Memory of the first phase of the competition Gates of Collserola, submited on november 2011. Manifesto of relation between City of Barcelona and Natural Park of Collserola. Memòria de la primera fase del concurs de les portes de Collserola, presentada el novembre de 2011. Manifest de la relació entre la ciutat de Barcelona i el parc natural de Collserola. Memoria de la primera fase del concurso de las puertas de Collserola, presentada en noviembre de 2011. Manifiesto de la relación entre la ciudad de Barcelona y el parque natural de Collserola.

1. FULL 3
Qualcú es plantejava abans del Pla Cerdà quina era la relació entre Ciutat i Parc Natural? Entre Barcelona,
Les Corts, Sarrià, Horta i la Serra de Collserola? Qualcú es planteja ara quina és la relació entre un petit poble i el
seu entorn? Quan ens plantejam la qüestió de quina és la relació entre Barcelona i Collserola és perquè en
qualcun moment es trencà l'equilibri entre l'hàbitat propi de l'ésser humà, la ciutat, i la natura.
Fins al Pla Cerdà, Barcelona i les altres poblacions de la plana litoral, com a poblacions petites que eren,
tenien una relació natural amb el seu entorn. Els assentaments humans s'havien desenvolupat al voltant dels
camins, herència de milers d'anys, els quals entraven en el nuclis sense solució de continuïtat. St. Andreu cresqué
al voltant de la carretera de Ribes, que acabava entrant dins les murades pel Rec Comtal; Gràcia ho feu al voltant
de la carretera que pujava a St. Cugat i entrava a la Ciutat per Portal de l'Àngel; i des del carrer St. Antoni Abad
sortia la carretera al voltant de la qual aparegueren Sants, Hostafrancs i La Bordeta.
L'explosió demogràfica conseqüència, per una part, de l'esbucament de les murades, i per l'altra, com a la
resta d'Europa, de la revolució industrial i de la millora de les condicions de vida, trencà aquest equilibri entre la
ciutat i el seu entorn, entre la nostra espècie i la natura. Aquest increment sobtat de la població (aquesta setmana
ha nascut l'ésser humà número set mil milions), ha provocat durant el darrer segle i mig el mateix tipus de
desequilibri ecològic que provoca l'increment exponencial en la població de qualsevol de les altres espècies que
poblen aquest planeta, ja siguin llagostes, rates o humans.
La solució particular de Barcelona al problema demogràfic fou el sistema cartesià dissenyat per Cerdà que
serví per colonitzar la plana litoral. Un sistema hiperacional que obviava l'entorn. Un sistema que es basava en la
idea de la possibilitat de creixement infinit. És a dir, en la filosofia que, nascuda durant el segle XIX, ha governat
els destins d'Occident fins a l'actualitat: el positivisme. Aquest corrent filosòfic és el mateix que es troba darrera la
hiperacionalitat que duu als economistes positivistes a considerar que l'home està al servei del sistema econòmic, i
no l'economia al servei de l'home. L'ésser humà és considerat com el mitjà per a la riquesa i, per a la ciutat filla
d'aquesta filosofia, el ciutadà és un mitjà per a la ciutat. L'home acaba essent un engranatge de la ciutat-màquina i
la ciutat deixa d'ésser pensada com un lloc per a viure, sinó per a produir. Aquest sistema econòmic i social, i el
seu reflexe en el disseny urbà, es consolidà després de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, quan
Barcelona explotà en polígons suburbials, en urbanitzacions perifèriques i s'hagué d'hiperconnectar mitjançant
autopistes, autovies, ferrocarrils i aeroports, que passaven per damunt del territori, i per damunt de l'ànima dels
seus ciutadans.
Aquest model de ciutat, hereu dels plantejaments positivistes, és el que ha arribat als nostres dies. És la
ciutat de Cerdà i del desarrollismo, una ciutat adolescent, basada en el creixement ràpid, inconscient de la seva
finitud, autista amb el seu entorn, hiperacional, no emotiva, egoïsta. És una urbs masculina que conquereix i
colonitza el territori; el domina. És el reflexe del model econòmic i social en el que estem immersos. Un model
esgotat de funcionament que, de manera intuïtiva, hom arriba a la conclusió que duu a l'esgotament dels recursos,
al canvi climàtic, a la crisi sistèmica que estem patint i a l'enfrontament. Al igual que el sistema econòmic global no
pot continuar creixent de forma indefinida, Barcelona també es troba limitada físicament per la mar per un costat, i
per Collserola per l'altre. Havent-se solucionat a les darreres dècades el límit amb el litoral, ara és el moment de
plantejar un nou paradigma de relació entre Ciutat i Parc Natural, entre la urbs i els humans que l'habitam.
Hem de passar d'una manera positivista d'entendre el món, a una d'antipositivista. D'una ciutat quantitativa
a una de qualitativa. D'un urbanisme autista amb l'entorn a un d'empàtic. D'un sistema colonitzador del territori a
un de negociador amb l'hàbitat. Saber que l'infinit, en el nostre planeta, no existeix. Acceptar els nostres límits. La
hiperactivitat de la nostra societat no és compatible amb la Terra, ni amb nosaltres mateixos. Simplement, hem
madurar com a espècie. Partint d'aquesta idea, no podem continuar entenent la relació Ciutat-Parc Natural com
una conquesta territorial des de la terra baixa cap a la terra alta, sinó que haurem de plantejar-nos la relació des
de la Serra cap avall, és a dir, la relació Parc Natural-Ciutat. Així, i a la manera dels antics camins que entraven
des del camp a la ciutat sense solució de continuïtat, fer que les traces que baixen des de Collserola penetrin de
forma natural a la trama urbana, reforçant els enllaços afeblits i desdibuixats pel pas del temps, pel formigó i per
l'asfalt, convidant la natura a entrar al nostre hàbitat. Fer que la ciutat sigui més natural. Passar de la ciutat-
màquina a la ciutat-natura. Això suposa consolidar, redescobrir i recuperar els camins i caminois. Intervenir quan
sigui necessari, i respectar i conservar el que tenim.
Aquest tipus de relació, però, ja no podrà ésser com la que existia quan la plana de Barcelona estava
coberta per camps. La ciutat ja no creixerà, com ho feu abans de la revolució industrial, al voltant dels camins. La
Metròpoli ha engolit el parc i aquest s'ha convertit en el Parc Central Metropolità que dóna servei als seus gairebé
quatre milions de ciutadans. Fogint del seu capficament, aquests pugen a la muntanya cercant-hi el que no troben
abaix: la pell en contacte amb el sol, la vista àmplia als dos costats de la Serra, els muscles exercitant-se, els
pulmons omplint-se d'aire pur (al manco, no tan viciat). La llibertat. Cerquen activar tot allò que duim a dins i que
ens negam en el nostre dia a dia a la terra baixa. S'ha de facilitar que Collserola formi part de la nostra rutina,
superant el seu ús cojuntural de cap de setmana, i així la dicotomia entre parc natural i ciutat. El parc forma part de
la ciutat. El parc és ciutat, i la ciutat és l'hàbitat propi del humans.