1. JOSEP CARNER El príncepdels poetes

2. La vida de Josep Carner Va néixer a Barcelona al 1884 i va morir a Brussel·les al 1970. Pertanyia a una família petitburgesa. Va manifestar la seva vocació literària ja molt jovenet. Ha guanyat repetides vegades els Jocs Florals i ha estat proclamat Mestre en Gai Saber. El 1897 es llicencià en Dret i Filosofia. Carner col·laborà en moltes revistes. També col·laborà estretament amb Pompeu Fabra en la fixació i l’enriquiment de la llengua. Era amic i seguidor de la política de Prat de la Riba. Va ser vicecònsol des del 1921. Quan esclata la Guerra Civil Espanyola és exiliat. Primer va a Mèxic i després a Brussel·les.

3. L’obra de Josep Carner Carner era un poeta noucentista. Volia una Catalunya ideal. “Nosaltres els poetes som els constructors dels pobles.” Lluitava per a la dignificació de la llengua catalana. Utilitzava un llenguatge noble, refinat, cada vegada més irònic, que buscava la precisió i l’exactitud.

4. Algunes de les seves obres: Elsfruitssaborosos (1906) Recull de poesies que sota un pretext doble dels diferents fruits i d’una reflexió del pas del temps, reforcen la valoració d’un conjunt d’elements morals.

7. Apart d’aquestes obres poètiques també va escriure assaigs, novel·les, alguna obra de teatre i fins i tot va fer traduccions de escriptors com Shakespeare. També té reculls dels articles que ha publicat en diaris, per exemple, les bonhomies és un reculll de quaranta-un articles que havien sortit a "La Veu de Catalunya" durant el 1923.

8. Antologia COM LES MADUIXES Menjamaduixesl'àviad'abans de Sant Joan; per més frescor, les volcollidesd'uninfant. Per'xò la nétaméspetita, que ésPandara, sabeu, la que s'encantadavantd'una claror i va creixenttranquil·la i en 'admiració i a voltes, clucad'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diuparaules ben ardides i que en barreja en una música elssentits, cull ara les maduixesarrupides, tintat de rosa el capciródelsdits. Cada matíl'asseuen, a bellredós del vent, al jaç de maduixeres. I mira combellugal'airetombreslleugeres, i el cossiró decanta abans que el pensament. liplau la corretjola i aquellherbei tan fi, i creu que el cels'acabadarrera del jardí. En va la maduixera 'son bé de Déucobria; en treure les maduixes del receretombriu, Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia: si n'hatrobatmésd'una, aixecaelsulls i riu. Pandarasempre ha vist el celasserenat; ignora la gropada i el xiscle de les bruixes. És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat. El món, en meravelles i jocsatrafegat, éspetit i vermell i fresccom les maduixes.

9. CANÇONETA INCERTA Aquestcamí tan fi, tan fi, quisapon mena? És a la vila o és al pi de la carena? Un lliriblau color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis!- diu un vel de teranyina. ¿Seràdrecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camíd'enamorat, colgat de mata? ¿És un recer per a adormir quipassi pena? Aquestcamí tan fi, tan fi, quisapon mena? ¿Quisap si trist o somrientacull son hoste?¿Quisap si mor sobtadament,sota la brosta?¿Quisabràmaiaquestmatía quèem convida?I éscamíincert cada camí,n'és cada vida.

10. BÈLGICA Si fossin el meufat les terresestrangeres, m’agradariafer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hihaguéspradesambullsd’aigua i ambvoreres guarnidesd’arços, d’oms i de pereres; viurequiet, no maiassenyalat, en una nació de bonesgentsplegades, comcorvora de corciutatvoraciutat, i carrers i fanalsavançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restariencaptius en canalsd’aiguatrèmuls, tota desigd’emmirallarelsestels. M’agradariafer-me velldins una ciutatambunssoldats no gaire de debò, ontothoms’entendrís de música i pintures o del bellarbrejaponèsquantreu la flor, onl’infant i l’obrer no fessinmaitristesa, onveiéssiuunsdintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, ambflorsardents, magnífica sorpresa, fins en elsdiesmésgebrats. I totsovint, vora un portal d’església, hihauria, acolorit, un mercat de renom, ambbotí de la mar, ambpresents de la terra, ambmolt de tot per a tothom. Una ciutatonvagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetatdringant, cases antiguesamb un parconnienombres i moltes cases noves ambjardinetsdavant. Homtrobariasavis de moltes de maneres; i cent paraigüeseminents farien —ai, badats— oficialsrengleres en la inauguraciódelsmonuments. I tot de sobte, al caire de llarguesavingudes, hihauria les fagedes, les clapesdelsestanys per a l’amor, la joia, la solitud i elsplanys. De molt, desert, de molt, dejú, viuriaenmigdelsaltres, un poc en cadascú. Peròningú no se’npodriatémer en fentsavia. Hom, per atzar, un velljardíconeixeria, ben a recer, de brollador ben clar, ambpeixosd’or que hi fan mésalegria. De mi diriennensamb molles a la mà: —És el senyor de cada dia.

11. “Cançonetaincerta” de Josep Carnermusicada: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=65&titol=373 Video sobre Josep Carner del programa “Noms” de TV3: http://www.tv3.cat/videos/208113171#