1. 12
12 juny 2011
Opinió
Punt de vista A propòsit de...
Llucià Pou Sabaté
Sacerdot i professor de Teologia P-J Ynaraja
Capellà del Montanyà
20 anys de l’atemptat terrorista a Vic
(ynaraja@ynaraja.e.telefonica.net)
L’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Així neix el perdó interior, però això no vol dir im-
Agraïment
Vic, del qual es compleixen 20 anys, em porta al punitat, que no seria perdó judicial, sinó injustícia. La nostra anomenada cultura cristiana occiden-
record la missa que vaig celebrar amb l’Associació L’obligació de reparar és medicinal i educativa per a tal, fa temps que ha perdut la virtut de l’hospi-
Catalana de les Víctimes del Terrorisme fa 5 anys a la societat. El perdó va unit a la voluntat de restituir talitat. Ho repeteixo moltes vegades, però avui
Vic, per recordar els que van morir aquell dia tràgic, el mal que s’ha fet, d’aquí l’aplicació de la justícia tampoc no ho vull oblidar. Reconec que, si de
el dimecres 29 de maig del 1991. Un crim horrible. amb les lleis. Certament, la serenitat és difícil, hi sobte, a totes les residències familiars, siguin pi-
Però encara més enllà del dolor, el memorial de les ha agressió estratègica per part d’un domini injust, sos o cases, hi hagués una habitació de convidats
víctimes —10 morts i 28 ferits— ha de servir el record que no respecta la llibertat, el joc democràtic, que i, que els que disposesin de garatge, al costat de
per crear sentiments de solidaritat: tots ens sentim imposa el terror matant innocents. Tenim exemples la seva plaça en tinguessin una altra per al convi-
ferits, estem interconnectats de persones que han donat dat, el PIB patiria trastorns greus, per això ningú
i volem sentir com a pròpies la vida per la construcció no reclama als fidels de l’Església que practiquin
les alegries i penes dels altres. d’aquest enteniment ciuta- aquesta virtut, a més, a la mancança li falta el
Volem que aquesta ferida dà al País Basc i tants altres morbo pel qual se sent tant d’atractiu avui. O
oberta ens ajudi a millorar llocs. potser és el mateix clergat, qui, amb l’exigència
aquest món, en el qual veiem De manera que un «alto de pagar entrada als recientes sagrats, dóna mal
violència en molts països. el foc permanent», no pot exemple. Recordeu que, per això, potser algun
El cor de l’home és una ser un «ara no et mato i dia se’ls dirà que amb aquest comportament, no
font inesgotable de crims, ai- us oblideu dels que abans van allotjar els àngels (He 13,2). Si ni tan sols som
xí com d’accions sublims, per he matat», sense demanar fidels a l’hospitalitat espiritual, no esperem que
això si fer lleis no deixa de ser perdó per les víctimes. Re- els cristians de carrer practiquin l’altra.
interessant, no és la solució a conèixer la culpa i demanar Passo a una altra mancança. Perdem a una ve-
tots els problemes. El nostre perdó és el primer pas per locitat galopant, el sentit de l’agraïment. I això
món necessita un clima que a un possible camí cap a la tampoc no és cosa per riure. Ho reclama sant Pau
ajudi a una bona educació en reconciliació, però al mateix als Colossencs quan els diu explícitament: «Si-
el cor de les persones: que temps hi ha d’haver un res- gueu agraïts», (3,15).
el violent pugui ser educat, pecte a la memòria de les Vaig començar a ser conscient de la desaparició
i millor encara que tingui ja víctimes, i això passa perquè lenta d’aquesta virtut el dia que una amiga,
abans una educació en els va- públicament es faci justícia, missionera i metgessa, quan va arribar al subcon-
lors, perquè no sigui violent. ja que la pau i concòrdia vin- tinent asiàtic, plena d’il·lusió i desconeixedora
Si veiem com a cosa pròpia dran del respecte a la digni- de l’idioma local, es va assabentar que una dona
els problemes de tot el món, tat de les persones. es dessagnava i que necessitava urgentment una
treballarem units als homes Aquest discerniment, pe- transfusió sanguínia. S’hi va oferir generosa-
de bona voluntat, que són rò, depèn de la pau interior ment, com a expressió inicial de les seves ànsies
molts, lluitarem units contra de cada u, basada en l’amor i missioneres. Posteriorment va visitar la malalta i
la violència, i aquesta unió coherència personals... i l’ac- li va estranyar que no li donés les gràcies. Ho va
ens donarà la força per vèn- ció social. Necessitem «savi- comentar amb les seves companyes i aquestes li
cer. Sabem que necessitem esa» per enfocar les coses, van contestar que l’agraïment no era una cosa
paciència, que es necessita «intel·ligència» per buscar pròpia d’aquesta cultura. Aquesta anècdota va
temps, i que el sistema és ofegar el mal no amb la veritat, «consell» per poder encertar enmig del ser l’inici.
odis ni rancors, sinó amb abundància de bé. Amor, caos, «fortalesa» per mantenir l’ordre, l’autoritat Torno amb un altre exemple. La nostra Càritas
oració... per les víctimes, els agressors... La caritat i la justícia, «ciència» per saber distingir clarament sorprèn molt els nostres immigrants que reconei-
és sempre el llenguatge més bell, té mil formes de entre el bé i el mal, i aquests dons de l’Esperit Sant xen que, als seus llocs d’origen i en les orienta-
fer segons la forma de ser de cadascú, l’important es completen amb la «pietat» per saber-nos fills de cions religioses que han rebut, no hi existeix res
és sembrar: els fruits vindran... penso en Jesús, que Déu i germans dels homes i dones, i el «temor de semblant. Lamentablement i, amb freqüència,
va lliurar la seva vida per nosaltres. Déu» que ens porta a respectar la seva justícia. només se sorprenen perquè el sentiment d’agraï-
ment els és desconegut. Torno a recordar que ser
agraïts és un manament que la Revelació dicta i
que, practicar-lo, no és cap luxe sinó una obliga-
ció senzilla.
Si jo afirmo que no m’he drogat mai, que he
Saber escoltar estat fidel al celibat i que compleixo el meu
ministeri sacerdotal correctament, però que
alguna vegada no he estat agraït, no he contes-
Joan Guiteras i Vilanova tat alguna carta, no he somrigut per un regal
Degà del Capítol Catedral reconeixent la generositat de la qual era objecte
de Barcelona expressant el meu reconeixement i que lamento
no poder corregir-me, ja que, a qui li havia de
Viure el present:
donar les gràcies, ja s’ha mort, o desconec on viu,
efecte, si ens mirem nosaltres mateixos, rarament segurament, a aquest penediment meu, no se li
ens parem a assaborir el present. Potser perquè ens donarà importància, però jo no ho considero ai-
un relat jueu fuig ràpidament de les mans.
El comentarista de la frase de Txèkhov afirma que
«ens movem entre la nostàlgia i el plany del present.
xí. Confesso que recordo moltes vegades aques-
tes persones en les meves pregàries i li dic a Déu:
«Ja que no he sabut agrair-los-ho, concediu-los
El gran escriptor Anton Txèkhov va escriure: «La El descontentament, la insatisfacció i la desil·lusió Vós, la vostra gràcia.»
humanitat potser únicament viurà el present al pa- constants ens causen una mena d’alienació», un allu- Examinem aquesta qüestió des d’un altre angle.
radís; de fet, fins ara, només ha viscut del futur.» nyament de nosaltres mateixos i de la realitat. Potser, En molts àmbits hi havia el costum de donar pro-
Una expressió profunda que recorda una historieta glossant el pensament de Txèkhov, «l’eternitat del pina. Aquest costum desapareix, i no seré jo qui
jueva. paradís, plena de debò, perfecta en l’instant, sense ho condemni. En uns casos resultava humiliant
Déu envià, un dia, l’arcàngel Gabriel a la terra. un abans i un després, serà la que ens alliberarà de i, en altres, era una conseqüència perquè alguns
Tenia un mandat diví: regalar, almenys a un home, les falses il·lusions i ens submergirà en l’alegria del empresaris pagaven menys del que era just als
el do de la felicitat. L’arcàngel tornà al cel amb el present». seus treballadors perquè estaven segurs que es
regal a les seves mans. Donà a Déu aquesta expli- «Afortunadament, en “l’avui” de Déu de la litúr- traurien un bon sobresou amb les propines. Però,
cació: «Va passar que cap home no tenia temps per gia, podem endinsar-nos germinalment en la síntesi tenien una certa dosi de generositat. Anul·lada
escoltar-me; tots tenien un peu en el passat i l’altre del que hem estat i del que serem, en la realitat del aquesta, n’hi ha que perden l’oportunitat de ser
en el futur; ningú prestava atenció al present.» En que som.» Val la pena pensar-ho! generosos i es tanquen en el seu egoisme.