàs és una zona
de camps –el que se’n
diu una “partida”– que
hi ha entre Viladecans
i Gavà, i que ha donat nom al
camí que separa tots dos muni-
cipis. Comença gairebé imme-
diatament després de la via del
tren, i s’allarga fins més enllà de
l’autopista. Des del punt de vista
meu personal, puc dir que quan
era petit el meu avi hi tenia ar-
rendat un camp, al qual jo anava
sovint, i del qual en recordo so-
bretot un arbre que feia bercocs
(o, per dir-ho segons els diccio-
naris, albercocs), que em tenia el
cor robat.
Dic tot això, perquè em sembla
interessant parlar de “l’Enregàs”,
perquè és un magnífic testimoni
de com ha evolucionat la nostra
manera de parlar, a Viladecans i
a tot el Delta. El nom de “l’Enre-
gàs”, en efecte, és tota una joia de
la transformació lingüística que
la parla popular va fent.
D’on ve, el nom de “l’Enregàs”?
És bastant senzill i obvi: ve d’un
senyor que es deia Regàs. A
aquest senyor, fa segles, la gent
li deia “en Regàs”, perquè fa se-
gles, aquí, com a la resta de Ca-
talunya, a les persones se les
anomenava posant-hi “en” al da-
vant: “en Jaume”, “en Pere”, “en
L’Enregàs, un magnífic testimoni
de la nostra parla
Coromines”… Però, així com a
bona part de Catalunya s’ha anat
mantenint aquest costum d’ano-
menar la gent posant-hi “en”
al davant, aquí, i a altres llocs,
aquest costum va anar canviant i,
en comptes de posar “en”, es va
anar posant l’article “el”. Per això
ara, a Viladecans, diem més aviat
“el Jordi” o “el Pocapina” o “el
Faura”. I si a vegades fem servir
“en” per anomenar les persones,
generalment ho fem més aviat
perquè ho hem sentit dir a la rà-
dio o la televisió, però no perquè
sigui la nostra forma tradicional
de parlar.
Doncs un cop explicat tot això,
situem-nos, posem per cas, fa
cent o cent cinquanta anys. Ales-
hores, a Viladecans o a Gavà, ja
no hi havia ningú que utilitzés
la forma “en” per anomenar una
persona. Tothom utilitzava “el”.
Però aquelles terres que duien
el nom del senyor Regàs, la gent
havia continuat anomenant-les
tal com havien fet sempre, és a
dir, que parlaven de les terres
d’“en Regàs”. Però ja no sabien
que aquest “en” era com l’article
que es posa davant del nom. Des-
coneixien el significat d’aquest
“en”. I, sense adonar-se’n, van
acabar considerant que “en Re-
gàs” era una sola paraula, un sol
nom, “Enregàs”. I com feien amb
totes les altres partides (el Serral
Llarg, el Pi Tort…), van començar
a dir-lo posant-hi l’article al da-
vant. I va quedar com ho diem
ara: l’Enregàs.
Ja dic, els noms ens ajuden a
entendre la nostra història i la
nostra llengua. Per això els hem
de conservar. Però val a dir que
aquest nom de l’Enregàs no ha
tingut gaire fortuna en aquest
sentit. Perquè, si mirem els ma-
pes, veurem que l’opció que s’ha
fet oficialment ha estat la de dei-
xar de banda l’evolució de la llen-
gua, que és fruit de generacions
i generacions de viladecanencs i
gavanencs, i fer servir el nom que
hi havia fa segles però que ara ja
no existeix. Sap greu trobar-se
que als mapes posa “camí d’en
Regàs”, “camí de Can Regàs”,
“plaça del Regàs”, en comptes de
posar la manera com realment es
diuen aquestes terres: l’Enregàs. I
perdre aquest nom és perdre una
petita peça de la nostra història i
una joia de la nostra parla.
Josep Lligadas Vendrell

20. Viladecans Punt de Trobada - Núm. 66 - Maig 2013 20
la memòria en imatges
secció a càrrec de Jaume Muns
La diada de Sant Jordi de l’any 1977, la pla-
ça de la Vila era plena de gom a gom. A més a
més de les paradetes de llibres, els ciutadans de
Viladecans i l’Associació de Veïns Tres Torres al
capdavant, van aprofitar el dia per reivindicar
l’Estatut d’Autonomia i fer difusió del Congrés de
Cultura Catalana.
Sant Jordi, 1977