L'obra literària amb el seu context

1. DE BELLO GALLICO

2. QUADRE HISTÒRIC (I)
Som al 59 a. C., Cèsar, Pompeu i Cras constitueixen la famosa aliança que passarà a la història amb
el nom de Primer Triumvirat.
En base a tal acord tracten de resoldre totes les qüestions polítiques més importants, posant
cadascú a disposició les forces i els mitjans de que disposen: Cèsar, el partit dels populars;
Cras, l’ordre dels cavallers; Pompeu, els seus veterans i el recolzament del Senat.
Cèsar és elegit cònsol aquell any i, amb el suport dels dos poderosos amics, posa a punt un
programa legislatiu que, de fet, disminueix l’autoritat del Senat per afavorir el poder personal dels
tres triumvirs.
Elegit a l’any 58 procònsol de la Gàl·lia Cisalpina, la Gàl·lia Narbonense i la Il·líria, Cèsar des de
Roma se’n va a governar les seus províncies, no sense primer deixar disposat situar homes de
confiança als llocs de responsabilitat política.
No per casualitat es va fer conferir el govern proconsular de les dues Gàl·lies; confia en el fet que
ací tindrà la manera d’assegurar-se allò que encara falta al seu poder: la glòria d’una guerra i
d’una conquesta, un exèrcit devot i expert.
Els resultats no es fan esperar: ja al ressò de les primeres victòries contra els Helvecis, el poble de
Roma s’abandona a un optimisme exagerat, quasi obligant al Senat a decretar 15 dies de festa.
Juli Cèsar, mentre posa les bases del seu poder militar, des del seu quarter general a la Gàl·lia,
continua maniobrant la política interna de Roma, servint-se dels seus homes de confiança que,
ben provistos de diners i càrrecs públics, assoleixen els seus objectius amb tota legitimitat.

3. QUADRE HISTÒRIC (II)
Tot açò, a més de provocar la irritació i les sospites del Senat, tampoc no resulta del gust dels seus
dos col·legues, especialment de Pompeu.
La situació es precipita definitivament al 53, amb la mort de Cras en la campanya contra els Parts.
La genial creació de l’acord tripartit de fet naufaga: seria massa difícil en aquest punt per Cèsar
impedir o retardar l’acostament de Pompeu al Senat.
Al 52 Pompeu és nomenat pel Senat únic cònsol i s’afanya a col·laborar amb aquest per desbaratar
els plans d’ensenyorament de Cèsar.
Cèsar està tornant triomfant: estem al 51 a. C.

4. LA POLÍTICA I L’OBRA LITERÀRIA (I)
El valor literari del De Bello Gallico és indestriable del quadre històric i del seu significat polític. La
gran transcendència dels èxits polítics de Cèsar havia asustat el Senat que veia en la fama de la
que gaudia Cèsar i en el potencial bèl·lic de les legions fidels a ell un perill real per a la
República.
L’obra, doncs, escrita com un informe el Senat i a l ‘opinió pública, té una clara intenció de
propaganda i de justificació.
Cèsar ha de motivar l’inici i la duració d’una guerra que, partint de la defensa de les fronteres de la
província, s’havia convertit en una campanya de conquesta; a més, ha de presentar als seus
adversaris polítics la figura d’un home de guerra excepcional, capaç de dur a terme les empreses
més difícils.
La intenció propagandística i persuasiva de l’obra es concreta en una meravellosa simplicitat
estilística, perquè amb la seua claredat, mira de garantir a Cèsar l’aprovació i el recolzament de
la majoria. Tanmateix, malgrat l’immensa resonància de la campanya de Cèsar, tria exposar-la
en forma de Commentarii, breus apunts, un diari de guerra, quasi volent minimitzar la
importància, eliminant del tot la pompa i la suntuositat d’una autocelebració. D’una
autocelebració directa, almenys, ja que entre els plecs del De Bello Gallico podem captar bé un
altre missatge, molt menys modest i ben bé eficaç.
L’ús de la tercera persona es mostra determinant per a aquesta finalitat: Cèsar no parla mai en
primera persona però es presenta al lector com l’humil narrador d’ell mateix.

5. LA POLÍTICA I L’OBRA LITERÀRIA (II)
De tal manera la tercera persona crea una distància neta entre el fet narrat i l’autor que pot
permetre’s el luxe de narrar el propi heroisme o el dels seus veterans amb la mateixa serena
impertorbabilitat amb que anuncia la masacre dels Nervis o la rendició de Vercingètorix: ni una
paraula de comentari, ni una exclamació d’orgull.
Però una modèstia així no ens ha d’enganyar: la impersonalitat de la narració fa de Cèsar, un soldat
en concret, una figura abstracta de invencible guerrer i potent home polític.
Els Comentarii de Bello Gallico estan dividits en 8 llibres, un per any de guerra. Els primers 7 han
esta escrits per Cèsar, després d’haver reordenat els seus apunts de guerra.
El vuitè va ser afegit pel seu general Aulus Hircius, que es limita a narrar la progressiva extinció de la
insurrecció en el 51.

6. L’EXÈRCIT (I)
Per entendre millor els referiments, sovint presents al text, a l’organització militar és útil donar
algunes precisions sobre la cèl·lula de l’èxèrcit de Cèsar: la legió.
La legió de Cèsar està composta per un nombre d’homes variable, dels 3.000 als 6.000, allistats per
reclutament o voluntaris, amb un servei militar obligatori que pot assolir els vint anys.
Al front de la legió Cèsar posa legats nomenats per ell, entre els més coneguts trobarem al text: Titus
Labienus, Quintus Titurius Sabinus, Lucius Aurunculeius Cotta, Quintus Tullius Cicero (germà de
l’orador) i Publius Crassus.

7. L’EXÈRCIT (II)
La legió de Cèsar està dividida en 10 o 12 cohorts, cadascuna de les quals està dirigida
per un tribú militar. La cohort a la seua vegada està dividida en 6 centúries, dirigides
cadascuna per un centurió. La centúria al màxim és de 100 homes.
La legió és pràcticament autosuficient: té com a insígnia una àguila d’argent portada per
l’abanderat de la primera centúria de la primera cohort, aquilifer.
En canvi, pel que fa a la cavalleria, la unitat estratègica està representada per l’ala,
dividida en 10 0 12 turmae, o esquadrons, de 32 cavallers cadascuna. A la Gàl·lia la
cavalleria de Cèsar està, en gran part, formada per gals aliats i és diversa sovint en
nombre.
Segueix la legió un imponent nombre d’esclaus, d’encarregats dels bagatges i de serveis
diversos.
En la campanya gàl·lica a cada legió sovint s’afegeix un nombre no sempre precís de
tropes gàl·liques i sobretot germàniques. Són aquestes les primeres infiltracions de
elements germànics en l’èxèrcit romà que esdevindran una norma en l’imperi.

8. CRONOLOGIA DE LA GUERRA
GÀL·LICA (I)
58 A la primavera els Helvecis decideixen emigrar de la seua terra (aproximadament l’actual Suïssa)
cap a les terres dels Sàntons. No poden superar les gorges del Jura, demanen permís per
travessar la província romana, però Cèsar ho nega. Els helvecis invadeixen les terres dels Edus,
que demanen ajut a Cèsar. Batalla a Bibracte i derrota dels Helvecis. Els Edus demanen encara
ajut a Cèsar contra els Germànics d’Ariovist: enfrontament a Vesonció, els Germànics fugen i
són massacrats prop del Rin.
57 S’armen també els Belgues i Cèsar inicia la campanya contra ells. Victòria romana a l’Aisne i
desfeta dels Belgues. Campanya contra els Nervis derrotats al riu Sambre i contra els Atuàtics.
Cèsar declara la Gàl·lia Transalpina província romana.
56 Servius Galba ha d’assegurar el pas del Gran Sant Bernat. Victòria de Galba a Octodur.
Campanya de Cèsar contra els Vènets i victòria naval romana.
55 Campanya de Cèsar contra els Germànics i construcció del primer pont sobre el Rin prop de
Colònia. Cap a la fi d’agost primer desembarcament a Britània.
54 Segona expedició a Britània. Batalla al Tàmesi contra Cassivel·lau. A la Gàl·lia els legats Titurius
Sabinus i Aurunculeius Cotta cauen víctimes d’una emboscada dels Eburons. Els legats Quintus
Tullius Cicero i Titus Labienus salven les legions amb l’ajut de Cèsar de l’atac dels Eburons i
Trèvers.

9. CRONOLOGIA DE LA GUERRA
GÀL·LICA (II)
53 Campanya punitiva de Cèsar contra els Eburons i els Germànics. Matança d’Eburons.
Construcció d’un segon pont sobre el Rin.
52 Revolta general de la Gàl·lia encapçalada per l’arvern Vercingètorix. Presa i saqueig d ‘Avaricum
per part de les tropes romanes. Atac a Gergovia i derrota romana. A la revolta s’uneixen també
els Edus. Setge d’Alèssia on es concentren les forces dels Gals guiats per Vercingètorix. Victòria
romana.
51 Última campanya a la Gàl·lia i submissió definitiva del territori.

10. IMPEDIMENTA AC SARCINAE
1. Petit saquet: sarcinae
2. Tenda: tentorium
3. Capa militar: sagum
4. Olla i plat
5. Alforja per al menjar
6. Pal per fortificar el campament:
vallus
7. Utensilis diversos
8. Funda de l’escut

11. EQUIPAMENT DEL LEGIONARI
Al De Bello Gallico no es parla mai directament dels objectes que
constitueixen l’equipament del soldat, però hi fa referiment sobretot
en els passatges en que l’exèrcit és en marxa. L’autor usa, de fet, la
paraula impedimentum per indicar tots els estris que el legionari
porta amb ell durant les campanyes militars (tenda, maquines de
guerra, etc.), perquè retarden la marxa; utilitza a voltes l’expressió
impedimentum ac sarcinae, on el segon terme representa
l’equipatge lleuger.
Si l’enemic atacava d’imprevist, per tant, (A) el soldat havia d’equipar-
se el millor possible, resistint l’atac com podia. Pel contrari, el soldat
tenia temps de llevar la funda de l’escut (B) i preparar-se amb tota
seguretat per al combat.

12. MACHINAE MILITARES
1. Terraplè, fortificació (agger). Podia ser
construït per a defensar el camp o com a
obra d’assetjament. En el segon cas era
alçat al recer de les muralles de la ciutat,
alcançant-la en altura, per després fer
avançar les torres mòbils (turres
ambulatoriae), amb les quals s’intentava
penetrar en la ciutat assetjada.
2. Escales del terraplè
3. Torre mòbil amb pont
4. Torre mòbil
5. Construcció del terraplè
6. Perxa a ganxo (haarpago) per demolir
murs, cases, etc
7. Ariet
8. Secció de torre mòbil
9. Catapulta
10. Fletxa

13. MÀQUINES DE GUERRA
Els romans eren molt experts en la tècnica del setge; es pot, fins i tot,
dir que no tenien rival a l’alçada de la seua llarga experiència
madurada al llarg dels segles. Les ciutats dels Gals eren, de tota
manera, molt ben defensades, i les tropes de Cèsar degueren
sovint afrontar un tipus de muralles insòlit als seus ulls i
particularment difícil d’atacar.
A tot açò s’ha d’afegir que les ciutats de més enllà dels Alps eren
sempre enrocades a la part alta d’un turó. Si en diversos passatges
del De Bello Galllico se’ns il·lustra la morfologia del lloc i
l’endreçament de la ciutat assetjada, és, en primera instància, per
mostrar-nos la vasta tipologia dels assentaments urbans gals, i
també per motivar les tècniques d’assetjament realitzades de quan
en quan, encara que no sempre guanyadores.

14. NAVES BELLICAE
1. Nau dotada d’esperó i falç
2. Nau de guerra que
enganxava la nau enemiga
amb el garfi
3. Secció de quinquereme, on
es veuen dos dels cinc
bancs de rems
4. Soldats romans que, després
d’usar el garfi, enganxen una
nau dels Gals
5. Proa de la nau

15. NAUS DE GUERRA
Fins el 260 a. C. els Romans no posseïen una flota. Fins aquell moment no
n’havien tingut necessitat, perquè les campanyes de guerra s’havien
desenvolupat sempre en territori itàlic, per tant essencialment en terra
ferma.
El primer conflicte amb Cartago, obert al 264, va donar ocasió per crear la
primera flota romana: no es podia pensar a desafiar una potència marítima
com Cartago només amb combats per terra.
Tanmateix, malgrat la construcció de les naus, els soldats romans no
s’adequaven bé a la batalla naval, la seua experiència militar era en terra i
no a bord d’una nau. Restava la possibilitat de convertir el combat naval el
més semblant possible a un enfrontament en terra. I se’n van reeixir.
La invenció del garfi es va revelar com l’arma guanyadora a la batalla de
Milazzo al 260 contra els Cartaginesos. Consistia en una llarga barra
dotada d’un ganxo amb la qual bloquejaven la nau enemiga i hi feien
irrupció, canviant el combat de naval a terrestre.

16. CAMPAMENT ROMÀ A ALESSIA
1. Dos campaments
2. Legionaris de la guarnició del fort
(castellum)
3. Fossa
4. Fosses
5. Un dels 23 forts
6. Construcció d’un baluart
7. Campament enemic
8. Cavallers Germànics
Al setè any de guerra a tota la Gàl·lia hi havia
aldarulls, unida, per primera volta, sota
les ordres d’un hàbil cap: l’arvern
Vercingètorix. Aquest, després d’haver
derrotat Cèsar en el setge de Gergovia,
s’havia tancat amb els seus 80.000
homes a Alèssia, amb el probable intent
de parar una trampa a les legions
romanes.

17. SETGE D’ALESSIA
En efecte, la situació no era favorable a Cèsar, ja que només podia comptar amn uns
30.000 legionaris, mentre Vercingètorix esperava que el gros de l’exèrcit de la
coalicció (més de 200.000 gals) s’aplegara sobre la ciutat per a llançar l’atac decisiu.
Cèsar, per tant, va decidir confiar la presa de la ciutat, la pròpia salvació i la dels
seus a un pla tan genial com perillós.
Va rodejar la ciutat amb les seues legions i va construir fosses i trampes mortals per
impedir al cap dels rebels fugir i organitzar la resistència en un altre lloc. Després va
organitzar el mateix tipus de defensa a l’esquena de les seues legions, des d’on
haurien arribat i ajudat els assetjats, en una longitut de 20 km. Es va tancar,
finalment, dins de dues trinxeres amb els seus homes i provisions per un mes,
corrent així el risc de romandre ell mateix en la trampa de les seues fortificacions
defensives.
El resultat de l’acarnissada lluita entre les dues formacions va ser que els reiterats atacs
de les forces de socors d’una banda i dels assetjats de l’altra es van topar amb les
poderoses defenses romanes. Després d’una setmana de combats, els Gals, que no
s’havien organitzat mai en un exèrcit regular, van ser reduïts a l’anarquia.
Vercingètorix va ser forçat a la rendició.

18. EL PONT SOBRE EL RIN (I)
Al 55 a.C., tres anys després de l’inici de la
campanya de la Gàl·lia, Cèsar va decidir
travessar el Rin. De fet, la seua ferma intenció
era demostrar als Germànics que, si ells se’n
surtíen tan fàcilment en entrar a la Gàl·lia, també
el seu país podia ser envaït sense massa
dificultat.
Davant la tria de travessar el riu amb les naus o
construir un pont, va optar per la segona solució,
malgrat les moltes dificultats que un projecte
d’eixe tipus podia presentar.
El pont va ser construït d’aquesta manera: es van
unir de dues en dues bigues d’un peu i mig i
d’alçada mesurada a la profunditat del mar, a la
distància de dos peus (bina tigna). Aquestes
bigues van ser calades al riu amb mecanismes
especials (machinatio) i clavades al fons amb
fistucae, però no dretes, sinó inclinades com les
teulades per seguir la corrent del riu. Davant de
cada parella de bigues es van col·locar altres
files de bigues lligades de la mateixa manera,
però en sentit contrari a la corrent.

19. EL PONT SOBRE EL RIN (II)
Damunt d’aquestes parelles de bigues van ser
encastats uns pals (trabs immissa) que eren
assegurats als extrems per dos ganxos (fibula)
que mantenien distants les parelles de bigues
impedint que s’aproximaren. Aquestes bigues,
col·locades distants i en sentit contrari, creaven
una construcció tan sòlida i ben fixada que per
més que fora violenta la corrent, el sistema
resistiria.
Després es recolzava als pals una fusta
perpendicular al sentit del riu (materia derecta) i
sobre aquesta es van posar llargs pals (longurii)
i uns canyissos (crates).
A la muntanya i a poca distància del pont van ser
clavades altres bigues, com densa en cas que
els bàrbars, per abatre la construcció, hi
enviaren contra troncs d’arbre o naus: de tal
manera hauria estat esmorteït el colp i
preservat el pont de danys eventuals. En deu
dies l’obra va ser duta a terme i l’exèrcit va
passar el Rin.