Presentació sobre la música contemporània. Dirigit a alumnes d'història de la música de 4t d'ESO

1. Música
Contemporània
INS Nicolau Copèrnic
4t d’ESO

2. L’expressionisme (20’)
• Aquest estil musical prové del postromanticisme (Wagner, Mahler,
Brukner).
• La música es fa cada cop més complexa, més dissonant, fins al punt
de trencar tota norma, tota regla tonal.
• Alhora és el reflexe d’una europa angoixada (inicis del segle XX)
que es troba a les portes de la primera guerra mundial.
El crit, E.Munch, 1893

3. • La música atonal genera una gran confusió a qui l’escolta perquè ja
no hi ha notes ni tonalitats més importants.
• Les melodies i les harmonies, s’esguerren i s’estripen reflectint el
sentiment de l’època.
AUDICIÓ: Tres fragments per a piano, op.11 A.Schönberg
Arnold Schönberg (1874-1951)

4. Dodecafonisme (20’)
• És un segon estadi d’aquest camí cap a l’atonalitat.
• Un cop no hi ha tonalitat que regeixi el conjunt, apareixen noves
normes per organitzar la música: el dodecafonisme
V. Kandinsky, Composició n.8 (1923)

5. • Amb aquest model, es posa ordre al caos que havia suposat
l’atonalitat.
• AUDICIÓ: Fünf Sätze 1, A. Webern
Anton Webern (1883-1945)
Què és l’ordre?

6. Neoclassicisme
• Sorgeix al 1918 com a oposició a l’impressionisme (Debussy), el
Postromanticisme (Mahler, Wagner) i a l’expressionisme
(Schönberg). Aquestes músiques van acabar resultant molt complexes
i algunes, ben difícils d’escoltar!
• Música senzilla que recorda al passat (barroc, classicisme, primer
romanticisme), però, amb algunes sonoritats que ens recorden,
alhora, que estem al segle XX!

7. NEOGÒTIC
Façana de la catedral de Barcelona, 1882
NEOROMÀNIC
Catedral de Marsella, 1893
NEOBARROC
Gran Òpera de París, 1875
NEOROMÀNTIC
Pena Palace, Sintra (Portugal), 1847
NEORENAIXEMENT
Ajuntament d’Hamburg (Alemanya), 1897
NEOCLÀSSIC
La Madeleine, París, 1842

8. • Gymnopedies, Erik Satie
• Concert campestre, Francis Poulenc
• Guia d’orquestra per a joves, Benjamin Britten
• Carmina Burana, Carl Orff
• La consagració de la primavera, Igor Stranvinsky
AUDICIONS:

9. • ACTIVITAT: escolta les següents audicions i fes una anàlisi
comparativa. Si haguessis viscut a París, cap al 1920, per quina
d’aquestes dues tendències t’hauries decantat? justifica la teva
resposta.
• 1. Obertura de l’òpera de 3 rals, de Kurt Weill
• 2. Obstinat de l’òpera “Lulú”, d’Alban Berg
Royal Ontario museum, 1914

10. Serialisme integral (30’)
• Suposa un pas més enllà del dodecafonisme. Si amb el
dodecafonisme s’havien ordenat les notes segons una sèrie numèrica,
ara s’organitzaran les altres variables: les durades, les intensitats o els
instruments.
• Tot està organitzat matemàticament, controlar absolutament tot. No hi
ha espai per a la intuïció, per a la inspiració, tan lloada al
romanticisme.
AUDICIÓ:
• Notations, Pierre Boulez (1925)
Altres autors: Olivier Messiaen i Milton Babbitz

11. La música aleatòria (30’)
• Al revés que el serialisme integral, aquests músics, volen donar
llibertat total als sons i a la música.
• S’eliminen les normes de les sèries i apareix l’atzar com a element
organitzador.
• El compositor estableix unes normes, i a partir d’aquí, l’intèrpret
escull, tria i combina al seu aire.
• Cada interpretació pot ser molt diferent l’una de l’altra.

12. John Cage (1912-1992)
Atlas eclipticalis
Aquesta obra, estrenada al 1961 a Montreal, a Canadà, portava indicacions com
ara aquestes:
“...pot ser interpretada tota o en part, en qualsevol formació de cambra o
orquestra…”
“...la idea de relació és absent; pot passar qualsevol cosa…”
...no té cap de les meves idees ni dels meus sentiments, simplement són sons…”.

13. El piano preparat (40’)
• “Preparar un piano”, consisteix
en alterar el so de les notes
col·locant diversos tipus
d’objectes entre les cordes per tal
que quan soni la nota soni
diferent. Habitualment s’hi
col·loquen claus, bisos, gomes
elàstiques, papers, agulles,
metalls, etc.
• L’efecte, és el d’un instrument on
combina les notes, els sorolls i els
efectes de percussió.
Exemple de com preparar un piano
AUDICIÓ: Sonata II per a piano preparat. John Cage

14. Música Concreta (40’-50’)
• Al 1950 apareix la cinta magnètica
(possibilitat de gravar sons) i els primers
aparells electrònics. La música concreta
utilitza sons gravats (passes, pluja, cant
d’ocells, màquines…) juntament amb la
música. Aquests sons es podien manipular
(tallar, enganxar, invertir, etc.)
• AUDICIÓ: Pierre Schaeffer (1910-1995),
Cinq études de bruits.
• Altres autors, treballen amb la música concreta o bé experimenten
amb diferents sons, reals o electrònics: Edgar Varèse, Pierre Henry,
Luigi Nono. Luciano Berio, Henry Dixon Cowell, John Cage o
Krzysztof Penderecki.

15. Música electrònica (50’)
• Desapareix l’intèrpret i la
partitura. Tot es fabrica
electrònicament. Quan s’inventi el
sintetitzador (anys 60), permetrà
la manipulació en directe de la
música.
• AUDICIÓ: Karlheinz
Stockhausen, Etude (1952)
• Altres autors: Herbert Eimert i
Gottfried Michael Koenig.
Primer sintetitzador: Cahill Telharmonium, 1896
aprox. (veure Documental)

16. El minimalisme (60’)
• L’objectiu del minimalisme és fer una música molt
senzilla, amb poc material, repetitiva, que hiptonitzi
l’oient creant una atmòsfera meditativa i obsessiva. Està
molt influenciada per les músiques orientals.
Piet Mondrian (1872-1944)
AUDICIÓ: Mad Rush, Phillip Glass
AUDICIÓ (modern): Le Vals d’Amelie,
Ian Tiersen
Detall d’un jardí Zen

17. La música a partir dels 70’
A partir d’aquest moment doncs, trobem compositors
que utilitzen algunes de les tècniques que hem vist fins
aquí, però de manera barrejada (eclecticisme) i al servei
de l’expressió. D’altres, fan un retorn cap a músiques
més tradicionals, tonals, i inspirades amb el
romanticisme.
D’altres barrejaran les músiques “tradicionals” amb
altres estils de música moderna: jazz, rock, pop, llatines,
etc.
AUDICIÓ: Concert per a flauta, piano i cordes. Carles
Guinovart
AUDICIÓ: Raphsody in blue, Gershwin
AUDICIÓ: Wladimir Rosinskij: simfonia per a orquestra
i grup de Rock
Com hem vist, la música contemporània ha intentat innovar constantment i experimentant
continuament amb el so. Però arriba un moment, que només agrada a un públic minoritari,
entès i molt disposat a tanta experimentació. La resta de públic, prefereix altres estils com
el jazz, el rock o el pop.