1. LES ULLERES MÀGIQUES
Sabíeu que les coses poden ser bones o dolentes segons com es mirin?
Doncs ara us explicaré un conte d’una nena que es diu Maria que ho va
endevinar per casualitat.
La Maria era una nena de 10 anys, que tenia un germà que es deia Xavi;
la Maria no tenia res d’especial però si que a l’escola tothom l’estimava
perquè sempre estava disposada a ajudar a tothom, era una bona
amiga, tenia molts amics... Cada mati a les 8 tocava el despertador i
sabien ella i el seu germà que s’havien de vestir, esmorzar, pentinar-
se... i tot això sense perdre temps, per no arribar tard a l’escola. Així es
que aquell dia no havia de ser diferent, es van llevar, van esmorzar ... i
directes al col·legi. L’ escola estava molt a prop de casa , de manera que
la Maria i en Xavi ja hi anaven sols.
Ja estaven a punt d’arribar quan tot d’una,el seu veí en Jan li va caure
una capseta molt petita; la varen collir però a la que van aixecar el cap ja
no el varen veure per enlloc. Eren unes ulleres molt maques i noves de
trinca. Què havien de fer? On s’havia posat aquell home? Tampoc
tenien temps de fer res, per tant al migdia parlarien amb la mare i ja
decidirien que feien.
A la classe, la Maria va treure els llibres, l’ estoig… òndia! s’havia oblidat
les ulleres, quina ràbia perquè estava força enrere i no veia massa bé la
pissarra. Va provar les que havien trobat amb el seu germà… Era

2. fantàstic veia la pissarra perfecte, tots els companys estaven contents, el
cel tot d’una era blau com el mar… carai aquestes ulleres eren realment
fantàstiques; tot era perfecte, potser massa i tot.
A l’ hora del pati estava jugant amb les seves amigues de sempre però
tot d’una en Pere ,el més trapella de la classe, va clavar-li una empenta
que la va fer anar per terra a ella i a les seves ulleres. Es va adonar que
tot era com sempre, els nens s’estaven barallant per si havia estat o no
gol el xut, les nenes es barallaven perquè unes volien jugar a una cosa i
les altres no… res havia canviat.
La Maria va veure clar el que estava passant, si es posava les ulleres tot
era perfecte, però al moment que se les treia, veia el mateix de sempre,
esbrocades entre nens, mestres que s’havien d’enfadar i moltes altres
coses que no li agradaven.
Va decidir fer posar les ulleres a tots aquells nens que per tonteries
s’estaven barallant, perquè s’adonessin que no valia la pena barallar-se i
que la veritat de tot plegat només depèn de la manera com es miren les
coses. Amb les ulleres només es miraven i es veien d’una manera,no
sabia si la correcte, però el que sí que tenia clar és que era la millor .
Les ulleres es van quedar a la classe, de manera que cada vegada que
hi havia un malentès només era qüestió de posar-se-les per veure la
part bona de les coses i no pas la dolenta. I vet aquí un gat i vet aquí un
gos aquest conte ja s’ha fos t’ho miris amb ulleres o sense.