1. (1922-1992) La prosa literària del segle XX

2. 1922: Neix a Sueca d’una família pagesa. 1943: Comença els estudis de Dret a València, i paral·lelament la formació que el portarà cap a crític i columnista. 1946-1956: Dirigeix la revista Verbo amb Josep Pla. 1947: Es llicencia en dret i diferents col·laboracions periòdiques a la premsa. 1954: Publica el primer assaig El descrèdit de la realitat amb el que comença una llarga carrera. 1975: Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 1985: Doctorat en Filologia catalana a la Universitat de València. 1992: Mor a Sueca. Biografía

3. Joan Fuster va ser bàsicament escriptor d’assaigs, tot i que va tenir una primera etapa poètica. En el seu estil destaca la capacitat que té per a fer pensar el públic i, així, fer-lo participar en la reflexió d’una qüestió conflictiva. En els seus relats, parteix d’una situació quotidiana fins a arribar a una reflexió profunda. Utilitza un to senzill entre l’humor i la sàtira, sempre amb un aire provocatiu, i amb una perspectiva escèptica i irònica. Els seus assaigs tenien una actitud de compromís social i reivindicativa, ja que feia unes reflexions mol profundes, lligades normalment als problemes de les persones i de la societat. Joan Fuster és partidari de la pràctica de l’aforisme per als seus assaigs. Fa servir afirmacions concises i enginyoses per fer les seves reflexions i fer pensar al lector Estil

4. Un aforisme és una sentencia breu i contundent, però al mateix temps reflexiva, que cal interpretar. Sovint pot ser enginyosa o humorística. Alguns filòsofs de la Grècia Antiga utilitzaven els aforismes per expressar allò que era difícil d'explicar, sense argumentar-ho. La seva intenció és didàctica, la brevetat afavoreix una senzilla memorització. Alguns exemples d’aforismes de Joan Fuster són: Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics. Una manera de venjar-se del món és fabricar fills. "Corrupció de menors"? Probablement, fins que un menor no sigui degudament "corromput" no esdevindrà adult.

5. L’ASSAIG: Gènere de prosa no narrativa que neix amb l’escriptor Michel de Montaigne. Aquest gènere toca temes diversos, generalment, els de l’ésser humà. L’autor fa una reflexió personal sobre aquests, constatant fets i obrint interrogants, avançant cap a una argumentació instal·lada en el dubte, sempre fent pensar al lector. Per a poder aconseguir això, l’escriptor utilitza una perspectiva lliure, que no és ni exhaustiva, ni especialitzada CARACTERÍSTIQUES DE L’ASSAIG : - Tema lliure (elogi, vituperi, exhortació). - Estil senzill, natural, amistós. - Subjectivitat (personal i expressa estats d'ànim). - Es barregen elements (citacions, proverbis, anècdotes, records personals). - No hi ha un ordre preestablert. Brevetat. Dirigit a un públic ampli. No té una estructura definida ni sistematitzada o compartimentada en apartats o lliçons. No pretén informar, sinó persuadir o convèncer. Utilitza la modalitat discursiva expositivo-argumentativa . .

6. Joan Fuster té una extensa obra a causa de les constants publicacions que anava fent a la premsa 1ª etapa poètica en què es destaca: Sobre Narcís (1948) Ales o mans (1949) Ràpidament va començar a escriure assaigs que es divideixen en 3 etapes: Assaigs humanístics: Judicis finals (1960) Diccionari per a ociosos (1964) El descrèdit de la realitat (1965) L’home mesura de totes les coses (1967) Consells, proverbis i insolències (1968) Sagitari (1984) Causar-se d’esperar (1965) Diari 1952-1960 (1969) Assaigs de temàtiques sociopolítiques: Nosaltres els valencians (1962). És el llibre més conegut de Joan Fuster, elaborat en ple Franquisme. Fuster explicava que la seva terra, el País Valencià, no era una simple “región” d’Espanya amb les seves simpàtiques i curioses peculiaritats folklòriques. Fuster deia, i així ho defensà fins que morí, que el País Valencià forma part d’un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli i que aquest, precisament, no és Espanya. Estudis d’història cultural i crítica literària. Obres