1. Quantes preguntes es fan els pares abans de ser pares? Tots i totes ens hem fet
preguntes davant situacions noves en la vida, situacions que no podem controlar o
que no estan al nostre abast totes les respostes que ens agradarien. Doncs, en el
moment en que una parella decideix tenir un fill totes les situacions que sorgeixen
ja són en si un cúmul de circumstàncies, dubtes, sensacions, sentiments...difícils de
controlar i encara més d’entendre i comprendre.
Definiríem diferents moments en el procés de l’embaràs, podríem començar pel
moment en que els dos veuen a través d’una prova convencional a casa(predictor)
o al metge, que han de ser pares, “Hem de tenir un fill!”, és una situació en que
deixen de ser dos i passen a
ser tres, no són una parella,
a partir d’ara formaran una
família, passen de ser un
cercle a ser un triangle, a
formar un grup, a no ser un
jo i un tu, sinó un nosaltres.
A partir d’aquest dia els futurs pares establiran un vincle amb el bebè que es
construeix sobre les relacions amb un bebè imaginari i amb l‘embrió en
desenvolupament que ha estat part dels pares durant nou mesos. Els pares en
construcció , aniran imaginant i desenvolupant creacions imaginaries del seu futur
fill/a. Es creen unes expectatives a damunt aquest embrió i alhora a damunt un
altre imaginari, aquell fill o filla perfecte que els pares els agradaria tenir, s’ha de
tenir en compte que no és fins als primers moviments fetals que realment el
futur fill aportarà alguna cosa a la relació, és el moment en que els pares comencen
a ser conscients que tot allò és real. Una de les temàtiques més complicades és si el
bebè serà fillet o filleta, tot i això un 40% dels pares no volen saber el sexe del seu
fill/a. En el moment en que comencen a pensar en noms, escullen robes de bebè o
pinten l’habitació, els pares comencen a personificar el fetus, comencen a donar-li
un nom, comencen a donar-li una cara, ara el moment important s’atraca. Totes

2. aquestes situacions fan que els futurs pares creïn un vincle molt important amb el
futur fill/a, tot aquest “ritual” de preparació física d’espai i demés també és alhora
tot una capacitació i adaptació psicològica a la nova situació, la de ser pares.
D’aquesta manera podríem dir que es segueixen unes etapes durant l’embaràs:
conèixer la noticia, acceptació, assimilació i personificació.
Actualment, a la societat en la que ens trobem totes aquestes situacions, activitats i
processos que hem explicat són cada dia més normals, els pares preparen, escullen,
fan, imaginen... però hi ha cultures en la que tota aquesta preparació la fa la mare,
en que tot aquests rols els ha d’adquirir només ella, fins i tot després del naixement
i durant aquest. Tot i que també s’ha de dir que la funció del pare en el moment del
naixement és relativament recent en l’estat espanyol.
El paper que te el pare en tot el procés d’embaràs pot ser viscut de diferent
manera, hi ha pares que si que tindrà un paper molt actiu, d’altres seran com una
ombra a darrera la panxa enorme de la seva parella... s’ha de tenir en compte que el
procés de l’embaràs s’ha de fer entre els dos,
entre la parella, entre el pare i la mare, sense
deixar que ni un ni l’altre es perdi cap moment
de l’evolució del seu fill o filla, ja que és una
creació dels dos.
En alguns casos després de l’embaràs, el pare queda una mica desplaçat a causa de
que segons quines necessitats només les pot cobrir la mare, tot i això s’ha
d’intentar compaginar els diferents moments del dia i de la cura de l’infant entre
els dos progenitors, una informació bastant impactat és que concretament en el
79% de les societats del món, el pare no dorm amb la mare i el bebè durant el
període de lactància (Hahn y Paige, 1980). Aquestes situacions, podran
desencadenar a problemes posteriors de parella, ja que la vida de parella es veu
afectada per l’arribada del nou vingut, aquests problemes , molts d’ells, es poden
solucionar si la parella té una bona comunicació abans i després de l’embaràs.

3. En conclusió, només dir que tenir un fill és un procés meravellós, on tot es pot
mirar, observar, demanar, preparar,
investigar... però mai arribarem a saber com és
que som capaços de generar una vida a dins
nosaltres, tenint en compte la fragilitat del
procés i la precisió en la qual el cos genera,
ordena i processa tot un conjunt de moviments,
situacions i reaccions perquè es pugui produir
el batec d’ un cor a les tres setmanes de ser
engendrat i aconseguir que el món s’aturi en el
moment en que fa el seu primer crit.