Glossari del tema 5 de HISTÒRIA D'ESPANYA 2BAT

1. SEGLE XVIII
conceptes

2. PROPIETAT AMORTITZADA
“Nombre que reciben los bienes inmuebles o rústicos que
estaban en posesión de las llamadas “manos muertas” por
pertenecer al clero, nobleza o municipios. Estaban sujetos
a alguna vinculación que no permitía su venta, división ni
libre disposición para ser transformados en propiedad
privada.”
Manual de Historia bachillerato. Anaya

3. ANTIC RÈGIM
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a
les revolucions burgeses.
El terme fou emprat inicialment —sobretot per Tocqueville— referit a la situació de l’Estat francès
abans de la Revolució Francesa ( Ancien Régime), però posteriorment ha esdevingut un concepte
historiogràfic aplicat als diversos països de l’Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons
els diferents països, hom considera que el període de l’AnticRègims’inicià en el Renaixement, amb l’
aparició de l’estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració
pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les
relacions econòmiques pròpies de la societat del feudalisme i es caracteritzà per la creació d’una
societat estamental basada en el privilegi d’unes classes —noblesa i clergat— que fruïen de
nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia
inclosa. El procés d’acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà
aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0206730.xml?s.
book=gec&s.q=Antic+R%C3%A8gim#.U-xfLfl_tqU (data consulta, 14/08/2014)

4. BENS COMUNALS
Béns pertanyents al comú, és a dir, a tota la població d’un municipi.
A la península Ibèrica sorgiren com a conseqüència del procés d’ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues
classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia
(arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o
boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l’ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament
entre la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A partir del
segle XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos propugnada l’abolició per tal de posar en circulació el major
nombre possible de propietats ( desamortització). Carles III posà l’administració dels propis a les mans del Consell de Castella, i
el 1770 disposà una liquidació parcial d’aquests béns, que restà pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la
venda (1813), però la restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió (1822) del govern
liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica,
dreçà també un pla de venda de bénscomunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins; però no fou fins a la
desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats
els bénscomunals que fossin efectivament utilitzats col·lectivament.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0170503.xml?s.book=gec&s.
q=b%C3%A9ns+comunals#.U-xf3vl_tqU (data consulta, 14/08/2014)

5. BORBONS (primers)
Dinastia francesa sorgida del tronc desl Capeto - Valois, i originaris de la localitat francesa de
Bourbon. Successius membres d’aquest linatge van regnar a França, Itàlia i Espanya (dels del
començament del segle XVIII fins l’actualitat). A Espanya van succeir els reis de la casa d’Austria. El
primer monarca Borbó a Espanya va ser Felip d’Anjou, que va regnar amb el nom de Felip V
(entronitzat el 1700), el qual va haver de lluitar contra el pretendent austríac, l’arxiduc Carles d’
Àustria, fins 1714 en l’anomenada Guerra de Successió espanyola. Felip V va centralitzar l’
Administració de l’Estat en detriment dels antics furs. Durant el segle XVIII el van succeir Lluís I (entre
els mesos de gener i agost de 1724), i després de la seua mort va assumir de nou la Corona el seu
pare, Felip V, … Ferran VI (1746 - 1759), Carles III (1759 - 1788) i Carles IV (1788 - 1808)...
Claramunt Rodríguez, S. i Santacreu Soler, J.M. Diccionari d’història del País Valencià. Barcelona, 2006.

6. DECRETS DE NOVA PLANTA
Sèrie de decrets que a l’Espanya del començament del segle XVIII van suprimir el govern propi dels
regnes d’Aragó, València, Mallorca i del Principat de Catalunya. Van ser promulgats per Felip V en
resposta al suport que les institucions d’aquests territoris havien prestat a l’arxiduc Carles d’Àustria…
Obeeixen també a la tendència centralitzadora que el rei havia conegut … Aquesta tendència
considerava que al millor forma de governar els seues regnes i territoris era amb unes mateixes lleis i
amb unes institucions semblants que foren totalment dependents de la Corona. En 1707 es va
promulgar el primer Decrete de N.P., que abolia els furs d’Aragó i València i imposva una legislació i
unes institucions molt semblants a les del Regne de Castella. ...El segon decret es va promulgar el
1715 per al Regne de Mallorca… El 1716 es va publicar el tercer decret per al Principat de Catalunya,
que va dissoldre les seues institucions de govern…
Claramunt Rodríguez, S. i Santacreu Soler, J.M. Diccionari d’història del País Valencià. Barcelona, 2006.

7. DESAMORTITZACIÓ
Procés historicoeconòmic iniciat a Espanya al final del segle XVIII i acabat el
1859. Va consistir a posar en el mercat, per mitjà de subhasta pública, les
terres i els béns no productius en poder de les anomenades “mans mortes” que
no les cultivaven, quasi sempre l’Església catòlica o els ordes religiosos… a fi
de acréixer la riquesa nacional i crear una burgesia i classe mitjana de
llauradors propietaris. A més, l’erari obtenia uns ingressos extraordinaris amb
què es pretenien amortitzar els títols de deute públic.
Claramunt Rodríguez, S. i Santacreu Soler, J.M. Diccionari d’història del País Valencià. Barcelona, 2006.

8. IL·LUSTRACIÓ
Procés cultural i ideològic desenvolupat al segle XVIII
(l'anomenat segle de les Llums) que va comportar el situar
la raó en el primer pla de la vida humana, trencant els
lligams i prejudicis que impedien el lliure pensament. El seu
lema més característic el va establir el filòsof Kant: sapere
aude (atreveix-te a saber). Pretenia alliberar l'home de tot
autoritarisme, polític, científic o moral.
http://redul.wikispaces.com/Ilustraci%C3%B3n (11/08/2014, data consulta)

9. DESPOTISME IL·LUSTRAT
Sistema polític en què la majoria de les monarquies europees tenia un poder absolut, a pesar d’això,
alguns monarques, com Frederic II de Prússia, Maria Teresa d’Àustria, Caterina de Rússia i Carles III
d’Espanya, van intentar fer compatible el principi d’autoritat amb la idea de progrés, racionalització i
modernització de la Il·lustració. El lema “tot per al poble, però sense el poble” definia clarament el
caràcter del d.i. Els trets comuns del d.i. eren la racionalització de l’Administració de l’Estat, la
liberalització parcial de l’economia i del comerç. A Espanya, el rei Carles III fou el màxim representant
d’aquestes idees. Aquest monarca va fer reformes importants sense alterar l’ordre social, polític i
econòmic… De tota manera, les possibilitats d’aquesta experiència reformista eren molt limitades, ja
que era difícil reformar l’economia i mantenir intacta la societat estamental i el poder absolut dels
monarques, la qual cosa conduí posteriorment a les revolucions del segle XIX.
Claramunt Rodríguez, S. i Santacreu Soler, J.M. Diccionari d’història del País Valencià. Barcelona, 2006.

10. DELME
Impost aplicat sobre el 10% del producte de la
terra per al manteniment de l’Església.
Claramunt Rodríguez, S. i Santacreu Soler, J.M. Diccionari d’història del País Valencià. Barcelona, 2006.
(en castellà i a Castella, diezmo)

11. PACTES DE FAMÍLIA
Política seguida durant el segle XVIII per les diferents dinasties borbòniques deFrança, Espanya, Dues Sicílies i
Parma, especialment la d’entesa en qüestions depolítica internacional.
Aquesta política era propugnada pel rei de França per tal de mantenir lligats els seus descendents. Iniciada de fet per
Lluís XIV, durant la guerra de Successió d’Espanya, tingué un llarg moment d’estroncament després del 1715. El
primer pacte de Família (7de novembre de 1733)... El segon pacte (28 d’octubre de 1743), signat entre Carles VII,
Felip V i Lluís XV, durant la guerra de successió d’Àustria, conduí a la concessió (1748) dels ducats de Parma,
Plasència i Guastalla a Felip, fill de Felip V. ...en pujar al tron espanyol Carles VII de Nàpols (Carles III), hom tornà a la
política d’entesa amb França, en la qual participaren també Parma i Nàpols (tercer pacte, 15 d’agost de 1761); el seu
resultat fou negatiu, amb la preponderància mundial de la Gran Bretanya (tractat de París, 1763). Això ocasionà que
França no volgués intervenir en les qüestions colonials hispanobritàniques, fins que la guerra de la independència
nord-americana donà la possibilitat als Borbó d’una nova intervenció antibritànica, aquesta vegada reeixida (tractat de
Versalles, 1783). Després del parèntesi de la guerra Gran (1793-95) contra la França revolucionària —precisament
originada per la intervenció de Carles IV d’Espanya a favor de Lluís XVI invocant les clàusules del tercer pacte
deFamília—, novament s’implantà l’aliança francoespanyola contra la Gran Bretanya, fins el 1808.
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0025930.xml?s.
q=pactes+de+Fam%C3%ADlia#.U-xgp_l_tqU (data consulta 11/08/2014)

12. RÈGIM SENYORIAL
Relatiu a SENYORIA, terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d’un
poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població
que hi resideix (serfs, vassalls). (...) La senyoria personal significava el domini sobre uns homes
subjectes al senyor per uns vincles de patrocini o encomanació personal, amb l’obligada càrrega d’
unes prestacions d’índole vària. La dominical o alodial es basava en la propietat de les terres
conreades per serfs i comportava nombrosos drets sobre llurs conreadors, generalment adscrits al
solar i obligats a variades càrregues...La jurisdiccional - basada sovint en l’anterior - comportava l’
exercici, en major o menor grau, de certes funcions públiques per part del seu titular sobre tots els
habitants en l’àmbit de la senyoria, fossin o no conreadors de els seves terres…
Gran Enciclopèdia Catalana. Vol 21. Barcelona, 1989